Herència digital i dret a l’oblit

El debat sobre l’herència digital va arribar al ple del Senat de la mà d’una moció del PP. Com a portaveu de l’Entesa pel Progrés de Catalunya vaig defensar que era imprescindible incorporar-hi la memoria digital i el dret al oblit, perquè configuren un tot en relació a la nostra identitat a la xarxa ara que ja no podem entendre Internet sinó com una extensió del món real. Com és habitual el PP no va acceptar ni una esmena a la seva moció, i va mantenir-la centrada exclusivament en el llegat dels bens digitals.

Intercanvi dialèctic amb Alberto Ruiz Gallardón sobre l’avortament

Telecinco:
Publico:

La privatització d’AENA

El pla de la ministra Ana Pastor per privatitzar el 60% AENA fent marxa enrere en la imprescindible descentralització de l’ens per tal de adaptar-lo a les necessitats territorials i de gestió de cada aeroport, converteix l’organisme en un monopoli privat, el mateix model que ha portat el mercat elèctric i el mercat de les telecomunicacions al seu lamentable estat actual. Com a portaveu de l’Entesa pel Progrés de Catalunya en temes d’infraestructures vaig interpel·lar a la ministra i ella, ignorant les seves obligacions parlamentàries va obviar respondre . També em va deixar intranquil veure que els senadors CIU, partit de l’actual alcalde de Barcelona, no eren ni a l’hemicicle en el moment del debat.

Aprovació de la Llei de Transparència al Senat

La Ley de Transparencia, Acceso a la Información y Buen Gobierno representa un canvi positiu(en tant que es millor tenir una llei que no tenir-ne cap) però és clarament insuficient, ja que es queda molt curta en alguns aspectes clau per tenir un marc legislatiu més modern i efectiu(principalment en promocionar activament la informació i en la definició dels òrgans de supervisió i control). Per aquest motiu desde l’Entesa pel Progrés de Catalunya varem votar no a la llei i més encara després que el grup Popular no acceptés cap de les esmenes que vaig defensar, en nom del grup,  a la comissió i al plenari.

Tauromàquia i filosofia

Gairebé en el mateix moment en el que la majoria parlamentària del PP aprova una llei retòrica per intentar fer obligatòries les curses de braus a tota Espanya (volent-se imposar per sobre del Parlament de Catalunya quan no en té competències) en nom d’un suposat dret d’accés a la cultura, la nova llei d’educació (LOMCE) arriba al Senat deixant l’ensenyament de la filosofia al nivell més baix d’obligatorietat per a tots els i les alumnes espanyols que mai hagi figurat en un currículum escolar: només unes poques hores a primer de batxillerat.

Aquestes són les orientacions polítiques de la dreta: privar la formació de la ciutadania de l’esperit crític i racional que aporten el coneixement i el debat de les idees filosòfiques des de fa més de vint-i-cinc segles i alhora, en nom de la tradició i la cultura “nacionals” voler garantir per sobre de tot els espectacles taurins.

És en aquests casos quan notes que el nivell d’involució política que vivim toca fons, perquè la filosofia, amb la seva pluralitat intrínseca reflex de la potència del pensament humà per anar sempre més enllà del present que li toca viure (obrint noves opcions i possibilitats per l’individu i la societat) és la última garantia de les democràcies fetes de ciutadans i ciutadanes dignes d’aquest nom, és a dir, conscients i plenament implicats (per activa o per passiva) en el bé comú.

La filosofia ha estat i continua sent, malgrat el que es pugui pensar en una anàlisi superficial, l’assignatura més instrumental, més útil, de totes les que s’imparteixen. Entendre com funcionen l’estructura i la lògica dels dos llenguatges principals que organitzen la vida dels humans (la llengua i les matemàtiques) és essencial per treure’n tot el seu potencial però encara és més important el paper que juga la filosofia en relació a l’autèntic motor de les nostres existències: LES IDEES. Comprendre i formular idees amb tanta precisió com sigui possible és absolutament clau per a tot: crear o innovar, lluitar o governar, treballar o aprendre, estimar o relacionar-se… amb intensitat i eficàcia depèn de com sapiguem fer néixer, organitzar i expressar les idees dins nostre.

Per això vull dir fort i clar que l’autèntica barbàrie que ens proposa el PP no són els “toros” si no l’eliminació progressiva de la filosofia del nostre sistema educatiu.

La Llei de Transparencia arriba al Senat #SenadoTransparente

El debat sobre la La Ley de Transparencia, Acceso a la Información Pública y Buen Gobierno ha arribat al Senat. A partir d’una sessió de treball oberta amb les organitzacions que impulsen la proposta #SenadoTransparente i altres aportacions, com a ponent del grup de l’Entesa he presentat diverses esmenes.

Entre les que voldria de destacar hi ha la referida a l’obligació de que tots els documents i continguts públics hagin de ser sotmesos a publicitat activa, es a dir que l’administració els hagi de donar a conèixer tots i què les excepcions s’hagin de justificar; revertint així la situació del text actual.

De la proposta de #SenadoTransparente vaig incorporar l’esmena destinada a fer accessibles les comunicacions i informes interns, cosa que no es contempla en el projecte de llei i diverses modificacions per fer més independent i reforçar les competències de l’òrgan supervisor que crea la llei(Consejo de la Transparencia). Entre altres esmenes he tornat a insistir en la necessitat de publicar tots els documents en les llengües cooficials.

