Hic et nunc – Atrapats en el present

El presentisme és, com a mínim, tan antic com la seva formulació llatina d’exigència de realització immediata aquí i ara (hic et nunc). Però en el nostre temps ha adquirit una dimensió política molt central sobre la que convé parar-hi atenció. I no per subratllar un suposat hedonisme o exaltació del gaudi del moment que, pel que explicaré després, no crec que sigui especialment presentista i encara menys propi de la nostra civilització, com tants autors d’altres èpoques i /o continents s’encarreguen de fer-nos  saber mitjançant les seves obres filosòfiques o artístiques.

Si el presentisme contemporani té rellevància política és perquè ha esdevingut un presentocentrisme, és a dir una concepció del temps que desvaloritza tant el passat com el futur en l’actuació política. Paradoxalment, aquest motiu fa el presentisme inoperant per transformar la realitat. En concret, el presentisme polític actual s’expressa de tres maneres diferents, contradictòries entre sí  però que acaben en la mateixa impotència de canvi real. Són:

  • Realpolitik. L’aquí i ara polític és el que mana, no es pot fer res fora de les contingències socioeconòmiques del present. L’experiència del passat no serveix de res perquè el que va passar és, com ara, l’únic que podia passar. El futur s’escriurà independentment del nostre present seguint els condicionaments del seu moment. Resultat: el marge de canvi és mínim perquè l’hiperpresent ho determina quasi tot. Com la realpolitik que bloqueja l’imaginari europeu davant la crisi dels refugiats.
  • Neomilenarisme. El món tal i com el coneixem s’acaba. El futur, si no el salvem avui mateix perquè es mantingui com ara, serà apocalíptic, no s’hi pot comptar. Per això tenim pressa, ho volem tot i ara. Un present total, culminació de tots els anhels incomplerts del passat ha de ser alhora la garantia d’un futur habitable. Només es pot pensar  la metamorfosi complerta del present. Però embutir-ho tot en el present sota la consigna del tot o res és inviable i seguint-la s’acaben perdent les oportunitats de canvi assolible. És, per exemple, el neomilenarisme que guia el relat del procés cap a la independència de Catalunya.
  • Revisionisme. Mai com ara. El que passa ara no havia passat mai. Caldria aturar el temps i fossilitzar el present, patrimonialitzar-ho tot perquè perduri sense màcula pels segles dels segles. I, des de la superioritat moral del present, revisar el passat i esmenar les seves decisions i símbols que encara perduren (fins i tot cremant llibres). Llàstima que llavors canviar quedi reduït a un estèril passar comptes amb un passat incomprensible sense ni tant sols donar-li una opció al futur. Com el revisionisme que impera últimament en les decisions sobre el nomenclàtor de carrers i places.

Certament, aquest presentisme(s) conviu en les nostres societats amb d’altres concepcions temporals com el tradicionalisme, per al que qualsevol època passada fou millor ja que s’hi van fundar els valors autèntics que cal continuar seguint, o com els grans relats històrics que expliquen des dels principis del temps fins a l’adveniment d’un futur-paradís, o com el “no futur” (el present és una merda i no té remei) que porta al passotisme o a l’escapisme, però en el debat de l’esfera pública només té una alternativa: el progrés.

Reivindico la idea de progrés per a la política. No el d’un tecnooptimisme acrític en el que qualsevol temps futur serà millor gràcies als avenços de la ciència i la tècnica (perquè al capdavall la ciència i la tècnica són idees que neixen i creixen al servei de projectes i no un saber que s’autodesplega inevitablement) sinó el concepte il·lustrat d’evolució, de canvi consistent basat en un recorregut que engrana passat, present i futur. Amb un passat que no determina i un futur que no està escrit, progressar és concretar i consolidar en el present les oportunitats de transformació política que el passat ens destil·la i que serviran com a plataforma de noves oportunitats en el futur. Cada col·lectiu pot veure unes oportunitats  i ignorar-ne d’altres, aprofitar-les o menystenir-les,  aconseguir els mínims consensos per realitzar-les  o aparcar-les però val més que no busqui dreceres o forci l’engranatge social perquè el que no ha madurat en el passat difícilment arrelarà en el futur.

