Un nou inici per Catalunya

El més probable, malgrat el context d’incertesa, és que en les properes setmanes JuntsxCatalunya decideixi (per necessitat, conveniència o convenciment) convocar per fi  eleccions al Parlament de Catalunya durant la tardor. Serà una bona notícia. Serà una oportunitat per al canvi polític que no podem deixar passar.

Després d’una dècada perduda, Catalunya necessita passar pàgina. La resposta equivocada dels governs independentistes a la gran crisi de 2010 emprenent la fugida endavant del “procés”, incapaços d’abordar els reptes i problemes reals de la societat catalana i d’assumir la seva responsabilitat política, ha portat el nostre país a la paràlisi, l’aïllament i la divisió.  El fracàs de la unilateralitat independentista ha comportat el fracàs col·lectiu de tothom: Catalunya ha perdut oportunitats, ha retrocedit com a motor de progrés econòmic i social d’Espanya i d’Europa, ha vist créixer la desigualtat i s’ha vist abocada a la fractura social i a episodis de dur enfrontament.

Per això, és hora de girar full, de deixar enrere les quimeres, la crispació, la lògica de la imposició; és hora d’un nou inici, d’un rellançament econòmic, social, polític i moral del nostre país. 

Davant de la nova gran crisi arran de la pandèmia de COVID-19 la resposta del nostre país amb el seu govern al capdavant ha de ser aquesta vegada diametralment oposada a la de l’independentisme fracassat. Ha de ser la resposta de la valentia per encarar les dificultats i posar en marxa solucions, la resposta de la proximitat i la responsabilitat per donar seguretat i protecció a tothom, la resposta del diàleg i els pactes per trobar la unió de tots els catalans i catalanes en el marc d’objectius comuns, la resposta de la transparència per deixar enrere l’agenda oculta de la corrupció, la resposta de les aliances amb els sectors moderns i progressistes de l’Espanya democràtica i l’Europa unida per fer front als desafiaments compartits.

Per estar a l’alçada d’aquesta resposta, el futur govern de Catalunya, el govern del nou inici que els i les socialistes volem encapçalar de la mà de Miquel Iceta, haurà de tenir noves prioritats per al país. Conscient de la situació i de les dificultats excepcionals del moment però també de les enormes potencialitats i talent de la societat catalana el nou govern pot oferir a la ciutadania un programa alhora ambiciós i realista basat en quatre eixos:

. Reconstrucció social i reactivació econòmica a partir del lideratge públic i de pactes públic-privats per reforçar el nostre estat del benestar i recuperar la potència del nostre teixit empresarial, associatiu i institucional

. Europa com a referent en els nivells de qualitat democràtica, de igualtat, de desenvolupament en recerca i innovació i sobretot de transició ecològica i digital

. Bon Govern per garantir una gestió política eficaç i una administració accessible i eficient, rigorosa i avaluable

. Superació del “procés” independentista per passar a defensar objectius d’autogovern i reconeixement de Catalunya consensuats i fruit del retrobament entre tots els catalans i catalanes   

La unitat civil és el bé més preuat del nostre país, el que fonamenta la nostra prosperitat, el nostre progrés social i la nostra fortalesa per liderar el nostre futur en el marc d’Espanya i Europa. La recerca d’aquesta unitat avui molt malmesa necessita uns “Acords per la Reconciliació” que, impulsats pel govern,  trobin el màxim consens polític i social refent els pactes bàsics (llengua, escola, cultura, mitjans de comunicació públics, símbols) esquinçats durant aquests deu anys  i acordant els objectius col·lectius d’autogovern i reconeixement (finançament en particular) així com el model de municipalització i d’organització territorial.   

Aquest nou programa haurà d’anar també acompanyat d’una nova forma de governar. Més humil, més cohesionat i solidari, més discret i menys gesticulador, el nou govern haurà de ser sobre tot més exigent amb sí mateix i amb l’acompliment dels seus objectius per estar realment al servei del país i de la seva ciutadania.

Catalunya mereix més, Catalunya vol fer més, Catalunya pot fer més. Per fer-ho necessita el que ara no té: un nou govern que aporti confiança, certesa, estabilitat, rumb, horitzó, esperança. És el moment de concertar totes les voluntats i totes les energies dels qui volem aquest nou govern, dels qui volem donar  a Catalunya un nou inici.

Ciència i Política

Els i les occidentals no podem viure en la incertesa, ja no hi sabem viure ni que sigui en un grau molt petit. Estem acostumats a pensar que tot és controlable per nosaltres mateixos o per les nostres institucions. No volem recordar que encara hi ha coses que ens són desconegudes, indeterminables o imprevisibles. I si en som conscients, volem fer tot el possible perquè deixin de ser-ho immediatament. Per això davant qualsevol esdeveniment sorprenent, privat o públic, necessitem trobar-hi ràpidament una explicació i aclarir-ne el responsable actiu o per omissió.

L’epidèmia que encara estem vivint gairebé arreu del planeta ha estat sense dubte un gran fenomen inesperat i de conseqüències molt feixugues en termes de present i també d’expectatives. No sabem per tant assimilar-lo sense comprendre perquè ha passat ni determinar què i qui ha fet que passés.

L’explicació la busquem a la ciència i la responsabilitat, en versió conspirativa (joc d’interessos estratègics) o més majoritàriament en versió retrospectiva (destrucció acumulada dels equilibris naturals) o de present  (incapacitat de govern i/o de gestió), l’atribuïm a la política. Hi estic d’acord: només la ciència pot trobar una explicació duradora i la xarxa institucional que respon als nostres projectes i valors i configura l’esfera política de les nostres societats és i ha de ser la responsable de les decisions col·lectives davant dels grans reptes socials com el del coronavirus. I aquest cop també ho ha estat. Caldrà doncs en els propers mesos fer una avaluació a fons i sense apriorismes dels resultats, els motius i les alternatives disponibles a les orientacions preses per la política durant aquests mesos, un cop passada la fase d’urgència.

Però amb el que no estic gens d’acord és en la conclusió que algunes veus, cada cop més nombroses, extreuen del debat sobre les causes d’aquesta crisi: tot el que no ha funcionat bé deriva d’un problema estructural, és perquè en els temps actuals la política ja no serveix per capitanejar el rumb de la societat. Cal substituir-la pel coneixement expert o la ciència, cal que els qui donen l’explicació assumeixin també la responsabilitat de la direcció. Els qui en saben, els qui ho comprenen són els qui millor poden guiar el nostre destí col·lectiu. Al segle XXI toca que governin els tècnics o els científics.

El meu desacord amb aquest plantejament és profund i les raons són diverses. La primera és d’ordre democràtic: no sabem qui són els experts (els funcionaris, els professionals, els llicenciats en cada camp ? els militars han de tornar al ministeri de defensa i els policies al ministeri de l’interior? el ministre de transports ha de ser un geògraf  o un pilot d’aviació?) ni els científics ( els doctors, els professors, els investigadors ? amb quants anys de carrera? S’hi inclouen les ciències humanes, socials, de l’educació o les belles arts?) però sí que sabem que no som tots i que l’epistocràcia (o govern dels qui coneixen) exclou la majoria de la ciutadania dels càrrecs públics i de la presa de decisions.

La segona raó és d’odre axiològic: els motius determinants per prendre les decisions en tots els àmbits de la vida personal o social no es troben en el coneixement sinó en els valors i les preferències. Certament, no tot és sempre possible, i menys a cada moment, però sempre hi ha més d’una opció possible davant qualsevol repte. I ho prova precisament el fet que, més enllà de consensos molt bàsics, els tècnics i els científics tenen molt sovint discrepàncies substancials entre ells (ja sigui entre dos camps propers o que s’entrecreuen o dins del mateix camp) sobre què cal fer perquè ni la tècnica ni la ciència proporcionen mai una única resposta. És més, la pròpia recerca del coneixement, tant pràctic com teòric, no deixa de presentar cruïlles que obliguen a seleccions per mitjà de criteris externs a la seva lògica específica. Què són les hipòtesis amb les que avança la ciència sinó els pressupòsits impregnats de valors i preferències que orienten el seu recorregut ?

