Aprovació de la Llei de Transparència al Senat

La Ley de Transparencia, Acceso a la Información y Buen Gobierno representa un canvi positiu(en tant que es millor tenir una llei que no tenir-ne cap) però és clarament insuficient, ja que es queda molt curta en alguns aspectes clau per tenir un marc legislatiu més modern i efectiu(principalment en promocionar activament la informació i en la definició dels òrgans de supervisió i control). Per aquest motiu desde l’Entesa pel Progrés de Catalunya varem votar no a la llei i més encara després que el grup Popular no acceptés cap de les esmenes que vaig defensar, en nom del grup,  a la comissió i al plenari.

El Prat es queda sense pista per a enlairar-se – Article al Periódico

“El projecte d’aeroport autònom del Prat queda enterrat, una molt mala notícia per a Barcelona i el país, que la incompetència política i les prioritats equivocades dels governs de CiU, a Barcelona i Catalunya, no han permès evitar”

http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/opinion/prat-queda-sin-pista-para-despegar-carles-marti-2935132

Tauromàquia i filosofia

Gairebé en el mateix moment en el que la majoria parlamentària del PP aprova una llei retòrica per intentar fer obligatòries les curses de braus a tota Espanya (volent-se imposar per sobre del Parlament de Catalunya quan no en té competències) en nom d’un suposat dret d’accés a la cultura, la nova llei d’educació (LOMCE) arriba al Senat deixant l’ensenyament de la filosofia al nivell més baix d’obligatorietat per a tots els i les alumnes espanyols que mai hagi figurat en un currículum escolar: només unes poques hores a primer de batxillerat.

Aquestes són les orientacions polítiques de la dreta: privar la formació de la ciutadania de l’esperit crític i racional que aporten el coneixement i el debat de les idees filosòfiques des de fa més de vint-i-cinc segles i alhora, en nom de la tradició i la cultura “nacionals” voler garantir per sobre de tot els espectacles taurins.

És en aquests casos quan notes que el nivell d’involució política que vivim toca fons, perquè la filosofia, amb la seva pluralitat intrínseca reflex de la potència del pensament humà per anar sempre més enllà del present que li toca viure (obrint noves opcions i possibilitats per l’individu i la societat) és la última garantia de les democràcies fetes de ciutadans i ciutadanes dignes d’aquest nom, és a dir, conscients i plenament implicats (per activa o per passiva) en el bé comú.

La filosofia ha estat i continua sent, malgrat el que es pugui pensar en una anàlisi superficial, l’assignatura més instrumental, més útil, de totes les que s’imparteixen. Entendre com funcionen l’estructura i la lògica dels dos llenguatges principals que organitzen la vida dels humans (la llengua i les matemàtiques) és essencial per treure’n tot el seu potencial però encara és més important el paper que juga la filosofia en relació a l’autèntic motor de les nostres existències: LES IDEES. Comprendre i formular idees amb tanta precisió com sigui possible és absolutament clau per a tot: crear o innovar, lluitar o governar, treballar o aprendre, estimar o relacionar-se… amb intensitat i eficàcia depèn de com sapiguem fer néixer, organitzar i expressar les idees dins nostre.

Per això vull dir fort i clar que l’autèntica barbàrie que ens proposa el PP no són els “toros” si no l’eliminació progressiva de la filosofia del nostre sistema educatiu.

La Llei de Transparencia arriba al Senat #SenadoTransparente

El debat sobre la La Ley de Transparencia, Acceso a la Información Pública y Buen Gobierno ha arribat al Senat. A partir d’una sessió de treball oberta amb les organitzacions que impulsen la proposta #SenadoTransparente i altres aportacions, com a ponent del grup de l’Entesa he presentat diverses esmenes.

Entre les que voldria de destacar hi ha la referida a l’obligació de que tots els documents i continguts públics hagin de ser sotmesos a publicitat activa, es a dir que l’administració els hagi de donar a conèixer tots i què les excepcions s’hagin de justificar; revertint així la situació del text actual.

De la proposta de #SenadoTransparente vaig incorporar l’esmena destinada a fer accessibles les comunicacions i informes interns, cosa que no es contempla en el projecte de llei i diverses modificacions per fer més independent i reforçar les competències de l’òrgan supervisor que crea la llei(Consejo de la Transparencia). Entre altres esmenes he tornat a insistir en la necessitat de publicar tots els documents en les llengües cooficials.

