Portem quatre setmanes confinats per fer front a l’epidèmia del virus covid-19 però encara se’m fa impossible dir res massa substantiu sobre aquesta crisi tant inesperada i diferent de les que teníem gravades en la nostra memòria individual i col·lectiva (amb els anys, l’epidèmia de 1918-20 s’havia quasi esborrat de la història) i de la que no sabem ni quan durarà ni quin dany pot arribar a fer, més enllà del dolor pel patiment i els morts, a les nostres vides en termes afectius, socials, econòmics o polítics. Només enregistro alguns elements com el valor de la sanitat pública, el paper clau de la Europa unida, el caràcter d’infraestructura de la R+D científica, la necessitat de produir més localment en tots els sectors, la naturalesa eminentment política de l’economia, la utilitat d’una renda bàsica… que no sé com encaixaran en el panorama postconfinament.
Necessitarem temps i perspectiva per avaluar què ha passat. I per debatre en condicions com enfoquem el futur caldrà tenir un estat clar de l’impacte de les mesures preventives i pal·liatives acordades amb urgència. Mentrestant cal ser coherent amb la democràcia que hem construït entre tots i, sense perdre l’esperit crític, assumir responsablement les decisions que prenen les nostres institucions perquè en qualsevol cas són les millors que hem sabut prendre en aquesta situació extraordinària.
Tanmateix, sí que aquestes setmanes m’han portat a una reflexió, més concreta, sobre l’ús massiu, vital i imprescindible de les TIC que, per mantenir durant el confinament moltes de les nostres activitats desconfinades anteriors, tots estem fent aquests dies. Teletreball, teleeducació, teleserveis, telecultura, telereunions i teletrobades familiars ocupen molt el nostre temps. De fet és impensable creure que el confinament hagués pogut ser gairebé total i tant llarg com està essent sense que disposéssim d’aquestes capacitats dels mitjans telemàtics. Mitjans que s’han revelat suficientment madurs i versàtils, mitjans excepcionals per a temps excepcionals.
Però, ara que els hem desplegat a molt gran escala i els hem experimentat a fons, hem de voler que en temps no excepcionals aquests procediments articulin les nostres activitats tant majoritàriament com ho estan fent ara? Voldrem només, o molt principalment, teletreballar, teleeducar-nos, telecurar-nos i cuidar-nos, telecomprar, televiatjar, teleculturar-nos i teleparlar-nos en un futur proper?
Molts argumentaran que això ja és el que anava a passar, que l’ús i la dependència de pantalles per desplegar teleactivitats ja era creixent i natural, lògic en el desenvolupament de les nostres societats de la informació, i que les noves generacions de natius digitals ho vivien amb plena normalitat. Molts dels seus avantatges també han estat descrits i lloats: flexibilitat i compatibilitat, accessibilitat, sostenibilitat, productivitat…
Jo, potser contra corrent, no ho veig tant clar. No és una anàlisi nostàlgica personal sinó racional sobre si aquest canvi de paradigma és possible i desitjable. Perquè, realment podem deixar de compartir l’espai, és a dir de sentir-nos físicament a prop (i no diguem tocar-nos) amb tothom? Poden deixar completament de ser els carrers i places, els establiments i els locals o les seus, l’espai públic de les trobades, les reunions i el comerç? Renunciarem a desplaçar-nos i per tant a conèixer directament, in situ, és a dir a passejar i a viatjar? Té algun sentit, per exemple, imaginar que només hi pugui haver telepolítica?
I és desitjable tot plegat? Diria que amb el confinament i la telemàtica hem redescobert que el lloc de treball és més que un centre de producció, que l’aula és imprescindible per una educació de qualitat i igualitària, que les arts en viu són el cor de la cultura, que l’esport sempre necessita d’un equip i òbviament que les cures necessiten no només la mirada sinó l’alè del cuidador. Fins i tot els més joves han pres consciència, o s’han reafirmat, que hi ha vida valuosa, preuada, més enllà d’allò virtual.
A més hem començat a confirmar que la tecnologia no és només un intermediari neutre sinó que condiciona i molt tots els processos i per tant els resultats de les activitats: no és el mateix en directe que virtualment. I, al igual que hem comprovat fa poc que les potencialitats d’Internet no només faciliten la horitzontalitat i la descoberta sinó que també vehiculen la homogeneïtzació i al mateix temps la fragmentació (via xarxes socials), estem veient que la teleactivitat també comporta inconvenients molt notables perquè tendeix a envair la privacitat i no resol la conciliació, posa molta més pressió, limita l’espontaneïtat i empeny al solipsisme, aguditza l’escletxa digital i habitacional i sobretot jerarquitza molt l’organització de les tasques, incloent-hi un augment considerable de la burocratització (passos previs, formularis etc.) i del control estadístic o personalitzat de les nostres vides.
Per a mi doncs, les activitats telemàtiques han de ser un complement o un recurs valuós (com passa ara), han d’ajudar i estendre, reforçar i potenciar les activitats presencials però no substituir-les, sobretot en el nucli de l’estat del benestar (educació, cultura, sanitat i serveis socials) i en la dinàmica ciutadana que emparen els nostres drets (reunió, expressió, manifestació, vaga…). Tampoc crec que sigui positiva una implantació massiva del teletreball en les economies de serveis com la nostra i encara menys si té el revers de les empreses de plataforma.
Veurem si el temps, per mitjà de la voluntat política compartida, em dona la raó.
Socialisme ve de societat 