L’Abandonament del Liceu

La Generalitat i el govern central fa temps que han abandonat el Gran Teatre del Liceu, una de les grans institucions culturals de Barcelona, i l’estan deixant ofegar en els seus problemes econòmics.

La setmana passada vaig emplaçar al ministre Wert i al secretari d’estat de cultura a comparèixer al Senat per què expliquin quines alternatives pensen plantejar per salvar aquesta institució i els seus treballadors.

L’Entesa presenta la Llei Orgànica de Pluralitat Lingüística al Senat

Tal com vaig explicar al seu dia, en nom del grup de l’Entesa pel progrés de Catalunya vaig tenir l’oportunitat de presentar al senat la Ley Orgánica de Reconocimiento y Amparo de la Pluralidad Lingüística de España. Aquesta llei pretenia dotar d’un marc legislatiu el plurilingüisme, que és i ha estat sempre una realitat a Espanya, i regular entre altres aspectes, les relacions dels ciutadans amb l’administració central en les llengües que no són el castellà i en qualsevol àmbit territorial.

La llei va ser debatuda al Ple del 24 d’abril. Fins al moment, ha estat la proposició no aprovada amb més suports. Va obtenir 100 vots a favor i el suport de tots els grups excepte el Popular.

El Partit Popular va imposar de nou la seva cega majoria. Va negar els drets dels parlants de llengües minoritàries al territori espanyol, al·legant que són competència autonòmica i apel·lant a un suposat cost desorbitat d’implantar-la. A més a més van aprofitar la seva intervenció per carregar un cop més contra el model lingüístic català.

La meva rèplica va posar especial èmfasi en la importància política d’aprovar una llei com aquesta.

La Llei de rehabilitació urbana: insuficient i perillosa

Aquesta setmana s’ha aprovat al Senat la Ley de rehabilitación, regeneración y renovación urbanas . Amb la perspectiva que em dona haver estat tinent d’alcalde d’una de les ciutats on la rehabilitació ha estat el Leitmotiv de l’acció política dels últims 25 anys, només puc veure aquesta llei com una oportunitat perduda.

La llista de problemes de la llei és llarga, però el principal és que pretén deixar a l’acció del mercat la iniciativa de la rehabilitació i excloure’n el lideratge de les administracions. Això no es tant sols un problema que farà inviable les renovacions de les àrees urbanes(barris, polígons cascs antic…) amb més necessitats, sinó que suposa una càrrega especialment farragosa per aquells veïns i veïnes amb pocs recursos econòmics que siguin subjectes d’una zona en rehabilitació.

Una altre part preocupant de la norma és que sembla un cop més anar dirigida a atacar les competències d’altres administracions, ens locals i autonomies, que a crear una legislació marc, el que hauria de ser la seva funció.

En conclusió, el que veurem amb aquesta llei serà o el manteniment del statu quo o un empitjorament de les condicions de les rehabilitacions urbanes, per això, de nou, a l’any de la seva aplicació demanaré al Senat que s’encarregui d’avaluar-la per a intentar esmenar-la després.

Dos oportunitats perdudes: La Llei del lloguer i la Llei contra els desnonaments

Dos lleis acaben de ser aprovades pel ple del Senat del dies 7,8 i 9 de Maig amb el vot en contra del meu grup(l’Entesa pel progrés de Catalunya PSC-ICV). Una, la Ley de Medidas de Flexibilización y Fomento del Mercado del Alquiler de Viviendas, ha passat totalment desapercebuda pels mitjans de comunicació, degut a la tramitació de l’altra, Ley de medidas para reforzar la protección a los deudores hipotecarios, reestructuración de deuda y alquiler social.

La llei sobre el lloguer que ha presentat el Partit Popular es un despropòsit. La mesura intenta solucionar un problema inexistent, uns suposada falta de oferta d’habitatge de lloguer, quan el problema del mercat espanyol es la falta de demanda com es pot observar de la caiguda continuada dels preus de lloguer des de l’any 2010. A més la nova llei deixa en una situació de desequilibri a les dues parts del contracte, precaritzant la situació dels llogaters i reduint la durada del contracte de 5 a 3 anys.

Un altre dels punts absolutament retrògrads es el registre de morosos que es creara, amb el nom de registre d’impagaments. Amb l’excusa d’evitar el frau el que aconseguirà és marginalitzar a les persones que ja es troben en una situació d’exclusió.

Per tot això i perquè crec que aquesta llei serà absolutament inefectiva pel seu propòsit, estaré especialment alerta per fiscalitzar els resultats de la seva aplicació a l’any de la seva aprovació.

L’altra llei que s’ha tramitat estava suposadament basada en la ILP en contra dels desnonaments, promoguda per la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca i altres entitats socials i signada per un milió i mig de ciutadans. Dic suposadament basada ja que la llei l’únic que conserva de la proposta original és el nom. No hi ha ni rastre dels tres pilars fonamentals de la iniciativa ciutadana, ni hi ha retroactivitat, ni hi ha dació en pagament i per suposat no hi ha cap regulació sobre clàusules abusives als préstecs. Hem assistit a una gran oportunitat perduda per demostrar com a societat que havíem après les lliçons de la “bombolla” immobiliària i dotar-nos d’una llei moderna, justa i preventiva pel futur.