Als socialistes, el país ens interpel·la

“Per respondre als reptes que tenim plantejats com país, amb el 9-N en l’horitzó més immediat, els i les socialistes de Catalunya cal que resolguem amb la màxima promptitud les qüestions del lideratge i del nou programa”

La globalització continua maltractant als febles i augmentant la desigualtat. El projecte europeu trontolla, fruit d’una forma injusta d’abordar la sortida de la crisi econòmica i de la manca d’aprofundiment democràtic de les seves institucions. L’abdicació de Joan Carles I i el resultat de les eleccions europees(que amb un gir a l’esquerra han posat al Partit Popular en una situació tal que, de repetir-se els resultats en les properes eleccions generals, no podrà impedir la reforma constitucional) semblen obrir una nova etapa que, mes enllà dels consensos de la transició, abordarà la consolidació de la democràcia espanyola des de la seva modernització i la seva regeneració. A Catalunya, la reacció de bona part de la ciutadania a la situació de crisi econòmica, social, institucional i política, ha estat refugiar-se en un independentisme identitari que, atiat pels interessos electorals d’algunes forces polítiques, està conduint a la societat catalana cap a la fractura social.

En aquest context, als socialistes catalans ens esta costant molt reaccionar però el nostre paper es més necessari que mai. La renúncia del nostre primer secretari Pere Navarro ens posa de nou davant del mirall i la resposta es que haurem reforçar encara més el nostre projecte en el lideratge i en el programa polític a aplicar en els temps presents. Un nou programa que no pot perdre de vista els valors centrals del socialisme: la llibertat, la igualtat i la justícia social, que només es poden construir des de la solidaritat, la cooperació i la redistribució. Un nou programa que ha d’incorporar la resposta progressista als nous reptes de la societat del coneixement, de la creixent desigualtat, de la crisi climàtica i de la convivència entre els pobles. Un nou programa que només pot abordar els importants canvis estructurals, a emprendre en els propers anys, buscant el suport social més ampli, a partir de propostes clares i sostingudes en el temps.

Per respondre als reptes que tenim plantejats com país, amb el 9-N en l’horitzó més immediat, els i les socialistes de Catalunya cal que resolguem amb la màxima promptitud les qüestions del lideratge i del nou programa. Amb l’elecció de nou secretari general i el congrés del PSOE a la vista, ens toca impulsar una elecció directa, amb el vot de tots i totes les militants, del nou primer secretari del PSC de forma simultània. Es a dir el dia 13 de juliol. I els candidats i candidates que es postulin ho han de fer amb un programa polític que especifiqui, amb claredat, la nostra posició davant el procés sobiranista i dels altres reptes col·lectius.

També m’atreveixo a proposar que el congrés extraordinari que hem de fer, es celebri el 20 de juliol. Per poder escollir la comissió executiva que acompanyi al nou primer secretari, aprovar el pla de treball que desplegui el programa polític i fixar una posició central del PSC de cara al congrés del PSOE del proper 27 de juliol.

Som-hi. Tornem-hi. El país ens interpel·la i al PSC encara hi tenim molt a dir. Som Catalunya i ningú ens privarà de continuar construint-la des de les nostres idees, que són les de molta gent.

Herència digital i dret a l’oblit

El debat sobre l’herència digital va arribar al ple del Senat de la mà d’una moció del PP. Com a portaveu de l’Entesa pel Progrés de Catalunya vaig defensar que era imprescindible incorporar-hi la memoria digital i el dret al oblit, perquè configuren un tot en relació a la nostra identitat a la xarxa ara que ja no podem entendre Internet sinó com una extensió del món real. Com és habitual el PP no va acceptar ni una esmena a la seva moció, i va mantenir-la centrada exclusivament en el llegat dels bens digitals.

