PROU

Mentre el país dóna senyals molt alarmants (600.000 aturats, pobresa infantil, esclat social a Ciutat Meridiana, milers de famílies sense cap ingrés que viuen de la beneficència…) i el creixement de les desigualtats amenaça en fracturar i dualitzar definitivament la societat catalana a l’escalf de les polítiques ultraliberals del PP, el president Mas es llença a un exercici de pirotècnia per tapar la incapacitat del seu govern per ni tan sols intentar apagar l’incendi social (i de pas la corrupció incrustada a CiU) doblant l’aposta per la independència.

Com els mals pagadors que cobreixen el seu deute amb un deute més gran, Artur Mas intenta fer oblidar que no ha complert res del que va prometre (govern dels millors per arreglar el “desastre” del tripartit reduint l’atur a la meitat, convocatòria d’una consulta amb efectes jurídics…) afirmant que es pot portar Catalunya a la independència en 18 mesos, com si res, com si Alex Salmon, a Escòcia, no hagués trigat sis anys en aconseguir un referèndum que va perdre. Embolica que fa fort! Com més endavant fuig més s’embarranca en el fang i més se’ns emporta a tots en una espiral de confusió i desesperació paralitzants absolutament contraproduent per Catalunya, el seu autogovern i la justícia social.

Ja no es tracta de demanar més que Mas i Rajoy dialoguin, perquè ja ha quedat clar que ni volen ni en saben, sinó de fer tot el possible perquè, amb les eines que la democràcia ens dóna, deixin de ser els interlocutors que ens representen. Per això crec que ha arribat l’hora de dir PROU i promoure una moció de censura al Parlament de Catalunya amb l’única finalitat de que ens convoquin unes eleccions normals, de veritat, de les que fan sortir governs que governen i duren quatre anys, en aquest cas un govern de coalició que es deixi de cortines de fum, de llançar pilotes endavant i respongui a la majoria progressista de Catalunya.

Hem d’aconseguir un govern d’esquerres que treballi sense descans per assolir dos objectius molts clars: eradicar les desigualtats creixents (polítiques fiscals progressives, serveis públics universals de qualitat, crèdit per a les empreses solvents…) i impulsar la reforma de la Constitució per garantir la regeneració democràtica de les institucions (mesures anticorrupció, nou sistema electoral, sistemes de participació ciutadana actualitzats) i fer possible l’Espanya federal (plurinacionalitat i pluriculturalitat, ordinalitat, òrgans federals de codecisió).

Es tractaria també d’obrir el camí a un govern d’esquerres a Espanya amb qui es puguin acordar i retroalimentar aquestes polítiques i que de nou arrossegui al PP cap a les reformes que no tenen marxa enrere com succeeix des de 1978 (Constitució, estatuts, reforma militar, divorci, avortament, matrimonis homosexuals, educació i salut universals, pensions no contributives, llei de dependència, immersió lingüística…).

S’ha acabat fer-li el joc a Artur Mas i al seu sobiranisme. Fem-lo fora i forgem la aliança progressista que porti a terme les autèntiques polítiques anticrisi contra les desigualtats i de reforma de l’Estat que Catalunya necessita.

Anuncis

Camins de ferro

Els trens han de ser i seran (esperem-ho) el futur del transport. Tant per les mercaderies com pels passatgers, ferrocarrils, metros i tramvies són la millor alternativa. Moure les mercaderies per carretera és ineficient econòmicament perquè els costos per unitat de càrrega transportada són molt més grans i molt menys estables ja que depenen del cost del petroli. Fer trajectes regulars i periòdics en cotxe és incòmode, insegur i poc fiable en termes de puntualitat. No es tracta de no tenir cotxe (elèctric si pot ser) sinó de fer-lo servir molt menys i que els qui no puguin tenir-ne no quedin socialment penalitzats.

Un altre gran avantatge del transport ferroviari és que, tot i que no està lliure d’emissions, les tones de CO2 emeses per tona transportada són molt menors que els seus competidors, els avions al transport de passatgers (a mitja i llarga distància) i els camions al transport de mercaderies. A més la fabricació de trens és una indústria que requereix molta mà d’obra qualificada i per tant ben pagada i que genera moltíssima activitat econòmica derivada.

El transport en avió tampoc surt gaire ben parat de les comparatives amb el tren: només cal veure les xifres de passatgers de llarga distància a Espanya, que des de l’entrada en vigor de les noves polítiques tarifàries no han parat de créixer en els trens d’alta velocitat.

Segurament un dels aspectes que menys es tenen en compte quan parlem de transport és la seguretat, però cada any moren a Espanya més de 1000 persones en accidents relacionats amb el trànsit per carretera. Aquesta és la principal causa de mort en els menors de 24 anys i la segona causa de mort en el grup d’edat de 25 a 30 anys. Aquestes dades contrasten amb les dades del tren, el mode de transport més segur de tots els que existeixen.

Hi ha però un error històric que encara estem pagant avui en dia: la diferència d’ample de via amb la resta d’Europa. Per tal de poder formar part de les rutes comercials europees i per ser realment un centre logístic europeu no podem tenir un entramat de vies que impedeixi moure mercaderies des d’Algesires fins a Rotterdam sense haver de canviar de tren.

En resum, en territoris compactes i densament poblats com els europeus els avantatges del ferrocarril són clars i estan ben documentats: el que cal es apostar-hi políticament i sense reserves, amb un esforç pressupostari sostingut en el temps malgrat les conjuntures econòmiques. A Espanya (als municipis i governs) els socialistes ho hem fet però no prou ni amb suficient convicció.

Per superar els obstacles que encara queden, per implantar el mode ferroviari a encara més gran escala amb més potencia i eficiència i per tant amb més èxit cal treballar amb quatre criteris:

  • Capil·laritat: tramvies i metros lleugers han de fer que en les àrees urbanes mitjanes i metropolitanes petites més passatgers hi tinguin accés. No es poden suprimir serveis regionals en les línies desdoblades per l’alta velocitat que per altra banda no cal fer arribar a tot arreu.
  • Intermodalitat: mercaderies i passatgers han de poder intercanviar amb molta més facilitat els altres modes de transport amb el ferroviari (bicicletes al tren, aparcaments a les estacions, containers als camions, estacions als aeroports…).
  • Logística: per treure el màxim partit als trens s’ha de millorar l’aprofitament dels combois (més llargs i carregats anant i tornant per les mercaderies i millor gestió d’horaris i durades dels trajectes per als passatgers).
  •  Homologació i tecnificació: amples de via, desdoblaments, gàlibs, material (semàfors, travesses…) i informàtica han de permetre que tots els trens puguin circular per totes les vies.

Són recursos, voluntat i diners, molts diners, però invertir en ferrocarril no és una despesa capritxosa sinó un mitjà decisiu per garantir el progrés econòmic sostenible i la igualtat social. I al nostre país més que enlloc.