El pacte lingüístic de Catalunya penja d’un fil

L’esquerra (PSC i PSUC) va fer de pal de paller per bastir el pacte lingüístic de la Catalunya democràtica després de la llarga nit del franquisme. El català, aixafat i menystingut durant 40 anys, necessitava suport per tornar a posar-se dempeus mentre el castellà, llengua materna de milions de catalans, ja no podia ser obviat com a llengua del país. Així, el pacte, plasmat en diverses lleis votades per amplíssimes majories i emparades per la lletra i l’esperit de la Constitució de 1978 i l’Estatut de Sau, es va construir entorn d’un pressupòsit implícit expressat en dos objectius molt clars i tres instruments d’aplicació consensuats. El pressupòsit, evitar la formació de dues comunitats lingüístiques que simplement coexistissin subdividint Catalunya en castellanoparlants i catalanoparlants, i apostar al contrari per una única comunitat bilingüe, és a dir, on tothom (i encara més especialment els servidors públics) entengués i parlés perfectament tant el català com el castellà i on la catalanitat no depengués de la llengua (perquè és català qui viu i treballa a Catalunya). Els objectius, normalitzar en termes de reconeixement i ús la llengua catalana i proveir coneixements lingüístics suficients de totes dues llengües a tota la població per garantir la igualtat de drets i oportunitats a tothom. I els instruments, el Consorci per a la Normalització Lingüística, liderat pels Ajuntaments sobre la base de la gratuïtat, l’estímul i la voluntarietat; l’establiment del català com a llengua vehicular a l’ensenyament no universitari per constituir una única xarxa educativa formadora de noves generacions universalment bilingües a partir de criteris de flexibilitat i adaptació a l’entorn sociolingüístic; i l’ús habitual a les administracions públiques (TV3 inclosa) del català com a llengua de comunicació.

Vint anys després, un cop l’èxit del pacte havia quedat acreditat per l’extensió quantitativa i qualitativa de l’ús del català (amb l’única excepció significativa de l’àmbit de la justícia) sense que això comportés cap retrocés en l’ús i el reconeixement públic del castellà i per la consolidació de la cohesió social i la convivència al nostre país, fins i tot en el marc d’una important onada d’immigració estrangera, el nou Estatut de 2006 el refrenda declarant explícitament el coneixement tant del català com del castellà com un dret i un deure per a tots els ciutadans i ciutadanes de Catalunya. Aquesta formulació polític-jurídica, que la sentència sobre l’EAC de 2010 no qüestiona, reflecteix l’essència del pacte: per a què tothom i en tota circumstància pugui exercir el seu dret a utilitzar una de les dues llengües, recíprocament tothom ha de tenir el deure de conèixer-les totes dues. Només així es pot fer efectiu el dret lingüístic individual, mantenint la igualtat entre llengües.

Tanmateix, des del principi, el nacionalisme (una llengua, una cultura, una nació, un Estat) tant català com espanyol ja es va mostrar reticent al pacte. El model de societat nacionalista és un model monolingüe (jo vull viure en català o en castellà sense interferències) o com a molt de jerarquies lingüístiques on queda molt clar quina és la llengua que s’identifica amb el país. I a més el nacionalisme considera que les llengües no poden conviure, que més enllà de coexistències temporals, que no són més que treves, quan dues llengües es troben en un mateix territori lluiten inevitablement per imposar-se i subsistir o són minoritzades i condemnades a desaparèixer i que per tant el bilingüisme només és i pot ser l’estat transitori d’una generació, els fills dels immigrants, que tard o d’hora s’acabarà decantant per una o altra llengua i sumant-se a un o altre bàndol. Seguint aquest patró, el nacionalisme català va tibar la corda proposant multes lingüístiques o insistint en el suposat poc ús social del català, en particular als patis de les escoles, i el nacionalisme espanyol va desfermar cíclicament campanyes mediàtiques sobre la suposada discriminació lingüística del castellà a Catalunya. Però tot plegat va ser bastant irrellevant, fins i tot en la segona llei de normalització lingüística aprovada en un Parlament amb àmplia majoria de CiU o durant la majoria absoluta del PP d’Aznar, fins que al 2010 es trenca el consens estatutari i comença el procés independentista.