No podem oblidar que la nostra vida es construeix amb la dels altres, uns altres que no només són els que viuen el present amb nosaltres sinó que també són els altres que van viure el passat i els altres que viuran el futur. Per això, els del present hem de valorar el que aquests altres han fet i poden fer sense nosaltres per encaixar-hi les nostres actuacions.

Per transformar la societat cal no deixar-se atrapar pel present ofegant-se en les seves coordenades i cal, en canvi, voler comprendre més el passat i confiar més en el futur dotant el temps dels projectes polítics de trajectòria i de sentit. Per  canviar el present cal fugir del presentisme i instal·lar-se, de nou, en el progrés.

Anuncis

Cap frontera ens farà més lliures

Durant uns dies, un vagó de la línea 3 del metro, en una de les seves parets interiors, portava la següent pintada signada per un grup anarquista: “Ninguna frontera et farà lliure”. No sé si el “ninguna” era una variant dialectal, un volgut catañol o simplement un error però el significat s’entenia perfectament i el comparteixo del tot.
Llibertat i frontera són termes antitètics. Transformar la societat perquè tots i cada un de nosaltres siguem més lliures i bastir fronteres és incompatible. Construir fronteres exteriors és sempre construir fronteres interiors i per tant constrènyer la llibertat. Si les comunitats, les identitats o les pertinences (sigui la nació catalana o qualsevol altra) justifiquen una frontera exterior automàticament creen el nosaltres i el altres interior i òbviament la llibertat en surt malmesa. Una frontera exterior divideix, separa i delimita a l’interior perquè les comunitats, les identitats i les pertinences són sempre múltiples en un mateix territori. Una frontera exterior classifica i jerarquitza a l’interior perquè el criteri que regeix per forjar la frontera esdevé criteri de superioritat. Precisament les fronteres interiors –barreres socials o prejudicis mentals- que tenim són fruit de les fronteres exteriors reals, que creen immigrants o ciutadans de segona, o de les fronteres exteriors imaginàries, com el mite de l’estat-nació homogeni que ni ha existit mai ni existirà mai perquè l’espècie humana és alhora única i plural i per tant sempre es mourà i es barrejarà (en qualsevol territori per molt tancat que estigui). Per cercar més llibertat cal fer doncs tot el contrari, cal eliminar tantes fronteres exteriors com sigui possible, començant primer per fer nàixer l’Europa federal i després lluitar per un món cosmopolita sense fronteres dotat d’una autèntica governança global. Només així, la primera premissa de la llibertat, el reconeixement entre iguals, podrà ésser efectiva en tots i cada un dels països, en tots i cada un dels territoris.
A més, tota frontera, per lleu que sigui, aïlla i desvincula, trenca o entorpeix l’establiment de lligams, el que entra en completa contradicció amb la segona premissa de la llibertat: els recursos i les oportunitats que la fan possible i real són sempre compartits i basats en els altres, els que ens han precedit o els que conviuen amb nosaltres. Per això, aïllar-se, per poc que sigui, d’altres és perdre recursos i oportunitats, és perdre llibertat i no guanyar-ne. Sol no pots fer res i en canvi com més t’associes o et vincules més coses pots fer. La llibertat no és la independència sinó la dependència, una dependència que per a la dreta té forma de relació de dominació però per a l’esquerra és codependència en forma de compromís i implicació, de cooperació.
De fet, a l’esquerra independentista alguna vegada li aflora la part de la seva ideologia reprimida sota la seva prioritat nacionalista que vol posar fronteres nacionals a Catalunya i parla de conceptes contradictoris com el d’independentisme sense fronteres i el de separar-se per tornar-se a unir o intenta amagar la “independència” darrera la “república”.
Per als i les socialistes, més llibertat i més justícia social no vol dir noves fronteres sinó normes democràtiques per redistribuir la riquesa i federar-se per cooperar i codecidir. Cap frontera ens farà més lliures.

Democràcia unilateral / Democràcia multilateral

La veu i el vot són expressió irrenunciable de la democràcia però no són la seva essència. L’essència de la democràcia és el pluralisme. Perquè la democràcia només és democràcia si és universal, si tothom sense excepció sigui qui sigui, pensi el que pensi pot accedir a la veu i al vot amb igualtat de condicions. I el pluralisme és l’ùnic indicador vàlid de la universalitat. Per això, per garantir la pluralitat, el vot ha de ser lliure i secret i les regles del joc prèviament acceptades per tothom perquè tothom se senti cridat a participar al considerar-les justes. Sense pluralisme no hi ha votació democràtica, la democràcia unilateral és un contrasentit. Els referèndums unilaterals són per tant antidemocràtics, és a dir que no representen el poble (demos).

