Els drets, com deia a la tesi 5, són la condició formal, imprescindible d’un progrés que busqui l’avenç conjunt de llibertat i igualtat, però el seu desplegament efectiu, la seva concreció material per a tots i cada un de nosaltres en forma d’autogovern individual, emancipació o ciutadania plena demana que el funcionament dels tres grans mecanismes que estructuren, en major o menor proporció, totes les col·lectivitats humanes modernes (estat, mercat, institucions socials) respongui a un principi fundacional del socialisme: “de cadascú segons les seves capacitats, a cadascú segons les seves necessitats”.[1] Efectivament, aconseguir que tothom arribi al màxim de sí mateix donant i rebent dels altres de manera proporcionada a les seves possibilitats i a les seves condicions hauria de permetre, d’una banda, que tothom pugui ser un mateix sense que ningú es quedi enrere i, d’altra banda, que amb la participació adequada de tothom s’optimitzi el resultat conjunt.
La conseqüència directa d’aquesta premissa és que el nostre desenvolupament individual està indissolublement lligat i depèn del dels altres. I per això els socialistes pensem que la solidaritat ha de ser l’eix central de totes les polítiques. Una solidaritat que, partint del sentiment de fraternitat humana i del convenciment que tots estem fets de materials culturals compartits, supera el lligam grupal, la idea d’ajudar els que són com nosaltres o tenen els nostres mateixos interessos i també la noció de sacrifici o d’obligació comunitària en virtut d’un bé comú o d’un interès general, per plantejar-se com una solidaritat indiscriminada, amb tothom, “estranys”[2] inclosos, i incondicionada, que sap que tots som diferents i que volem construir el nostre propi camí, però que per fer-ho necessitem sempre, directament o indirecta, dels altres. I si l’altre-diferent som tots i ningú i, per tant, no té cap sentit tenir por o, encara menys, combatre els altres, els diferents, ni tampoc n’hi ha prou amb tolerar-nos per simplement coexistir, llavors cal la solidaritat per entendre els altres, però no per ser com ells sinó per reconèixer-los i poder interactuar donant-nos suport en benefici mutu. Tot plegat no només en l’àmbit estrictament públic, sinó també en l’àmbit interpersonal i familiar.
D’aquí que el socialisme posi sempre molt d’èmfasi en l’educació i la cultura -i en la seva universalització i el seu desenvolupament continu- com a substrat d’aquesta solidaritat radical[3], perquè són les eines que possibiliten alhora el cultiu de la diferència, de la singularitat pròpia, i la capacitat de comprendre l’altre en tota la seva complexitat, identificant el que ja ens vincula i el que podem arribar a fer conjuntament.
La solidaritat socialista és, per tant, acció, voluntat d’intervenir i d’implicació amb els altres, però no per compassió o per obligació, sinó per convicció, des del convenciment que aquest compromís és el millor que es pot fer per a un mateix i per a tothom. Dit en termes sociològics, aquesta solidaritat és la que garanteix la cohesió, la inclusió i la integració, evitant l’atomització i la segregació individualistes, però també la jerarquització i la despersonalització comunitàries. O en termes culturals, la que permet la interculturalitat allunyant-nos alhora de l’assimilació i de la multiculturalitat.
I quines són, doncs, les polítiques solidàries que responen al principi abans expressat? Òbviament no són les que estimulen la confrontació o la pura competència, però tampoc les que es basen en el regal (la caritat s’esgota en si mateixa) o en l’intercanvi o la col·laboració formals; són les que ens proposen fer amb els altres, i per tant compartir, cooperar i codecidir. És a dir, les polítiques on tothom aporta a l’inici i rep al final (compartir), tothom participa fàcticament (cooperar) i tothom participa intel·lectualment (codecidir). I tothom en funció de les seves possibilitats i condicions, canviants al llarg de la vida.
Aquest enfocament que entén la solidaritat com a coparticipació és plenament coherent amb el concepte de “societat” (vegeu tesi 3), perquè s’articula amb els tres elements que la defineixen: voluntat de participar-hi, simetria entre tots els participants, regles de participació compartides.
En resum, les polítiques solidàries són la regla d’or del socialisme, són les que fan possible que efectivament es doni un progrés just, i per això els i les socialistes defensem que la prosperitat i el progrés econòmic s’assoleixen a partir de l’economia redistributiva, el progrés polític a partir de la democràcia deliberativa i el progrés social a partir del federalisme.
[Aquest text forma part de la sèrie 15 tesis per bastir un socialisme contemporani]
[1] El socialista francès Louis Blanc va formular per primer cop aquest principi al 1839. Més de trenta anys després K. Marx va reprendre aquesta divisa en la seva Crítica al programa de Gotha, que F. Engels no va publicar fins al 1891.
[2] Aquest és un terme també directament manllevat al filòsof italià G. Marramao, que l’oposa als que són “semblants” a nosaltres.
[3] Solidaritat també i abans de res entre els qui ens sentim socialistes, perquè per això ens diem “companys”, en francès copains, és a dir, literalment, els qui comparteixen el pà.
Socialisme ve de societat 