Un nou programa pels socialistes

El passat mes de setembre vaig escriure el text que tot seguit reprodueixo, com a esmena a la totalitat a la introducció de la ponència política del Congrés del PSC que celebrarem el 16, 17 i 18 de desembre (també en vaig fer una versió sintètica que va ser publicada al diari El Punt/Avui). Crec que un cop passades les eleccions del 20 N manté plenament la seva vigència: tres eleccions en un any en què el context econòmic, social i polític no només no ha evolucionat sinó que s’ha reafirmat i consolidat, no podien si no portar-nos els mateixos resultats electorals. Per això crec que les reflexions que feia llavors són encara vàlides i poden constituir un full de ruta per al nostre futur polític.

1.    Crisi del socialisme en el context actual

Estem, com és palès, en una situació greu per al conjunt de la societat i en particular, en el seu reflex polític, per als socialistes. Els resultats de les últimes conteses electorals són el símptoma més clar i evident d’aquesta situació.

Cal només recordar que a les darreres eleccions al Parlament vam treure un 18% dels vots, cosa que ha situat Convergència i Unió en una situació de centralitat política enorme, com no havia tingut mai, amb la voluntat d’erigir-se en l’únic gran partit nacional del nostre país i anar jugant amb dues o tres crosses – independentistes, Partit Popular i fins i tot amb nosaltres–. La consolidació de Ciutadans-Partido por la Ciutadania en una segona legislatura, també és un element que ens ha de fer reflexionar.

A les eleccions municipals, encara que el nostre resultat va millorar fins al 25%, és obvi que per primer cop varem perdre aquestes eleccions a Catalunya, amb Barcelona al capdavant, i amb una dada políticament molt rellevant: la consolidació de Plataforma per Catalunya afortunadament, no a tot arreu, però sí en termes de política catalana, amb una legitimitat i presència preocupantment creixents que afecta directament aspectes clau del model de convivència que hem aconseguit al nostre país.

En síntesi observem que els socialistes hem perdut suports per tot arreu i en totes les direccions. Vol dir que persones que ens donaven suport han anat a l’abstenció, al vot en blanc o nul, als partits protesta, cap a Iniciativa, cap a Convergència i Unió, cap al Partit Popular i fins i tot cap a Plataforma per Catalunya. En definitiva, el nostre vot està anant a la baixa, i en les generacions de menors de 40 anys la situació és altíssimament preocupant. Tot plegat configura un context que podem explicar per 3 tipus de causes, a 3 nivells diferents.

El primer, més conjuntural, i potser el menys important dels tres, és el fet d’haver estat governant a tot arreu, de ser els responsables únics en els temps de gestió d’aquesta crisi tan aguda que estem patint, i això amb dues conseqüències indirectes. Una: aparèixer davant dels ciutadans com l’únic partit al govern (amb el que això significa moltes vegades de neutralització de l’acció d’uns governs en relació amb els altres i de sobrevaloració del pragmatisme com a criteri de governabilitat). Dues: la pèrdua de credibilitat progressiva que hem anat tenint, en un sentit doble i complementari, com a força de govern i al mateix temps en l’espai polític de l’esquerra i, per tant, una pèrdua en termes de posicionament i d’identitat política.

En un segon nivell, a aquest desgast hi ha contribuït de manera destacada una important confusió i contradicció: primer en l’eix de la resposta contra la crisi, amb la seqüència que coneixem d’acceptació de les receptes heretades en època de creixement, després la negació de la crisi, després el canvi de timó del maig de 2010 i, en definitiva, la sensació per part del conjunt de la ciutadania que hem hagut d’acabar assumint les tesis, no només dels nostres adversaris sinó dels que van provocar la crisi; segon en l’eix catalanista, amb les contradiccions que ens han suposat la convivència amb Esquerra Republicana, tot el trànsit de l’Estatut i la relació que hem establert amb el PSOE i en particular amb el President del Govern;  i tercer en algunes qüestions de caràcter més sectorial però no menys rellevants, en particular en el tema de la immigració.

