L’estrella roja de tres puntes

Fa unes setmanes vaig anar a veure, a la Facultat de Geografia i Història de la UB, la petita però molt interessant exposició “Multilingüisme i Brigades Internacionals”.

Es tracta d’una exposició itinerant comissariada per Ramon Naya i Lourdes Prades, bibliotecaris de la UB i del Pavelló de la República (institució associada a la UB que custodia, entre d’altres fons, una gran quantitat de documentació referida a la Guerra Civil), que de forma molt acurada i didàctica explica com i des de quins postulats es va afrontar, per part de les autoritats de la República, el repte de comunicació que comportava la vinguda en molts pocs mesos, a finals de 1936, de més de 35000 voluntaris (homes i dones, principalment homes joves) de fins a 50 països diferents per sumar-se a les milícies antifeixistes sense saber, en la seva immensa majoria, ni una mica de castellà i no diguem de català o d’altres llengües d’Espanya.

La resposta a aquest repte de comunicació lingüística en temps de guerra, imprescindible al front però també als hospitals i en molts altres contextos inclosos els polítics, va ser doble. D’una banda, es varen crear les Brigades Internacionals per agrupar-los entre ells creant batallons per raó de llengua (italians, francesos i belgues, alemanys i austríacs, britànics i nord-americans, etc.) i d’altra banda, es va procedir a organitzar un sistema d’ensenyament i aprenentatge massiu del castellà seguint mètodes adaptats a les circumstàncies (ensenyament personalitzat en cadena, preeminència de la oralitat, edició de materials específics bilingües…).

D’aquestes decisions estratègiques, segurament encertades des del punt de vista de la funcionalitat lingüística i potser també militar, sorprèn que no hagi quedat constància de si es va plantejar l’opció d’utilitzar l’esperanto, llengua nova molt fàcil d’aprendre i llavors molt més popular i coneguda que ara, sobretot entre l’activisme polític d’esquerra, i llengua conceptualment molt lligada a la causa de l’internacionalisme. Caldria esbrinar si realment aquesta opció va ser damunt de la taula (se sap que hi havia efectivament brigadistes esperantistes) i si es va descartar per raons pràctiques o polítiques perquè, així ho mostra l’exposició, ben aviat va aparèixer entre els brigadistes un codi supralingüístic bàsic que tothom compartia per anomenar les coses i situacions més corrents i fonamentals per a la supervivència.

Però el que encara sorprèn més és la pròpia creació de les Brigades, un fet realment a contracorrent al bàndol republicà en els moments inicials de la guerra. Fer prevaldre el criteri lingüístic per sobre de l’ideològic, que era el que predominava aquell dies en l’organització de les milícies de combat, no devia ser obvi en absolut. I més quan des del principi, a les columnes formades per militants i simpatitzants d’una mateixa força política o sindical que lluitaven al front hi havia estrangers integrats, com ens ho relata per exemple, de forma detallada i a partir de la seva experiència, G. Orwell en el seu indispensable Homenatge a Catalunya. Molts historiadors la vinculen al paper de la internacional comunista, que va ser qui va fer la crida més gran a venir a Espanya, atribuint-li ja un primer intent de forjar un exèrcit ben enquadrat i disciplinat per combatre la rebel·lió de molt bona part de l’exèrcit espanyol, i ho recolzen en que el delegat del Komintern André Marty (fervent estalinista i heroi del comunisme francès, curiosament un nord-català que parlava perfectament català i castellà) va acabar essent el comissari general (Inspector General ) de les Brigades Internacionals, juntament amb Palmiro Togliatti (secretari general del PCI a l’exili i també delegat del Komintern).

No tinc formació ni criteri per ser taxatiu en aquesta qüestió però el que sí que crec és que no deuria ser tant directa la relació de la voluntat comunista amb la creació de les Brigades Internacionals quan, com també reflecteix l’exposició, la idea que les conceptualitza és la de Front Popular Internacional i el seu símbol, que figura a sobre de la bandera republicana oficial que les identifica, és el de l’estrella roja de tres puntes. La idea de Front Popular Internacional i el símbol de l’estrella roja de tres puntes remeten de fet al mateix, al combat unitari de totes les forces d’esquerra en defensa de la democràcia i en lluita contra el feixisme, perquè sota el nom de Front Popular es varen agrupar electoralment a molts països als anys 1930’s (amb singular èxit a França i Espanya) els partits republicans i d’esquerra per plantar cara al feixisme ascendent (ja governava a Itàlia des de 1923 i a Alemanya des de 1933) i, al seu torn, les tres puntes de l’estrella representen els tres corrents de l’esquerra obrera (socialisme, comunisme i anarquisme) que conflueixen en la mateixa causa. Així, tancant el cercle, es podria dir que de la mateixa manera que els brigadistes afirmaven orgullosos “parlem idiomes diferents però tenim una mateixa llengua” també mostraven al seu emblema que tot i militar en ideologies diferents compartien un sol combat.