Evolucionar

“Amb molt poques excepcions, hem vist com la resposta majoritària dels pobles europeus a una crisis d’òbvia arrel neoliberal, és la dreta i/o el populisme nacionalista.”

Davant la perplexitat que provoquen les grans crisis, les crisis que qüestionen el present i sembren l’angoixa sobre el futur, els éssers humans reaccionem, de manera alternativa, seguint dos patrons contraposats. El primer, carregat de resignació, és el retraïment i el refugi en el propi món, en el que ens és conegut i segur. La realitat apareix com inabordable, càstig o amarga medecina i només es pot deixar que passi mentre ens protegim seguint les tradicions i a l’escalf d’identitats homogènies.

Aquesta és la resposta que avui domina a la nostra vella Europa davant d’una crisi que ja és econòmica, política i social en tots els països del continent. Amb molt poques excepcions, hem vist com la resposta majoritària dels pobles europeus(d’Alemanya a Catalunya, d’Anglaterra a Grècia) a una crisis d’òbvia arrel neoliberal, és la dreta i/o el populisme nacionalista.

L’austeritat paneuropea és conseqüència de la voluntat del govern d’Alemanya de que tothom reprodueixi el seu model. L’independentisme miraculós català és la versió política de la recepta autosuficient: “deixeu-nos el que és nostre que nosaltres ja ens en sortirem a la nostra manera” – Davant la crisi global, estat – nació.

Afortunadament, però, altres vegades ens guia un altre patró davant dels trasbals de les grans crisis: evolucionar, partir de la voluntat nascuda de l’empatia amb tots els qui també la pateixen per trobar noves respostes col·lectives, que, obrint una nova etapa, facin avançar la societat i impedeixin que es repeteixin crisis de la mateixa naturalesa.

I aquesta és la resposta que defenso per fer front a la moment actual: assumir que s’han acabat les respostes unilaterals i que entre tots, democràticament, hem de refer les regles del joc de l’economia i canviar l’escala dels nostres estats per construir la República Federal Europea. Davant la crisis global, Europa – estat. Aquest es un pas què ens farà reconèixer i organitzar la diversitat i la pluralitat per poder aconseguir el benestar i la justícia. Un pas que només podrem donar si entenem que l’únic camí per garantir alhora llibertat i igualtat és la solidaritat. Solidaritat per repartir el treball (tots tenim dret a contribuir) i solidaritat per redistribuir la riquesa (tots tenim dret a viure amb dignitat i oportunitats). Solidaritat en el repartiment del poder i solidaritat en la distribució de les càrregues i responsabilitats.

En definitiva evolucionar fent de la solidaritat la guia dels canvis socials, un objectiu perfectament possible perquè per les nostres venes també hi corre la fraternitat, es a dir l’emoció i el plaer de compartir, de cooperar, d’ajudar, de donar, de sentir-se igual malgrat les mil diferències que puguem tenir entre éssers humans.

L’Abandonament del Liceu

La Generalitat i el govern central fa temps que han abandonat el Gran Teatre del Liceu, una de les grans institucions culturals de Barcelona, i l’estan deixant ofegar en els seus problemes econòmics.

La setmana passada vaig emplaçar al ministre Wert i al secretari d’estat de cultura a comparèixer al Senat per què expliquin quines alternatives pensen plantejar per salvar aquesta institució i els seus treballadors.

L’Entesa presenta la Llei Orgànica de Pluralitat Lingüística al Senat

Tal com vaig explicar al seu dia, en nom del grup de l’Entesa pel progrés de Catalunya vaig tenir l’oportunitat de presentar al senat la Ley Orgánica de Reconocimiento y Amparo de la Pluralidad Lingüística de España. Aquesta llei pretenia dotar d’un marc legislatiu el plurilingüisme, que és i ha estat sempre una realitat a Espanya, i regular entre altres aspectes, les relacions dels ciutadans amb l’administració central en les llengües que no són el castellà i en qualsevol àmbit territorial.

La llei va ser debatuda al Ple del 24 d’abril. Fins al moment, ha estat la proposició no aprovada amb més suports. Va obtenir 100 vots a favor i el suport de tots els grups excepte el Popular.

El Partit Popular va imposar de nou la seva cega majoria. Va negar els drets dels parlants de llengües minoritàries al territori espanyol, al·legant que són competència autonòmica i apel·lant a un suposat cost desorbitat d’implantar-la. A més a més van aprofitar la seva intervenció per carregar un cop més contra el model lingüístic català.

La meva rèplica va posar especial èmfasi en la importància política d’aprovar una llei com aquesta.