Amb el referèndum unilateral de demà, el moviment nacionalista que malda per la independència de Catalunya posa en risc el que qualsevol poble té de més preuat: la seva convivència assentada en una democràcia pluralista que permet tenir confiança en les institucions (malgrat es vulguin canviar) i que preserva el respecte i la tolerància entre conciutadans (malgrat les discrepàncies puguin ser profundes). La ceguesa, la incomprensió o mala fe i els errors inexcusables del PP no justifiquen la irresponsabilitat del Govern de la Generalitat convocant unilateralment un referèndum impossible des del minut zero amb la finalitat de portar la tensió fins al límit i traspassar el pes del procés al carrer en una fugida endavant inaudita (atiar els dimonis dels pobles i de les persones se sap quan comença però no com s’acaba).

De nou, un nacionalisme de veritats absolutes creu que la fi justifica els mitjans, que el pluralisme és prescindible davant l’objectiu de la plenitud nacional. Per això, afirma que la independència es pot imposar amb la meitat més un dels sufragis i sigui quina sigui la participació. Per això, falseja sense embuts la història fent de la guerra de successió i de la guerra civil guerres entre Catalunya i Espanya. Per això no té cap problema en què els somriures es transformin en coaccions, amenaces i insults als qui no pensen com ells. I per això, no té cap pudor en banalitzar la repressió política. Això últim revolta l’estómac encara més que la resta. Dir que estem en un episodi franquista, que aquests dies vivim en un estat d’excepció amb els drets civils i les llibertats fonamentals com la llibertat d’expressió coartades és una demagògia sòrdida que humilia les víctimes reals de repressió política de la nostra història, algunes d’elles vives, i de tots els països on avui dia  sí que malhauradament milions de persones estan fora de l’estat de dret patint abusos indignes i totalitarisme.

Esperem que dilluns, un cop passada la cita d’aquest autoreferèndum, quedi definitivament demostrada la impotència de l’enfrotament entre nacionalismes que només entenen la democràcia unilateral i la resta de ciutadans i ciutadanes reprenguem el protagonisme aconseguint que torni la democràcia multilateral, la del diàleg i el pacte sense vencedors i vençuts, la que expressa i salvaguarda el pluralisme, la que sap que el progrés és arribar a acords encara que no s’estigui d’acord perquè l’autèntica convicció sempre reconeix la convicció de l’altre.

Per els i les socialistes catalans el futur de Catalunya és a la democràcia multilateral que construeix una Espanya plurinacional i pluricultural en una Europa federal.

1917 i EL RELAT DE LA SOCIALDEMOCRÀCIA

El centenari de la revolució soviètica ens  convida a recordar el seu importantíssim impacte en el segle XX i en particular en la història de l’esquerra. No en va, a partir d’aquesta victòria, durant més de 70 anys i malgrat la incongruència amb les seves prediccions (la revolució s’escauria en els països industrials avançats), l’estalinisme i les objectives millors condicions de vida dels treballadors a occident, l’esquerra revolucionària va imposar la superioritat teòrica i moral del seu relat a l’esquerra socialdemòcrata tant pel que fa als antecedents del segle XIX com al rumb dels esdeveniments posteriors al 1917, fins i tot en les democràcies on tot sovint hi tenia menys vots.

Així, el comú de l’esquerra assumeix que en els seus orígens hi ha un socialisme utòpic superat per el socialisme científic, que permet comprendre el veritable funcionament del món i marca l’únic camí realment emancipador, i que tot el que se’n separa és revisionisme. L’essència i el cor del socialisme és doncs el marxisme (materialisme econòmic, lluita de classes com a motor de la Història, propietat col·lectiva dels mitjans de producció…) i per tant la societat autènticament justa només pot aparèixer després d’una revolució proletària que deixi enrere els efectes d’una primera revolució burgesa. Només hi ha dos sistemes polític-econòmics possibles: el socialisme real i el liberal-capitalisme. Tot el que defensa la socialdemocràcia (sufragi universal parlamentari, drets i serveis públics, pacte capital-treball…) li fa el joc al capitalisme i és indigne de l’esquerra.

