Marco, Semprún, Pinilla i el meu oncle J. Muñoz

M’he submergit en l’últim llibre de J. Cercas  “El impostor” i n’he sortit entusiasmat. El recomano molt i a tanta gent com puc. Enric Marco, l’impostor, que encara viu als 93 anys, va fingir, amagar, falsificar la seva vida per tenir una altra vida, per reinventar-se com a lluitador antifranquista, com a secretari general anarquista, com a líder social i com a president i representant públic de tots els deportats i deportades espanyols als camps de concentració durant la segona guerra mundial.

El llibre està magníficament escrit en l’estil literari-periodístic que personalitza J. Cercas però el que el fa molt especial és el descobriment en tota la seva amplitud i profunditat de la figura d’Enric Marco com un personatge altament pertorbador, gairebé inconcebible però absolutament real i alhora molt lògicament representatiu de la seva època i el seu país, que són els nostres.

Llegiu-lo i segur que us suggerirà reflexions noves sobre la nostra història, el nostre present i les nostres vides compartides. A mi el primer que m’ha portat és el record de tres persones que sent de la seva mateixa generació (tots de vides molt llargues, vides de supervivents) es contraposen obertament, encara que des de perspectives diferents, a la personalitat i en conseqüència a la vida d’E. Marco.

D’entrada i de manera directa em va venir a l’esperit Jorge Semprún, comunista militant i després  dissident autènticament deportat al camp nazi de Buchenwald, autor de llibres indispensables, també magníficament escrits, sobre la seva experiència vital (“El largo viaje”, “Aquel domingo”…).

Pensar en J. Semprún em va portar a Ramiro Pinilla, un altre grandíssim escriptor (“Las ciegas hormigas”, “Verdes valles, colinas rojas”…) que havent pogut accedir legítimament al reconeixement professional i a la fama –va guanyar el premi Nadal i el premi de la Crítica al 1961 i va ser finalista del premi Planeta al 1971- va decidir retirar-se dels circuits comercials i sobreviure modestament en un exili interior al seu País Basc, autoeditant-se llibres populars amb pseudònim. Al 2004, amb 81 anys, va reaparèixer públicament i va obtenir de nou grans premis.

Finalment vaig recordar-me del germà de la meva àvia materna, José Muñoz Sevilla, el tio Pepe, que sempre he tingut molt present perquè era dels pocs que ens explicava sense embuts i cruament episodis de la guerra i del franquisme que ell sí que havia protagonitzat i que la meva àvia corroborava amb els ulls humits i tornant-lo a renyar per tot el patiment que havia infligit a la família. Anarquista convençut i conseqüent, quan li va tocar fer el servei militar a mitjans dels anys 30 es va declarar pròfug per no participar a l’exèrcit capitalista i es va mantenir amagat fins el 18-19 de juliol del 36 quan va sortir al carrer agafant les armes amb els seus companys per defensar Barcelona i fer la revolució. Al front des del primer dia amb la columna Durruti va ser fet presoner però es va escapar d’un camp de Burgos i creuant les línies enemigues va tornar a les trinxeres republicanes. Una bala al pulmó que no es podia extirpar el va acompanyar sempre com a testimoni de tres anys i mig sencers de guerra. Arribada la derrota no va marxar a l’exili i es va tornar a amagar, treballant amb noms falsos durant anys en el seu ofici d’arts gràfiques  i, ell sí de nou, intentant mantenir en va la lluita en la clandestinitat. Quan al 1977-79 va néixer la democràcia, va dir que ja en tenia prou, que ja podia plegar i donar pas als joves. Fins que va morir, tossint desprès d’haver fumat milers de cigarretes, va votar socialista.

“El impostor” és òbviament molt més que tot això, és també un llibre sobre la veritat i la falsedat, sobre els valors morals i sobre la literatura. És un gran llibre que de seguida fareu vostre.

