1917 i EL RELAT DE LA SOCIALDEMOCRÀCIA

El centenari de la revolució soviètica ens  convida a recordar el seu importantíssim impacte en el segle XX i en particular en la història de l’esquerra. No en va, a partir d’aquesta victòria, durant més de 70 anys i malgrat la incongruència amb les seves prediccions (la revolució s’escauria en els països industrials avançats), l’estalinisme i les objectives millors condicions de vida dels treballadors a occident, l’esquerra revolucionària va imposar la superioritat teòrica i moral del seu relat a l’esquerra socialdemòcrata tant pel que fa als antecedents del segle XIX com al rumb dels esdeveniments posteriors al 1917, fins i tot en les democràcies on tot sovint hi tenia menys vots.

Així, el comú de l’esquerra assumeix que en els seus orígens hi ha un socialisme utòpic superat per el socialisme científic, que permet comprendre el veritable funcionament del món i marca l’únic camí realment emancipador, i que tot el que se’n separa és revisionisme. L’essència i el cor del socialisme és doncs el marxisme (materialisme econòmic, lluita de classes com a motor de la Història, propietat col·lectiva dels mitjans de producció…) i per tant la societat autènticament justa només pot aparèixer després d’una revolució proletària que deixi enrere els efectes d’una primera revolució burgesa. Només hi ha dos sistemes polític-econòmics possibles: el socialisme real i el liberal-capitalisme. Tot el que defensa la socialdemocràcia (sufragi universal parlamentari, drets i serveis públics, pacte capital-treball…) li fa el joc al capitalisme i és indigne de l’esquerra.

L’hegemonia d’aquest relat va ser tant forta que l’endemà de l’estrepitosa caiguda del bloc soviètic, curiosament iniciada l’any del dos-cents aniversari de la revolució burgesa de 1789 i que va donar lloc en els països de l’est  a règims autoritaris i cruament neoliberals, la  socialdemocràcia, en comptes d’alliberar-se’n i reivindicar el seu propi relat emancipador, va fer seves les tesis de la “fi de la Història”, és a dir que només hi ha un sistema polític-econòmic possible en les societats avançades i que les seves premisses bàsiques formen un consens social (preeminència dels mercats amb un estat mínim, individualisme…) que cal integrar, com ho expressaven els programes de la Tercera Via. Tant forta, que encara avui, fent balanç d’aquest centenari, veus que menystenien les conquestes socials i polítiques de la socialdemocràcia per superficials i desmobilitzadores  afirmen amb rotunditat que la construcció de l’estat del benestar europeu i les grans millores en els drets socials i laborals dels seus treballadors només van ser possibles gràcies a la pressió moral i política de l’amenaça de contagi a occident de la revolució comunista, quan són incapaces de posar mínimament en valor les transformacions de la pròpia societat russa a partir de 1917 degut a la llarga ombra de l’horror més que acreditat del totalitarisme soviètic.

Paradoxalment, és la primera gran crisi de la globalització, vint anys després de la caiguda del mur de Berlin, la que trenca l’encanteri del relat de l’esquerra fill de 1917. El model  neoliberal deixa d’aparèixer com el millor possible i deixa de ser l’únic perquè per contestar-lo reapareix amb força un altre relat suposadament enterrat per la història: el del replegament en els valors proteccionistes i identitaris (poble, nació, religió…).

I en aquest context, dolorosament, doblement desacreditada i desorientada primer per la mala consciència de no haver estat mai prou d’esquerres i després per haver-se volgut refundar des del liberalisme, l’esquerra socialdemòcrata comença a arribar a la conclusió que el que necessita, tant ella mateixa com el moment que vivim, és reprendre i enfortir el seu relat originari i original, el que la defineix i li dona espai propi, el que li permet construir majories i canviar la realitat social per augmentar la igualtat, clau de volta de la llibertat i prosperitat de tots.

Un relat que té tres dimensions (històrica, ideològica, política) i que ha de ser el fonament d’un programa coherent per al segle XXI.