La tercera raó és d’ordre metodològic: el mètode científic no pot oferir el que necessita la presa de decisions col·lectives. D’una banda, el coneixement, l’explicació científica, és a posteriori, és sobre el què ha passat i  a més, és progressiu, acumulatiu, demana temps per assentar-se. Pot, per tant, servir de base o de referència però no té sentit que determini les decisions col·lectives perquè aquestes tenen a veure amb el què passa, el que està passant i amb el que ha de passar, el que volem que passi. Si mira al futur, la ciència pot oferir projeccions però no prediccions. Les guies per a l’acció social cal buscar-les en altres terrenys, en els terrenys de la ètica i de la ideologia. I d’una altra banda, les decisions col·lectives demanen una cosa que la naturalesa taxativa del coneixement científic no pot oferir: la negociació, el pacte i, si pot ser, el consens per buscar majories.

Amb tot això no vull dir que la ciència o la tècnica no tinguin res a aportar en els afers públics ni molt menys que no sigui rellevants en les nostres societats. La millora de les nostres condicions de vida en depèn en molt bona mesura i alguns dels grans desafiaments que tenim per davant (canvi climàtic, biotecnologies, I.A., aigua dolça, etc) hi estan molt directament lligats. I calen per tant  moltes més infraestructures i  molts més recursos en R+D+I a Catalunya, Espanya i Europa,   principalment al sector públic, i cal dignificar les condicions de treball de la recerca i fomentar les vocacions, femenines en particular, cap a la ciència i els ensenyaments tècnics perquè hi puguem estar realment a l’alçada.  

Però si que vull dir sense ambigüitats que la política, malgrat té sense dubte grans dèficits i limitacions (i la no democràtica encara més), està molt més adaptada que la tècnica o la ciència als requisits de la presa de decisions col·lectives. Canviem doncs quan calgui i tot el que calgui el sistema polític, els polítics i sobre tot les polítiques, començant per les polítiques científiques, però mantinguem la política tant com puguem al capdavant de la nostra organització social (el que comporta que hi estiguin altres esferes -religió, exèrcit, negocis- és conegut i val més allunyar-se’n).                     

Tele…

Portem quatre setmanes confinats per fer front a l’epidèmia del virus covid-19 però encara se’m fa impossible dir res massa substantiu sobre aquesta crisi tant inesperada i diferent de les que teníem gravades en la nostra memòria individual i col·lectiva (amb els anys, l’epidèmia de 1918-20 s’havia quasi esborrat de la història) i de la que no sabem ni quan durarà ni quin dany pot arribar a fer, més enllà del dolor pel patiment i els morts, a les nostres vides en termes afectius, socials, econòmics o polítics. Només enregistro alguns elements com el valor de la sanitat pública, el paper clau de la Europa unida, el caràcter d’infraestructura de la R+D científica, la necessitat de produir més localment en tots els sectors, la naturalesa eminentment política de l’economia, la utilitat d’una renda bàsica… que no sé com encaixaran en el panorama postconfinament.

Necessitarem temps i perspectiva per avaluar què ha passat. I per debatre en condicions com enfoquem el futur caldrà tenir un estat clar de l’impacte de les mesures preventives i pal·liatives acordades amb urgència.  Mentrestant cal ser coherent amb la democràcia que hem construït entre tots i, sense perdre l’esperit crític, assumir responsablement les decisions que prenen les nostres institucions perquè en qualsevol cas són les millors que hem sabut prendre en aquesta situació extraordinària.

Tanmateix, sí que aquestes setmanes m’han portat a una reflexió, més concreta, sobre l’ús massiu, vital i imprescindible de les TIC que, per mantenir durant el confinament moltes de les nostres activitats desconfinades anteriors, tots estem fent aquests dies. Teletreball, teleeducació, teleserveis, telecultura, telereunions i teletrobades familiars ocupen molt el nostre temps. De fet és impensable creure que el confinament hagués pogut ser gairebé total i tant llarg com està essent sense que disposéssim d’aquestes capacitats dels mitjans telemàtics. Mitjans que s’han revelat suficientment madurs i versàtils, mitjans excepcionals per a temps excepcionals.

Però, ara que els hem desplegat a molt gran escala i els hem experimentat a fons, hem de voler que en temps no excepcionals aquests procediments articulin les nostres activitats tant majoritàriament com ho estan fent ara? Voldrem només, o molt principalment, teletreballar, teleeducar-nos, telecurar-nos i cuidar-nos, telecomprar, televiatjar, teleculturar-nos i teleparlar-nos en un futur proper?

Molts argumentaran que això ja és el que anava a passar, que l’ús i la dependència de pantalles per desplegar teleactivitats ja era creixent i natural, lògic en el desenvolupament de les nostres societats de la informació,  i que les noves generacions de natius digitals ho vivien amb plena normalitat. Molts dels seus avantatges també han estat descrits i lloats: flexibilitat i compatibilitat, accessibilitat, sostenibilitat, productivitat…

Jo, potser contra corrent, no ho veig tant clar. No és una anàlisi nostàlgica personal sinó racional sobre si aquest canvi de paradigma és possible i desitjable. Perquè, realment podem deixar de compartir l’espai, és a dir de sentir-nos  físicament a prop (i no diguem tocar-nos) amb tothom? Poden deixar completament de ser els carrers i places, els establiments i els locals o les seus, l’espai públic de les  trobades, les reunions i el comerç? Renunciarem a desplaçar-nos i per tant a conèixer directament, in situ, és a dir a passejar i a viatjar? Té algun sentit, per exemple, imaginar que només hi pugui haver  telepolítica?

I és desitjable tot plegat? Diria que amb el confinament i la telemàtica hem redescobert que el lloc de treball és més que un centre de producció, que l’aula és imprescindible per una educació de qualitat i igualitària, que les arts en viu són el cor de la cultura, que l’esport sempre necessita d’un equip i òbviament que les cures necessiten no només la mirada sinó l’alè del cuidador. Fins i tot els més joves han pres consciència, o s’han reafirmat, que hi ha vida valuosa, preuada, més enllà d’allò virtual.

A més hem començat a confirmar  que la tecnologia no és només un intermediari neutre sinó que condiciona i molt tots els processos i per tant els resultats de les activitats: no és el mateix en directe que virtualment. I, al igual que hem comprovat fa poc que les potencialitats d’Internet no només faciliten  la horitzontalitat i la descoberta sinó que també vehiculen la homogeneïtzació i al mateix temps la fragmentació (via xarxes socials), estem veient que la teleactivitat també comporta inconvenients molt notables perquè tendeix a envair la privacitat i no resol la conciliació, posa molta més pressió, limita l’espontaneïtat i empeny al solipsisme, aguditza l’escletxa digital i habitacional i sobretot jerarquitza molt l’organització de les tasques, incloent-hi un augment considerable de la burocratització (passos previs, formularis etc.) i del control estadístic o personalitzat de les nostres vides.

Per a mi doncs, les activitats telemàtiques han de ser un complement o un recurs valuós (com passa ara), han d’ajudar i estendre, reforçar i potenciar les activitats presencials però no substituir-les, sobretot en el nucli de l’estat del benestar (educació, cultura, sanitat i serveis socials) i en la dinàmica ciutadana que emparen els nostres drets (reunió, expressió, manifestació, vaga…). Tampoc crec que sigui positiva una implantació massiva del teletreball en les economies de serveis com la nostra i encara menys si té el revers de les empreses de plataforma.

Veurem si el temps, per mitjà de la  voluntat política compartida, em dona la raó.

