Els drets marquen les fites del progrés (Tesi 5)

Per al socialisme, el progrés polític i social es mesura pel grau d’avenç conjunt del binomi llibertat-igualtat (amb les característiques que explicava a la tesi 4): com més llibertat sense disminuir la igualtat o com més igualtat sense renunciar, ni que sigui mínimament o parcialment, a la llibertat més progrés individual i col·lectiu.

I per assolir, garantir i avaluar un progrés d’aquesta naturalesa, el drets són peça clau perquè van fixant mínims de seguretat (de protecció davant les dificultats) i de disponibilitat (de provisió d’oportunitats) en les nostres vides i ho fan a priori, sense condicions prèvies, per a tots aquells que n’han de ser beneficiaris. Pel que signifiquen i aporten, els drets han esdevingut essencials com a guia per ordenar i prioritzar el debat i l’acció polítics, com a element  per ancorar el no-retorn a situacions anteriors i com a símbol de l’evolució de la col·lectivitat. Els drets són doncs les autèntiques fites del progrés. Un progrés polític també estretament lligat al benestar econòmic i al desenvolupament cultural.

Els drets, com a plasmació jurídico-política de les obligacions que l’estat adquireix davant dels seus ciutadans en diferents graus i mitjançant les seves institucions, neixen, com gairebé tot el que és vigent en política avui a occident, amb les revolucions il·lustrades i concretament amb la Constitució Americana de 1787 i sobretot amb la Declaració Universal dels Drets de l’Home i del Ciutadà del 26 d’agost de 1789 a Paris. Neixen per tant amb l’estat modern, que es separa de l’església i s’autoanomena estat de dret , i serveixen per concretar la condició de ciutadania com a culminació del procés d’individualització política (vegeu tesi 2) associant-se indissolublement a Constitució i Lleis entesos com a pacte social i a un marc d’industrialització creixent que provoca una ruptura radical amb els valors comunitaris i els modes de vida tradicionals. Un estat que a mesura que s’amplien els drets s’expandeix per prestar cada cop més serveis i per intervenir en les dinàmiques socials o regular l’economia.

Els drets s’insereixen doncs filosòficament (perquè són un universal a priori) i socialment (perquè són fills de la individualització) en una lògica post-comunitarista tan contraposada al despotisme autoritari de l’antic règim com a la lògica de la pertinença (a família, ètnia, nació, religió o classe)que sempre posa fré a alguns drets o límits al seu exercici per part d’alguns individus en virtut de drets “col·lectius” i/o crítiques al seu intranscendent formalisme.

Per això, el comunitarisme en qualsevol de les seves versions (tradicionalisme, nacionalisme, populisme, marxisme –vegeu tesi 3) no apel·la gaire als drets individuals sinó més aviat al benestar del poble en el seu conjunt i per això la definició paulatina al llarg de més de 200 anys de quins havien de ser els drets ciutadans que l’estat garantís i a qui s’havia d’aplicar el concepte de ciutadania ha estat el  fruit d’un pols i de successius equilibris entre individualistes i societaristes. Dos segles de debats teòrics aferrissats i de combats socials duríssims per delimitar-ne l’extensió qualitativa (que havia de ser motiu de drets) i l’extensió quantitativa (qui havia de ser subjecte de drets) que continuen i continuaran.

En aquest recorregut s’han anat forjant[1]:

  1. Els drets civils (família, nacionalitat, culte…)
  2. Els drets de propietat i intercanvi (transmissió, creació d’empreses, marques i patents…)
  3. Els drets polítics (sufragi, expressió, associació, reunió, manifestació…)
  4. Els drets jurídics (habeas corpus, inviolabilitat de domicili…)
  5. Els drets laborals (vaga, jornada, vacances, baixes, subsidi d’atur, jubilació…)
  6. Els drets socials (sanitat, ensenyament, serveis socials, habitatge, transport…)

en paral·lel a la discussió sobre si determinats col·lectius, primer marginats i després reconeguts, eren mereixedors de tots i cada un d’aquests drets[2]. Llarguíssimes lluites han permès finalment que primer els treballadors no propietaris, després els joves (de manera progressiva amb la majoria d’edat passant dels 25, als 23, als 21 i els 18 anys actuals) i els infants i les minories religioses i racials, i molt recentment el col·lectiu LGTB pugessin assolir la totalitat dels drets existents.

Menció subratllada i apart mereixen les lluites titàniques per la conquesta d’aquests drets per part d’aquells que n’estaven radicalment exclosos. Parlo òbviament dels esclaus que fins al final de la guerra civil Nortamericana (a Brasil fins a 1888) no van veure abolida aquesta practica aberrant que no reconeixia el més bàsic de tots els drets, la dignitat humana. Però parlo també de les dones, el 50% de la humanitat, que han necessitat els dos segles sencers[3] per desfer la seva desigualtat envers els homes en tots els àmbits de la vida pública (poder, economia, cultura) i privada (família, relacions interpersonals…) a l’hora de poder disposar dels mateixos drets. Ofuscats en la teoria de la complementarietat (la producció per als homes, la reproducció per les dones) els homes hem trigat moltíssim a permetre que les dones assolissin els drets més emblemàtics com el sufragi actiu i passiu, la capacitat d’obrar econòmicament, els drets de família (matrimoni igualitari, responsabilitat compartida, adulteri…) i els de maternitat (legitimitat de tots els fills, avortament) i per tant a assumir que la igualtat està per sobre de la diferencia de gènere.