PROU

Mentre el país dóna senyals molt alarmants (600.000 aturats, pobresa infantil, esclat social a Ciutat Meridiana, milers de famílies sense cap ingrés que viuen de la beneficència…) i el creixement de les desigualtats amenaça en fracturar i dualitzar definitivament la societat catalana a l’escalf de les polítiques ultraliberals del PP, el president Mas es llença a un exercici de pirotècnia per tapar la incapacitat del seu govern per ni tan sols intentar apagar l’incendi social (i de pas la corrupció incrustada a CiU) doblant l’aposta per la independència.

Com els mals pagadors que cobreixen el seu deute amb un deute més gran, Artur Mas intenta fer oblidar que no ha complert res del que va prometre (govern dels millors per arreglar el “desastre” del tripartit reduint l’atur a la meitat, convocatòria d’una consulta amb efectes jurídics…) afirmant que es pot portar Catalunya a la independència en 18 mesos, com si res, com si Alex Salmon, a Escòcia, no hagués trigat sis anys en aconseguir un referèndum que va perdre. Embolica que fa fort! Com més endavant fuig més s’embarranca en el fang i més se’ns emporta a tots en una espiral de confusió i desesperació paralitzants absolutament contraproduent per Catalunya, el seu autogovern i la justícia social.

Ja no es tracta de demanar més que Mas i Rajoy dialoguin, perquè ja ha quedat clar que ni volen ni en saben, sinó de fer tot el possible perquè, amb les eines que la democràcia ens dóna, deixin de ser els interlocutors que ens representen. Per això crec que ha arribat l’hora de dir PROU i promoure una moció de censura al Parlament de Catalunya amb l’única finalitat de que ens convoquin unes eleccions normals, de veritat, de les que fan sortir governs que governen i duren quatre anys, en aquest cas un govern de coalició que es deixi de cortines de fum, de llançar pilotes endavant i respongui a la majoria progressista de Catalunya.

Hem d’aconseguir un govern d’esquerres que treballi sense descans per assolir dos objectius molts clars: eradicar les desigualtats creixents (polítiques fiscals progressives, serveis públics universals de qualitat, crèdit per a les empreses solvents…) i impulsar la reforma de la Constitució per garantir la regeneració democràtica de les institucions (mesures anticorrupció, nou sistema electoral, sistemes de participació ciutadana actualitzats) i fer possible l’Espanya federal (plurinacionalitat i pluriculturalitat, ordinalitat, òrgans federals de codecisió).

Es tractaria també d’obrir el camí a un govern d’esquerres a Espanya amb qui es puguin acordar i retroalimentar aquestes polítiques i que de nou arrossegui al PP cap a les reformes que no tenen marxa enrere com succeeix des de 1978 (Constitució, estatuts, reforma militar, divorci, avortament, matrimonis homosexuals, educació i salut universals, pensions no contributives, llei de dependència, immersió lingüística…).

S’ha acabat fer-li el joc a Artur Mas i al seu sobiranisme. Fem-lo fora i forgem la aliança progressista que porti a terme les autèntiques polítiques anticrisi contra les desigualtats i de reforma de l’Estat que Catalunya necessita.

Camins de ferro

Els trens han de ser i seran (esperem-ho) el futur del transport. Tant per les mercaderies com pels passatgers, ferrocarrils, metros i tramvies són la millor alternativa. Moure les mercaderies per carretera és ineficient econòmicament perquè els costos per unitat de càrrega transportada són molt més grans i molt menys estables ja que depenen del cost del petroli. Fer trajectes regulars i periòdics en cotxe és incòmode, insegur i poc fiable en termes de puntualitat. No es tracta de no tenir cotxe (elèctric si pot ser) sinó de fer-lo servir molt menys i que els qui no puguin tenir-ne no quedin socialment penalitzats.

Un altre gran avantatge del transport ferroviari és que, tot i que no està lliure d’emissions, les tones de CO2 emeses per tona transportada són molt menors que els seus competidors, els avions al transport de passatgers (a mitja i llarga distància) i els camions al transport de mercaderies. A més la fabricació de trens és una indústria que requereix molta mà d’obra qualificada i per tant ben pagada i que genera moltíssima activitat econòmica derivada.