Llavors, un cop deslegitimat políticament i socialment el nou Estatut amb els seus acords implícits i explícits, els nacionalismes català i espanyol, en un context de competència interna per la consolidació de nous partits en cada un dels seus entorns (ERC i C’s), comencen a qüestionar, ara sí de manera seriosa, el pacte lingüístic en una espiral que es retroalimenta. A partir de 2010 el nacionalisme independentista català ataca el pacte amb 3 actuacions: TV3 deixa de ser la televisió pública en català per passar a ser la televisió nacionalista catalana (de la llengua als continguts nacionalistes); l’escola pública que utilitza el català com a llengua vehicular de l’ensenyament ha de passar a ser l’escola catalana, és a dir, l’escola monolingüe en català que relega el castellà fora de les aules, els patis, les extraescolars i els despatxos i les reunions (de la llengua vehicular al monolingüisme); i del castellà passa a dir-ne espanyol, és a dir, la llengua d’allà on volem marxar, amb el que s’indica que l’única llengua de Catalunya és el català, que la cultura catalana d’expressió castellana no ens representa i que la catalanitat només la dona el català (del castellà a l’espanyol). Al seu torn, el nacionalisme espanyol contraataca proposant espanyolitzar els alumnes catalans i responsabilitzant, no pel seu ús nacionalista sinó per la seva estructura lingüística, TV3 i l’escola de l’expansió independentista, entre molts altres exabruptes. L’última mostra d’aquesta actitud política és la voluntat del govern del PP de fer renàixer l’antiga proposta de Jordi Pujol (abans del pacte) de tenir dues línies escolars segons la llengua vehicular triada per les famílies.

Fruit d’aquesta confrontació, avui el pacte lingüístic de Catalunya, un dels pilars de la integració i la cohesió al nostre país, penja d’un fil. I si no s’ha trencat del tot, esquinçat pel reforçament de les pressions nacionalistes de signe contrari que constantment es reafirmen en un sentiment d’agressió, és perquè cap de les dues alternatives té prou força per imposar-se sobre l’altra i el pacte antic és el mal menor. Però per aquest camí la base del pacte, el consens, pot quedar completament erosionada fent que ningú senti com a seu el sistema lingüístic vigent amb tot el que això representa de risc per a la convivència.

Moltes veus diuen que no passa res, que la societat catalana no té cap problema lingüístic. Però sí que el té. Si no es pren consciència que el nostre pacte lingüístic està molt qüestionat i no es frenen els atacs i els contraatacs en aquesta matèria molt aviat el pacte es trencarà definitivament(com ha passat ha tants altres llocs d’Europa i del món). Cal doncs afrontar la situació de cara i posar-nos a refer, per salvar-lo, el nostre pacte lingüístic. Es tracta de donar els següents passos: primer, tornar a seure tots els grups polítics al Parlament i escoltar a tothom (agents educatius, socials, culturals,….) de nou per copsar la nova realitat sociolingüística del país. Segon, rectificar el que pertoqui o tornar als orígens sempre per amplíssima majoria si no és possible el consens total. Tercer, fer explícites les bases del pacte i comprometre’s a respectar-lo durant un període concret, llarg si pot ser, per tornar-lo a revisar al final.

Amb tot, la meva aposta és refer-lo a partir de tres idees clau. Parlo d’una societat lingüísticament igualitària (llibertat total d’ús d’ambdues llengües, reconeixement i respecte, igualtat de drets i deures lingüístics per tenir igualtat d’oportunitats), universalment bilingüe (català i castellà llengües de Catalunya i de tots els catalans i catalanes) i de vocació plurilingüe (oberta a més llengües d’Espanya, d’Europa i de molts catalans o catalanes d’altres orígens). Només així podrem reprendre en el que ha estat un dels períodes més reeixits per a les llengües a Catalunya, un període d’enfortiment i consolidació del català sense retrocés ni menyspreu del castellà.

Anuncis

Les llengües de signes

La  quarta sessió del Seminari Multidisciplinar sobre el Plurilingüisme a Espanya, reunit el passat 21 d’abril al Senat per empènyer una vegada més les forces polítiques cap el reconeixement i suport efectiu de la nostra realitat plurilingüe, m’ha permès prendre plena consciència de la presència i vitalitat d’un membre silent en l’entramat de les llengües espanyoles : les llengües de signes.

