M’he submergit en l’últim llibre de J. Cercas “El impostor” i n’he sortit entusiasmat. El recomano molt i a tanta gent com puc. Enric Marco, l’impostor, que encara viu als 93 anys, va fingir, amagar, falsificar la seva vida per tenir una altra vida, per reinventar-se com a lluitador antifranquista, com a secretari general anarquista, com a líder social i com a president i representant públic de tots els deportats i deportades espanyols als camps de concentració durant la segona guerra mundial.
El llibre està magníficament escrit en l’estil literari-periodístic que personalitza J. Cercas però el que el fa molt especial és el descobriment en tota la seva amplitud i profunditat de la figura d’Enric Marco com un personatge altament pertorbador, gairebé inconcebible però absolutament real i alhora molt lògicament representatiu de la seva època i el seu país, que són els nostres.
Llegiu-lo i segur que us suggerirà reflexions noves sobre la nostra història, el nostre present i les nostres vides compartides. A mi el primer que m’ha portat és el record de tres persones que sent de la seva mateixa generació (tots de vides molt llargues, vides de supervivents) es contraposen obertament, encara que des de perspectives diferents, a la personalitat i en conseqüència a la vida d’E. Marco.
D’entrada i de manera directa em va venir a l’esperit Jorge Semprún, comunista militant i després dissident autènticament deportat al camp nazi de Buchenwald, autor de llibres indispensables, també magníficament escrits, sobre la seva experiència vital (“El largo viaje”, “Aquel domingo”…).
Pensar en J. Semprún em va portar a Ramiro Pinilla, un altre grandíssim escriptor (“Las ciegas hormigas”, “Verdes valles, colinas rojas”…) que havent pogut accedir legítimament al reconeixement professional i a la fama –va guanyar el premi Nadal i el premi de la Crítica al 1961 i va ser finalista del premi Planeta al 1971- va decidir retirar-se dels circuits comercials i sobreviure modestament en un exili interior al seu País Basc, autoeditant-se llibres populars amb pseudònim. Al 2004, amb 81 anys, va reaparèixer públicament i va obtenir de nou grans premis.
Finalment vaig recordar-me del germà de la meva àvia materna, José Muñoz Sevilla, el tio Pepe, que sempre he tingut molt present perquè era dels pocs que ens explicava sense embuts i cruament episodis de la guerra i del franquisme que ell sí que havia protagonitzat i que la meva àvia corroborava amb els ulls humits i tornant-lo a renyar per tot el patiment que havia infligit a la família. Anarquista convençut i conseqüent, quan li va tocar fer el servei militar a mitjans dels anys 30 es va declarar pròfug per no participar a l’exèrcit capitalista i es va mantenir amagat fins el 18-19 de juliol del 36 quan va sortir al carrer agafant les armes amb els seus companys per defensar Barcelona i fer la revolució. Al front des del primer dia amb la columna Durruti va ser fet presoner però es va escapar d’un camp de Burgos i creuant les línies enemigues va tornar a les trinxeres republicanes. Una bala al pulmó que no es podia extirpar el va acompanyar sempre com a testimoni de tres anys i mig sencers de guerra. Arribada la derrota no va marxar a l’exili i es va tornar a amagar, treballant amb noms falsos durant anys en el seu ofici d’arts gràfiques i, ell sí de nou, intentant mantenir en va la lluita en la clandestinitat. Quan al 1977-79 va néixer la democràcia, va dir que ja en tenia prou, que ja podia plegar i donar pas als joves. Fins que va morir, tossint desprès d’haver fumat milers de cigarretes, va votar socialista.
“El impostor” és òbviament molt més que tot això, és també un llibre sobre la veritat i la falsedat, sobre els valors morals i sobre la literatura. És un gran llibre que de seguida fareu vostre.
Socialisme ve de societat 