El transport en avió tampoc surt gaire ben parat de les comparatives amb el tren: només cal veure les xifres de passatgers de llarga distància a Espanya, que des de l’entrada en vigor de les noves polítiques tarifàries no han parat de créixer en els trens d’alta velocitat.

Segurament un dels aspectes que menys es tenen en compte quan parlem de transport és la seguretat, però cada any moren a Espanya més de 1000 persones en accidents relacionats amb el trànsit per carretera. Aquesta és la principal causa de mort en els menors de 24 anys i la segona causa de mort en el grup d’edat de 25 a 30 anys. Aquestes dades contrasten amb les dades del tren, el mode de transport més segur de tots els que existeixen.

Hi ha però un error històric que encara estem pagant avui en dia: la diferència d’ample de via amb la resta d’Europa. Per tal de poder formar part de les rutes comercials europees i per ser realment un centre logístic europeu no podem tenir un entramat de vies que impedeixi moure mercaderies des d’Algesires fins a Rotterdam sense haver de canviar de tren.

En resum, en territoris compactes i densament poblats com els europeus els avantatges del ferrocarril són clars i estan ben documentats: el que cal es apostar-hi políticament i sense reserves, amb un esforç pressupostari sostingut en el temps malgrat les conjuntures econòmiques. A Espanya (als municipis i governs) els socialistes ho hem fet però no prou ni amb suficient convicció.

Per superar els obstacles que encara queden, per implantar el mode ferroviari a encara més gran escala amb més potencia i eficiència i per tant amb més èxit cal treballar amb quatre criteris:

  • Capil·laritat: tramvies i metros lleugers han de fer que en les àrees urbanes mitjanes i metropolitanes petites més passatgers hi tinguin accés. No es poden suprimir serveis regionals en les línies desdoblades per l’alta velocitat que per altra banda no cal fer arribar a tot arreu.
  • Intermodalitat: mercaderies i passatgers han de poder intercanviar amb molta més facilitat els altres modes de transport amb el ferroviari (bicicletes al tren, aparcaments a les estacions, containers als camions, estacions als aeroports…).
  • Logística: per treure el màxim partit als trens s’ha de millorar l’aprofitament dels combois (més llargs i carregats anant i tornant per les mercaderies i millor gestió d’horaris i durades dels trajectes per als passatgers).
  •  Homologació i tecnificació: amples de via, desdoblaments, gàlibs, material (semàfors, travesses…) i informàtica han de permetre que tots els trens puguin circular per totes les vies.

Són recursos, voluntat i diners, molts diners, però invertir en ferrocarril no és una despesa capritxosa sinó un mitjà decisiu per garantir el progrés econòmic sostenible i la igualtat social. I al nostre país més que enlloc.

Dedicat a Manuel Valls(Primer Ministre de França)

Socialisme és voler fer plenament compatibles igualtat i llibertat. Socialisme és acomplir el mandat de la revolució francesa que defineix i funda la modernitat política: assolir la igualtat de tots i en tot sense que ningú hagi de renunciar a la seva llibertat ni faci renunciar-hi a d’altres.

I avui que la crisi ens ha tornat a fer conscients que lo públic és imprescindible; avui que sabem que el món és finit i que per tant l’haurem de compartir; avui que tenim clar que tot -des de la producció de béns i serveis fins a la salut- ens fa més interdependents i avui que com mai forgem la nostra identitat en les relacions amb els altres, avui el socialisme és més útil que mai.

Perquè el socialisme és l’únic pensament polític que entén que no hi ha autèntics individus lliures, autònoms i capacitats sense societat que ho garanteixi. I perquè el programa socialista no pot ser més clar: Democràcia(com a expressió dels drets i llibertats individuals polítics i socials), Federalisme (com a forma de convivència i organització institucional des dels barris fins a Europa) i Economia Redistributiva (com a font alhora de prosperitat i de solidaritat).

Com sempre els adversaris són poderosos(neoliberalisme capitalista o nacionalismes identitaris) i com sempre les circumstàncies històriques complexes però hi ha menys motius que mai per renunciar al socialisme. Per això em permeto dedicar-li aquestes paraules al Primer Ministre Valls:

“La complétude des individus c’est la société. Le socialisme c’est l’avenir.”