 

Por el ojo de una aguja (Peter Brown)

 

L’eminent historiador irlandés Peter Brown (Dublin, 1935) va publicar al 2012 aquest meravellós “Por el ojo de una aguja” (editat a casa nostra per Acantilado el 2016), síntesi i compendi dels seus decennis d’estudi detallat, a partir de tot tipus de fonts documentals i arqueològiques o literàries i filosòfiques, de l’antiguitat tardana, el romanisme cristià i les grans figures de l’època (Agustí d’Hipona en particular).

Al llarg de més de 1000 pàgines, alhora sumament interessants i de fàcil lectura, i transitant des del 350 fins al 550 d.c. i des de Roma a totes les províncies de l’Imperi seguint una plèiade de personatges històrics, Peter Brown ens explica el pas de l’Antiguitat a la Cristiandat, és a dir, el procés de desaparició de la cosmovisió grecoromana hegemònica a Occident i la seva substitució per la cosmovisió cristiana (que serà al seu torn hegemònica fins al tombant del 1800).

La tesi de l’autor és que la clau d’aquest canvi radica en l’assumpció progressiva per part de més i més capes de la societat tardoromana, fins arribar als rics que són el detonant del procés, de la superioritat moral de la pobresa per sobre de la riquesa. Aquesta inversió dels valors riquesa-pobresa, nuclear en el cristianisme com ens recorda la cita evangèlica segons la que serà més fàcil que un camell passi per l’ull d’una agulla que un ric accedeixi al regne dels cels, desencadena transformacions determinants en la creació, circulació i acumulació de la riquesa i per tant en el repartiment del poder que decanten finalment el domini social d’un cristianisme ja molt estès, no només en termes religiosos sinó també en termes polítics, culturals i filosòfics.

Per entendre bé aquest procés cal partir de les diferències en la concepció de la riquesa d’una i altra cosmovisió. Per al món grecoromà, la riquesa és un producte positiu i benefactor fruit de l’exhuberància de la terra (la Natura) en el que els déus hi tenen poc a veure, si de cas mitjançant la fortuna. Una riquesa que els homes han de crear i acumular per després compartir-la ordenadament al si de la ciutat. Al contrari, pel cristianisme la riquesa és l’expressió corrupta i corruptora de la imperfecció d’aquest món, i a més, posseir riqueses és només una concessió divina. Cal doncs desprendre-se’n i retornar-li els tresors de la terra a Déu mitjançant l’Església. Així, la riquesa a Roma és personal, de cada ciutadà particular més o menys ric o del propi emperador que disposa de la riquesa de l’Estat personalment; mentre la riquesa cristiana ha de ser corporativa perquè són els béns de Déu administrats per l’Església. A més, a l’estratificada ciutat antiga, on la gran clivella social és entre ciutadans i no ciutadans, els pobres no existeixen com a grup social: són només individus desvalguts arrel d’un infortuni o desarrelats  bé de la seva “família”(1)  bé de la seva ciutat d’origen i això no inclou als esclaus perquè tots tenen sostre i menjar encara que sigui en ínfimes condicions en alguns casos. En canvi, per al cristianisme els pobres són els exclosos, la prova que aquest món no respecta els mandats de Déu i no abraça tots els éssers humans: això en fa el grup social que simbolitza els valors cristians i, per tant, l’atenció primera de l’Església.

Paral·lelament a aquesta contraposició conceptual sobre la riquesa i la pobresa, corre evidentment la contraposició principal entre ambdues cosmovisions: mentre la civilització antiga està orientada a aquesta vida i als vius i una vida correcta consisteix en comportar-se com correspon a la posició social que s’ocupa, la civilització cristiana està orientada a l’altra vida, la vida eterna i una vida correcta és la contemplació de Déu i el seguiment dels seus preceptes per obtenir la salvació de l’ànima.

La suma d’aquests dos elements –concepció de la riquesa i orientació de la vida- és la que ens porta al capgirament d’una de les peces bàsiques de l’estructuració del sistema grecoromà: les donacions.

Sota l’imperi, part de la riquesa que acumulen els particulars (ciutadans menys rics, rics o molt rics) circula seguint 3 tipus de donacions adaptades quantitativament a les expectatives que genera la fortuna de cadascú i que són el nucli de les obligacions de ciutadania. La primera donació és a l’Estat, és a dir, a l’Emperador, en forma d’impostos (2). La segona és a la “família” en forma d’assignacions personalitzades. I la tercera és a la ciutat, als conciutadans, en forma de contribucions a les obres públiques (equipaments o infraestructures, és a dir, termes, gimnasos, aqüeductes i clavegueres, muralles…) i a les activitats compartides (festes, jocs al circ o a l’estadi, obres de teatre….). Per contra, la cosmovisió cristiana prioritza una altra donació: la donació a l’Església. Una donació compatible (encara que en competència) amb les altres com en el cas de donar per al sufragi dels pobres o per la remissió dels pecats i la salvació de l’ànima o per a la construcció d’esglésies però ja incompatible en el cas de fer vot de pobresa i donar tots els béns  per esdevenir clergue o simplement persona de fe (3).

Això fa que el flux de la riquesa creada que va cap a l’Església via donacions (almoines, llegats i testaments) sigui cada cop més gran a mida que augmenta el nombre de creients i el seu estatus i que, primer, permeti la creació de més riquesa (a partir de la propietat de terres fonamentalment) i, finalment, porti a la pròpia Església a ser la institució més rica, especialment després que les crisis de l’Imperi al segle V disminueixen la capacitat impositiva de l’Estat i l’acumulativa dels més rics. Vist en percentatges, els historiadors calculen que si al 350 DC l’Estat i els rics acumulen el 90 % de la riquesa disponible i l’Església un 10 %, al 600 DC els termes s’han invertit completament, és a dir, el 90 % per a l’Església (que ja és el terratinent més gran d’Itàlia) i 10 % per a l’Estat i els rics (4).

El capgirament del sistema de donacions té, a més de l’impacte econòmic, un gran efecte sobre l’equilibri de poders. La funció d’intercessió social que fa la ciutat, amb els rics al capdavant, és a dir el poder “poli(s)-tic” que només afecta a la condició de ciutadania dels individus i que té el fòrum cívic al centre com a punt d’intercanvi, bascula cap a la funció d’intercessió de l’Església, amb els clergues i les seves obres piadoses al capdavant, és a dir el poder “pastoral” que influeix en totes les dimensions de la vida dels feligresos i que té el temple al centre com a segona casa de tothom (5).

Però queda un element per poder comprendre completament el procés de substitució que estem explicant , perquè no hi ha substitució sense ruptura però tampoc hi ha substitució possible sense algun factor de continuïtat sobre el que es realitzi el trànsit d’un estadi a l’altre. Aquest factor de continuïtat és la superposició de l’arquictectura organitzativa romana i la del cristianisme: una estructura global (l’Imperi i l’Església) s’articula en base a una xarxa densa sobre el territori (ciutats i bisbats) amb una gran capital de referència (Roma en tots dos casos). El procés de substitució es completa, doncs, quan l’Imperi es desmembra progressivament (primer amb la divisió entre Occident i Orient al 395 DC i després amb la transformació de les províncies en regnes independents entre el 406 i el 476) i del romanisme central es passa al romanisme local mentre l’Església fa un procés invers (a partir del Concili de Nicea al 325) i de l’autonomia dels bisbats passa a la jerarquia del Papat. Llavors, al tombant dels segles V i VI, la força religiosa, cultural, econòmica i política de l’Església a Occident és inqüestionable i comença la Cristiandat: el populus romà és ara la plebs dei i la Respublica Romana (com es va anomenar l’Imperi a si mateix fins al final) és la Respublica Dei.

