Amb motiu de la sol·licitud de creació de la “Comisión Especial para el estudio e implementación de las recomendaciones contenidas para España en materia de memoria histórica” presentada pel grup socialista, vaig tenir l’honor de fer, davant del ple del Senat i en representació de l’Entesa pel progrés de Catalunya (PSC – ICV), una declaració de suport a les víctimes del franquisme i la guerra civil.
Mes: Juny 2015
Governar la globalització
A diferencia del què ha estat la nostra tradició, bona part de l’esquerra sembla avui haver renunciat a afrontar els reptes de la globalització.
Els uns s’emparen en la “realpolitk” i en l’enormitat de la tasca per no anar mai més enllà de les declaracions o per continuar regint-se per criteris estrictament nacionals com ho posen amargament de manifest algunes de les respostes a l’actual crisi d’immigració a la mediterránea (en comptes d’assumir el desastre i plantejar un abordatge transnacional continuen en les quotes i els equilibris intraeuropeus).
D’altres fan la globalització responsable de tots els mals i pretenen exorcizar-la rebutjant-la i proposant quedar-se’n al marge. Són els qui proclamen la cultura “lliure”a internet , són els qui no volien saber res d’una Constitució Europea ( que ens hauria permès, per exemple, abordar la situació de Grècia d’una manera molt més justa i útil) o ara s’oposen a qualsevol tractat de la UE amb els USA sobre comerç i serveis i són els qui consideren que tots els esdeveniments internacionals són perniciosos (JJOO) o sospitosos d’entrada (Mobile World Congress) i que el turisme és una plaga.
La globalització és la forma contemporànea d’un fenòmen històric de barreja i interrelació entre persones i pobles que respon a la propia condició humana: som una sola espècie i vivim tots en el mateix món. I no podem deixar que els problemes que comporta i les oportunitats que ofereix es dirimeixin a la manera antiga i salvatge mitjançant guerres que neguen la humanitat. Ni tampoc refugiant-se en l’aïllament o el proteccionisme, per molt que sigui d’avenços econòmics i/o socials, perquè consagren la segregació i l’elitisme i només aplacen els conflictes. I encara menys deixant-ho tot a una suposada autoregulació via geopolítica que no és més que una resignació a què siguin d’altres (mercats, potències, …) els qui marquin la pauta.
Si els socialistes volem realment ser l’esquerra transformadora que facilita progrés i benestar a tothom, hem d’implicar-nos en el discurs i en l’acció política sense recances en el govern de la globalització i seguir aportant tantes propostes com sigui possible tant des de l’escala local com des dels estats o de la UE, encara que algunes tinguin moltes dificultats per prosperar (com l’Aliança de Civilitzacions o la taxa tobin). Quedar-se en el 0,7% o l’ajuda directa és insuficient, per molt necessari que sigui.
Els refugiats, la immigració, el turisme de masses, el comerç mundial, les emissions , els fluxes financers, les autopistes de la informació… no s’han de negar o voler impedir, s’han de governar perquè les solucions justes i inclusives només arriben de la mà de la governança. Calen lleis, regles, ordenances… fruit del diàleg, el pacte i les decisions democràtiques que crein procediments, institucions, tractats o esdeveniments col.lectius i compartits que ordenin i donin sentit, per aconseguir preservar la dignitat i la igualtat d’oportunitats configurant espais oberts però regulats.
Liderar, intervenir, governar a risc d’equivocar-se en els barris, els municipis, el país i també en front dels fenòmens globals: aquesta ha de ser la política socialista. Stéphane Hesserl i els internacionalistes de tots els temps hi estarien d’acord.
No hi ha llibertat sense igualtat (Tesi 4)
Si la Gran Revolució de 1789 d’una banda, tal i com explicava a la tesi 3, dóna peu, a partir de les diferents formes d’entendre la identitat individual, a l’eclosió dels tres grans corrents polítics que configuren encara avui la nostra organització social (individualisme, comunitarisme, societarisme) d’ altra banda dibuixa també la geografia per on transiten aquest corrents a partir de la proclamació dels seus dos conceptes cardinals[1]: la llibertat i la igualtat[2].