#LeyLassalleNo

Targetó-LeyLasalleNO_V2

El govern del Partit Popular insisteix en menyspreuar i agredir els sectors culturals. Aquest cop amb la modificació de la Llei de la Propietat Intel·lectual que el 1996 va disposar d’un gran consens i va posar a Espanya a l’avantguarda en aquesta matèria. Aquesta modificació, malgrat fortíssimes mobilitzacions en contra(#LeyLassalleNo), s’ha debatut i malauradament aprovat aquest passat 18 d’octubre al Senat.

Sent benvolents, aquesta llei, que ja neix paradoxalment amb l’autoqualificatiu de parcial i provisional, no es pot considerar més que un nyap, però sent una mica menys benvolents sembla una vendetta, una punyalada per l’esquena a la cultura. Perquè totes les reformes que planteja són perquè hi surti perdent la cultura i guanyant-hi altres sectors com els hotelers, les grans cadenes de televisió o el sector tecnològic.

Són reformes que no permeten acabar amb la lacra de la pirateria cultural, sobre tot a internet i que, en canvi, acabaran per estrangular una altra de les fonts de finançament dels creadors culturals: els drets d’autor. Reduint la compensació per còpia privada de 115 milions d’euros a 5 a través d’un canvi de model(del cànon digital als pressupostos generals de l’estat) i desvertebrant les entitats de gestió col·lectiva de drets, els autors deixaran de rebre part dels ingressos que tenien fins ara i els serà molt més difícil poder viure de la seva obra. Amb totes les conseqüències que això comporta per la cultura en particular i per tota la societat en general.

Aquest és el problema principal d’aquesta llei: trenca amb una idea bàsica pel desenvolupament de la societat, una idea establerta durant la revolució americana, la idea de que els autors tenen el dret a ser remunerats per la seva obra. Un cop més el Partit Popular mostra desconeixement absolut o en el pitjor dels casos agressió a un sector que és bàsic per la economia, un sector que crea milers de llocs de treball i que a més prestigia el país i les seves llengües davant de milions de persones de tot el món. Però sobretot és un sector vital perquè la nostra pugi ser una societat moderna, oberta, crítica i plural, és a dir una democràcia que permeti el progrés individual i col·lectiu.

Els defensors del plurilingüisme tornem a impulsar el seu reconeixement legislatiu

El dimarts dia 9 de setembre 50 professors, experts, acadèmics, intel·lectuals, periodistes i polítics (provinents de 9 Comunitats Autònomes diferents) ens vàrem trobar en el marc de la Fundación José Ortega y Gasset-Gregorio Marañon de Madrid, per debatre i impulsar el reconeixement legislatiu de la pluralitat lingüística a Espanya. Una vella aspiració tan lògica i coherent com sempre amb la realitat social i cultural i més oportuna i necessària que mai en l’actual context polític que demana a crits mesures d’acord i modernització de la societat espanyola i les seves institucions.

Per això, els qui defensem el plurilingüisme com una garantia dels drets individuals de ciutadania i com a factor d’igualtat social però sobretot com un valor en si mateix i una oportunitat d’obertura, intercanvi i mestissatge cultural que són els elements bàsics de la creativitat i el progrés, reprenem, després de que el PP desestimes la presa en consideració de la proposició de Ley Organica de Reconocimiento y Amparo de la Pluralidad Linguistica de  Espanya al Senat, el camí de la discussió i la redacció d’un text legislatiu amb més suports i complicitats que pugi ser com a mínim discutit i votat, sinó aprovat, a les Corts Espanyoles.

Ho farem els cops que faci falta fins a aconseguir-ho. L’empresa s’ho val.