Després de conèixer millor la situació de l’aragonès, una llengua antiga nascuda amb les altres llengües romàniques de la península i de forta expansió a l’alta edat mitjana que té ara un futur eriçat de dificultats (30.000 parlants envellits i dispersos), les llengües de signes van aparèixer amb tota la força de la joventut que es vol obrir camí, en l’explicació de la directora del CNLSE (Centro para la Normalización de la Lengua de Signos Española).

Les llengües signades o viso-gestuals amb prou feina tenen un segle de vida. Van nèixer a l’entorn de les llavors creades escoles per a persones sordes fruit de la interacció entre els membres d’un col.lectiu que per primer cop s’agrupava de manera sistemàtica i per a una activitat positiva.

Malgrat el que es pugui pensar inicialment, les llengües de signes són, com les llengües parlades o auditivo-vocals, llengües naturals que participen dels universals lingüístics, és a dir, nascudes per complir les funcions lingüístiques (articular el pensament, comunicar-se……) i dotades de tots els elements per fer-ho encara que (de moment) no tinguin escriptura, com per altra banda tantes llengües orals al món. No són per tant ni un codi ni una forma de transcripció de les llengües parlades per a les persones sordes i per això no hi ha cap relació lingüística prèvia entre les dues llengües de signes reconegudes des de la Llei de 2007 a Espanya, l’espanyola i la catalana,  i el castellà o el català respectivament, com ho demostra per exemple el fet que a Sudamèrica la llengua de signes espanyola és desconeguda i en tenen unes altres. Totes les llengües de signes són úniques i diferents entre sí encara que evidentment, com també totes les llengües, siguin  traduibles.

Alhora, totes les persones sordes que s’expressen amb alguna llengua de signes són com a mínim bilingües perquè també aprenen a llegir i escriure les llengües del seu entorn per poder viure amb les màximes oportunitats.

Tot plegat em reafirma en dues conclusions:

  • La reivindicació del plurilingüisme espanyol i de totes les mesures per a les llengües i per als qui les empren que hauria de comportar (simbòliques, d’ús, de promoció, de protecció…) ha d’incloure sense dubte les llengües de signes.
  • Les llengües vertebren comunitats d’usuaris, no territoris. Els territoris els vertebren les institucions político-socials i tots són en menor o major proporció multilingües.

Cuarto Seminario Plurilingüismo-01
 

 

L’Espanya Plurilingüe rep nombrosos suports

El passat 25/2 va tenir lloc a Madrid la primera presentació pública dels suports inicials amb els que compta el Manifest per al reconeixement i el desenvolupament de la pluralitat lingüística d’Espanya “Espanya plurilingüe”, mitjançant la seva lectura compartida en les 7 llengües d’Espanya (castellà, català-valencià, gallec, euskera, asturià-lleonès, aragonès i aranès).

Tal i com explica la crònica de l’acte, d’entre els 237 suports, principalment de filòlegs i lingüistes, periodistes, escriptors, filòsofs i acadèmics, destaquen Carme Riera, Manuel Rivas, Bernardo Atxaga, Jaime Siles, Daniel Innerarity, Manuel Cruz, Joaquim Coll, Fran Caamaño i els catedràtics de lingüística Ángel López, María Luisa Calero, Josefa Dorta, Miguel Casas i Ricard Morant així com més de vint catedràtics d’altres disciplines. Són persones de 15 de les 17 CCAA d’Espanya que representen una gran diversitat d’aproximacions a la realitat de la nostra pluralitat lingüística.

A totes elles, les que han participat des del primer moment en el Seminario multidisciplinar sobre el plurilingüismo en España que ha impulsat el Manifest i les que s’hi afegeixen ara amb la seva signatura, els dono molt sincerament les gràcies per seu compromís en un projecte que compartim molts i que està obert a que el comparteixin encara molts més. Un projecte de progrés i concòrdia plantejat des del rigor i el respecte que de ben segur s’acabarà obrint pas.

