La sobirania és individual (Tesi 2)

En paral·lel al seu caràcter intrínsecament cultural del què parlava a la Tesi 1, l’altra gran característica de la naturalesa humana és la consciència de la pròpia existència, el fet que cada un de nosaltres tingui consciència de si mateix. És la consciència que el plaer i el dolor ens donen del nostre cos, la consciència que el desig i el sofriment ens donen dels nostres sentiments i voluntat i és la consciència del pas del temps i de la finitud de les nostres vides que ens dota de passat i futur en forma de memòria i projecte.

Aquesta certesa d’una existència pròpia, que emergeix i es retalla sobre el continu de la vida, i del seu valor la fem extensiva a tots aquells altres membres de la nostra espècie que dotem d’humanitat perquè reconeixem que són com nosaltres i que necessitem per (sobre)viure. I és per viure que formem famílies i comunitats amb aquests altres humans que reconeixem (reconeixement que avui sembla clar que s’atribueixi  a tota la Humanitat però que encara no és tant obvi per tothom –traficants de persones, integristes radicals…- i que fins fa molt pocs anys era molt parcial com testimonien, entre d’altres, el genocidi, l’esclavatge racista o l’estigmatització d’un gran nombre de malalties o discapacitats).

Així, de la consciència d’un mateix inevitablement emmarcada en la convivència amb els altres neix la nostra identitat com a suma de com ens veiem, de com ens veuen i de com voldríem que ens veiessin.

Durant segles i per milions de persones avui encara, la identitat de cadascú era o és ser una part de la seva família i de la seva comunitat: un ordre social jeràrquic existent, que ubica tothom en una trajectòria vital pre-establerta segons el lloc que s’ocupa en el moment de néixer, configura gairebé a priori una identitat que integra en un tot coherent i compacte les condicions, les funcions i expectatives de la pròpia vida. És la identitat comunitària: el grup, la col·lectivitat en el que s’està inserit és el que en definitiva defineix i dóna sentit a aquesta forma d’identitat.[1]

Però lentament, molt lentament i de manera històricament diacrònica, s’ha anat obrint pas una manera diferent de configurar la pròpia identitat basada, enfront de la predeterminació grupal, en una autoconstrucció individualitzada: és el que podríem anomenar “procés d’individualització de l’existència humana”. El creixement demogràfic i el desenvolupament cultural-tecnològic han permès mica en mica garantir millor alimentació, protecció i salut i més espais de pau i per tant més longevitat, menys dependència de la natalitat i més estones de despreocupació per la subsistència immediata, deixant que cada cop més individus poguessin pensar en sí mateixos o pensar-se a sí mateixos, aprendre sobre el món i, alguns, arribar a considerar la seva existència individual més enllà de família i comunitat. Una consideració que comporta immediatament la idea d’emancipació (decidir quan més millor per un mateix) i, com a corol·lari, una tendència a la diferenciació i singularització.

Es forma llavors la identitat a partir d’identificacions i decisions personals com un punt d’intersecció absolutament singular de molts vectors compartits per d’altres individus però independents els uns dels altres: gènere i sexualitat; característiques físiques; edat i generació; llengua, cultura, nació i tradició; religió o ideologia; condició social i econòmica; habitats, comportaments i preferències… Ja no ens defineix només un tret, ja no som només una cosa que condiciona totes les altres, que ens encasella sinó que tenim una identitat polièdrica, calidoscòpica que alhora que ens fa transcendir qualsevol grup o comunitat ens acosta a tots i cada un dels altres éssers humans perquè en tots sense excepció hi trobem un tret en comú. I és també una identitat concèntrica o additiva perquè s’hi van afegint elements (dos nacions, diferents hàbitats, vàries famílies) o es poden substituir per d’altres (canviar radicalment d’aspecte físic, convertir-se a una altra religió, renegar de la pròpia tradició…), el que porta la diversitat humana definitivament a l’infinit. És la identitat individual, sempre única, no intercanviable i de retruc impredictible en el comportament social, que canvia les certeses i seguretats de l’ordre comunitari per les conviccions i els dubtes d’una autodefinició sempre oberta.[2]

Tanmateix, que la identitat no provingui de la comunitat no vol dir que els altres, considerats també individualment, desapareguin, que no continuïn essent decisius en la seva configuració o que les regles i les institucions socials no continuïn també emmarcant-la però el pes dels uns i de les altres ja no és ni determinant ni inexorable: la individualitat que crea la identitat individual necessita també dels altres per ser i sobretot per realitzar-se.

Al llarg de la història del pensament, aquest  “procés d’individuació” ha tingut el seu reflex i alhora el seu fonament teòric en diferents corrents filosòfics que han esdevingut successivament hegemònics, especialment a Occident: l’humanisme del Renaixement fa el primer gir antropològic i posa l’ésser humà al centre del món, el Racionalisme el fa subjecte del coneixement i la Il·lustració, que culmina amb la Revolució Francesa, el fa responsable de l’organització social atorgant-li la ciutadania i els primers drets universals individuals. Avui, si mirem endarrere veiem com en els dos últims segles aquest procés també ha deixat alguns senyals inequívocs: els sistemes democràtics, el treball assalariat, el consumisme, els canvis en la família i les relacions interpersonals, l’especificitat de les etapes de la vida (infància, joventut, tercera edat), el feminisme i sobretot la valorització total i absoluta de totes i cada una de les vides humanes són proves de que la concepció individualitzada de la identitat cada cop s’estén a més capes de la població i a més punt del planeta.

El socialisme, fill i hereu de la Revolució Francesa, comparteix la idea que la individualitat (expressió d’una identitat individual però construïda amb materials compartits) significa progrés i s’identifica plenament amb tot el que això comporta en termes polítics:

  1. Tots els individus som únics, diferents i per això mateix iguals, és a dir que som tots un fi en si mateix (al marge dels altres, per sobre de grups o comunitats i mai un objecte o un mitjà) i que per tant valem igual, tenim el mateix valor.
  2. La dignitat, els drets, les llibertats, les responsabilitats i les oportunitats són individualment inalienables, per a tots i cada un de nosaltres, siguem qui siguem, siguem d’on siguem.
  3. Si la identitat és individual i no comunitària, la sobirania és individual i som tots i cadascun de nosaltres qui la deleguem individualment cada cop que votem. L’únic subjecte polític constituent és l’individu.

[Aquest text forma part de la sèrie 15 tesis per bastir un socialisme contemporani]


[1] Recordem que en llatí “persona” designa la màscara teatral que identifica els personatges, és a dir que segons la nostra tradició semàntica les “persones” som el que hem de representar, som el paper que hem de jugar.

[2] J.P. Sartre va formular aquesta construcció individual i oberta de la identitat amb uns termes molt més sintètics i expressius: “l’existència precedeix l’essència”

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s