Convivència a la ciutat (o les superilles aïllen)

Aquesta entrada, publicada també fa uns dies a la revista socialista L’Endavant Digital, és la meva síntesi d’una extensa reflexió, fruit del debat entre moltes persones, de la Cooperativa d’Idees per Barcelona sobre com afavorir la convivència a les ciutats des de la política local. Una reflexió que vull compartir com una modesta contribució personal a la gran conversa ciutadana que, sobre el millor per al futur dels nostres pobles i ciutats, mantenim al nostre país aquest curs amb motiu de les eleccions municipals del 28 de maig de 2023.

El pressupòsit fonamental d’una organització de la ciutat al servei de la convivència és evidentment la seva previsió, la seva incorporació als criteris que conformen la planificació urbana als seus diferents nivells i àmbits. Mirem de fer-ho:

1. Espai públic

L’espai públic, l’espai urbà no privatiu a priori per a determinades persones, és un espai de trànsit (s’utilitza per anar d’un lloc a un altre) però també moltes vegades un espai amb una finalitat en sí mateix (per fer-hi alguna cosa o simplement per passejar-hi) que potencialment pot utilitzar tothom. Un tothom que també apel·la a les generacions futures i a les seves necessitats que molt difícilment es poden predir.

Aquesta condició d’universalitat el fa propici per ser un espai de convivència sempre que es conjurin dos riscos: primer, que al ser de tothom ningú el faci seu i quedi impersonal, descuidat i sense vida i segon, en l’altre extrem, que algú se l’apropiï, el privatitzi i li tregui el seu caràcter universal definitori.

El disseny de l’espai públic ha de facilitar doncs a la vegada que la ciutadania s’hi identifiqui reconeixent-lo com a propi, i per tant indirectament també se’n responsabilitzi, i que cap col·lectiu concret el colonitzi en permanència. Per assolir aquest doble objectiu  afavoridor de la convivència pot ser útil tenir en compte els següents elements:

. l’espai públic ha de ser inclusiu, és a dir accessible, segur, laic i intergeneracional (el seu ús per part de tots els membres de qualsevol família conjuntament i per separat pot il·lustrar bona part d’aquests requisits).

. l’espai públic ha de ser flexible, obert i adaptable per poder ser plurifuncional, és a dir no especialitzat (per això ja hi ha els equipaments) i oferidor, alternativament o alhora si és possible, de les possibilitats de trànsit, activitat puntual i passeig que se li demanen (en aquest sentit, les ocupacions permanents de via pública son normalment inadequades).

. l’espai públic ha de tenir qualitat urbana i elements de singularització (vinculats a l’estètica, a la funcionalitat, a la monumentalització o a la memòria) per quedar alhora homologat a tota la ciutat i tenir una personalitat pròpia que el referenciï en el seu entorn directe o fins i tot més enllà.

. l’espai públic ha de tenir el millor manteniment, neteja i il·luminació possibles (el manteniment i la cura es retroalimenten i donen seguretat).

• Habitatge

Tot i ser l’habitatge l’espai privat per excel·lència (ho certifica la llei garantint la inviolabilitat del domicili i ens ho recorda la publicitat quan parla de la “república independent de casa meva”), tres de les seves característiques també influeixen molt directament en les condicions per a la convivència.

La primera és la seva accessibilitat. L’exemple paradigmàtic d’aquesta relació es troba en els edificis de pisos sense ascensor que converteixen en un problema molt greu per a moltes persones sortir de casa i per tant els redueixen molt les opcions de conviure fora de la família directa. Nens i gent gran però també persones (majoritàriament dones) amb criatures i persones amb alguna discapacitat pateixen intensament aquesta limitació.

La segona és el règim de tinença. La propietat o lloguer dels habitatges incideix de forma diferent en la convivència: mentre la propietat fixa més la població i per tant la vincula també més al seu entorn directe (espai públic, veïnatge, situacions compartides), el lloguer permet més la diversificació i el relleu generacional de la població (renovació, dinamisme).

La tercera és la seva conservació. A l’igual que el manteniment de l’espai públic juga un paper important per facilitar el seu ús convivencial, la conservació dels edificis en general i la dels habitatges en particular també és important per a la predisposició a la convivència, forjant des de la sensació d’acolliment fins a la d’inseguretat.

L’habitatge que afavoreix la convivència és doncs un habitatge accessible (de plantes baixes o edificis de pisos amb ascensors), ben conservat (per les propietats privades de règim vertical o horitzontal i per les administracions públiques) i que barregi les tinences en propietat i en lloguer (en una mateixa escala o en edificis propers).

• Barri

Els barris són els conjunts d’edificacions i espais públics que en una ciutat van articulant les tres funcions urbanes principals: residència, activitat econòmica, serveis i infraestructures. La forma i proporció amb les que integren cada una d’aquestes funcions marca la seva tipologia (barris dormitori, districtes financers o zones d’hipermercats són exemples d’una funcionalitat quasi exclusiva)  i de retruc el caràcter general de les ciutats de les que formen part. També caracteritzen els barris la seva morfologia, definida a partir del volum de les edificacions, la seva continuïtat i l’estructura de la seva trama.

Determinats tipus de barris afavoreixen sense dubte més la convivència. Son els barris multifuncionals, compactes i permeables.

Multifuncionals, és a dir que incorporen equilibradament les tres funcions, perquè això els permet tenir, amb més o menys intensitat, vida a totes les hores del dia i tots els dies de la setmana el que facilita la interacció i la trobada mentre la zonificació funcional dificulta les disponibilitats i segrega els usos del temps, el que no predisposa als temps-espai compartits per a la convivència (pensem en les complexes possibilitats de convivència d’un barri turístic). Compactes, és a dir amb les edificacions continues o molt properes, perquè la proximitat porta la relació i el coneixement mutu, fonaments del veïnatge i la convivència. Permeables, és a dir amb una bona connectivitat interna en totes direccions que no obligui a només uns determinats recorreguts, perquè així les activitats i trobades poden desenvolupar-se fàcilment i en qualsevol dels indrets del barri.

I encara es reforça més aquest caràcter convivencial dels barris multifuncionals, compactes i permeables si la seva dimensió i la seva trama el fan abastable a peu. Una mesura que optimitza les potencialitats de disponibilitat, proximitat i dinamisme que són requisits per a la convivència.

Finalment, en aquest apartat no podem deixar de fer una reflexió, en termes de convivència, sobre les polítiques d’actuació envers els barris. Preservar la convivència a nivell de barri implica que s’han d’evitar tant processos de gentrificació (expulsió dels habitants amb menys poder adquisitiu) com de ghettització (expulsió dels habitants amb més poder adquisitiu) si no volem que disminueixi dràsticament la seva diversitat, un dels fonaments d’aquesta convivència.

• Ciutat

Sense dubte, els trets determinants a nivell urbà per afavorir la convivència a la ciutat es troben a nivell del barri, incloent-t’hi en un lloc preponderant l’espai públic i l’habitatge, però tanmateix l’anàlisi global del nivell ciutat també permet singularitzar elements vinculats a aquesta relació. En destaquen dos en particular: la mobilitat i les configuracions centre/perifèria.

En la mesura que la convivència és trobada i activitat conjunta, la mobilitat esdevé rellevant per facilitar-la. I a nivell ciutat encara més perquè, a diferència del nivell barri, a aquest nivell una bona connectivitat de la trama és insuficient perquè la mobilitat ja no es pot produir majoritàriament a peu. Cal doncs en aquest cas per garantir la mobilitat un transport eficient, el que forçosament vol dir diversificat quan pensem en una ciutat per a tothom. Valgui la redundància, per facilitar la convivència a la ciutat tots els modes de transport han de poder conviure-hi perquè cada mode aporta la seva especificitat i per tant la seva utilitat a la mobilitat: el transport col·lectiu aporta accessibilitat econòmica i rapidesa, el cotxe aporta capacitat de càrrega i confort (importants especialment per a famílies i gent gran), el transport individual en moto, bicicleta o patinet aporta flexibilitat i capil·laritat. Una convivència de modes de transport que és compatible amb altres objectius com el de la transició energètica (els vehicle elèctrics són aquí la clau) o el de l’accessibilitat funcional i que és també independent del seu caràcter de gestió públic o privat.

Una ciutat sense un centre que l’articuli, sense un espai de referència simbòlic que tothom identifica, que tothom coneix i per tant on passen les activitats compartides més rellevants per a la comunitat ciutadana (grans festes, manifestacions i reivindicacions, esdeveniments socials i culturals), és segurament una ciutat amb una gran dificultat afegida per a la convivència. Però alhora, una ciutat on els seus barris excepte els del centre no tenen res a oferir als qui no hi viuen és també una ciutat que perd oportunitats de convivència, de relació i coneixement mutu entre territoris i persones que la formen. En aquest sentit és important que la ciutat disposi d’altres centralitats (institucionals, comercials, culturals, recreatives) perquè es generin fluxos urbans entre barris més enllà de la circulació barris/centre/barris i per tant el territori-ciutat no quedi configurat en termes de centre/perifèria (radial) sinó d’estructura policèntrica (en xarxa) en el que un dels centres funciona com a node principal. Una estructura de ciutat que de seguida queda reflectida i potenciada o condicionada per les rutes dels transports públics de gran capacitat (per això, seguint aquest argument, l’estructura ortogonal sembla la més adequada).

A la ciutat, convivència és diversitat i connectivitat, singularitat i relació i per això tot el que aïlla és, a la curta o a la llarga, contraproduent: la trama urbana no pot ser un arxipèlag de superilles sinó un continu intercomunicat sense talls ni fissures (les superilles aïllen).

[A la memòria d’Antonio Santiburcio]

Darwinisme lingüístic

Com és sabut, en els grups humans les llengües exerceixen tres funcions complementàries. La primera és la funció gnoseològica o de configuració de la realitat, donat que només podem pensar, i per tant articular una visió del món, mitjançant el llenguatge. La segona, més òbvia, és la funcional o de comunicació. I la tercera, la simbòlica o d’identificació, la que ens confereix un o diversos dels trets de la nostra identitat (quina llengua/es parlem i com la/les parlem diu molt de nosaltres).

