La política determina la distribució del poder, és a dir, qui té la capacitat de decidir, mitjançant les institucions de l’Estat, sobre els reguladors de les relacions socials i per tant sobre l’esfera pública i de retruc, directament o indirecta, sobre l’esfera privada. A la tesi 2 afirmava que l’únic subjecte polític constituent és l’individu. Però quin o quins individus, en nom de què o de qui i sobretot com han d’exercir aquesta sobirania política? La resposta socialista no pot ser altra que la democràcia.
Perquè la democràcia és precisament la forma política on la sobirania resideix alhora en tots i cada un dels individus – ciutadans, és l’autogovern de tots i entre tots com a procés sempre obert a partir del funcionament sense restriccions dels seus principis rectors clàssics: “isegoria” (l’àgora és igualitària) i “parresia” (l’opinió no es pot coartar). S’institueix així la codecisió com a respecte equivalent de la llibertat (tothom té veu) i de la igualtat (1 persona = 1 vot) i es possibilita al mateix temps l’autonomia individual i l’autolegislació col·lectiva.
La democràcia vol ser doncs la garantia de l’absència de dominació política (on algú o alguns s’imposin al conjunt) i la garantia de què tothom té dret de governar, de controlar els governants i de ser governat, sense que ningú quedi exclòs.
Dit en termes filosòfics, la democràcia és el predomini de la voluntat (del poble) per sobre del coneixement (de qualsevol hipotètic governant), com sovint se li ha criticat[1]. Ningú pot apel·lar a cap veritat superior ni a cap principi que la transcendeixi i per això no té cap altre fonament que ella mateixa i és l’expressió de la consciència humana de la manca de finalitat de la Història, de la inexistència de cap destí predeterminat.
D’altra banda, la democràcia comporta també intrínsecament el reconeixement de la pluralitat d’objectius, arguments o raonaments, una pluralitat conflictiva de posicions contraposades que cal acabar dirimint, sense deixar d’oferir les mateixes oportunitats a tots els posicionaments però sense caure en un relativisme indiferent a qualsevol efecte o conseqüència.
I és tota aquesta complexitat inherent als seus objectius – procés obert, universalitat, triomf numèric de la majoria, pluralitat conflictiva– la que en fa un sistema permanentment autoqüestionat, en constant reformulació i reivindicació, d’alguna manera sempre inconclús, fràgil i imperfecte i per tant sotmès a la incertesa, com també se li ha criticat[2], i subjecte a riscos i disfuncions i la que, al mateix temps i per fer-hi front, necessita incorporar-hi de manera consubstancial un seguit de regles i procediments que limitin al màxim l’arbitrarietat, la discriminació i el relativisme.
Regles i procediments imprescindibles que podríem resumir en 6:
- El poder civil ostenta el monopoli de la força i s’autoequilibra subdividint-se en 3 (legislatiu, executiu, judicial).
- La base per jutjar i rellevar els governants que encarnen el poder són les votacions per sufragi universal, secret i directe.
- La garantia de codecisió són les llibertats polítiques (expressió, associació, reunió i manifestació).
- El debat ha de ser públic i amb accés igualitari a la informació.
- La decisió pertany a la majoria però respectant les minories (en virtut dels drets de tots).
- La llei és la frontera, l’autolimitació acceptada per tots.
Però la conseqüència última de la seva naturalesa inclusiva i interactiva i dels procediments operatius reglats que, com acabem de veure, requereix és que la democràcia troba la seva completud en la pràctica, en el desenvolupament i els resultats concrets de processos democràtics concrets, en l’activitat dels demòcrates que la practiquen. Al final, com avançava a la tesi 6, la democràcia és per sobre de tot participació. Una participació que s’ha d’exercir des del que s’anomena la virtut cívica, és a dir el compromís i la implicació que no renuncien ni a la pròpia opinió ni a la capacitat crítica, i que no pot permetre que cap condició o situació de superioritat s’imposi per sol fet de ser-ho.
Per tot això, el socialisme no defensa només la democràcia en genèric, sinó una forma concreta de democràcia, la democràcia deliberativa[3] , que vol estendre tant com sigui possible.
La democràcia deliberativa entén que la millor decisió sempre és la dialogada, fruit de l’argumentació pública que utilitza el coneixement per convèncer i que no defuig sinó que busca el contrast de la diversitat i la critica creuada (el que despulla l’interès privat o corporatiu), fruit del debat que genera la discrepància però també la voluntat de buscar l’acord, la voluntat de posar-se d’acord encara que no estiguem d’acord. Perquè la seva finalitat és aconseguir en cada debat una síntesi a partir de la iniciativa i les prioritats de la majoria però acceptada per molts d’altres, una síntesi mai definitiva sinó expressió d’un equilibri transitori, mínim comú denominador de cada moment que faciliti la convivència, i pas sòlid per avançar cap a la següent síntesi. Així, la democràcia deliberativa s’oposa tant a la democràcia “auscultativa”, d’arrel individualista i simplement demoscòpica que recapta opinions juxtaposades que no es confronten entre sí i que per tant acaba delegant en poques persones la capacitat d’interpretar l’estadística i forjar la veu col·lectiva, com a la democràcia “agonística”, d’arrel comunitarista i que veu en el conflicte de la pluralitat un combat per l’hegemonia entre propostes de bé comú on la victòria legitima al guanyador per imposar-la al conjunt substituint l’anterior.
D’aquesta democràcia, que no és només un règim polític, que no és només un conjunt de regles i procediments sinó que també és constitutivament una determinada pràctica, no n’hi ha mai prou. Perquè per evitar els seus propis riscos i disfuncions, que no són menors (la desproporció entre els instruments polítics disponibles i els reptes i problemes que plantegen la globalització econòmica i tecnològica, el populisme-cabdillisme de les veritats absolutes i les simplificacions, el segrest per part de la tecnocràcia o la burocràcia, la intromissió de poders ficticis….), el millor remei és més democràcia, una democràcia més conscient de sí mateixa i més assumida i perquè la democràcia és autoeducativa i per fer-la més robusta, més útil i més practicada no hi ha millor manera que desenvolupar-la i estendre-la.
Estendre-la quantitativament a tots els temes I tots els àmbits de forma progressiva (economia, ciència, xarxa, família, empreses, partits i sindicats…..) i qualitativament desplegant al màxim la capacitat representativa del sistema que l’articula (ampli espectre de partits amb interlocució i lideratge, innovació permanent dels processos i dels òrgans de participació, transparència i rendició de comptes….)
En resum, els i les socialistes no regategem amb la democràcia, no ens en quedem una part sinó que l’assumim amb tota la seva complexitat i profunditat, amb tota la seva potència i totes les seves autolimitacions, sense instrumentalitzar-la ni esgrimir-la només quan interessa. Aquesta és la democràcia deliberativa, la democràcia socialista.
[Aquest text forma part de la sèrie 15 tesis per bastir un socialisme contemporani]
[1] Entre d’altres, Plató, Nietzsche i Marx que consideren que el debat i les decisions democràtiques no aportaran mai el bé perquè no es poden basar ni en la saviesa, ni en la bellesa, ni en la raó.
[2] El reclam de l’autoritarisme és sempre la seguretat de les certeses i els destins col·lectius.
[3] Seguint els postulats de J. Habermas.
Socialisme ve de societat 