Les necessitats i desitjos humans poden ser bàsics, compartits i en bona mesura predictibles però també diferenciats, canviants i potencialment infinits en virtut de la singularitat absoluta de tots i cadascun de nosaltres (com explicava a la Tesi 2).
Per això el socialisme es planteja com es pot organitzar d’una manera justa, a més d’eficient, la producció i assignació dels bens i serveis que ha de satisfer les nostres necessitats i desitjos. És a dir, com es fa compatible procurar un mínim suficient i estable per a tothom que sigui alhora garantia de dignitat i plataforma d’oportunitats i deixar sempre que cadascú traci el seu camí, el seu estil de vida a partir de les seves decisions i preferències. La proposta socialista per intentar-ho i acostar-s’hi el màxim possible és tenir la idea de compartir com a principi i el criteri de redistribuir com a mètode: hi ha un dret qualitatiu previ, universal i inalienable a compartir el treball[1] que comporta la producció i la riquesa que representen els bens i serveis produïts que el repartiment quantitatiu ha de fer efectiu en relació a la condició, a la situació i a la predisposició de cadascú.
Aquesta proposta pressuposa dues anàlisis prèvies. Primera, el mercat “lliure” és una utopia, un ideal capitalista que no ha existit mai. El mercat pot ser dominant o estar hipertrofiat però no pot existir sol, sense Estat que li garanteixi com a mínim el compliment dels tractes i el valor de la moneda i encara menys ser “lliure” perquè qualsevol mercat necessita regulacions que fixin les regles del joc (i si malgrat tot no n’hi ha s’imposen immediatament els oligopolis que encara el fan menys “lliure”). Cap mercat a l’hora de la veritat s’autoequilibra. També és sabut que la gran limitació del mercat és que ignora, i per tant no funciona per satisfer, les necessitats que no es poden monetitzar o que no suposen una demanda efectiva. Però el que tampoc es pot negar, com avançava a la tesi 6, és que totes les col·lectivitats humanes modernes s’estructuren en major o menor proporció a partir de l’Estat, el mercat i les institucions socials (entitats, associacions, persones jurídiques…). El mercat pot quedar burocratitzat, minimitzat o fins i tot submergit però mai desaparegut perquè l’intercanvi és la forma espontània, directa i no violenta d’obtenir allò que no es té, i això el converteix en un recurs extremadament flexible i capil·lar.
Segona, la planificació centralitzada, forçosament rígida per un a priori comunitarista que atribueix d’entrada a tothom el que vol i necessita, és impossible que es compleixi mai (per excés o per defecte) donat l’inabastable nombre de variables que aspira a controlar i això sempre és un fracàs perquè per la seva naturalesa no té alternativa i no serveix només com a simple previsió. Això fa que paradoxalment porti associada el malbaratament de recursos i el que és molt més greu, la necessitat de violentar voluntats i per tant, tard o d’hora, d’oprimir per forçar el seu compliment. Tant mateix una provisió de bens i serveis que intenti ser justa no pot obviar la previsió i la visió estratègica que aporta la planificació, sobre tot pel que fa als béns de consum col·lectiu (infraestructures de tot ordre en particular).
Lluny doncs del mercat “lliure” i de la planificació centralitzada, el socialisme aposta per la redistribució que ens proporciona una economia pública, és a dir governada democràticament per uns poders públics que no renuncien al seu lideratge[2] i que no obliden ningú i regida per uns paràmetres ben determinats:
- Mercat regulat perquè pugui ser obert a tots els emprenedors i a tots els consumidors.
- Presència de la propietat i de l’empresa privada, de la pública i de la social en tots i cadascun dels sectors econòmics per equilibrar realment tot tipus d’oferta i demanda.
- Legislació laboral i negociació col·lectiva que entengui el treball digne com un dret.
- Fiscalitat progressiva que gravi capital, consum i treball per aquest ordre.
- Estat del benestar universal molt més social i inversor que assistencial (amb la renda bàsica universal com a objectiu).
- Subsidieretat i no sobirania nacional com a criteri d’assignació de les competències econòmiques.
per materialitzar la idea de compartir (tothom aporta i tothom rep, tothom té i tothom dóna) com a garantia de no dependència o relació econòmica desigual i al mateix temps de participació econòmica plena i d’integració social.
I perquè és més justa, més capaç de fer compatible llibertat i igualtat, l’economia redistributiva o pública és també més eficient, més susceptible per tant d’estimular els factors que porten la prosperitat. En efecte, una economia orientada a la cohesió i a la mobilitat social amb un sector públic potent i dinàmic que representi un percentatge molt important del PIB desenvolupa molt millor els tres elements clau que fonamenten l’estabilitat i la competitivitat i per tant el creixement sostenible[3]: coneixement, desconcentració de la renda i el capital i demanda agregada. El coneixement, i la innovació que comporta, és, molt més que el capital, les matèries primeres o la força del treball, l’autèntic garant de la competitivitat i només es pot produir, adquirir i difondre a gran escala mitjançant institucions i canals estructurats col·lectivament. La desconcentració de renda i capital que impulsa la redistribució evita l’apropiació i/o acumulació especulativa de recursos necessaris per l’activitat productiva i estimula el consum (seguint el principi keynesià de guany net marginal d’utilitat). La demanda agregada que vehicula el sector públic permet les inversions logístiques sempre en renovació i actua de manera contracíclica aportant bona part de l’estabilitat imprescindible[4]. En definitiva, la desigualtat social i econòmica és negativa per tothom, pobres i rics, passius i actius, perquè impedeix treure tot el profit de les potencialitats i de les oportunitats col·lectives.
Aquest és el sistema de propietat, producció i distribució de bens i serveis, l’economia pública o redistributiva que hem de defensar els i les socialistes. Una economia on el mercat aporta iniciativa, competència, descentralització i fluïdesa en els intercanvis, on l’Estat mitjançant lleis, impostos, incentius i empreses i serveis lidera, reequilibra i arbitra i on tot el teixit social sense ànim de lucre articula un autèntic tercer sector capaç impregnar de la seva lògica cooperativa el conjunt. Una economia de tots i per a tots.
[Aquest text forma part de la sèrie 15 tesis per bastir un socialisme contemporani]
[1] El treball no és una obligació sinó una necessitat inherent a la condició humana perquè els éssers humans només podem viure transformant el món. El que cal és que sigui digne.
[2] Liderar vol dir fixar objectius consensuats a mig i llarg termini i dibuixar els plans i programes per assolir-los.
[3] No és l’excedent el que porta el creixement i permet després hipotèticament la distribució sinó al revés, és la redistribució la que genera l’eficiència i permet el creixement que es pot tornar a redistribuir.
[4] Aquí també segueixo a JM Keynes.
Socialisme ve de societat 