L’hegemonia d’aquest relat va ser tant forta que l’endemà de l’estrepitosa caiguda del bloc soviètic, curiosament iniciada l’any del dos-cents aniversari de la revolució burgesa de 1789 i que va donar lloc en els països de l’est  a règims autoritaris i cruament neoliberals, la  socialdemocràcia, en comptes d’alliberar-se’n i reivindicar el seu propi relat emancipador, va fer seves les tesis de la “fi de la Història”, és a dir que només hi ha un sistema polític-econòmic possible en les societats avançades i que les seves premisses bàsiques formen un consens social (preeminència dels mercats amb un estat mínim, individualisme…) que cal integrar, com ho expressaven els programes de la Tercera Via. Tant forta, que encara avui, fent balanç d’aquest centenari, veus que menystenien les conquestes socials i polítiques de la socialdemocràcia per superficials i desmobilitzadores  afirmen amb rotunditat que la construcció de l’estat del benestar europeu i les grans millores en els drets socials i laborals dels seus treballadors només van ser possibles gràcies a la pressió moral i política de l’amenaça de contagi a occident de la revolució comunista, quan són incapaces de posar mínimament en valor les transformacions de la pròpia societat russa a partir de 1917 degut a la llarga ombra de l’horror més que acreditat del totalitarisme soviètic.

Paradoxalment, és la primera gran crisi de la globalització, vint anys després de la caiguda del mur de Berlin, la que trenca l’encanteri del relat de l’esquerra fill de 1917. El model  neoliberal deixa d’aparèixer com el millor possible i deixa de ser l’únic perquè per contestar-lo reapareix amb força un altre relat suposadament enterrat per la història: el del replegament en els valors proteccionistes i identitaris (poble, nació, religió…).

I en aquest context, dolorosament, doblement desacreditada i desorientada primer per la mala consciència de no haver estat mai prou d’esquerres i després per haver-se volgut refundar des del liberalisme, l’esquerra socialdemòcrata comença a arribar a la conclusió que el que necessita, tant ella mateixa com el moment que vivim, és reprendre i enfortir el seu relat originari i original, el que la defineix i li dona espai propi, el que li permet construir majories i canviar la realitat social per augmentar la igualtat, clau de volta de la llibertat i prosperitat de tots.

Un relat que té tres dimensions (històrica, ideològica, política) i que ha de ser el fonament d’un programa coherent per al segle XXI.

La dimensió històrica es basa en recordar que des d’un bon principi, durant la primera meitat del segle XIX, les propostes de reforma social, sorgides amb la voluntat d’ emancipar els treballadors quan la realitat indigne del pauperisme causat per la industrialització massiva contrastava abruptament amb les promeses incomplertes de la revolució francesa (dignitat per a tothom a partir de la proclamació del Drets de l’Home i del Ciutadà), ja dibuixaven dos camins, dues alternatives diferents: una d’inclusiva i universalitzadora (accedir al sufragi, formar majories, canviar l’Estat i governar l’economia, fer efectius tots els drets polítics i socials per a tothom) i una d’exclusiva i separadora (construir una comunitat ex-novo només  per als treballadors canviant d’arrel les regles de la política i l’economia, ja sigui en petits nuclis al marge de l’Estat, ja sigui apropiant-se revolucionàriament de l’Estat) (1). La primera alternativa és la de P. Leroux (el primer pensador en fer servir políticament el terme socialisme), L. Blanc, els cartistes anglesos o l’alemany F. Lassalle, tots ells autoanomenats demòcrates socials o social demòcrates segons el país i iniciadors del corrent del moviment obrer seguit després per Bernstein, Jaurès, Blum, Atlee, Brandt,… La segona  alternativa és la de Ch. Fourier, R. Owen, E. Cabet i pel cantó revolucionari d’ A. Blanqui i sobretot de K. Marx, que s’autoanomenaven comunistes precisament per diferenciar-se dels anteriors i que foren els iniciadors del corrent que porta a 1917 (Lenin, Luxembourg…) passant per la Comuna de París de 1871 i continua amb Lukacs o Gramsci entre d’altres. La via del socialisme democràtic és doncs una via pròpia i diferenciada (ni bastarda, ni revisionista) i tant arrelada a l’emancipació i a l’igualitarisme com la via revolucionària.