Tenint present aquesta naturalesa universal de les llengües i alhora essent perfectament conscient que en els debats lingüístics del nostre país hi juguen factors polítics específics molt rellevants (el procés independentista n’és l’últim encara que evidentment ni el primer ni l’únic), en aquest escrit intento posar de manifest i posicionar-me en relació a una concepció lingüística que considero subjacent i molt  transcendent en aquests debats, començant per el de les llengües a l’escola que tant ens ha ocupat durant les últimes setmanes.  

Catalunya reconeix quatre llengües (català, castellà, aranès i la llengua catalana de signes) i n’acull més de tres-centes (parlades en total per un 11% de la població, segons els estudis més recents). D’aquestes, català i castellà són les llengües societals o de referència col·lectiva del nostre país, llengües que a més tots els ciutadans i ciutadanes tenen el dret i el deure de conèixer. I les dades de l’última gran enquesta oficial, l’Enquesta d’Usos Lingüístics 2018 (EULP) ens diuen que el 94,4% de la població entén el català, el 85,5% el sap llegir, el 81,2 % el sap parlar i el 65,3% el sap escriure; mentre les dades de coneixement del castellà el situen en nivells de quasi universalització. Són dades sobre el català que continuen creixent (en particular les d’escriptura) des de la seva normalització social i política a partir de la democratització de 1977-80, malgrat els forts canvis en l’origen de la població que viu a Catalunya (actualment amb més d’un 20% de persones nascudes fora d’Espanya).

Perquè tenim llavors una polèmica tan agre i persistent sobre el futur del català? Perquè des de tants sectors socials, polítics i acadèmics s’afirma amb tanta contundència que el futur del català corre perill en un termini relativament breu? La resposta, per a mi, té a veure amb la concepció que aquests sectors tenen sobre la convivència entre llengües. Una concepció que anomenaré, utilitzant un terme que d’altres han fet servir en un sentit parcialment diferent, darwinisme lingüístic (1).

El darwinisme lingüístic sosté que la presència de diferents llengües en un mateix territori dona sempre un resultat de suma zero, és a dir que no hi ha equilibri possible entre elles sinó una lluita en la que tard o d’hora una de les llengües s’acabarà imposant a les altres, jerarquitzant-les primer i després substituint-les fins fer-les desaparèixer, després de deixar-les com a residuals (el que es coneix com a minorització lingüística). Així, com les espècies vives, les llengües estan sotmeses a un procés de selecció natural en el que només sobreviuen les que es posicionen millor en el seu entorn. Les situacions de bilingüisme en una comunitat són doncs sempre provisionals, situacions de transició cap a l’hegemonia, és a dir la supervivència, d’una o altra llengua (paradoxalment les situacions de plurilingüisme, tot i no ser òptimes, son, segons aquesta tesi, menys punyents perquè a mesura que augmenten els adversaris disminueixen les possibilitats d’hegemonia).

El darwinisme lingüístic també pensa en llengües invasores, fent un paral·lelisme amb les espècies invasores. Si les llengües existeixen i han sobreviscut és perquè estan adaptades a un determinat hàbitat, el del seu territori i la seva comunitat cultural, amb els que formen un ecosistema. La resta de llengües que es puguin parlar en aquest territori només poden ser doncs o llengües convidades (provisionals durant una generació o de pas com els seus parlants) o llengües invasores destinades a colonitzar i trencar l’ecosistema vigent (i per tant aconseguir la substitució lingüística). Una tesi que es retroalimenta amb la ideologia nacionalista (un territori = una llengua = una nació = un estat).

Aquesta concepció de la convivència lingüística, defensada per molts lingüistes i sociolingüistes, fa que per a ells la dades rellevants per determinar la salut del català siguin les del seu ús, en termes qualitatius (en quins àmbits socials) i quantitatius (quantes persones) però sobretot relatius (quin percentatge de la població en relació a les altres llengües). Prioritzen per tant els indicadors de l’ús de la llengua per sobre dels de domini (la capacitat potencial d’utilitzar-la correctament en qualsevol context de forma escrita o oral), de coneixement (les nocions bàsiques per comprendre-la i fer-s’hi comprendre) i no diguem d’adhesió (el grau d’estima que representa per als individus), i l’ús, a diferència dels altres, no és acumulable: no es poden utilitzar dues llengües alhora mentre que sí que es poden dominar, conèixer o estimar dos o més llengües. Això vol dir que la utilització d’una llengua va en detriment de l’altra i per tant no és assumible el canvi de llengua en funció de l’interlocutor i només es pot tolerar el diàleg a dos llengües, cada parlant amb la seva. Per a aquest pensament, cada ús del castellà a Catalunya és una pèrdua per al català.

En conseqüència, les polítiques lingüístiques que se’n deriven són les que posen l’èmfasi en les reglamentacions de l’ús (prohibicions i multes incloses) i la preservació d’espais d’exclusivitat lingüística (ensenyament, administració i mitjans de comunicació al capdavant) i tenen com a objectiu últim permetre, ja que de moment és impossible pensar en que tornin els parlants monolingües (que seria el realment desitjable segons aquest plantejament), viure només en català. I lògicament, una Catalunya independent hauria de posar, ja que podria, serveres restriccions a l’ús del castellà a Catalunya (és el que defensava en aquesta línia el ja famós manifest “Koiné”).

La tesi del darwinisme lingüístic no és en absolut una tesi que jo defensi. Ni com a forma d’entendre la convivència lingüística ni com a explicació per fonamentar les accions en favor del futur del català.

Per a mi, la situació lingüística normal d’un territori és la del seu multilingüisme. Al món hi ha 192 estats i més de 6000 llengües i a cap territori, per petit que sigui, s’hi parla només una llengua (amb l’excepció potser d’algunes illes amb molt pocs habitants). Aquest és un fenomen no només universal sinó històric: a totes les èpoques, les migracions, les guerres i els intercanvis han traslladat i barrejat les llengües en els territoris. No existeix un passat mític en el que a cada territori hi va néixer una llengua en perfecte simbiosi cultural (així ho demostra la història lingüística de tots els territoris) i si moltes llengües porten el nom d’un territori és perquè se les ha rebatejat a posteriori (el cas més conegut és el del francès que abans de que existís França era langue d’oil) (2). Per això,la immensa majoria dels humans que han habitat el nostre planeta han estat en contacte amb més d’una llengua i el bilingüisme o el plurilingüisme ha estat el seu entorn i la seva pràctica (parlant les diferents llengües millor o pitjor o potser només entenent-les en tot o en part però sempre sabent-les reconèixer en el seu valor i el seu significat).

Certament, les llengües neixen i desapareixen però sobretot es transformen per anar complint amb les tres funcions que esmentava al principi. Les condicions de continuïtat d’una llengua (és a dir de la seva transmissió intergeneracional i de la seva capacitat d’incorporar parlants d’altres llengües) no tenen a veure doncs, al meu parer i seguint també les idees de lingüistes i sociolingüistes, amb el nombre i la tipologia de les altres llengües amb les que pugui conviure sinó amb les possibilitats de complir aquelles funcions. Això vol dir que una llengua per tenir continuïtat ha de poder ser una llengua completa (capaç de funcionar en tots els camps, registres i circumstàncies de la vida personal i de la comunitat), no ha de tenir impediments o restriccions i ha de generar autoestima i simpatia.

En aquest sentit, les polítiques lingüístiques han de tenir present, si no volen ser ineficaces o contraproduents, aquest triple nivell de funcions i requisits de continuïtat en tres àmbits diferents: el de la pròpia llengua/es (estatus, actualització, recursos), el dels parlants (drets lingüístics, oportunitats d’aprenentatge) i el de la societat com a conjunt (convivència/segregació, capital lingüístic). Per fer-ho possible, per a mi, aquestes polítiques han de seguir quatre criteris clau: coneixement (com més llengües i millor es coneguin, millor per a les persones i per al país), reconeixement (institucionalització i acceptació de totes les llengües en tots els àmbits), discriminació positiva (més atenció a les llengües amb més dificultats), flexibilitat (adaptació als contextos concrets).

Que Catalunya sigui un país amb quatre llengües i fonamentalment bilingüe no posa en perill el futur del català (tampoc el del castellà a Catalunya) sinó al contrari. La prova, a part de que el nostre país porta moltíssims anys essent bilingüe i en situacions molt més dures que l’actual sense que el català hagi desaparegut, és que amb dades de l’EULP 2018 el nombre de persones que tenen el català com a llengua habitual (36,1 %), i fins i tot com a llengua d’identificació (36,3%), continua sensiblement per sobre dels que la tenen com a llengua inicial (31,5%). És a dir que avui el català guanya parlants com ha anat passant des de la Transició i precisament ho fa perquè vivim en una societat on tothom parla les dues llengües i no formem dues comunitats lingüístiques separades i estanques, impermeables i amb només creixement vegetatiu de parlants a cada comunitat.

És més, el bilingüisme personal i no comunitari en el que vivim és el que ens permetrà revertir també el decreixement actual de les dades de l’ús habitual del català. M’explico: si la dada d’ús habitual del català ha baixat deu punts des de 2003 (de 46% a 36,1%) és perquè la de la llengua inicial també ha baixat (de 36,2% a 31,5%) i perquè a Catalunya es parlen moltes més llengües que no són ni el català ni el castellà (l’ús habitual d’altres llengües ha crescut el 8,5% mentre el del castellà només ho ha fet un 1,5%). La immigració recent i massiva de principis de segle XXI (al 2003 tot just començava) és doncs el fenomen explicatiu per entendre el descens del català com a llengua habitual aquests últims anys i la incorporació de parts significatives de les seves segones i terceres generacions com a parlants habituals de la llengua catalana difícilment es farà a partir de la confrontació amb el castellà, el control o la imposició d’usos. Més aviat serà possible ensenyant bé a tothom totes dues llengües (per donar seguretat, garantir la qualitat lingüística i oferir oportunitats reals als parlants), acceptant la catalanitat del castellà i també incloent les altres llengües de molts conciutadans (fomentant per exemple el coneixement de les llengües familiars) alhora que es promou activament la presència viva del català a tots els àmbits de la societat on encara té dificultats d’implantació (justícia, relacions econòmiques, món digital etc.).

