Compartir, cooperar, codecidir (Tesi 6)

Els drets, com deia a la tesi 5, són la condició formal, imprescindible d’un progrés que busqui l’avenç conjunt de llibertat i igualtat, però el seu desplegament efectiu, la seva concreció material per a tots i cada un de nosaltres en forma d’autogovern individual, emancipació o ciutadania plena demana que el funcionament dels tres grans mecanismes que estructuren, en major o menor proporció, totes les col·lectivitats humanes modernes (estat, mercat, institucions socials) respongui a un principi fundacional del socialisme: “de cadascú segons les seves capacitats, a cadascú segons les seves necessitats”.[1] Efectivament, aconseguir que tothom arribi al màxim de sí mateix donant i rebent dels altres de manera proporcionada a les seves possibilitats i a les seves condicions hauria de permetre, d’una banda, que tothom pugui ser un mateix sense que ningú es quedi enrere i, d’altra banda, que amb la participació adequada de tothom s’optimitzi el resultat conjunt.

La conseqüència directa d’aquesta premissa és que el nostre desenvolupament individual està indissolublement lligat i depèn del dels altres. I per això els socialistes pensem que la solidaritat ha de ser l’eix central de totes les polítiques. Una solidaritat que, partint del sentiment de fraternitat humana i del convenciment que tots estem fets de materials culturals compartits, supera el lligam grupal, la idea d’ajudar els que són com nosaltres o tenen els nostres mateixos interessos i també la noció de sacrifici o d’obligació comunitària en virtut d’un bé comú o d’un interès general, per plantejar-se com una solidaritat indiscriminada, amb tothom, “estranys”[2] inclosos, i incondicionada, que sap que tots som diferents i que volem construir el nostre propi camí, però que per fer-ho necessitem sempre, directament o indirecta, dels altres. I si l’altre-diferent som tots i ningú i, per tant, no té cap sentit tenir por o, encara menys, combatre els altres, els diferents, ni tampoc n’hi ha prou amb tolerar-nos per simplement coexistir, llavors cal la solidaritat per entendre els altres, però no per ser com ells sinó per reconèixer-los i poder interactuar donant-nos suport en benefici mutu. Tot plegat no només en l’àmbit estrictament públic, sinó també en l’àmbit interpersonal i familiar.

D’aquí que el socialisme posi sempre molt d’èmfasi en l’educació i la cultura -i en la seva universalització i el seu desenvolupament continu- com a substrat d’aquesta solidaritat radical[3], perquè són les eines que possibiliten alhora el cultiu de la diferència, de la singularitat pròpia, i la capacitat de comprendre l’altre en tota la seva complexitat, identificant el que ja ens vincula i el que podem arribar a fer conjuntament.

La solidaritat socialista és, per tant, acció, voluntat d’intervenir i d’implicació amb els altres, però no per compassió o per obligació, sinó per convicció, des del convenciment que aquest compromís és el millor que es pot fer per a un mateix i per a tothom. Dit en termes sociològics, aquesta solidaritat és la que garanteix la cohesió, la inclusió i la integració, evitant l’atomització i la segregació individualistes, però també la jerarquització i la despersonalització comunitàries. O en termes culturals, la que permet la interculturalitat allunyant-nos alhora de l’assimilació i de la multiculturalitat.

I quines són, doncs, les polítiques solidàries que responen al principi abans expressat? Òbviament no són les que estimulen la confrontació o la pura competència, però tampoc les que es basen en el regal (la caritat s’esgota en si mateixa) o en l’intercanvi o la col·laboració formals; són les que ens proposen fer amb els altres, i per tant compartir, cooperar i codecidir. És a dir, les polítiques on tothom aporta a l’inici i rep al final (compartir), tothom participa fàcticament (cooperar) i tothom participa intel·lectualment (codecidir). I tothom en funció de les seves possibilitats i condicions, canviants al llarg de la vida.

Aquest enfocament que entén la solidaritat com a coparticipació és plenament coherent amb el concepte de “societat” (vegeu tesi 3), perquè s’articula amb els tres elements que la defineixen: voluntat de participar-hi, simetria entre tots els participants, regles de participació compartides.

En resum, les polítiques solidàries són la regla d’or del socialisme, són les que fan possible que efectivament es doni un progrés just, i per això els i les socialistes defensem que la prosperitat i el progrés econòmic s’assoleixen a partir de l’economia redistributiva, el progrés polític a partir de la democràcia deliberativa i el progrés social a partir del federalisme.