La dimensió ideològica té a veure amb una relació desacomplexada amb el marxisme. Després del poc èxit del seu Manifest Comunista quan es va publicar al 1848, Marx i Engels entenen que el concepte que delimita eficaçment  el terreny de joc polític és el de socialisme, que en aquell moment serveix per denominar qualsevol esquerra partidària de transformacions socioeconòmiques i no només de canvis polítics (des dels demòcrates socials fins als anarquistes) i es posen a construir el seu socialisme a partir de la dissecció de l’economia política del capital. Aquest socialisme marxista, després de la mort de Marx esdevé breument (els primers 25 anys de la segona internacional) majoritari al moviment obrer gràcies a la claredat i la força del seu anticapitalisme i marca tots els partits socialistes, més enllà dels partits comunistes (re)nascuts a partir de 1917. Però les diferències entre socialdemocràcia i marxisme són massa profundes (per a la socialdemocràcia la política pot i ha de governar l’economia, per al marxisme les condicions econòmiques materials  imposen les seves lleis a la política i a totes les activitats humanes) perquè puguin conviure en un mateix partit polític i el leninisme s’encarrega de tornar-los a separar, no sense establir i proclamar la superioritat de la que parlava al principi del text. Podem dir per tant que els partits socialistes democràtics han estat successivament socialdemòcrates, marxistes i altre cop socialdemòcrates i per això el marxisme forma part de la seva història però no de la seva essència ideològica. Socialdemocràcia i marxisme poden estar al mateix cantó anticapitalista però no són el mateix (versió descafeïnada/versió completa) i no tenen les mateixes propostes per contrarestar al capitalisme.

La dimensió política la formen les conclusions d’un balanç autocrític de la seva participació ( des de les institucions i des de la mobilització) en els canvis socials dels dos últims segles. La primera conclusió és que els encerts i els errors de la socialdemocràcia beuen de la mateixa font: la voluntat de ser una gran força alhora política i social, d’adoptar la forma d’un gran partit de masses autònom i vertebrador de la societat que l’envolta (i no un partit elitista d’avantguarda) li ha permès obtenir  arrelament suficient per aconseguir, sovint de la mà d’altres agents, grans conquestes (sufragi universal, drets laborals i sindicals, progressivitat fiscal, serveis universals de l’estat del benestar, construcció europea, igualtat de gènere i drets civils…) però també en alguns moments clau l’han fet caure en un pragmatisme contraproduent per a l’evolució social (implicació en la primera guerra mundial, acceptació tàcita del consens econòmic de Washington per exemple) no atrevint-se a anar contracorrent de les posicions establertes. La segona conclusió és que les formes dels avenços socials no es poden anticipar, que cada nova generació té, i té tot el dret a tenir, les seves pròpies expectatives de millora i que de vegades la socialdemocràcia no ha estat prou atenta a les esperances i propostes renovades de canvi, algunes minoritàries d’altres potencialment majoritàries, que cada època ha suscitat com en el cas del feminisme, Maig del 68 o l’ecologisme. En definitiva, l’orgull per les conquestes assolides no pot fer oblidar a la socialdemocràcia que el nostre món no és mai l’únic possible, que sempre es pot millorar i que sempre ha de tenir alternatives (sinó les tindran uns altres) pròpies o fruit de l’intercanvi amb aquells que vol representar perquè el que compta és si responen als seus principis: no hi ha llibertat sense igualtat, universalisme (ningú es pot quedar fora), ètica del convenciment (ni de la imposició ni de la indiferència).

D’aquest relat en el que la socialdemocràcia es retroba amb sí mateixa se’n pot extreure, al meu parer, un programa útil i atractiu per a l’esquerra del segle XXI. Un programa que actualitzi el concepte troncal que la seva tradició política ha desenvolupat per acostar-nos a una societat igualitària, és a dir més lliure, justa i pròspera. Aquest concepte és REDISTRIBUCIÓ, redistribució del treball, la renda i la participació social per igualar poder i oportunitats. Redistribució que avui es pot concretar a partir de 5 grans propostes:

  • Democràcia deliberativa que integri la pràctica del diàleg i el convenciment a tots nivells amb un autèntic caràcter representatiu de les institucions per codecidir.
  • Federalisme per articular la cooperació entre persones (individus, famílies, grups, cultures) i entre territoris (des dels municipis fins als estats) per aconseguir la unitat europea i el cosmopolitisme.
  • Renda Bàsica Universal per empoderar els treballadors i repartir el treball, reequilibrar les rendes del capital i del treball i eradicar la pobresa estimulant alhora la demanda com ho van fer la jornada de 8 hores, les vacances pagades o els serveis universals gratuïts.
  • Economia de la transició energètica per reindustrialitzar i desfinanciaritzar l’economia a partir de la baixada dels costos de producció i de la descentralització que permet.
  • Nova extensió dels drets bàsics per arribar al món virtual d’internet, per oferir dignitat i inclusió a més col·lectius (persones amb discapacitat, immigrants i refugiats…) i sobretot als treballadors dels cinc continents, perquè en el món global només es pot pensar en un progrés global.

[1] Les propostes de PJ Proudhon podrien constituir una tercera via entremig d’aquestes dues corrents teòriques.

Bibliografia de les 15 Tesis

Per arribar a les conclusions que he exposat en les 15 Tesis per bastir un socialisme contemporani he treballat i reflexionat a partir de moltes lectures en els últims cinc anys. A continuació les relaciono, agrupant-les en tres categories. El primer grup el formen les obres que han estat essencials per formar la meva posició teòrica ja sigui seguint-les, reinterpretant-les o contradient-les. En el segon relaciono totes les altres lectures que m’han fet aprofundir, complementar o matitzar les meves idees bàsiques. Finalment, el tercer incorpora les obres que només he consultat o llegit molt parcialment.

Lectures essencials

  • ARENDT H., La condició humana, Barcelona, Ed 62, 2014
  • BAUMAN Z., Socialismo: la utopía activa, Buenos Aires, NUEVA VISION, 2012
  • BECK U. y BECK-GERNSHEIM E., La individualización, Barcelona, PAIDOS, 2003
  • BRANCA-ROSSOF S. et GUILHAUMON J., De société a socialisme: l’invention néologique et son contexte discursif, REVISTA da ABRALIN, vol 1, nº2, pp 11-52, 2002
  • ELAZAR D.J., Anàlisi del federalisme i altres textos, Barcelona, IEAutonòmics, 2011
  • HABERMAS J., Après l’Etat-nation, Paris, FAYARD, 2000
  • JULLIEN F., De lo universal, de lo uniforme, de lo común y del diálogo entre las culturas, Madrid, SIRUELA, 2010
  • MARRAMAO G., La pasión del presente, Barcelona, GEDISA, 2011
  • OVEJERO F., Proceso abierto, Barcelona, TUSQUETS, 2005
  • PEILLON V., Pierre Leroux et le socialisme républicain, Bordeaux, LE BORD DE L’EAU, 2003
  • ROSSANVALLON P., La sociedad de los iguales, Barcelona, RBA, 2012
  • TODOROV Tz., Le jardin imparfait, Paris, GRASSET, 1998
  • TÖNNIES F., Comunidad y asociación, Madrid, BIBLIOTECA NUEVA, 2011
  • WRIGHT E.O., Construyendo utopías reales, Madrid, AKAL, 2014

Altres lectures

Obres consultades

La utopia societària (Tesi 15 i última)

Emancipar-se és alliberar-se de tota dominació, deixar enrere les privacions i restriccions de la lluita per la supervivència, no estar al servei de ningú depenent-ne exclusivament. Emancipar-se és assumir el control de la pròpia vida i disposar d’autonomia plena per a l’execució de la sobirania individual. Emancipar-se és assolir la dignitat de tenir personalitat i  consciència, de ser subjecte i  no objecte, d’evitar la cosificació de ser un simple mitjà per a d’altres. Emancipar-se és poder ésser actiu i desplegar totes les potencialitats que la cultura humana posa a la nostra disposició.
Tanmateix, l’emancipació només pot ser inclusiva, de tots i per a tots, perquè els recursos, les condicions i les oportunitats que la fan possible depenen dels altres. Una emancipació sense els altres o malgrat els altres en un model d’atomització individual, i no diguem contra els altres, sempre engendra o és fruit de la competició (guanyadors / perdedors) i l’enfrontament, el que la fa, a més d’injusta, insostenible a curt o mitjà termini [1] .

