Federalisme per cooperar (Tesi 9)

La convivència entre individus lliures i iguals, tots diferents i tots interdependents, és a dir una convivència sense jerarquia però solidària només es pot forjar des de la cooperació. Cooperar és actuar conjuntament (sense que cap dels actors perdi la seva autonomia), el que permet guanyar escala per minimitzar les dificultats i optimitzar les potencialitats, repartint esforços i compartint resultats. I el federalisme és la forma d’entendre, exercir i delegar la sobirania que permet la cooperació.

Pel federalisme, la sobirania és i només potser individual (vegeu Tesi 2). No hi ha sobirania col·lectiva a priori o que no resulti de l’estricta suma de les sobiranies individuals en cada ocasió concreta. I és aquesta sobirania individual inalienable i puntual la que s’exerceix pactat o delegant-la perquè d’altres pactin en representació. El pacte federalista és el pacte entre iguals, el foedus aequum dels romans, que dóna lloc a la unió en la pluralitat o pluribus unum i que permet per tant un tipus d’ordre que no es basa en la unitat de la homogeneïtat[1]. La delegació de sobirania federalista no és un traspàs atemporal fet per desentendre-se’n sinó que és un préstec a termini i intransferible: són cessions directes i en paral·lel, mai en cadena perquè tenen la voluntat de no perdre’n el control[2].

Com es pot intuir, perquè aquest ordre federalista funcioni fa falta l’acceptació i la pràctica d’uns determinats valors i d’uns determinants principis reguladors. Són els valors de:

  1. Reconeixement (de l’altre) i respecte (per la diferència)
  2. Responsabilitat (en el compliment dels acords)
  3. Lleialtat (malgrat la discrepància) i reciprocitat (en la implicació)

I els principis de:

  1. Laïcitat (les creences no es poden imposar) i plurinacionalitat (ciutadania i identitat nacional no s’identifiquen)
  2. Plurilingüisme i interculturalitat (preservar les llengües i les cultures vol dir compartir-les)
  3. Policentrisme (la diversitat de centres de decisió i/o referència és positiva)

Sobre aquestes premisses, el federalisme fa possible la cooperació en tres entorns que són diferenciats però que evidentment estan molt interrelacionats: la gent, el territori, l’Estat. El federalisme s’expressa abans de res en les relacions interpersonals, directes entre la gent, pensant la família com un espai de suport i aprenentatge mutus i sobretot prioritzant l’associacionisme i l’autogestió (amb l’economia social i el treball comunitari al capdavant) com a autèntic poder motor del progrés social. [3]

El federalisme articula també el territori a partir del municipalisme entès alhora com un conjunt de polítiques que trenquen la dinàmica centre-perifèria i busquen la personalització i la qualitat de vida de tots els teixits urbans (estenen així la “ciutat” a tots els racons urbanitzats) i com una idea de país-xarxa de pobles i ciutats que entresumen i s’equilibren conferint-li així la seva riquesa i la seva força. Finalment, el federalisme configura l’Estat federal, un estat compost que és autogovern i govern compartit, on un mínim de dos nivells de govern disposen de competències en els tres poders (legislatiu, executiu i judicial) però on ni ha també àmbits de cogovern  i de formació de la voluntat conjunta i on tothom accepta l’arbitri d’organismes destinats a dirimir els conflictes intergovernamentals. [4]

El funcionament de la democràcia deliberativa (com a mecanisme de codecisió tal i com explicava a la tesi 7) i l’aplicació del criteri de subsidiarietat (primer l’entorn més directe i/o el govern més proper) hauran de garantir tant com sigui possible la coherència i la complementarietat entre aquests tres entorns de decisió i acció.

Per als i les socialistes el federalisme no és doncs ni un disseny polític estandarditzat ni una tècnica administrativa sinó una idea i una cultura cooperatives que proposen un model de referència obert i flexible pensat per integrar i per resoldre conflictes amb el menor desgast i error possibles. El federalisme socialista no és un recurs de conjuntura sinó una proposta d’antic i llarg recorregut perquè a Catalunya, Espanya, Europa i el Món puguem assolir alhora la cohesió i la justícia socials.