El futur del català demana sense dubte atenció constant, estima i dedicació però el tractament de les llengües és, abans de res i a tot arreu, un afer complex i delicat. Es pot, i sovint cal, intervenir-hi (com en qualsevol altre dels elements socials, culturals o econòmics que ens configuren com a col·lectivitat) però ha de ser amb especial cura i rigor, és a dir el més lluny possible de simplificacions i imposicions unilaterals. Pactes amb el màxim consens possible i avaluació continuada per anar actualitzant conjuntament els acords és doncs el camí que crec que cal recórrer en aquesta matèria tant a Catalunya, com a Espanya, com a Europa. Si ho fem així, com ho hem fet durant tants anys, el futur del català, la convivència i la integració, i el progrés social seran perfectament compatibles i es reforçaran entre sí.

(1) Sembla que el propi Darwin ja havia utilitzat l’analogia del procés de selecció natural de les espècies per referir-se a l’evolució de les llengües (citat a R. Obiols “El temps esquerp” pàgina 87). Tanmateix segur que d’una forma que difereix de la versió vulgaritzada de la seva teoria que utilitzo, com es fa comunament avui, en aquest escrit.

(2) El propi català s’anomena a sí mateix, en molts contextos i fins a la seva normativització a principis del segle xx, llemosí, provençal o occità. 

El debat entre sexe i gènere

[Fruit de diverses converses amb les companyes Gemma Lienas i Isabel Darder, el passat mes de març vaig escriure aquest text que finalment no va veure la llum a la publicació on havia de sortir però del que malgrat tot m’agrada deixar-ne constància.]

Des de fa alguns anys, la qüestió del sexe i el gènere és molt present en els debats del feminisme. La proximitat del proper 8M ens convida a reflexionar-hi, més encara quan l’any transcorregut des l’últim ha vist l’aprovació inicial de la llei anomenada “trans”, que hi entra de ple.

El sexe és una característica evolutiva de la biologia reproductiva dels éssers vius que en els humans, com en multitud d’altres espècies, és binària: mascle (cromosomes XY) i femella (cromosomes XX). El sexe es refereix doncs a un dels dos tipus diferents d’anatomia reproductiva en el que es desenvolupa la producció de cèl·lules sexuals i a les funcions biològiques associades en la nostra espècie. Més del 99,98% de les vegades, l’anatomia reproductiva humana és inequívocament mascle o femella en néixer (només un 0,02 % d’individus no es poden classificar clarament en un o altre sexe, ja que presenten una anatomia ambigua: són els individus intersexuals, que no constitueixen un tercer sexe perquè no produeixen cèl·lules sexuals diferents de les citades abans). Aquesta diferenciació biològica lligada a la reproducció comporta en els humans un dimorfisme sexual en els genitals, les hormones, el pes i talla mitjans, la massa muscular… però cap diferència en el cervell ni en les facultats cognitives o sensorials.  

El gènere és el resultat d’una construcció cultural que, en la immensa majoria de les civilitzacions humanes i en particular en la nostra civilització occidental, a partir de la diferència sexual  i la complementarietat reproductiva, estableix uns patrons diferenciats -uns estereotips masculí i femení- als quals s’han de plegar individus segons el seu sexe indicant-los un comportament (manera de ser, és a dir, característiques psicològiques, i de fer, és a dir, manera de parlar, de moure’s…) i assenyalant-los uns determinats marcadors corporals (manera de vestir, manera de pentinar-se, ornaments…). Aquests patrons han incorporat i encara incorporen en molt bona mesura, no cal dir-ho sense cap base científica, la inferioritat física, intel·lectual i moral de la dona, atorgant-li un lloc subordinat al dels homes (en estatus i el rol socials), restringint-li per tant l’accés a múltiples opcions i oportunitats i generant una flagrant desigualtat home-dona. El gènere és doncs artificial, superposat a la biologia (la prova és que els seus estereotips canvien d’una cultura a una altra -el burquini vs el biquini- i d’unes èpoques a unes altres -no ensenyar els turmells vs no ensenyar els pits-) i no hi ha cap essència femenina o masculina. El gènere és evidentment també la base del patriarcat.

Les persones transsexuals són aquelles persones que, sentint disfòria o incongruència amb el seu sexe de naixement, volen transicionar per acostar-se al que és el sexe contrari. A Espanya, des de 2007 una llei (Ley reguladora de la rectificación de la mención registral de sexo) reconeix aquesta transició en una persona que ha estat mèdicament avaluada i que durant dos anys ha pres hormones del sexe contrari (sense necessitat explícita d’operació de reassignació de sexe) autoritzant el canvi de nom i el canvi de de sexe registrals i considerant-la a partir d’aquest moment del sexe oposat a l’inicial a tots els efectes.

En aquest marc conceptual, el feminisme és la lluita de les dones per aconseguir que la seva condició sexual no sigui font o justificació de cap discriminació ni desigualtat envers els homes, és a dir la lluita per difuminar el gènere sense renunciar al sexe (i molt especialment a la seva màxima expressió que és el cos). Una lluita que no entra en contradicció amb el canvi de sexe ni està en oposició als drets de les persones transsexuals.  

El fonament teòric de la nova llei “trans” en tramitació (Ley para la igualdad real y efectiva de las personas trans) és però un altre, és el de la teoria queer (literalment estrany en anglès però en aquest context equivalent a anòmal i més tècnicament a no normatiu), nascuda als anys 90 a les universitats americanes i que desenvolupa una altra visió: la construcció subjectiva de la identitat individual està per damunt de tot i pot superar tant els estereotips culturals del gènere com els límits biològics del sexe. Així, el gènere és un sentiment íntim i profund que esdevé subjectiu, fluid i no binari mentre el sexe queda com una noció naturalista desfasada, a nivell de simple categoria científica instrumental. La teoria queer emfatitza el gènere individual desnormativitzat alhora que desdibuixa el sexe.

Conseqüentment, aquesta teoria defensa l’autodeterminació de gènere, això és, que qualsevol persona, només pel fet de desitjar-ho, pugui ser considerada del gènere contrari o sense gènere i, més enllà, postula que aquest canvi de gènere sigui equivalent a un canvi de sexe sense necessitat de canvis físics, el que les lleis “trans” recullen automatitzant no només el canvi registral de nom sinó també el de sexe. Un home amb barba i genitals masculins, doncs, pot ser considerat i reconegut legalment com a dona només perquè ell així ho digui.

Sense dubte, la teoria queer ha contribuït a la deconstrucció dels estereotips tradicionals de gènere però la seva exaltació de la subjectivitat i el seu menyspreu a la condició biològica sexual comporten, sobretot un cop plasmades en lleis, efectes seriosament discutibles i sovint regressius.

En primer lloc, envers els drets de les dones, ja que en canviar el paradigma del sexe pel del gènere individual, invalida totes les lleis basades en el sexe (la d’igualtat, la de violència masclista… ), les estadístiques basades en el sexe (de violència sexual…) i les dades en medicina que permeten treballar en les malalties més prevalents en les dones o en els homes o diagnosticar-les en funció de simptomatologies diferents per a uns i per les altres i que requereixen també tractaments diferenciats. També es carrega els espais segurs per a les dones (vestuaris, lavabos, cases d’acollida…) i el dret a poder competir entre elles en esports (qualsevol home que es consideri una dona pot participar en competicions femenines, amb el desavantatge que implica per a les dones, que tenen molta menys massa muscular, menys volum i menys capacitat pulmonar). I sobretot impossibilita tota discriminació positiva envers les dones en el camí de la redistribució de les rendes (bretxa salarial), del poder (paritat), de les oportunitats (accés a determinades professions).

En segon lloc, envers la visibilitat de les dones, a través de l’ús obligat d’un neollenguatge, que determina, una vegada més a la història de la humanitat, com han de ser anomenades les dones i tot el que s’hi relaciona: dones cis (per contraposició a dones trans), llet humana (per llet materna), persones gestants (per mares), persones menstruants (per dones) etc.

En tercer lloc i paradoxalment, envers les persones transsexuals que efectivament volen transitar d’un sexe a un altre perquè, atès que és bel·ligerant amb la “despatologització” i només creu en l’autopercepció, renega dels canvis físics que necessiten acompanyament mèdic i/o psicològic (el que s’aguditza en el cas dels infants i adolescents, ja que, disposats a lluitar contra el que anomenen  teràpia de conversió, clamen perquè no es recorri a la consulta d’un/a professional).

La qüestió del sexe i el gènere és doncs complexa (i no hem fet menció a les posicions tradicionalistes que moltes persones continuen defensant a les nostres societats) i molt sensible. Dirimir-la col·lectivament demana molt debat i molt consens, més enllà de cercles restringits de persones enteses o interessades i sobretot lluny d’imposicions. Lleis precipitades sense suficient debat social previ i pensant en aprofitar suposades oportunitats polítiques no semblen el més adient en aquests temes. I la història de les lluites de l’esquerra ja ha demostrat que les actituds pròpies de la revolució cultural maoista (intolerància absoluta i superioritat moral dels qui segueixen la veritat revelada) mai porten transformacions socials profundes i duradores sinó tot el contrari. És hora d’abordar aquest debat a tots nivells amb tranquil·litat, profunditat i amplitud de mires.     