El socialisme, de la mà del moviment obrer i sovint precedit per altres moviments socials, ha contribuït decisivament a fer possibles molts dels drets somiats, en particular el caràcter universal del sufragi i els drets laborals i socials. El feminisme i la lluita LGTB també han confluït amb el socialisme més contemporani. Però el progrés de llibertat i igualtat és, per molt que s’avanci, un horitzó que sempre s’allunya i que demana noves fites per prosseguir el camí. I són aquestes noves fites, en forma de nous drets i d’inclusió de nous individus en els drets prèviament aconseguits, el que té per davant el socialisme.

El socialisme ha d’aconseguir, a partir de respondre a  la necessitat de justícia en nous camps i per a nous col·lectius que emergeixen, els nous drets del segle XXI alhora que garanteix els drets del s.XIX i el s.XX. Han de ser nous drets econòmics perquè tothom pugi disposar d’uns mínims ingressos vitals independentment de la seva vinculació al món treball (renta mínima garantida o renta bàsica universal), medi ambientals per garantir l’accés universal a l’aire net, l’aigua potable i l’energia assequible i digitals per fer front als reptes de la societat de la informació on es posa en risc la intimitat i les normes perquè els drets bàsics semblen no haver arribat al món virtual d’internet. Han de ser noves lluites per la dignitat i la inclusió social dels immigrants o de les persones amb discapacitat. Però la mare de totes les batalles del socialisme del segle XXI hauria de ser aconseguir que enfront de la globalització de la economia hi hagi una globalització dels drets, vells i nous, als cinc continents perquè el progrés ha de ser realment de tothom i perquè en el món global el progrés dels uns (generacions futures incloses) depèn tard o d’hora del dels altres.

En definitiva, encara que conscients que són una condició necessària  però no suficient, els i les socialistes reivindiquem els drets com la millor palanca per aconseguir un progrés just.

[Aquest text forma part de la sèrie 15 tesis per bastir un socialisme contemporani]


[1] Sense oblidar-nos del gran període de retrocés 1930-1950 aprox.  (a Espanya fins el 1975) marcat alhora pel feixisme nazisme i l’estalinisme.

[2] El punt àlgid d’aquesta discussió és la Declaració Universal dels Drets Humans promoguda per la ONU el 1948.

[3] Ja el 1791 Olympe de Gouges va promoure una Declaració dels Drets de la Dona i la Ciutadana completament desatesa per la R.F. i va acabar guillotinada.

Declaració de suport a les víctimes de desaparicions forçades i assassinats durant la guerra civil i el franquisme

Amb motiu de la sol·licitud de creació de la “Comisión Especial para el estudio e implementación de las recomendaciones contenidas para España en materia de memoria histórica” presentada pel grup socialista, vaig tenir l’honor de fer, davant del ple del Senat i en representació de l’Entesa pel progrés de Catalunya (PSC – ICV), una declaració de suport a les víctimes del franquisme i la guerra civil.

Governar la globalització

A diferencia del què ha estat la nostra tradició, bona part de l’esquerra sembla avui haver renunciat  a afrontar els reptes de la globalització.

Els uns s’emparen en la “realpolitk” i en l’enormitat  de la tasca per no anar mai més enllà de les declaracions o per continuar regint-se per criteris estrictament nacionals com ho posen amargament de manifest algunes de les respostes a l’actual crisi d’immigració a la mediterránea (en comptes d’assumir el desastre i plantejar un abordatge transnacional continuen en les quotes i els equilibris intraeuropeus).

D’altres fan la globalització responsable de tots els mals i pretenen exorcizar-la  rebutjant-la i proposant quedar-se’n al marge. Són els qui proclamen la cultura “lliure”a internet , són els qui no volien saber res d’una Constitució Europea ( que ens hauria permès, per exemple, abordar la situació de Grècia d’una manera molt més justa i útil) o ara s’oposen a qualsevol tractat de la UE amb els USA sobre comerç i serveis i són els qui consideren que tots els esdeveniments internacionals són perniciosos (JJOO) o sospitosos d’entrada (Mobile World Congress) i que el turisme és una plaga.

La globalització és la forma contemporànea d’un fenòmen històric de barreja i interrelació entre persones i pobles que respon a la propia condició humana: som una sola espècie i vivim tots en el mateix món. I no podem deixar que els problemes que comporta i les oportunitats que ofereix es dirimeixin a la manera antiga i salvatge mitjançant guerres que neguen la humanitat. Ni tampoc refugiant-se en l’aïllament o el proteccionisme, per molt que sigui d’avenços econòmics i/o socials, perquè consagren la segregació i l’elitisme i només aplacen els conflictes. I encara menys deixant-ho tot a una suposada autoregulació via geopolítica que no és més que una resignació a què siguin d’altres (mercats, potències, …) els qui marquin la pauta.

Si els socialistes volem realment ser l’esquerra transformadora que facilita progrés i benestar a tothom, hem d’implicar-nos en el discurs i en l’acció política sense recances en el govern de la globalització i seguir aportant tantes propostes com sigui possible tant des de l’escala local com des dels estats  o de la UE, encara que algunes tinguin moltes dificultats per prosperar (com l’Aliança de Civilitzacions o la taxa tobin). Quedar-se en el 0,7% o l’ajuda directa és insuficient, per molt necessari que sigui.