El tercer estrat que explica la situació en què ens trobem i, segurament el més profund, el menys aparent però el més important, és que el nostre programa està esgotat. Les nostres polítiques de fons ja no responen als temps actuals, uns temps presidits en les consciències, en la vida quotidiana de les nostres societats, per l’impacta total de la globalització i per l’individualisme. Uns temps en què la circulació de la informació, mercaderies i persones és completament global i en què els valors en l’organització social i econòmica s’han capgirat completament. Per això, en bona mesura ens resulta encara més difícil connectar amb les noves generacions. I per això, quan aquest món ja consolidadament globalitzat en les nostres societats occidentals entra en crisi, és quan apareixen encara amb més força les nostres mancances de capacitat de resposta, d’anàlisi i, més que d’anàlisi, que n’hem fet molta, de resposta política.

Què hem de fer, doncs, davant d’aquesta situació greu i complexa? Reaccionar! Com més difícil és una situació, més ens interpel·la i ens obliga a l’acció, a la resposta. Per això hem d’aconseguir que la situació en què ens trobem ara sigui el fons, que estiguem tocant fons, que no hi hagi més avall i que tinguem capacitat de rebot, capacitat de remuntada. En definitiva, hem de tornar a començar, hem de fer que aquest sigui el nostre punt més baix de capacitat de representació electoral i d’incidència social. I això ho hem de fer construint un nou programa, radicalment actualitzat, però plenament coherent amb el nostre ideari i imaginari. Sense aquest programa, sense aquesta base profunda, refeta, renovada, serem incapaços de re il·lusionar-nos nosaltres mateixos, de tornar a sentir que tenim alguna cosa a aportar, a transmetre i a convèncer, serem incapaços d’atraure nova gent, serem incapaços d’esdevenir la gran força social i política que hem estat els últims anys i que volem continuar sent.

2.  Fonaments per un nou programa

El primer, orgull del que som i del que hem fet. Perquè si bé hem dit que el nostre programa està esgotat, això no vol dir ni molt menys que el nostre programa hagi fracassat. Al contrari, segurament està esgotat en molt bona mesura perquè l’hem aconseguit aplicar, perquè hem sigut capaços de dur-lo a terme. El socialisme al nostre país ha sigut capaç de fer efectius drets socials i econòmics que havíem reivindicat històricament, llibertats que no havíem tingut durant molts anys i noves llibertats del segle XXI; hem sigut capaços de garantir la cohesió social tot ampliant l’Estat del benestar i redistribuint la riquesa com no s’havia fet mai, de modernitzar la nostra societat i les nostres administracions, amb millora de les infraestructures i equilibri territorial, i per Catalunya hem estat capaços de portar l’autogovern i la normalització de nostra llengua i la nostra cultura a cotes que mai havíem somiat. En particular, hem d’estar orgullosos del que hem fet al món local en general i a Barcelona particularment, a la  capital del país, en aquesta gran ciutat d’Espanya i d’Europa. Durant aquests 32 anys, els governs socialistes municipals, han estat capaços de fer que les ciutats i pobles avancessin, tinguessin més prosperitat i al mateix temps guanyessin en justícia, en cohesió territorial, en identitat, i en cosmopolitisme.

Segona premissa: no volem deixar de ser un partit de govern, és a dir un partit majoritari, un partit capaç d’articular una gran majoria de la societat per aconseguir transformacions en profunditat, transformacions i avenços importants. Però per ser partit de govern, un partit majoritari, és més necessari que mai ser capaços de generar alternatives, un discurs alternatiu, políticament alternatiu, però també socialment i culturalment alternatiu, que es diferenciï d’altres, per poder representar un determinat espai, per ser útils a la democràcia, per arribar algun dia a tornar a substituir els que governen i per fer avançar el país. No es tracta de governar per governar, ni de donar el relleu, de ser un recanvi, es tracta de ser una alternativa i per tant hem de tenir capacitat de diferenciació. Sense diferenciació no hi alternativa.

Es tracta de pensar a mig termini, i en moltes coses, avançar-se i intentar liderar el que pensa la societat, no simplement fer populisme i dir allò que creiem que la majoria de la gent vol sentir. L’esquerra existeix, ha existit i existirà sempre. Si no ocupem nosaltres el seu espai, l’ocuparà algú altre. Si deixem de ser útils en aquest espai, uns altres ens substituiran. No serà la primera vegada que passa en la història de la política a Occident.