[Aquest text forma part de la sèrie 15 tesis per bastir un socialisme contemporani]


[1] El socialista francès Louis Blanc va formular per primer cop aquest principi al  1839. Més de trenta anys després K. Marx va reprendre aquesta divisa en la seva Crítica al programa de Gotha, que F. Engels no va publicar fins al 1891.

[2] Aquest és un terme també directament manllevat al filòsof italià G. Marramao, que l’oposa als que són “semblants” a nosaltres.

[3] Solidaritat també i abans de res entre els qui ens sentim socialistes, perquè per això ens diem “companys”, en francès copains, és a dir, literalment, els qui comparteixen el pà.

Els drets marquen les fites del progrés (Tesi 5)

Per al socialisme, el progrés polític i social es mesura pel grau d’avenç conjunt del binomi llibertat-igualtat (amb les característiques que explicava a la tesi 4): com més llibertat sense disminuir la igualtat o com més igualtat sense renunciar, ni que sigui mínimament o parcialment, a la llibertat més progrés individual i col·lectiu.

I per assolir, garantir i avaluar un progrés d’aquesta naturalesa, el drets són peça clau perquè van fixant mínims de seguretat (de protecció davant les dificultats) i de disponibilitat (de provisió d’oportunitats) en les nostres vides i ho fan a priori, sense condicions prèvies, per a tots aquells que n’han de ser beneficiaris. Pel que signifiquen i aporten, els drets han esdevingut essencials com a guia per ordenar i prioritzar el debat i l’acció polítics, com a element  per ancorar el no-retorn a situacions anteriors i com a símbol de l’evolució de la col·lectivitat. Els drets són doncs les autèntiques fites del progrés. Un progrés polític també estretament lligat al benestar econòmic i al desenvolupament cultural.

Els drets, com a plasmació jurídico-política de les obligacions que l’estat adquireix davant dels seus ciutadans en diferents graus i mitjançant les seves institucions, neixen, com gairebé tot el que és vigent en política avui a occident, amb les revolucions il·lustrades i concretament amb la Constitució Americana de 1787 i sobretot amb la Declaració Universal dels Drets de l’Home i del Ciutadà del 26 d’agost de 1789 a Paris. Neixen per tant amb l’estat modern, que es separa de l’església i s’autoanomena estat de dret , i serveixen per concretar la condició de ciutadania com a culminació del procés d’individualització política (vegeu tesi 2) associant-se indissolublement a Constitució i Lleis entesos com a pacte social i a un marc d’industrialització creixent que provoca una ruptura radical amb els valors comunitaris i els modes de vida tradicionals. Un estat que a mesura que s’amplien els drets s’expandeix per prestar cada cop més serveis i per intervenir en les dinàmiques socials o regular l’economia.

Els drets s’insereixen doncs filosòficament (perquè són un universal a priori) i socialment (perquè són fills de la individualització) en una lògica post-comunitarista tan contraposada al despotisme autoritari de l’antic règim com a la lògica de la pertinença (a família, ètnia, nació, religió o classe)que sempre posa fré a alguns drets o límits al seu exercici per part d’alguns individus en virtut de drets “col·lectius” i/o crítiques al seu intranscendent formalisme.

Per això, el comunitarisme en qualsevol de les seves versions (tradicionalisme, nacionalisme, populisme, marxisme –vegeu tesi 3) no apel·la gaire als drets individuals sinó més aviat al benestar del poble en el seu conjunt i per això la definició paulatina al llarg de més de 200 anys de quins havien de ser els drets ciutadans que l’estat garantís i a qui s’havia d’aplicar el concepte de ciutadania ha estat el  fruit d’un pols i de successius equilibris entre individualistes i societaristes. Dos segles de debats teòrics aferrissats i de combats socials duríssims per delimitar-ne l’extensió qualitativa (que havia de ser motiu de drets) i l’extensió quantitativa (qui havia de ser subjecte de drets) que continuen i continuaran.

