Longevitat

Durant segles, des de la revolució agrícola i el que es coneix com l’axial age (el naixement de l’home comunicatiu, social i polític) fins a la revolució industrial i el gran desenvolupament cientificotècnic de la modernitat, l’esperança mitjana de vida a les nostres societats es va mantenir molt baixa i estable, fent que el nombre real d’individus vells fos sempre molt petit en relació a la resta de la població. Alhora, sempre hi havia molts més homes vells que dones perquè la mortalitat en el moment del part era molt elevada. Però malgrat l’estabilitat de les seves condicions objectives, la visió de la vellesa a Occident va anar oscil·lant sempre entre dues concepcions contraposades. La concepció d’arrel platònica, curiosament compartida amb la tradició oriental, que veu la vellesa en positiu, com la culminació d’una vida d’aprenentatge i per tant en fa un referent social (el rei savi com a model de governant), i la concepció d’arrel aristotèlica que veu la vellesa en negatiu, com una etapa de feblesa que no et permet ser apte per a la vida social i completament contraposada a la bellesa plena de força de la joventut (el conqueridor com a model de governant).

Com és sabut, a la nostra època moderna aquells dos paràmetres de la vellesa (baixa esperança de vida i masculinització) s’han capgirat completament fruit de molts avenços en alimentació, sanitat, habitatge, condicions laborals i de la disminució progressiva de les guerres, fins arribar avui a una vellesa més feminitzada i sobretot a una esperança de vida molt més elevada. El resultat és el fenomen de la longevitat: percentatges molt alts, en generacions successives, de persones que viuen fins molt més enllà dels 80 anys. Això pot donar peu, com passa actualment degut a una natalitat molt baixa que la immigració no compensa, a un envelliment de la població, en el sentit d’una inversió de la piràmide d’edats. Però si es reprengués la natalitat o la immigració compensés el nombre reduït de naixements o, com passarà al 2050, les generacions que arribin a la vellesa comencessin a ser cada cop més minses, la longevitat romandria malgrat la societat ja no estaria envellida. La longevitat és doncs el descriptor d’un nova situació social: quasi tots vivim o viurem més i millor.

Tanmateix, el que sobretot cal destacar dels nostres temps és la desincronització entre el marcador biològic i el marcador sociològic, la contradicció entre la importància quantitativa i la importància qualitativa de la vellesa a la nostra societat. Vivim cada cop més ancorats en la concepció aristotèlica negativa de la vellesa, inoculant a tota hora la idea de la joventut com la situació vital desitjable i entronitzant la productivitat laboral i marcant per tant la vellesa com una edat inútil (estenent, com va dir Simone de Beauvoir, una conspiració de silenci sobre la vellesa), mentre l’època de després de la jubilació és cada cop més llarga i es viu en molt millors condicions. Viure més i amb millor salut no és correspost amb més sinó amb menys paper i utilitat social. I a més quan la salut no acompanya tant, es nota molt la gestió massa tecnificada i poc humanitzada de l’estat del benestar. Potser en altres èpoques en què la humanitat també valorava poc la vellesa, els vells s’hi resignaven, el comunitarisme dominant feia que assumissin el seu rol purament passiu sense incomoditat. Però el nostre és el temps de l’individu, de la consciència plena de la seva autonomia funcional i decisional i veure’ns relegats per un prejudici social edatista ens rebel·la cada cop més. Aquesta és la paradoxa de fons que posa de manifest el concepte de longevitat: la nostra societat afronta la vellesa al revés de com l’hauria d’afrontar, d’una manera on hi perdem tots, individus i col·lectiu. Per això, pensar la societat des de la longevitat, i rectificar, pot ser un potent motor de canvi.

Què caracteritza doncs exactament la longevitat? I què ens obliga en conseqüència a canviar? La longevitat comporta fonamentalment un canvi en la valoració de la vellesa. La vellesa no és ni uniforme ni homogènia. Ni comença forçosament als 65 anys amb la jubilació ni tothom té les mateixes necessitats. Cada vellesa és diferent i en tot cas s’identifiquen tres grans subcol·lectius dels que els individus poden entrar i sortir: el dels adults grans, en plenes condicions; el dels vells fràgils, més inclinats al replegament; i el dels vells depenents, molt més necessitats de suport. La longevitat no associa envelliment a decadència i considera que l’únic tret específicament distintiu de la vellesa (més enllà dels inherents al cicle fisiològic) és un ritme de vida diferent format a partir de la conjunció de dos elements sobrevinguts amb els anys: l’alentiment, fruit del desgast acumulat, i el dubte, nascut de l’experiència. Cap altre tret vital (en termes de capacitats, de dificultats, d’expectatives…) és únicament propi de la vellesa i per això no té cap sentit separar-la substantivament de la resta d’edats. És a dir, la vellesa pot i ha de mantenir intacte la sociabilitat de la vida adulta (objectius propis, autoorganització, capacitat relacional, participació social, etc.) encara que a un altre ritme vital. I aquest és el moll de l’os de la longevitat.

