El laborisme té tot el sentit (Tesi 12)

El procés de transformació del medi que ens envolta per satisfer les nostres necessitats, base de la forma humana de vida, es regeix per la Cultura (tal i com explicava a la tesi 1), és a dir per la nostra capacitat d’imaginar i construir condicions i usos diferents d’aquest medi. Dominar la Natura, dependre’n cada cop menys, passar-la de variable a paràmetre (les reserves de derivats fòssils i els trastorns climàtics i sísmics semblen avui els seus últims elements imprevisibles) posa en acció combinada les dues cares de la cultura: coneixement i treball. Perquè no hi ha transformació viable sense disseny fruit del coneixement ni sense materialització fruit del treball. Coneixement i treball són doncs el que ens humanitza.

Però aquesta conceptualització és moderna [1] i durant segles la humanitat ha cregut més aviat el contrari, que la Natura (per intervenció de Déu) proveeix i que el treball és el tribut o càstig que cal pagar-li, mentre que el coneixement és el que ens eleva per damunt de la nostra condició humana. Per això, en l’organització social comunitària pre-moderna el treball és sempre penós i l’ideal és viure sense treballar (més o menys dedicat al coneixement i al poder que se’n desprèn). En la comunitat sempre jerarquitzada el treball és forçat (esclavatge, servitud, gremis familiars) o informal i fragmentat, per pura subsistència o infra-remunerat, ratllant sempre la indigència o la caritat, i sobretot assignat a priori per sexe, edat-condició física i per origen social, fent que no hi hagi cap separació entre feina i resta de la vida. Només els rics no treballen, perquè no els cal i perquè no els correspon.

Fins que la revolució moral, política i científic-tècnica (Newton, Watt, Lavoisier…) de la Il·lustració porta la societat post-comunitària de la ma de la industrialització i capgira la concepció del treball, atorgant-li una centralitat social que mai no havia tingut. L’individu lliure i igual ja depèn de sí mateix, i per definir-se i construir-se a partir de les seves idees i forces recorre al treball: qui sóc i què tinc pot canviar treballant. Neix l’ homo faber que universalitza el treball i reabsorbeix l’escissió coneixement/treball en donar-li la preeminència al saber-fer.

La industrialització és el nou procés de producció que, fruit de passar de les eines a les màquines que funcionen amb energia no animal (generada primer pel vapor i després principalment per l’hidrocarbur), permet augmentar exponencialment la productivitat (igual valor en molt menys temps) i per tant fabricar a gran escala i al mateix temps retro-alimenta molt més acceleradament la innovació tecnològica, començant per l’aparició de noves matèries primeres (cautxú, llauna, plàstic, alumini, silici…). Aquesta nova forma de producció i el seu potencial de superproducció, de produir molt més del què es necessita directament, que podria arribar a comportar un excedent generalitzat, canvien completament les bases de l’economia: una oferta teòricament infinita necessitarà estirar de la demanda i no al revés; una oferta teòricament infinita fa possible pensar en l’abundància i per tant en la superació de la misèria i en la redistribució de la prosperitat i el benestar. Qui, com i a on es crea el valor i la riquesa són diferents d’abans, així com les característiques i funcions de les empreses, del comerç, del patrimoni i del finançament (sorgeixen, per exemple, la persona jurídica i la borsa) i evidentment també del treball. Amb la industrialització el treball migra de camps i tallers a fàbriques i oficines urbanes, es subdivideix, s’especialitza i s’intensifica qualificant-se, però sobretot es salaritza, passant del “a tant la peça o el producte” al  “a tant el temps dedicat” (hora, jornada, setmana o mes). El treball ja no és forçat o assignat, sinó disponible, ja no ha de ser informal o fragmentat, sinó regularitzat i estructurat, ja pot no ser d’autoproducció o subsistència sinó remunerat. Tot plegat amb unes conseqüències socials molt destacables: la separació gradual entre feina i resta de la vida, la consciència de la causalitat del treball en el guany, i el gran protagonisme que va agafant el consum.

