Anglès, esperanto o plurilingüisme

La humanitat ha estat sempre, i encara és, multilingüe. Les dades ens diuen que avui al món es parlen 4.794 llengües. Les famílies lingüístiques són moltes i molt diverses i, encara que és veritat que moltes llengües tenen pocs parlants o són exclusivament orals, existeixen com a mínim 24 alfabets i sistemes d’escriptura diferents que utilitzem col·lectius humans d’un mínim d’un milió de persones (el més nombrós és l’alfabet llatí, seguit del sistema xinès i l’alfabet ciríl·lic). I com quasi tot el que fa referència a la vida i encara més al món  humà, les llengües neixen i moren. Per fragmentació a partir dels seus dialectes, per fusió, per imposició o per inanició unes llengües han desaparegut i d’altres han aparegut.

Vivim doncs en un ecosistema lingüístic riquíssim, on cada llengua aporta una visió única del món encara que perfectament traduïble i intercomprensible i en el que hem de fer compatible la preservació de la seva diversitat (per garantir la pluralitat cultural i la creativitat que neix de l’heterogeneïtat i del valor intrínsec de cada llengua) amb l’impuls de la convivència i la comunicació (per poder desenvolupar projectes en comú) en territoris que són lingüísticament compartits i cada cop més globalitzats.

I val la pena recordar que no existeix ni un sol territori mínimament poblat, ni un sol Estat que siguin lingüísticament homogenis, ni òbviament ho són Europa, Espanya o Catalunya.

Aquest és el repte del nostre multilingüisme humà i té 3 tipus de respostes possibles:

  1. Establir jerarquies lingüístiques i acabar determinant de jure o de facto una llengua dominant d’obligatori coneixement per tothom a les diferents escales territorials. Actualment l’anglès, per diferents motius, s’acosta cap a aquesta paper a nivell mundial però a Europa la situació suscita menys consens i a nivell de cada Estat les casuístiques són molt variades i variables.
  1. Fer servir una llengua que no sigui a priori de ningú perquè de forma compartida amb les preexistents acabi essent de tothom. És el cas del llatí a Europa després de la consolidació de les llengües modernes (romàniques, germàniques o eslaves), és també el cas de l’hebreu modern a l’Esta d’Israel ( ja que els jueus que van arribar a palestina després de 1945 parlaven llengües molt diferents entre sí, encara que el yiddish fos la majoritària) i és la finalitat amb la que el genial pacifista Zamenhof va crear el 1887 l’esperanto com a vehicle de comunicació i vincle d’unió supralingüística i supranacional.
  1. Fomentar que tothom domini o parli (plurilingüisme) o com a mínim entengui (sesquilingüisme) quantes més llengües millor, començant per les més properes, a fi de què gairebé sempre es pugui trobar una llengua en comú amb l’interlocutor i/o que cadascú parli amb la llengua que vulgui i l’altre l’entengui. És el que passa en moltes regions de l’Àfrica o d’Àsia on milions persones parlen sense cap problema quatre o cinc llengües i en els nostres països entre les persones més predisposades perquè quan se sap més d’una llengua és més fàcil aprendre’n de noves.

Defenso aquesta tercera resposta en general, perquè crec que hi surt guanyant tothom (els parlants perquè esdevenen més cultes, amb més capacitats i oportunitats; les llengües perquè guanyen parlants i es preserven millor desjerarquitzades; i les societats perquè es manté la cohesió sense qüestionar els drets de ningú), i molt particularment per a Catalunya i Espanya.

Per això celebro molt especialment que 50 acadèmics, professionals i polítics poguéssim tornar a trobar-nos en el II Seminari multidisciplinar sobre el plurilingüisme a Espanya el passat 24 d’Abril a Barcelona treballant per construir les bases d’un nou pacte lingüístic que aposti sense embuts pel reconeixement del nostre multilingüisme i per la promoció del plurilingüisme. Arribar al consens no serà fàcil però és perfectament possible i la trobada va suscitar noves forces i voluntat d’estendre el projecte.

L’amic Pau Vidal ha escrit recentment un llibre on argumenta que el bilingüisme mata alguna de les dues llengües. No puc per menys que contradir-lo rotundament: el que mata les llengües per la via de la incomunicació, la incomprensió i l’enfrontament és el monolingüisme. A ell, i a tots els qui llegiu aquest post, us recomano el magnífic llibre de X. Zabaltza que m’ha empès a escriure aquestes ratlles. Es diu “Una historia de las lenguas y los nacionalismos” (Gedisa, 2006) i s’hi aprèn moltíssim des de la primera fins a l’última pàgina.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s