[Aquest text forma part de la sèrie 15 tesis per bastir un socialisme contemporani]


 

[1] La pax i la civitas romanes deien tenir el seu fonament en aquesta concepció de la “civilització”.

[2] El vot al Parlament de Catalunya representa exactament igual la sobirania dels catalans i catalanes que el vot a les Corts Espanyoles, als municipis catalans o al Parlament Europeu. Totes les institucions democràtiques comparteixen la mateixa legitimat.

[3] Aquest és el federalisme que neix de J. Proudhon.

[4] D. Elazar és el principal teòric d’aquest federalisme d’estat que supera la lògica centralització-descentralització.

Anuncis

Manifest per una Espanya plurilingüe

El treball del Seminari multidisciplinar sobre el plurilingüisme a Espanya, que ja ha mantingut tres trobades (Madrid, Barcelona i  València) en poc més d’un any i que ja agrupa més de 100 participants  (professors, experts, acadèmics, intel·lectuals, periodistes i polítics) provinents de nou CCAA diferents, continua donant els seus fruits i ha permès consensuar un manifest, per donar-lo a conèixer a tota la societat espanyola i recollir adhesions, que emfatitza la necessitat i la oportunitat d’abordar a fons i amb valentia aquesta assignatura pendent i que demana a les forces polítiques que debatin i consensuin en la propera legislatura una llei que reconegui i empari la pluralitat lingüística d’Espanya.

Defenso el plurilingüisme, que és molt més que l’acceptació passiva del multilingüisme inherent a tota societat humana, per a Catalunya, per a Espanya i per a Europa per molts motius que he explicat en anteriors ocasions i en estreta vinculació amb el federalisme, però avui vull fer-ho en virtut del patrimoni cultural immaterial humà que representen les llengües.

manifest-cast

És sabut que les llengües són un dels substrats bàsics de la nostra humanitat perquè configuren el pensament i per tant quantes més llengües existeixin més amplitud i pluralitat en la interpretació de la realitat i en la manera de veure el món hi haurà.  Però potser no és tant conegut que cada llengua té una musicalitat pròpia, un ritme interior únic (m’ho ha recordat fa poc el gran professor i traductor de poesia anglesa Josep Ma. Jaumà) que marca la cadència de totes les seves frases i que fa que la poesia sigui la seva expressió més primària i natural (els grans poemes èpics orals com a primeres obres literàries de moltes cultures així ho acreditarien), i no la prosa com tendim a pensar actualment, i ens suggereix que la música neix per subratllar i amplificar els accents i pauses que les cançons ja porten dintre seu.

Hem fet set versions, com no podia ser d’altre manera, del manifest en cada una de les set llengües d’Espanya: castellà, català-valencià, gallec, euskera, asturià-lleonès, aragonès i aranès.

Llegiu-lo i compartiu-lo en qualsevol de les llengües però després pareu-vos a escoltar les altres encara que les entengueu menys o gens. Us ho recomano, val la pena.

Manifest en Castellà

Manifest en Català-Valencià

Manifest en Gallec

Manifest en Euskera

Manifest en Asturià-Lleonès

Manifest en Aragonès

Manifest en Aranès

 

Pervertir la república

En termes polítics (victimisme), amb finalitats partidistes (Palau de la Música) o estrictament personals (Banca Catalana) el nacionalisme català sempre ha instrumentalitzat Catalunya sense cap vergonya. Però en aquesta última fase independentista, la fi ho justifica tot: qualsevol concepte o idea política mínimament noble i compartida per la ciutadania és segrestada, manipulada i un cop abusada, llençada a la riba dels grans discursos i les etapes del “procés”. Primer la llibertat reduïda a impuls primari de separació, després la democràcia transvestida en dret a decidir i ara li toca el torn a la república.