Insisteixo, el lloguer ha de ser la primera opció

El mercat de l’habitatge espanyol té un problema estructural, i és un problema molt greu, el règim de compra-venda representa gairebé el  80 per cent del total, molt per sobre de la resta d’opcions i en especial del lloguer que representa un magre 15 per cent. L’esclat de la bombolla immobiliària creada per unes polítiques dedicades a promocionar l’accés a l’habitatge mitjançant la compra i un sistema hipotecari abusiu i poc garantista va ser la causa principal de la magnitud de la crisis i una de les seves conseqüències més dramàtiques ha sigut la impossibilitat per part de milers de famílies de continuar pagant les seves hipoteques amb la conseqüent pèrdua del seu habitatge i amb unes enormes dificultats per reallotjar-les, quedant-se així sense el seu dret constitucional a tenir una habitatge digne.

És imperatiu actuar sobre aquest problema ara que el mercat immobiliari encara esta aturat i mentre les dinàmiques nocives que ens han portat fins aquí encara no tornen a funcionar.

Des de les administracions públiques(Govern Central, Comunitats Autònomes i Ajuntaments) s’ha de liderar un procés que porti a que el model majoritari d’accés a l’habitatge canviï de la propietat al lloguer, amb un especial èmfasi en les noves famílies i els joves. Tot això amb l’objectiu final de garantir millor l’accés al dret a l’habitatge i de minimitzar els riscos socials, urbanístics i econòmics que comporta un mercat mogut per la compra-venda basada en el deute hipotecari.

Per aconseguir aquest objectiu cal impulsar una gran estratègia social i política amb 5 eixos molt clars. Una aposta clara per la rehabilitació vinculada al lloguer posterior amb un paper central de les subvencions públiques per tal de no descuidar els nuclis urbans i les zones més empobrides. Establir grans desgravacions fiscals tant per llogaters com per arrendadors, per tal de revertir l’actual estructura del mercat de l’habitatge. Destinar ajudes directes al lloguer pels joves que accedeixen al seu primer habitatge i per les famílies amb situacions de vulnerabilitat, per aconseguir que els danys causats pel vigent model d’habitatge no es repeteixin. Disposar d’un gran parc d’habitatge social públic de lloguer en el qual s’integrin els habitatges propietat del SAREB. Restablir la durada a cinc anys dels contractes de lloguer per tal de donar-los més estabilitat.

Tots aquests canvis i altres poden revertir el risc actual de tornar a entrar en una bogeria constructora i de deute com la que acabem de viure. Mentrestant el govern del Partit Popular, contradient una vegada més els seus discursos ha decidit suprimir la deducció per a llogaters en la reforma fiscal anunciada pel ministre d’hisenda. De nou, una ajust fiscal recaptatori i absolutament contradictori amb el que necessita el país: més lloguer i menys compra-venda de pisos.

Passant comptes a la política d’habitatge govern: promeses incomplides, lleis fracassades i cap resultat

Ara fa un any les Corts van aprovar (amb el vot contrari de l’oposició) tres lleis impulsades pel govern en el camp de l’habitatge:

  • Ley de medidas de flexibilización y fomento del mercado del alquiler de viviendas
  • Ley de medidas para reforzar la protección a los deudores hipotecarios, reestructuración de la deuda y alquiler social.
  • Ley de rehabilitación, regeneración y renovación urbanas.

Que tenen el seu desenvolupament principal en el Plan Vivienda 2013-2014.

Ja en aquell moment va semblar que tot plegat eren reformes molt improvisades o estrictament cosmètiques: per això em vaig quedar amb la idea d’estar especialment alerta als resultats reals de la seva aplicació.

Per aquest motiu el passat 24 de juny vaig interpel·lar al govern sobre el balanç del primer any d’aplicació d’aquestes lleis d’habitatge.

Només cal veure les xifres al cap d’un any per adonar-se’n que “el nou model” d’habitatge proposat pel Partit Popular no ha funcionat. El repte que realment tenim davant i que el govern no vol abordar és el de no tornar a caure en el model de compra per a tothom que ha portat a milers i milers de ciutadans a no tenir accés a l’habitatge i a perdre amb l’hipoteca la seva llar, els seus estalvis i la seva dignitat. Cada cop queda més clar que l’única manera de garantir el dret a l’habitatge és una gran aposta pel lloguer.