Els refugiats, la immigració, el turisme de masses, el comerç mundial, les emissions , els fluxes financers, les autopistes de la informació… no s’han de negar o voler impedir, s’han de governar  perquè les solucions justes i inclusives només arriben de la mà de la governança. Calen lleis, regles, ordenances… fruit del diàleg, el pacte i les decisions democràtiques que crein procediments, institucions, tractats o esdeveniments col.lectius i compartits que ordenin i donin sentit, per aconseguir preservar la dignitat i la igualtat d’oportunitats configurant espais oberts però regulats.

Liderar, intervenir, governar a risc d’equivocar-se en els barris, els municipis, el país i també en front dels fenòmens globals: aquesta ha de ser la política socialista. Stéphane Hesserl i els internacionalistes de tots els temps hi estarien d’acord.

No hi ha llibertat sense igualtat (Tesi 4)

Si la Gran Revolució de 1789 d’una banda, tal i com explicava a la tesi 3, dóna peu, a partir de les diferents formes d’entendre la identitat individual, a l’eclosió  dels tres grans corrents polítics que configuren encara avui la nostra organització social (individualisme, comunitarisme, societarisme) d’ altra banda dibuixa també la geografia per on transiten aquest corrents  a partir de la proclamació dels seus dos conceptes cardinals[1]: la llibertat i la igualtat[2].

Llibertat i igualtat són de fet la resposta política que donem des d’aquell moment al repte que ens planteja l’heterogeneïtat, en forma de diferenciació i diversitat, com a fenomen cultural bàsic de la nostra condició humana, tal i com ho expressava a la tesi 1. Mentre la llibertat és la categoria que vol emparar l’impuls de diversificació, de singularització o d’autoconstrucció i per tant d’autonomia, la igualtat vol ser la garantia de què cap de les diferències primigènies o resultants d’aquest impuls sigui font o excusa de dominació, de segregació, de discriminació o d’incapacitació.

La llibertat serveix doncs com a criteri per delimitar els territoris del totalitarisme, on la divergència i la discrepància es converteixen en dissidència, dels del pluralisme social i polític on s’assumeix la necessitat de conviure en la diferència. I la igualtat actua com a eix de separació entre la dreta, que considera que hi ha diferències definitives  i determinants que justifiquen les desigualtats[3] i l’esquerra que té per objectiu precisament el contrari, és a dir evitar que cap diferència comporti desigualtat.

Així, si un d’aquests dos vectors el col·loquem a les abscisses i l’altre a les ordenades quedaran definits per les seves interseccions els quatre quadrants (ni llibertat ni igualtat, llibertat sense igualtat, igualtat sense llibertat, llibertat i igualtat) pels que transcorren els tres corrents polítics dels que hem parlat.

I NI
Esquerra Dreta
L Pluralisme L + I L+ NI
NL Totalitarisme NL +I NL + NI

L: Llibertat NL: No llibertat I: Igualtat NI: No Igualtat

L’adaptació concreta de cada corrent a cada un dels quadrants ens podria donar el mapa de les ideologies polítiques existents. Hi ha individualismes, comunitarismes i societarismes de dretes i d’esquerres, totalitaris i pluralistes que es formulen com a liberalismes i neoliberalismes, conservadorismes i tradicionalismes, feixismes, nacionalismes i comunismes, anarquismes, republicanismes i socialismes i d’altres.

El socialisme és un societarisme pluralista i d’esquerres que vol fer plenament compatibles llibertat i igualtat. És més, el socialisme entén que no hi pot haver realment llibertat sense igualtat perquè ser lliure és precisament no haver de renunciar per raó de desigualtat a cap de les diferències específiques que ens singularitzen com a individus i perquè ser iguals és el que ens permet disposar efectivament de les condicions per construir la nostra llibertat.

Veiem-ho amb més detall. De la mateixa manera que amb I. Berlin distingim entre la llibertat simplement negativa (com a  absència de restriccions) i la llibertat positiva (com a acció autocreativa) també podríem distingir una igualtat negativa o jacobina (indiscriminada i uniformitzadora que anul·la les diferències) d’una igualtat positiva o girondina (redistributiva i compensadora que reequilibra les diferències). Són aquestes llibertat i igualtat positives les que el socialisme creu que es poden i s’han de compatibilitzar. Aquesta mútua dependència teòrica es pot concretar en termes de llibertat:

  1. Tothom té el mateix dret a ser lliure, a determinar les seves opcions de vida individuals.
  2. No hi ha llibertat sense llei que la protegeixi i que la distribueixi (isonomia) .
  3. Si els altres no són lliures jo tampoc ho sóc del tot perquè la meva llibertat pot estar depenent de la manca de llibertat d’altres.

o d’igualtat:

  1. El nostre origen ens fa a tots iguals en essència (és a dir lliures).
  2. La igualtat es defineix per l’ampliació progressiva dels drets formals individuals.
  3. L’explotació és la negació de la igualtat.

Ras i curt, els i les socialistes defensem una igualtat positiva en essència, en drets i en exercici, una igualtat formal i material com a garantia d’una llibertat plena i compartida. Pel socialisme no hi ha llibertat sense igualtat, ni igualtat que no es pensi per a la llibertat.