La dimensió històrica es basa en recordar que des d’un bon principi, durant la primera meitat del segle XIX, les propostes de reforma social, sorgides amb la voluntat d’ emancipar els treballadors quan la realitat indigne del pauperisme causat per la industrialització massiva contrastava abruptament amb les promeses incomplertes de la revolució francesa (dignitat per a tothom a partir de la proclamació del Drets de l’Home i del Ciutadà), ja dibuixaven dos camins, dues alternatives diferents: una d’inclusiva i universalitzadora (accedir al sufragi, formar majories, canviar l’Estat i governar l’economia, fer efectius tots els drets polítics i socials per a tothom) i una d’exclusiva i separadora (construir una comunitat ex-novo només  per als treballadors canviant d’arrel les regles de la política i l’economia, ja sigui en petits nuclis al marge de l’Estat, ja sigui apropiant-se revolucionàriament de l’Estat) (1). La primera alternativa és la de P. Leroux (el primer pensador en fer servir políticament el terme socialisme), L. Blanc, els cartistes anglesos o l’alemany F. Lassalle, tots ells autoanomenats demòcrates socials o social demòcrates segons el país i iniciadors del corrent del moviment obrer seguit després per Bernstein, Jaurès, Blum, Atlee, Brandt,… La segona  alternativa és la de Ch. Fourier, R. Owen, E. Cabet i pel cantó revolucionari d’ A. Blanqui i sobretot de K. Marx, que s’autoanomenaven comunistes precisament per diferenciar-se dels anteriors i que foren els iniciadors del corrent que porta a 1917 (Lenin, Luxembourg…) passant per la Comuna de París de 1871 i continua amb Lukacs o Gramsci entre d’altres. La via del socialisme democràtic és doncs una via pròpia i diferenciada (ni bastarda, ni revisionista) i tant arrelada a l’emancipació i a l’igualitarisme com la via revolucionària.

La dimensió ideològica té a veure amb una relació desacomplexada amb el marxisme. Després del poc èxit del seu Manifest Comunista quan es va publicar al 1848, Marx i Engels entenen que el concepte que delimita eficaçment  el terreny de joc polític és el de socialisme, que en aquell moment serveix per denominar qualsevol esquerra partidària de transformacions socioeconòmiques i no només de canvis polítics (des dels demòcrates socials fins als anarquistes) i es posen a construir el seu socialisme a partir de la dissecció de l’economia política del capital. Aquest socialisme marxista, després de la mort de Marx esdevé breument (els primers 25 anys de la segona internacional) majoritari al moviment obrer gràcies a la claredat i la força del seu anticapitalisme i marca tots els partits socialistes, més enllà dels partits comunistes (re)nascuts a partir de 1917. Però les diferències entre socialdemocràcia i marxisme són massa profundes (per a la socialdemocràcia la política pot i ha de governar l’economia, per al marxisme les condicions econòmiques materials  imposen les seves lleis a la política i a totes les activitats humanes) perquè puguin conviure en un mateix partit polític i el leninisme s’encarrega de tornar-los a separar, no sense establir i proclamar la superioritat de la que parlava al principi del text. Podem dir per tant que els partits socialistes democràtics han estat successivament socialdemòcrates, marxistes i altre cop socialdemòcrates i per això el marxisme forma part de la seva història però no de la seva essència ideològica. Socialdemocràcia i marxisme poden estar al mateix cantó anticapitalista però no són el mateix (versió descafeïnada/versió completa) i no tenen les mateixes propostes per contrarestar al capitalisme.

La dimensió política la formen les conclusions d’un balanç autocrític de la seva participació ( des de les institucions i des de la mobilització) en els canvis socials dels dos últims segles. La primera conclusió és que els encerts i els errors de la socialdemocràcia beuen de la mateixa font: la voluntat de ser una gran força alhora política i social, d’adoptar la forma d’un gran partit de masses autònom i vertebrador de la societat que l’envolta (i no un partit elitista d’avantguarda) li ha permès obtenir  arrelament suficient per aconseguir, sovint de la mà d’altres agents, grans conquestes (sufragi universal, drets laborals i sindicals, progressivitat fiscal, serveis universals de l’estat del benestar, construcció europea, igualtat de gènere i drets civils…) però també en alguns moments clau l’han fet caure en un pragmatisme contraproduent per a l’evolució social (implicació en la primera guerra mundial, acceptació tàcita del consens econòmic de Washington per exemple) no atrevint-se a anar contracorrent de les posicions establertes. La segona conclusió és que les formes dels avenços socials no es poden anticipar, que cada nova generació té, i té tot el dret a tenir, les seves pròpies expectatives de millora i que de vegades la socialdemocràcia no ha estat prou atenta a les esperances i propostes renovades de canvi, algunes minoritàries d’altres potencialment majoritàries, que cada època ha suscitat com en el cas del feminisme, Maig del 68 o l’ecologisme. En definitiva, l’orgull per les conquestes assolides no pot fer oblidar a la socialdemocràcia que el nostre món no és mai l’únic possible, que sempre es pot millorar i que sempre ha de tenir alternatives (sinó les tindran uns altres) pròpies o fruit de l’intercanvi amb aquells que vol representar perquè el que compta és si responen als seus principis: no hi ha llibertat sense igualtat, universalisme (ningú es pot quedar fora), ètica del convenciment (ni de la imposició ni de la indiferència).