Dos llibres per renovar les propostes econòmiques de l’esquerra

Fa temps que l’esquerra europea té un problema amb la ciència econòmica. En la meva humil opinió, sovint ha menystingut el necessari rigor i la sistematització que permeten prendre distancia dels nostres perjudicis i biaixos intel·lectuals i que són fonamentals per fer de la anàlisis econòmica una eina molt útil per interpretar i ajudar a transformar la realitat. Aixó ha permès a les tesis neoliberals, més empeltades amb el treball econòmic de base, semblar les opcions més científiques, racionals i per tant possibles. Però el pensament únic és sempre mentida i la diversitat de conclusions dins del rigor analític existeix, perquè totes les ciències tenen els seus límits .

Últimament continuem veient el com reconeixement d’aquests límits no és moneda corrent, és més la divergència amb la opinió de certes institucions econòmiques s’ha castigat etiquetant aquestes veus de demagogues quan sempre hi ha altres maneres d’entendre el món i altres maneres de fer les coses. Per això són especialment benvingudes les dues propostes que provinents del món de l’economia i amb una forta crítica al sistema actual, fonamenten els seus arguments en les dades i l’anàlisi científic. Podem trobar-les en dos llibres recents.

El primer dels llibres, Le capital au XXI siècle, és un llibre de l’economista francès Thomas Piketty, director de l’École des hautes éstudes en ciències socials i professor de la Paris School of Economics. El llibre es centra en les desigualtats creades pel capitalisme. Edifica tota la seva teoria sobre una tesis fonamental: els rendiments del capital s’han demostrat constants en el temps i molt sovint superiors al creixement el que provoca, quan no s’ha intervingut mitjançant impostos , que la riquesa tendeixi a concentrar-se en cada cop menys mans. Thomas Piketty i els seus coautors s’han dedicat a recollir prop de 300 anys d’informació sobre la recaudació d’impostos a diferents països.

L’autor arriba a la conclusió que el determinisme econòmic del sistema és certament rellevant però són més importants encara les decisions polítiques que es prenen. I aquesta es la part més controvertida del llibre perqué hi afirma encara estem a temps de salvar el capitalisme de si mateix i aconseguir que aquest sigui una eina de la democràcia per generar riquesa, si som capaços d’instaurar un impost global sobre el capital i eradicar els paradisos fiscals a partir de la força de l’estat com a poder públic.

El segon llibre es titula La economia del bé comú i esta escrit per Cristian Felber, escriptor i economista austríac i membre fundador d’Attac Àustria. Des de una altra perspectiva, Felber posa l’avarícia subjacent al capitalisme com a problema últim de l’economia i postula un nou model de valoració i viabilitat de les empreses on també es tenen en compte criteris mediambientals, de drets dels treballadors i de distribució dels beneficis. Proposa que aquests criteris siguin assumits per les pròpies empreses i siguin la base de la seva avaluació en comptes de criteris estrictament comptables. Tot això en un marc d’autogestió i autoorganització locals que només deixa lloc a un estat mínim.

En definitiva i crec que es noticia l’esquerra disposa de noves alternatives econòmiques solvents que permeten que els ciutadans i les ciutadanes puguem decidir conscients i informats però sobretot lliures. Fem-ho!

Queden 414 dies

“Queden 414 dies per canviar el govern Trias pel govern socialista de Jaume Collboni. Queden 414 dies perquè les escoles bressol tornin a ser una de les grans apostes politiques de Barcelona per eradicar les desigualtats.”

L’evidència empírica avala a les llars d’infants o escoles bressol com una de les polítiques públiques més eficients per reduir les desigualtats. Però no tan sols tenen aquest efecte sinó  que també alliberen a les dones d’haver de fer front en solitari als costos, en temps, diners, etc. de tirar endavant la família i augmenten  la seva participació al mercat laboral. Permeten  a moltes dones la possibilitat a pensar en tenir fills, exercint així el seu dret a ser mares, si així ho volen.

