El socialisme té sobradament acreditada la seva utilitat, el seu servei al progrés de la humanitat en un passat més llunyà i en temps recents, alhora al món i al nostre país.
Colze a colze amb el moviment obrer i moltes vegades en sintonia amb altres forces polítiques, el socialisme ha buscat en tots els racons de la dinàmica social (política, economia, cultura, relacions interpersonals…) propostes per oferir dignitat i respostes als anhels dels éssers humans.
La generalització de la democràcia com principi per a la presa de les decisions polítiques, la progressiva igualtat dona-home, els drets socials universalitzats (escola, sanitat, cultura, pensions, habitatge, transports…) i les millores laborals dels treballadors (des de la jornada de 8h i les vacances pagades fins a les pensions no contributives o la integració de les persones que tenen una discapacitat) –l’Estat del Benestar en definitiva- així com l’última generació de llibertats civils (avortament, matrimoni homosexual…) són conquestes iniciades, impulsades o culminades per militants o per governs socialistes en d’altres països o a casa nostra.
A Catalunya l’autogovern, la unitat civil i la cohesió i el progrés socials també tenen molt a veure amb les idees i les polítiques socialistes (1er i 2n Estatut, recuperació lingüística i cultural, .cat, JJOO, grans infraestructures, municipalisme… entre moltes altres fites).
Tot això és innegable i constitueix un formidable bagatge de compromís i èxit polític però no és menys cert que els partits socialistes estem actualment sotmesos a un fortíssim qüestionament per part dels mitjans i l’opinió publicada en paral·lel a una important desafecció de l’opinió pública que conformen els votants.
A què respon aquesta situació? És un càstig a la nostra pràctica política última, a errors conjunturals de govern? És la simple però inexorable alternança democràtica que tard o d’hora revertirà? És un problema de lideratges desencertats, pràctiques organitzatives obsoletes i màrqueting polític ineficient? És un allunyament generacional per incapacitat d’adaptació i per tant de pèrdua de vigència en el món post crisi del s. XXI? O és que el socialisme s’ha buidat ideològicament, en part per assoliment d’alguns del seus objectius, en part per contaminació d’altres pensaments polítics i en part per excessiu pragmatisme en la direcció dels poders públics? És que ja no vol dir res ser socialista, defensar que el socialisme és la millor política possible?
Cadascú tindrà la seva interpretació però per a mi avui i aquí, a Catalunya, a Espanya, a Europa i al Món el socialisme continua tenint ple sentit perquè pot seguir representant un espai polític i ideològic diferenciat que milions d’éssers humans subscriguin. Perquè és una forma específica d’entendre la realitat en què vivim que proposa un model que es creu òptim per a l’organització econòmica, social i política (l’autentica societat, és a dir la unió lliure d’individus iguals disposats a progressar compartint, cooperant i codecidint) i que per tant es proposa com a instrument teòric capaç de transformar efectivament aquesta realitat.
Per això m’atreveixo modestament, durant els propers mesos, a presentar-vos 15 tesis que crec permeten estructurar el socialisme contemporani. Són quinze tesis que s’han anat configurant en la meva reflexió política al llarg dels últims anys, a partir de la meva experiència de militància, de representació i de govern complementada amb la lectura i estudi d’una bibliografia que referiré després de l’exposició del contingut de les tesis.
Serà una exposició segurament excessivament concentrada (perquè el format bloc ho requereix però també perquè el meu estil i fins i tot la meva forma de ser ho són) i en què cap de les idees que hi figuren, individualment considerades, és particularment meva (moltes les he tret d’altres autors i les que creia haver pensat pel meu compte finalment també les he trobat en els llibres) però sí que em faig completament responsable de la seva ordenació i de la síntesi conceptual que en resulta. Una síntesi que evidentment poso a disposició de tothom que vulgui.
Algú va dir, no sé si de manera afortunada, que l’autèntica originalitat consisteix en tornar a l’origen i reescriure una nova versió. I això és el que, encertadament o no, vull proposar-vos: bastir un socialisme contemporani a partir dels pressupòsits inicials en els que es basava al 1834 Pierre Leroux quan va ser el primer en utilitzar el concepte socialisme en un tractat filosófico-polític.
Espero merèixer la vostra atenció.
Tesi 1: Un altre món sempre és possible
Tesi 2: La sobirania és individual
Tesi 3: Socialisme ve de “societat”
Tesi 4: No hi ha llibertat sense igualtat
Tesi 5: Els drets marquen les fites del progrés
Tesi 6: Compartir, cooperar, codecidir
Tesi 7: Democràcia deliberativa per codecidir
Tesi 8: Redistribuir per compartir
Tesi 9: Federalisme per cooperar
Tesi 10: Internacionalisme vol dir cosmopolitisme
Tesi 11: República Federal Europea
Tesi 12: El laborisme té tot el sentit
Tesi 13: L’ètica del convenciment
Socialisme ve de societat 