Avui sabem que aquell combat, a més de fracassat, va ser l’últim gran combat unitari de l’esquerra. Ben aviat, just acabada la guerra d’Espanya, l’agost de 1939, es va signar el Pacte Ribbentrop – Molotov (ministres d’afers estrangers del Reich i de l’URSS) i la unitat es va trencar entre acusacions generals i mútues de traïció per no refer-se mai més: l’anarquisme va decaure després de la segona guerra mundial i el socialisme democràtic i el comunisme van passar a militar en camps oposats a partir de la guerra freda (fins i tot en la resistència antinazi o en l’antifranquista a Espanya la unitat no es va recuperar mai del tot).

Ens queda però l’estrella roja brigadista de tres puntes. I per als socialistes no és un record menor. Tornar a llegir el seu significat des de la perspectiva actual ens permet dir de nou que, a desgrat del que hagin pogut afirmar tones de declaracions i de pàgines escrites d’ençà d’aquells dies (tant des de la superioritat fàctica de la dreta com de la superioritat moral i propagandística de certa esquerra), el socialisme democràtic no ha estat mai l’epígon de ningú, ni del liberalisme ni del comunisme, i que ha format part, com a corrent propi i per dret de lluita, de la història de l’esquerra des del principi i en els seus moments més emblemàtics. La nostra fortalesa política, que en aquest segon decenni del segle XXI ens permet reprendre el lideratge de molts països, en molt bona mesura ve d’aquí.   

El verd esclatant del roure

Diuen les dites, i confirmen les persones que coneixen el bosc, que al roure no l’atrapa mai el fred. A diferència dels fruiters, l’ametller en particular, i dels altres arbres caducifolis, si el roure treu les fulles noves és que el fred ja no tornarà fins la tardor.

Però quan això succeeix, quan per fi les fulles ja seques i marrons de la primavera anterior cauen i, gairebé sense solució de continuïtat, deixen pas a les noves, un esclat de verdor envaeix les bagues dels turons i les muntanyes. El verd de les fulles acabades de néixer dels roures és únic, tendríssim, delicat, lluminós i destaca espectacularment en contrast amb els altres verds i molt especialment amb el verd rovellat dels pins i el verd obscur de les alzines.

És tanmateix un verd efímer que dura només dues o tres setmanes per després enfosquir-se (llavors les alzines, com agafant-los el relleu, comencen al seu torn a mostrar el verd platejat dels brots nous o el verd or de la florida).

Aquest esplèndid moment de frontissa entre el fred i la calor que ens assenyalen els roures, i que ara ja s’acaba com a mínim a les contrades que jo més conec, és doncs únic i fugisser però sobretot és imprevisible, no es pot anticipar quins dies arribarà i això fa que el plaer de descobrir-lo i gaudir-lo sigui més gran, més profund.

La natura ens ofereix molts moments d’aquest tipus: són exemples del que el filòsof alemany Hartmut Rosa anomena l’indisponible, allò que els humans no podem decidir, controlar ni tant sols preveure, allò que ens hauria de fer conscients de les nostres limitacions, allò que hauria d’empènyer-nos a deixar-nos portar, si més no de tant en tant, pels ritmes primaris de la vida.         

IDA de P. Pawlikoski (amb ulls de 2020)

El programa cinefílies de BeTeVé (Barcelona Televisió) em va permetre tornar a mirar-me fa pocs dies la pel·lícula Ida, escrita i dirigida per Pawel Pawlikoski el 2013. Ja m’havia impressionat quan en el seu moment la vaig veure al cinema, i en guardava per tant un record excel·lent, però l’impacte que m’ha produït aquest cop, reveient-la de nou amb ulls de 2020, encara ha estat més poderós.