Sense cap pudor es posen la república a la boca i actuen de manera absolutament contrària als valors republicans. És republicà desentendre’s del sufragi, de la voluntat popular i forçar l’inici d’un procés unilateral d’independència sense majoria per fer-ho? És republicà oblidar-se de la mínima lleialtat institucional i promoure la desobediència del màxim òrgan de garanties constitucionals? És republicà voler tapar 25 anys de finançament partidista corrupte amb l’argument de l’enemic exterior? És republicà estar disposat a tot, incloent-hi saltar-se les regles del joc, simplement per conservar el poder?

Els republicans de debò, els qui creuen en el fons moral i cívic de la república tenen calfreds fins al moll de l’ós.

Què més haurem d’aguantar? A quina nova perversió dels ideals democràtics haurem d’assistir?

Les estratègies suposadament revolucionàries que tot ho trepitgen, que tot ho cremen a l’altar de la finalitat suprema només acaben portant la involució. Transformar de veritat és tot el contrari, és el fruit de la tenacitat, del convenciment i l’acord d’àmplies majories, és el fruit de l’evolució raonada.

I per evolucionar, per avançar i canviar realment, el que necessitem ara és fer fora a les urnes M. Rajoy i apostar per un govern d’esquerres que lideri la reforma consensuada de la Constitució i unes eleccions catalanes a la primavera que obliguin a formar un govern amb voluntat d’acords i que assumeixi el compromís de governar i deixar-se de fugides endavant. A veure si així aconseguim que les paraules simplement despleguin el seu sentit i que la república sigui republicana.

Redistribuir per compartir (Tesi 8)

Les necessitats i desitjos humans poden ser bàsics, compartits i en bona mesura predictibles però també diferenciats, canviants i potencialment infinits en virtut de la singularitat absoluta de tots i cadascun de nosaltres (com explicava a la Tesi 2).

Per això el socialisme es planteja com es pot organitzar d’una manera justa, a més d’eficient, la producció i assignació dels bens i serveis que ha de satisfer les nostres necessitats i desitjos. És a dir, com es fa compatible procurar un mínim suficient i estable per a tothom que sigui alhora garantia de dignitat i plataforma d’oportunitats i deixar sempre que cadascú traci el seu camí, el seu estil de vida a partir de les seves decisions i preferències. La proposta socialista per intentar-ho i acostar-s’hi el màxim possible és tenir la idea de compartir com a principi i el criteri de redistribuir com a mètode: hi ha un dret qualitatiu previ, universal i inalienable a compartir el treball[1] que comporta la producció i la riquesa que representen els bens i serveis produïts que el repartiment quantitatiu ha de fer efectiu en relació a la condició, a la situació i a la predisposició de cadascú.

Aquesta proposta pressuposa dues anàlisis prèvies. Primera, el mercat “lliure” és una utopia, un ideal capitalista que no ha existit mai. El mercat pot ser dominant o estar hipertrofiat però no pot existir sol, sense Estat que li garanteixi com a mínim el compliment dels tractes i el valor de la moneda i encara menys ser “lliure” perquè qualsevol mercat necessita regulacions que fixin les regles del joc (i si malgrat tot no n’hi ha s’imposen immediatament els oligopolis que encara el fan menys “lliure”). Cap mercat a l’hora de la veritat s’autoequilibra. També és sabut que la gran limitació del mercat és que ignora, i per tant no funciona per satisfer, les necessitats que no es poden monetitzar o que no suposen una demanda efectiva. Però el que tampoc es pot negar, com avançava a la tesi 6, és que totes les col·lectivitats humanes modernes s’estructuren en major o menor proporció a partir de l’Estat, el mercat i les institucions socials (entitats, associacions, persones jurídiques…). El mercat pot quedar burocratitzat, minimitzat o fins i tot submergit però mai desaparegut perquè l’intercanvi és la forma espontània, directa i no violenta d’obtenir allò que no es té, i això el converteix en un recurs extremadament flexible i capil·lar.