Una longevitat que, per desplegar-se i aconseguir que la societat mesuri també el seu ritme vital, ens obliga a fer canvis a dos nivells diferents. El primer nivell és el propi abordatge social de la vellesa. Cal deixar de banda l’edatisme, que entén la vellesa com una classe passiva o fins i tot com un retorn a la infància, i els microedatismes (1), que en la quotidianitat des les famílies, l’activitat social i les accions institucionals tendeixen a minusvalorar el paper i les capacitats de la vellesa organitzant-los sempre la vida (ajudar no és substituir). La vellesa s’ha d’abordar des de la personalització, com volem que passi en les altres etapes de la vida, i sense posar a part o limitant a ningú: que ningú es deixi anar, que ningú es desconnecti, res d’aïllaments i de cercles tancats amb tot organitzat pels demés. La vellesa requereix evidentment atenció positiva, diferenciada i específica però mai segregació ni econòmica ni territorial ni relacional. Aquestes han de ser les idees clau per a les polítiques públiques directament o indirecta adreçades a la vellesa.

Però els canvis més grans s’han de produir en els comportaments socials generals, els que afecten a tothom, perquè sense aquestes transformacions difícilment la longevitat encaixarà amb la nostra societat . Al nostre parer, aquests canvis són quatre. El primer és rebaixar el presentisme en el que vivim i tornar a valoritzar el passat i el futur. La vida és un viatge, el que li dona sentit és la trajectòria. L’important no és només el que es té o el que es fa aquí i ara, sinó també el que s´és fruit del que s’ha fet o el que encara es pot ser a partir dels objectius de futur més o menys llunyà que cadascú es dibuixi. El tot poderós present ha de recordar que no és més que el punt on es troben el passat i el futur (així ens ho han explicat els filòsofs). El segon canvi té a veure amb alguns dels valors dominants en el nostre entorn. El neoliberalisme capitalista empeny la nostra societat cap al consumisme, l’obsolescència, el rendiment immediat… mentre el ritme de la longevitat proposa uns altres valors: hi ha una experiència anterior vàlida per transmetre, aprofitable si més no en part, que demana intercanvi, pausa i maduració, inversió a mig i llarg termini. El tercer canvi afecta la forma d’entendre la cura, l’atenció als altres. La cura de la longevitat només pot ser un acompanyament, només pot partir de la base d’escoltar, de compartir, d’ajuntar les expectatives del qui es cuida amb el que cuida. L’acompanyament conjuga l’expertesa del cuidador amb l’experiència del cuidat, l’acompanyament aspira a no substituir l’altre mantenint sempre la seva autonomia decisional. Finalment, el quart canvi és assumir que l’edat també conforma la matriu de la diversitat. No hi ha entorn divers si no és plurigeneracional. Les generacions han de conviure perquè aflori el valor de la diversitat igual que necessitem pluralitat cultural, socioeconòmica o de gènere. Qualsevol territori, àmbit o institució privada o pública (òbviament no sectorial) per ser realment plural i diversa i beneficiar-se del que això comporta i representa ha de ser intergeneracional en la seva composició i el seu relat. En definitiva, ha d’incorporar també la perspectiva de longevitat.

Aquest és el marc teòric que conforma la longevitat. Un concepte, com d’altres (el de joventut, el de gènere o el d’interculturalitat per exemple), que es construeix i s’incardina amb el gran relat de la modernitat (individualització, globalització, ciència…), el teló de fons de tot el nostre pensament contemporani, i que guanyarà vigència amb l’allargament progressiu, si es produeix, de l’esperança de vida (fins als 120 anys pronostiquen els científics). Però si es confirmen els vaticinis del transhumanisme sobre la potencial infinitud de la vida humana, llavors, paradoxalment, el concepte de longevitat portat a la seva màxima expressió –la longevitat eterna- perdrà la seva capacitat explicativa i les pròximes generacions n’hauran de buscar de nous.

(1) El microedatisme més conegut és el de l’anunci televisiu de la Loteria Nacional de fa 2 anys, en el que el paternalisme es conjurava a tot un barri per continuar fent-li creure a una senyora gran que li havia tocat la loteria tal i com ella erròniament es pensava.

Aquest post és un extracte del document Longevitat, un motor de canvi per la societat de la Cooperativa d’Idees per Barcelona.

Anuncis

El pacte lingüístic de Catalunya penja d’un fil

L’esquerra (PSC i PSUC) va fer de pal de paller per bastir el pacte lingüístic de la Catalunya democràtica després de la llarga nit del franquisme. El català, aixafat i menystingut durant 40 anys, necessitava suport per tornar a posar-se dempeus mentre el castellà, llengua materna de milions de catalans, ja no podia ser obviat com a llengua del país. Així, el pacte, plasmat en diverses lleis votades per amplíssimes majories i emparades per la lletra i l’esperit de la Constitució de 1978 i l’Estatut de Sau, es va construir entorn d’un pressupòsit implícit expressat en dos objectius molt clars i tres instruments d’aplicació consensuats. El pressupòsit, evitar la formació de dues comunitats lingüístiques que simplement coexistissin subdividint Catalunya en castellanoparlants i catalanoparlants, i apostar al contrari per una única comunitat bilingüe, és a dir, on tothom (i encara més especialment els servidors públics) entengués i parlés perfectament tant el català com el castellà i on la catalanitat no depengués de la llengua (perquè és català qui viu i treballa a Catalunya). Els objectius, normalitzar en termes de reconeixement i ús la llengua catalana i proveir coneixements lingüístics suficients de totes dues llengües a tota la població per garantir la igualtat de drets i oportunitats a tothom. I els instruments, el Consorci per a la Normalització Lingüística, liderat pels Ajuntaments sobre la base de la gratuïtat, l’estímul i la voluntarietat; l’establiment del català com a llengua vehicular a l’ensenyament no universitari per constituir una única xarxa educativa formadora de noves generacions universalment bilingües a partir de criteris de flexibilitat i adaptació a l’entorn sociolingüístic; i l’ús habitual a les administracions públiques (TV3 inclosa) del català com a llengua de comunicació.