• 

Situada a la Polònia dels anys 60, la pel·lícula narra la història de l’Ana, una novícia que, havent viscut des de l’adopció en un remot convent, abans de prendre els vots es veu empesa en molts pocs dies a conèixer la realitat de la seva família i dels seus orígens i alhora del món complex que, guiat per les formes profanes de l’amor i la mort, existeix més enllà del  claustre. De la mà de la seva única tia, una personalitat comunista ara desenganyada amb la que no havia tingut mai cap relació, l’Ana descobreix que originàriament es deia Ida i que és filla i germana de jueus assassinats per uns veïns polonesos catòlics durant l’ocupació nazi per no veure’s compromesos, quedant-se de pas amb els seus bens (a ella la va salvar ser petita, rossa i nena, és a dir no tenir signes externs de judaisme). I en aquest mateix viatge iniciàtic, al trasbals de la identitat s’hi barreja el xoc del suïcidi de la seva tia, que no suporta més  la buidor de la seva vida i del seu país, i la sorpresa que li produeix l’amor d’un jove músic. Evidentment la fe li trontolla i arriba a posposar l’acceptació dels vots però malgrat tot, tot el que sap de sí mateixa i tot el nou bo i dolent de la condició humana mundana que ha conegut tant intensament, l’Ana, que ara també és la Ida, decideix tornar al convent per reprendre una vida que serà sempre més a contracorrent.      

Rodada en blanc i negre, sovint en mig de la neu, els plànols breus i les el·lipsis configuren una narració fluida que enfila delicadament imatges precises en la composició dels paisatges, l’expressió dels rostres, el contorn dels objectes… amb molt poca música de fons i diàlegs sempre concisos. Un relat tranquil però emotiu, que mostra sense filtres però sense recrear-s’hi el dolor i el desemparament dels personatges. Una ficció que transmet empatia, versemblança i veritat (molta més que molts documentals a tot color amb el missatge inequívoc repetit des del primer fins a l’últim minut del metratge).

Potser perquè ja sabia l’argument o potser perquè el meu estat d’ànim era molt diferent, aquesta vegada em va semblar entendre millor el final, un final que el primer cop no esperava i que ara vaig veure natural, coherent: trobar-se l’inesperat, el que ens posa radicalment en qüestió no té perquè comportar l’esmena del què som sinó la seva reafirmació a partir d’un nou significat i d’una nova consciència.

I de retruc vaig pensar que el periple moral de l’Ana-Ida podia ser una metàfora sobre com viure la pandèmia que encara ens assola en aquest canvi d’any. Entomar i pair el redescobriment d’una veritat avui ja oculta per a la immensa majoria de les persones occidentals, això és l’evidència que les nostres vides no depenen completament de cada un de nosaltres sinó que en molt bona mesura estan en mans de la natura (que inclou tant el nostre cos com el medi en el que es desenvolupa l’espècie animal que som) i també molt especialment en mans dels altres amb els qui convivim (des del primer cercle de la família i els amics fins al conjunt de la nostra societat i a la humanitat sencera) com ho tenien plenament assumit els nostres avantpassats de no fa gaires generacions, no té perquè portar-nos a desistir de la voluntat d’autogovernar-nos, de pensar-nos autònoms de la pròpia natura, de la història o de la comunitat que ens abraça sigui la que sigui (la classe, la cultura, la nació, el gènere…). Cal doncs continuar volent ser nosaltres mateixos, volent construir i governar el nostre propi futur però fer-ho essent definitivament conscients que no pot ser al marge o per sobre dels altres, ignorant les necessitats i anhels dels que viuen amb nosaltres arreu (i tampoc les raons i les herències dels que van viure abans de nosaltres ni els drets dels que viuran després de nosaltres, perquè també són els altres). Cal doncs continuar cultivant la nostra essència humana bàsica, és a dir la cultura que interpreta i transforma la natura per buscar el nostre benestar, però essent definitivament conscients que formem part d’aquesta natura, una natura que pot prescindir de nosaltres mentre nosaltres no podem prescindir d’ella. Si trenquem els equilibris naturals en els que hem aparegut com a espècie no serà ella la que desaparegui sinó nosaltres: no es tracta de salvar el planeta, que no ens necessita, sinó de no posar en risc el nostre ecosistema i amb ell nosaltres, i el que hem assolit, i totes les altres espècies que viuen amb nosaltres.

Amb aquestes paraules, no pretenc ni descobrir un film excepcional com Ida, aclamat per la crítica, multipremiat (fins i tot amb el primer oscar a una producció polonesa) i àmpliament recolzat pel públic ni dir-li a ningú com ha d’analitzar l’impacte fortíssim que està deixant en les nostres vides la presència de la covid-19 sinó simplement compartir, en aquest estrany pas de 2020 a 2021, la meva mirada i la meva reflexió sobre una de les pel·lícules que més m’han agradat de les que he pogut veure fins avui i que estic convençut que, si no la coneixeu i us la mireu, a vosaltres també us atraurà.  

