Remenar llibres

Casualment, aquests últims mesos han coincidit diversos trasllats  de casa a la meva família. Això ha fet que per triar-los i per empaquetar-los hagi hagut de remenar molts llibres. I he de confessar que, encara que m’hi hagi vist obligat, ha estat un plaer. Sempre m’han agradat els llibres i sempre han estat molt presents en el paisatge de la meva vida, començant pels de les llargues prestatgeries de casa dels meus pares, però remenar-ne tants i  tan diversos en tants pocs dies no només no m’ha saturat sinó que m’ha produit una gran satisfacció i alhora m’ha fet reflexionar sobre tot el que un llibre pot representar.

Els llibres són evidentment abans de res el seu contingut. Cada un d’ells és un exemple de la creativitat humana, un contingut únic amb voluntat de ser compartit, i per tant amb potencialitat per perdurar, mitjantçant la lectura. Una lectura de ritme diferent segons el gènere del llibre i que podríem comparar amb les nostres formes de beure: la narració s’ha de llegir a grans tirades per poder assaborir-ne la trama (els llibres infantils s’han fins i tot d’acabar), com l’aigua i la cervesa s’han de beure a grans glops per fer-te passar la set; mentre la intensitat de la poesia només es pot degustar a glopets com els licors; i l’argumentació de l’assaig demana un tempo intermig, ni massa fragmentat ni massa perllongat, com un glop de vi que omple el paladar.

Els llibres són també, és sabut, objectes, objectes per tocar i sobre tot per mirar. Objectes funcionals i estètics. Textures i dissenys de les cobertes, tipografies i composicions, paper i encuadernacions amb l’afegit potser d’il·lustracions, de fotografies o mapes poden fer-los més o menys originals i alguns molt atractius com a objectes en sí o com a vehicles facilitadors de la lectura. En aquest apartat destaquen sobretot els llibres d’Art ( i també podem recordar els que abans se’n deien de regal o, pitjor, per fer bonic).

Però el que fa els llibres realment insubstituibles, almenys per a mi, i el que m’impulsarà a partir d’ara, obligat o no, a remenar-los de tant en tant, és la seva condició de porta oberta al passat, el teu propi i el de tots. Repassar una biblioteca és recórrer una trajectòria vital. Cada llibre assenyala un dia i un motiu pel què va ser comprat o regalat (potser heretat, difícilment trobat). Perquè aquell autor, perquè aquell tema? Cada llibre et diu quan va ser llegit, en quin context i amb quin resultat (si és que el vares acabar) i t’interpel·la si encara no l’has llegit. Potser el vas fer servir en un casament o per acomiadar un amic en un enterrament. Potser era d’un besavi llibertari. Potser és d’un autor que ara no suportes.

Remenar llibres et permet retrobar-ne i et fa renèixer l’interès per alguns d’ells, fins i tot per rellegir-los i entendre llavors el que no havies entès o entendre-ho des d’una altra perspectiva. Remenar llibres et porta també moltes sorpreses: entremig de les pàgines hi ha escrits diversos, dedicatòries i papers inesperats, postals, fulles o flors marcides, punts de llibre curiosos i tot tipus de records d’altres temps fets servir per marcar el punt de lectura com factures en pessetes, bitllets d’autobús o tren… I et sorprenen els preus (escrits a llapis, etiquetats o incorporats a la impressió) que marquen el pas del temps però no tant com les editorials desaparegudes (algunes de clara militància política nascudes a l’exili sudamericà) o els llistats d’autors avui ja oblidats en què s’han convertit els recordatoris de les altres obres publicades a la mateixa col·lecció que surten a les últimes pàgines. I definitivament et sorprèn que s’hagin pogut editar llibres sense pròleg o introducció, sense cap referència a l’autor fins i tot sense índex o data de publicació.

Sí, acumular llibres és molt més costós i complicat que guardar fotos o videos i és veritat que molts objectes poden ser bells i que tots porten records i fins i tot que els continguts dels llibres avui poden ser electrònics. Però els llibres són molt més, són autèntics compendis de cultura, bellesa i memòria que activen totes les nostres capacitats quan els tenim entre les mans. Per això us recomano que remeneu llibres: no té preu.

Anuncis

L’ombra del garrofer

Ja fa molts estius que no passo les meves setmanes de vacances laborals allà on passava els mesos de vacances escolars: paratges de secà prop del mar i de la serralada prelitoral,  carregats de sol i olor de pi. Tot i així, la major part dels anys, com aquest 2018, acabo gaudint d’un grapat de dies a la casa familiar d’aquelles terres.