Vint anys després, un cop l’èxit del pacte havia quedat acreditat per l’extensió quantitativa i qualitativa de l’ús del català (amb l’única excepció significativa de l’àmbit de la justícia) sense que això comportés cap retrocés en l’ús i el reconeixement públic del castellà i per la consolidació de la cohesió social i la convivència al nostre país, fins i tot en el marc d’una important onada d’immigració estrangera, el nou Estatut de 2006 el refrenda declarant explícitament el coneixement tant del català com del castellà com un dret i un deure per a tots els ciutadans i ciutadanes de Catalunya. Aquesta formulació polític-jurídica, que la sentència sobre l’EAC de 2010 no qüestiona, reflecteix l’essència del pacte: per a què tothom i en tota circumstància pugui exercir el seu dret a utilitzar una de les dues llengües, recíprocament tothom ha de tenir el deure de conèixer-les totes dues. Només així es pot fer efectiu el dret lingüístic individual, mantenint la igualtat entre llengües.

Tanmateix, des del principi, el nacionalisme (una llengua, una cultura, una nació, un Estat) tant català com espanyol ja es va mostrar reticent al pacte. El model de societat nacionalista és un model monolingüe (jo vull viure en català o en castellà sense interferències) o com a molt de jerarquies lingüístiques on queda molt clar quina és la llengua que s’identifica amb el país. I a més el nacionalisme considera que les llengües no poden conviure, que més enllà de coexistències temporals, que no són més que treves, quan dues llengües es troben en un mateix territori lluiten inevitablement per imposar-se i subsistir o són minoritzades i condemnades a desaparèixer i que per tant el bilingüisme només és i pot ser l’estat transitori d’una generació, els fills dels immigrants, que tard o d’hora s’acabarà decantant per una o altra llengua i sumant-se a un o altre bàndol. Seguint aquest patró, el nacionalisme català va tibar la corda proposant multes lingüístiques o insistint en el suposat poc ús social del català, en particular als patis de les escoles, i el nacionalisme espanyol va desfermar cíclicament campanyes mediàtiques sobre la suposada discriminació lingüística del castellà a Catalunya. Però tot plegat va ser bastant irrellevant, fins i tot en la segona llei de normalització lingüística aprovada en un Parlament amb àmplia majoria de CiU o durant la majoria absoluta del PP d’Aznar, fins que al 2010 es trenca el consens estatutari i comença el procés independentista.

Llavors, un cop deslegitimat políticament i socialment el nou Estatut amb els seus acords implícits i explícits, els nacionalismes català i espanyol, en un context de competència interna per la consolidació de nous partits en cada un dels seus entorns (ERC i C’s), comencen a qüestionar, ara sí de manera seriosa, el pacte lingüístic en una espiral que es retroalimenta. A partir de 2010 el nacionalisme independentista català ataca el pacte amb 3 actuacions: TV3 deixa de ser la televisió pública en català per passar a ser la televisió nacionalista catalana (de la llengua als continguts nacionalistes); l’escola pública que utilitza el català com a llengua vehicular de l’ensenyament ha de passar a ser l’escola catalana, és a dir, l’escola monolingüe en català que relega el castellà fora de les aules, els patis, les extraescolars i els despatxos i les reunions (de la llengua vehicular al monolingüisme); i del castellà passa a dir-ne espanyol, és a dir, la llengua d’allà on volem marxar, amb el que s’indica que l’única llengua de Catalunya és el català, que la cultura catalana d’expressió castellana no ens representa i que la catalanitat només la dona el català (del castellà a l’espanyol). Al seu torn, el nacionalisme espanyol contraataca proposant espanyolitzar els alumnes catalans i responsabilitzant, no pel seu ús nacionalista sinó per la seva estructura lingüística, TV3 i l’escola de l’expansió independentista, entre molts altres exabruptes. L’última mostra d’aquesta actitud política és la voluntat del govern del PP de fer renàixer l’antiga proposta de Jordi Pujol (abans del pacte) de tenir dues línies escolars segons la llengua vehicular triada per les famílies.

Fruit d’aquesta confrontació, avui el pacte lingüístic de Catalunya, un dels pilars de la integració i la cohesió al nostre país, penja d’un fil. I si no s’ha trencat del tot, esquinçat pel reforçament de les pressions nacionalistes de signe contrari que constantment es reafirmen en un sentiment d’agressió, és perquè cap de les dues alternatives té prou força per imposar-se sobre l’altra i el pacte antic és el mal menor. Però per aquest camí la base del pacte, el consens, pot quedar completament erosionada fent que ningú senti com a seu el sistema lingüístic vigent amb tot el que això representa de risc per a la convivència.