D’aquest relat en el que la socialdemocràcia es retroba amb sí mateixa se’n pot extreure, al meu parer, un programa útil i atractiu per a l’esquerra del segle XXI. Un programa que actualitzi el concepte troncal que la seva tradició política ha desenvolupat per acostar-nos a una societat igualitària, és a dir més lliure, justa i pròspera. Aquest concepte és REDISTRIBUCIÓ, redistribució del treball, la renda i la participació social per igualar poder i oportunitats. Redistribució que avui es pot concretar a partir de 5 grans propostes:

  • Democràcia deliberativa que integri la pràctica del diàleg i el convenciment a tots nivells amb un autèntic caràcter representatiu de les institucions per codecidir.
  • Federalisme per articular la cooperació entre persones (individus, famílies, grups, cultures) i entre territoris (des dels municipis fins als estats) per aconseguir la unitat europea i el cosmopolitisme.
  • Renda Bàsica Universal per empoderar els treballadors i repartir el treball, reequilibrar les rendes del capital i del treball i eradicar la pobresa estimulant alhora la demanda com ho van fer la jornada de 8 hores, les vacances pagades o els serveis universals gratuïts.
  • Economia de la transició energètica per reindustrialitzar i desfinanciaritzar l’economia a partir de la baixada dels costos de producció i de la descentralització que permet.
  • Nova extensió dels drets bàsics per arribar al món virtual d’internet, per oferir dignitat i inclusió a més col·lectius (persones amb discapacitat, immigrants i refugiats…) i sobretot als treballadors dels cinc continents, perquè en el món global només es pot pensar en un progrés global.

[1] Les propostes de PJ Proudhon podrien constituir una tercera via entremig d’aquestes dues corrents teòriques.

Les llengües de signes

La  quarta sessió del Seminari Multidisciplinar sobre el Plurilingüisme a Espanya, reunit el passat 21 d’abril al Senat per empènyer una vegada més les forces polítiques cap el reconeixement i suport efectiu de la nostra realitat plurilingüe, m’ha permès prendre plena consciència de la presència i vitalitat d’un membre silent en l’entramat de les llengües espanyoles : les llengües de signes.

Després de conèixer millor la situació de l’aragonès, una llengua antiga nascuda amb les altres llengües romàniques de la península i de forta expansió a l’alta edat mitjana que té ara un futur eriçat de dificultats (30.000 parlants envellits i dispersos), les llengües de signes van aparèixer amb tota la força de la joventut que es vol obrir camí, en l’explicació de la directora del CNLSE (Centro para la Normalización de la Lengua de Signos Española).

Les llengües signades o viso-gestuals amb prou feina tenen un segle de vida. Van nèixer a l’entorn de les llavors creades escoles per a persones sordes fruit de la interacció entre els membres d’un col.lectiu que per primer cop s’agrupava de manera sistemàtica i per a una activitat positiva.

Malgrat el que es pugui pensar inicialment, les llengües de signes són, com les llengües parlades o auditivo-vocals, llengües naturals que participen dels universals lingüístics, és a dir, nascudes per complir les funcions lingüístiques (articular el pensament, comunicar-se……) i dotades de tots els elements per fer-ho encara que (de moment) no tinguin escriptura, com per altra banda tantes llengües orals al món. No són per tant ni un codi ni una forma de transcripció de les llengües parlades per a les persones sordes i per això no hi ha cap relació lingüística prèvia entre les dues llengües de signes reconegudes des de la Llei de 2007 a Espanya, l’espanyola i la catalana,  i el castellà o el català respectivament, com ho demostra per exemple el fet que a Sudamèrica la llengua de signes espanyola és desconeguda i en tenen unes altres. Totes les llengües de signes són úniques i diferents entre sí encara que evidentment, com també totes les llengües, siguin  traduibles.

Alhora, totes les persones sordes que s’expressen amb alguna llengua de signes són com a mínim bilingües perquè també aprenen a llegir i escriure les llengües del seu entorn per poder viure amb les màximes oportunitats.

Tot plegat em reafirma en dues conclusions:

  • La reivindicació del plurilingüisme espanyol i de totes les mesures per a les llengües i per als qui les empren que hauria de comportar (simbòliques, d’ús, de promoció, de protecció…) ha d’incloure sense dubte les llengües de signes.
  • Les llengües vertebren comunitats d’usuaris, no territoris. Els territoris els vertebren les institucions político-socials i tots són en menor o major proporció multilingües.