Ni objectivament ni subjectiva moltes coses són el què eren però algunes sí que continuen, com els banys a la bassa, la salabror del mar, determinades menges (els tomàquets del benac, la fruita cuita per postres o per acompanyar la carn, la coca amb recapte o les pelaies fregides) i també l’ombra del garrofer.

Em fascina aquest arbre descatalogat, que gairebé ja només perdura en els marges de les parcel·les o en terrenys hinòspits i abandonats (tot i que, per ser justs, encara n’he vist alguns de plantats formant una parada de conreu) i que forma l’ombra més espessa de totes les espècies que conec,  fins i tot més que l’alzina o la morera. Una ombra que no deixa crèixer herbes i manté el terra sec i net al voltant del tronc, una ombra que apaivaga l’escalforada. L’ombra ideal per fer-hi la migdiada havent dinat, en el moment de màxima insolació, com feien tots els pagesos de la zona quan la feina del camp era manual.

De petits acabàvem trobant-nos sota el garrofer jugant o amagant-nos-hi, de més grans hi buscàvem refugi o intimitat. Ara, estirar-se sota la seva ombra continua essent una experiència sorprenent que, si no hi penses, simplement et porta un comfort antic i precisament per això avui desconegut però que, si hi penses, et fa arribar ressons d’aquella cultura dura i intensa d’un món rural que avui a casa nostra ja no existeix.

Si a l’estiu, passejant per una carretera secundària, veieu un garrofer, atureu-vos i busqueu la seva ombra ni que sigui uns breus minuts. Jo aquest any ho he tornat a fer i us ho recomano molt sincerament.

El flamenco a les mans

Gràcies a l’amic Pedro Barragán, grandíssim flamencòleg, president i alma mater de l’entitat, sóc soci de la Sociedad Flamenca Barcelonesa “El Dorado” des del seu inici fa 10 anys.
El meu pare era un gran aficionat a la música flamenca que havia descobert amb tota intensitat quan, metre feia el servei militar a Cartagena, exercia de metge substitut al poble veí de La Unión, una de les capitals del cante. Per això, fa 10 anys jo ja estava familiaritzat amb el flamenco i m’agradava però de la mà de la SFB he pogut conèixer, comprendre i assaborir molt més del seu riquíssim món.
El flamenco té la profunditat de la senzillesa de les entranyes i els matisos de la sensibilitat de l’ànima. És un llenguatge artístic únic, antic però vigent i modern, que obre un món complert: barreja d’estètica, saviesa i sentiments abasta tots els racons de la vida (treball, amor, família, política, fe…). Això el fa popular i culte alhora, festiu a les nits eternes dels tablaos i a les celebracions i trascendent als concerts i a la setmana santa.
La SFB reflexiona sobre tota aquesta tradició, sobretot a partir del seu important i històric arrelament a Catalunya (terra també flamenca per les seves aportacions, els seus artistes i el seu públic), i busca innovar-la portant-la a les fronteres de l’estil, la tècnica i l’expressió. Espectacles, conferències, col·loquis, projeccions i altres activitats conformen la seva amplíssima programació amb seu a la sala Sandaru de l’Ajuntament de Barcelona.
No he pogut, ni molt menys, assistir a totes aquestes propostes però sí que he pogut presenciar en directe moltes actuacions. I quan la cámara són els teus propis ulls, de vegades, trobes el que no et pensaves. Jo he trobat que el flamenco és a les mans. Vull dir que toque, baile i cante (les tres formes principals d’expressió del flamenco) manifesten tot el seu impuls intern a les mans dels seus protagonistes. Que la guitarra flamenca treu tota la seva música de les precises digitacions de l’intèrpret sense cap més afegit és gairebé una obvietat. Que la gestualitat de les mans del bailaor/a culmina o prefigura cada un dels passos de la seva dansa potser ja ha estat escrit tot sovint. I que el ritme del cante neix del compàs que marquen les mans del cantaor/a, que a més estira moltíssim els seus palmells quan apura la veu, segurament molts ja ho havien dit. Però per a mi ha estat nou, m’ho he trobat a “El Dorado” i he sentit una especial comunió amb aquest art flamenc en copsar-ho per mí mateix.
Em permeto doncs recomanar-vos, en aquest trapàs d’any, que us acosteu, sinó ho heu fet ja, al flamenco, a la seva música i al seu món. I feu-ho, si voleu, seguint una SFB (www.eldorado-sfb.com) que connecta amb la millor tradició actualitzant-la dia a dia, una SFB que us posarà el flamenco a les mans.

