Emancipar-se és alliberar-se de tota dominació, deixar enrere les privacions i restriccions de la lluita per la supervivència, no estar al servei de ningú depenent-ne exclusivament. Emancipar-se és assumir el control de la pròpia vida i disposar d’autonomia plena per a l’execució de la sobirania individual. Emancipar-se és assolir la dignitat de tenir personalitat i consciència, de ser subjecte i no objecte, d’evitar la cosificació de ser un simple mitjà per a d’altres. Emancipar-se és poder ésser actiu i desplegar totes les potencialitats que la cultura humana posa a la nostra disposició.
Tanmateix, l’emancipació només pot ser inclusiva, de tots i per a tots, perquè els recursos, les condicions i les oportunitats que la fan possible depenen dels altres. Una emancipació sense els altres o malgrat els altres en un model d’atomització individual, i no diguem contra els altres, sempre engendra o és fruit de la competició (guanyadors / perdedors) i l’enfrontament, el que la fa, a més d’injusta, insostenible a curt o mitjà termini [1] .
En sentit invers, l’emancipació possible de dret i de fet, amb els altres, posa automàticament en joc la igualtat i la solidaritat: la igualtat resultant de reconèixer que les necessitats, les opcions i la voluntat de tothom tenen el mateix valor polític i que per tant s’han de conjugar superant la jerarquització i homogeneïtzació comunitàries, i la solidaritat imprescindible per a què, en conseqüència, compartim treball, riquesa, coneixement i poder cooperant i codecidint.
Socialisme és doncs emancipar-se amb els altres, creure que la pròpia emancipació s’entrecreua amb la dels altres i esdevé, per tant, només imaginable fent de l’associació i la socialització els patrons rectors de les relacions interhumanes, és a dir, construint una autèntica “societat” entre tots els individus per conviure “socialment” en el sentit més essencial del terme. Una “societat” humana que reconeix a tothom i universalitza el dret a formar-ne part, que demana però la voluntat explícita o consentiment per fer-ho i que es regeix per unes regles conegudes i acceptades. Una “societat” que garanteix drets però necessita responsabilitat i compromís. Una “societat” desproveïda de designis o de transcendència que és un pur exercici col·lectiu d’autogovernabilitat amb plena consciencia i transparència [2].
Per això, el socialisme, tant ahir en el seus orígens com avui després de dos segles de lluites, pactes i governs, és democratització-universalització de la “societat” per incloure-hi els treballadors (i tots els no poderosos) i abolir l’explotació i l’opressió i socialització de la democràcia per evitar l’exclusió assumint la singularitat de totes les individualitats humanes.
Sí, som els demòcrates socials o socialdemòcrates, som els que defensem per a tothom drets polítics I drets socials, perquè creiem en la “societat” universal. I tenim un programa de transformació [3] per mirar d’arribar-hi: a partir del convenciment propi i dels altres, legislar i desenvolupar serveis públics que portin democràcia deliberativa, economia redistributiva i laborista, federalisme, europeisme i cosmopolitisme, conscients que cada nou individu i cada nova generació són un full en blanc que només pot aprendre a ser lliure en base a l’educació i a la memòria crítica [4].
Sabem però que la “societat” socialista és un horitzó, un telos (projecte) més que un nomos (normativa), una utopia que s’albira però a la que mai s’hi arriba. El magnetisme d’aquest horitzó mai assolit és el que fa del socialisme una força de canvi que no s’atura, que no es dóna mai per satisfeta, una força que no es conforma, crítica i autocrítica, orgullosa del què aporta però sempre disposada a pensar què més pot aportar. Alhora, la consciència d’aquesta condició d’utopia és la que no ens deixa sentir cap superioritat moral: el nostre no és un model tancat i perfecte, sinó un conjunt d’objectius, valors i propostes que en l’organització social moderna i vigent que volem canviar ha de conviure i barrejar-se amb d’altres, en una realitat política que ni és, ni serà, ni volem que sigui pura. Les conviccions que ens allunyen del relativisme, ens allunyen també de sectarismes, anatemes i exclusions.
Quan al llarg de la història, els éssers humans i els pobles han pensat sobre com evitar la decadència personal o col·lectiva davant dels reptes de la vida i el pas del temps, sempre han trobat dues respostes excloents. Per a uns, evitar la decadència és conservar l’ordre existent, limitant-ne les alteracions. Per d’altres, tot el contrari: evitar la decadència és evolucionar, canviar successivament l’ordre existent per un de nou. El socialisme forma part d’aquesta segona forma de pensar i per això proposa des de l’inici de la modernitat evolucionar buscant acostar-se a l’horitzó d’una utopia societària emancipadora.
[Aquest text forma part de la sèrie 15 tesis per bastir un socialisme contemporani]
[1] La paràbola de la dialèctica de l’amo i l’esclau de Hegel és la formulació més coneguda d’aquesta limitació.
[2] El filòsof francès J.L. Nancy veu la “societat” com un agregat susceptible d’organitzar una existència ni individual ni col·lectiva, sinó pensada com el plural dels singulars.
[3] És molt interessant l’anàlisi de les teories de la transformació social (rupturista, intersticial i simbiòtica) que proposa el sociòleg nordamericà E.O. Wright en la seva obra “Construyendo utopías reales”, on assimila socialisme a poder social enfront del poder econòmic i del poder de l’Estat.
[4] Per al filòsof Tzvetan Todorov es tracta “d’alliberar-nos de l’esclau que tots portem a dins”.
Socialisme ve de societat 