Moltes veus diuen que no passa res, que la societat catalana no té cap problema lingüístic. Però sí que el té. Si no es pren consciència que el nostre pacte lingüístic està molt qüestionat i no es frenen els atacs i els contraatacs en aquesta matèria molt aviat el pacte es trencarà definitivament(com ha passat ha tants altres llocs d’Europa i del món). Cal doncs afrontar la situació de cara i posar-nos a refer, per salvar-lo, el nostre pacte lingüístic. Es tracta de donar els següents passos: primer, tornar a seure tots els grups polítics al Parlament i escoltar a tothom (agents educatius, socials, culturals,….) de nou per copsar la nova realitat sociolingüística del país. Segon, rectificar el que pertoqui o tornar als orígens sempre per amplíssima majoria si no és possible el consens total. Tercer, fer explícites les bases del pacte i comprometre’s a respectar-lo durant un període concret, llarg si pot ser, per tornar-lo a revisar al final.

Amb tot, la meva aposta és refer-lo a partir de tres idees clau. Parlo d’una societat lingüísticament igualitària (llibertat total d’ús d’ambdues llengües, reconeixement i respecte, igualtat de drets i deures lingüístics per tenir igualtat d’oportunitats), universalment bilingüe (català i castellà llengües de Catalunya i de tots els catalans i catalanes) i de vocació plurilingüe (oberta a més llengües d’Espanya, d’Europa i de molts catalans o catalanes d’altres orígens). Només així podrem reprendre en el que ha estat un dels períodes més reeixits per a les llengües a Catalunya, un període d’enfortiment i consolidació del català sense retrocés ni menyspreu del castellà.

Hic et nunc – Atrapats en el present

El presentisme és, com a mínim, tan antic com la seva formulació llatina d’exigència de realització immediata aquí i ara (hic et nunc). Però en el nostre temps ha adquirit una dimensió política molt central sobre la que convé parar-hi atenció. I no per subratllar un suposat hedonisme o exaltació del gaudi del moment que, pel que explicaré després, no crec que sigui especialment presentista i encara menys propi de la nostra civilització, com tants autors d’altres èpoques i /o continents s’encarreguen de fer-nos  saber mitjançant les seves obres filosòfiques o artístiques.

Si el presentisme contemporani té rellevància política és perquè ha esdevingut un presentocentrisme, és a dir una concepció del temps que desvaloritza tant el passat com el futur en l’actuació política. Paradoxalment, aquest motiu fa el presentisme inoperant per transformar la realitat. En concret, el presentisme polític actual s’expressa de tres maneres diferents, contradictòries entre sí  però que acaben en la mateixa impotència de canvi real. Són:

  • Realpolitik. L’aquí i ara polític és el que mana, no es pot fer res fora de les contingències socioeconòmiques del present. L’experiència del passat no serveix de res perquè el que va passar és, com ara, l’únic que podia passar. El futur s’escriurà independentment del nostre present seguint els condicionaments del seu moment. Resultat: el marge de canvi és mínim perquè l’hiperpresent ho determina quasi tot. Com la realpolitik que bloqueja l’imaginari europeu davant la crisi dels refugiats.
  • Neomilenarisme. El món tal i com el coneixem s’acaba. El futur, si no el salvem avui mateix perquè es mantingui com ara, serà apocalíptic, no s’hi pot comptar. Per això tenim pressa, ho volem tot i ara. Un present total, culminació de tots els anhels incomplerts del passat ha de ser alhora la garantia d’un futur habitable. Només es pot pensar  la metamorfosi complerta del present. Però embutir-ho tot en el present sota la consigna del tot o res és inviable i seguint-la s’acaben perdent les oportunitats de canvi assolible. És, per exemple, el neomilenarisme que guia el relat del procés cap a la independència de Catalunya.
  • Revisionisme. Mai com ara. El que passa ara no havia passat mai. Caldria aturar el temps i fossilitzar el present, patrimonialitzar-ho tot perquè perduri sense màcula pels segles dels segles. I, des de la superioritat moral del present, revisar el passat i esmenar les seves decisions i símbols que encara perduren (fins i tot cremant llibres). Llàstima que llavors canviar quedi reduït a un estèril passar comptes amb un passat incomprensible sense ni tant sols donar-li una opció al futur. Com el revisionisme que impera últimament en les decisions sobre el nomenclàtor de carrers i places.

Certament, aquest presentisme(s) conviu en les nostres societats amb d’altres concepcions temporals com el tradicionalisme, per al que qualsevol època passada fou millor ja que s’hi van fundar els valors autèntics que cal continuar seguint, o com els grans relats històrics que expliquen des dels principis del temps fins a l’adveniment d’un futur-paradís, o com el “no futur” (el present és una merda i no té remei) que porta al passotisme o a l’escapisme, però en el debat de l’esfera pública només té una alternativa: el progrés.