[Aquest text forma part de la sèrie 15 tesis per bastir un socialisme contemporani]


[1] Per al filòsof italià G. Marramao aquests conceptes són paraules hiperdenses  (perquè atorguen el màxim significat i veritat polítiques), nuclears (perquè al seu entorn graviten les idees i conflictes i s’ordenen les prioritats en política) i cardinals (perquè divideixen el món indicant el zenit i el nadir, el nord i el sud, l’esquerra i la dreta, el vell i el nou, amunt i avall).

[2] La fraternitat no apareix a la Constitució Francesa fins al 1848.

[3] La dreta argumenta que cadascú té el que es mereix o el que li toca i que l’equitat sempre va en detriment de l’eficiència social i/o econòmica.

El tactisme mata (l’esquerra)

Una reflexió arran dels resultats de les eleccions del 24M

Entre l’esquerra i la dreta no hi ha superioritat moral, però sí diferències profundes i molt vigents. Són dues maneres d’entendre l’organització social i política del món que comporten  prioritats diferents sobre els objectius a assolir però també sobre com assolir-los.

La dreta és fonamentalment tàctica i pragmàtica perquè els seus valors es pensen a partir de la raó instrumental de guanys i pèrdues i en el marc de correlacions de forces, de la llei del més fort i de l’obtenció del poder. De la dreta se n’espera l’eficàcia que proclama. Governar es un fi.

L’esquerra és bàsicament discursiva i programàtica perquè els seus valors es mesuren en drets que s’estenen a partir del govern però primer necessiten del convenciment col·lectiu, del canvi mental que fa passar de la resignació a la voluntat de transformació social. De l’esquerra se n’espera la il·lusió que vol transmetre. Governar és un mitjà.

La dreta articula majories, l’esquerra construeix majories. La dreta és gestió del present, l’esquerra és advocació del futur.

Per això, la corrupció i la incoherència penalitzen sempre més a l’esquerra que a la dreta. Per això, l’esquerra fracassa si no renova periòdicament l’horitzó de les seves propostes i mor si es deixa portar pel tactisme, per l’estricte presentisme.

Per això, els socialistes no podem prometre polítiques igualitàries i practicar polítiques simplement liberals ja sigui en temps de bonança o de crisi; no podem acceptar els paràmetres comunitaristes excloents del nacionalisme; i no podem pactar per governar sense més.

Però sobretot, per això, els socialistes catalans hem d’acordar definitivament el relat de la nostra posició política i dibuixar un programa clar d’avenços socials. El Congrés Obert que tot just hem iniciat ens n’ofereix l’oportunitat. No la menyspreem, ens hi va la nostra raó de ser.

Anglès, esperanto o plurilingüisme

La humanitat ha estat sempre, i encara és, multilingüe. Les dades ens diuen que avui al món es parlen 4.794 llengües. Les famílies lingüístiques són moltes i molt diverses i, encara que és veritat que moltes llengües tenen pocs parlants o són exclusivament orals, existeixen com a mínim 24 alfabets i sistemes d’escriptura diferents que utilitzem col·lectius humans d’un mínim d’un milió de persones (el més nombrós és l’alfabet llatí, seguit del sistema xinès i l’alfabet ciríl·lic). I com quasi tot el que fa referència a la vida i encara més al món  humà, les llengües neixen i moren. Per fragmentació a partir dels seus dialectes, per fusió, per imposició o per inanició unes llengües han desaparegut i d’altres han aparegut.

Vivim doncs en un ecosistema lingüístic riquíssim, on cada llengua aporta una visió única del món encara que perfectament traduïble i intercomprensible i en el que hem de fer compatible la preservació de la seva diversitat (per garantir la pluralitat cultural i la creativitat que neix de l’heterogeneïtat i del valor intrínsec de cada llengua) amb l’impuls de la convivència i la comunicació (per poder desenvolupar projectes en comú) en territoris que són lingüísticament compartits i cada cop més globalitzats.

I val la pena recordar que no existeix ni un sol territori mínimament poblat, ni un sol Estat que siguin lingüísticament homogenis, ni òbviament ho són Europa, Espanya o Catalunya.

Aquest és el repte del nostre multilingüisme humà i té 3 tipus de respostes possibles:

  1. Establir jerarquies lingüístiques i acabar determinant de jure o de facto una llengua dominant d’obligatori coneixement per tothom a les diferents escales territorials. Actualment l’anglès, per diferents motius, s’acosta cap a aquesta paper a nivell mundial però a Europa la situació suscita menys consens i a nivell de cada Estat les casuístiques són molt variades i variables.
  1. Fer servir una llengua que no sigui a priori de ningú perquè de forma compartida amb les preexistents acabi essent de tothom. És el cas del llatí a Europa després de la consolidació de les llengües modernes (romàniques, germàniques o eslaves), és també el cas de l’hebreu modern a l’Esta d’Israel ( ja que els jueus que van arribar a palestina després de 1945 parlaven llengües molt diferents entre sí, encara que el yiddish fos la majoritària) i és la finalitat amb la que el genial pacifista Zamenhof va crear el 1887 l’esperanto com a vehicle de comunicació i vincle d’unió supralingüística i supranacional.
  1. Fomentar que tothom domini o parli (plurilingüisme) o com a mínim entengui (sesquilingüisme) quantes més llengües millor, començant per les més properes, a fi de què gairebé sempre es pugui trobar una llengua en comú amb l’interlocutor i/o que cadascú parli amb la llengua que vulgui i l’altre l’entengui. És el que passa en moltes regions de l’Àfrica o d’Àsia on milions persones parlen sense cap problema quatre o cinc llengües i en els nostres països entre les persones més predisposades perquè quan se sap més d’una llengua és més fàcil aprendre’n de noves.