Recórrer tot el món tardoromà de la mà de Peter Brown seguint personalitats paganes com el patrici Símac de Roma o l’historiador Amià Marcel·lí i sobre tot personalitats cristianes com alguns dels més rellevants Pares de l’Església ( St Ambrosi de Milà, St Agustí d’Hipona, St Jeroni) o d’altres de tant significatives de l’època com St Paulí de Nola, St Gregori de Tours, el bisbe de Roma Damas, el poeta Ausoni de Burdeus, el comentarista Pelagi, el monjo Cassià i el predicador Salvià de Marsella, també estimula a pensar sobre els inicis del cristianisme  i a reconstruir-ne l’evolució fins al moment descrit en el llibre.

Per a mi, aquesta evolució es pot resseguir en cinc etapes:

  1. El cristianisme, batejat amb aquest nom pels romans, neix com una secta messiànica (christos en grec vol dir l’ungit, el messies) del judaisme més hel·lenitzat que espera l’imminent adveniment del regne de Déu i el judici final. Sóc molt poques i petites comunitats de seguidors, tancades en sí mateixes, en alguns indrets de Palestina i de seguida també en les grans ciutats de la Diàspora (Antioquía, Roma…).
  2. A partir del 50, St Pau transforma radicalment el cristianisme obrint-lo als gentils no jueus, utilitzant el grec i no l’arameu, tornant-lo a la quotidianitat i construint una xarxa de comunitats cristianes urbanes per tot l’imperi, entre molts altres canvis. És el cristianisme que els romans no entenen i sovint fan servir de cap de turc (les últimes persecucions arriben fins el 303-305), és el cristianisme extremadament divers i plural i sense jerarquia que serveix per refugiar-se espiritualment fora d’aquest món i que durant dos segles i mig es va estenent sobretot entre la “mediocritas” o classe mitja.
  3. L’edicte de Milà de l’emperador Constantí Ier al 312 legalitzant i abraçant el cristianisme marca la tercera etapa. És el cristianisme “imperial”, acceptat ja per la societat, que conviu amb les altres religions durant tot el segle IV compartint-hi el marc de l’Estat i la civilització clàssica. Obté privilegis i donacions de l’emperador però no és un contrapoder, només una contracultura sòlidament organitzada a partir dels bisbats. Els soldats, els càrrecs públics i els rics s’hi acosten a totes les províncies de l’Imperi.
  4. Al 394, l’Emperador Teodosi Ier fa del cristianisme la religió oficial de l’Estat. L’Església se sent llavors empoderada per xocar i competir amb el món romà tradicional. És el cristianisme ja unit, de vocació majoritària i voluntat d’exclusivitat, que vol construir la nova ciutat de Déu a la terra i és el cristianisme que recull un flux de donacions més i més gran durant tot el segle V.
  5. A partir del segle VI, el cristianisme ja ha guanyat la batalla, tot ho impregna i a tot arreu influeix: som a la Cristiandat, fins i tot els bàrbars són cristians.

Hi ha llibres savis. Són els llibres que et fan entendre èpoques perdudes, deixant parlar els vestigis i els documents sense anacronismes i des del més absolut rigor científic però contestant  les preguntes del nostre temps. Aquest n’és un i per això us el recomano.

 

 

(1) La família romana és molt extensa: inclou parents en graus molt llunyans i tota mena de “clientes”, és a dir, mantinguts a canvi de favors i suports de tot ordre, materials o polítics.

(2) Un exemple molt peculiar d’aquesta redistribució via donacions a l’Estat és “l’annona”, de la que durant segles gaudien tots els ciutadans de Roma capital sense excepció. Es tractava d’una assignació gratuïta anual per capita molt considerable de blat, a més de vi i oli a preu reduït.

(3) Un acte incomprensible per la cultura antiga i per tant una autèntica innovació social perquè consisteix a renunciar a qui ets i a convertir-te en un altre.

(4) A partir d’aquest moment, l’Església s’instal·la en la contradicció  teològica de ser rica predicant la pobresa, el que donarà lloc a moltíssimes controvèrsies  en el seu sí (franciscans, protestants, teologia de l’alliberament…).

(5) A l’Antiguitat només hi ha un poder, el polític, mentre que durant la Cristiandat sempre conviuran els dos poders encara que amb diferents fases de superioritat entre un i l’altre (són conegudes les disputes entre els reis i els papes).

 

Arrels profundes

Som a les portes del XIV Congrés del PSC (13-15 / 12 / 2019). Quaranta anys després del seu naixement al 1979 renovant la seva trajectòria de cent anys de vida (el primer Congrés del PSOE després de la seva fundació al 1879 (1) va tenir lloc a Barcelona), el socialisme català continua ben viu i torna a jugar un paper central en la política del nostre país i de tota Espanya.
Malgrat els errors sense dubte comesos i els èxits inqüestionablement assolits (en política morir d’èxit també es dona), el PSC, com tot el socialisme democràtic, s’ha mostrat com una força política molt resilient. Cíclicament a Catalunya, a Espanya i arreu, i sovint des dels propis rengles portant l’autocrítica fins als seus últims extrems (com fa per exemple Ignacio Sánchez Cuenca en el seu últim llibre “La izquierda, fin de (un) ciclo”), s’ha anunciat la desaparició del socialisme i fins i tot de tota l’esquerra. Però els arbres socialistes d’arreu o es mantenen frondosos o sempre rebroten encara que les tempestes polítiques o llargs períodes de sequera els hagin deixat molt malmesos. Els dos últims exemples els trobem en dos països especialmente erms i difícils per al socialisme els últims anys: USA, amb l’enorme penetració de la ideologia socialista entre els joves segons tots els estudis d’opinió i amb la victòria d’aspirants demòcrates (A. Ocasio-Cortez i d’altres) que no renuncien a presentar-se com a Demòcrates Socialistes; i Israel, on a les últimes eleccions municipals una rejovenida candidatura laborista va aconseguir l’alcaldia de Haifa (tercera ciutat del país) amb un programa de gran transformació urbana i d’interculturalitat.
I quina es la raó d’aquesta fortalesa del socialisme democràtic? Al meu parer són les seves arrels profundes, 3 característiques pròpies que l’entrellacen intensament amb les societats modernes, des que al segle XIX s’hi va forjar.
La primera és la ideologia. Hereu directe de l’ideari de la Revolució Francesa -fundadora de la Modernitat-, el socialisme democràtic és l’únic que no vol renunciar a cap dels seus tres valors (llibertat, igualtat, fraternitat) perquè creu que no es poden donar els uns sense els altres: no hi ha llibertat sense igualtat, no hi ha igualtat sense fraternitat. Aquesta ideologia es tradueix en un programa polític sempre vigent que s’adapta als diferents entorns socials de cada moment i de cada país a partir d’una formulació constant: SD = Reconeixement + Redistribució. Reconeixement de drets i de dignitat per a tothom i redistribució d’oportunitats, renda i poder entre tothom via impostos progressius, serveis públics, economia mixta, democràcia i federalisme.
La segona és la forma organitzativa. Ni partit d’avantguarda, ni assemblearisme, ni cabdillismes ni marca-màquina electoral. Els partits socialdemòcrates han estat sempre partits amb l’objectiu de la representativitat directa (de “masses”, se’n deia) a partir de la capilaritat territorial, d’àmplies bases socials i sindicals i de no tenir por a la pluralitat interna. Avui formen col·lectius estructurats i participatius que, lluny de consignes, estimulen el sentiment de pertinença i són tan homologables arrreu com en els temps de La Internacional. Son els partits que més s’assemblen a les seves societats.
La tercera és la vocació de govern. Més que al poder en si, el socialisme democràtic aspira a disposar de la capacitat de governar les institucions. Som una força política sempre disposada, siguin quines siguin les circumstàncies, a asumir lideratges i a no defugir responsabilitats. Això ens fa cometre errors (grans coalicions, per exemple) i ens provoca conflictes però ens dona molta credibilitat institucional a tots els nivells i sobretot ens identifica com a força autènticament transformadora, generadora de millores i canvis reals. Al llarg de decennis, la socialdemocràcia s’ha caracteritzat per conformar equips de govern honestos, pròxims, valents, fiables i realistes, equips que deixen empremta i es recorden.
Per consolidar el nostre projecte a Catalunya i a tota Espanya (com a Portugal, Gran Bretanya o Itàlia o per remuntar-lo a Alemanya, França o Grècia) es tracta doncs de no tallar cap d’aquestes arrels. Són les arrels que ens permeten plantar cara alhora al neoliberalisme i al replegament comunitari-identitari en aquests temps de fragmentació social resultant de la gran crisi 2008 -2014. I són les arrels que hem de reivindicar per continuar essent organitzacions polítiques útils per a milions de persones davant els nous reptes d’aquest segle XXI: globalització, digitalització, canvi climàtic.
Ho sento pels qui voldrien una vida política sense nosaltres: el socialisme democràtic està arrelat a la modernitat i sempre hi serà. Avui, com sempre, Catalunya pot comptar amb nosaltres.