Reivindico la idea de progrés per a la política. No el d’un tecnooptimisme acrític en el que qualsevol temps futur serà millor gràcies als avenços de la ciència i la tècnica (perquè al capdavall la ciència i la tècnica són idees que neixen i creixen al servei de projectes i no un saber que s’autodesplega inevitablement) sinó el concepte il·lustrat d’evolució, de canvi consistent basat en un recorregut que engrana passat, present i futur. Amb un passat que no determina i un futur que no està escrit, progressar és concretar i consolidar en el present les oportunitats de transformació política que el passat ens destil·la i que serviran com a plataforma de noves oportunitats en el futur. Cada col·lectiu pot veure unes oportunitats  i ignorar-ne d’altres, aprofitar-les o menystenir-les,  aconseguir els mínims consensos per realitzar-les  o aparcar-les però val més que no busqui dreceres o forci l’engranatge social perquè el que no ha madurat en el passat difícilment arrelarà en el futur.

No podem oblidar que la nostra vida es construeix amb la dels altres, uns altres que no només són els que viuen el present amb nosaltres sinó que també són els altres que van viure el passat i els altres que viuran el futur. Per això, els del present hem de valorar el que aquests altres han fet i poden fer sense nosaltres per encaixar-hi les nostres actuacions.

Per transformar la societat cal no deixar-se atrapar pel present ofegant-se en les seves coordenades i cal, en canvi, voler comprendre més el passat i confiar més en el futur dotant el temps dels projectes polítics de trajectòria i de sentit. Per  canviar el present cal fugir del presentisme i instal·lar-se, de nou, en el progrés.

Cap frontera ens farà més lliures

Durant uns dies, un vagó de la línea 3 del metro, en una de les seves parets interiors, portava la següent pintada signada per un grup anarquista: “Ninguna frontera et farà lliure”. No sé si el “ninguna” era una variant dialectal, un volgut catañol o simplement un error però el significat s’entenia perfectament i el comparteixo del tot.
Llibertat i frontera són termes antitètics. Transformar la societat perquè tots i cada un de nosaltres siguem més lliures i bastir fronteres és incompatible. Construir fronteres exteriors és sempre construir fronteres interiors i per tant constrènyer la llibertat. Si les comunitats, les identitats o les pertinences (sigui la nació catalana o qualsevol altra) justifiquen una frontera exterior automàticament creen el nosaltres i el altres interior i òbviament la llibertat en surt malmesa. Una frontera exterior divideix, separa i delimita a l’interior perquè les comunitats, les identitats i les pertinences són sempre múltiples en un mateix territori. Una frontera exterior classifica i jerarquitza a l’interior perquè el criteri que regeix per forjar la frontera esdevé criteri de superioritat. Precisament les fronteres interiors –barreres socials o prejudicis mentals- que tenim són fruit de les fronteres exteriors reals, que creen immigrants o ciutadans de segona, o de les fronteres exteriors imaginàries, com el mite de l’estat-nació homogeni que ni ha existit mai ni existirà mai perquè l’espècie humana és alhora única i plural i per tant sempre es mourà i es barrejarà (en qualsevol territori per molt tancat que estigui). Per cercar més llibertat cal fer doncs tot el contrari, cal eliminar tantes fronteres exteriors com sigui possible, començant primer per fer nàixer l’Europa federal i després lluitar per un món cosmopolita sense fronteres dotat d’una autèntica governança global. Només així, la primera premissa de la llibertat, el reconeixement entre iguals, podrà ésser efectiva en tots i cada un dels països, en tots i cada un dels territoris.
A més, tota frontera, per lleu que sigui, aïlla i desvincula, trenca o entorpeix l’establiment de lligams, el que entra en completa contradicció amb la segona premissa de la llibertat: els recursos i les oportunitats que la fan possible i real són sempre compartits i basats en els altres, els que ens han precedit o els que conviuen amb nosaltres. Per això, aïllar-se, per poc que sigui, d’altres és perdre recursos i oportunitats, és perdre llibertat i no guanyar-ne. Sol no pots fer res i en canvi com més t’associes o et vincules més coses pots fer. La llibertat no és la independència sinó la dependència, una dependència que per a la dreta té forma de relació de dominació però per a l’esquerra és codependència en forma de compromís i implicació, de cooperació.
De fet, a l’esquerra independentista alguna vegada li aflora la part de la seva ideologia reprimida sota la seva prioritat nacionalista que vol posar fronteres nacionals a Catalunya i parla de conceptes contradictoris com el d’independentisme sense fronteres i el de separar-se per tornar-se a unir o intenta amagar la “independència” darrera la “república”.
Per als i les socialistes, més llibertat i més justícia social no vol dir noves fronteres sinó normes democràtiques per redistribuir la riquesa i federar-se per cooperar i codecidir. Cap frontera ens farà més lliures.

Democràcia unilateral / Democràcia multilateral

La veu i el vot són expressió irrenunciable de la democràcia però no són la seva essència. L’essència de la democràcia és el pluralisme. Perquè la democràcia només és democràcia si és universal, si tothom sense excepció sigui qui sigui, pensi el que pensi pot accedir a la veu i al vot amb igualtat de condicions. I el pluralisme és l’ùnic indicador vàlid de la universalitat. Per això, per garantir la pluralitat, el vot ha de ser lliure i secret i les regles del joc prèviament acceptades per tothom perquè tothom se senti cridat a participar al considerar-les justes. Sense pluralisme no hi ha votació democràtica, la democràcia unilateral és un contrasentit. Els referèndums unilaterals són per tant antidemocràtics, és a dir que no representen el poble (demos).