Defenso aquesta tercera resposta en general, perquè crec que hi surt guanyant tothom (els parlants perquè esdevenen més cultes, amb més capacitats i oportunitats; les llengües perquè guanyen parlants i es preserven millor desjerarquitzades; i les societats perquè es manté la cohesió sense qüestionar els drets de ningú), i molt particularment per a Catalunya i Espanya.

Per això celebro molt especialment que 50 acadèmics, professionals i polítics poguéssim tornar a trobar-nos en el II Seminari multidisciplinar sobre el plurilingüisme a Espanya el passat 24 d’Abril a Barcelona treballant per construir les bases d’un nou pacte lingüístic que aposti sense embuts pel reconeixement del nostre multilingüisme i per la promoció del plurilingüisme. Arribar al consens no serà fàcil però és perfectament possible i la trobada va suscitar noves forces i voluntat d’estendre el projecte.

L’amic Pau Vidal ha escrit recentment un llibre on argumenta que el bilingüisme mata alguna de les dues llengües. No puc per menys que contradir-lo rotundament: el que mata les llengües per la via de la incomunicació, la incomprensió i l’enfrontament és el monolingüisme. A ell, i a tots els qui llegiu aquest post, us recomano el magnífic llibre de X. Zabaltza que m’ha empès a escriure aquestes ratlles. Es diu “Una historia de las lenguas y los nacionalismos” (Gedisa, 2006) i s’hi aprèn moltíssim des de la primera fins a l’última pàgina.

Socialisme ve de “societat” (Tesi 3)

A principis del s. XIX, un cop iniciat el desmoronament a tot occident de l’ordre comunitari absolutista després dels embats de la Revolució Francesa (molts d’ells anticipats per la Revolució Americana), tres corrents polítics -els tres, amb algun matís, fonamentats en nous conceptes nats de la pròpia revolució – comencen a disputar-se l’ hegemonia cultural, social i institucional en una lluita que dura fins avui i que és la que ha anat forjant el sistema socio-polític híbrid en el que actualment vivim, amb proporcions canviants en cada moment històric en funció de la correlació de forces . Aquesta lluita té inicialment i majoritària el seu escenari en les puixants ciutats on cada cop hi ha més éssers humans que creen la seva identitat únicament en referència a si mateixos, com explicava a la Tesi 2, i per això són els “ciutadans” o “burgesos” els qui la protagonitzen.

El primer corrent vol construir un nou ordre basat en la suficiència de l’individu emancipat de la comunitat, en la seva capacitat – que s’ha de facilitar i no entorpir-  per procurar-se per si mateix el seu benestar i felicitat. Es tracta de protegir l’accés i el manteniment de la propietat i el patrimoni per a tots els individus, permetre al màxim l’autoregulació de la vida social i econòmica i estimular l’intercanvi de les idees, el treball i els productes. És la corrent individualista, promotora del capitalisme però també del liberalisme i lligada al positivisme científic (darwinisme social inclòs).

El segon vol reconstruir la comunitat perduda com a forma de donar sentit a l’existència humana i com a marc per a l’organització de la prosperitat i la solidaritat entre els individus que en són membres. Alguns ho volen fer simplement tornant enrere, restaurant  les jerarquies de l’antic règim: són els retro-comunitaristes, monàrquics tradicionalistes, conservadors i corporativistes. Però la majoria, els neo-comunitaristes, ho plantegen a partir de nous conceptes aglutinadors, principalment dos: la nació com a denominació política del poble alliberat del jou feudal i re-unit (Napoleó és el primer nacionalista modern) i la classe social com a subjecte col·lectiu absolutament determinant per a tots i cada un dels individus[1] i per explicar la Història de la humanitat (el comunisme sense classes és la màxima expressió d’una comunitat igualitària). El populisme, que reivindica la preeminència del poble sobre les elits i  enfronta “plaça” i “palau” com a base del patriotisme, és l’encreuament d’aquests dos neo-comunitarismes.

Finalment, el tercer corrent, el societarisme aspira a que els individus, en la seva condició de ciutadans, vulguin ser “socis” i formar la “societat” humana.

Avui en el nostre llenguatge, “societat” és un concepte genèric que resulta força imprecís en les seves dues accepcions més habituals, ja sigui designar qualsevol forma humana d’organització politico-econòmica, ja sigui com a contraposició a “Estat” i/o “Mercat”. Però quan va néixer per a la política amb la Il·lustració, molt poc abans per tant de donar sentit al seu derivat “socialisme”, “societat” era un concepte molt més explicatiu i amb uns contorns molt més específics, heretats del seu sentit anterior (que també avui perdura) i amb voluntat de referir una forma concreta i nova d’organització humana. “Societat” (Societas en llatí) pertany a la família lingüística de “socius” que els romans feien servir per anomenar el soci, el company i abans de tot l’aliat. Per això, durant segles, “societat” tenia el sentit d’aliança, d’empresa comercial o companyia i finalment d’associació. Totes tres, encara que amb objectius diferents, són formes de ser socis i tenen en comú tres característiques que les fan equivalents: primer la voluntat i el consentiment en crear la societat, segon el lligam i la relació simètrica que s’estableix  entre ells i tercer la claredat de les regles definides en un conveni, un contracte o uns estatuts subjectes al dret.