Un dels problemes principals de la desigualtat és que pot venir determinada des del naixement, abans que la persona prengui cap decisió. Els fills d’una família amb pocs recursos normalment trauran pitjors notes i tindran més dificultat en l’aprenentatge, reduint-se així les seves possibilitat d’accedir a l’educació superior, etapa directament lligada amb el nivell de renta i benestar futur d’una persona. La millor manera de trencar aquest cercle segons les receptes d’entre altres el premi Nobel d’economia James Heckman, és invertir en programes d’educació infantil universals i gratuïts, concretament en programes de 0-3 anys.

La immensa majoria de dones de Catalunya i Espanya tenen l’expectativa de tenir 2 o més fills però la realitat és que en molt pocs casos n’acaben tenint més d’un. Aquesta diferència és fruit d’una mala organització social que es podria corregir amb 4 mesures bàsiques segons tots els estudis comparats: incorporant definitivament i massivament la igualtat de gènere, facilitant de veritat els permisos de paternitat, garantint contractes a temps parcial després de la baixa per maternitat o paternitat i sobretot donant una oferta d’escolarització de 0-3 anys, publica i assequible, per cobrir tota la demanada.

Per això crec que es pot dir que la construcció i manteniment d’escoles bressol, plantejades des del principi com una part integral del model educatiu i no com un aparcament per a nens, segurament ha estat una de les polítiques dels 32 anys de governs socialistes de Barcelona que més ha afectat la vida de diverses generacions de ciutadans i ciutadans i que hauria d’arribar el més aviat possible a la seva universalització. L’actual govern municipal ha escollit prioritzar altres projectes i desvirtuar l’objectiu original d’aquest programa. Queden 414 dies per les eleccions municipals de 2015. Queden 414 dies per decidir que això no passi, canviant el govern Trias pel govern socialista de Jaume Collboni. Queden  414 dies per què Barcelona torni a donar el millor de sí mateixa.

Sobre referents, cites i al·lusions (Article escrit per Joan Ferran)

 “He observat que a la sí de molts partits de casa nostra -especialment en aquells que no han pres una opció taxativa sobre el sobiranisme- han proliferat les picabaralles internes i els posicionaments enfrontats al respecte.”

Acceptem-ho, vivim en un temps de dubtes on les veritats revelades han deixat de ser-ho. Tot sembla ser un xic més insegur que abans, fins i tot menys previsible. Desconeixem fins a on arribaran els efectes nocius i perversos de la crisi econòmica i quines conseqüències tindrà sobre el país i la seva cohesió social. Ignorem quina serà la capacitat de resistència dels damnificats de les retallades i la intensitat de la revolta que s’endevina. A hores d’ara resulta difícil mesurar com es manifestarà electoralment l’enuig  i la fatiga del ciutadà i com, això, repercutirà sobre la vida dels partits o del joc democràtic. Caldrà observar amb atenció els resultats de les eleccions europees i fer-ho, no sols des d’una lectura en clau espanyola, sinó també en clau continental. Tindrem temps per parlar abastament de tot això…

Doncs bé, permeteu-me a partir d’aquest conjunt d’enigmes apuntats baixar al detall, a les petites coses  irrellevants però que sovint insinuen d’altres importants.  He observat que a la sí de molts partits de casa nostra -especialment en aquells que no han pres una opció taxativa sobre el sobiranisme- han proliferat les picabaralles internes i els posicionaments enfrontats al respecte. Aquest fenomen l’han viscut, en major o menor grau, UDC, EUA i el PSC entre d’altres. Les diferencies discursives han forçat als protagonistes dels debats a cercar referents, o ‘doctrines’ si vostès volen, per tal de consolidar argumentaris o, si menys no, armar-se de raons per la polèmica. Per exemple: Fa pocs dies el conseller Santi Vila, en un article a La Vanguardia, va tenir la ‘gosadia’ de valorar la figura de Puig i Cadafalch per damunt dels presidents Macià i Companys. Anatema! El rebombori va ser espectacular. Una allau de reaccions de tota mena va caure sobre el conseller -un dels més creatius i dialogant que té el govern de CiU-  acusant-lo gairebé de traïdor per desconsideració. Ja veieu, l’atmosfera esta tan carregada que sovint citar a terceres persones pot resultar perillós fins i tot per un addicte al sistema. A can PSC també passen coses semblants. No és cap secret que uns quants discrepen obertament de les directius de l’executiva del partit (això és legítim) i contradiuen  els acords adoptats per la majoria (això no ho és tant) però aquest no és avui el tema..