(1) El local de Madrid on es va fundar el PSOE segueix també ben viu

Remenar llibres

Casualment, aquests últims mesos han coincidit diversos trasllats  de casa a la meva família. Això ha fet que per triar-los i per empaquetar-los hagi hagut de remenar molts llibres. I he de confessar que, encara que m’hi hagi vist obligat, ha estat un plaer. Sempre m’han agradat els llibres i sempre han estat molt presents en el paisatge de la meva vida, començant pels de les llargues prestatgeries de casa dels meus pares, però remenar-ne tants i  tan diversos en tants pocs dies no només no m’ha saturat sinó que m’ha produit una gran satisfacció i alhora m’ha fet reflexionar sobre tot el que un llibre pot representar.

Els llibres són evidentment abans de res el seu contingut. Cada un d’ells és un exemple de la creativitat humana, un contingut únic amb voluntat de ser compartit, i per tant amb potencialitat per perdurar, mitjantçant la lectura. Una lectura de ritme diferent segons el gènere del llibre i que podríem comparar amb les nostres formes de beure: la narració s’ha de llegir a grans tirades per poder assaborir-ne la trama (els llibres infantils s’han fins i tot d’acabar), com l’aigua i la cervesa s’han de beure a grans glops per fer-te passar la set; mentre la intensitat de la poesia només es pot degustar a glopets com els licors; i l’argumentació de l’assaig demana un tempo intermig, ni massa fragmentat ni massa perllongat, com un glop de vi que omple el paladar.

Els llibres són també, és sabut, objectes, objectes per tocar i sobre tot per mirar. Objectes funcionals i estètics. Textures i dissenys de les cobertes, tipografies i composicions, paper i encuadernacions amb l’afegit potser d’il·lustracions, de fotografies o mapes poden fer-los més o menys originals i alguns molt atractius com a objectes en sí o com a vehicles facilitadors de la lectura. En aquest apartat destaquen sobretot els llibres d’Art ( i també podem recordar els que abans se’n deien de regal o, pitjor, per fer bonic).

Però el que fa els llibres realment insubstituibles, almenys per a mi, i el que m’impulsarà a partir d’ara, obligat o no, a remenar-los de tant en tant, és la seva condició de porta oberta al passat, el teu propi i el de tots. Repassar una biblioteca és recórrer una trajectòria vital. Cada llibre assenyala un dia i un motiu pel què va ser comprat o regalat (potser heretat, difícilment trobat). Perquè aquell autor, perquè aquell tema? Cada llibre et diu quan va ser llegit, en quin context i amb quin resultat (si és que el vares acabar) i t’interpel·la si encara no l’has llegit. Potser el vas fer servir en un casament o per acomiadar un amic en un enterrament. Potser era d’un besavi llibertari. Potser és d’un autor que ara no suportes.

Remenar llibres et permet retrobar-ne i et fa renèixer l’interès per alguns d’ells, fins i tot per rellegir-los i entendre llavors el que no havies entès o entendre-ho des d’una altra perspectiva. Remenar llibres et porta també moltes sorpreses: entremig de les pàgines hi ha escrits diversos, dedicatòries i papers inesperats, postals, fulles o flors marcides, punts de llibre curiosos i tot tipus de records d’altres temps fets servir per marcar el punt de lectura com factures en pessetes, bitllets d’autobús o tren… I et sorprenen els preus (escrits a llapis, etiquetats o incorporats a la impressió) que marquen el pas del temps però no tant com les editorials desaparegudes (algunes de clara militància política nascudes a l’exili sudamericà) o els llistats d’autors avui ja oblidats en què s’han convertit els recordatoris de les altres obres publicades a la mateixa col·lecció que surten a les últimes pàgines. I definitivament et sorprèn que s’hagin pogut editar llibres sense pròleg o introducció, sense cap referència a l’autor fins i tot sense índex o data de publicació.

Sí, acumular llibres és molt més costós i complicat que guardar fotos o videos i és veritat que molts objectes poden ser bells i que tots porten records i fins i tot que els continguts dels llibres avui poden ser electrònics. Però els llibres són molt més, són autèntics compendis de cultura, bellesa i memòria que activen totes les nostres capacitats quan els tenim entre les mans. Per això us recomano que remeneu llibres: no té preu.

1871 La Comuna de París

Sepultat pels esdeveniments del segle XX, la Comuna de París és avui un episodi històric gairebé oblidat, fins i tot a França, però sens dubte es tracta d’un dels moments més importants del naixement de la política moderna, i en particular del socialisme, al segle XIX.

La Comuna de París va ser una nova flamarada revolucionària sorgida, com la de 1830 (que va donar lloc a la liberalització del país amb el canvi de dinastia dels borbons als Orleans) i la de 1848 (que va portar la breu II República), de les brases, encara ben vives per a molts sectors de la societat francesa, de la Gran Revolució  inconclusa de 1789 en el seu procés cap a una autèntica llibertat+igualtat+fraternitat.

Aquest cop, l’espurna és el profund sentiment de frustració i traïció que té el poble de París després de l’humiliant derrota de l’exèrcit imperial francès a mans del del també imperial exèrcit prussià i que els obliga a una rendició no volguda i signada per un govern que ha abandonat la capital. El buit de poder evident a la ciutat fa la resta.

Van ser deu setmanes (des de la revolta inicial de la guàrdia nacional de París el 18 de març contra el seu desarmament ordenat per donar compliment a l’armistici, fins al sometiment dels últims reductes insurrectes resistents el 28 de maig després d’una setmana a sang i foc per part de l’exèrcit) d’una experiència revolucionària plena que des del primer moment s’autobateja com la Comuna evocant conscientment alhora la institució jacobina de 1793 i la proposta comunalista proudhoniana (1) de sobirania local i federativa.

Deu setmanes d’un París que es vol independitzar de les institucions del país i construir el seu propi model social alternatiu al vigent en molts aspectes:

– democràcia “directa”, és a dir sufragi universal (masculí) per establir mandats imperatius amb revocació possible en tot moment a tots els àmbits i nivells (barri i municipi, milícia i policia, empreses…) sota el control assambleari popular dels “clubs” revolucionaris

– jurats populars en comptes d’un poder judicial diferenciat

– laïcisme amb total separació entre Església i Estat, fent de la religió un assumpte privat

– educació bàsica obligatòria, gratuïta i laica

– milícia local que només s’activa en cas de necessitat però que fa de tot ciutadà un soldat en defensa de la Comuna per substituir l’exèrcit nacional, professional i permanent

– abolició de la prostitució

– implantació progressiva de l’organització cooperativa del treball en tots els sectors productius per superar el repartiment injust de la renda i per tant de la riquesa

Penseu-hi: en ple creixement dels estats-nació (precisament ideats pel bonapartisme francès) i a contracorrent del pols ideològic entre el liberal-capitalisme emergent i el conservadurisme tradicionalista en declivi, la capital de França s’alça en armes per reclamar, i tractar d’imposar per la via dels fets, la dissolució de l’estat i la seva transformació en una República Democràtica i Social federativa de totes les comunes municipals franceses autogestionades.