Cuarto Seminario Plurilingüismo-01
 

 

Bibliografia de les 15 Tesis

Per arribar a les conclusions que he exposat en les 15 Tesis per bastir un socialisme contemporani he treballat i reflexionat a partir de moltes lectures en els últims cinc anys. A continuació les relaciono, agrupant-les en tres categories. El primer grup el formen les obres que han estat essencials per formar la meva posició teòrica ja sigui seguint-les, reinterpretant-les o contradient-les. En el segon relaciono totes les altres lectures que m’han fet aprofundir, complementar o matitzar les meves idees bàsiques. Finalment, el tercer incorpora les obres que només he consultat o llegit molt parcialment.

Lectures essencials

  • ARENDT H., La condició humana, Barcelona, Ed 62, 2014
  • BAUMAN Z., Socialismo: la utopía activa, Buenos Aires, NUEVA VISION, 2012
  • BECK U. y BECK-GERNSHEIM E., La individualización, Barcelona, PAIDOS, 2003
  • BRANCA-ROSSOF S. et GUILHAUMON J., De société a socialisme: l’invention néologique et son contexte discursif, REVISTA da ABRALIN, vol 1, nº2, pp 11-52, 2002
  • ELAZAR D.J., Anàlisi del federalisme i altres textos, Barcelona, IEAutonòmics, 2011
  • HABERMAS J., Après l’Etat-nation, Paris, FAYARD, 2000
  • JULLIEN F., De lo universal, de lo uniforme, de lo común y del diálogo entre las culturas, Madrid, SIRUELA, 2010
  • MARRAMAO G., La pasión del presente, Barcelona, GEDISA, 2011
  • OVEJERO F., Proceso abierto, Barcelona, TUSQUETS, 2005
  • PEILLON V., Pierre Leroux et le socialisme républicain, Bordeaux, LE BORD DE L’EAU, 2003
  • ROSSANVALLON P., La sociedad de los iguales, Barcelona, RBA, 2012
  • TODOROV Tz., Le jardin imparfait, Paris, GRASSET, 1998
  • TÖNNIES F., Comunidad y asociación, Madrid, BIBLIOTECA NUEVA, 2011
  • WRIGHT E.O., Construyendo utopías reales, Madrid, AKAL, 2014

Altres lectures

Obres consultades

La utopia societària (Tesi 15 i última)

Emancipar-se és alliberar-se de tota dominació, deixar enrere les privacions i restriccions de la lluita per la supervivència, no estar al servei de ningú depenent-ne exclusivament. Emancipar-se és assumir el control de la pròpia vida i disposar d’autonomia plena per a l’execució de la sobirania individual. Emancipar-se és assolir la dignitat de tenir personalitat i  consciència, de ser subjecte i  no objecte, d’evitar la cosificació de ser un simple mitjà per a d’altres. Emancipar-se és poder ésser actiu i desplegar totes les potencialitats que la cultura humana posa a la nostra disposició.
Tanmateix, l’emancipació només pot ser inclusiva, de tots i per a tots, perquè els recursos, les condicions i les oportunitats que la fan possible depenen dels altres. Una emancipació sense els altres o malgrat els altres en un model d’atomització individual, i no diguem contra els altres, sempre engendra o és fruit de la competició (guanyadors / perdedors) i l’enfrontament, el que la fa, a més d’injusta, insostenible a curt o mitjà termini [1] .

En sentit invers, l’emancipació possible de dret i de fet, amb els altres, posa automàticament en joc la igualtat i la solidaritat: la igualtat resultant de reconèixer que les necessitats, les opcions i la voluntat de tothom tenen el mateix valor polític i que per tant s’han de conjugar superant la jerarquització i homogeneïtzació comunitàries, i la solidaritat imprescindible per a què, en conseqüència, compartim treball, riquesa, coneixement i poder cooperant i codecidint.

Socialisme és doncs emancipar-se amb els altres, creure que la pròpia emancipació s’entrecreua amb la dels altres i esdevé, per tant, només imaginable fent de l’associació i la socialització els patrons rectors de les relacions interhumanes, és a dir, construint una autèntica “societat” entre tots els individus per conviure “socialment” en el sentit més essencial del terme. Una “societat” humana  que reconeix a tothom i universalitza el dret a formar-ne part, que demana però la voluntat explícita o consentiment per fer-ho i que es regeix per unes regles conegudes i acceptades. Una “societat” que garanteix drets però necessita responsabilitat i compromís. Una “societat” desproveïda de designis o de transcendència que és un pur exercici col·lectiu d’autogovernabilitat amb plena consciencia i transparència [2].