Al fil del què afirmava abans respecte els referents on emmirallar-se  m’ha sobtat la utilització, per part de Joan Ignasi Elena, d’una cita del que fou fundador del Partit Comunista Italià, Antonio Gramsci, com a missatge o lema per encoratjar als seus companys de dissidència. Deia així la cita en qüestió: “Organitzeu-vos perquè necessitarem tota la vostra força”.

Ràpidament m’ha vingut a la memòria quelcom que en el seu dia va dir Michel Foucault respecte del pensador sard: “Gramsci és un autor més citat que llegit” Doncs  potser sí. Considero que és un autor que no hauria de ser citat a granel, fora de context. El seu pensament polític i filosòfic és ple de matisos i complements, les frases aïllades no poden transmetre mai en plenitud el seu ideari. Gramsci a partir de Maquiavel i del seu Princep va especular abastament sobre el paper del partit polític, del rol dels seus quadres i militants, propugnant una dinàmica de funcionament intern participativa i creativa on l’organització esdevenia un ‘intel·lectual orgànic’ destinat a crear una hegemonia social camí d’aconseguir la hegemonia política i el poder. Aquesta organització -no oblidem l’època en que Gramsci va teoritzar- també contemplava una exigència d’homogeneïtat de criteris programàtics i d’acció, una disciplina.

El model de partit que varen bastir els Gramsci, Bordiga i Togliatti d’aquells temps té poc a veure a les picabaralles internistes i l’atmosfera desideologitzada que es respira a Can PSC. Compte doncs amb els referents que es poden convertir en bumerangs durs i cruels. A un servidor, per exemple, li molen més els Consells Obrers de fàbrica dels que parlava Gramsci que no els sindicats actuals…. Però som al 2014!!! .

També podreu trobar aquest article aquí.

—————————————————————————————————————————————————————–

Joan Ferran: Nat a Barcelona el 13 de novembre de 1951. Llicenciat en filosofia i lletres i diplomat en història contemporània per la Universitat Autònoma de Barcelona. Ha treballat en el sector de l’ensenyament. Ha tingut també càrrecs de direcció tècnica a l’Ajuntament de Barcelona al costat d’Antoni Santiburcio. Ex Diputat del PSC al Parlament de Catalunya, membre de l’Executiva Nacional del PSC (2000-2011) i Ex Primer Secretari del PSC de Barcelona.

BCN World ens roba… el nom

En el seu dia ja va quedar palesa la nostra oposició frontal a Eurovegas (que afortunadament ha fracassat a tota Espanya) però el seu projecte successor apadrinat per la Generalitat, Barcelona World, busca ara la oportunitat de consolidar-se mitjançant una llei ad-hoc del Parlament de Catalunya que li concedeixi exempcions d’impostos i altres prebendes.

És difícil pensar que un projecte que aposta pel turisme de casino sigui el que més convé a la projecció exterior del nostre país i encara més si el peatge que imposa es la rebaixa fiscal, però el súmmum és la utilització espúria a més de 100 Km de la ciutat del nom de Barcelona amb finalitats estrictament lucratives, sense haver consultat ni a la ciutadania ni al seu ajuntament.

El nacionalisme català, que tan diu que estima al país, un cop més no té cap problema en pervertir el que representa la seva capital, que avui està encara associada a qualitat i cultura,  i aliant-se amb especuladors “colonitzar” altres territoris que tenen tanta vàlua per si mateixos com Barcelona.