L’impacte arreu va ser fortíssim, en especial a la pròpia França com ho testimonia la repressió brutal que van patir els “communards” (20.000 morts entre víctimes dels combats finals sense cuartel i afusellaments sense judici; 40.000 presoners jutjats en consells de guerra entre els quals 10.000 condemnats a pena de mort, treballs forçats, deportació o presó; i 10.000 exiliats a Gran Bretanya, Bèlgica o Suïssa), i les seves conseqüències molt rellevants en termes polítics. Jo en destacaria tres:

  • La difusió del marxisme. Malgrat el marxisme no va jugar cap paper en la Comuna ni en termes programàtics com hem vist (la seva inspiració és bàsicament proudhoniana, un dels grans enemics teòrics de Marx) ni en termes de lideratge (dels 79 membres que conformaven la Comuna, la majoria eren vells jacobins que es miraven al mirall de la Gran Revolució de 1789-95 o seguidors d’A. Blanqui (2) i només una minoria eren membres de l’A.I.T. o Iera Internacional i encara més de la seva branca anarquista que de la marxista) i malgrat el propi K. Marx considerava un error haver iniciat aquella revolució precipitada en termes de procés històric (el que no vol dir que no sentís total simpatia i admiració pels “communards”, entre els que hi havia amics seus personals i de les seves filles com P. Lafargue, i que no alabés la seva gesta un cop acabada (3) ), els vencedors van atribuir a Marx i a la A.I.T. en una exitosa campanya de propaganda internacional la direcció intel·lectual i política de l’ “espantosa” revolta amb l’objectiu de demonitzar-lo a ell i als seus postulats per sempre més. Però l’efecte va ser tot el contrari i per primer cop el marxisme es va popularitzar i el Manifest del Partit Comunista que des de la seva publicació el 1848 havia tingut un ressò molt minço entre els treballadors va començar a esdevenir un text de referència per als obrers organitzats de tot el món, com ho prova les seves nombroses reedicions a molts països a partir de 1872. El marxisme, una de les corrents de pensament més dominants del segle XX, va agafar doncs la seva primera embranzida sota els efectes de la Comuna.
  • L’aparició dels partits socialistes. El debat sobre les raons del fracàs de la Comuna va acabar amb el trencament de la fràgil unitat de la Iera internacional, certificat al Congrés de la Haya de 1872. Molts dels seus membres havien arribat a la conclusió que el nucli del problema era la insuficient organització política del moviment obrer en termes d’estructura, formació, propaganda, continuïtat, capacitat de representació i interlocució etc i que sense partits obrers de masses actuant directament en l’espai político-institucional mai es podrien canviar els fonaments del sistema socio-econòmic. Calia deixar enrera el funcionament horitzontal i d’afiliació directa de sindicats, mutualitats o altres organitzacions obreres a la A.I.T. per crear nous partits unitaris d’àmbit nacional, que després es coordinarien entre sí a nivell internacional, partits que es presentessin a les eleccions per guanyar visibilitat, recursos i poder de negociació (entrar a governar era llavors impensable). Evidentment, els sectors anarquistes, fossin proudhonians o bakuninistes (4), hi van estar en contra i van mantenir el seu camí seguint el model anterior però la resta del moviment obrer socialista des de les trade unions angleses fins als comunistes va assumir aquests postulats i va començar a forjar partits socialistes unitaris (encara que amb noms diferents) a tots els països. Alemania va ser el primer al 1875 al Congrés de Gotha, Espanya dels primers amb la fundació del PSOE al 1879 i França l’últim al 1902 i alhora al 1889 es va constituir la Internacional Socialista o II internacional. Així, l’experiència traumàtica de la Comuna precipita el primer gran trencament de la família socialista i l’aparició dels partits socialistes a l’escena política, molts dels quals encara existeixen.
  • La configuració del model “soviètic” de revolució. La tesi leninista segons la qual les masses no fan la revolució sinó que segueixen una avantguarda plenament conscienciada, formada i disciplinada disposada a tot per aprofitar l’oportunitat tàctica (com és el cas d’una frustrant derrota militar o d’una esgotadora guerra impopular) prescindint de la maduresa de les condicions econòmiques i socials estructurals, és una idea manllevada a A. Blanqui i posada en pràctica per primer cop pels blanquistes aquell 1871. Alhora, la Comuna és també el primer intent de fer residir el poder polític en una estructura d’assamblees o consells (“soviets” en rus) de ciutadans compromesos que exerceixen el control de totes les funcions legislatives, executives i judicials incloent-t’hi exèrcit, policia, sistema productiu… i on els dirigents són administradors a tot hora revocables de les seves decisions. És una forma de poder en nom del poble que s’oposa explícitament a la forma parlamentària de la democràcia representativa. Al 1917 a Rússia amb èxit i al 1918-1919 a Alemania i a Hongria sense èxit, el model “soviètic” de revolució es va posar de nou a prova i des de llavors és present a l’imaginari polític de tota la humanitat.

I al costat d’aquestes grans herències de la Comuna, no em resisteixo a deixar-ne palesa una altra de més simbòlica però igualment important per a tots els i les socialistes del món: la lletra de la “Internacional” va ser escrita per el “communard” Eugène Pottier durant algun dels 72 dies de desori i esperances de la Comuna. Tampoc seria just deixar de mencionar l’enorme rèplica que va tenir a Espanya la Comuna amb l’aixecament cantonal de 1873 (Cartagena al capdavant de més de 20 ciutats) durant la nostra efímera Iera República.

Voldria pensar que d’aquí a un any i mig, quan arribi el 150è aniversari de la Comuna de París, l’esquerra i en particular el socialisme d’avui, diferent però també hereu d’aquell socialisme inicial d’ampli abast ideològic, serem capaços d’apropar-la al gran públic i posar de manifest el seu enorme valor històric.

 

(1) Pierre-Joseph Proudhon (1809-1865), filòsof i polític, socialista llibertari pare de l’anarquisme

(2) Auguste Blanqui (1805-1881), revolucionari socialista seguidor de l’ala més radical de la Revolució Francesa (Hébert i Babeuf)

(3) Marx va escriure a l’estiu de 1871 un llarg text adreçat al Consell General de la A.I.T. on reflexiona sobre la Comuna. Avui se’l coneix com “La guerra civil a França”

(4) Mikaïl Bakunin (1814-1876), polític i teòric anarquista molt sovint enfrontat a Marx

 

Bibliografia mínima: Jacques Rougerie “La Commune et les Communards” FOLIO 2018

Albert Olivier “La Comuna” Alianza Editorial 1971

Associacions il·lícites (de conceptes)

He llegit amb atenció el llibre pòstum d’Antoni Domènech (durant molts anys professor de ciència política a la Facultat d’Economia de la UB) publicat pels seus companys de la revista SIN PERMISO i titulat precisament “Escritos sin permiso”. És un recull d’articles i entrevistes que perfilen un pensament teòric i polític molt elaborat després d’anys d’estudi i reflexions.

Tot i semblar-me estimulant, no comparteixo el nucli de la seva proposta, que ell anomena republicanisme marxista i que relliga Aristòtil i Marx amb el fil conductor del republicanisme, però sí que m’afegeixo a la seva denúncia des de l’esquerra de les associacions il·lícites (per ahistòriques i  claudicants) esdevingudes lloc comú que es fan de dues parelles de conceptes: revolució burgesa i democràcia liberal.

En efecte, ni la Revolució Francesa va ser una revolució burgesa, és a dir liderada per una nova classe burgesa al marge de les classes populars i de continguts simplement liberalitzadors i no igualitaris, com des de fa tantes dècades proclama una suposada història de les revolucions modernes, ni la democràcia que avui tenim a Occident va ser una formulació, i molt menys una construcció, dels liberals, com s’entesten a donar per suposat els molts que utilitzen aquesta expressió.