Per això, el socialisme, tant ahir en el seus orígens com avui després de dos segles de lluites, pactes i governs, és democratització-universalització de la “societat” per incloure-hi els treballadors (i tots els no poderosos) i abolir  l’explotació i l’opressió i socialització de la democràcia per evitar l’exclusió assumint la singularitat de totes les individualitats humanes.

Sí, som els demòcrates socials o socialdemòcrates, som els que defensem per a tothom drets polítics I drets socials,  perquè creiem en la “societat” universal. I tenim un programa de transformació [3] per mirar d’arribar-hi: a partir del convenciment propi i dels altres, legislar i desenvolupar serveis públics que portin democràcia deliberativa, economia redistributiva i laborista, federalisme, europeisme i cosmopolitisme, conscients que cada nou individu i cada nova generació són un full en blanc que només pot aprendre a ser lliure en base a l’educació i a la memòria crítica [4].

Sabem però que la “societat” socialista és un horitzó, un telos (projecte) més que un nomos (normativa), una utopia que s’albira però a la que mai s’hi arriba.  El magnetisme d’aquest horitzó mai assolit és el que fa del socialisme una força de canvi que no s’atura, que no es dóna mai per satisfeta, una força que no es conforma, crítica i autocrítica, orgullosa del què aporta però sempre disposada a pensar què més pot aportar. Alhora, la consciència d’aquesta condició d’utopia és la que no ens deixa sentir cap superioritat moral: el nostre no és un model tancat i perfecte,  sinó un conjunt d’objectius, valors i propostes que en l’organització social moderna i vigent que volem canviar ha de conviure i barrejar-se amb d’altres, en una realitat política que ni és,  ni serà, ni volem que sigui pura. Les conviccions que ens allunyen del relativisme, ens allunyen també de sectarismes,  anatemes i exclusions.

Quan al llarg de la història, els éssers humans i els pobles han pensat sobre com evitar la decadència personal o col·lectiva davant dels reptes de la vida i el pas del temps,  sempre han trobat dues respostes excloents. Per a uns, evitar la decadència  és conservar l’ordre existent, limitant-ne les alteracions. Per d’altres, tot el contrari: evitar la decadència és evolucionar, canviar successivament l’ordre existent per un de nou. El socialisme forma part d’aquesta segona forma de pensar i per això proposa des de l’inici de la modernitat evolucionar buscant acostar-se a l’horitzó d’una utopia societària emancipadora.

[Aquest text forma part de la sèrie 15 tesis per bastir un socialisme contemporani]


[1] La paràbola de la dialèctica de l’amo i l’esclau de Hegel és la formulació més coneguda d’aquesta limitació.

[2] El filòsof francès J.L. Nancy veu la “societat” com un agregat susceptible d’organitzar una existència ni individual ni col·lectiva,  sinó pensada com el plural dels singulars.

[3] És molt interessant l’anàlisi de les teories de la transformació social (rupturista, intersticial i simbiòtica) que proposa el sociòleg nordamericà E.O. Wright en la seva obra “Construyendo utopías reales”, on assimila socialisme a poder social enfront del poder econòmic i del poder de l’Estat.

[4] Per al filòsof Tzvetan Todorov es tracta “d’alliberar-nos de l’esclau que tots portem a dins”.

Governar des de l’oposició?

Després de “per responsabilitat”, “per Espanya” (que no podía estar sense Pressupostos!) i “per evitar uns resultats nefastos en unes futures eleccions”, l’argument més utilitzat últimament per justificar que el grup parlamentari socialista permetés la nova investidura de Mariano Rajoy és que el PSOE ha esdevingut el partit clau del Congrés dels Diputats i que pot i està fàcticament governant el país des  de l’oposició perquè totes les lleis i iniciatives parlamentàries s’aproven amb els seus vots, o bé pactant amb el PP o bé sumant a la resta sense el PP.

Sentir un ex – vicepresident del Govern  i ex – secretari general socialista afirmant que tot va molt millor (per als socialistes a nivell polític i per a tota la ciutadania a nivell social) perquè el PSOE està governant des de l’oposició i posant com a grans exemples uns minços acords amb lletra petita sobre el salari mínim i sobre la resolució extrajudicial per a la devolució de les clàusules terra de les hipoteques, em fa venir esgarrifances. Però no dèiem que havíem tret els pitjors resultats des de la Transició i que el PP tenia dret a governar perquè era el partit més votat?