Llibertat i igualtat són de fet la resposta política que donem des d’aquell moment al repte que ens planteja l’heterogeneïtat, en forma de diferenciació i diversitat, com a fenomen cultural bàsic de la nostra condició humana, tal i com ho expressava a la tesi 1. Mentre la llibertat és la categoria que vol emparar l’impuls de diversificació, de singularització o d’autoconstrucció i per tant d’autonomia, la igualtat vol ser la garantia de què cap de les diferències primigènies o resultants d’aquest impuls sigui font o excusa de dominació, de segregació, de discriminació o d’incapacitació.
La llibertat serveix doncs com a criteri per delimitar els territoris del totalitarisme, on la divergència i la discrepància es converteixen en dissidència, dels del pluralisme social i polític on s’assumeix la necessitat de conviure en la diferència. I la igualtat actua com a eix de separació entre la dreta, que considera que hi ha diferències definitives i determinants que justifiquen les desigualtats[3] i l’esquerra que té per objectiu precisament el contrari, és a dir evitar que cap diferència comporti desigualtat.
Així, si un d’aquests dos vectors el col·loquem a les abscisses i l’altre a les ordenades quedaran definits per les seves interseccions els quatre quadrants (ni llibertat ni igualtat, llibertat sense igualtat, igualtat sense llibertat, llibertat i igualtat) pels que transcorren els tres corrents polítics dels que hem parlat.
| I | NI | ||
| Esquerra | Dreta | ||
| L | Pluralisme | L + I | L+ NI |
| NL | Totalitarisme | NL +I | NL + NI |
L: Llibertat NL: No llibertat I: Igualtat NI: No Igualtat
L’adaptació concreta de cada corrent a cada un dels quadrants ens podria donar el mapa de les ideologies polítiques existents. Hi ha individualismes, comunitarismes i societarismes de dretes i d’esquerres, totalitaris i pluralistes que es formulen com a liberalismes i neoliberalismes, conservadorismes i tradicionalismes, feixismes, nacionalismes i comunismes, anarquismes, republicanismes i socialismes i d’altres.
El socialisme és un societarisme pluralista i d’esquerres que vol fer plenament compatibles llibertat i igualtat. És més, el socialisme entén que no hi pot haver realment llibertat sense igualtat perquè ser lliure és precisament no haver de renunciar per raó de desigualtat a cap de les diferències específiques que ens singularitzen com a individus i perquè ser iguals és el que ens permet disposar efectivament de les condicions per construir la nostra llibertat.
Veiem-ho amb més detall. De la mateixa manera que amb I. Berlin distingim entre la llibertat simplement negativa (com a absència de restriccions) i la llibertat positiva (com a acció autocreativa) també podríem distingir una igualtat negativa o jacobina (indiscriminada i uniformitzadora que anul·la les diferències) d’una igualtat positiva o girondina (redistributiva i compensadora que reequilibra les diferències). Són aquestes llibertat i igualtat positives les que el socialisme creu que es poden i s’han de compatibilitzar. Aquesta mútua dependència teòrica es pot concretar en termes de llibertat:
- Tothom té el mateix dret a ser lliure, a determinar les seves opcions de vida individuals.
- No hi ha llibertat sense llei que la protegeixi i que la distribueixi (isonomia) .
- Si els altres no són lliures jo tampoc ho sóc del tot perquè la meva llibertat pot estar depenent de la manca de llibertat d’altres.
o d’igualtat:
- El nostre origen ens fa a tots iguals en essència (és a dir lliures).
- La igualtat es defineix per l’ampliació progressiva dels drets formals individuals.
- L’explotació és la negació de la igualtat.
Ras i curt, els i les socialistes defensem una igualtat positiva en essència, en drets i en exercici, una igualtat formal i material com a garantia d’una llibertat plena i compartida. Pel socialisme no hi ha llibertat sense igualtat, ni igualtat que no es pensi per a la llibertat.
[Aquest text forma part de la sèrie 15 tesis per bastir un socialisme contemporani]
[1] Per al filòsof italià G. Marramao aquests conceptes són paraules hiperdenses (perquè atorguen el màxim significat i veritat polítiques), nuclears (perquè al seu entorn graviten les idees i conflictes i s’ordenen les prioritats en política) i cardinals (perquè divideixen el món indicant el zenit i el nadir, el nord i el sud, l’esquerra i la dreta, el vell i el nou, amunt i avall).
[2] La fraternitat no apareix a la Constitució Francesa fins al 1848.
[3] La dreta argumenta que cadascú té el que es mereix o el que li toca i que l’equitat sempre va en detriment de l’eficiència social i/o econòmica.
Socialisme ve de societat 