En aquest recorregut s’han anat forjant[1]:

  1. Els drets civils (família, nacionalitat, culte…)
  2. Els drets de propietat i intercanvi (transmissió, creació d’empreses, marques i patents…)
  3. Els drets polítics (sufragi, expressió, associació, reunió, manifestació…)
  4. Els drets jurídics (habeas corpus, inviolabilitat de domicili…)
  5. Els drets laborals (vaga, jornada, vacances, baixes, subsidi d’atur, jubilació…)
  6. Els drets socials (sanitat, ensenyament, serveis socials, habitatge, transport…)

en paral·lel a la discussió sobre si determinats col·lectius, primer marginats i després reconeguts, eren mereixedors de tots i cada un d’aquests drets[2]. Llarguíssimes lluites han permès finalment que primer els treballadors no propietaris, després els joves (de manera progressiva amb la majoria d’edat passant dels 25, als 23, als 21 i els 18 anys actuals) i els infants i les minories religioses i racials, i molt recentment el col·lectiu LGTB pugessin assolir la totalitat dels drets existents.

Menció subratllada i apart mereixen les lluites titàniques per la conquesta d’aquests drets per part d’aquells que n’estaven radicalment exclosos. Parlo òbviament dels esclaus que fins al final de la guerra civil Nortamericana (a Brasil fins a 1888) no van veure abolida aquesta practica aberrant que no reconeixia el més bàsic de tots els drets, la dignitat humana. Però parlo també de les dones, el 50% de la humanitat, que han necessitat els dos segles sencers[3] per desfer la seva desigualtat envers els homes en tots els àmbits de la vida pública (poder, economia, cultura) i privada (família, relacions interpersonals…) a l’hora de poder disposar dels mateixos drets. Ofuscats en la teoria de la complementarietat (la producció per als homes, la reproducció per les dones) els homes hem trigat moltíssim a permetre que les dones assolissin els drets més emblemàtics com el sufragi actiu i passiu, la capacitat d’obrar econòmicament, els drets de família (matrimoni igualitari, responsabilitat compartida, adulteri…) i els de maternitat (legitimitat de tots els fills, avortament) i per tant a assumir que la igualtat està per sobre de la diferencia de gènere.

El socialisme, de la mà del moviment obrer i sovint precedit per altres moviments socials, ha contribuït decisivament a fer possibles molts dels drets somiats, en particular el caràcter universal del sufragi i els drets laborals i socials. El feminisme i la lluita LGTB també han confluït amb el socialisme més contemporani. Però el progrés de llibertat i igualtat és, per molt que s’avanci, un horitzó que sempre s’allunya i que demana noves fites per prosseguir el camí. I són aquestes noves fites, en forma de nous drets i d’inclusió de nous individus en els drets prèviament aconseguits, el que té per davant el socialisme.

El socialisme ha d’aconseguir, a partir de respondre a  la necessitat de justícia en nous camps i per a nous col·lectius que emergeixen, els nous drets del segle XXI alhora que garanteix els drets del s.XIX i el s.XX. Han de ser nous drets econòmics perquè tothom pugi disposar d’uns mínims ingressos vitals independentment de la seva vinculació al món treball (renta mínima garantida o renta bàsica universal), medi ambientals per garantir l’accés universal a l’aire net, l’aigua potable i l’energia assequible i digitals per fer front als reptes de la societat de la informació on es posa en risc la intimitat i les normes perquè els drets bàsics semblen no haver arribat al món virtual d’internet. Han de ser noves lluites per la dignitat i la inclusió social dels immigrants o de les persones amb discapacitat. Però la mare de totes les batalles del socialisme del segle XXI hauria de ser aconseguir que enfront de la globalització de la economia hi hagi una globalització dels drets, vells i nous, als cinc continents perquè el progrés ha de ser realment de tothom i perquè en el món global el progrés dels uns (generacions futures incloses) depèn tard o d’hora del dels altres.

En definitiva, encara que conscients que són una condició necessària  però no suficient, els i les socialistes reivindiquem els drets com la millor palanca per aconseguir un progrés just.

[Aquest text forma part de la sèrie 15 tesis per bastir un socialisme contemporani]


[1] Sense oblidar-nos del gran període de retrocés 1930-1950 aprox.  (a Espanya fins el 1975) marcat alhora pel feixisme nazisme i l’estalinisme.

[2] El punt àlgid d’aquesta discussió és la Declaració Universal dels Drets Humans promoguda per la ONU el 1948.

[3] Ja el 1791 Olympe de Gouges va promoure una Declaració dels Drets de la Dona i la Ciutadana completament desatesa per la R.F. i va acabar guillotinada.