Ciència i Política

Els i les occidentals no podem viure en la incertesa, ja no hi sabem viure ni que sigui en un grau molt petit. Estem acostumats a pensar que tot és controlable per nosaltres mateixos o per les nostres institucions. No volem recordar que encara hi ha coses que ens són desconegudes, indeterminables o imprevisibles. I si en som conscients, volem fer tot el possible perquè deixin de ser-ho immediatament. Per això davant qualsevol esdeveniment sorprenent, privat o públic, necessitem trobar-hi ràpidament una explicació i aclarir-ne el responsable actiu o per omissió.

L’epidèmia que encara estem vivint gairebé arreu del planeta ha estat sense dubte un gran fenomen inesperat i de conseqüències molt feixugues en termes de present i també d’expectatives. No sabem per tant assimilar-lo sense comprendre perquè ha passat ni determinar què i qui ha fet que passés.

L’explicació la busquem a la ciència i la responsabilitat, en versió conspirativa (joc d’interessos estratègics) o més majoritàriament en versió retrospectiva (destrucció acumulada dels equilibris naturals) o de present  (incapacitat de govern i/o de gestió), l’atribuïm a la política. Hi estic d’acord: només la ciència pot trobar una explicació duradora i la xarxa institucional que respon als nostres projectes i valors i configura l’esfera política de les nostres societats és i ha de ser la responsable de les decisions col·lectives davant dels grans reptes socials com el del coronavirus. I aquest cop també ho ha estat. Caldrà doncs en els propers mesos fer una avaluació a fons i sense apriorismes dels resultats, els motius i les alternatives disponibles a les orientacions preses per la política durant aquests mesos, un cop passada la fase d’urgència.

Però amb el que no estic gens d’acord és en la conclusió que algunes veus, cada cop més nombroses, extreuen del debat sobre les causes d’aquesta crisi: tot el que no ha funcionat bé deriva d’un problema estructural, és perquè en els temps actuals la política ja no serveix per capitanejar el rumb de la societat. Cal substituir-la pel coneixement expert o la ciència, cal que els qui donen l’explicació assumeixin també la responsabilitat de la direcció. Els qui en saben, els qui ho comprenen són els qui millor poden guiar el nostre destí col·lectiu. Al segle XXI toca que governin els tècnics o els científics.

El meu desacord amb aquest plantejament és profund i les raons són diverses. La primera és d’ordre democràtic: no sabem qui són els experts (els funcionaris, els professionals, els llicenciats en cada camp ? els militars han de tornar al ministeri de defensa i els policies al ministeri de l’interior? el ministre de transports ha de ser un geògraf  o un pilot d’aviació?) ni els científics ( els doctors, els professors, els investigadors ? amb quants anys de carrera? S’hi inclouen les ciències humanes, socials, de l’educació o les belles arts?) però sí que sabem que no som tots i que l’epistocràcia (o govern dels qui coneixen) exclou la majoria de la ciutadania dels càrrecs públics i de la presa de decisions.

La segona raó és d’odre axiològic: els motius determinants per prendre les decisions en tots els àmbits de la vida personal o social no es troben en el coneixement sinó en els valors i les preferències. Certament, no tot és sempre possible, i menys a cada moment, però sempre hi ha més d’una opció possible davant qualsevol repte. I ho prova precisament el fet que, més enllà de consensos molt bàsics, els tècnics i els científics tenen molt sovint discrepàncies substancials entre ells (ja sigui entre dos camps propers o que s’entrecreuen o dins del mateix camp) sobre què cal fer perquè ni la tècnica ni la ciència proporcionen mai una única resposta. És més, la pròpia recerca del coneixement, tant pràctic com teòric, no deixa de presentar cruïlles que obliguen a seleccions per mitjà de criteris externs a la seva lògica específica. Què són les hipòtesis amb les que avança la ciència sinó els pressupòsits impregnats de valors i preferències que orienten el seu recorregut ?

La tercera raó és d’ordre metodològic: el mètode científic no pot oferir el que necessita la presa de decisions col·lectives. D’una banda, el coneixement, l’explicació científica, és a posteriori, és sobre el què ha passat i  a més, és progressiu, acumulatiu, demana temps per assentar-se. Pot, per tant, servir de base o de referència però no té sentit que determini les decisions col·lectives perquè aquestes tenen a veure amb el què passa, el que està passant i amb el que ha de passar, el que volem que passi. Si mira al futur, la ciència pot oferir projeccions però no prediccions. Les guies per a l’acció social cal buscar-les en altres terrenys, en els terrenys de la ètica i de la ideologia. I d’una altra banda, les decisions col·lectives demanen una cosa que la naturalesa taxativa del coneixement científic no pot oferir: la negociació, el pacte i, si pot ser, el consens per buscar majories.

Amb tot això no vull dir que la ciència o la tècnica no tinguin res a aportar en els afers públics ni molt menys que no sigui rellevants en les nostres societats. La millora de les nostres condicions de vida en depèn en molt bona mesura i alguns dels grans desafiaments que tenim per davant (canvi climàtic, biotecnologies, I.A., aigua dolça, etc) hi estan molt directament lligats. I calen per tant  moltes més infraestructures i  molts més recursos en R+D+I a Catalunya, Espanya i Europa,   principalment al sector públic, i cal dignificar les condicions de treball de la recerca i fomentar les vocacions, femenines en particular, cap a la ciència i els ensenyaments tècnics perquè hi puguem estar realment a l’alçada.  

Però si que vull dir sense ambigüitats que la política, malgrat té sense dubte grans dèficits i limitacions (i la no democràtica encara més), està molt més adaptada que la tècnica o la ciència als requisits de la presa de decisions col·lectives. Canviem doncs quan calgui i tot el que calgui el sistema polític, els polítics i sobre tot les polítiques, començant per les polítiques científiques, però mantinguem la política tant com puguem al capdavant de la nostra organització social (el que comporta que hi estiguin altres esferes -religió, exèrcit, negocis- és conegut i val més allunyar-se’n).                     

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s