Amb el referèndum unilateral de demà, el moviment nacionalista que malda per la independència de Catalunya posa en risc el que qualsevol poble té de més preuat: la seva convivència assentada en una democràcia pluralista que permet tenir confiança en les institucions (malgrat es vulguin canviar) i que preserva el respecte i la tolerància entre conciutadans (malgrat les discrepàncies puguin ser profundes). La ceguesa, la incomprensió o mala fe i els errors inexcusables del PP no justifiquen la irresponsabilitat del Govern de la Generalitat convocant unilateralment un referèndum impossible des del minut zero amb la finalitat de portar la tensió fins al límit i traspassar el pes del procés al carrer en una fugida endavant inaudita (atiar els dimonis dels pobles i de les persones se sap quan comença però no com s’acaba).

De nou, un nacionalisme de veritats absolutes creu que la fi justifica els mitjans, que el pluralisme és prescindible davant l’objectiu de la plenitud nacional. Per això, afirma que la independència es pot imposar amb la meitat més un dels sufragis i sigui quina sigui la participació. Per això, falseja sense embuts la història fent de la guerra de successió i de la guerra civil guerres entre Catalunya i Espanya. Per això no té cap problema en què els somriures es transformin en coaccions, amenaces i insults als qui no pensen com ells. I per això, no té cap pudor en banalitzar la repressió política. Això últim revolta l’estómac encara més que la resta. Dir que estem en un episodi franquista, que aquests dies vivim en un estat d’excepció amb els drets civils i les llibertats fonamentals com la llibertat d’expressió coartades és una demagògia sòrdida que humilia les víctimes reals de repressió política de la nostra història, algunes d’elles vives, i de tots els països on avui dia  sí que malhauradament milions de persones estan fora de l’estat de dret patint abusos indignes i totalitarisme.

Esperem que dilluns, un cop passada la cita d’aquest autoreferèndum, quedi definitivament demostrada la impotència de l’enfrotament entre nacionalismes que només entenen la democràcia unilateral i la resta de ciutadans i ciutadanes reprenguem el protagonisme aconseguint que torni la democràcia multilateral, la del diàleg i el pacte sense vencedors i vençuts, la que expressa i salvaguarda el pluralisme, la que sap que el progrés és arribar a acords encara que no s’estigui d’acord perquè l’autèntica convicció sempre reconeix la convicció de l’altre.

Per els i les socialistes catalans el futur de Catalunya és a la democràcia multilateral que construeix una Espanya plurinacional i pluricultural en una Europa federal.

1917 i EL RELAT DE LA SOCIALDEMOCRÀCIA

El centenari de la revolució soviètica ens  convida a recordar el seu importantíssim impacte en el segle XX i en particular en la història de l’esquerra. No en va, a partir d’aquesta victòria, durant més de 70 anys i malgrat la incongruència amb les seves prediccions (la revolució s’escauria en els països industrials avançats), l’estalinisme i les objectives millors condicions de vida dels treballadors a occident, l’esquerra revolucionària va imposar la superioritat teòrica i moral del seu relat a l’esquerra socialdemòcrata tant pel que fa als antecedents del segle XIX com al rumb dels esdeveniments posteriors al 1917, fins i tot en les democràcies on tot sovint hi tenia menys vots.

Així, el comú de l’esquerra assumeix que en els seus orígens hi ha un socialisme utòpic superat per el socialisme científic, que permet comprendre el veritable funcionament del món i marca l’únic camí realment emancipador, i que tot el que se’n separa és revisionisme. L’essència i el cor del socialisme és doncs el marxisme (materialisme econòmic, lluita de classes com a motor de la Història, propietat col·lectiva dels mitjans de producció…) i per tant la societat autènticament justa només pot aparèixer després d’una revolució proletària que deixi enrere els efectes d’una primera revolució burgesa. Només hi ha dos sistemes polític-econòmics possibles: el socialisme real i el liberal-capitalisme. Tot el que defensa la socialdemocràcia (sufragi universal parlamentari, drets i serveis públics, pacte capital-treball…) li fa el joc al capitalisme i és indigne de l’esquerra.

L’hegemonia d’aquest relat va ser tant forta que l’endemà de l’estrepitosa caiguda del bloc soviètic, curiosament iniciada l’any del dos-cents aniversari de la revolució burgesa de 1789 i que va donar lloc en els països de l’est  a règims autoritaris i cruament neoliberals, la  socialdemocràcia, en comptes d’alliberar-se’n i reivindicar el seu propi relat emancipador, va fer seves les tesis de la “fi de la Història”, és a dir que només hi ha un sistema polític-econòmic possible en les societats avançades i que les seves premisses bàsiques formen un consens social (preeminència dels mercats amb un estat mínim, individualisme…) que cal integrar, com ho expressaven els programes de la Tercera Via. Tant forta, que encara avui, fent balanç d’aquest centenari, veus que menystenien les conquestes socials i polítiques de la socialdemocràcia per superficials i desmobilitzadores  afirmen amb rotunditat que la construcció de l’estat del benestar europeu i les grans millores en els drets socials i laborals dels seus treballadors només van ser possibles gràcies a la pressió moral i política de l’amenaça de contagi a occident de la revolució comunista, quan són incapaces de posar mínimament en valor les transformacions de la pròpia societat russa a partir de 1917 degut a la llarga ombra de l’horror més que acreditat del totalitarisme soviètic.