I és traslladant la “societat” de la relació entre particulars a l’espai institucional com els il·lustrats creen i denominen una nova concepció de l’organització política humana: l’organització post-comunitària que s’allunya de la base ètnica o de la identificació poble-territori per oferir un àmbit d’agregació entre individus que voluntàriament i en peu d’igualtat volen compartir un contracte polític (Rousseau en diria directament contracte social).[2]

El societarisme recull aquest concepte renovat i en fa l’eix del seu impuls modernitzador sota diferents formulacions que inclouen l’anarquisme, el majoritari republicanisme (fins a la segona guerra mundial) i l’inicialment minoritari socialisme. Totes tres formulacions s’estimen més parlar d’”home” que d’”individu” perquè entenen que totes les individualitats tenen la mateixa “humanitat”, i encara que úniques estan conformades per materials compartits , inter-humans. El societarisme instaura també la idea d’allò “públic” com a contrapès d’allò “privat”. Públic és el que la individualitat (diferent, singular, pròpia) vol fer conjuntament amb els altres, sumant mentre que privat és el que  es vol mantenir aïllat, separat fins i tot de forma selectiva o exclusiva.

En definitiva, tres corrents polítics construïts en base a tres maneres d’entendre la identitat: els comunitarismes basats en la identitat comunitària, l’individualisme en la identitat individualitzada i el societarisme en la identitat inter-individual o inter-humana.[3]

Socialisme ve de “societat” perquè el nostre és el societarisme més radical, més compromès en fer realitat aquest nou concepte polític en tota la seva extensió. D’una banda, el socialisme no vol deixar fora de la societat ningú: tothom, sigui quina sigui la seva condició, té dret a conformar-la, i aquesta és un premissa universal perquè per als socialistes la pàtria dels humans és la internacional, és a dir el món sencer amb tota la humanitat. D’altra banda, per a nosaltres el nou contracte polític en el que s’ha de fundar la societat ha de garantir els drets de tots els qui la formen de manera formal i material, compartint poder i oportunitats però també treball i riquesa.

Per això, el socialisme es declina alhora amb els verbs associar-se (per participar i per decidir) i socialitzar (per compartir i per repartir) i no renuncia ni a ser un moviment social que aglutina voluntats ni a ser una força de govern que canvia lleis per aconseguir que els nostres països i el món sencer siguin el més semblant a una “societat”  d’ésser humans lliures i iguals de dret i de fet.

[Aquest text forma part de la sèrie 15 tesis per bastir un socialisme contemporani]


[1] “L’ésser determina la consciència” és la formulació marxista del comunitarisme.  

[2]L’Encyclopédie parla de “sociéte” (humaine): milieu où les vertus du bien comun, de l’universalité et de l’égalité de nature trouven à s’exercer.

[3]Dit amb altres paraules, l’ individualisme s’expressa amb el jo, el comunitarisme amb el nosaltres i el societarisme amb el tothom.

“Santos que yo te pinté, demonios se tienen que volver” (Los Planetas)

Aquestes vacances he tornat a escoltar Los Planetas simplement perquè m’agraden moltíssim. És un grup pop de Granada que fa més de vint anys que toca i que vaig conèixer gràcies a Radio3, com gairebé tot en aquella època. Però aquesta enèsima vegada els he escoltat en un sentit diferent perquè un aspecte que només intuïa s’ha desplegat de manera evident davant meu: Los Planetas són la crònica del desamor més punyent i més completa que he llegit o apreciat en l’obra de qualsevol autor. La immensa majoria dels temes de les seves cançons, basades en un so de guitarra molt personal i creadores d’atmosferes embolcallants, que el seu cantant J. murmura mastegant les paraules, retraten aquest desamor sense concessions. Amors trencats, no correspostos, desiguals, tempestuosos, traïts, decepcionants que s’emmarquen o engendren perplexitat, malestar, tristesa, desesperació, venjança o odi quasi fins a la follia. Sempre escrites en primera persona, les lletres són intenses i treballades, de vegades poètiques sovint carregades de detalls que expliquen amb precisió les causes i sobretot les reaccions que provoquen les ruptures, sense que mai s’expliciti qui forma la parella. Són laments, queixes i retrets que mostren un dolor agut de ferides que no deixen sang però que esquincen l’ànima profundament i irreparablement. En un llibre recent (The Smiths – Música, política y deseo. Ed errata naturae, 2014) s’hi descriu la música indie, que comparteixen The Smiths i Los Planetas, com una proposta cultural en la que la melancolia i la desgràcia són el que dóna validesa a l’experiència, en la que es creu que només s’arriba a l’apreciació correcta i al discerniment de la vida mitjançant el plaer ocult en el dolor, en el patiment. No és una tesi que comparteixi gaire però el que sí que és cert és que es verifica plenament el en com i molt especialment en el què canten Los Planetas.

