El programa cinefílies de BeTeVé (Barcelona Televisió) em va permetre tornar a mirar-me fa pocs dies la pel·lícula Ida, escrita i dirigida per Pawel Pawlikoski el 2013. Ja m’havia impressionat quan en el seu moment la vaig veure al cinema, i en guardava per tant un record excel·lent, però l’impacte que m’ha produït aquest cop, reveient-la de nou amb ulls de 2020, encara ha estat més poderós.
Situada a la Polònia dels anys 60, la pel·lícula narra la història de l’Ana, una novícia que, havent viscut des de l’adopció en un remot convent, abans de prendre els vots es veu empesa en molts pocs dies a conèixer la realitat de la seva família i dels seus orígens i alhora del món complex que, guiat per les formes profanes de l’amor i la mort, existeix més enllà del claustre. De la mà de la seva única tia, una personalitat comunista ara desenganyada amb la que no havia tingut mai cap relació, l’Ana descobreix que originàriament es deia Ida i que és filla i germana de jueus assassinats per uns veïns polonesos catòlics durant l’ocupació nazi per no veure’s compromesos, quedant-se de pas amb els seus bens (a ella la va salvar ser petita, rossa i nena, és a dir no tenir signes externs de judaisme). I en aquest mateix viatge iniciàtic, al trasbals de la identitat s’hi barreja el xoc del suïcidi de la seva tia, que no suporta més la buidor de la seva vida i del seu país, i la sorpresa que li produeix l’amor d’un jove músic. Evidentment la fe li trontolla i arriba a posposar l’acceptació dels vots però malgrat tot, tot el que sap de sí mateixa i tot el nou bo i dolent de la condició humana mundana que ha conegut tant intensament, l’Ana, que ara també és la Ida, decideix tornar al convent per reprendre una vida que serà sempre més a contracorrent.
Rodada en blanc i negre, sovint en mig de la neu, els plànols breus i les el·lipsis configuren una narració fluida que enfila delicadament imatges precises en la composició dels paisatges, l’expressió dels rostres, el contorn dels objectes… amb molt poca música de fons i diàlegs sempre concisos. Un relat tranquil però emotiu, que mostra sense filtres però sense recrear-s’hi el dolor i el desemparament dels personatges. Una ficció que transmet empatia, versemblança i veritat (molta més que molts documentals a tot color amb el missatge inequívoc repetit des del primer fins a l’últim minut del metratge).
Potser perquè ja sabia l’argument o potser perquè el meu estat d’ànim era molt diferent, aquesta vegada em va semblar entendre millor el final, un final que el primer cop no esperava i que ara vaig veure natural, coherent: trobar-se l’inesperat, el que ens posa radicalment en qüestió no té perquè comportar l’esmena del què som sinó la seva reafirmació a partir d’un nou significat i d’una nova consciència.
I de retruc vaig pensar que el periple moral de l’Ana-Ida podia ser una metàfora sobre com viure la pandèmia que encara ens assola en aquest canvi d’any. Entomar i pair el redescobriment d’una veritat avui ja oculta per a la immensa majoria de les persones occidentals, això és l’evidència que les nostres vides no depenen completament de cada un de nosaltres sinó que en molt bona mesura estan en mans de la natura (que inclou tant el nostre cos com el medi en el que es desenvolupa l’espècie animal que som) i també molt especialment en mans dels altres amb els qui convivim (des del primer cercle de la família i els amics fins al conjunt de la nostra societat i a la humanitat sencera) com ho tenien plenament assumit els nostres avantpassats de no fa gaires generacions, no té perquè portar-nos a desistir de la voluntat d’autogovernar-nos, de pensar-nos autònoms de la pròpia natura, de la història o de la comunitat que ens abraça sigui la que sigui (la classe, la cultura, la nació, el gènere…). Cal doncs continuar volent ser nosaltres mateixos, volent construir i governar el nostre propi futur però fer-ho essent definitivament conscients que no pot ser al marge o per sobre dels altres, ignorant les necessitats i anhels dels que viuen amb nosaltres arreu (i tampoc les raons i les herències dels que van viure abans de nosaltres ni els drets dels que viuran després de nosaltres, perquè també són els altres). Cal doncs continuar cultivant la nostra essència humana bàsica, és a dir la cultura que interpreta i transforma la natura per buscar el nostre benestar, però essent definitivament conscients que formem part d’aquesta natura, una natura que pot prescindir de nosaltres mentre nosaltres no podem prescindir d’ella. Si trenquem els equilibris naturals en els que hem aparegut com a espècie no serà ella la que desaparegui sinó nosaltres: no es tracta de salvar el planeta, que no ens necessita, sinó de no posar en risc el nostre ecosistema i amb ell nosaltres, i el que hem assolit, i totes les altres espècies que viuen amb nosaltres.
Amb aquestes paraules, no pretenc ni descobrir un film excepcional com Ida, aclamat per la crítica, multipremiat (fins i tot amb el primer oscar a una producció polonesa) i àmpliament recolzat pel públic ni dir-li a ningú com ha d’analitzar l’impacte fortíssim que està deixant en les nostres vides la presència de la covid-19 sinó simplement compartir, en aquest estrany pas de 2020 a 2021, la meva mirada i la meva reflexió sobre una de les pel·lícules que més m’han agradat de les que he pogut veure fins avui i que estic convençut que, si no la coneixeu i us la mireu, a vosaltres també us atraurà.
Socialisme ve de societat 