És el programa!

“Només un partit dels socialistes fort pot garantir l’equitat i la solvència dels canvis que la societat demana. Només un partit socialista amb un lideratge empoderat i amb un programa clar, pot tenir la força per liderar una gran alternativa d’esquerres al govern d’ajuntaments, Generalitat i govern d’Espanya.”

Les setmanes que segueixen son crucials per al socialisme català. Sí company i amic Albert Aixalà: no es tracta, només, d’escollir un nou lideratge pel PSC. Es tracta, sobretot, de decidir un programa polític que compti amb la legitimitat afegida d’haver estat debatut i votat per la totalitat de la militància socialista. Un programa polític que permeti el reagrupament dels i les socialistes al voltant d’un projecte de país i de societat que tots acceptarem perquè serà la màxima expressió de la democràcia: debat sense restriccions i votació lliure, universal i secreta. Les i els militants tindran la última paraula.

Estem obligats, davant les catalanes i catalans que ens donen suport electoral, a clarificar les nostres posicions, de forma pública i transparent, al mateix temps que les fortifiquem. Votant-les en forma de programa polític, juntament amb el candidat o candidata que s’ofereixi per liderar el partit. És bo per tant que es confrontin candidatures. Perquè és bo que es confrontin programes polítics diferents, en el si del projecte socialista. I aquesta confrontació de projectes, s’ha de substanciar en forma de debat serè, primer, i sotmetent-los a votació directa dels i les militants, després. Així sortirem de dubtes. Tots els qui formem el partit. Militants, simpatitzants i la ciutadania que ens vota.

Hem de ser sincers amb nosaltres mateixos. Les posicions polítiques que defensem des del PSC, durant els darrers quatre anys, han quedat molt desdibuixades en el si de la societat catalana. Les dificultats per traspassar el mur de silenci que impera fora del projecte sobiranista, no han parat de créixer però és igual de cert que no hi han ajudat gens les contradiccions públiques entre dirigents del partit. Això val tant per projectes com BCN World, com per les posicions polítiques, sovint contraposades o ambigües, al voltant de l’anomenat “dret a decidir”. O també quan debatem sobre les relacions entre Catalunya i Espanya o del vincle entre el PSC i el PSOE.

Per això, no es tracta de renovar les cares del lideratge. Es tracta d’explicar clarament a la societat quin es el camí que proposem per als difícils mesos que ens esperen. El camí que jo proposaria tindria 4 eixos principals:

1)      Ubicar-nos definitivament i sense embuts a l’esquerra. (polítiques d’estímul i redistribució fiscal en matèria econòmica per crear ocupació, garantia de les llibertats individuals i els drets civils, defensa dels serveis públics com a palanca de la igualtat d’oportunitats, municipalisme i subsidiarietat…)

2)      Defensar el federalisme sense complexos.

3) Empènyer i aprofitar el procés de reforma constitucional que s’ha d’obrir per plantejar la modernització de la democràcia a Espanya a partir d’un gran debat ciutadà (nova organització territorial federal, drets socials de nova generació, nou sistema electoral, reforma institucional de l’Estat, mesures per eradicar la corrupció, sistemes de participació ciutadana actualitzats…)

4)      Fer de l’europeisme el nostre horitzó polític principal per anar deixant endarrere el debat Catalunya- Espanya i entendre que el moll de l’os dels problemes que tenim i de les solucions que necessitem els catalans i catalanes és a Europa i que és sobretot d’Europa del que les socialistes ens hem de preocupar.

Només un partit dels socialistes fort pot garantir l’equitat i la solvència dels canvis que la societat demana. Només un partit socialista amb un lideratge empoderat i amb un programa clar, pot tenir la força per liderar una gran alternativa d’esquerres al govern d’ajuntaments, Generalitat i govern d’Espanya. Per assolir-ho ens cal, insisteixo, la confrontació de programes polítics, encarnats per diferents lideratges. Encoratjo als companys i companyes a compartir aquest debat amb plena llibertat i amb plena lleialtat.