En una democràcia parlamentària com l’espanyola, el govern ha de tenir el suport del Parlament per activa (majoria absoluta o acord de legislatura) o per passiva (geometria variable o impossibilitat d’acords  de tota l’oposició) sinó cau i dóna pas (via moció de censura o via eleccions) a qui el tingui. Governar des de l’oposició no és possible, com es comprovarà en el debat de Pressupostos. I és un contrasentit haver deixat constituir un govern perquè després no pugui governar i vulguis fer-ho en el seu lloc des de l’oposició. Aquest és un escenari que només té tres respostes possibles: o en realitat hi ha una majoria alternativa de govern o hi ha un pacte encobert govern-oposició o hi ha un desgavell (com passa al Parlament de Catalunya entre Junts pel Sí i la CUP).

Per descomptat que l’oposició pot fer pactes puntuals o pactes d’Estat en alguns temes amb el govern però per necessitat el govern ha de governar i l’oposició contradir-lo i controlar-lo quedant clar el seu caràcter alternatiu. I si es dóna suport estratègic al govern facilitant-li els Pressupostos o pactant les seves lleis principals llavors es deixa d’estar a l’oposició. Però si es pot sostenir una majoria diferent per legislar contra el govern, llavors s’ha de presentar una moció de censura o assumir que el govern acabarà convocant eleccions el més aviat possible.

Per això, perquè governar des de l’oposició és un sofisme, l’acceptació de la gran coalició de facto, d’un pacte PP-PSOE per passiva o el compromís de buscar una nova majoria de govern al voltant del PSOE amb l’actual Congrés dels Diputats o amb noves eleccions és el que està en joc en l’elecció del nou secretari /a general i de la nova direcció dels socialistes espanyols en el proper procés congressual i el que ha de centrar el debat entre els candidats perquè deixin clara la seva posició.

Dono suport sense embuts al “no es no”, és a dir, a evitar el pacte amb el PP i en canvi a buscar la majoria per un govern d’esquerres presidit per un/a socialista i recolzaré el candidat/a que ho defensi més nítidament i amb més convicció. Ens hi va als socialistes, al meu parer, tota la nostra credibilitat política i la possibilitat de mantenir el lideratge de l’esquerra (us imagineu que només puguin formar govern PP o Podemos?) . Però, més important, ens hi va a tots que tinguem un govern d’Espanya que finalment abordi, amb valentia i amb criteris de redistribució per superar les desigualtats i alhora de reconeixement de les diferències per sentir-nos més lliures, els grans reptes col.lectius i urgents que ens interpel.len: dualització de l’ocupació i emigració juvenil, canvi de model productiu, fiscalitat justa, garantia dels serveis públics de l’Estat del Benestar, crisi del sistema energètic, risc de nova bombolla immobiliària i molt especialment la greu situació oberta a casa nostra, a Catalunya, i que qüestiona l’estatu quo  de tota Espanya.

Per resoldre de veritat tots aquests grans problemes ens hem conformar amb un fal.laç “governar des de l’oposició”, amb un suport vergonyant al govern del PP? Jo no.  Jo vull un govern d’esquerres, un govern socialista. Canviem el PSOE per canviar Espanya.

La ideologia va per davant (Tesi 14)

La forma d’organització humana vigent avui (principalment a Occident), el nostre sistema social és la Modernitat. Modernitat en contraposició a l’antic règim, que desapareix a cavall dels segles XVIII i XIX sota l’estocada de les revolucions americana i francesa, i com a tercera gran etapa de la Història després del periode greco-romà i de la cristiandat [1]. Modernitat que es configura a partir, alhora, d’una metaideologia compartida i present en tots els seus àmbits i del sediment híbrid que va deixant la pugna entre les ideologies que produeix. La metaideologia de la modernitat és el resultat de la Il.lustració, és a dir el predomini de la racionalitat, que és la que engendra la ciència i la revolució tècnico-industrial, i el naixement de la individualitat, que és el que vertebra les noves estructures socials postcomunitàries i dóna sentit als drets humans [2]. Les ideologies de la modernitat són les que s’inscriuen en els tres corrents que produeix –individualisme, comunitarisme i societarisme- i que es delimiten a partir dels valors de llibertat (pluralisme i totalitarisme) i d’igualtat (esquerra i dreta) tal i com explicava a les tesis 3 i 4.