Per ser justos també haig de dir que hi ha un altre gruix de cançons, numèricament molt inferior però significatiu, que a partir de la ironia o de pensaments onírics descriuen la societat actual (futbol inclòs) de la que tenen una visió opressiva, gairebé asfixiant. I tampoc puc deixar d’esmentar el brillant i suggerent esforç que en els seus dos últims discs han fet per transportar els ritmes i les coples del flamenc a la música pop. Tot i així, la cançó estrella de l’últim LP “Una ópera egipcia” es diu “Cómo te atreves a venir a decirme que me quieres” i s’afegeix al catàleg de desamors del que jo destaco la que porta el títol d’aquest escrit i que forma part del disc “Unidad de desplazamiento”. (D’acord, hi ha alguna excepció, com la cançó optimista i positiva que porta el títol quasi romàntic de “sale el sol” al disc “La ley de la gravedad” però us ben asseguro que només fan que confirmar la regla).

En definitiva , ara que després de 5 anys (sembla que el dia 15/4) trauran noves cançons per compartir amb els qui formem el gran públic, us vull recomanar Los Planetas als qui no els coneixeu i us agradi el pop-rock. Tenen una obra àmplia, original i sòlida que aguanta perfectament el pas  del temps, amb melodies que es recorden i que configuren un llenguatge musical propi molt reconeixible. No sé si aquesta nova entrega serà un nou capítol de la seva implacable i inquietant crònica del desamor o servirà per contradir la meva interpretació però el que és segur és que estaré entre els primers (milers) que voldran escoltar-la.

Santos que yo te pinté, demonios se tienen que volver – Los Planetas :

1 ciutadà = 2 vots (a propòsit de la Llei electoral catalana)

Per fi han arribat les negociacions i el debat sobre la Llei electoral de Catalunya però malauradament, com demostren amb la seva proposta, els partits sobiranistes només estan interessats en l’aprovació de la llei per crear “astutament” una autoritat electoral catalana que no depengui de la Junta Electoral Central espanyola. Segueixen en clau de “procés” i pensen que després d’una hipotètica victòria per majoria absoluta a les eleccions al parlament podrien tornar a intentar convocar una consulta sobre la independència de Catalunya que pogués anar més enllà d’un procés participatiu tipus 9-N gràcies a disposar d’aquesta autoritat electoral.

Pe que fa a la resta d’aspectes d’una legislació electoral, tots ells molt més determinants per millorar la qualitat democràtica del nostre país, ni cas, ni canvis en el sistema d’elecció ni en les circumscripcions només la idea, absolutament descartada a molts països després del seu poc èxit i dels seus efectes contraproduents (perquè només prima els candidats mediàtics), de les llistes desbloquejades.

Però aquesta llei necessita, perquè ho preveu l’Estatut de Catalunya amb bona lògica, una majoria qualificada que els partits sobiranistes no tenen. I aquí és quan els vots dels diputats i diputades socialistes esdevenen imprescindibles i cal fer-los valdre: no hi pot haver Llei electoral catalana que no garanteixi, a diferència del que passa ara, que tots els vots siguin d’on siguin valguin igual i alhora que tots i cada un dels territoris estiguin representats.

Això és precisament el que permet la proposta del PSC que es coneix com a model alemany adaptat. Es tracta d’un sistema, que funciona des de fa anys a Alemanya, on cada elector disposa de 2 vots que introdueix en dues urnes diferents, una decideix qui ha de ser el diputat/da del seu districte uninominal (57 en el total de Catalunya) i l’altre, per llista única a nivell de tota Catalunya i recompte proporcional, decideix quants diputats representen cada força política. Així, insisteixo, tots els territoris queden representats, afavorint-se a més autènticament la proximitat entre electors i electe en cada un dels districtes, i tots els vots valen igual tant a nivell de districte com a nivell de país.

Per tant, sense por de xantatges ni pressions polítics o mediàtics, els socialistes hem de dir amb veu alta “No” a la proposta sobiranista de Llei electoral catalana, que no canvia res substantiu, i defensar amb tota claredat la nostra proposta de proporcionalitat i representativitat directa a les eleccions al Parlament de Catalunya.

Segur que el conjunt de l’opinió pública l’entén molt millor com a base d’un autèntic pacte polític per fer del nostre Parlament una institució molt més útil i democràtica.

La sobirania és individual (Tesi 2)

En paral·lel al seu caràcter intrínsecament cultural del què parlava a la Tesi 1, l’altra gran característica de la naturalesa humana és la consciència de la pròpia existència, el fet que cada un de nosaltres tingui consciència de si mateix. És la consciència que el plaer i el dolor ens donen del nostre cos, la consciència que el desig i el sofriment ens donen dels nostres sentiments i voluntat i és la consciència del pas del temps i de la finitud de les nostres vides que ens dota de passat i futur en forma de memòria i projecte.

Aquesta certesa d’una existència pròpia, que emergeix i es retalla sobre el continu de la vida, i del seu valor la fem extensiva a tots aquells altres membres de la nostra espècie que dotem d’humanitat perquè reconeixem que són com nosaltres i que necessitem per (sobre)viure. I és per viure que formem famílies i comunitats amb aquests altres humans que reconeixem (reconeixement que avui sembla clar que s’atribueixi  a tota la Humanitat però que encara no és tant obvi per tothom –traficants de persones, integristes radicals…- i que fins fa molt pocs anys era molt parcial com testimonien, entre d’altres, el genocidi, l’esclavatge racista o l’estigmatització d’un gran nombre de malalties o discapacitats).

Així, de la consciència d’un mateix inevitablement emmarcada en la convivència amb els altres neix la nostra identitat com a suma de com ens veiem, de com ens veuen i de com voldríem que ens veiessin.