No tornem a badar amb l’aeroport

[També podeu trobar aquest article a les pàgines d’opinió de El Periódico d’avui https://www.elperiodico.com/es/opinion/20210903/despistemos-aeropuerto-barcelona-articulo-carles-marti-12040108]

Com no ho varen fer ni el telègraf, ni el telèfon, ni la televisió, internet (correu electrònic, cercadors, xarxes socials, videoconferències) no portarà la reducció de la mobilitat humana sinó tot el contrari: l’intercanvi i el coneixement a distància fan agafar més ganes i no menys de desplaçar-se perquè el que limita en major mesura el sortir de casa és precisament el desconeixement del que hi ha més enllà (fa por o no se’n saben els atractius) i no el seu contrari. Per no parlar de l’augment de la població mundial, com a mínim fins al 2050, de la seva joventut i de l’augment progressiu de la seva capacitat econòmica com a factors que mantindran la mobilitat mundial a l’alça.

Ens hem d’oposar doncs a aquesta mobilitat i minimitzar-la per evitar els seus efectes o l’hem de canalitzar i fer compatible amb els objectius de sostenibilitat territorial i ambiental ? Per a mi la resposta progressista és la segona i més des de Barcelona (i Catalunya) aquí i ara.

En primer lloc, perquè estic lluny de pensar en termes de catastrofisme, no crec en el decreixement com a opció desitjable ni justa i veig la disminució de les opcions de mobilitat com un endarreriment social i fins i tot moral (també en el camp de les migracions però això seria l’objecte d’un altre article). En segon lloc, perquè jugar un paper de capitalitat en la mobilitat internacional és imprescindible per Barcelona (i Catalunya) si realment vol formar part del primer nivell de desenvolupament mundial que cada cop s’organitza més al voltant d’una xarxa global de ciutats dinàmiques i interconnectades (moltes ciutats, algunes molt més grans que nosaltres, que no en formen part voldran fer-ho i podem per tant quedar-ne fora en qualsevol moment si perdem definitivament l’embranzida dels anys 1990). La capitalitat en la mobilitat és un dels camins per ser un dels nodes de la xarxa (la capitalitat farmacèutica perduda amb l’Agència Europea del Medicament n’era una altra) i a més complementa dues altres opcions estratègiques per Barcelona: l’atracció de talent i inversions en els sectors culturals i tecnològics capdavanters i la capitalitat mediterrània d’Europa.

Per això, si torna a sortir l’oportunitat de tenir un hub aeroportuari a Barcelona com proposa AENA (l’anterior intent mitjançant Spanair, que vaig conèixer de prop com a tinent d’alcalde de l’Ajuntament, va ser menystingut i boicotejat per molts sectors que ara sospiren pel hub) amb l’ampliació de l’aeroport El Prat-Josep Tarradellas s’ha d’aprofitar sense recança si respecta, com és evident que pot fer, les normes que fixa la UE en relació a l’impacte en l’entorn natural del delta del Llobregat. Apostar per la infraestructura d’un aeroport hub que aculli vols transoceànics i els distribueixi en vols a ciutats a 800-1000 km, a més de rebre vols de destí final, és una decisió que s’ha de prendre el més ràpid possible perquè la seva implementació serà complicada i el món no ens espera (els vols que no vinguin al Prat no deixaran de fer-se, aniran a un altre lloc).

I optar per intentar fer de Barcelona un hub aeroportuari no és incompatible amb contribuir a la lluita per revertir el canvi climàtic: és plenament factible abordar la reducció d’emissions més enllà del trànsit aeri (que a nivell mundial representa el 2-3% del total global d’emissions) connectant l’AVE amb l’aeroport per donar continuïtat als trajectes de menys de 800-1000 km, aconseguint la neutralitat de les instal·lacions aeroportuàries i mantenint l’aeroport a menys de 15 km del centre de la ciutat connectat per metro.

La lluita de Barcelona (i Catalunya) contra el canvi climàtic no ens hauria de fer perdre oportunitats col·lectives de desenvolupament social i econòmic, com la de sortir al mapa de la connectivitat aeroportuària internacional, sinó guanyar-ne liderant la reconversió de la indústria automobilística cap al vehicle elèctric, el retorn de la centralitat del transport ferroviari en el curt i mitjà recorregut (metro, tramvia, ferrocarril per passatgers i mercaderies) o l’impacte de la rehabilitació complerta de les llars en l’eficiència energètica (14% del total global mundial d’emissions).

No tornem a badar i explorem a fons la possibilitat de fer de Barcelona el hub aeroportuari del mediterrani occidental: el projecte ho mereix i el nostre país ho necessita.

150è Aniversari de la Comuna de París

En el context del final humiliant de la guerra franco-prussiana i dels inicis desconcertants de la Tercera República francesa (nascuda durant la guerra després de l’estrepitosa derrota de Sedan i llavors de majoria ultraconservadora), el 18 de març de 1871 una insurrecció popular parisenca contra la confiscació d’uns canons, que havien servit per defensar la ciutat durant el setge recent, desencadena la retirada de la ciutat del govern   i desemboca deu dies després en la proclamació revolucionària de la Comuna de París. Una experiència (emmirallada en el precedent de 1793 -durant la R.F.- i inserida en la tradició teòrica del comunalisme federalista) que va durar fins el 28 de maig quan l’exèrcit governamental, després d’una setmana a sang i foc, va acabar vencent les últimes resistències dels communards.

La Comuna de París és la primera gran revolució d’una ciutat, una revolució en una sola ciutat contra l’Estat (el seu Estat el primer) i contra l’ordre establert (al seu país i arreu), una revolució amb un programa per París que s’ofereix al món.

Es commemoren doncs aquests dies el 150è aniversari d’aquestes deu setmanes de revolució social i política a la segona ciutat més poblada d’aquella època (2M d’habitants). Singular i complexa, fracassada i severament castigada però extremadament poderosa, la Comuna de París va impactar fortíssimament a tota l’Europa del moment i va determinar la història de l’esquerra influint decisivament en el seu rumb, amb un ressò ideològic que s’allarga fins als nostres dies. Fou un dels episodis històrics més interessants i prolífics del segle XIX encara que avui estigui poc present en el nostre imaginari polític.

En aquest sentit, ha estat per a mi un gran plaer poder participar intensament en l’organització de la jornada de la UPEC-Universitat Progressista d’Estiu de Catalunya que el passat 12/5/21 sota el títol “El temps de les cireres” va voler sumar-se a aquesta commemoració reunint experts i professors en sessions obertes al públic per debatre sobre aquest esdeveniment. Preparar i seguir aquesta jornada m’ha permès aprofundir i entendre encara millor el significat de la Comuna de París de 1871 i per això m’atreveixo a tornar sobre aquesta qüestió oferint una lectura complementària, però des de la mateixa mirada, del que vaig exposar en una entrada al juny de 2019 després d’unes primeres lectures i reflexions.

La Comuna de París: una revolució ciutadana

La proximitat en francès dels termes comuna (commune) i ciutat (cité) és molt gran perquè commune s’utilitza per designar els municipis, siguin petits o grans, alhora en la dimensió polític-administrativa i en la de col·lectivitat humana propera. Així, seguint aquesta aproximació semàntica, es pot veure la proposta revolucionària de la comuna-ciutat de París com un desplegament de la condició ciutadana en tota la seva extensió: de l’àmbit polític (citoyenne) a l’espai urbà (citadine).

La Comuna és una revolució ciutadana-citoyenne perquè no té ni líders (els dirigents canvien tot sovint i són molt diversos), ni organitzacions de referència (els partits no existien, els sindicats eren molt recents i la AIT molt petita), ni jerarquies (era el que es volia abolir). El protagonisme és de la ciutadania en general, una ciutadania que inclou homes i dones veïns de la majoria dels barris i de totes les classes populars (molt més enllà del encara minoritari sector obrer) i també de classes més benestants, una ciutadania que, en les eleccions (encara per sufragi universal masculí), vota majoritàriament (descomptats els que han marxat de la ciutat) a favor dels communards i en el dia a dia participa activament a la política comunal mitjançant els càrrecs revocables i la defensa (a la milícia de la Guàrdia Nacional primer i després a les barricades) però sobretot en els clubs o assemblees locals on diàriament hi ha debats amb els delegats de la Comuna. Aquesta condició ciutadana s’expressa també en les nombroses xarxes de solidaritat i ajuda mútua directes i autoorganitzades que es posen en marxa per fer front a molts dels aspectes de la vida quotidiana i té el seu caràcter més simbòlic en la confraternització racial i nacional que es viu als carrers: parisencs i nouvinguts, als últims anys o als últims dies, de tota França, de les colònies i d’arreu d’Europa (garibaldistes italians i polonesos exiliats en particular) somien i resisteixen plegats.

Alhora, la Comuna és una revolució ciutadana-citadine perquè la seva dinàmica principal es basa en la reapropiació urbana, social i cultural de la ciutat. La reapropiació urbana passa, en contraposició a les grans reformes imperials d’Haussmann carregades d’especulació i segregació, per l’ocupació arreu de l’espai públic i dels edificis buits o abandonats per activitats col·lectives i equipaments de servei públic (tallers, escoles, dispensaris, balls, clubs de debat…). La reapropiació social es fa palesa cada dia en la proximitat veïnal, en la vitalitat dels barris, en el reequilibri territorial de la ciutat i molt especialment en l’accessibilitat a l’habitatge de lloguer. La reapropiació cultural és també molt notable: llibertats, reconeixements, lleure i gaudi, embelliment i paraula han d’estar, de dret i de fet, a l’abast de tothom sense excepcions, sortint del seu ús privatiu i ostentós i lluny de la repressió moral (coeducació en un ensenyament públic i laic, equiparació dels fills naturals, divorci i  parelles de fet, parcs oberts, accés als museus, espectacles públics, pràctiques artístiques, publicacions de diaris i llibres, abolició de la prostitució…). Aquesta reapropiació cultural de la ciutat és el que la professora K. Ross anomena el “luxe comunal”.

Per uns, aquesta predominant característica ciutadana de la Comuna va ser el punt clau per mantenir la seva fortalesa i el seu esperit , per altres la font de les seves debilitats pràctiques per decidir i executar les decisions.