Si un projecte com aquest ha de progressar que sigui per descomptat amb el suport del territori, sense regals fiscals ni modificacions legals per acomodar-lo i sense l’ús d’un nom ni convenient, ni lícit. Que el bategin com Port Aventura World.

El mercat elèctric i les ciutats

Ha arribat l’hora d’unir les forces de l’Administració municipal i de les cooperatives per crear una nova empresa elèctrica destinada a proveir d’energia a preus justos per a tothom.

La primera font d’energia que van controlar els nostres avantpassats (els Homo erectus fa 400.000 anys), el foc, va permetre un canvi radical de les primeres societats. Gràcies al foc, van poder disposar d’il•luminació a les nits, cuinar els aliments —accedint així a més fonts de calories— i escalfar-se. Per a nosaltres, els Homo sapiens del segle XXI, l’energia segueix tenint un paper central, ja no l’energia resultant del procés de combustió, sinó l’energia elèctrica.
L’energia elèctrica és la base de tota l’activitat humana actual i com a tal no pot ser merament un bé de consum privat, sinó que ha d’estar sotmès a una regulació per assegurar-ne, equitativament, la distribució, la disponibilitat i l’assequibilitat. Durant anys, la garantia d’aquest servei s’ha donat a partir d’un monopoli o oligopoli que ja fos públic o privat estava altament regulat. Però l’onada de neoliberalisme va portar a la privatització i a la suposada liberalització del sistema —en realitat un nou oligopoli global desregulat. Tot això ens porta al moment actual en què a causa d’aquest descontrol a Espanya tenim els preus més cars d’Europa, una càrrega per a famílies i per a la competitivitat econòmica en un mercat pretesament liberalitzat que en realitat controlen tres empreses.
A Barcelona, durant l’apagada del 2007 vàrem veure les conseqüències d’una avaria greu: més de tres-cents mil clients sense servei i pèrdues econòmiques considerables. La causa de l’accident va ser la falta de redundància al sistema de subestacions elèctriques —responsabilitat de REE, una companyia parcialment privatitzada i altament centralitzada— que va portar a la fallida de tot el sistema. Cosa que ens fa veure que les decisions sobre temes estratègics com l’energia estiguin allunyades dels criteris d’utilitat pública i de servei a la comunitats pot tenir unes repercussions molt greus.
Com en moltes altres àmbits, els canvis tecnològics i socials permeten avui en dia un enfocament radicalment diferent en els models de comercialització, distribució i generació de l’energia elèctrica. Per això, vàries ciutats a Alemanya han optat per crear ens públics que s’encarreguen d’adaptar-se a les seves necessitats, trencant així el monopoli de les grans companyies elèctriques que, per exemple, impedien als consumidors triar el tipus d’energia que consumien —donant en canvi preferència al carbó o a l’energia nuclear— i assegurant també que les necessitats de cada ciutat estiguin cobertes i que no succeeixin accidents com el de Barcelona.
Crec, doncs, que ha arribat l’hora d’unir les forces de l’Administració municipal i de les cooperatives per crear una nova empresa elèctrica destinada a proveir d’energia a preus justos per a tothom, prioritzant el consum de fonts renovables. Barcelona pot fer-ho.

La privatització d’AENA

El pla de la ministra Ana Pastor per privatitzar el 60% AENA fent marxa enrere en la imprescindible descentralització de l’ens per tal de adaptar-lo a les necessitats territorials i de gestió de cada aeroport, converteix l’organisme en un monopoli privat, el mateix model que ha portat el mercat elèctric i el mercat de les telecomunicacions al seu lamentable estat actual. Com a portaveu de l’Entesa pel Progrés de Catalunya en temes d’infraestructures vaig interpel·lar a la ministra i ella, ignorant les seves obligacions parlamentàries va obviar respondre . També em va deixar intranquil veure que els senadors CIU, partit de l’actual alcalde de Barcelona, no eren ni a l’hemicicle en el moment del debat.