En sentit invers, l’emancipació possible de dret i de fet, amb els altres, posa automàticament en joc la igualtat i la solidaritat: la igualtat resultant de reconèixer que les necessitats, les opcions i la voluntat de tothom tenen el mateix valor polític i que per tant s’han de conjugar superant la jerarquització i homogeneïtzació comunitàries, i la solidaritat imprescindible per a què, en conseqüència, compartim treball, riquesa, coneixement i poder cooperant i codecidint.

Socialisme és doncs emancipar-se amb els altres, creure que la pròpia emancipació s’entrecreua amb la dels altres i esdevé, per tant, només imaginable fent de l’associació i la socialització els patrons rectors de les relacions interhumanes, és a dir, construint una autèntica “societat” entre tots els individus per conviure “socialment” en el sentit més essencial del terme. Una “societat” humana  que reconeix a tothom i universalitza el dret a formar-ne part, que demana però la voluntat explícita o consentiment per fer-ho i que es regeix per unes regles conegudes i acceptades. Una “societat” que garanteix drets però necessita responsabilitat i compromís. Una “societat” desproveïda de designis o de transcendència que és un pur exercici col·lectiu d’autogovernabilitat amb plena consciencia i transparència [2].

Per això, el socialisme, tant ahir en el seus orígens com avui després de dos segles de lluites, pactes i governs, és democratització-universalització de la “societat” per incloure-hi els treballadors (i tots els no poderosos) i abolir  l’explotació i l’opressió i socialització de la democràcia per evitar l’exclusió assumint la singularitat de totes les individualitats humanes.

Sí, som els demòcrates socials o socialdemòcrates, som els que defensem per a tothom drets polítics I drets socials,  perquè creiem en la “societat” universal. I tenim un programa de transformació [3] per mirar d’arribar-hi: a partir del convenciment propi i dels altres, legislar i desenvolupar serveis públics que portin democràcia deliberativa, economia redistributiva i laborista, federalisme, europeisme i cosmopolitisme, conscients que cada nou individu i cada nova generació són un full en blanc que només pot aprendre a ser lliure en base a l’educació i a la memòria crítica [4].

Sabem però que la “societat” socialista és un horitzó, un telos (projecte) més que un nomos (normativa), una utopia que s’albira però a la que mai s’hi arriba.  El magnetisme d’aquest horitzó mai assolit és el que fa del socialisme una força de canvi que no s’atura, que no es dóna mai per satisfeta, una força que no es conforma, crítica i autocrítica, orgullosa del què aporta però sempre disposada a pensar què més pot aportar. Alhora, la consciència d’aquesta condició d’utopia és la que no ens deixa sentir cap superioritat moral: el nostre no és un model tancat i perfecte,  sinó un conjunt d’objectius, valors i propostes que en l’organització social moderna i vigent que volem canviar ha de conviure i barrejar-se amb d’altres, en una realitat política que ni és,  ni serà, ni volem que sigui pura. Les conviccions que ens allunyen del relativisme, ens allunyen també de sectarismes,  anatemes i exclusions.

Quan al llarg de la història, els éssers humans i els pobles han pensat sobre com evitar la decadència personal o col·lectiva davant dels reptes de la vida i el pas del temps,  sempre han trobat dues respostes excloents. Per a uns, evitar la decadència  és conservar l’ordre existent, limitant-ne les alteracions. Per d’altres, tot el contrari: evitar la decadència és evolucionar, canviar successivament l’ordre existent per un de nou. El socialisme forma part d’aquesta segona forma de pensar i per això proposa des de l’inici de la modernitat evolucionar buscant acostar-se a l’horitzó d’una utopia societària emancipadora.

[Aquest text forma part de la sèrie 15 tesis per bastir un socialisme contemporani]


[1] La paràbola de la dialèctica de l’amo i l’esclau de Hegel és la formulació més coneguda d’aquesta limitació.

[2] El filòsof francès J.L. Nancy veu la “societat” com un agregat susceptible d’organitzar una existència ni individual ni col·lectiva,  sinó pensada com el plural dels singulars.

[3] És molt interessant l’anàlisi de les teories de la transformació social (rupturista, intersticial i simbiòtica) que proposa el sociòleg nordamericà E.O. Wright en la seva obra “Construyendo utopías reales”, on assimila socialisme a poder social enfront del poder econòmic i del poder de l’Estat.

[4] Per al filòsof Tzvetan Todorov es tracta “d’alliberar-nos de l’esclau que tots portem a dins”.