Segona, la planificació centralitzada, forçosament rígida per un a priori comunitarista que atribueix d’entrada a tothom el que vol i necessita, és impossible que es compleixi mai (per excés o per defecte) donat l’inabastable nombre de variables que aspira a controlar i això sempre és un fracàs perquè per la seva naturalesa no té alternativa i no serveix només com a simple previsió. Això fa que paradoxalment porti associada el malbaratament de recursos i el que és molt més greu, la necessitat de violentar voluntats i per tant, tard o d’hora, d’oprimir per forçar el seu compliment. Tant mateix una provisió de bens i serveis que intenti ser justa no pot obviar la previsió i la visió estratègica que aporta la planificació, sobre tot pel que fa als béns de consum col·lectiu (infraestructures de tot ordre en particular).

Lluny doncs del mercat “lliure” i de la planificació centralitzada, el socialisme aposta per la redistribució que ens proporciona una economia pública, és a dir governada democràticament per uns poders públics que no renuncien al seu lideratge[2] i que no obliden ningú i regida per uns paràmetres ben determinats:

  1. Mercat regulat perquè pugui ser obert a tots els emprenedors i a tots els consumidors.
  2. Presència de la propietat i de l’empresa privada, de la pública i de la social en tots i cadascun dels sectors econòmics per equilibrar realment tot tipus d’oferta i demanda.
  3. Legislació laboral i negociació col·lectiva que entengui el treball digne com un dret.
  4. Fiscalitat progressiva que gravi capital, consum i treball per aquest ordre.
  5. Estat del benestar universal molt més social i inversor que assistencial (amb la renda bàsica universal com a objectiu).
  6. Subsidieretat i no sobirania nacional com a criteri d’assignació de les competències econòmiques.

 

per materialitzar la idea de compartir (tothom aporta i tothom rep, tothom té i tothom dóna) com a garantia de no dependència o relació econòmica desigual i al mateix temps de participació econòmica plena i d’integració social.

I perquè és més justa, més capaç de fer compatible llibertat i igualtat, l’economia redistributiva o pública és també més eficient, més susceptible per tant d’estimular els factors que porten la prosperitat. En efecte, una economia orientada a la cohesió i a la mobilitat social amb un sector públic potent i dinàmic que representi un percentatge molt important del PIB desenvolupa molt millor els tres elements clau que fonamenten l’estabilitat i la competitivitat i per tant el creixement sostenible[3]: coneixement, desconcentració de la renda i el capital i demanda agregada. El coneixement, i la innovació que comporta, és, molt més que el capital, les matèries primeres o la força del treball, l’autèntic garant de la competitivitat i només es pot produir, adquirir i difondre a gran escala mitjançant institucions i canals estructurats col·lectivament. La desconcentració de renda i capital que impulsa la redistribució evita l’apropiació i/o acumulació especulativa de recursos necessaris per l’activitat productiva i estimula el consum (seguint el principi keynesià de guany net marginal d’utilitat). La demanda agregada que vehicula el sector públic permet les inversions logístiques sempre en renovació i actua de manera contracíclica aportant bona part de l’estabilitat imprescindible[4]. En definitiva,  la desigualtat social i econòmica és negativa per tothom, pobres i rics, passius i actius, perquè impedeix treure tot el profit de les potencialitats i de les oportunitats col·lectives.

Aquest és el sistema de propietat, producció i distribució de bens i serveis, l’economia pública o redistributiva que hem de defensar els i les socialistes. Una economia on el mercat aporta iniciativa, competència, descentralització i fluïdesa en els intercanvis, on l’Estat mitjançant lleis, impostos, incentius i empreses i serveis lidera, reequilibra i arbitra i on tot el teixit social sense ànim de lucre articula un autèntic tercer sector capaç impregnar de la seva lògica cooperativa el conjunt. Una economia de tots i per a tots.

[Aquest text forma part de la sèrie 15 tesis per bastir un socialisme contemporani]


 

[1] El treball no és una obligació sinó una necessitat inherent a la condició humana perquè els éssers humans només podem viure transformant el món. El que cal és que sigui digne.