Volem ser un partit majoritari, volem ser un partit de govern, per transformar la realitat amb tota la potència que donen les institucions i per això fa falta una alternativa que cualli en la societat i que es construeixi, s’eixampli, des de l’esquerra, cap al conjunt del país.

Tercer element, bàsic, del nou programa: les propostes. Unes propostes que han de servir per sortir de la crisi, però al mateix temps per a després de la crisi. No podem només donar respostes que pensem que poden ser útils momentàniament, hi ha d’haver coherència entre les propostes per sortir de la crisi i per continuar organitzant la societat després de la crisi. Es tracta que aquestes propostes articulin una resposta que ara no tenim, que ara no existeix, a la crisi. Unes propostes que no siguin ni les de la confiança en l’autoregulació del sistema, en base als mercats o els equilibris de forces, ni la resposta identitària, la de trobar seguretats i maneres de conviure de les comunitats basades en la identitat, ja sigui sota el lema de ‘primer els de casa’, ja sigui amb la idea que ‘nosaltres sols sí que ens resoldrem els problemes’.

La nostra resposta ha de ser radicalment diferent, i basar-se en la força de la solidaritat, de la justícia, del compromís, és a dir des de la idea que només té sentit i només serà possible sortir-se’n si ho fem entre tots i per a tots. I això val per als nostres barris, les nostres ciutats, el nostre país i per al nostre món.

Aquesta resposta s’ha d’articular entorn de quatre eixos bàsics que hem de mantenir de manera constant:

a)Afirmació de la individualitat

Primer, assumir l’afirmació de la individualitat, és a dir que els drets, les llibertats, les responsabilitats, la dignitat i les oportunitats dels individus són inalienables, per a tots i cada un d’ells, siguem qui siguem, siguem d’on siguem. Assumir que la sobirania és individual i que som tots i cadascun de nosaltres qui la deleguem individualment.

b)Economia democràtica

Segon, l’economia ha de ser governada per la democràcia. Només podem contemplar una economia governada democràticament, perquè és l’única via per que sigui alhora eficient, justa i garantia de prosperitat. La visió estratègica, la planificació, l’impuls que dóna el govern democràtic, el seu control, garanteixen l’èxit i l’eficiència de l’economia.

c)El valor d’allò públic

Tercer, la centralitat d’allò públic, comú, compartit com espai (concret o simbòlic) de síntesi de la pluralitat: per ser capaços de conviure en la diversitat, lliures i units, iguals i diferents. Les lleis, l’estat, els impostos i els serveis públics i universals són la garantia real dels drets i les llibertats. La democràcia i el federalisme en són les seves expressions polítiques irrenunciables.

d)Escala global

Quart eix, l’escala mundial, ara absolutament imprescindible. Més que mai, s’ha de superar els nacionalismes i pensar a escala mundial. Si ens enfrontem a una crisi global, simplement no la resoldrem si no ens posem a pensar i a treballar a escala planetària. L’accés a l’alimentació, l’aigua, l’energia, els bens de primera necessitat i la garantia de cultura, llibertat, benestar, pau i seguretat ja no es poden abordar a nivell local. El nostre futur depèn dels altres i el seu de nosaltres. Per això, hem de superar el nacionalisme català i el nacionalisme espanyol, també el nacionalisme alemany, que és el que en aquests moments està dictant les polítiques a nivell d’Europa, o el nacionalisme xinès, que intenta dictar-les a nivell mundial, o l’americà, o qualsevol altre enfocament que tingui com a punt de partida el nacionalisme.

3.  Prioritats polítiques del nou programa

I aquí i ara, al PSC, aquests fonaments ideològics i polítics ens han de portar a formular 3 grans prioritats per a la nostra acció i la nostra proposta a la ciutadania:

En primer lloc, noves bases de l’organització econòmica, no especulatives, amb la idea en el nostre cas concret de potenciar la innovació, el valor afegit, el coneixement. Bases noves per a la nostra competitivitat i bases noves per a les regles de joc de l’economia.

