Estats postnacionals

Com totes les categories polítiques actuals, Ciutadania i Nació són conceptes nascuts a la modernitat a partir de formulacions històriques. Mentre avui ciutadà és l’individu subjecte de drets sense que això ja tingui directament res a veure amb la ciutat, la nació ja tampoc ni evoca el sentit ètnic-tribal que tenia pels romans.
Un dels efecte principals de les grans transformacions impulsades per les revolucions il·lustrades de finals del sXVIII (secularització, estat de dret, industrialització…) és el canvi de model d’organització social, el pas progressiu però accelerat de l’estructura comunitària a l’estructura societària. La comunitat és una estructura de base rural i agrària, de forts lligams i estratificació, amalgamada per la tradició mentre la societat és de base urbana i industrial, deconstruida i oberta, forjada pels pactes i els contractes. És en aquet context que reapareixen el concepte de ciutadania, com la condició política de l’individu emancipat de la comunitat, i el concepte de nació, primer simplement per designar en els nous estats constitucionals al conjunt del poble com el dipositari de la sobirania per oposició al monarca autàrquic però al cap de poc, sota influència del romanticisme, com a proposta de reconstrucció comunitària a partir de la identificació i unificació cultural (llengua, valors, imaginari, institucions…) d’aquest poble.

Aquest és el somni de l’estat-nació: dotar de lligams comunitaris les societats modernes al voltant de la identitat nacional i expressar-ho associant sobirania i nació. Però aquest és un projecte fracassat! Internament (ni tan sols França, Itàlia o Alemanya ho han aconseguit per molt que ho han intentat) perquè l’homogeneïtat nacional és intrínsecament incompatible tant amb la diversitat i el pluralisme de l’estructura societària (creuada d’antagonisme ideològics, religiosos o de classe, afavoridora de la singularització cultural i refugi de les minories) com amb la secular immigració que ens barreja des del principi de la Humanitat (d’una manera o altra pobles i individus som sempre mestissos) el que fa que nació i societat, nació i territori no coincideixin mai. I externament perquè l’estat-nació no ens ha evitat la conflictivitat entre pobles sinó tot el contrari.

Vol dir això que les nacions no tenen cap sentit? En absolut, totes les persones en graus diversos s’identifiquen amb un determinat conjunt específic i diferenciat de llengua, cultura, tradicions i institucions vinculades entre sí i per tant tots ens sentim membres d’una o més nacions en funció de la nostra trajectòria vital i de la nostra predisposició. Però el que sí que vol dir és que el concepte de nació no pot articular políticament l’Estat perquè totes les societats són plurinacionals (i molts individus ho som) i perquè voler identificar ciutadania i nacionalitat genera enormes disfuncionalitats i injustícies.

Superem doncs els estats-nació i construïm estats postnacionals, on deixem de barrejar ciutadania i nacionalitat i assumim la plurinacionalitat de tota societat. Uns estats postnacionals que podran reunir tot el poble (organitzar un sol poble) perquè, malgrat les diferències de tot tipus que caracteritzen les societats, conviure i compartir decisions polítiques, objectius socials i econòmics i activitats i solidaritats és perfectament possible sempre que s’estigui disposat a l’esforç democràtic constat de reconeixement dels altres, de diàleg i finalment de pacte.

I descartem definitivament la idea de sobirania nacional prèvia o superior a la legitimitat que encarna la legalitat republicana de l’Estat democràtic i reivindiquem i aprofitem al màxim la sobirania ciutadana que representen els nostres drets. Els drets no existeixen a priori, s’ha de somiar, reivindicar i conquerir a les lleis. Unim-nos amb qui vulguem, lluitem plegats, convencem i canviem el marc legal. La sobirania ciutadana és la capacitat de decidir, els drets concrets el camí per fer-ho.

Com a tot arreu, a Catalunya i Espanya nació i territori, nació i societat estan lluny de coincidir. Milions dels ciutadans o no se senten o només se senten compartidament membres de la nació espanyola o de la nació catalana. La societat catalana i espanyola és plural i mestissa, pluricultural i plurinacional, es pot i s’ha de sentir orgullosa de la seva diversitat i no té perquè renunciar a cap de les seves identitats ni a la discriminació positiva de les més fràgils. Per això ni és útil l’Espanya estat-nació, ni cal cap Catalunya estat-nació i en canvi, una Catalunya postnacional i una Espanya postnacional podrien encaixar molt més fàcilment. Per això i per moltes altres coses) cal reformar la CE de 1978.

Alhora, votant aqueta reforma quedarà saldat el deute que des de la sentència de l’EAC 2006 té l’Espanya constitucional, no amb la sobirania nacional, sinó amb la sobirania ciutadana del poble de Catalunya.