[2] Liderar vol dir fixar objectius consensuats a mig i llarg termini i dibuixar els plans i programes per assolir-los.

[3] No és l’excedent el que porta el creixement i permet després hipotèticament la distribució sinó al revés, és la redistribució la que genera l’eficiència i permet el creixement que es pot tornar a redistribuir.

[4] Aquí també segueixo a JM Keynes.

L’esquerra té una mala salut de ferro

Des de fa més de tres anys, el nacionalisme català aplica la sentencia lampedusiana “que tot canviï perquè res no canviï” a la seva estratègia política: hem de construir “un país nou” perquè A. Mas continuï governant. I efectivament darrere la cortina de fum de les proclames i les diades històriques res ha canviat a Catalunya, ni les condicions socials ni el marc del nostre autogovern sinó que tot s’ha degradat, s’ha deteriorat: el benestar i les oportunitats, la convivència, les institucions (amb el finançament de la Generalitat al capdavant) pateixen la paràlisi de les retòriques grandiloqüents.

Alhora, revestit de la túnica blanca de la puresa altiva i retroalimentant-se i retroalimetant el nacionalisme espanyol a Catalunya i a tota Espanya, l’independentisme intenta esborrar les fronteres entre la dreta i l’esquerra. I gairebé ho aconsegueix abocant-nos a unes eleccions pseudo-plebiscitàries on Junts x Sí i C’s, que són les dues cares de la mateixa baralla nacionalista (catalana una, espanyola l’altra), han obtingut els millors resultats. Però l’esquerra té una mala salut de ferro i reapareix a l’interior i a l’exterior del procés sobiranista.

A l’interior, perquè quan ERC ja havia quedat domesticada rebrota la CUP i en nom dels valors de l’esquerra ho torna a posar tot en qüestió (lideratge, prioritats, calendari …). Òbviament, aparcar el debat social i contra la corrupció en nom de la pàtria sempre és claudicar d’entrada davant de la dreta. I a l’exterior, perquè el federalisme, un dels trets més identificatius de l’esquerra catalana des de fa gairebé dos-cents anys, continua ben viu assenyalant l’alternativa a un camí sobiranista que en nom del cel oblida la terra i que és una pura il·lusió perquè pretén obrir-se pas des del territori políticament inexistent de la alegalitat  (ni vol acatar la legalitat i canviar des de dintre ni vol desobeir-la i canviar en contra d’ella).

Per això, perquè alguna cosa canviï realment (més enllà dels fulls de ruta independentistes cada mig any) i deixem de donar voltes sobre nosaltres mateixos mentre tot es complica i s’embolica una mica més, el federalisme i l’esquerra que sí que transforma són una urgència per Catalunya. Cal diàleg i negociació i pacte per abordar la reforma federal de la Constitució i calen polítiques redistributives (del treball, de la renda, del poder i de la cultura) per sortir realment, és a dir tots, de la crisi en que encara estem ficats.

Però mentre culmina el canvi constitucional amb el referèndum de la ciutadania i en paral·lel aconseguim que emergeixin noves institucions i sobretot un nou model productiu haurem de demostrar el moviment avançant, començant reformes. M’atreveixo a  proposar-ne algunes que ja caben en l’actual Constitució i que podrien ser útils per refermar la via del federalisme i la redistribució social i econòmica.

Federalisme:

  1. Nou sistema de finançament autonòmic que incorpori l’ordinalitat
  2. Agència catalana tributària consorciada
  3. Reorientació complerta de les inversions en infraestructures al corredor mediterrani
  4. Llei de reconeixement i protecció del plurilingüisme
  5. Suport efectiu a les víctimes de desaparicions forçades i assassinats durant la guerra civil i el franquisme i en particular anul·lació de la sentència a Lluís Companys

Redistribució:

  1. Reforma fiscal que reequilibri les rendes del treball i del capital i que inclogui noves tributacions ”verdes” i rebaixi l’IVA cultural
  2. Nova legislació laboral contra la precarietat (només 3 tipus de contractes) i apujar el salari mínim i les pensions.
  3. Prioritzar pressupostàriament l’Estat del Benestar (Educació, Sanitat, Serveis Socials) i el sector I+D+I
  4. Energia neta i assequible

Els socialistes, principal força de l’esquerra a Catalunya i Espanya, volem ser la garantia d’aquesta alternativa d’aprofundiment democràtic i de progrés real en l’autogovern i la justícia social.

