El flamenco a les mans

Gràcies a l’amic Pedro Barragán, grandíssim flamencòleg, president i alma mater de l’entitat, sóc soci de la Sociedad Flamenca Barcelonesa “El Dorado” des del seu inici fa 10 anys.
El meu pare era un gran aficionat a la música flamenca que havia descobert amb tota intensitat quan, metre feia el servei militar a Cartagena, exercia de metge substitut al poble veí de La Unión, una de les capitals del cante. Per això, fa 10 anys jo ja estava familiaritzat amb el flamenco i m’agradava però de la mà de la SFB he pogut conèixer, comprendre i assaborir molt més del seu riquíssim món.
El flamenco té la profunditat de la senzillesa de les entranyes i els matisos de la sensibilitat de l’ànima. És un llenguatge artístic únic, antic però vigent i modern, que obre un món complert: barreja d’estètica, saviesa i sentiments abasta tots els racons de la vida (treball, amor, família, política, fe…). Això el fa popular i culte alhora, festiu a les nits eternes dels tablaos i a les celebracions i trascendent als concerts i a la setmana santa.
La SFB reflexiona sobre tota aquesta tradició, sobretot a partir del seu important i històric arrelament a Catalunya (terra també flamenca per les seves aportacions, els seus artistes i el seu públic), i busca innovar-la portant-la a les fronteres de l’estil, la tècnica i l’expressió. Espectacles, conferències, col·loquis, projeccions i altres activitats conformen la seva amplíssima programació amb seu a la sala Sandaru de l’Ajuntament de Barcelona.
No he pogut, ni molt menys, assistir a totes aquestes propostes però sí que he pogut presenciar en directe moltes actuacions. I quan la cámara són els teus propis ulls, de vegades, trobes el que no et pensaves. Jo he trobat que el flamenco és a les mans. Vull dir que toque, baile i cante (les tres formes principals d’expressió del flamenco) manifesten tot el seu impuls intern a les mans dels seus protagonistes. Que la guitarra flamenca treu tota la seva música de les precises digitacions de l’intèrpret sense cap més afegit és gairebé una obvietat. Que la gestualitat de les mans del bailaor/a culmina o prefigura cada un dels passos de la seva dansa potser ja ha estat escrit tot sovint. I que el ritme del cante neix del compàs que marquen les mans del cantaor/a, que a més estira moltíssim els seus palmells quan apura la veu, segurament molts ja ho havien dit. Però per a mi ha estat nou, m’ho he trobat a “El Dorado” i he sentit una especial comunió amb aquest art flamenc en copsar-ho per mí mateix.
Em permeto doncs recomanar-vos, en aquest trapàs d’any, que us acosteu, sinó ho heu fet ja, al flamenco, a la seva música i al seu món. I feu-ho, si voleu, seguint una SFB (www.eldorado-sfb.com) que connecta amb la millor tradició actualitzant-la dia a dia, una SFB que us posarà el flamenco a les mans.

Hic et nunc – Atrapats en el present

El presentisme és, com a mínim, tan antic com la seva formulació llatina d’exigència de realització immediata aquí i ara (hic et nunc). Però en el nostre temps ha adquirit una dimensió política molt central sobre la que convé parar-hi atenció. I no per subratllar un suposat hedonisme o exaltació del gaudi del moment que, pel que explicaré després, no crec que sigui especialment presentista i encara menys propi de la nostra civilització, com tants autors d’altres èpoques i /o continents s’encarreguen de fer-nos  saber mitjançant les seves obres filosòfiques o artístiques.

