La ideologia va per davant (Tesi 14)

La forma d’organització humana vigent avui (principalment a Occident), el nostre sistema social és la Modernitat. Modernitat en contraposició a l’antic règim, que desapareix a cavall dels segles XVIII i XIX sota l’estocada de les revolucions americana i francesa, i com a tercera gran etapa de la Història després del periode greco-romà i de la cristiandat [1]. Modernitat que es configura a partir, alhora, d’una metaideologia compartida i present en tots els seus àmbits i del sediment híbrid que va deixant la pugna entre les ideologies que produeix. La metaideologia de la modernitat és el resultat de la Il.lustració, és a dir el predomini de la racionalitat, que és la que engendra la ciència i la revolució tècnico-industrial, i el naixement de la individualitat, que és el que vertebra les noves estructures socials postcomunitàries i dóna sentit als drets humans [2]. Les ideologies de la modernitat són les que s’inscriuen en els tres corrents que produeix –individualisme, comunitarisme i societarisme- i que es delimiten a partir dels valors de llibertat (pluralisme i totalitarisme) i d’igualtat (esquerra i dreta) tal i com explicava a les tesis 3 i 4.

El sistema social no és doncs una maquinària per sobre de les voluntats humanes sinó un entramat d’ideologia: les idees són el que mou el món. Idea (del grec eidos que vol dir forma) és un pensament que anticipa la realització, que precedeix la materialització de les situacions i les configura. Les idees són l’essència del coneixement i només es poden presentar en forma de narració o relat i per això són el que hi ha darrera de qualsevol teoria (en grec theoros, visió) i de qualsevol forma d’art. Les idees són la guia de l’acció humana individual o col.lectiva (per viure es necessiten idees, per conviure es necessiten ideals).

Aquest és un plantejament altament controvertit i contestat des de moltes bandes, per molts arguments que consideren per exemple que la ideologia és sempre una representació falsa i fal.laç  de la realitat per encobrir alguna forma de domini o que el món es mou per altres factors. Factors que ens superen, ens trascendeixen com a humans (Déu, la Providència o la Natura feta de lleis ecològiques i biològiques) o dels que la consciència no es pot alliberar (l’ADN on tot hi està inscrit o les pulsions i instints de l’inconscient) o que tenen prelació sobre l’intel.lecte (l’amor). Però també factors fruit d’invertir el raonament i fer de les idees i de la ideologia la conseqüència i no l’anticipació de la pràctica, del desenvolupament social efectiu, de les relacions materials i llavors són la Història, l’Economia, la Tecnologia o la Demografia les que mouen el món o més mundanament la voluntat de poder, de dominació, de glòria o la por i l’autoconservació o el càlcul i l’interès. Per d’altres, l’únic que aporta canvi és la part imprevista i sempre inherent a qualsevol acció humana, l’esdeveniment [3]. Fins i tot el relativisme proclama la fi de la modernitat, de l’autoafirmació de la raó (som a la postmodernitat on tot pensament és dèbil i en bona mesura equivalent perquè ja no hi ha fonamentació universal possible) i per tant de qualsevol ideologia amb voluntat de determinar el futur del nostre món.

Més en concret, el capitalisme es considera a sí mateix, i apareix majoritàriament (massa reflexions crítiques li concedeixen), com l’estructura base, el moll de l’os del sistema de la modernitat en tant que formulació coherent amb el que realment passa: tots som homo economicus regits per la llei invisible i de ferro de l’oferta i la demanda perquè en últim terme els diners, la disposició de capital és l’únic que pot permetre la felicitat. Així, es fa omnipresent (pot ser alhora l’explicació del puritanisme auster i del consumisme hedonista) i expulsa qualsevol altre plantejament a la categoria d’ideologia periclitada, per irrealista i per irrealitzable, i en últim terme antisistema.

Però el capitalisme només és la ideologia neoliberal, una de les moltes compatibles amb la modernitat, que amb la globalització intenta adquirir una posició hegemònica. I encara que el diner (a l’igual que el treball o la informació) tingui més presència en la modernitat que en la pre-modernitat [4] ni vivim en una economia capitalista (sinó d’estat-i-mercat) ni el benefici és l’únic valor existent (la identitat o la cooperació entre d’altres el poden substituir) i en canvi el que s’infiltra a tot arreu són precisament les idees (gairebé tot el que consumim són objectes i serveis hipertransformats pel disseny i la idea del producte).

El socialisme creu que podem i hem de decidir amb quines idees volem viure. El socialisme creu en la força de les idees, en la seva capacitat per liderar les agrupacions humanes i per portar els canvis socials. Idees que certament neixen del cervell humà i sempre delimitades pel llenguatge on s’articulen i pel context de l’època en que sorgeixen però al mateix temps sempre potencialment infinites i potencialment portadores d’imaginació per anar més enllà de la realitat. Sense dogmatisme, els i les socialistes pensem que les nostres idees són les millors, i els nostres ideals els més convenients per conviure, però també sabem que no són les úniques possibles i que cal contrastar-les en els processos democràtics. D’aquesta convicció i del criteri ètic del convenciment (vegeu tesi 13) se’n deriva que no hi ha res políticament més rellevant que el posicionament ideològic i que el combat de les idees. I per això, el fonament ideològic ha d’anar per davant en totes les propostes polítiques socialistes. El tactisme dessagna el socialisme.