La Comuna de París: una revolució per una República Democràtica i Social Universal

Però la Comuna de París és una revolució ciutadana encara en un sentit addicional, el sentit més immediat del terme ciutat. És la revolució d’una ciutat que vol estirar d’altres ciutats a França i a tota Europa, una revolució fora de la nació, alhora infranacional i supranacional,de la ciutat al món, que vol ser la llavor d’una república universal en base a la federació successiva de Comunes. Encara que els communards es consideren patriotes i la seva revolta inicial és contra l’armistici vergonyant que claudica front l’invasor, la seva ambició és desfer l’estat-nació, desfer-lo en Comunes i reconstruir-lo federadament amb un paper molt menor i diferent.

Des del punt de vista ideològic, aquesta Comuna d’arrels locals i vocació universal entrecreua l’audàcia inicial blanquista (Auguste Blanqui deia que primer s’havia de fer la revolució i després ja es discutiria per a què), el simbolisme jacobí (els vells jacobins que eren majoria a la Comuna van reimplantar la marsellesa, el calendari de 1792 i van enderrocar la napoleònica Colonne Vendôme), el relat proudhonià (espontaneïtat, mutualisme, democràcia directa, afebliment de l’Estat i aprimament de la burocràcia, negligència pels diners i el Banc de França que no van ocupar, desconfiança en la guerra i l’ordre públic), les aspiracions de l’AIT en minoria (l’Associació Internacional del Treball és la única força obrera estructurada i lluita per les millores dels treballadors/es i les transformacions econòmiques) i sobretot l’esperit (redistribució de “sabers, havers, poders” i “luxes”, laïcisme però llibertat de culte, abolició de la pena de mort i prohibició de la prostitució, tallers cooperatius) de l’anterior i inconclusa revolució de 1848.

Per això, la Comuna és lluny, malgrat el discurs oficial del comunisme d’anys després, del marxisme (no hi ha apropiació dels mitjans de producció ni abolició de la propietat) i de la revolució proletària i en canvi es defineix a sí mateixa com a República Democràtica i Social seguint un dels grans lemes de les reivindicacions populars del segle XIX: la bandera vermella que senyoreja la Comuna és la bandera de la RDS que finalment farà reals i efectives la Llibertat i la Igualtat amb Fraternitat (la fraternitat es va incorporar a la constitució francesa precisament al 1848 en el breu període de la Segona República).

La Comuna de París: una revolució de la Modernitat

La Comuna de París és un episodi emblemàtic de la Modernitat tot just nascuda a cavall dels segles XVIII i XIX i en la que, un cop desbordats els estaments delimitadors en què s’organitzava l’antic règim, existeix un pols constant entre les noves i les velles classes primer i  entre i dins de les noves classes després, per compartir i/o disputar la riquesa, el saber, el poder, l’espai i el gaudi que tots els recursos portats pels nous temps poden oferir.

Un episodi certament fracassat i trepitjat (sí, els vencedors fins i tot van erigir un gran monument per remarcar-ho: el Sacré Coeur de Montmartre on els insurrectes havien defensat els seus canons i desencadenat la revolució) però que va perdurar durant molts anys en tots els debats de l’esquerra (com a model a no seguir, com a prototip a imitar o com a pas previ a aprofitar) i que va tenir unes conseqüències polítiques i ideològiques molt rellevants a nivell internacional [ho explico a l’entrada abans mencionada].

I, al llarg de tota la Modernitat, la Comuna reviu també en totes i cada una de les lluites que se li assemblen. Louise Michel, una de les heroïnes que va poder sobreviure a la Comuna, va dir fins al final dels seus dies “tornarem”. I efectivament, al cantonalisme espanyol de 1873, a l’arrencada de la revolució russa, al juliol de 1936 i a les brigades internacionals, al maig francès de 1968 i fins i tot al 15M i a l’Occupy Wall Street retorna la flama de la Comuna de París. Una flama que, segurament, és un dels millors símbols de la continuïtat durant tota aquesta Modernitat d’una de les tres, avui la més amagada i oblidada, grans corrents del socialisme: l’anarquisme (les altres són el comunisme i el socialisme democràtic). En el cor de la Comuna, mirat des d’avui, el batec que més hi destaca i sobretot el que millor la representa és la forma anarquista del socialisme (entès com la voluntat política de transformar els fonaments socials i econòmics, més enllà de només els institucionals, de les nostres societats per portar-les a una unió lliure entre iguals).

“Documental mort”

El 4 de febrer de 2006, com a regidor del Districte de Ciutat Vella, vaig viure molt de prop els incidents que aquella nit van tenir lloc davant del Palau Alòs del carrer Sant Pere més baix (llavors completament atrotinat i seu d’un negoci il·legal de raves  de pagament) i durant els quals va ser brutalment agredit un agent de la Guàrdia Urbana de Barcelona que procurava controlar el perill de sobreaforament de l’edifici. Al cap de poques hores, diverses persones varen ser detingudes i posades a disposició judicial iniciant-se un procés que al 2008 les va condemnar a diferents penes de presó.

Quan al 2015 aquests fets lamentables van saltar a l’opinió pública, mitjançant la denúncia per part del documental “(Barcelona) Ciutat Morta” d’una conspiració institucional que havia portat a culpar d’aquell atac a uns innocents, no em vaig estar d’intervenir públicament per mirar de desmentir aquesta nova versió dels fets que semblava convèncer quasi tothom.

Avui, cinc anys després, el què ha “mort” és el documental. I tampoc vull deixar de parlar-ne: el present escrit és una reflexió sobre tot el ha representat en termes polítics la trajectòria d’aquest film.

Primera part

L’any 2013 la productora Metromunster va produir el documental “Ciutat Morta” per cridar l’atenció, a partir del cas concret dels condemnats pels fets del 4/2/06, sobre la injustícia i la corrupció del sistema i sobre la gentrificació social i urbana d’una Barcelona venuda al turisme. Metromunster, fundada al 2010, es declarava a sí mateixa al servei del moviment social i artístic alternatiu i antisistema i entre els seus principals membres comptava amb una activista de les CUP, Natàlia Sánchez, que després seria diputada al Parlament de Catalunya.

La tesi del llarguíssim documental (2h), seguint els arguments dels impulsors de la campanya  “Des-muntant el 4-F” amb la mare d’un dels processats al capdavant, era que, per pura venjança i davant la impotència de no haver pogut arrestar el vertader culpable de l’agressió que va deixar molt malferit l’agent de la GUB, la policia va arrestar tres joves sudamericans d’estètica contracultural que no hi tenien res a veure i, després d’esborrar proves que apuntaven d’altres sospitosos i torturar-los, va bastir un procediment inculpatori falsejat que el poder judicial va consentir i assumir. Tots els arguments del documental en favor dels condemnats eren doncs els mateixos que els seus advocats havien esgrimit davant dels tribunals i per tant havien quedat refutats per totes les actuacions judicials (en particular el que deia que l’autèntic culpable de l’agressió era algú que havia deixat caure des del balcó del Palau Alòs un test contra l’agent -seguint el que l’endemà havia explicat, mal informat, el propi alcalde J. Clos- i no el principal acusat, Rodrigo Lanza, que era fora de l’edifici i afirmava no haver llançat la pedra que havia impactat contra el cap del guàrdia, tal i com deia la sentència).

Però cinc anys després del judici s’havien produït dos fets que els donaven nous elements en favor de la tesi conspirativa: una altra de les persones processades, Patricia Heras, s’havia suïcidat durant un permís penitenciari i dos dels companys de l’agent agredit, que havien portat part de les diligències i testificat en el judici, tenien ara ells una condemna per tortures a un detingut i encobriment dels seus actes. I és amb aquest nou context incorporat al relat audiovisual, que el documental arrenca la seva difusió.

La seva presentació i primera projecció va tenir lloc en un cinema okupat de Barcelona, rebatejat a partir d’aquell dia amb el nom de Patricia Heras, amb poca repercussió més enllà del propi moviment. Tot i així, els seus dos directors i alhora impulsors de la productora, presenten “Ciutat morta” a diversos festivals de cinema i, contra pronòstic, obtenen un premi al festival de cinema de Màlaga del 2014.

Amb la gran dosi de credibilitat que li dona el premi, el documental comença a córrer per les xarxes socials en àmbits cada cop més amplis que van atorgant-li una àuria de gran treball d’investigació amb un poderós missatge social. Llavors, els sectors polítics emergents, i molt propers a la productora, del moment (Podemos que, amb Barcelona en Comú, vol consolidar a les municipals de 2015 els seus magnífics resultats a les europees de 2014 assaltant el cel i les CUP que, amb només 4 diputats al Parlament de Catalunya, estiren d’un moviment independentista en plena progressió) decideixen intentar convertir-lo en una arma polític-electoral pensant que una part molt considerable de l’opinió pública pot ser-hi receptiva (en un clima propici de descrèdit institucional que comença a créixer a partir de la recent confessió de J. Pujol) , el que reforçaria i eixamplaria el suport a les seves posicions. El camí que escullen per fer-ho és aconseguir que s’emeti per TV3, amb l’objectiu de, a més d’arribar a l’audiència puixant de l’emissora, posar la producció en el mainstream traient-la dels marges, encara que siguin molt prestigiosos, i aconseguir definitivament la condició de versemblança per al seu discurs explícit (el complot malvat contra uns innocents) i implícit (la corrupció ha arribat tant lluny que cal un cop de timó radical).

Durant mesos ho demanen i no se’n surten, tal i com reiteradament posa de manifest al Parlament el diputat cupaire David Fernández. Però finalment, quan ja s’acosten les eleccions municipals del maig 2015, els estrategues de CDC, decidits a fer d’Ada Colau l’adversari que reagrupi el vot moderat de Barcelona en torn de Xavier Trias i li asseguri una reelecció dubtosa i, a més, a ajudar a l’entrada de les CUP al consistori barceloní per mirar de tenir-hi una majoria independentista, accepten la proposta i permeten l’emissió del documental. Serà un dissabte al vespre al canal 33 (finalment el dia 17/1/2015) en el marc del programa del prestigiós crític cinematogràfic Alex Gorina i sense cap contextualització ni prèvia ni posterior a la projecció. Els dies previs a l’emissió, a la forta promoció de la pròpia TV3 durant la seva programació s’hi suma una extensíssima campanya de notorietat per part de les xarxes independentistes que aixequen l’expectativa titllant el documental d’autèntica bomba política. I per si no n’hi hagués prou, un jutge obliga a suprimir-ne cinc minuts d’emissió per preservar l’honor d’un comandament de la GUB que es considera injustament ultratjat pel guió i el documental queda automàticament impregnat de l’atractiu de les obres censurades.

