Les llengües de signes

La  quarta sessió del Seminari Multidisciplinar sobre el Plurilingüisme a Espanya, reunit el passat 21 d’abril al Senat per empènyer una vegada més les forces polítiques cap el reconeixement i suport efectiu de la nostra realitat plurilingüe, m’ha permès prendre plena consciència de la presència i vitalitat d’un membre silent en l’entramat de les llengües espanyoles : les llengües de signes.

Després de conèixer millor la situació de l’aragonès, una llengua antiga nascuda amb les altres llengües romàniques de la península i de forta expansió a l’alta edat mitjana que té ara un futur eriçat de dificultats (30.000 parlants envellits i dispersos), les llengües de signes van aparèixer amb tota la força de la joventut que es vol obrir camí, en l’explicació de la directora del CNLSE (Centro para la Normalización de la Lengua de Signos Española).

Les llengües signades o viso-gestuals amb prou feina tenen un segle de vida. Van nèixer a l’entorn de les llavors creades escoles per a persones sordes fruit de la interacció entre els membres d’un col.lectiu que per primer cop s’agrupava de manera sistemàtica i per a una activitat positiva.

Malgrat el que es pugui pensar inicialment, les llengües de signes són, com les llengües parlades o auditivo-vocals, llengües naturals que participen dels universals lingüístics, és a dir, nascudes per complir les funcions lingüístiques (articular el pensament, comunicar-se……) i dotades de tots els elements per fer-ho encara que (de moment) no tinguin escriptura, com per altra banda tantes llengües orals al món. No són per tant ni un codi ni una forma de transcripció de les llengües parlades per a les persones sordes i per això no hi ha cap relació lingüística prèvia entre les dues llengües de signes reconegudes des de la Llei de 2007 a Espanya, l’espanyola i la catalana,  i el castellà o el català respectivament, com ho demostra per exemple el fet que a Sudamèrica la llengua de signes espanyola és desconeguda i en tenen unes altres. Totes les llengües de signes són úniques i diferents entre sí encara que evidentment, com també totes les llengües, siguin  traduibles.

Alhora, totes les persones sordes que s’expressen amb alguna llengua de signes són com a mínim bilingües perquè també aprenen a llegir i escriure les llengües del seu entorn per poder viure amb les màximes oportunitats.

Tot plegat em reafirma en dues conclusions:

• La reivindicació del plurilingüisme espanyol i de totes les mesures per a les llengües i per als qui les empren que hauria de comportar (simbòliques, d’ús, de promoció, de protecció…) ha d’incloure sense dubte les llengües de signes.
• Les llengües vertebren comunitats d’usuaris, no territoris. Els territoris els vertebren les institucions político-socials i tots són en menor o major proporció multilingües.