Remenar llibres

Casualment, aquests últims mesos han coincidit diversos trasllats  de casa a la meva família. Això ha fet que per triar-los i per empaquetar-los hagi hagut de remenar molts llibres. I he de confessar que, encara que m’hi hagi vist obligat, ha estat un plaer. Sempre m’han agradat els llibres i sempre han estat molt presents en el paisatge de la meva vida, començant pels de les llargues prestatgeries de casa dels meus pares, però remenar-ne tants i  tan diversos en tants pocs dies no només no m’ha saturat sinó que m’ha produit una gran satisfacció i alhora m’ha fet reflexionar sobre tot el que un llibre pot representar.

Els llibres són evidentment abans de res el seu contingut. Cada un d’ells és un exemple de la creativitat humana, un contingut únic amb voluntat de ser compartit, i per tant amb potencialitat per perdurar, mitjantçant la lectura. Una lectura de ritme diferent segons el gènere del llibre i que podríem comparar amb les nostres formes de beure: la narració s’ha de llegir a grans tirades per poder assaborir-ne la trama (els llibres infantils s’han fins i tot d’acabar), com l’aigua i la cervesa s’han de beure a grans glops per fer-te passar la set; mentre la intensitat de la poesia només es pot degustar a glopets com els licors; i l’argumentació de l’assaig demana un tempo intermig, ni massa fragmentat ni massa perllongat, com un glop de vi que omple el paladar.

Els llibres són també, és sabut, objectes, objectes per tocar i sobre tot per mirar. Objectes funcionals i estètics. Textures i dissenys de les cobertes, tipografies i composicions, paper i encuadernacions amb l’afegit potser d’il·lustracions, de fotografies o mapes poden fer-los més o menys originals i alguns molt atractius com a objectes en sí o com a vehicles facilitadors de la lectura. En aquest apartat destaquen sobretot els llibres d’Art ( i també podem recordar els que abans se’n deien de regal o, pitjor, per fer bonic).

Però el que fa els llibres realment insubstituibles, almenys per a mi, i el que m’impulsarà a partir d’ara, obligat o no, a remenar-los de tant en tant, és la seva condició de porta oberta al passat, el teu propi i el de tots. Repassar una biblioteca és recórrer una trajectòria vital. Cada llibre assenyala un dia i un motiu pel què va ser comprat o regalat (potser heretat, difícilment trobat). Perquè aquell autor, perquè aquell tema? Cada llibre et diu quan va ser llegit, en quin context i amb quin resultat (si és que el vares acabar) i t’interpel·la si encara no l’has llegit. Potser el vas fer servir en un casament o per acomiadar un amic en un enterrament. Potser era d’un besavi llibertari. Potser és d’un autor que ara no suportes.

Remenar llibres et permet retrobar-ne i et fa renèixer l’interès per alguns d’ells, fins i tot per rellegir-los i entendre llavors el que no havies entès o entendre-ho des d’una altra perspectiva. Remenar llibres et porta també moltes sorpreses: entremig de les pàgines hi ha escrits diversos, dedicatòries i papers inesperats, postals, fulles o flors marcides, punts de llibre curiosos i tot tipus de records d’altres temps fets servir per marcar el punt de lectura com factures en pessetes, bitllets d’autobús o tren… I et sorprenen els preus (escrits a llapis, etiquetats o incorporats a la impressió) que marquen el pas del temps però no tant com les editorials desaparegudes (algunes de clara militància política nascudes a l’exili sudamericà) o els llistats d’autors avui ja oblidats en què s’han convertit els recordatoris de les altres obres publicades a la mateixa col·lecció que surten a les últimes pàgines. I definitivament et sorprèn que s’hagin pogut editar llibres sense pròleg o introducció, sense cap referència a l’autor fins i tot sense índex o data de publicació.

Sí, acumular llibres és molt més costós i complicat que guardar fotos o videos i és veritat que molts objectes poden ser bells i que tots porten records i fins i tot que els continguts dels llibres avui poden ser electrònics. Però els llibres són molt més, són autèntics compendis de cultura, bellesa i memòria que activen totes les nostres capacitats quan els tenim entre les mans. Per això us recomano que remeneu llibres: no té preu.

