Ja fa molts estius que no passo les meves setmanes de vacances laborals allà on passava els mesos de vacances escolars: paratges de secà prop del mar i de la serralada prelitoral, carregats de sol i olor de pi. Tot i així, la major part dels anys, com aquest 2018, acabo gaudint d’un grapat de dies a la casa familiar d’aquelles terres.
Ni objectivament ni subjectiva moltes coses són el què eren però algunes sí que continuen, com els banys a la bassa, la salabror del mar, determinades menges (els tomàquets del benac, la fruita cuita per postres o per acompanyar la carn, la coca amb recapte o les pelaies fregides) i també l’ombra del garrofer.
Em fascina aquest arbre descatalogat, que gairebé ja només perdura en els marges de les parcel·les o en terrenys hinòspits i abandonats (tot i que, per ser justs, encara n’he vist alguns de plantats formant una parada de conreu) i que forma l’ombra més espessa de totes les espècies que conec, fins i tot més que l’alzina o la morera. Una ombra que no deixa crèixer herbes i manté el terra sec i net al voltant del tronc, una ombra que apaivaga l’escalforada. L’ombra ideal per fer-hi la migdiada havent dinat, en el moment de màxima insolació, com feien tots els pagesos de la zona quan la feina del camp era manual.
De petits acabàvem trobant-nos sota el garrofer jugant o amagant-nos-hi, de més grans hi buscàvem refugi o intimitat. Ara, estirar-se sota la seva ombra continua essent una experiència sorprenent que, si no hi penses, simplement et porta un comfort antic i precisament per això avui desconegut però que, si hi penses, et fa arribar ressons d’aquella cultura dura i intensa d’un món rural que avui a casa nostra ja no existeix.
Si a l’estiu, passejant per una carretera secundària, veieu un garrofer, atureu-vos i busqueu la seva ombra ni que sigui uns breus minuts. Jo aquest any ho he tornat a fer i us ho recomano molt sincerament.
Socialisme ve de societat 