1917 i EL RELAT DE LA SOCIALDEMOCRÀCIA

El centenari de la revolució soviètica ens  convida a recordar el seu importantíssim impacte en el segle XX i en particular en la història de l’esquerra. No en va, a partir d’aquesta victòria, durant més de 70 anys i malgrat la incongruència amb les seves prediccions (la revolució s’escauria en els països industrials avançats), l’estalinisme i les objectives millors condicions de vida dels treballadors a occident, l’esquerra revolucionària va imposar la superioritat teòrica i moral del seu relat a l’esquerra socialdemòcrata tant pel que fa als antecedents del segle XIX com al rumb dels esdeveniments posteriors al 1917, fins i tot en les democràcies on tot sovint hi tenia menys vots.

Així, el comú de l’esquerra assumeix que en els seus orígens hi ha un socialisme utòpic superat per el socialisme científic, que permet comprendre el veritable funcionament del món i marca l’únic camí realment emancipador, i que tot el que se’n separa és revisionisme. L’essència i el cor del socialisme és doncs el marxisme (materialisme econòmic, lluita de classes com a motor de la Història, propietat col·lectiva dels mitjans de producció…) i per tant la societat autènticament justa només pot aparèixer després d’una revolució proletària que deixi enrere els efectes d’una primera revolució burgesa. Només hi ha dos sistemes polític-econòmics possibles: el socialisme real i el liberal-capitalisme. Tot el que defensa la socialdemocràcia (sufragi universal parlamentari, drets i serveis públics, pacte capital-treball…) li fa el joc al capitalisme i és indigne de l’esquerra.

L’hegemonia d’aquest relat va ser tant forta que l’endemà de l’estrepitosa caiguda del bloc soviètic, curiosament iniciada l’any del dos-cents aniversari de la revolució burgesa de 1789 i que va donar lloc en els països de l’est  a règims autoritaris i cruament neoliberals, la  socialdemocràcia, en comptes d’alliberar-se’n i reivindicar el seu propi relat emancipador, va fer seves les tesis de la “fi de la Història”, és a dir que només hi ha un sistema polític-econòmic possible en les societats avançades i que les seves premisses bàsiques formen un consens social (preeminència dels mercats amb un estat mínim, individualisme…) que cal integrar, com ho expressaven els programes de la Tercera Via. Tant forta, que encara avui, fent balanç d’aquest centenari, veus que menystenien les conquestes socials i polítiques de la socialdemocràcia per superficials i desmobilitzadores  afirmen amb rotunditat que la construcció de l’estat del benestar europeu i les grans millores en els drets socials i laborals dels seus treballadors només van ser possibles gràcies a la pressió moral i política de l’amenaça de contagi a occident de la revolució comunista, quan són incapaces de posar mínimament en valor les transformacions de la pròpia societat russa a partir de 1917 degut a la llarga ombra de l’horror més que acreditat del totalitarisme soviètic.

Paradoxalment, és la primera gran crisi de la globalització, vint anys després de la caiguda del mur de Berlin, la que trenca l’encanteri del relat de l’esquerra fill de 1917. El model  neoliberal deixa d’aparèixer com el millor possible i deixa de ser l’únic perquè per contestar-lo reapareix amb força un altre relat suposadament enterrat per la història: el del replegament en els valors proteccionistes i identitaris (poble, nació, religió…).

I en aquest context, dolorosament, doblement desacreditada i desorientada primer per la mala consciència de no haver estat mai prou d’esquerres i després per haver-se volgut refundar des del liberalisme, l’esquerra socialdemòcrata comença a arribar a la conclusió que el que necessita, tant ella mateixa com el moment que vivim, és reprendre i enfortir el seu relat originari i original, el que la defineix i li dona espai propi, el que li permet construir majories i canviar la realitat social per augmentar la igualtat, clau de volta de la llibertat i prosperitat de tots.

Un relat que té tres dimensions (històrica, ideològica, política) i que ha de ser el fonament d’un programa coherent per al segle XXI.

La dimensió històrica es basa en recordar que des d’un bon principi, durant la primera meitat del segle XIX, les propostes de reforma social, sorgides amb la voluntat d’ emancipar els treballadors quan la realitat indigne del pauperisme causat per la industrialització massiva contrastava abruptament amb les promeses incomplertes de la revolució francesa (dignitat per a tothom a partir de la proclamació del Drets de l’Home i del Ciutadà), ja dibuixaven dos camins, dues alternatives diferents: una d’inclusiva i universalitzadora (accedir al sufragi, formar majories, canviar l’Estat i governar l’economia, fer efectius tots els drets polítics i socials per a tothom) i una d’exclusiva i separadora (construir una comunitat ex-novo només  per als treballadors canviant d’arrel les regles de la política i l’economia, ja sigui en petits nuclis al marge de l’Estat, ja sigui apropiant-se revolucionàriament de l’Estat) (1). La primera alternativa és la de P. Leroux (el primer pensador en fer servir políticament el terme socialisme), L. Blanc, els cartistes anglesos o l’alemany F. Lassalle, tots ells autoanomenats demòcrates socials o social demòcrates segons el país i iniciadors del corrent del moviment obrer seguit després per Bernstein, Jaurès, Blum, Atlee, Brandt,… La segona  alternativa és la de Ch. Fourier, R. Owen, E. Cabet i pel cantó revolucionari d’ A. Blanqui i sobretot de K. Marx, que s’autoanomenaven comunistes precisament per diferenciar-se dels anteriors i que foren els iniciadors del corrent que porta a 1917 (Lenin, Luxembourg…) passant per la Comuna de París de 1871 i continua amb Lukacs o Gramsci entre d’altres. La via del socialisme democràtic és doncs una via pròpia i diferenciada (ni bastarda, ni revisionista) i tant arrelada a l’emancipació i a l’igualitarisme com la via revolucionària.