El resultat de tot plegat és una audiència descomunal, mai vista al canal 33 (20% de quota i 569.000 espectadors), que queda commocionada. De retruc el documental i el cas que tracta s’instal·len al centre de l’actualitat informativa de l’endemà a tots els mitjans d’informació: l’efecte buscat ha quedat plenament aconseguit i la polèmica es desferma a l’opinió publica i publicada. Es produeix un fenomen d’alienació col·lectiva i una onada acrítica, que es creu sense el més mínim dubte la versió del documental i envaeix tots els racons de la societat catalana, es posa a demanar la revisió del judici davant la perplexitat de tots els periodistes especialitzats en successos i tribunals que havien seguit personalment el cas i que són els únics (a part dels directament implicats) que gosen qüestionar la indignació sobrevinguda i la nova veritat.

Els límits als que arriba l’onada són insospitats:

. La televisió pública de Catalunya decideix estirar tant com pot el fil de l’impacte de la seva emissió i al cap de pocs dies convoca, també en horari prime time,un debat sobre el tema en el que accepta l’aparició remota d’un encaputxat anònim que diu, sense aportar-ne cap prova, que ell és qui realment va ferir l’agent llençant el ja famós test des del balcó del Palau Alòs i que quan prescriguin els fets es donarà a conèixer.

. Intel·lectuals i periodistes de llarga i prestigiosa trajectòria, obviant que la sentència ha estat des del 2008 recorreguda i confirmada primer per la pròpia Audiència de Barcelona i després fins i tot ampliada pel Tribunal Suprem; que la conxorxa hauria d’implicar la judicatura en diverses instàncies i moments, tres cossos policials diferents, els metges de l’hospital del mar i els metges forenses, diferents funcionaris municipals i els treballadors de la neteja viària; que el Col·legi d’advocats de Barcelona ja havia analitzat el cas en una comissió independent i emès un informe escrit que no detectava res que justifiqués invalidar el procediment seguit; que els serveis socials havien acreditat les causes del suïcidi de P. Heras en raons personals alienes als fets jutjats i d’altres aspectes que una mínima racionalitat demana si més no valorar i contraposar al relat del documental, s’afegeixen sense complex a les veus oportunistes i a les veus programades d’ A. Colau, J. Asens, P.Iglesias, D. Fernández i de molts altres polítics (recordo per exemple G. Rufián o la dirigent de C’s a Catalunya Sonia Sierra) que demanen justícia i fan una esmena a la totalitat del nostre sistema institucional esquinçant-se les vestidures.

. El jurat dels premis ciutat de Barcelona, imbuït del mateix esperit, acorda atorgar al documental un dels seus premis i en l’acte de recollida al Saló de Cent els seus autors menystenen l’alcalde mentre tothom els riu l’acudit.

. I el més increïble: el Ple del Parlament de Catalunya i el Ple de l’Ajuntament de Barcelona, saltant-se la separació de poders en la seva forma més elemental, arriben a aprovar per unes majories molt àmplies, que inclouen gairebé tots els partits, la petició expressa i directa al poder judicial de tornar a reobrir el cas en base al què formula el documental, obligant al TSJC a una resposta per escrit reprovatòria del legislatiu també sense precedents.

No cal dir que l’encaputxat no va reaparèixer mai més, ni que les exhaustives revisions d’expedients fetes per múltiples instàncies administratives arran de les peticions no van trobar cap irregularitat, ni que cap defensor dels acusats va poder aportar cap element objectiu nou per intentar reobrir el procediment.

Amb el pas de les setmanes l’efervescència va baixar però la ferida social va quedar sense tancar perquè ni el documental va servir per canviar efectivament res del cas 4-F i ni ningú li va retirar el seu suport. I el que sí que va passar és que Ada Colau va guanyar les eleccions municipals de Barcelona i que les CUP van obtenir per primer cop tres regidors al consistori i, a les eleccions catalanes anticipades a la tardor de 2015, deu diputats: uns resultats que de ben segur no van ser conseqüència directa de l’emissió del documental sinó l’expressió política de les causes socials que van fer possible l’èxit sorprenent de l’un i dels altres.

Així, el 4 de febrer de 2016, just deu anys després dels fets i només dos anys després de la presentació del documental, quan la campanya “Desmuntant el 4-F” intenta sense suport polític una nova fita mediàtica, amb l’edició d’un llibre commemoratiu (curiosament presentat en un Palau Alòs que l’Ajuntament ja molt abans del 2015 ha convertit en un gran equipament públic tal i com estava previst), es tanca el cercle i la nova proposta torna a només obtenir un petit ressò dintre dels límits del propi moviment.

Segona part 

A partir d’aquell moment semblava que tot quedaria estancat i que en el gruix de l’opinió pública romandria per sempre l’ombra inconcreta de la sospita, i en la més activa i informada, com a molt, planaria el dubte entre si realment el documental tenia raó (i el que passava és que havia arribat tard i ja no podia fer-se res d’efectiu en el cas, més enllà de la denúncia i la reprovació moral del sistema com a vacunes per al futur) o en veritat la seva tesi era infundada (perquè no podia ser que una injustícia tant gran posada sota els focus d’una forma tant aclaparadora no pogués moure ni un mil·límetre la situació legal dels encausats).

Però al desembre de 2017 el teló es va tornar a aixecar: R. Lanza havia tornat a ser detingut per una agressió salvatge, en aquest cas amb resultat de mort (la del client d’un bar que duia uns tirants amb la bandera espanyola) i a Saragossa (on residia des que havia sortit de presó). Acusat inicialment d’homicidi, després de dos judicis amb jurat popular, finalment aquest 2020 ha estat condemnat pel tribunal a vint anys de presó per assassinat.

Finita la comèdia, primera estocada de mort al documental. El personatge principal ja no se sustenta: no era una víctima, era un agressor i a més reincident. A partir d’aquí el castell de cartes s’ensorra i queda clar que el film no era ni la revelació sensacional d’una conspiració que exemplifica la corrupció del sistema ni tant sols la crònica exagerada d’un error judicial sinó un exercici de propaganda sense escrúpols que no dubta a utilitzar el suïcidi d’una persona i a manipular els fets per construir una història falsa de bons i dolents al servei d’una ideologia.

I encara més, a l’estiu de 2020 la productora Metromunster anuncia el seu tancament en una carta pública. A la carta, demanant excuses als seus seguidors, justifica la mesura en el fet que un dels seus dos impulsors, i co-director del documental, ha tingut durant els últims temps comportaments (assetjaments sexuals i laborals, manipulacions comptables…) tant absolutament impropis i incompatibles amb les bases fundacionals del projecte que ha destrossat i tornat inservible la productora com a vehicle d’iniciatives de transformació social.

Segona estocada de mort, definitiva. Ja no hi ha debat: la trampa i el cartró no eren només al documental sinó a la productora que el dissenya i el crea. Al film no li queda ni un bri de credibilitat i als seus creadors tampoc. No s’ho creien, sabien que era mentida. El documental “Ciutat morta” ha mort, ell sí que era el fruit corrupte d’una conspiració, d’una manipulació.

I tanmateix, malgrat pugui donar-se l’episodi per tancat, malgrat el temps hagi posat les coses al seu lloc, com passa tant sovint, i ara personalment tingui una sensació d’alleugeriment i de reconciliació amb l’explicació dels fets, no crec en absolut que no se n’hagi de parlar més. Al contrari, un cop demostrada finalment la naturalesa i la intenció del documental, les constatacions que ens deixa la seva trajectòria són fins i tot més punyents:

. la doctrina “la fi justifica tots els mitjans” està molt estesa. Els productors la van invocar per anomenar un relat de part  reconstrucció de la veritat (contra el sistema opressor la mentida també és vàlida), els polítics afins o complaents la van practicar per buscar rèdits  (a les següents eleccions o en el camí d’alliberament nacional), TV3 no se’n va poder estar (tot per l’audiència).

. la pèrdua del sentit crític és un perill per la democràcia. Una comunitat impermeable al raonament obert, contrastat, qüestionable difícilment pot ser plural i integradora. Només entendre el que vols sentir, el que prèviament ja creus i simplement vols reafirmar, impossibilita el debat com a avantsala del pacte democràtic entre diferents. És tant imprescindible que es puguin produir tot tipus de documentals com que s’hagin de contrastar i se’ls pugui criticar i rebatre públicament.   

. deixar-se endur per el corrent és una mala política. Tots els partits que no van plantar cara al relat del documental, encara que no el veiessin clar, per por de dur la contrària, deixant orfe de referència el seu espai, ho van pagar a les urnes. Abonar tàcticament per activa o per passiva les tesis dels adversaris no és mai una bona idea.

. la petjada de la gran crisi de 2008 va ser molt profunda. El periple de “Ciutat morta” només s’entén a partir del terreny abonat per el descrèdit de les institucions en la seva incapacitat de fer front a la crisi econòmica (i fins i tot per retroalimentar-la) i en el pes de la corrupció destapada. Una mostra més d’on beuen els populismes de tot ordre.     

En definitiva, la vida i mort del documental “Ciutat morta” és una experiència col·lectiva que cal guardar sempre en el rerefons de la memòria, que hauríem de tenir sempre present: travessa i relliga molts aspectes essencials de la nostra realitat social i política.

Un nou inici per Catalunya

El més probable, malgrat el context d’incertesa, és que en les properes setmanes JuntsxCatalunya decideixi (per necessitat, conveniència o convenciment) convocar per fi  eleccions al Parlament de Catalunya durant la tardor. Serà una bona notícia. Serà una oportunitat per al canvi polític que no podem deixar passar.