L’ombra del garrofer

Ja fa molts estius que no passo les meves setmanes de vacances laborals allà on passava els mesos de vacances escolars: paratges de secà prop del mar i de la serralada prelitoral,  carregats de sol i olor de pi. Tot i així, la major part dels anys, com aquest 2018, acabo gaudint d’un grapat de dies a la casa familiar d’aquelles terres.

Ni objectivament ni subjectiva moltes coses són el què eren però algunes sí que continuen, com els banys a la bassa, la salabror del mar, determinades menges (els tomàquets del benac, la fruita cuita per postres o per acompanyar la carn, la coca amb recapte o les pelaies fregides) i també l’ombra del garrofer.

Em fascina aquest arbre descatalogat, que gairebé ja només perdura en els marges de les parcel·les o en terrenys hinòspits i abandonats (tot i que, per ser justs, encara n’he vist alguns de plantats formant una parada de conreu) i que forma l’ombra més espessa de totes les espècies que conec,  fins i tot més que l’alzina o la morera. Una ombra que no deixa crèixer herbes i manté el terra sec i net al voltant del tronc, una ombra que apaivaga l’escalforada. L’ombra ideal per fer-hi la migdiada havent dinat, en el moment de màxima insolació, com feien tots els pagesos de la zona quan la feina del camp era manual.

De petits acabàvem trobant-nos sota el garrofer jugant o amagant-nos-hi, de més grans hi buscàvem refugi o intimitat. Ara, estirar-se sota la seva ombra continua essent una experiència sorprenent que, si no hi penses, simplement et porta un comfort antic i precisament per això avui desconegut però que, si hi penses, et fa arribar ressons d’aquella cultura dura i intensa d’un món rural que avui a casa nostra ja no existeix.

Si a l’estiu, passejant per una carretera secundària, veieu un garrofer, atureu-vos i busqueu la seva ombra ni que sigui uns breus minuts. Jo aquest any ho he tornat a fer i us ho recomano molt sincerament.

El flamenco a les mans

Gràcies a l’amic Pedro Barragán, grandíssim flamencòleg, president i alma mater de l’entitat, sóc soci de la Sociedad Flamenca Barcelonesa “El Dorado” des del seu inici fa 10 anys.
El meu pare era un gran aficionat a la música flamenca que havia descobert amb tota intensitat quan, metre feia el servei militar a Cartagena, exercia de metge substitut al poble veí de La Unión, una de les capitals del cante. Per això, fa 10 anys jo ja estava familiaritzat amb el flamenco i m’agradava però de la mà de la SFB he pogut conèixer, comprendre i assaborir molt més del seu riquíssim món.
El flamenco té la profunditat de la senzillesa de les entranyes i els matisos de la sensibilitat de l’ànima. És un llenguatge artístic únic, antic però vigent i modern, que obre un món complert: barreja d’estètica, saviesa i sentiments abasta tots els racons de la vida (treball, amor, família, política, fe…). Això el fa popular i culte alhora, festiu a les nits eternes dels tablaos i a les celebracions i trascendent als concerts i a la setmana santa.
La SFB reflexiona sobre tota aquesta tradició, sobretot a partir del seu important i històric arrelament a Catalunya (terra també flamenca per les seves aportacions, els seus artistes i el seu públic), i busca innovar-la portant-la a les fronteres de l’estil, la tècnica i l’expressió. Espectacles, conferències, col·loquis, projeccions i altres activitats conformen la seva amplíssima programació amb seu a la sala Sandaru de l’Ajuntament de Barcelona.
No he pogut, ni molt menys, assistir a totes aquestes propostes però sí que he pogut presenciar en directe moltes actuacions. I quan la cámara són els teus propis ulls, de vegades, trobes el que no et pensaves. Jo he trobat que el flamenco és a les mans. Vull dir que toque, baile i cante (les tres formes principals d’expressió del flamenco) manifesten tot el seu impuls intern a les mans dels seus protagonistes. Que la guitarra flamenca treu tota la seva música de les precises digitacions de l’intèrpret sense cap més afegit és gairebé una obvietat. Que la gestualitat de les mans del bailaor/a culmina o prefigura cada un dels passos de la seva dansa potser ja ha estat escrit tot sovint. I que el ritme del cante neix del compàs que marquen les mans del cantaor/a, que a més estira moltíssim els seus palmells quan apura la veu, segurament molts ja ho havien dit. Però per a mi ha estat nou, m’ho he trobat a “El Dorado” i he sentit una especial comunió amb aquest art flamenc en copsar-ho per mí mateix.
Em permeto doncs recomanar-vos, en aquest trapàs d’any, que us acosteu, sinó ho heu fet ja, al flamenco, a la seva música i al seu món. I feu-ho, si voleu, seguint una SFB (www.eldorado-sfb.com) que connecta amb la millor tradició actualitzant-la dia a dia, una SFB que us posarà el flamenco a les mans.