Manifest per una Espanya plurilingüe

El treball del Seminari multidisciplinar sobre el plurilingüisme a Espanya, que ja ha mantingut tres trobades (Madrid, Barcelona i  València) en poc més d’un any i que ja agrupa més de 100 participants  (professors, experts, acadèmics, intel·lectuals, periodistes i polítics) provinents de nou CCAA diferents, continua donant els seus fruits i ha permès consensuar un manifest, per donar-lo a conèixer a tota la societat espanyola i recollir adhesions, que emfatitza la necessitat i la oportunitat d’abordar a fons i amb valentia aquesta assignatura pendent i que demana a les forces polítiques que debatin i consensuin en la propera legislatura una llei que reconegui i empari la pluralitat lingüística d’Espanya.

Defenso el plurilingüisme, que és molt més que l’acceptació passiva del multilingüisme inherent a tota societat humana, per a Catalunya, per a Espanya i per a Europa per molts motius que he explicat en anteriors ocasions i en estreta vinculació amb el federalisme, però avui vull fer-ho en virtut del patrimoni cultural immaterial humà que representen les llengües.

manifest-cast

És sabut que les llengües són un dels substrats bàsics de la nostra humanitat perquè configuren el pensament i per tant quantes més llengües existeixin més amplitud i pluralitat en la interpretació de la realitat i en la manera de veure el món hi haurà.  Però potser no és tant conegut que cada llengua té una musicalitat pròpia, un ritme interior únic (m’ho ha recordat fa poc el gran professor i traductor de poesia anglesa Josep Ma. Jaumà) que marca la cadència de totes les seves frases i que fa que la poesia sigui la seva expressió més primària i natural (els grans poemes èpics orals com a primeres obres literàries de moltes cultures així ho acreditarien), i no la prosa com tendim a pensar actualment, i ens suggereix que la música neix per subratllar i amplificar els accents i pauses que les cançons ja porten dintre seu.

Hem fet set versions, com no podia ser d’altre manera, del manifest en cada una de les set llengües d’Espanya: castellà, català-valencià, gallec, euskera, asturià-lleonès, aragonès i aranès.

Llegiu-lo i compartiu-lo en qualsevol de les llengües però després pareu-vos a escoltar les altres encara que les entengueu menys o gens. Us ho recomano, val la pena.

Manifest en Castellà

Manifest en Català-Valencià

Manifest en Gallec

Manifest en Euskera

Manifest en Asturià-Lleonès

Manifest en Aragonès

Manifest en Aranès

 

Anglès, esperanto o plurilingüisme

La humanitat ha estat sempre, i encara és, multilingüe. Les dades ens diuen que avui al món es parlen 4.794 llengües. Les famílies lingüístiques són moltes i molt diverses i, encara que és veritat que moltes llengües tenen pocs parlants o són exclusivament orals, existeixen com a mínim 24 alfabets i sistemes d’escriptura diferents que utilitzem col·lectius humans d’un mínim d’un milió de persones (el més nombrós és l’alfabet llatí, seguit del sistema xinès i l’alfabet ciríl·lic). I com quasi tot el que fa referència a la vida i encara més al món  humà, les llengües neixen i moren. Per fragmentació a partir dels seus dialectes, per fusió, per imposició o per inanició unes llengües han desaparegut i d’altres han aparegut.

Vivim doncs en un ecosistema lingüístic riquíssim, on cada llengua aporta una visió única del món encara que perfectament traduïble i intercomprensible i en el que hem de fer compatible la preservació de la seva diversitat (per garantir la pluralitat cultural i la creativitat que neix de l’heterogeneïtat i del valor intrínsec de cada llengua) amb l’impuls de la convivència i la comunicació (per poder desenvolupar projectes en comú) en territoris que són lingüísticament compartits i cada cop més globalitzats.

I val la pena recordar que no existeix ni un sol territori mínimament poblat, ni un sol Estat que siguin lingüísticament homogenis, ni òbviament ho són Europa, Espanya o Catalunya.

