Els drets marquen les fites del progrés (Tesi 5)

Per al socialisme, el progrés polític i social es mesura pel grau d’avenç conjunt del binomi llibertat-igualtat (amb les característiques que explicava a la tesi 4): com més llibertat sense disminuir la igualtat o com més igualtat sense renunciar, ni que sigui mínimament o parcialment, a la llibertat més progrés individual i col·lectiu.

I per assolir, garantir i avaluar un progrés d’aquesta naturalesa, el drets són peça clau perquè van fixant mínims de seguretat (de protecció davant les dificultats) i de disponibilitat (de provisió d’oportunitats) en les nostres vides i ho fan a priori, sense condicions prèvies, per a tots aquells que n’han de ser beneficiaris. Pel que signifiquen i aporten, els drets han esdevingut essencials com a guia per ordenar i prioritzar el debat i l’acció polítics, com a element  per ancorar el no-retorn a situacions anteriors i com a símbol de l’evolució de la col·lectivitat. Els drets són doncs les autèntiques fites del progrés. Un progrés polític també estretament lligat al benestar econòmic i al desenvolupament cultural.

Els drets, com a plasmació jurídico-política de les obligacions que l’estat adquireix davant dels seus ciutadans en diferents graus i mitjançant les seves institucions, neixen, com gairebé tot el que és vigent en política avui a occident, amb les revolucions il·lustrades i concretament amb la Constitució Americana de 1787 i sobretot amb la Declaració Universal dels Drets de l’Home i del Ciutadà del 26 d’agost de 1789 a Paris. Neixen per tant amb l’estat modern, que es separa de l’església i s’autoanomena estat de dret , i serveixen per concretar la condició de ciutadania com a culminació del procés d’individualització política (vegeu tesi 2) associant-se indissolublement a Constitució i Lleis entesos com a pacte social i a un marc d’industrialització creixent que provoca una ruptura radical amb els valors comunitaris i els modes de vida tradicionals. Un estat que a mesura que s’amplien els drets s’expandeix per prestar cada cop més serveis i per intervenir en les dinàmiques socials o regular l’economia.

Els drets s’insereixen doncs filosòficament (perquè són un universal a priori) i socialment (perquè són fills de la individualització) en una lògica post-comunitarista tan contraposada al despotisme autoritari de l’antic règim com a la lògica de la pertinença (a família, ètnia, nació, religió o classe)que sempre posa fré a alguns drets o límits al seu exercici per part d’alguns individus en virtut de drets “col·lectius” i/o crítiques al seu intranscendent formalisme.

Per això, el comunitarisme en qualsevol de les seves versions (tradicionalisme, nacionalisme, populisme, marxisme –vegeu tesi 3) no apel·la gaire als drets individuals sinó més aviat al benestar del poble en el seu conjunt i per això la definició paulatina al llarg de més de 200 anys de quins havien de ser els drets ciutadans que l’estat garantís i a qui s’havia d’aplicar el concepte de ciutadania ha estat el  fruit d’un pols i de successius equilibris entre individualistes i societaristes. Dos segles de debats teòrics aferrissats i de combats socials duríssims per delimitar-ne l’extensió qualitativa (que havia de ser motiu de drets) i l’extensió quantitativa (qui havia de ser subjecte de drets) que continuen i continuaran.

En aquest recorregut s’han anat forjant[1]:

  1. Els drets civils (família, nacionalitat, culte…)
  2. Els drets de propietat i intercanvi (transmissió, creació d’empreses, marques i patents…)
  3. Els drets polítics (sufragi, expressió, associació, reunió, manifestació…)
  4. Els drets jurídics (habeas corpus, inviolabilitat de domicili…)
  5. Els drets laborals (vaga, jornada, vacances, baixes, subsidi d’atur, jubilació…)
  6. Els drets socials (sanitat, ensenyament, serveis socials, habitatge, transport…)

en paral·lel a la discussió sobre si determinats col·lectius, primer marginats i després reconeguts, eren mereixedors de tots i cada un d’aquests drets[2]. Llarguíssimes lluites han permès finalment que primer els treballadors no propietaris, després els joves (de manera progressiva amb la majoria d’edat passant dels 25, als 23, als 21 i els 18 anys actuals) i els infants i les minories religioses i racials, i molt recentment el col·lectiu LGTB pugessin assolir la totalitat dels drets existents.