La dimensió ideològica té a veure amb una relació desacomplexada amb el marxisme. Després del poc èxit del seu Manifest Comunista quan es va publicar al 1848, Marx i Engels entenen que el concepte que delimita eficaçment  el terreny de joc polític és el de socialisme, que en aquell moment serveix per denominar qualsevol esquerra partidària de transformacions socioeconòmiques i no només de canvis polítics (des dels demòcrates socials fins als anarquistes) i es posen a construir el seu socialisme a partir de la dissecció de l’economia política del capital. Aquest socialisme marxista, després de la mort de Marx esdevé breument (els primers 25 anys de la segona internacional) majoritari al moviment obrer gràcies a la claredat i la força del seu anticapitalisme i marca tots els partits socialistes, més enllà dels partits comunistes (re)nascuts a partir de 1917. Però les diferències entre socialdemocràcia i marxisme són massa profundes (per a la socialdemocràcia la política pot i ha de governar l’economia, per al marxisme les condicions econòmiques materials  imposen les seves lleis a la política i a totes les activitats humanes) perquè puguin conviure en un mateix partit polític i el leninisme s’encarrega de tornar-los a separar, no sense establir i proclamar la superioritat de la que parlava al principi del text. Podem dir per tant que els partits socialistes democràtics han estat successivament socialdemòcrates, marxistes i altre cop socialdemòcrates i per això el marxisme forma part de la seva història però no de la seva essència ideològica. Socialdemocràcia i marxisme poden estar al mateix cantó anticapitalista però no són el mateix (versió descafeïnada/versió completa) i no tenen les mateixes propostes per contrarestar al capitalisme.

La dimensió política la formen les conclusions d’un balanç autocrític de la seva participació ( des de les institucions i des de la mobilització) en els canvis socials dels dos últims segles. La primera conclusió és que els encerts i els errors de la socialdemocràcia beuen de la mateixa font: la voluntat de ser una gran força alhora política i social, d’adoptar la forma d’un gran partit de masses autònom i vertebrador de la societat que l’envolta (i no un partit elitista d’avantguarda) li ha permès obtenir  arrelament suficient per aconseguir, sovint de la mà d’altres agents, grans conquestes (sufragi universal, drets laborals i sindicals, progressivitat fiscal, serveis universals de l’estat del benestar, construcció europea, igualtat de gènere i drets civils…) però també en alguns moments clau l’han fet caure en un pragmatisme contraproduent per a l’evolució social (implicació en la primera guerra mundial, acceptació tàcita del consens econòmic de Washington per exemple) no atrevint-se a anar contracorrent de les posicions establertes. La segona conclusió és que les formes dels avenços socials no es poden anticipar, que cada nova generació té, i té tot el dret a tenir, les seves pròpies expectatives de millora i que de vegades la socialdemocràcia no ha estat prou atenta a les esperances i propostes renovades de canvi, algunes minoritàries d’altres potencialment majoritàries, que cada època ha suscitat com en el cas del feminisme, Maig del 68 o l’ecologisme. En definitiva, l’orgull per les conquestes assolides no pot fer oblidar a la socialdemocràcia que el nostre món no és mai l’únic possible, que sempre es pot millorar i que sempre ha de tenir alternatives (sinó les tindran uns altres) pròpies o fruit de l’intercanvi amb aquells que vol representar perquè el que compta és si responen als seus principis: no hi ha llibertat sense igualtat, universalisme (ningú es pot quedar fora), ètica del convenciment (ni de la imposició ni de la indiferència).

D’aquest relat en el que la socialdemocràcia es retroba amb sí mateixa se’n pot extreure, al meu parer, un programa útil i atractiu per a l’esquerra del segle XXI. Un programa que actualitzi el concepte troncal que la seva tradició política ha desenvolupat per acostar-nos a una societat igualitària, és a dir més lliure, justa i pròspera. Aquest concepte és REDISTRIBUCIÓ, redistribució del treball, la renda i la participació social per igualar poder i oportunitats. Redistribució que avui es pot concretar a partir de 5 grans propostes:

  • Democràcia deliberativa que integri la pràctica del diàleg i el convenciment a tots nivells amb un autèntic caràcter representatiu de les institucions per codecidir.
  • Federalisme per articular la cooperació entre persones (individus, famílies, grups, cultures) i entre territoris (des dels municipis fins als estats) per aconseguir la unitat europea i el cosmopolitisme.
  • Renda Bàsica Universal per empoderar els treballadors i repartir el treball, reequilibrar les rendes del capital i del treball i eradicar la pobresa estimulant alhora la demanda com ho van fer la jornada de 8 hores, les vacances pagades o els serveis universals gratuïts.
  • Economia de la transició energètica per reindustrialitzar i desfinanciaritzar l’economia a partir de la baixada dels costos de producció i de la descentralització que permet.
  • Nova extensió dels drets bàsics per arribar al món virtual d’internet, per oferir dignitat i inclusió a més col·lectius (persones amb discapacitat, immigrants i refugiats…) i sobretot als treballadors dels cinc continents, perquè en el món global només es pot pensar en un progrés global.

[1] Les propostes de PJ Proudhon podrien constituir una tercera via entremig d’aquestes dues corrents teòriques.

Anuncis