Després d’una dècada perduda, Catalunya necessita passar pàgina. La resposta equivocada dels governs independentistes a la gran crisi de 2010 emprenent la fugida endavant del “procés”, incapaços d’abordar els reptes i problemes reals de la societat catalana i d’assumir la seva responsabilitat política, ha portat el nostre país a la paràlisi, l’aïllament i la divisió.  El fracàs de la unilateralitat independentista ha comportat el fracàs col·lectiu de tothom: Catalunya ha perdut oportunitats, ha retrocedit com a motor de progrés econòmic i social d’Espanya i d’Europa, ha vist créixer la desigualtat i s’ha vist abocada a la fractura social i a episodis de dur enfrontament.

Per això, és hora de girar full, de deixar enrere les quimeres, la crispació, la lògica de la imposició; és hora d’un nou inici, d’un rellançament econòmic, social, polític i moral del nostre país. 

Davant de la nova gran crisi arran de la pandèmia de COVID-19 la resposta del nostre país amb el seu govern al capdavant ha de ser aquesta vegada diametralment oposada a la de l’independentisme fracassat. Ha de ser la resposta de la valentia per encarar les dificultats i posar en marxa solucions, la resposta de la proximitat i la responsabilitat per donar seguretat i protecció a tothom, la resposta del diàleg i els pactes per trobar la unió de tots els catalans i catalanes en el marc d’objectius comuns, la resposta de la transparència per deixar enrere l’agenda oculta de la corrupció, la resposta de les aliances amb els sectors moderns i progressistes de l’Espanya democràtica i l’Europa unida per fer front als desafiaments compartits.

Per estar a l’alçada d’aquesta resposta, el futur govern de Catalunya, el govern del nou inici que els i les socialistes volem encapçalar de la mà de Miquel Iceta, haurà de tenir noves prioritats per al país. Conscient de la situació i de les dificultats excepcionals del moment però també de les enormes potencialitats i talent de la societat catalana el nou govern pot oferir a la ciutadania un programa alhora ambiciós i realista basat en quatre eixos:

. Reconstrucció social i reactivació econòmica a partir del lideratge públic i de pactes públic-privats per reforçar el nostre estat del benestar i recuperar la potència del nostre teixit empresarial, associatiu i institucional

. Europa com a referent en els nivells de qualitat democràtica, de igualtat, de desenvolupament en recerca i innovació i sobretot de transició ecològica i digital

. Bon Govern per garantir una gestió política eficaç i una administració accessible i eficient, rigorosa i avaluable

. Superació del “procés” independentista per passar a defensar objectius d’autogovern i reconeixement de Catalunya consensuats i fruit del retrobament entre tots els catalans i catalanes   

La unitat civil és el bé més preuat del nostre país, el que fonamenta la nostra prosperitat, el nostre progrés social i la nostra fortalesa per liderar el nostre futur en el marc d’Espanya i Europa. La recerca d’aquesta unitat avui molt malmesa necessita uns “Acords per la Reconciliació” que, impulsats pel govern,  trobin el màxim consens polític i social refent els pactes bàsics (llengua, escola, cultura, mitjans de comunicació públics, símbols) esquinçats durant aquests deu anys  i acordant els objectius col·lectius d’autogovern i reconeixement (finançament en particular) així com el model de municipalització i d’organització territorial.   

Aquest nou programa haurà d’anar també acompanyat d’una nova forma de governar. Més humil, més cohesionat i solidari, més discret i menys gesticulador, el nou govern haurà de ser sobre tot més exigent amb sí mateix i amb l’acompliment dels seus objectius per estar realment al servei del país i de la seva ciutadania.

Catalunya mereix més, Catalunya vol fer més, Catalunya pot fer més. Per fer-ho necessita el que ara no té: un nou govern que aporti confiança, certesa, estabilitat, rumb, horitzó, esperança. És el moment de concertar totes les voluntats i totes les energies dels qui volem aquest nou govern, dels qui volem donar  a Catalunya un nou inici.

Ciència i Política

Els i les occidentals no podem viure en la incertesa, ja no hi sabem viure ni que sigui en un grau molt petit. Estem acostumats a pensar que tot és controlable per nosaltres mateixos o per les nostres institucions. No volem recordar que encara hi ha coses que ens són desconegudes, indeterminables o imprevisibles. I si en som conscients, volem fer tot el possible perquè deixin de ser-ho immediatament. Per això davant qualsevol esdeveniment sorprenent, privat o públic, necessitem trobar-hi ràpidament una explicació i aclarir-ne el responsable actiu o per omissió.

L’epidèmia que encara estem vivint gairebé arreu del planeta ha estat sense dubte un gran fenomen inesperat i de conseqüències molt feixugues en termes de present i també d’expectatives. No sabem per tant assimilar-lo sense comprendre perquè ha passat ni determinar què i qui ha fet que passés.

L’explicació la busquem a la ciència i la responsabilitat, en versió conspirativa (joc d’interessos estratègics) o més majoritàriament en versió retrospectiva (destrucció acumulada dels equilibris naturals) o de present  (incapacitat de govern i/o de gestió), l’atribuïm a la política. Hi estic d’acord: només la ciència pot trobar una explicació duradora i la xarxa institucional que respon als nostres projectes i valors i configura l’esfera política de les nostres societats és i ha de ser la responsable de les decisions col·lectives davant dels grans reptes socials com el del coronavirus. I aquest cop també ho ha estat. Caldrà doncs en els propers mesos fer una avaluació a fons i sense apriorismes dels resultats, els motius i les alternatives disponibles a les orientacions preses per la política durant aquests mesos, un cop passada la fase d’urgència.

Però amb el que no estic gens d’acord és en la conclusió que algunes veus, cada cop més nombroses, extreuen del debat sobre les causes d’aquesta crisi: tot el que no ha funcionat bé deriva d’un problema estructural, és perquè en els temps actuals la política ja no serveix per capitanejar el rumb de la societat. Cal substituir-la pel coneixement expert o la ciència, cal que els qui donen l’explicació assumeixin també la responsabilitat de la direcció. Els qui en saben, els qui ho comprenen són els qui millor poden guiar el nostre destí col·lectiu. Al segle XXI toca que governin els tècnics o els científics.

El meu desacord amb aquest plantejament és profund i les raons són diverses. La primera és d’ordre democràtic: no sabem qui són els experts (els funcionaris, els professionals, els llicenciats en cada camp ? els militars han de tornar al ministeri de defensa i els policies al ministeri de l’interior? el ministre de transports ha de ser un geògraf  o un pilot d’aviació?) ni els científics ( els doctors, els professors, els investigadors ? amb quants anys de carrera? S’hi inclouen les ciències humanes, socials, de l’educació o les belles arts?) però sí que sabem que no som tots i que l’epistocràcia (o govern dels qui coneixen) exclou la majoria de la ciutadania dels càrrecs públics i de la presa de decisions.

La segona raó és d’odre axiològic: els motius determinants per prendre les decisions en tots els àmbits de la vida personal o social no es troben en el coneixement sinó en els valors i les preferències. Certament, no tot és sempre possible, i menys a cada moment, però sempre hi ha més d’una opció possible davant qualsevol repte. I ho prova precisament el fet que, més enllà de consensos molt bàsics, els tècnics i els científics tenen molt sovint discrepàncies substancials entre ells (ja sigui entre dos camps propers o que s’entrecreuen o dins del mateix camp) sobre què cal fer perquè ni la tècnica ni la ciència proporcionen mai una única resposta. És més, la pròpia recerca del coneixement, tant pràctic com teòric, no deixa de presentar cruïlles que obliguen a seleccions per mitjà de criteris externs a la seva lògica específica. Què són les hipòtesis amb les que avança la ciència sinó els pressupòsits impregnats de valors i preferències que orienten el seu recorregut ?

La tercera raó és d’ordre metodològic: el mètode científic no pot oferir el que necessita la presa de decisions col·lectives. D’una banda, el coneixement, l’explicació científica, és a posteriori, és sobre el què ha passat i  a més, és progressiu, acumulatiu, demana temps per assentar-se. Pot, per tant, servir de base o de referència però no té sentit que determini les decisions col·lectives perquè aquestes tenen a veure amb el què passa, el que està passant i amb el que ha de passar, el que volem que passi. Si mira al futur, la ciència pot oferir projeccions però no prediccions. Les guies per a l’acció social cal buscar-les en altres terrenys, en els terrenys de la ètica i de la ideologia. I d’una altra banda, les decisions col·lectives demanen una cosa que la naturalesa taxativa del coneixement científic no pot oferir: la negociació, el pacte i, si pot ser, el consens per buscar majories.

Amb tot això no vull dir que la ciència o la tècnica no tinguin res a aportar en els afers públics ni molt menys que no sigui rellevants en les nostres societats. La millora de les nostres condicions de vida en depèn en molt bona mesura i alguns dels grans desafiaments que tenim per davant (canvi climàtic, biotecnologies, I.A., aigua dolça, etc) hi estan molt directament lligats. I calen per tant  moltes més infraestructures i  molts més recursos en R+D+I a Catalunya, Espanya i Europa,   principalment al sector públic, i cal dignificar les condicions de treball de la recerca i fomentar les vocacions, femenines en particular, cap a la ciència i els ensenyaments tècnics perquè hi puguem estar realment a l’alçada.  

Però si que vull dir sense ambigüitats que la política, malgrat té sense dubte grans dèficits i limitacions (i la no democràtica encara més), està molt més adaptada que la tècnica o la ciència als requisits de la presa de decisions col·lectives. Canviem doncs quan calgui i tot el que calgui el sistema polític, els polítics i sobre tot les polítiques, començant per les polítiques científiques, però mantinguem la política tant com puguem al capdavant de la nostra organització social (el que comporta que hi estiguin altres esferes -religió, exèrcit, negocis- és conegut i val més allunyar-se’n).                     