Menció subratllada i apart mereixen les lluites titàniques per la conquesta d’aquests drets per part d’aquells que n’estaven radicalment exclosos. Parlo òbviament dels esclaus que fins al final de la guerra civil Nortamericana (a Brasil fins a 1888) no van veure abolida aquesta practica aberrant que no reconeixia el més bàsic de tots els drets, la dignitat humana. Però parlo també de les dones, el 50% de la humanitat, que han necessitat els dos segles sencers[3] per desfer la seva desigualtat envers els homes en tots els àmbits de la vida pública (poder, economia, cultura) i privada (família, relacions interpersonals…) a l’hora de poder disposar dels mateixos drets. Ofuscats en la teoria de la complementarietat (la producció per als homes, la reproducció per les dones) els homes hem trigat moltíssim a permetre que les dones assolissin els drets més emblemàtics com el sufragi actiu i passiu, la capacitat d’obrar econòmicament, els drets de família (matrimoni igualitari, responsabilitat compartida, adulteri…) i els de maternitat (legitimitat de tots els fills, avortament) i per tant a assumir que la igualtat està per sobre de la diferencia de gènere.

El socialisme, de la mà del moviment obrer i sovint precedit per altres moviments socials, ha contribuït decisivament a fer possibles molts dels drets somiats, en particular el caràcter universal del sufragi i els drets laborals i socials. El feminisme i la lluita LGTB també han confluït amb el socialisme més contemporani. Però el progrés de llibertat i igualtat és, per molt que s’avanci, un horitzó que sempre s’allunya i que demana noves fites per prosseguir el camí. I són aquestes noves fites, en forma de nous drets i d’inclusió de nous individus en els drets prèviament aconseguits, el que té per davant el socialisme.

El socialisme ha d’aconseguir, a partir de respondre a  la necessitat de justícia en nous camps i per a nous col·lectius que emergeixen, els nous drets del segle XXI alhora que garanteix els drets del s.XIX i el s.XX. Han de ser nous drets econòmics perquè tothom pugi disposar d’uns mínims ingressos vitals independentment de la seva vinculació al món treball (renta mínima garantida o renta bàsica universal), medi ambientals per garantir l’accés universal a l’aire net, l’aigua potable i l’energia assequible i digitals per fer front als reptes de la societat de la informació on es posa en risc la intimitat i les normes perquè els drets bàsics semblen no haver arribat al món virtual d’internet. Han de ser noves lluites per la dignitat i la inclusió social dels immigrants o de les persones amb discapacitat. Però la mare de totes les batalles del socialisme del segle XXI hauria de ser aconseguir que enfront de la globalització de la economia hi hagi una globalització dels drets, vells i nous, als cinc continents perquè el progrés ha de ser realment de tothom i perquè en el món global el progrés dels uns (generacions futures incloses) depèn tard o d’hora del dels altres.

En definitiva, encara que conscients que són una condició necessària  però no suficient, els i les socialistes reivindiquem els drets com la millor palanca per aconseguir un progrés just.

[Aquest text forma part de la sèrie 15 tesis per bastir un socialisme contemporani]


[1] Sense oblidar-nos del gran període de retrocés 1930-1950 aprox.  (a Espanya fins el 1975) marcat alhora pel feixisme nazisme i l’estalinisme.

[2] El punt àlgid d’aquesta discussió és la Declaració Universal dels Drets Humans promoguda per la ONU el 1948.

[3] Ja el 1791 Olympe de Gouges va promoure una Declaració dels Drets de la Dona i la Ciutadana completament desatesa per la R.F. i va acabar guillotinada.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s