Paradoxalment, és la primera gran crisi de la globalització, vint anys després de la caiguda del mur de Berlin, la que trenca l’encanteri del relat de l’esquerra fill de 1917. El model  neoliberal deixa d’aparèixer com el millor possible i deixa de ser l’únic perquè per contestar-lo reapareix amb força un altre relat suposadament enterrat per la història: el del replegament en els valors proteccionistes i identitaris (poble, nació, religió…).

I en aquest context, dolorosament, doblement desacreditada i desorientada primer per la mala consciència de no haver estat mai prou d’esquerres i després per haver-se volgut refundar des del liberalisme, l’esquerra socialdemòcrata comença a arribar a la conclusió que el que necessita, tant ella mateixa com el moment que vivim, és reprendre i enfortir el seu relat originari i original, el que la defineix i li dona espai propi, el que li permet construir majories i canviar la realitat social per augmentar la igualtat, clau de volta de la llibertat i prosperitat de tots.

Un relat que té tres dimensions (històrica, ideològica, política) i que ha de ser el fonament d’un programa coherent per al segle XXI.

La dimensió històrica es basa en recordar que des d’un bon principi, durant la primera meitat del segle XIX, les propostes de reforma social, sorgides amb la voluntat d’ emancipar els treballadors quan la realitat indigne del pauperisme causat per la industrialització massiva contrastava abruptament amb les promeses incomplertes de la revolució francesa (dignitat per a tothom a partir de la proclamació del Drets de l’Home i del Ciutadà), ja dibuixaven dos camins, dues alternatives diferents: una d’inclusiva i universalitzadora (accedir al sufragi, formar majories, canviar l’Estat i governar l’economia, fer efectius tots els drets polítics i socials per a tothom) i una d’exclusiva i separadora (construir una comunitat ex-novo només  per als treballadors canviant d’arrel les regles de la política i l’economia, ja sigui en petits nuclis al marge de l’Estat, ja sigui apropiant-se revolucionàriament de l’Estat) (1). La primera alternativa és la de P. Leroux (el primer pensador en fer servir políticament el terme socialisme), L. Blanc, els cartistes anglesos o l’alemany F. Lassalle, tots ells autoanomenats demòcrates socials o social demòcrates segons el país i iniciadors del corrent del moviment obrer seguit després per Bernstein, Jaurès, Blum, Atlee, Brandt,… La segona  alternativa és la de Ch. Fourier, R. Owen, E. Cabet i pel cantó revolucionari d’ A. Blanqui i sobretot de K. Marx, que s’autoanomenaven comunistes precisament per diferenciar-se dels anteriors i que foren els iniciadors del corrent que porta a 1917 (Lenin, Luxembourg…) passant per la Comuna de París de 1871 i continua amb Lukacs o Gramsci entre d’altres. La via del socialisme democràtic és doncs una via pròpia i diferenciada (ni bastarda, ni revisionista) i tant arrelada a l’emancipació i a l’igualitarisme com la via revolucionària.

La dimensió ideològica té a veure amb una relació desacomplexada amb el marxisme. Després del poc èxit del seu Manifest Comunista quan es va publicar al 1848, Marx i Engels entenen que el concepte que delimita eficaçment  el terreny de joc polític és el de socialisme, que en aquell moment serveix per denominar qualsevol esquerra partidària de transformacions socioeconòmiques i no només de canvis polítics (des dels demòcrates socials fins als anarquistes) i es posen a construir el seu socialisme a partir de la dissecció de l’economia política del capital. Aquest socialisme marxista, després de la mort de Marx esdevé breument (els primers 25 anys de la segona internacional) majoritari al moviment obrer gràcies a la claredat i la força del seu anticapitalisme i marca tots els partits socialistes, més enllà dels partits comunistes (re)nascuts a partir de 1917. Però les diferències entre socialdemocràcia i marxisme són massa profundes (per a la socialdemocràcia la política pot i ha de governar l’economia, per al marxisme les condicions econòmiques materials  imposen les seves lleis a la política i a totes les activitats humanes) perquè puguin conviure en un mateix partit polític i el leninisme s’encarrega de tornar-los a separar, no sense establir i proclamar la superioritat de la que parlava al principi del text. Podem dir per tant que els partits socialistes democràtics han estat successivament socialdemòcrates, marxistes i altre cop socialdemòcrates i per això el marxisme forma part de la seva història però no de la seva essència ideològica. Socialdemocràcia i marxisme poden estar al mateix cantó anticapitalista però no són el mateix (versió descafeïnada/versió completa) i no tenen les mateixes propostes per contrarestar al capitalisme.