Democràcia deliberativa per codecidir (Tesi 7)

La política determina la distribució del poder, és a dir, qui té la capacitat de decidir, mitjançant les institucions de l’Estat, sobre els reguladors de les relacions socials i per tant sobre l’esfera pública i de  retruc, directament o indirecta, sobre l’esfera privada. A la tesi 2 afirmava que l’únic subjecte polític constituent és l’individu. Però quin o quins individus, en nom de què o de qui i sobretot com han d’exercir aquesta sobirania política? La resposta socialista no pot ser altra que la democràcia.

Perquè la democràcia és precisament la forma política on la sobirania resideix alhora en tots i cada un dels individus – ciutadans, és l’autogovern de tots i entre tots com a procés sempre obert a partir del funcionament sense restriccions dels seus principis rectors clàssics: “isegoria” (l’àgora és igualitària) i “parresia” (l’opinió no es pot coartar). S’institueix així la codecisió com a respecte equivalent de la llibertat  (tothom té veu) i de la igualtat (1 persona = 1 vot) i es possibilita al mateix temps l’autonomia individual i l’autolegislació col·lectiva.

La democràcia vol ser doncs la garantia de l’absència de dominació política (on algú o alguns s’imposin al conjunt) i la garantia de què tothom té dret de governar, de controlar els governants i de ser governat, sense que ningú quedi exclòs.

Dit en termes filosòfics, la democràcia és el predomini de la voluntat (del poble) per sobre del coneixement (de qualsevol hipotètic governant), com sovint se li ha criticat[1]. Ningú pot apel·lar a cap veritat superior ni a cap principi que la transcendeixi i per això no té cap altre fonament que ella mateixa i és l’expressió de la consciència humana de la manca de finalitat de la Història, de la inexistència de cap destí predeterminat.

D’altra banda, la democràcia comporta també intrínsecament el reconeixement de la pluralitat d’objectius, arguments o raonaments, una pluralitat conflictiva de posicions contraposades que cal acabar dirimint, sense deixar d’oferir les mateixes oportunitats a tots els posicionaments però sense caure en un relativisme indiferent a qualsevol efecte o conseqüència.

I és tota aquesta complexitat inherent als seus objectius – procés obert, universalitat, triomf numèric de la majoria,  pluralitat conflictiva– la que en fa un sistema permanentment  autoqüestionat, en constant reformulació i reivindicació, d’alguna manera sempre inconclús,  fràgil i imperfecte i per tant sotmès a la incertesa, com també se li ha criticat[2], i subjecte a riscos i disfuncions i la que, al mateix temps i per fer-hi front, necessita incorporar-hi de manera consubstancial un seguit de regles i procediments que limitin al màxim l’arbitrarietat, la discriminació i el relativisme.

Regles i procediments imprescindibles que podríem resumir en 6:

  1. El poder civil ostenta el monopoli de la força i s’autoequilibra subdividint-se en 3 (legislatiu, executiu, judicial).
  2. La base per jutjar i rellevar els governants que encarnen el poder són les votacions per sufragi universal, secret i directe.
  3. La garantia de codecisió són les llibertats polítiques (expressió, associació, reunió i manifestació).
  4. El debat ha de ser públic i amb accés igualitari a la informació.
  5. La decisió pertany a la majoria però respectant les minories (en virtut dels drets de tots).
  6. La llei és la frontera, l’autolimitació acceptada per tots.