“Santos que yo te pinté, demonios se tienen que volver” (Los Planetas)

Aquestes vacances he tornat a escoltar Los Planetas simplement perquè m’agraden moltíssim. És un grup pop de Granada que fa més de vint anys que toca i que vaig conèixer gràcies a Radio3, com gairebé tot en aquella època. Però aquesta enèsima vegada els he escoltat en un sentit diferent perquè un aspecte que només intuïa s’ha desplegat de manera evident davant meu: Los Planetas són la crònica del desamor més punyent i més completa que he llegit o apreciat en l’obra de qualsevol autor. La immensa majoria dels temes de les seves cançons, basades en un so de guitarra molt personal i creadores d’atmosferes embolcallants, que el seu cantant J. murmura mastegant les paraules, retraten aquest desamor sense concessions. Amors trencats, no correspostos, desiguals, tempestuosos, traïts, decepcionants que s’emmarquen o engendren perplexitat, malestar, tristesa, desesperació, venjança o odi quasi fins a la follia. Sempre escrites en primera persona, les lletres són intenses i treballades, de vegades poètiques sovint carregades de detalls que expliquen amb precisió les causes i sobretot les reaccions que provoquen les ruptures, sense que mai s’expliciti qui forma la parella. Són laments, queixes i retrets que mostren un dolor agut de ferides que no deixen sang però que esquincen l’ànima profundament i irreparablement. En un llibre recent (The Smiths – Música, política y deseo. Ed errata naturae, 2014) s’hi descriu la música indie, que comparteixen The Smiths i Los Planetas, com una proposta cultural en la que la melancolia i la desgràcia són el que dóna validesa a l’experiència, en la que es creu que només s’arriba a l’apreciació correcta i al discerniment de la vida mitjançant el plaer ocult en el dolor, en el patiment. No és una tesi que comparteixi gaire però el que sí que és cert és que es verifica plenament el en com i molt especialment en el què canten Los Planetas.

Per ser justos també haig de dir que hi ha un altre gruix de cançons, numèricament molt inferior però significatiu, que a partir de la ironia o de pensaments onírics descriuen la societat actual (futbol inclòs) de la que tenen una visió opressiva, gairebé asfixiant. I tampoc puc deixar d’esmentar el brillant i suggerent esforç que en els seus dos últims discs han fet per transportar els ritmes i les coples del flamenc a la música pop. Tot i així, la cançó estrella de l’últim LP “Una ópera egipcia” es diu “Cómo te atreves a venir a decirme que me quieres” i s’afegeix al catàleg de desamors del que jo destaco la que porta el títol d’aquest escrit i que forma part del disc “Unidad de desplazamiento”. (D’acord, hi ha alguna excepció, com la cançó optimista i positiva que porta el títol quasi romàntic de “sale el sol” al disc “La ley de la gravedad” però us ben asseguro que només fan que confirmar la regla).

En definitiva , ara que després de 5 anys (sembla que el dia 15/4) trauran noves cançons per compartir amb els qui formem el gran públic, us vull recomanar Los Planetas als qui no els coneixeu i us agradi el pop-rock. Tenen una obra àmplia, original i sòlida que aguanta perfectament el pas  del temps, amb melodies que es recorden i que configuren un llenguatge musical propi molt reconeixible. No sé si aquesta nova entrega serà un nou capítol de la seva implacable i inquietant crònica del desamor o servirà per contradir la meva interpretació però el que és segur és que estaré entre els primers (milers) que voldran escoltar-la.

Santos que yo te pinté, demonios se tienen que volver – Los Planetas :

La duna més gran d’Europa

Tancant la badia d’Arcachon, molt a prop de Bordeus, s’alça la duna més gran d’Europa. Encara que sigui un indret completament “turistitzat” que visiten més d’un milió de persones l’any i que al capdamunt de la sorra puguin trobar-se-n’hi alhora més de 500, és igual. Pujar a la Dune du Pilat i contemplar-hi la posta de sol és tan sorprenent i emocionant que val el viatge. Hi ha alguns llocs, pocs, que mantenen el seu encant malgrat la massificació. I aquest n’és un.

(amb aquest suggeriment de cap de setmana començo un nou epígraf que vol ser més personal).