L’abolició de l’esclavatge i l’atorgament de ciutadania als lliberts de les colònies així com el desenvolupament dels primers drets econòmics i socials, encara que revocats al cap de poc temps per la involució de Termidor i Napoleó Bonaparte, donen testimoni entre molts d’altres del caràcter igualitari de la revolució de la llibertat, la igualtat i la fraternitat, molt més enllà del suport que va tenir per part de la burgesia francesa il·lustrada desitjosa d’abolir l’antic règim.

D’altra banda, cap dels pilars de la democràcia moderna, que no s’ha de confondre ni amb l’estat de dret[i] ni amb la república[ii] i que són el parlamentarisme[iii], les llibertats polítiques bàsiques (expressió, reunió i manifestació) i el sufragi universal masculí i femení, van ser defensats en el seu moment per la ideologia liberal si no que, al contrari, són el resultat de la lluita de l’esquerra i el moviment obrer al llarg de més d’un segle i mig, només amb el precedent anglès del segle XVII i seguint precisament el camí obert per la Revolució Francesa.

Certament, la breu R.F. (1789-1795) no va ser perfecta, per exemple pel què fa als drets polítics de les dones, i les nostres democràcies són clarament millorables en termes d’extensió i participació efectiva de la ciutadania però això no justifica en absolut que les abandonem des de l’esquerra en braços d’un liberalisme polític i econòmic que, encara que avui les hagi assumit en bona mesura, ni llavors ni ara les té en el cor del seu ideari.

L’anàlisi d’aquests dos casos em porta a dir, seguint el mateix criteri però ara ja sense coincidir (suposo) amb A. Domènech, que hi ha també en el discurs habitual de partits i intel·lectuals d’esquerres dues altres associacions il·lícites, interessades i equivocades, de conceptes polítics: sistema capitalista i règim del 78.

M’explico. Tal i com demostra en la seva extensa bibliografia (gens sospitosa de condescendència amb el capitalisme[iv]) l’economista i sociòleg E.O. Wright, cap estructura econòmica és mai un sistema ideològicament pur perquè totes són sempre híbrids nascuts del triple encreuament dels rols econòmics del mercat, l’Estat i els agents socials com a elements constitutius bàsics i sempre presents en qualsevol societat moderna. Així doncs, ni la presència del mercat és equivalent a economia capitalista ni vivim en un sistema exclusivament regit pel mercat i només capitalista, com sovint s’encarreguen de recordar-nos molts economistes neoliberals amb les seves propostes de desmantellament de l’Estat del Benestar: la nostra realitat econòmica i social inclou molts elements d’altres matrius com els serveis públics, les empreses públiques o els preus regulats, l’economia social o la prevalença de criteris i valors tradicionals i comunitaris en els comportaments econòmics etc. al costat d’altres que sí que són capitalistes com la precarietat laboral, el consumisme, la concentració de riquesa o els mercats especulatius entre d’altres.

Parlar constantment de sistema capitalista comporta un doble error per a l’esquerra. D’una banda esborra la realitat i el valor de les nostres propostes i conquestes, que també han forjat l’estructura socioeconòmica que tenim avui a Occident, i de l’altra porta a la confusió entre anticapitalista i antisistema, quan l’esquerra ha de representar l’anticapitalisme dins del sistema i els més antisistema són de fet els genuïnament capitalistes ultraliberals.

Al seu torn, canviar la denominació de “la Democràcia”, que per oposició a “la Dictadura” hem fet servir fins ara per referir-nos al període històric d’Espanya en el que vivim des que tenim la Constitució de 1978, per la de “Règim del 78”, com si les regles del nostre sistema polític fossin o bé bàsicament hereves del franquisme o bé imposades per poders fàctics contra la voluntat del poble, és alhora faltar a la veritat històrica i regalar el fruit d’un gran esforç col·lectiu i compartit marcat per l’horitzó i els anhels de l’esquerra a la part que menys s’hi sentia representada (PP).

Segur que té sentit reformar substancialment la Constitució i per exemple eixamplar l’abast dels nostres drets socials o federalitzar explícitament la nostra organització política territorial però fer del mirall de les seves mancances la pedra angular d’un règim opressiu i a partir d’aquí voler justificar un procés constituent des de zero o simplement la secessió de determinats territoris no porta l’avenç de l’esquerra sinó, com estem veient, l’efecte boomerang reaccionari.

Revolució Francesa, democràcia, economia mixta i redistributiva, Constitució de 1978…són algunes de les millors estructures i fonaments del nostre present. L’esquerra, i el socialisme democràtic en particular, ha contribuït en molt bona mesura a construir-les i no té cap sentit que hi renunciem, i encara menys ara que sabem que el progrés del futur només pot créixer sobre les espatlles de les conquestes del passat.

[i] L’Estat de dret, definit per la separació de poders i la separació església/estat és imprescindible per a la democràcia però pot emparar altres formes de govern com per exemple els imperis del segle XIX (britànic, napoleònic, alemany…).

[ii] República (res publica en llatí, politeia en grec) vol dir autogovern de la comunitat (la polis-ciutat en el cas de l’antiga Grècia) en base a les regles explícites d’una Constitució en front de l’arbitrarietat de l’autocràcia o les imposicions d’un poder estranger i com a símbol de la unitat per sobre de particularismes. Però el govern de la república pot ser d’uns quants, de molts o de tots mentre la democràcia només pot ser el govern de tots, és a dir de tot el poble (demos), sigui quina sigui la seva condició social.

[iii] El parlamentarisme defensa en el disseny constitucional la posició preeminent de la representativitat plural, el debat públic i les majories, qualificades si cal, del parlament per sobre de les prerrogatives unipersonals del cap de l’Estat, sigui electe o no.

[iv] El capitalisme es defineix sobretot per la centralitat del benefici individual i l’acumulació de capital com a criteris reguladors tant del funcionament econòmic com de l’equilibri moral de la societat.

Una Catalunya trilingüe o plurilingüe ?

La meva última participació al Seminario Multidisciplinar sobre el Plurilingüismo en España, que va tenir lloc a Sant Sebastià organitzat per la Diputació Foral de Guipuzcoa, em va permetre constatar l’enorme avenç de l’euskera a la societat basca. Aquest progrés, basat fonamentalment en el manteniment i l’adquisició de la llengua mitjançant la immersió a l’escola (en el cas d’Euskadi voluntària però ja majoritària), s’expressa en un canvi de paradigma sociolingüístic. Cada cop es veuen menys a sí mateixos com a dues comunitats lingüístiques que simplement coexisteixen (l’euskaldun que manté la llengua essencial per a la nació i la castellana que vehicula la llengua importada i tolerada) i més com una sola societat on la majoria de la ciutadania pot parlar o si més no entendre i sentir-se seves les dues llengües, canviant ja sovint de llengua en plena conversa, segons ens va explicar el professor Pello Salaburu.

A Catalunya, encertadament segons el meu parer perquè va a favor de la convivència, dels drets lingüístics i del futur del català, estem molt a prop de ser una societat bilingüe perquè quasi la totalitat de la ciutadania domina tant el català com el castellà. Aquesta realitat sembla tant assentada (malgrat els intents dels nacionalistes de tot signe per intentar trencar aquest consens i portar el país a un o altre monolingüisme) que moltes veus ja parlen d’anar cap al trilingüisme perquè tothom acabi dominant també l’anglès, seguint l’estela de mesures com les que ja s’han implantat en el cas dels estudiants universitaris (obligats a acreditar el nivell B2 d’anglès per obtenir el títol de grau).

Molts justifiquen la proposta (que al País valencià ja es comença a desplegar a l’ensenyament obligatori a partir d’un recent decret sobre el seu model educatiu lingüístic) en la necessitat d’incorporar-nos massivament a una llengua de comunicació internacional que funciona com a lingua franca, sobre tot en els camps comercial, científic i turístic. D’altres hi veuen la possibilitat de limitar la presència a Catalunya o del català o del castellà segons el prisma nacionalista amb el que es miri.