Tele…

Portem quatre setmanes confinats per fer front a l’epidèmia del virus covid-19 però encara se’m fa impossible dir res massa substantiu sobre aquesta crisi tant inesperada i diferent de les que teníem gravades en la nostra memòria individual i col·lectiva (amb els anys, l’epidèmia de 1918-20 s’havia quasi esborrat de la història) i de la que no sabem ni quan durarà ni quin dany pot arribar a fer, més enllà del dolor pel patiment i els morts, a les nostres vides en termes afectius, socials, econòmics o polítics. Només enregistro alguns elements com el valor de la sanitat pública, el paper clau de la Europa unida, el caràcter d’infraestructura de la R+D científica, la necessitat de produir més localment en tots els sectors, la naturalesa eminentment política de l’economia, la utilitat d’una renda bàsica… que no sé com encaixaran en el panorama postconfinament.

Necessitarem temps i perspectiva per avaluar què ha passat. I per debatre en condicions com enfoquem el futur caldrà tenir un estat clar de l’impacte de les mesures preventives i pal·liatives acordades amb urgència.  Mentrestant cal ser coherent amb la democràcia que hem construït entre tots i, sense perdre l’esperit crític, assumir responsablement les decisions que prenen les nostres institucions perquè en qualsevol cas són les millors que hem sabut prendre en aquesta situació extraordinària.

Tanmateix, sí que aquestes setmanes m’han portat a una reflexió, més concreta, sobre l’ús massiu, vital i imprescindible de les TIC que, per mantenir durant el confinament moltes de les nostres activitats desconfinades anteriors, tots estem fent aquests dies. Teletreball, teleeducació, teleserveis, telecultura, telereunions i teletrobades familiars ocupen molt el nostre temps. De fet és impensable creure que el confinament hagués pogut ser gairebé total i tant llarg com està essent sense que disposéssim d’aquestes capacitats dels mitjans telemàtics. Mitjans que s’han revelat suficientment madurs i versàtils, mitjans excepcionals per a temps excepcionals.

Però, ara que els hem desplegat a molt gran escala i els hem experimentat a fons, hem de voler que en temps no excepcionals aquests procediments articulin les nostres activitats tant majoritàriament com ho estan fent ara? Voldrem només, o molt principalment, teletreballar, teleeducar-nos, telecurar-nos i cuidar-nos, telecomprar, televiatjar, teleculturar-nos i teleparlar-nos en un futur proper?

Molts argumentaran que això ja és el que anava a passar, que l’ús i la dependència de pantalles per desplegar teleactivitats ja era creixent i natural, lògic en el desenvolupament de les nostres societats de la informació,  i que les noves generacions de natius digitals ho vivien amb plena normalitat. Molts dels seus avantatges també han estat descrits i lloats: flexibilitat i compatibilitat, accessibilitat, sostenibilitat, productivitat…

Jo, potser contra corrent, no ho veig tant clar. No és una anàlisi nostàlgica personal sinó racional sobre si aquest canvi de paradigma és possible i desitjable. Perquè, realment podem deixar de compartir l’espai, és a dir de sentir-nos  físicament a prop (i no diguem tocar-nos) amb tothom? Poden deixar completament de ser els carrers i places, els establiments i els locals o les seus, l’espai públic de les  trobades, les reunions i el comerç? Renunciarem a desplaçar-nos i per tant a conèixer directament, in situ, és a dir a passejar i a viatjar? Té algun sentit, per exemple, imaginar que només hi pugui haver  telepolítica?

I és desitjable tot plegat? Diria que amb el confinament i la telemàtica hem redescobert que el lloc de treball és més que un centre de producció, que l’aula és imprescindible per una educació de qualitat i igualitària, que les arts en viu són el cor de la cultura, que l’esport sempre necessita d’un equip i òbviament que les cures necessiten no només la mirada sinó l’alè del cuidador. Fins i tot els més joves han pres consciència, o s’han reafirmat, que hi ha vida valuosa, preuada, més enllà d’allò virtual.

A més hem començat a confirmar  que la tecnologia no és només un intermediari neutre sinó que condiciona i molt tots els processos i per tant els resultats de les activitats: no és el mateix en directe que virtualment. I, al igual que hem comprovat fa poc que les potencialitats d’Internet no només faciliten  la horitzontalitat i la descoberta sinó que també vehiculen la homogeneïtzació i al mateix temps la fragmentació (via xarxes socials), estem veient que la teleactivitat també comporta inconvenients molt notables perquè tendeix a envair la privacitat i no resol la conciliació, posa molta més pressió, limita l’espontaneïtat i empeny al solipsisme, aguditza l’escletxa digital i habitacional i sobretot jerarquitza molt l’organització de les tasques, incloent-hi un augment considerable de la burocratització (passos previs, formularis etc.) i del control estadístic o personalitzat de les nostres vides.

Per a mi doncs, les activitats telemàtiques han de ser un complement o un recurs valuós (com passa ara), han d’ajudar i estendre, reforçar i potenciar les activitats presencials però no substituir-les, sobretot en el nucli de l’estat del benestar (educació, cultura, sanitat i serveis socials) i en la dinàmica ciutadana que emparen els nostres drets (reunió, expressió, manifestació, vaga…). Tampoc crec que sigui positiva una implantació massiva del teletreball en les economies de serveis com la nostra i encara menys si té el revers de les empreses de plataforma.

Veurem si el temps, per mitjà de la  voluntat política compartida, em dona la raó.

 

Arrels profundes

Som a les portes del XIV Congrés del PSC (13-15 / 12 / 2019). Quaranta anys després del seu naixement al 1979 renovant la seva trajectòria de cent anys de vida (el primer Congrés del PSOE després de la seva fundació al 1879 (1) va tenir lloc a Barcelona), el socialisme català continua ben viu i torna a jugar un paper central en la política del nostre país i de tota Espanya.
Malgrat els errors sense dubte comesos i els èxits inqüestionablement assolits (en política morir d’èxit també es dona), el PSC, com tot el socialisme democràtic, s’ha mostrat com una força política molt resilient. Cíclicament a Catalunya, a Espanya i arreu, i sovint des dels propis rengles portant l’autocrítica fins als seus últims extrems (com fa per exemple Ignacio Sánchez Cuenca en el seu últim llibre “La izquierda, fin de (un) ciclo”), s’ha anunciat la desaparició del socialisme i fins i tot de tota l’esquerra. Però els arbres socialistes d’arreu o es mantenen frondosos o sempre rebroten encara que les tempestes polítiques o llargs períodes de sequera els hagin deixat molt malmesos. Els dos últims exemples els trobem en dos països especialmente erms i difícils per al socialisme els últims anys: USA, amb l’enorme penetració de la ideologia socialista entre els joves segons tots els estudis d’opinió i amb la victòria d’aspirants demòcrates (A. Ocasio-Cortez i d’altres) que no renuncien a presentar-se com a Demòcrates Socialistes; i Israel, on a les últimes eleccions municipals una rejovenida candidatura laborista va aconseguir l’alcaldia de Haifa (tercera ciutat del país) amb un programa de gran transformació urbana i d’interculturalitat.
I quina es la raó d’aquesta fortalesa del socialisme democràtic? Al meu parer són les seves arrels profundes, 3 característiques pròpies que l’entrellacen intensament amb les societats modernes, des que al segle XIX s’hi va forjar.
La primera és la ideologia. Hereu directe de l’ideari de la Revolució Francesa -fundadora de la Modernitat-, el socialisme democràtic és l’únic que no vol renunciar a cap dels seus tres valors (llibertat, igualtat, fraternitat) perquè creu que no es poden donar els uns sense els altres: no hi ha llibertat sense igualtat, no hi ha igualtat sense fraternitat. Aquesta ideologia es tradueix en un programa polític sempre vigent que s’adapta als diferents entorns socials de cada moment i de cada país a partir d’una formulació constant: SD = Reconeixement + Redistribució. Reconeixement de drets i de dignitat per a tothom i redistribució d’oportunitats, renda i poder entre tothom via impostos progressius, serveis públics, economia mixta, democràcia i federalisme.
La segona és la forma organitzativa. Ni partit d’avantguarda, ni assemblearisme, ni cabdillismes ni marca-màquina electoral. Els partits socialdemòcrates han estat sempre partits amb l’objectiu de la representativitat directa (de “masses”, se’n deia) a partir de la capilaritat territorial, d’àmplies bases socials i sindicals i de no tenir por a la pluralitat interna. Avui formen col·lectius estructurats i participatius que, lluny de consignes, estimulen el sentiment de pertinença i són tan homologables arrreu com en els temps de La Internacional. Son els partits que més s’assemblen a les seves societats.
La tercera és la vocació de govern. Més que al poder en si, el socialisme democràtic aspira a disposar de la capacitat de governar les institucions. Som una força política sempre disposada, siguin quines siguin les circumstàncies, a asumir lideratges i a no defugir responsabilitats. Això ens fa cometre errors (grans coalicions, per exemple) i ens provoca conflictes però ens dona molta credibilitat institucional a tots els nivells i sobretot ens identifica com a força autènticament transformadora, generadora de millores i canvis reals. Al llarg de decennis, la socialdemocràcia s’ha caracteritzat per conformar equips de govern honestos, pròxims, valents, fiables i realistes, equips que deixen empremta i es recorden.
Per consolidar el nostre projecte a Catalunya i a tota Espanya (com a Portugal, Gran Bretanya o Itàlia o per remuntar-lo a Alemanya, França o Grècia) es tracta doncs de no tallar cap d’aquestes arrels. Són les arrels que ens permeten plantar cara alhora al neoliberalisme i al replegament comunitari-identitari en aquests temps de fragmentació social resultant de la gran crisi 2008 -2014. I són les arrels que hem de reivindicar per continuar essent organitzacions polítiques útils per a milions de persones davant els nous reptes d’aquest segle XXI: globalització, digitalització, canvi climàtic.
Ho sento pels qui voldrien una vida política sense nosaltres: el socialisme democràtic està arrelat a la modernitat i sempre hi serà. Avui, com sempre, Catalunya pot comptar amb nosaltres.

(1) El local de Madrid on es va fundar el PSOE segueix també ben viu