Lliçons de la crisi

Ara que, a l’escalf de les últimes polítiques del Banc Central Europeu i amb el reforç de la baixada del preu del petroli, l’economia sembla que s’ha estabilitzat i les dades macroeconòmiques tornen a donar taxes de creixement tot i que la crisi encara està ben viva a la nostra societat (retallades, atur, precarietat, sobrendeutament de famílies i empreses…segueixen gairebé allà on eren) i que per tant la ràbia i el sentiment d’impotència poden deixar pas a la reflexió sense que perdem de vista la duresa d’aquests anys; ara, convé pensar en les lliçons que ens deixa aquest episodi tant traumàtic que estem vivint.

Després del que hem passat i estem passant com a societat, es gairebé un deure moral treure les conclusions del que no havíem d’haver fet i del que sí que haurem de fer a partir d’ara per combatre les causes i minimitzar les conseqüències (tant injustes) d’una crisi.

M’atreveixo a plantejar-ne cinc:

1 La locomotora de la nostra economia han de ser els sectors competitius en valor afegit, singularitat o excel·lència (agroalimentari, cultura, químic-farmacèutic, mobilitat…) que passen la prova del nou de l’exportació i aporten creixement sostenible enfront dels sectors especulatius (financer, immobiliari…) o dels que incorporen bàsicament llocs de treball poc qualificats (construcció, turisme…).

2 Les polítiques fiscals i de rendes han de ser anticícliques (pagar impostos en temps de bonança per poder afluixar en èpoques de poca demanda i mirar de garantir sempre els ingressos de les famílies per mantenir el consum i barrar el pas a la pobresa) com es va fer apujant molt considerablement les pensions mínimes durant els governs socialistes.

3 La cohesió social es l’única recepta estructural possible i per això es imprescindible fer marxa enrere en la dualització segregadora que s’està instal·lant en el mercat de treball (treballadors protegits vs precariat que ja arriba al 30%) i mantenir uns serveis públics universals de qualitat que donin oportunitats a tothom i dels que tots els sectors socials se’n sentin orgullosos i els defensin. Alhora cal canviar el model assistencial de serveis socials que ja no serveix substituint-lo per un de treball comunitari, molt més preventiu i participatiu.

4  De la cultura de l’habitatge en propietat hem de passar al lloguer.

5 La producció i distribució d’energia elèctrica assequible i la professionalització d’un potent sector I+D+i són les dues grans assignatures pendents col·lectives de la nostra economia i demanen màxima prioritat pública.

Crec que són conclusions compartides per molta gent però cal deixar-les clares i insistir-hi perquè siguin les prioritats dels propers temps. Sinó, ja ho sabem, la memòria es curta i fràgil, el presentisme s’imposa i es tornen a cometre els mateixos errors. Conjurem-nos per aprendre les lliçons.

Anuncis

Un altre món sempre és possible (Tesi 1)

Natura/Cultura: la gran dualitat que presideix la condició humana. Natura és el que ens ve donat –biologia, genètica, medi i vida que ens envolta-. Cultura és tot el que hi hem afegit –agricultura i paisatge, ciència i tecnologia, pensament i arts…-. Natura és l’innat, Cultura és l’adquirit, l’après. I si bé la nostra continuïtat animal (tant biològica com etològica…) amb la resta d’ésser vius és inqüestionable també ho és que el que defineix i caracteritza l’espècie humana és la Cultura. Construir el món humà ha estat i segueix essent allunyar-se de la natura alterant-la, intentar dominar-la, modelar-la. Perquè l’ésser humà no sobreviu en base a la seva capacitat d’adaptar-se al medi (o en funció de quedar seleccionat pel medi com precisa el darwinisme per a la resta d’espècies) sinó que adapta, transformant-lo, el medi per sobreviure (per alimentar-se, abrigar-se, curar-se, protegir-se…). La diversitat lingüística (un entramat de milers de llengües en perpètua evolució, totes elles úniques però traduïbles i intercomprensibles i que permeten les idees i el coneixement), les matemàtiques (eina conceptual que fonamenta tota la tecnologia i l’economia) i la creació artística (que volent reproduir la realitat imagina altres realitats i eixampla les fronteres de l’experiència) són les eines més poderoses de la cultura humana mentre que les ciutats són la  màxima expressió d’aquestes eines per construir i canviar el món.