El sistema social no és doncs una maquinària per sobre de les voluntats humanes sinó un entramat d’ideologia: les idees són el que mou el món. Idea (del grec eidos que vol dir forma) és un pensament que anticipa la realització, que precedeix la materialització de les situacions i les configura. Les idees són l’essència del coneixement i només es poden presentar en forma de narració o relat i per això són el que hi ha darrera de qualsevol teoria (en grec theoros, visió) i de qualsevol forma d’art. Les idees són la guia de l’acció humana individual o col.lectiva (per viure es necessiten idees, per conviure es necessiten ideals).

Aquest és un plantejament altament controvertit i contestat des de moltes bandes, per molts arguments que consideren per exemple que la ideologia és sempre una representació falsa i fal.laç  de la realitat per encobrir alguna forma de domini o que el món es mou per altres factors. Factors que ens superen, ens trascendeixen com a humans (Déu, la Providència o la Natura feta de lleis ecològiques i biològiques) o dels que la consciència no es pot alliberar (l’ADN on tot hi està inscrit o les pulsions i instints de l’inconscient) o que tenen prelació sobre l’intel.lecte (l’amor). Però també factors fruit d’invertir el raonament i fer de les idees i de la ideologia la conseqüència i no l’anticipació de la pràctica, del desenvolupament social efectiu, de les relacions materials i llavors són la Història, l’Economia, la Tecnologia o la Demografia les que mouen el món o més mundanament la voluntat de poder, de dominació, de glòria o la por i l’autoconservació o el càlcul i l’interès. Per d’altres, l’únic que aporta canvi és la part imprevista i sempre inherent a qualsevol acció humana, l’esdeveniment [3]. Fins i tot el relativisme proclama la fi de la modernitat, de l’autoafirmació de la raó (som a la postmodernitat on tot pensament és dèbil i en bona mesura equivalent perquè ja no hi ha fonamentació universal possible) i per tant de qualsevol ideologia amb voluntat de determinar el futur del nostre món.

Més en concret, el capitalisme es considera a sí mateix, i apareix majoritàriament (massa reflexions crítiques li concedeixen), com l’estructura base, el moll de l’os del sistema de la modernitat en tant que formulació coherent amb el que realment passa: tots som homo economicus regits per la llei invisible i de ferro de l’oferta i la demanda perquè en últim terme els diners, la disposició de capital és l’únic que pot permetre la felicitat. Així, es fa omnipresent (pot ser alhora l’explicació del puritanisme auster i del consumisme hedonista) i expulsa qualsevol altre plantejament a la categoria d’ideologia periclitada, per irrealista i per irrealitzable, i en últim terme antisistema.

Però el capitalisme només és la ideologia neoliberal, una de les moltes compatibles amb la modernitat, que amb la globalització intenta adquirir una posició hegemònica. I encara que el diner (a l’igual que el treball o la informació) tingui més presència en la modernitat que en la pre-modernitat [4] ni vivim en una economia capitalista (sinó d’estat-i-mercat) ni el benefici és l’únic valor existent (la identitat o la cooperació entre d’altres el poden substituir) i en canvi el que s’infiltra a tot arreu són precisament les idees (gairebé tot el que consumim són objectes i serveis hipertransformats pel disseny i la idea del producte).

El socialisme creu que podem i hem de decidir amb quines idees volem viure. El socialisme creu en la força de les idees, en la seva capacitat per liderar les agrupacions humanes i per portar els canvis socials. Idees que certament neixen del cervell humà i sempre delimitades pel llenguatge on s’articulen i pel context de l’època en que sorgeixen però al mateix temps sempre potencialment infinites i potencialment portadores d’imaginació per anar més enllà de la realitat. Sense dogmatisme, els i les socialistes pensem que les nostres idees són les millors, i els nostres ideals els més convenients per conviure, però també sabem que no són les úniques possibles i que cal contrastar-les en els processos democràtics. D’aquesta convicció i del criteri ètic del convenciment (vegeu tesi 13) se’n deriva que no hi ha res políticament més rellevant que el posicionament ideològic i que el combat de les idees. I per això, el fonament ideològic ha d’anar per davant en totes les propostes polítiques socialistes. El tactisme dessagna el socialisme.

El socialisme és doncs una ideologia de la modernitat. Una ideologia que es diferencia i s’oposa a d’altres ideologies ( i al capitalisme en particular) perquè forma un conjunt consistent d’idees socials i polítiques, un programa global i a llarg termini cap un horitzó concret de canvi i millora de les condicions de la pròpia modernitat: una societat justa, una unió d’éssers humans lliures i iguals de dret i de fet tots diferents i tots interdependents.