Aquest és el repte del nostre multilingüisme humà i té 3 tipus de respostes possibles:

  1. Establir jerarquies lingüístiques i acabar determinant de jure o de facto una llengua dominant d’obligatori coneixement per tothom a les diferents escales territorials. Actualment l’anglès, per diferents motius, s’acosta cap a aquesta paper a nivell mundial però a Europa la situació suscita menys consens i a nivell de cada Estat les casuístiques són molt variades i variables.
  1. Fer servir una llengua que no sigui a priori de ningú perquè de forma compartida amb les preexistents acabi essent de tothom. És el cas del llatí a Europa després de la consolidació de les llengües modernes (romàniques, germàniques o eslaves), és també el cas de l’hebreu modern a l’Esta d’Israel ( ja que els jueus que van arribar a palestina després de 1945 parlaven llengües molt diferents entre sí, encara que el yiddish fos la majoritària) i és la finalitat amb la que el genial pacifista Zamenhof va crear el 1887 l’esperanto com a vehicle de comunicació i vincle d’unió supralingüística i supranacional.
  1. Fomentar que tothom domini o parli (plurilingüisme) o com a mínim entengui (sesquilingüisme) quantes més llengües millor, començant per les més properes, a fi de què gairebé sempre es pugui trobar una llengua en comú amb l’interlocutor i/o que cadascú parli amb la llengua que vulgui i l’altre l’entengui. És el que passa en moltes regions de l’Àfrica o d’Àsia on milions persones parlen sense cap problema quatre o cinc llengües i en els nostres països entre les persones més predisposades perquè quan se sap més d’una llengua és més fàcil aprendre’n de noves.

Defenso aquesta tercera resposta en general, perquè crec que hi surt guanyant tothom (els parlants perquè esdevenen més cultes, amb més capacitats i oportunitats; les llengües perquè guanyen parlants i es preserven millor desjerarquitzades; i les societats perquè es manté la cohesió sense qüestionar els drets de ningú), i molt particularment per a Catalunya i Espanya.

Per això celebro molt especialment que 50 acadèmics, professionals i polítics poguéssim tornar a trobar-nos en el II Seminari multidisciplinar sobre el plurilingüisme a Espanya el passat 24 d’Abril a Barcelona treballant per construir les bases d’un nou pacte lingüístic que aposti sense embuts pel reconeixement del nostre multilingüisme i per la promoció del plurilingüisme. Arribar al consens no serà fàcil però és perfectament possible i la trobada va suscitar noves forces i voluntat d’estendre el projecte.

L’amic Pau Vidal ha escrit recentment un llibre on argumenta que el bilingüisme mata alguna de les dues llengües. No puc per menys que contradir-lo rotundament: el que mata les llengües per la via de la incomunicació, la incomprensió i l’enfrontament és el monolingüisme. A ell, i a tots els qui llegiu aquest post, us recomano el magnífic llibre de X. Zabaltza que m’ha empès a escriure aquestes ratlles. Es diu “Una historia de las lenguas y los nacionalismos” (Gedisa, 2006) i s’hi aprèn moltíssim des de la primera fins a l’última pàgina.

Els defensors del plurilingüisme tornem a impulsar el seu reconeixement legislatiu

El dimarts dia 9 de setembre 50 professors, experts, acadèmics, intel·lectuals, periodistes i polítics (provinents de 9 Comunitats Autònomes diferents) ens vàrem trobar en el marc de la Fundación José Ortega y Gasset-Gregorio Marañon de Madrid, per debatre i impulsar el reconeixement legislatiu de la pluralitat lingüística a Espanya. Una vella aspiració tan lògica i coherent com sempre amb la realitat social i cultural i més oportuna i necessària que mai en l’actual context polític que demana a crits mesures d’acord i modernització de la societat espanyola i les seves institucions.

Per això, els qui defensem el plurilingüisme com una garantia dels drets individuals de ciutadania i com a factor d’igualtat social però sobretot com un valor en si mateix i una oportunitat d’obertura, intercanvi i mestissatge cultural que són els elements bàsics de la creativitat i el progrés, reprenem, després de que el PP desestimes la presa en consideració de la proposició de Ley Organica de Reconocimiento y Amparo de la Pluralidad Linguistica de  Espanya al Senat, el camí de la discussió i la redacció d’un text legislatiu amb més suports i complicitats que pugi ser com a mínim discutit i votat, sinó aprovat, a les Corts Espanyoles.

Ho farem els cops que faci falta fins a aconseguir-ho. L’empresa s’ho val.