El socialisme és doncs una ideologia de la modernitat. Una ideologia que es diferencia i s’oposa a d’altres ideologies ( i al capitalisme en particular) perquè forma un conjunt consistent d’idees socials i polítiques, un programa global i a llarg termini cap un horitzó concret de canvi i millora de les condicions de la pròpia modernitat: una societat justa, una unió d’éssers humans lliures i iguals de dret i de fet tots diferents i tots interdependents.

[Aquest text forma part de la sèrie 15 tesis per bastir un socialisme contemporani]


[1]. El pensador alemany U.Beck distingeix dues fases de la modernitat: la modernitat industrial, estructurada i lineal, i la modernitat  actual informacional o reflexiva, fluida i no lineal. Aquesta segona és la que anomena societat de risc (i Z.Bauman modernitat líquida).

[2] Per a la teoria general de sistemes del sociòleg alemany N.Luhman, el que caracteritza la modernitat en contraposició al sistema d’estratificació i jerarquia pre-existent és un nou sistema de diferenciació funcional, és a dir de convivència amb poca interdependència per part de subsistemes focalitzats en abordar reptes o problemes socials (economia, política, ciència, art…) que s’autoregulen i s’autoreprodueixen.
[3] Aquesta és la tesi de H.Arendt que no vol ni sentir parlar d’ideologia (per ella, literalment, la lògica d’una Idea que tot ho esclafa) i que afirma “millor viure en la contradicció que en la ideologia”.

[4]. L’estatus adquirit per naixement (o per casament) relativitzava el rol social del diner i l’organització pre-industrial limitava el nombre d’intercanvis on s’utilitzava (així com el treball no tenia cap valor i la informació circulava amb moltes dificultats).

Anuncis

Renda Bàsica Universal (RBU)

La RBU és una renda universal incondicionada, és a dir un ingrés mínim de subsistència per a tothom sense excepcions, en qualsevol circumstància des que naixem fins que morim i del que es disposa pel sol fet de ser ciutadans. La quantia i el procediment de cobrament poden ser diversos, segons es decideixi.

Una utopia? Pot ser, però a mi em sembla més aviat un somni, un somni com molts dels que hem tingut els socialistes al llarg dels dos últims segles i que, després de llargues lluites, tenacitat i convenciments, s’han fet realitat. D’aquests somnis en diem drets. Hem somiat els drets polítics (sufragi universal, expressió, manifestació…), els drets laborals (sindicats, vaga, edat, jornada…), els drets socials de l’estat del benestar (educació, sanitat, pensions, cultura…) i els drets civils (avortament, matrimoni homosexual…) i hem somiat la igualtat home-dona. En tots ells ens queda camí per córrer però, precisament, perquè no somiar ara un dret econòmic que els reforci tots, que d’alguna manera els culmini? Un dret que ens empoderi definitivament com a ciutadans i com a treballadors, que faci completament accessibles i compartits els serveis públics, que eradiqui la pobresa evitant la subsidiació, que ens acosti molt més a la igualtat sense la que no hi ha plena llibertat. Aquest dret és la RBU.

És realment possible? En les nostres societats hiperproductives la riquesa suficient existeix sense cap mena de dubte i la nostra capacitat creativa i tecnològica per mantenir-la sense liquidar els recursos naturals, si hi ha voluntat col.lectiva, està acreditada. Només cal desenvolupar més els mecanismes fiscals, sobretot els internacionals, per redistribuir aquesta riquesa existent i potencial. Una redistribució que no serà contraproduent per al creixement econòmic sinó que, al contrari, l’estimularà, com ja van fer el salari mínim i les vacances pagades, i el retroalimentarà aportant estabilitat i confiança com va passar amb el pacte social de l’estat del benestar. La clau és una altra: l’imprescindible i difícil consens social i polític, perquè la seva implementació és un repte ingent que implica canvis socials estructurals. La RBU no és doncs per demà però, si la majoria hi creu, és perfectament possible. I per això hem de començar a moure’ns si volem arribar-hi. (En aquest sentit, està molt bé donar passes que ens hi acostin, com en el seu dia es va fer amb les pensions no contributives o avui es planteja amb l’ingrés mínim vital per a famílies amb pocs recursos).