En segon lloc, haurem de pensar com aprofundir en la democràcia, en el paper dels teixits intermedis en la societat (com els nostres propis partits i sindicats) versus la participació directa, en la representativitat electoral, en la subsidiarietat, en la participació dels treballadors en les empreses… En definitiva, com garantir la capacitat de decidir sobre les nostres vides en un marc que només pot ser col·lectiu i compartit.

Però, sobretot, i en tercer lloc haurem de ser el partit europeista per excel·lència. O existeix i construïm de veritat Europa o no hi ha manera de sortir-se’n. No hi ha resposta socialista, progressista, possible al nou món en el qual estem immersos si no és des de la construcció europea, la seva construcció profunda, la construcció que va quedar avortada per la no aprovació de la Constitució europea. Els socialistes hem de ser la punta de llança de l’europeisme, per coherència i per eficàcia en el desenvolupament dels nostres plantejaments. Ha de sorgir un programa radicalment europeista per defensar-lo fins al final. I si convé, que desapareguin els partits socialistes de cada un dels països d’Europa per fer-ne un de nou a nivell europeu. Hem de constituir una força transnacional capaç d’estirar cap a una autèntica Europa. Hem de fer que efectivament hi hagi un govern europeu, que fixi les regles del joc, que participi del context mundial i que tingui el que necessita una força important per jugar en aquest context mundial: des d’un exèrcit únic fins a capacitat impositiva, de regulació, un tresor públic… Hem de fer una Europa que tingui ànima, una ànima plena dels valors que tenen molt a veure amb el que nosaltres pensem i defensem.

Si alguna cosa és propera a la idea profunda d’Europa és el socialisme: els drets i les llibertats, la cohesió social, la igualtat, el pluralisme, la diversitat, la sostenibilitat, l’Estat del benestar i la cultura.

Estat-Democràcia-Mercat

En tots els camps de la vida econòmica hi ha d’haver presència de sector públic i de sector privat.

Sense equitat i redistribució no hi ha ni creixement ni eficiència econòmica.

Ja fa temps que tenim clar que Estat sense Mercat és una equació que genera pèrdua d‘oportunitats, malbaratament de recursos i, sobretot, repressió, sense garantir justícia social. El que sembla increïble és que a aquestes alçades de l’època moderna encara no hàgim assumit que el Mercat sense Estat tampoc és cap ideal. No s’entén com, en termes econòmics i socials, encara es pot argumentar que el benestar i la prosperitat la porta el Mercat i que l’Estat és un mal mínim simplement necessari per garantir l’Ordre.

És veritat que el Mercat ens dóna les dosis necessàries d’iniciativa, de competència i de fluïdesa i liquiditat en els intercanvis perquè una societat sigui dinàmica i generadora de riquesa, però no és menys veritat que sense la capacitat de regulació, de redistribució social i territorial i de visió estratègica per avançar-se al futur que aporta l’Estat mitjançant normatives, impostos, incentius i serveis públics no hi ha garantia real d’oportunitats ni de creixement sostenible.

Per això, el model a seguir ha de ser sempre la Democràcia, és a dir, el govern (que no la simple administració) democràtic de l’economia, perquè ens permet integrar Estat i Mercat a partir de la nostra doble condició de ciutadans i d’agents econòmics (com a consumidors, com a clients, com a inversors, com a treballadors o empresaris…) fugint de dictadures polítiques o de dictadures dels mercats. Estat i Mercat són complementaris i s’equilibren mútuament. En quina mesura? M’atreveixo a proposar que es poden seguir dos criteris per determinar-la.

Primer, l’eficiència econòmica de la fórmula Estat-Mercat està directament relacionada amb la subsidiarietat, és a dir, amb el nivell territorial on s’ha de produir la interacció entre ambdós pols. Encertar en aquest àmbit és clau: que allò que es pugui abordar des de la màxima proximitat no s’abordi des d’instàncies superiors però, també, que allò que cal plantejar a nivells globals no es quedi en àmbits inferiors. O dit amb dos exemples: l’organització de l’activitat comercial s’ha de deixar a escala local però, com avui ja és obvi, la crisi del deute s’ha d’abordar inexcusablement a escala europea.