Governar des de l’oposició?

Després de “per responsabilitat”, “per Espanya” (que no podía estar sense Pressupostos!) i “per evitar uns resultats nefastos en unes futures eleccions”, l’argument més utilitzat últimament per justificar que el grup parlamentari socialista permetés la nova investidura de Mariano Rajoy és que el PSOE ha esdevingut el partit clau del Congrés dels Diputats i que pot i està fàcticament governant el país des  de l’oposició perquè totes les lleis i iniciatives parlamentàries s’aproven amb els seus vots, o bé pactant amb el PP o bé sumant a la resta sense el PP.

Sentir un ex – vicepresident del Govern  i ex – secretari general socialista afirmant que tot va molt millor (per als socialistes a nivell polític i per a tota la ciutadania a nivell social) perquè el PSOE està governant des de l’oposició i posant com a grans exemples uns minços acords amb lletra petita sobre el salari mínim i sobre la resolució extrajudicial per a la devolució de les clàusules terra de les hipoteques, em fa venir esgarrifances. Però no dèiem que havíem tret els pitjors resultats des de la Transició i que el PP tenia dret a governar perquè era el partit més votat?

En una democràcia parlamentària com l’espanyola, el govern ha de tenir el suport del Parlament per activa (majoria absoluta o acord de legislatura) o per passiva (geometria variable o impossibilitat d’acords  de tota l’oposició) sinó cau i dóna pas (via moció de censura o via eleccions) a qui el tingui. Governar des de l’oposició no és possible, com es comprovarà en el debat de Pressupostos. I és un contrasentit haver deixat constituir un govern perquè després no pugui governar i vulguis fer-ho en el seu lloc des de l’oposició. Aquest és un escenari que només té tres respostes possibles: o en realitat hi ha una majoria alternativa de govern o hi ha un pacte encobert govern-oposició o hi ha un desgavell (com passa al Parlament de Catalunya entre Junts pel Sí i la CUP).

Per descomptat que l’oposició pot fer pactes puntuals o pactes d’Estat en alguns temes amb el govern però per necessitat el govern ha de governar i l’oposició contradir-lo i controlar-lo quedant clar el seu caràcter alternatiu. I si es dóna suport estratègic al govern facilitant-li els Pressupostos o pactant les seves lleis principals llavors es deixa d’estar a l’oposició. Però si es pot sostenir una majoria diferent per legislar contra el govern, llavors s’ha de presentar una moció de censura o assumir que el govern acabarà convocant eleccions el més aviat possible.

Per això, perquè governar des de l’oposició és un sofisme, l’acceptació de la gran coalició de facto, d’un pacte PP-PSOE per passiva o el compromís de buscar una nova majoria de govern al voltant del PSOE amb l’actual Congrés dels Diputats o amb noves eleccions és el que està en joc en l’elecció del nou secretari /a general i de la nova direcció dels socialistes espanyols en el proper procés congressual i el que ha de centrar el debat entre els candidats perquè deixin clara la seva posició.

Dono suport sense embuts al “no es no”, és a dir, a evitar el pacte amb el PP i en canvi a buscar la majoria per un govern d’esquerres presidit per un/a socialista i recolzaré el candidat/a que ho defensi més nítidament i amb més convicció. Ens hi va als socialistes, al meu parer, tota la nostra credibilitat política i la possibilitat de mantenir el lideratge de l’esquerra (us imagineu que només puguin formar govern PP o Podemos?) . Però, més important, ens hi va a tots que tinguem un govern d’Espanya que finalment abordi, amb valentia i amb criteris de redistribució per superar les desigualtats i alhora de reconeixement de les diferències per sentir-nos més lliures, els grans reptes col.lectius i urgents que ens interpel.len: dualització de l’ocupació i emigració juvenil, canvi de model productiu, fiscalitat justa, garantia dels serveis públics de l’Estat del Benestar, crisi del sistema energètic, risc de nova bombolla immobiliària i molt especialment la greu situació oberta a casa nostra, a Catalunya, i que qüestiona l’estatu quo  de tota Espanya.

Per resoldre de veritat tots aquests grans problemes ens hem conformar amb un fal.laç “governar des de l’oposició”, amb un suport vergonyant al govern del PP? Jo no.  Jo vull un govern d’esquerres, un govern socialista. Canviem el PSOE per canviar Espanya.