Com una paradoxa, podem dir que la Naturalesa humana és la cultura. La nostra història és, mirada des d’aquesta perspectiva, el recorregut del nostre distanciament de la natura primigènia cap a una segona natura autoconstruïda feta de normes, idees i costums culturals que també se’ns acaben arrelant. Les tradicions, transmeses i apreses al llarg de generacions, acaben fixant en nosaltres “instints” culturals, rols i comportaments que ens semblen consubstancials, “naturals” (el més poderós ha estat segurament el que estereotipava homes i dones). Però la cultura sempre s’escapoleix i ens allibera: dels condicionaments de la natura o dels seus propis constrenyiments. La cultura, des de la seva aparició, que els antropòlegs identifiquen amb el llenguatge articulat que permet formar i expressar conceptes abstractes i amb el tabú de l’incest com a primera norma universal de la nostra espècie, és heterogeneïtat,  heterogàmia, és barreja que engendra diversitat, és multiplicitat i pluralitat en acte o en potència. La cultura sempre afavoreix l’aparició de diversos camins, opcions, mirades, sempre és una porta oberta a l’imprevist, a la novetat. La cultura són les cultures, diverses, riques, sorprenents, cultures que encara que s’homogeneïtzin per contagi o fricció després es fragmenten, subdivideixen, multipliquen.

Sembla que les regles generals inalterables de la natura, la repetició dels seus cicles tancats, la seva regularitat o predictibilitat topin constantment amb les regles canviants i flexibles de la cultura que fan sempre possible la transformació de les condicions de vida humanes, com a simple mutació, com a progrés o com a retrocés. O potser no, potser la cultura no és més que una altra expressió de la mutabilitat de la vida, que sempre està en moviment i no és mai ben bé la mateixa un instant després que l’instant d’abans. De fet natura i cultura evolucionen, en paral·lel però amb interferències (com per exemple la contaminació o la disminució de la diversitat biològica que alteren la natura i de retruc impacten sobre l’hàbitat humà), seguint el mateix patró: innovar i seleccionar pel context, de manera que en un determinat lloc i moment s’accepten i prosperen només algunes de les noves formes de vida o de cultura. El medi natural selecciona, el medi cultural també.

En qualsevol cas, la cultura i els seus fruits producte de l’evolució (filosofies, institucions, normes) són fràgils, són sempre provisionals, poden sempre ésser substituïts per d’altres. I per això, de la mateixa manera  que cal sempre, si volem mantenir la “humanització”, estendre, conrear i deixar expandir la cultura, caldrà també defensar constantment, preservant-les i revitalizant-les, aquelles formes culturals (idees, obres, processos…) amb els que ens puguem identificar i pensem que són les millors per a la nostra vida com a éssers humans. Perquè els avenços per uns són errors o retrocessos per altres (no oblidem que la cultura també pot ser la font més gran d’injustícies, crueltat i barbàrie) i el combat pel que considerem progrés (per mantenir-lo o per augmentar-lo) ha de ser permanent sinó el volem perdre molt més ràpid del què ens ha costat aconseguir-lo.

Aquest és doncs, per a mi, el marc del que no es pot sostreure i amb el que cal que sigui coherent el pensament socialista: la Cultura. Fill de la cultura, el pensament polític pot ser poderós o fràgil, hegemònic o provisional, emancipador o alienant però sempre serà lliure i reversible. Es pot creure que un pensament polític és el millor però mai cap pensament polític podrà ser l’últim, el definitiu, l’insuperable, el que de veritat s’adequa a la condició humana, l’únic .

Per això, el socialisme no només no pot formular-se a sí mateix com a pensament únic i per tant superior, excloent i determinista sinó que ha de combatre frontalment totes les propostes de pensament únic ja siguin d’arrel cientifista o tecnocràtica (com l’economicisme tant en boga) ja siguin d’arrel dogmàtica o mística (com els fonamentalismes nacionalistes o religiosos).

Un altre món sempre és possible perquè (per bé o per mal) les coses que passen no són les úniques que podien passar. Un altre món (millor o pitjor) sempre és possible perquè la cultura és el que conforma la humanitat. El socialisme també té el seu altre món possible.

[Aquest text forma part de la sèrie 15 tesis per bastir un socialisme contemporani]