Segon, en tots els camps de la vida econòmica hi ha d’haver presència de sector públic i de sector privat perquè els valors que abans he apuntat d’un i altre s’hi barregin el més equilibradament possible. Defenso que els serveis públics i universals d’educació i sanitat es complementin amb escoles concertades i mútues de salut, però també defenso, amb plena convicció, la necessitat d’una banca pública que ara no tenim, el manteniment dels mitjans públics de comunicació o un parc públic d’habitatge realment regulador dels preus i l’accessibilitat a aquest dret ciutadà.

En definitiva, fermesa en el principi bàsic d’Estat i Mercat regulats per la democràcia i màxima capil·laritat en la presència socioeconòmica dels dos elements.

Per tot això, davant de la proposta del funcionari (registrador de la propietat) Mariano Rajoy que condiciona l’Estat del benestar al funcionament i als resultats del Mercat, em quedo amb l’afirmació àmpliament reflexionada del meu amic banquer Jaume Lanaspa (director de l’Obra Social de La Caixa) que diu en veu alta i clara que sense equitat i redistribució no hi ha ni creixement ni eficiència econòmica.

La crisi europea no és econòmica, és política

Proposo que a les eleccions al Parlament Europeu de 2014 es voti també de manera directa i simultània la nova Constitució en virtut del sufragi universal europeu.

Hem acabat responent a la crisi des del nacionalisme alemany, amb un banc central europeu infradotat i amb les seves receptes injustes, obsoletes i ineficaces.

És obvi que avui a Europa (i a Espanya en particular) vivim una crisi econòmica i també és obvi que durant els anys de bonança una part del creixement era artificial –el miratge fiscal irlandès, la bombolla immobiliària espanyola, l’enginyeria financera grega, el sobreendeutament belga o italià–, però l’arrel dels problemes econòmics europeus actuals és sens dubte política.

Després del pas de gegant que vàrem donar a Europa per governar l’economia i per participar en el futur del món globalitzat amb l’entrada en vigor de l’euro com a moneda única, els europeus havíem de consolidar la Unió amb una primera Constitució. Un següent pas imprescindible que va quedar avortat. Cansament diplomàtic, autocomplaença per l’èxit obtingut, manca d’estímul en un entorn de creixement econòmic fàcil i, sobretot, una revifada del nacionalisme (com a autoafirmació en front d’una naixent identitat europea o simplement com a xenofòbia) van diferir el procés sine die.

Però la història no s’atura i la crisi financera nord-americana es va tornar global gairebé instantàniament mentre la governança europea no estava ni a punt ni entrenada. Respondre a vint-i-set era impossible i hem acabat responent des del nacionalisme alemany, amb un banc central europeu infradotat i demanant ajuda al FMI, que ens ha obligat a les seves receptes injustes, obsoletes i ineficaces. I així, hem anat sempre tard i sense capacitat executiva i per això l’economia ens ha esclatat entre les mans: incapaços de construir tallafocs entre la crisi financera i l’economia real, incapaços d’abordar globalment la crisi del deute, incapaços de compensar els ajustos pressupostaris amb elements de reactivació, l’atur ha arribat a quotes insuportables i la confiança que ha de permetre iniciar la recuperació està per terra.

Ara ja no és moment de lamentar-se, sinó de prendre consciència que només Europa pot ser la nostra prioritat política i que cal actuar en conseqüència. Per això, no queda més remei que abordar alhora el que és urgent i el que és important: és a dir, crear els eurobons, abaixar els tipus d’interès, desplegar un gran programa d’inversions a través del Banc Europeu d’Inversions i concertar les polítiques fiscals (incloent-hi nous impostos a escala europea) mentre reprenem la Constitució europea i l’actualitzem per posar-la a l’alçada de la globalització en la qual ja estem definitivament immersos (govern europeu, diplomàcia europea, exèrcit únic…).

Proposo, doncs, que fixem l’horitzó de les eleccions al Parlament Europeu de 2014 per, alhora que escollim els nostres representants, votar de manera directa i simultània, en un exercici de ciutadania europea, la nova Constitució que haurem tornat a debatre durant dos anys. La seva aprovació (o desaprovació) s’hauria de sancionar no a partir de la unanimitat en un recompte per països sinó en virtut del sufragi universal europeu on tots els vots valguin el mateix.