“Santos que yo te pinté, demonios se tienen que volver” (Los Planetas)

Aquestes vacances he tornat a escoltar Los Planetas simplement perquè m’agraden moltíssim. És un grup pop de Granada que fa més de vint anys que toca i que vaig conèixer gràcies a Radio3, com gairebé tot en aquella època. Però aquesta enèsima vegada els he escoltat en un sentit diferent perquè un aspecte que només intuïa s’ha desplegat de manera evident davant meu: Los Planetas són la crònica del desamor més punyent i més completa que he llegit o apreciat en l’obra de qualsevol autor. La immensa majoria dels temes de les seves cançons, basades en un so de guitarra molt personal i creadores d’atmosferes embolcallants, que el seu cantant J. murmura mastegant les paraules, retraten aquest desamor sense concessions. Amors trencats, no correspostos, desiguals, tempestuosos, traïts, decepcionants que s’emmarquen o engendren perplexitat, malestar, tristesa, desesperació, venjança o odi quasi fins a la follia. Sempre escrites en primera persona, les lletres són intenses i treballades, de vegades poètiques sovint carregades de detalls que expliquen amb precisió les causes i sobretot les reaccions que provoquen les ruptures, sense que mai s’expliciti qui forma la parella. Són laments, queixes i retrets que mostren un dolor agut de ferides que no deixen sang però que esquincen l’ànima profundament i irreparablement. En un llibre recent (The Smiths – Música, política y deseo. Ed errata naturae, 2014) s’hi descriu la música indie, que comparteixen The Smiths i Los Planetas, com una proposta cultural en la que la melancolia i la desgràcia són el que dóna validesa a l’experiència, en la que es creu que només s’arriba a l’apreciació correcta i al discerniment de la vida mitjançant el plaer ocult en el dolor, en el patiment. No és una tesi que comparteixi gaire però el que sí que és cert és que es verifica plenament el en com i molt especialment en el què canten Los Planetas.

Per ser justos també haig de dir que hi ha un altre gruix de cançons, numèricament molt inferior però significatiu, que a partir de la ironia o de pensaments onírics descriuen la societat actual (futbol inclòs) de la que tenen una visió opressiva, gairebé asfixiant. I tampoc puc deixar d’esmentar el brillant i suggerent esforç que en els seus dos últims discs han fet per transportar els ritmes i les coples del flamenc a la música pop. Tot i així, la cançó estrella de l’últim LP “Una ópera egipcia” es diu “Cómo te atreves a venir a decirme que me quieres” i s’afegeix al catàleg de desamors del que jo destaco la que porta el títol d’aquest escrit i que forma part del disc “Unidad de desplazamiento”. (D’acord, hi ha alguna excepció, com la cançó optimista i positiva que porta el títol quasi romàntic de “sale el sol” al disc “La ley de la gravedad” però us ben asseguro que només fan que confirmar la regla).

En definitiva , ara que després de 5 anys (sembla que el dia 15/4) trauran noves cançons per compartir amb els qui formem el gran públic, us vull recomanar Los Planetas als qui no els coneixeu i us agradi el pop-rock. Tenen una obra àmplia, original i sòlida que aguanta perfectament el pas  del temps, amb melodies que es recorden i que configuren un llenguatge musical propi molt reconeixible. No sé si aquesta nova entrega serà un nou capítol de la seva implacable i inquietant crònica del desamor o servirà per contradir la meva interpretació però el que és segur és que estaré entre els primers (milers) que voldran escoltar-la.

Santos que yo te pinté, demonios se tienen que volver – Los Planetas :

La duna més gran d’Europa

Tancant la badia d’Arcachon, molt a prop de Bordeus, s’alça la duna més gran d’Europa. Encara que sigui un indret completament “turistitzat” que visiten més d’un milió de persones l’any i que al capdamunt de la sorra puguin trobar-se-n’hi alhora més de 500, és igual. Pujar a la Dune du Pilat i contemplar-hi la posta de sol és tan sorprenent i emocionant que val el viatge. Hi ha alguns llocs, pocs, que mantenen el seu encant malgrat la massificació. I aquest n’és un.

(amb aquest suggeriment de cap de setmana començo un nou epígraf que vol ser més personal).