Lliçons de la crisi

Ara que, a l’escalf de les últimes polítiques del Banc Central Europeu i amb el reforç de la baixada del preu del petroli, l’economia sembla que s’ha estabilitzat i les dades macroeconòmiques tornen a donar taxes de creixement tot i que la crisi encara està ben viva a la nostra societat (retallades, atur, precarietat, sobrendeutament de famílies i empreses…segueixen gairebé allà on eren) i que per tant la ràbia i el sentiment d’impotència poden deixar pas a la reflexió sense que perdem de vista la duresa d’aquests anys; ara, convé pensar en les lliçons que ens deixa aquest episodi tant traumàtic que estem vivint.

Després del que hem passat i estem passant com a societat, es gairebé un deure moral treure les conclusions del que no havíem d’haver fet i del que sí que haurem de fer a partir d’ara per combatre les causes i minimitzar les conseqüències (tant injustes) d’una crisi.

M’atreveixo a plantejar-ne cinc:

1 La locomotora de la nostra economia han de ser els sectors competitius en valor afegit, singularitat o excel·lència (agroalimentari, cultura, químic-farmacèutic, mobilitat…) que passen la prova del nou de l’exportació i aporten creixement sostenible enfront dels sectors especulatius (financer, immobiliari…) o dels que incorporen bàsicament llocs de treball poc qualificats (construcció, turisme…).

2 Les polítiques fiscals i de rendes han de ser anticícliques (pagar impostos en temps de bonança per poder afluixar en èpoques de poca demanda i mirar de garantir sempre els ingressos de les famílies per mantenir el consum i barrar el pas a la pobresa) com es va fer apujant molt considerablement les pensions mínimes durant els governs socialistes.

3 La cohesió social es l’única recepta estructural possible i per això es imprescindible fer marxa enrere en la dualització segregadora que s’està instal·lant en el mercat de treball (treballadors protegits vs precariat que ja arriba al 30%) i mantenir uns serveis públics universals de qualitat que donin oportunitats a tothom i dels que tots els sectors socials se’n sentin orgullosos i els defensin. Alhora cal canviar el model assistencial de serveis socials que ja no serveix substituint-lo per un de treball comunitari, molt més preventiu i participatiu.

4  De la cultura de l’habitatge en propietat hem de passar al lloguer.

5 La producció i distribució d’energia elèctrica assequible i la professionalització d’un potent sector I+D+i són les dues grans assignatures pendents col·lectives de la nostra economia i demanen màxima prioritat pública.

Crec que són conclusions compartides per molta gent però cal deixar-les clares i insistir-hi perquè siguin les prioritats dels propers temps. Sinó, ja ho sabem, la memòria es curta i fràgil, el presentisme s’imposa i es tornen a cometre els mateixos errors. Conjurem-nos per aprendre les lliçons.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s