Si el presentisme contemporani té rellevància política és perquè ha esdevingut un presentocentrisme, és a dir una concepció del temps que desvaloritza tant el passat com el futur en l’actuació política. Paradoxalment, aquest motiu fa el presentisme inoperant per transformar la realitat. En concret, el presentisme polític actual s’expressa de tres maneres diferents, contradictòries entre sí  però que acaben en la mateixa impotència de canvi real. Són:

• Realpolitik. L’aquí i ara polític és el que mana, no es pot fer res fora de les contingències socioeconòmiques del present. L’experiència del passat no serveix de res perquè el que va passar és, com ara, l’únic que podia passar. El futur s’escriurà independentment del nostre present seguint els condicionaments del seu moment. Resultat: el marge de canvi és mínim perquè l’hiperpresent ho determina quasi tot. Com la realpolitik que bloqueja l’imaginari europeu davant la crisi dels refugiats.
• Neomilenarisme. El món tal i com el coneixem s’acaba. El futur, si no el salvem avui mateix perquè es mantingui com ara, serà apocalíptic, no s’hi pot comptar. Per això tenim pressa, ho volem tot i ara. Un present total, culminació de tots els anhels incomplerts del passat ha de ser alhora la garantia d’un futur habitable. Només es pot pensar  la metamorfosi complerta del present. Però embutir-ho tot en el present sota la consigna del tot o res és inviable i seguint-la s’acaben perdent les oportunitats de canvi assolible. És, per exemple, el neomilenarisme que guia el relat del procés cap a la independència de Catalunya.
• Revisionisme. Mai com ara. El que passa ara no havia passat mai. Caldria aturar el temps i fossilitzar el present, patrimonialitzar-ho tot perquè perduri sense màcula pels segles dels segles. I, des de la superioritat moral del present, revisar el passat i esmenar les seves decisions i símbols que encara perduren (fins i tot cremant llibres). Llàstima que llavors canviar quedi reduït a un estèril passar comptes amb un passat incomprensible sense ni tant sols donar-li una opció al futur. Com el revisionisme que impera últimament en les decisions sobre el nomenclàtor de carrers i places.

Certament, aquest presentisme(s) conviu en les nostres societats amb d’altres concepcions temporals com el tradicionalisme, per al que qualsevol època passada fou millor ja que s’hi van fundar els valors autèntics que cal continuar seguint, o com els grans relats històrics que expliquen des dels principis del temps fins a l’adveniment d’un futur-paradís, o com el “no futur” (el present és una merda i no té remei) que porta al passotisme o a l’escapisme, però en el debat de l’esfera pública només té una alternativa: el progrés.

Reivindico la idea de progrés per a la política. No el d’un tecnooptimisme acrític en el que qualsevol temps futur serà millor gràcies als avenços de la ciència i la tècnica (perquè al capdavall la ciència i la tècnica són idees que neixen i creixen al servei de projectes i no un saber que s’autodesplega inevitablement) sinó el concepte il·lustrat d’evolució, de canvi consistent basat en un recorregut que engrana passat, present i futur. Amb un passat que no determina i un futur que no està escrit, progressar és concretar i consolidar en el present les oportunitats de transformació política que el passat ens destil·la i que serviran com a plataforma de noves oportunitats en el futur. Cada col·lectiu pot veure unes oportunitats  i ignorar-ne d’altres, aprofitar-les o menystenir-les,  aconseguir els mínims consensos per realitzar-les  o aparcar-les però val més que no busqui dreceres o forci l’engranatge social perquè el que no ha madurat en el passat difícilment arrelarà en el futur.

No podem oblidar que la nostra vida es construeix amb la dels altres, uns altres que no només són els que viuen el present amb nosaltres sinó que també són els altres que van viure el passat i els altres que viuran el futur. Per això, els del present hem de valorar el que aquests altres han fet i poden fer sense nosaltres per encaixar-hi les nostres actuacions.

Per transformar la societat cal no deixar-se atrapar pel present ofegant-se en les seves coordenades i cal, en canvi, voler comprendre més el passat i confiar més en el futur dotant el temps dels projectes polítics de trajectòria i de sentit. Per  canviar el present cal fugir del presentisme i instal·lar-se, de nou, en el progrés.