La caiguda dels pressupostos d’educació de la Generalitat de Catalunya (2010 – 2017)

Em plau presentar-vos aquest magnífic treball de la Belén Tascón, des de fa poc nova presidenta de la FAPAC (Federació d’Associacions de Pares i Mares d’Alumnes de Catalunya), sobre la previsió i execució dels pressupostos del departament d’educació de la Generalitat de Catalunya durant els últims anys. S’hi demostra sense pal·liatius quines han estat les prioritats dels governs nacionalistes en matèria d’educació al nostre país.


Pressupostos públics en educació a Catalunya – Belén Tascón

Sobre referents, cites i al·lusions (Article escrit per Joan Ferran)

 “He observat que a la sí de molts partits de casa nostra -especialment en aquells que no han pres una opció taxativa sobre el sobiranisme- han proliferat les picabaralles internes i els posicionaments enfrontats al respecte.”

Acceptem-ho, vivim en un temps de dubtes on les veritats revelades han deixat de ser-ho. Tot sembla ser un xic més insegur que abans, fins i tot menys previsible. Desconeixem fins a on arribaran els efectes nocius i perversos de la crisi econòmica i quines conseqüències tindrà sobre el país i la seva cohesió social. Ignorem quina serà la capacitat de resistència dels damnificats de les retallades i la intensitat de la revolta que s’endevina. A hores d’ara resulta difícil mesurar com es manifestarà electoralment l’enuig  i la fatiga del ciutadà i com, això, repercutirà sobre la vida dels partits o del joc democràtic. Caldrà observar amb atenció els resultats de les eleccions europees i fer-ho, no sols des d’una lectura en clau espanyola, sinó també en clau continental. Tindrem temps per parlar abastament de tot això…

Doncs bé, permeteu-me a partir d’aquest conjunt d’enigmes apuntats baixar al detall, a les petites coses  irrellevants però que sovint insinuen d’altres importants.  He observat que a la sí de molts partits de casa nostra -especialment en aquells que no han pres una opció taxativa sobre el sobiranisme- han proliferat les picabaralles internes i els posicionaments enfrontats al respecte. Aquest fenomen l’han viscut, en major o menor grau, UDC, EUA i el PSC entre d’altres. Les diferencies discursives han forçat als protagonistes dels debats a cercar referents, o ‘doctrines’ si vostès volen, per tal de consolidar argumentaris o, si menys no, armar-se de raons per la polèmica. Per exemple: Fa pocs dies el conseller Santi Vila, en un article a La Vanguardia, va tenir la ‘gosadia’ de valorar la figura de Puig i Cadafalch per damunt dels presidents Macià i Companys. Anatema! El rebombori va ser espectacular. Una allau de reaccions de tota mena va caure sobre el conseller -un dels més creatius i dialogant que té el govern de CiU-  acusant-lo gairebé de traïdor per desconsideració. Ja veieu, l’atmosfera esta tan carregada que sovint citar a terceres persones pot resultar perillós fins i tot per un addicte al sistema. A can PSC també passen coses semblants. No és cap secret que uns quants discrepen obertament de les directius de l’executiva del partit (això és legítim) i contradiuen  els acords adoptats per la majoria (això no ho és tant) però aquest no és avui el tema..

Al fil del què afirmava abans respecte els referents on emmirallar-se  m’ha sobtat la utilització, per part de Joan Ignasi Elena, d’una cita del que fou fundador del Partit Comunista Italià, Antonio Gramsci, com a missatge o lema per encoratjar als seus companys de dissidència. Deia així la cita en qüestió: “Organitzeu-vos perquè necessitarem tota la vostra força”.

Ràpidament m’ha vingut a la memòria quelcom que en el seu dia va dir Michel Foucault respecte del pensador sard: “Gramsci és un autor més citat que llegit” Doncs  potser sí. Considero que és un autor que no hauria de ser citat a granel, fora de context. El seu pensament polític i filosòfic és ple de matisos i complements, les frases aïllades no poden transmetre mai en plenitud el seu ideari. Gramsci a partir de Maquiavel i del seu Princep va especular abastament sobre el paper del partit polític, del rol dels seus quadres i militants, propugnant una dinàmica de funcionament intern participativa i creativa on l’organització esdevenia un ‘intel·lectual orgànic’ destinat a crear una hegemonia social camí d’aconseguir la hegemonia política i el poder. Aquesta organització -no oblidem l’època en que Gramsci va teoritzar- també contemplava una exigència d’homogeneïtat de criteris programàtics i d’acció, una disciplina.

El model de partit que varen bastir els Gramsci, Bordiga i Togliatti d’aquells temps té poc a veure a les picabaralles internistes i l’atmosfera desideologitzada que es respira a Can PSC. Compte doncs amb els referents que es poden convertir en bumerangs durs i cruels. A un servidor, per exemple, li molen més els Consells Obrers de fàbrica dels que parlava Gramsci que no els sindicats actuals…. Però som al 2014!!! .

També podreu trobar aquest article aquí.

—————————————————————————————————————————————————————–

Joan Ferran: Nat a Barcelona el 13 de novembre de 1951. Llicenciat en filosofia i lletres i diplomat en història contemporània per la Universitat Autònoma de Barcelona. Ha treballat en el sector de l’ensenyament. Ha tingut també càrrecs de direcció tècnica a l’Ajuntament de Barcelona al costat d’Antoni Santiburcio. Ex Diputat del PSC al Parlament de Catalunya, membre de l’Executiva Nacional del PSC (2000-2011) i Ex Primer Secretari del PSC de Barcelona.