[Aquest text forma part de la sèrie 15 tesis per bastir un socialisme contemporani]


[1]. El pensador alemany U.Beck distingeix dues fases de la modernitat: la modernitat industrial, estructurada i lineal, i la modernitat  actual informacional o reflexiva, fluida i no lineal. Aquesta segona és la que anomena societat de risc (i Z.Bauman modernitat líquida).

[2] Per a la teoria general de sistemes del sociòleg alemany N.Luhman, el que caracteritza la modernitat en contraposició al sistema d’estratificació i jerarquia pre-existent és un nou sistema de diferenciació funcional, és a dir de convivència amb poca interdependència per part de subsistemes focalitzats en abordar reptes o problemes socials (economia, política, ciència, art…) que s’autoregulen i s’autoreprodueixen.
[3] Aquesta és la tesi de H.Arendt que no vol ni sentir parlar d’ideologia (per ella, literalment, la lògica d’una Idea que tot ho esclafa) i que afirma “millor viure en la contradicció que en la ideologia”.

[4]. L’estatus adquirit per naixement (o per casament) relativitzava el rol social del diner i l’organització pre-industrial limitava el nombre d’intercanvis on s’utilitzava (així com el treball no tenia cap valor i la informació circulava amb moltes dificultats).

Renda Bàsica Universal (RBU)

La RBU és una renda universal incondicionada, és a dir un ingrés mínim de subsistència per a tothom sense excepcions, en qualsevol circumstància des que naixem fins que morim i del que es disposa pel sol fet de ser ciutadans. La quantia i el procediment de cobrament poden ser diversos, segons es decideixi.

Una utopia? Pot ser, però a mi em sembla més aviat un somni, un somni com molts dels que hem tingut els socialistes al llarg dels dos últims segles i que, després de llargues lluites, tenacitat i convenciments, s’han fet realitat. D’aquests somnis en diem drets. Hem somiat els drets polítics (sufragi universal, expressió, manifestació…), els drets laborals (sindicats, vaga, edat, jornada…), els drets socials de l’estat del benestar (educació, sanitat, pensions, cultura…) i els drets civils (avortament, matrimoni homosexual…) i hem somiat la igualtat home-dona. En tots ells ens queda camí per córrer però, precisament, perquè no somiar ara un dret econòmic que els reforci tots, que d’alguna manera els culmini? Un dret que ens empoderi definitivament com a ciutadans i com a treballadors, que faci completament accessibles i compartits els serveis públics, que eradiqui la pobresa evitant la subsidiació, que ens acosti molt més a la igualtat sense la que no hi ha plena llibertat. Aquest dret és la RBU.

És realment possible? En les nostres societats hiperproductives la riquesa suficient existeix sense cap mena de dubte i la nostra capacitat creativa i tecnològica per mantenir-la sense liquidar els recursos naturals, si hi ha voluntat col.lectiva, està acreditada. Només cal desenvolupar més els mecanismes fiscals, sobretot els internacionals, per redistribuir aquesta riquesa existent i potencial. Una redistribució que no serà contraproduent per al creixement econòmic sinó que, al contrari, l’estimularà, com ja van fer el salari mínim i les vacances pagades, i el retroalimentarà aportant estabilitat i confiança com va passar amb el pacte social de l’estat del benestar. La clau és una altra: l’imprescindible i difícil consens social i polític, perquè la seva implementació és un repte ingent que implica canvis socials estructurals. La RBU no és doncs per demà però, si la majoria hi creu, és perfectament possible. I per això hem de començar a moure’ns si volem arribar-hi. (En aquest sentit, està molt bé donar passes que ens hi acostin, com en el seu dia es va fer amb les pensions no contributives o avui es planteja amb l’ingrés mínim vital per a famílies amb pocs recursos).

Evidentment, els primers que n’hem d’estar convençuts som nosaltres mateixos. La RBU pot ser la resposta solidària i cooperativa sense paternalismes, la nostra resposta socialista (lluny d’individualismes neoliberals i de comunitarismes de tot ordre) a la sensació d’impotència i d’abandonament, al desconcert social de molts conciutadans davant la primera gran crisi de la globalització. La RBU pot ser una nova gran bandera socialista, mostra de voluntat i de conviccions per transformar realment la situació i referent d’il.lusió i esperança. Una bandera necessària perquè de moment només onegen les banderes del replegament identitari grupal (independentisme, brexit, Trump…).

En definitiva, proposo que els socialistes fem un gran debat obert sobre la RBU. Que més enllà de petites pinzellades com les que hem fet abans i durant el 13è Congrés engeguem una reflexió extensa i àmpliament compartida sobre el perquè, el quan, el quant, el qui i el com de la RBU. Decidim el que decidim crec que pot ser-nos útil i interessant.