La dimensió política la formen les conclusions d’un balanç autocrític de la seva participació ( des de les institucions i des de la mobilització) en els canvis socials dels dos últims segles. La primera conclusió és que els encerts i els errors de la socialdemocràcia beuen de la mateixa font: la voluntat de ser una gran força alhora política i social, d’adoptar la forma d’un gran partit de masses autònom i vertebrador de la societat que l’envolta (i no un partit elitista d’avantguarda) li ha permès obtenir  arrelament suficient per aconseguir, sovint de la mà d’altres agents, grans conquestes (sufragi universal, drets laborals i sindicals, progressivitat fiscal, serveis universals de l’estat del benestar, construcció europea, igualtat de gènere i drets civils…) però també en alguns moments clau l’han fet caure en un pragmatisme contraproduent per a l’evolució social (implicació en la primera guerra mundial, acceptació tàcita del consens econòmic de Washington per exemple) no atrevint-se a anar contracorrent de les posicions establertes. La segona conclusió és que les formes dels avenços socials no es poden anticipar, que cada nova generació té, i té tot el dret a tenir, les seves pròpies expectatives de millora i que de vegades la socialdemocràcia no ha estat prou atenta a les esperances i propostes renovades de canvi, algunes minoritàries d’altres potencialment majoritàries, que cada època ha suscitat com en el cas del feminisme, Maig del 68 o l’ecologisme. En definitiva, l’orgull per les conquestes assolides no pot fer oblidar a la socialdemocràcia que el nostre món no és mai l’únic possible, que sempre es pot millorar i que sempre ha de tenir alternatives (sinó les tindran uns altres) pròpies o fruit de l’intercanvi amb aquells que vol representar perquè el que compta és si responen als seus principis: no hi ha llibertat sense igualtat, universalisme (ningú es pot quedar fora), ètica del convenciment (ni de la imposició ni de la indiferència).

D’aquest relat en el que la socialdemocràcia es retroba amb sí mateixa se’n pot extreure, al meu parer, un programa útil i atractiu per a l’esquerra del segle XXI. Un programa que actualitzi el concepte troncal que la seva tradició política ha desenvolupat per acostar-nos a una societat igualitària, és a dir més lliure, justa i pròspera. Aquest concepte és REDISTRIBUCIÓ, redistribució del treball, la renda i la participació social per igualar poder i oportunitats. Redistribució que avui es pot concretar a partir de 5 grans propostes:

  • Democràcia deliberativa que integri la pràctica del diàleg i el convenciment a tots nivells amb un autèntic caràcter representatiu de les institucions per codecidir.
  • Federalisme per articular la cooperació entre persones (individus, famílies, grups, cultures) i entre territoris (des dels municipis fins als estats) per aconseguir la unitat europea i el cosmopolitisme.
  • Renda Bàsica Universal per empoderar els treballadors i repartir el treball, reequilibrar les rendes del capital i del treball i eradicar la pobresa estimulant alhora la demanda com ho van fer la jornada de 8 hores, les vacances pagades o els serveis universals gratuïts.
  • Economia de la transició energètica per reindustrialitzar i desfinanciaritzar l’economia a partir de la baixada dels costos de producció i de la descentralització que permet.
  • Nova extensió dels drets bàsics per arribar al món virtual d’internet, per oferir dignitat i inclusió a més col·lectius (persones amb discapacitat, immigrants i refugiats…) i sobretot als treballadors dels cinc continents, perquè en el món global només es pot pensar en un progrés global.

[1] Les propostes de PJ Proudhon podrien constituir una tercera via entremig d’aquestes dues corrents teòriques.

Bibliografia de les 15 Tesis

Per arribar a les conclusions que he exposat en les 15 Tesis per bastir un socialisme contemporani he treballat i reflexionat a partir de moltes lectures en els últims cinc anys. A continuació les relaciono, agrupant-les en tres categories. El primer grup el formen les obres que han estat essencials per formar la meva posició teòrica ja sigui seguint-les, reinterpretant-les o contradient-les. En el segon relaciono totes les altres lectures que m’han fet aprofundir, complementar o matitzar les meves idees bàsiques. Finalment, el tercer incorpora les obres que només he consultat o llegit molt parcialment.

Lectures essencials

  • ARENDT H., La condició humana, Barcelona, Ed 62, 2014
  • BAUMAN Z., Socialismo: la utopía activa, Buenos Aires, NUEVA VISION, 2012
  • BECK U. y BECK-GERNSHEIM E., La individualización, Barcelona, PAIDOS, 2003
  • BRANCA-ROSSOF S. et GUILHAUMON J., De société a socialisme: l’invention néologique et son contexte discursif, REVISTA da ABRALIN, vol 1, nº2, pp 11-52, 2002
  • ELAZAR D.J., Anàlisi del federalisme i altres textos, Barcelona, IEAutonòmics, 2011
  • HABERMAS J., Après l’Etat-nation, Paris, FAYARD, 2000
  • JULLIEN F., De lo universal, de lo uniforme, de lo común y del diálogo entre las culturas, Madrid, SIRUELA, 2010
  • MARRAMAO G., La pasión del presente, Barcelona, GEDISA, 2011
  • OVEJERO F., Proceso abierto, Barcelona, TUSQUETS, 2005
  • PEILLON V., Pierre Leroux et le socialisme républicain, Bordeaux, LE BORD DE L’EAU, 2003
  • ROSSANVALLON P., La sociedad de los iguales, Barcelona, RBA, 2012
  • TODOROV Tz., Le jardin imparfait, Paris, GRASSET, 1998
  • TÖNNIES F., Comunidad y asociación, Madrid, BIBLIOTECA NUEVA, 2011
  • WRIGHT E.O., Construyendo utopías reales, Madrid, AKAL, 2014

Altres lectures

Obres consultades