“Santos que yo te pinté, demonios se tienen que volver” (Los Planetas)

Aquestes vacances he tornat a escoltar Los Planetas simplement perquè m’agraden moltíssim. És un grup pop de Granada que fa més de vint anys que toca i que vaig conèixer gràcies a Radio3, com gairebé tot en aquella època. Però aquesta enèsima vegada els he escoltat en un sentit diferent perquè un aspecte que només intuïa s’ha desplegat de manera evident davant meu: Los Planetas són la crònica del desamor més punyent i més completa que he llegit o apreciat en l’obra de qualsevol autor. La immensa majoria dels temes de les seves cançons, basades en un so de guitarra molt personal i creadores d’atmosferes embolcallants, que el seu cantant J. murmura mastegant les paraules, retraten aquest desamor sense concessions. Amors trencats, no correspostos, desiguals, tempestuosos, traïts, decepcionants que s’emmarquen o engendren perplexitat, malestar, tristesa, desesperació, venjança o odi quasi fins a la follia. Sempre escrites en primera persona, les lletres són intenses i treballades, de vegades poètiques sovint carregades de detalls que expliquen amb precisió les causes i sobretot les reaccions que provoquen les ruptures, sense que mai s’expliciti qui forma la parella. Són laments, queixes i retrets que mostren un dolor agut de ferides que no deixen sang però que esquincen l’ànima profundament i irreparablement. En un llibre recent (The Smiths – Música, política y deseo. Ed errata naturae, 2014) s’hi descriu la música indie, que comparteixen The Smiths i Los Planetas, com una proposta cultural en la que la melancolia i la desgràcia són el que dóna validesa a l’experiència, en la que es creu que només s’arriba a l’apreciació correcta i al discerniment de la vida mitjançant el plaer ocult en el dolor, en el patiment. No és una tesi que comparteixi gaire però el que sí que és cert és que es verifica plenament el en com i molt especialment en el què canten Los Planetas.

Per ser justos també haig de dir que hi ha un altre gruix de cançons, numèricament molt inferior però significatiu, que a partir de la ironia o de pensaments onírics descriuen la societat actual (futbol inclòs) de la que tenen una visió opressiva, gairebé asfixiant. I tampoc puc deixar d’esmentar el brillant i suggerent esforç que en els seus dos últims discs han fet per transportar els ritmes i les coples del flamenc a la música pop. Tot i així, la cançó estrella de l’últim LP “Una ópera egipcia” es diu “Cómo te atreves a venir a decirme que me quieres” i s’afegeix al catàleg de desamors del que jo destaco la que porta el títol d’aquest escrit i que forma part del disc “Unidad de desplazamiento”. (D’acord, hi ha alguna excepció, com la cançó optimista i positiva que porta el títol quasi romàntic de “sale el sol” al disc “La ley de la gravedad” però us ben asseguro que només fan que confirmar la regla).

En definitiva , ara que després de 5 anys (sembla que el dia 15/4) trauran noves cançons per compartir amb els qui formem el gran públic, us vull recomanar Los Planetas als qui no els coneixeu i us agradi el pop-rock. Tenen una obra àmplia, original i sòlida que aguanta perfectament el pas  del temps, amb melodies que es recorden i que configuren un llenguatge musical propi molt reconeixible. No sé si aquesta nova entrega serà un nou capítol de la seva implacable i inquietant crònica del desamor o servirà per contradir la meva interpretació però el que és segur és que estaré entre els primers (milers) que voldran escoltar-la.

Santos que yo te pinté, demonios se tienen que volver – Los Planetas :

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s