Davant d’aquest paper clau del treball en el nou model econòmic i social es configuren i competeixen tres posicions ideològic-polítiques molt contraposades entre sí. La posició capitalista valoritza el treball considerant-lo el mitjà imprescindible per produir el benefici (la inversió en matèries i màquines només retorna benefici després del treball que assegura la producció del bé o servei) que en últim terme és el motor social. Per això postula una ètica i una èpica del treball, però paradoxalment per això també el mercantilitza reduint-lo a força de treball intercanviable i cosificant així el treballador com a simple engranatge. A l’altre extrem d’aquesta mateixa lògica, la posició anti-productivista rebutja el treball precisament perquè lliga inevitablement la producció a la voluntat d’enriquiment, d’augment del capital sense escrúpols, cosa que porta a l’explotació dels treballadors i la creació de necessitats artificials de consum i propietat. Front al treball, amb el rerefons de la utopia rural comunitària que creu que la millor vida és sentir-se en plena harmonia amb la natura o de la utopia comunista que preveu l’abundància fruit de la col·lectivització de l’economia, reivindiquen la cura i la col·laboració autodeterminada sense intermediacions, però sobretot l’oci (o mandra per a Lafargue) per tenir el domini del propi temps, un temps que no cal omplir d’entreteniment, sinó de contemplació i autoreflexió, de vida simple i honesta.

La posició laborista, ben al contrari, associa plenament vida amb sentit, vida decent a treball digne[2]. El treball en bones condicions de realització i de remuneració és essencialment útil: t’és útil i et fa sentir útil. Cos i ment es beneficien decisivament de la salut (abric, alimentació, exercici…) i l’estímul (acció, interacció, identificació…) que aporta el treball com a activitat en sí i com a recursos que genera. El laborisme veu en el treball associat (organitzat de mutu acord amb convenis i contractes justos i objectius compartits) el model a perseguir i per això defensa amb radicalitat el cooperativisme, el sindicalisme i el reconeixement legal universal de drets laborals que s’equiparin als drets polítics vigents (i també fa del treball la referència de totes les prestacions socials).

El socialisme és un laborisme. Ho és perquè, compartint el principi de la modernitat “ser és fer”, fonamenta en el fer-treballar amb els altres la solidaritat socialista (vegeu tesi 6) i perquè, recollint la idea que el treball digne és condició bàsica per a una existència plena, assumeix la representació de tots els objectius i repte polítics que se’n deriven per transformar l’economia i les relacions sociolaborals utilitzant primordialment la palanca de l’Estat.

Avui, fruit del seu propi desenvolupament, la industrialització depèn cada cop menys del valor treball i més del valor coneixement (valor afegit). Per això el capitalisme, ara autoanomenat neoliberalisme, ha canviat progressivament el productivisme (benefici amb la producció) per la financiarització (benefici amb el diner), i passa a primar el crèdit davant del salari i a voler convertir els treballadors en empresaris de sí mateixos [3], reprecaritzant, per tant, el treball. I per això, avui més que mai, el socialisme ha de ser laborista i combatre amb tota la seva força teòrica i política tant la precarització de les condicions laborals i la dualització social que comporta, com la creditització de l’economia per consolidar i extendre el treball associat a partir de tres propostes estratègiques:

  1. Re-industrialització, per donar molt més pes al sector productiu davant del sector financer i afavorir l’ocupació estructurada (llocs de treball més qualificats i estables).
  2. Democràcia laboral, per garantir que les relacions laborals es regeixen sempre pels convenis i la negociació col·lectiva, i que els treballadors participen com a tals en la presa de les decisions empresarials.
  3. Renda Bàsica Universal, per reconèixer tots els ciutadans com a treballadors (estiguin ocupats o no) i empoderar-los econòmicament (evitant així definitivament la seva cosificació).

[Aquest text forma part de la sèrie 15 tesis per bastir un socialisme contemporani]


[1] Només la modernitat secularitzada pot pensar un saber en acció que substitueixi el saber per a l’ànima, explica el filòsof txec J. Patocka.

[2] J. Ruskin i W. Morris, artistes i pensadors anglesos de l’època victoriana, formulen aquesta idea en detall.

[3] El filòsof alemany contemporani Byung-Chul Han explica com el capitalisme, després d’exportar-la al tercer món, muta l’explotació en autoexplotació.

Anuncis