Però la conseqüència última de la seva naturalesa inclusiva i interactiva i dels procediments operatius reglats que, com acabem de veure, requereix és que la democràcia troba la seva completud en la pràctica, en el desenvolupament i els resultats concrets de processos democràtics concrets, en l’activitat dels demòcrates que la practiquen. Al final, com avançava a la tesi 6, la democràcia és per sobre de tot participació. Una participació que s’ha d’exercir des del que s’anomena la virtut cívica, és a dir el compromís i la implicació que no renuncien ni a la pròpia opinió ni a la capacitat crítica, i que no pot permetre que cap condició o situació de superioritat s’imposi per sol fet de ser-ho.

Per tot això, el socialisme no defensa només la democràcia en genèric, sinó una forma concreta de democràcia, la democràcia deliberativa[3] , que vol estendre tant com sigui possible.

La democràcia deliberativa entén que la millor decisió sempre és la dialogada, fruit de l’argumentació pública que utilitza el coneixement per convèncer i que no defuig sinó que busca el contrast de la diversitat i la critica creuada (el que despulla l’interès privat o corporatiu), fruit del debat que genera la discrepància però també la voluntat de buscar l’acord, la voluntat de posar-se d’acord encara que no estiguem d’acord.  Perquè la seva finalitat és aconseguir en cada debat  una síntesi a partir de la iniciativa i  les prioritats de la majoria però acceptada per molts d’altres, una síntesi mai definitiva sinó expressió d’un equilibri transitori, mínim comú denominador de cada moment que faciliti la convivència, i pas sòlid per avançar cap a la següent síntesi. Així, la democràcia deliberativa s’oposa tant a la democràcia “auscultativa”, d’arrel individualista i simplement demoscòpica que recapta opinions juxtaposades que no es confronten entre sí i que per tant acaba delegant en poques persones  la capacitat d’interpretar l’estadística i forjar la veu col·lectiva, com a la democràcia “agonística”, d’arrel comunitarista i que veu en el conflicte de la pluralitat un combat  per l’hegemonia entre propostes de bé comú on la victòria legitima  al guanyador per imposar-la al conjunt substituint l’anterior.

D’aquesta democràcia, que no és només un règim polític, que no és només un conjunt de regles i procediments sinó que també és constitutivament una determinada pràctica, no n’hi ha mai prou.  Perquè per evitar els seus propis riscos i disfuncions, que no són menors (la desproporció entre els instruments polítics disponibles i els reptes i problemes que plantegen la globalització econòmica i tecnològica, el populisme-cabdillisme de les veritats absolutes i les simplificacions, el segrest per part de la tecnocràcia o la burocràcia, la intromissió de poders ficticis….), el millor remei és més democràcia, una democràcia més conscient de sí mateixa i més assumida i perquè la democràcia és autoeducativa i per fer-la més robusta, més útil i més practicada no hi ha millor manera que desenvolupar-la i estendre-la.

Estendre-la quantitativament a tots els temes I tots els àmbits de forma progressiva (economia, ciència, xarxa, família, empreses, partits i sindicats…..) i qualitativament  desplegant al màxim la capacitat  representativa del sistema que l’articula (ampli espectre de partits amb interlocució i lideratge, innovació permanent dels processos i dels òrgans de participació, transparència i rendició de comptes….)

En resum, els i les socialistes no regategem amb la democràcia, no ens en quedem una part sinó que l’assumim amb tota la seva complexitat i profunditat, amb tota la seva potència i totes les seves autolimitacions, sense instrumentalitzar-la ni esgrimir-la només quan interessa.  Aquesta és la democràcia deliberativa, la democràcia socialista.

[Aquest text forma part de la sèrie 15 tesis per bastir un socialisme contemporani]


[1] Entre d’altres, Plató, Nietzsche i Marx que consideren que el debat i les decisions democràtiques no aportaran mai el bé perquè no es poden basar ni en la saviesa, ni en la bellesa, ni en la raó.

[2] El reclam de l’autoritarisme és sempre la seguretat  de les certeses i els destins col·lectius.

[3] Seguint els postulats de J. Habermas.