Recuperar el temps perdut en la construcció europea és possible i els socialistes tenim l’obligació política de ser-ne l’esperó, tenim l’obligació d’organitzar-nos com a gran força transnacional per liderar-la: la societat i el món que volem es forgen en l’Europa política i la ciutadania europea. Hem de bastir un programa radicalment europeista per defensar-lo fins al final. Si els socialistes comencem, molts altres europeus ens seguiran. La sortida de la crisi europea també és política i no econòmica.

Aprofitem el Senat per aprofundir en la democràcia

L’actual SENAT és sens dubte una cambra legislativa desaprofitada. El concepte de segona lectura (després del Congrés dels Diputats) sobre el qual pivota fonamentalment sembla insuficient per donar-li sentit i les reformes per acostar-la a la funció de cambra territorial han quedat curtes. Però això no vol dir que el Senat no pugui ser útil en el nostre sistema democràtic. Al contrari, és segurament una de les institucions on hi ha més recorregut per innovar, per actualitzar la nostra democràcia i l’hem d’aprofitar a partir precisament de la seva pròpia naturalesa. El Senat té dues característiques electorals bàsiques: l’homogeneïtat territorial que li donen la igualtat en la representació de les circumscripcions (4 senadors per província) i l’elecció directa dels senadors mitjançant llistes obertes. Fem doncs d’aquestes característiques les seves fortaleses, fem-ne l’atribut d’un nou Senat porta de l’Espanya federal i la participació ciutadana.

Comunitats autònomes (que també elegeixen senadors a través dels seus Parlaments), municipis i diputacions han de sentir que el Senat és la cambra que els representa i que els dóna paper: escenari simbòlic de l’Espanya plural (plurinacional, pluricultural, diversa geogràfica i econòmicament) i dels pactes entre territoris i dels territoris amb el govern central. Per aconseguir això només cal que el Senat sigui cambra de primera lectura (que s’hi inici i s’hi acabi el tràmit de les lleis) de tot allò que té a veure amb l’Estat de les Autonomies i el municipalisme, amb les seves competències i el seu finançament. I que els grups parlamentaris no siguin de partits sinó per CCAA, cosa que, d’altra banda, obligaria a trobar l’acord entre els senadors d’una mateixa Comunitat i alhora canviaria el rol dels partits dintre del Parlament. Aquest enfocament és pot subratllar fent coincidir l’elecció dels senadors no amb la dels diputats al Congrés sinó amb les dels Parlaments autonòmics, de manera que el Senat no podria ser dissolt pel President del Govern i simbolitzaria la permanència de l’Estat de les Autonomies.

Però el Senat de les llistes obertes també pot ser l’espai parlamentari en què, en la segona lectura de les lleis del Congrés o en les de primera lectura al Senat, es doni participació directa als no parlamentaris: més enllà de la iniciativa legislativa popular, s’hauria de poder regular la presència efectiva en Comissió i, fins i tot, en el Plenari de representants socials que aportin el seu impuls, el seu coneixement i la seva sensibilitat al debat legislatiu.

Canviar les coses sempre és difícil i més si ets un nouvingut, però els últims processos de reforma constitucional ens han confirmat que si es vol es pot. Per mi intentar canviar el Senat en aquestes direccions serà una prioritat. D’altres potser no voldran i tindran la majoria per no fer-ho, però el meu compromís serà ferm perquè com a mínim un projecte alternatiu de Senat neixi del Grup de l’Entesa.

El perquè del bloc

Començo aquest bloc de proposta i reflexió polítiques el dia d’inici de la campanya per a les eleccions legislatives 2011 (que casualment coincideix també amb el dia del meu sant).

Ho faig perquè em sembla coherent amb presentar-me al Senat per la circumscripció de Barcelona, donat que el vot és a la persona –seguint el procediment de llistes obertes– i sembla lògic que els electors puguin conèixer més personalment i directament els candidats.

Ho faig també perquè, sigui quin sigui el resultat de les eleccions, penso seguir opinant i participant en la política des del socialisme. És la meva passió i la meva vocació i espero que compartir-ho pugui ser útil.