Però són arguments que a mi no em convencen. Per a mi, tot i compartir plenament la idea d’introduir o reforçar una tercera llengua en tots els ciutadans i ciutadanes de Catalunya, el camí del trilingüisme és un camí triplement equivocat. Em sembla incoherent amb la defensa del català, inviable i erroni en l’enfoc sobre el paper de les llengües a Catalunya i al món. Per això dic: una tercera llengua, sí però la mateixa per tothom, no ( inclòs l’anglès).

M’explico amb més detall. Primer, defensar el futur i el valor del català com a llengua complerta a Catalunya, Espanya i Europa em sembla contradictori amb l’argument que s’ha de dominar la llengua més poderosa del món perquè sinó perdem el tren del progrés i el desenvolupament. Buscar empatia i suport per a totes les llengües, siguin minoritàries o no, és incompatible amb assumir com inevitables jerarquies lingüístiques, en favor de l’anglès per exemple.

Segon, no hi podrà haver trilingüisme sense immersió lingüística i a Catalunya la immersió lingüística en anglès és impossible. Llevat en un nombre limitadíssim de famílies, no hi ha immersió familiar possible, mentre la immersió d’entorn difícilment anirà més enllà de la que ja puguem tenir ara (préstecs lingüístics, comunitat científica, relacions internacionals, petites parcel·les d’imaginari cultural via audiovisual) i la immersió escolar mai podrà passar del 25% de les hores lectives tot i que siguem capaços de disposar del professorat suficient i realment competent per donar aquestes classes.

I tercer, té sentit a l’Europa multilingüe i al món multipolar apostar com a país per una sola llengua estrangera? No seria millor afavorir un plurilingüisme autènticament arrelat a les condicions personals de la ciutadania i a la posició lingüística de Catalunya, de manera que la nostra interlocució econòmica i cultural pogués abastar directament molts més països sense necessitat d’una intermediació anglòfona? El potencial per immersió familiar de multitud de catalans i catalanes pot reforçar la nostra presència en llengües tant parlades i internacionalment influents com l’àrab, el xinès-mandarí, el rus o l’urdu mentre la proximitat lingüística del català i el castellà amb la família de les llengües llatines hauria de permetre una molt més gran difusió i domini entre la ciutadania de llengües com el francès, el portuguès o l’italià, llengües que obren la porta de les immenses lusofonia i francofonia. Això no impediria continuar exigint el coneixement de l’anglès a la comunitat universitària o donar facilitats (un programa d’estades molt gran per exemple) a la població més predisposada i motivada per al seu aprenentatge.

En definitiva, endavant amb una tercera llengua a Catalunya perquè els beneficis individuals i col·lectius del coneixement aprofundit de quantes més llengües millor estan més que demostrats. Però aprofitem-ho per construir una societat plurilingüe, una societat del futur, plenament preparada per a la globalització i la interdependència i alhora empàtica amb l’ecosistema lingüístic de Catalunya, d’Espanya i d’Europa (tots ells multilingües). Si no ens agraden les llengües de domini, no cal subordinar-nos a l’anglès (ni a cap altra llengua): prioritzem-lo si convé en determinades àrees però no li donem l’exclusiva i compartim la promoció lingüística amb d’altres llengües. Trilingüisme no, plurilingüisme sí.

 

Fugir dels bàndols

Els bàndols són sempre dos, un a cada banda de la línia divisòria, de la trinxera construïda. Dos bàndols estancs (amb mi o contra mi, amb el poble o contra el poble, amb els opressors o amb els oprimits…) sense diàleg ni negociació possible, retroalimentant-se en la denúncia de l’enemic exterior o del traïdor intern.

És una dialèctica implacable que al nostre país hem sofert amb escreix. Dues Espanyes, sorgides del fracàs de la constitució il·lustrada de 1812 i forjades en les posicions irreconciliables de carlins i liberals al segle XIX i de monàrquics i republicans al segle XX, van esclatar (malgrat els intents d’evitar-ho d’una segona república nascuda fràgil en un enèssim cop de timó de la història i tremendament inestable per les desavinences dels seus partidaris i els sabotatges dels seus enemics) en una guerra civil espantosa i es van petrificar durant tot el franquisme. Van ser quaranta anys de plena consciència de què vol dir un país radicalment partit en bàndols de rojos i nacionals, de vencedors i vençuts, d’addictes i desafectes.

Per això, a la mort del dictador, els hereus dels dos bàndols decideixen pactar, encara que s’hagin de fer enormes renúncies, per superar l’Espanya dividida i enfrontada que es dessagna i s’endarrereix, fent d’aquest objectiu el fil conductor de la Transició. La constitució de 1978 no és un acord tutelat o coartat per poders fàctics sinó marcat per l’ombra allargada i espessa de l’horror caïnita que no s’ha de repetir mai més. La monarquia parlamentària i el comptador a zero ( amnistia general i exempció de responsabilitats) són les bases d’aquest pacte que infanta l’estat social de dret secularitzat i desmilitaritzat, la democràcia amb plenes llibertats individuals i l’autogovern per a tots els pobles d’Espanya. Un acord conscient per un gran canvi consensuat que, després de posar-se a prova el 23-F, ens ha dut fins al país europeu i modern que som avui i sobretot que ha esborrat aquells bàndols substituint-los per un veritable pluralisme social i polític en el que alguns grans consensos compartits per la immensa majoria de la ciutadania conviuen amb profundes diferències polítiques expressades i representades per una àmplia gamma de partits (i una infinitud d’associacions) que sense deixar de confrontar obertament les seves propostes, si ho creuen oportú, pacten entre sí.

Enterrats doncs entre tots els antics bàndols i culminats amb èxit els sacrificis i renúncies dels avis i àvies i dels pares i mares, té tot el sentit del món que fills i filles o nets i netes, en aquest nou context, vulguin i puguin tancar les velles ferides i posar les coses al seu lloc. Desglorificar les despulles del dictador, declarar nuls els judicis sumaríssims, obrir les fosses de la guerra i enterrar dignament els morts… no és reobrir res ni té cap connotació de bàndol, al contrari, és el millor símptoma de la superació dels temps passats, de què definitivament sabem viure en una democràcia plural i de que ja no cal que avantposem la pau a la memòria.

Tampoc en aquest context de pluralisme democràtic consolidat (o com a mínim tant consolidat com a la resta de països europeus) hauria de ser cap anatema qüestionar la monarquia o defensar la secessió de Catalunya però aquests debats no poden atiar l’aparició de nous bàndols (compactes, mancats d’autocrítica, onejant banderes excloents, monopolitzant conceptes de tots) en la lluita política. El nacionalisme català primer i ara el nacionalisme espanyol juguen amb foc en la seva estratègia dels blocs, dels bàndols. Consolidar dues Catalunyes que van acumulant greuges només alimenta la lògica de què al final del camí hi haurà d’haver sofriment i exclosos, de què el conflicte té culpables que hauran de pagar. No hem après res? Com pot ser que tornem a pensar en vencedors i vençuts en aquest país?

Però si els nacionalistes, uns i altres, no tenen, o han perdut, la consciència del què això pot significar, que sàpiguen que molts d’altres, els socialistes en primer lloc, sí que la tenim i que farem l’impossible perquè no es torni a repetir. Distensió, diàleg i debats democràtics amb acceptació de les regles del joc (per canviar-les si cal) i propostes polítiques, tolerància, cap imposició, negociació i acords… aquestes són les eines per abordar problemes i conflictes i trobar-hi les solucions estructurals i duradores.
El tot o res sempre acaba en res. Passar comptes no acaba mai amb els problemes. Per això, de nou és imprescindible fugir dels bàndols i cultivar el pluralisme.