Durant segles i per milions de persones avui encara, la identitat de cadascú era o és ser una part de la seva família i de la seva comunitat: un ordre social jeràrquic existent, que ubica tothom en una trajectòria vital pre-establerta segons el lloc que s’ocupa en el moment de néixer, configura gairebé a priori una identitat que integra en un tot coherent i compacte les condicions, les funcions i expectatives de la pròpia vida. És la identitat comunitària: el grup, la col·lectivitat en el que s’està inserit és el que en definitiva defineix i dóna sentit a aquesta forma d’identitat.[1]

Però lentament, molt lentament i de manera històricament diacrònica, s’ha anat obrint pas una manera diferent de configurar la pròpia identitat basada, enfront de la predeterminació grupal, en una autoconstrucció individualitzada: és el que podríem anomenar “procés d’individualització de l’existència humana”. El creixement demogràfic i el desenvolupament cultural-tecnològic han permès mica en mica garantir millor alimentació, protecció i salut i més espais de pau i per tant més longevitat, menys dependència de la natalitat i més estones de despreocupació per la subsistència immediata, deixant que cada cop més individus poguessin pensar en sí mateixos o pensar-se a sí mateixos, aprendre sobre el món i, alguns, arribar a considerar la seva existència individual més enllà de família i comunitat. Una consideració que comporta immediatament la idea d’emancipació (decidir quan més millor per un mateix) i, com a corol·lari, una tendència a la diferenciació i singularització.

Es forma llavors la identitat a partir d’identificacions i decisions personals com un punt d’intersecció absolutament singular de molts vectors compartits per d’altres individus però independents els uns dels altres: gènere i sexualitat; característiques físiques; edat i generació; llengua, cultura, nació i tradició; religió o ideologia; condició social i econòmica; habitats, comportaments i preferències… Ja no ens defineix només un tret, ja no som només una cosa que condiciona totes les altres, que ens encasella sinó que tenim una identitat polièdrica, calidoscòpica que alhora que ens fa transcendir qualsevol grup o comunitat ens acosta a tots i cada un dels altres éssers humans perquè en tots sense excepció hi trobem un tret en comú. I és també una identitat concèntrica o additiva perquè s’hi van afegint elements (dos nacions, diferents hàbitats, vàries famílies) o es poden substituir per d’altres (canviar radicalment d’aspecte físic, convertir-se a una altra religió, renegar de la pròpia tradició…), el que porta la diversitat humana definitivament a l’infinit. És la identitat individual, sempre única, no intercanviable i de retruc impredictible en el comportament social, que canvia les certeses i seguretats de l’ordre comunitari per les conviccions i els dubtes d’una autodefinició sempre oberta.[2]

Tanmateix, que la identitat no provingui de la comunitat no vol dir que els altres, considerats també individualment, desapareguin, que no continuïn essent decisius en la seva configuració o que les regles i les institucions socials no continuïn també emmarcant-la però el pes dels uns i de les altres ja no és ni determinant ni inexorable: la individualitat que crea la identitat individual necessita també dels altres per ser i sobretot per realitzar-se.

Al llarg de la història del pensament, aquest  “procés d’individuació” ha tingut el seu reflex i alhora el seu fonament teòric en diferents corrents filosòfics que han esdevingut successivament hegemònics, especialment a Occident: l’humanisme del Renaixement fa el primer gir antropològic i posa l’ésser humà al centre del món, el Racionalisme el fa subjecte del coneixement i la Il·lustració, que culmina amb la Revolució Francesa, el fa responsable de l’organització social atorgant-li la ciutadania i els primers drets universals individuals. Avui, si mirem endarrere veiem com en els dos últims segles aquest procés també ha deixat alguns senyals inequívocs: els sistemes democràtics, el treball assalariat, el consumisme, els canvis en la família i les relacions interpersonals, l’especificitat de les etapes de la vida (infància, joventut, tercera edat), el feminisme i sobretot la valorització total i absoluta de totes i cada una de les vides humanes són proves de que la concepció individualitzada de la identitat cada cop s’estén a més capes de la població i a més punt del planeta.

El socialisme, fill i hereu de la Revolució Francesa, comparteix la idea que la individualitat (expressió d’una identitat individual però construïda amb materials compartits) significa progrés i s’identifica plenament amb tot el que això comporta en termes polítics:

  1. Tots els individus som únics, diferents i per això mateix iguals, és a dir que som tots un fi en si mateix (al marge dels altres, per sobre de grups o comunitats i mai un objecte o un mitjà) i que per tant valem igual, tenim el mateix valor.
  2. La dignitat, els drets, les llibertats, les responsabilitats i les oportunitats són individualment inalienables, per a tots i cada un de nosaltres, siguem qui siguem, siguem d’on siguem.
  3. Si la identitat és individual i no comunitària, la sobirania és individual i som tots i cadascun de nosaltres qui la deleguem individualment cada cop que votem. L’únic subjecte polític constituent és l’individu.

[Aquest text forma part de la sèrie 15 tesis per bastir un socialisme contemporani]


[1] Recordem que en llatí “persona” designa la màscara teatral que identifica els personatges, és a dir que segons la nostra tradició semàntica les “persones” som el que hem de representar, som el paper que hem de jugar.

[2] J.P. Sartre va formular aquesta construcció individual i oberta de la identitat amb uns termes molt més sintètics i expressius: “l’existència precedeix l’essència”