Evidentment, els primers que n’hem d’estar convençuts som nosaltres mateixos. La RBU pot ser la resposta solidària i cooperativa sense paternalismes, la nostra resposta socialista (lluny d’individualismes neoliberals i de comunitarismes de tot ordre) a la sensació d’impotència i d’abandonament, al desconcert social de molts conciutadans davant la primera gran crisi de la globalització. La RBU pot ser una nova gran bandera socialista, mostra de voluntat i de conviccions per transformar realment la situació i referent d’il.lusió i esperança. Una bandera necessària perquè de moment només onegen les banderes del replegament identitari grupal (independentisme, brexit, Trump…).

En definitiva, proposo que els socialistes fem un gran debat obert sobre la RBU. Que més enllà de petites pinzellades com les que hem fet abans i durant el 13è Congrés engeguem una reflexió extensa i àmpliament compartida sobre el perquè, el quan, el quant, el qui i el com de la RBU. Decidim el que decidim crec que pot ser-nos útil i interessant.

L’ètica del convenciment (Tesi 13)

L’acció política es fonamenta en l’ètica [1]. Allò polític, és a dir el conflicte interhumà inherent a la seva pluralitat, només es pot abordar com a política per a delimitar-lo, superar-lo o representar-lo a partir de criteris ètics. En les estructures socials orgàniques on la vida és funcional (es viu segons la forma preestablerta que marca la posició que s’ocupa) ètica, moral [2] i política estan soldades, són úniques i completament coherents i consistents entre sí, tres cares d’un mateix patró del bé i del mal. En les estructures socials obertes, en canvi, on la vida són possibilitats i condicionaments, eleccions i obligacions (drets i deures) ètica, moral i política són diverses i la seva interrelació pot ser relativa, parcial o només unidireccional, fent que el valor i la bondat de les accions humanes sigui un judici compost i a posteriori.

L’ètica política socialista és l’ètica del convenciment. Del convenciment propi, íntim que impedeix l’acció política si no és coherent amb les pròpies idees i del convenciment dels altres que impedeix imposar-les sense el seu acord. Una ètica política que no confronta conviccions i responsabilitat[3] i que està tan allunyada de l’ètica de les finalitats últimes que tot ho subordina a una Veritat i s’autoimposa obediència i sacrifici a més de combat contra l’enemic i indiferència amb l’estrany com de l’ètica del poder  que tot ho relativitza en funció del seva obtenció o la seva continuïtat  i que veu la política com una lluita acarnissada de suma zero, de guanyadors i perdedors o de l’ètica individualista del viu i deixa viure.

Aquesta posició ètica té dos pressupòsits forts sobre la condició humana i dues conseqüències polítiques també radicals.

El primer pressupòsit és la consideració que l’ésser humà no és per natura ni egoista ni altruista si no que és totes dues coses alhora (o alternativament)  i així l’ètica no és ni una mordassa ni una perversió dels instints humans primaris que la col.lectivitat imposa als individus sinó una autoconstrucció racional pròpia (potser compartida) i per tant fràgil i sempre sotmesa a revisió. El segon pressupòsit és el de la dignitat. En el sentit passiu kantià, és a dir que només s’és digne de la condició humana si un es té a sí mateix com a fi (es proposa fins i projectes per a sí) i si no és mai només un mitjà per als altres ni per a un mateix, però també en el sentit actiu de què la dignitat són les condicions de vida dignes. Formulat al revés: tota dominació (humiliació, degradació, explotació de qualsevol tipus) i tota discriminació són intolerables. La vocació de convenciment neix doncs del reconeixement en l’altre de la pròpia dignitat i de la pròpia capacitat de reflexió ètica.

A l’altre extrem del raonament, l’ètica del convenciment comporta d’una banda la lògica acceptació de la discrepància, de l’oposició i de la desobediència (assumint-ne les conseqüències) però no de cap superioritat ètica ni de cap legitimitat superior a la legalitat democràtica i d’altra banda comporta el rebuig sense matisos de qualsevol forma de corrupció política (nepotisme, suborn, prevaricació…) no per raons d’exemplaritat sinó perquè perverteix el funcionament i les regles del joc democràtic, perquè és fer trampes.

En termes concrets de bon govern, de govern que reuneix plenament la seva doble funció de delegació i representativitat, l’ètica política del convenciment es pot desplegar en 6 principis normatius:

1)Portar la iniciativa, el lideratge per canviar les situacions

2)Complir el pacte electoral amb la ciutadania

3)Tenir sensibilitat i respecte de totes les opinions però contestar totes les discrepàncies

4)Buscar capacitat i competència per comprendre i fer-se comprendre

5)Donar explicacions dotant-les de sentit polític

6)Fer-se càrrec dels problemes, assumir les conseqüències de les decisions, dimitir si cal

Sis principis  que sempre, en l’acció de govern i més enllà del govern en qualsevol acció política, queden traspassats per dues predisposicions que els són consubstancials: la passió cívica, és a dir tenir ideals, compromís, implicació per defensar-los i el coratge cívic [4], és a dir la valentia per no permetre que la força o la intimidació s’imposin.

En definitiva, per els i les socialistes poder és convèncer. Convèncer estant convençut. Convèncer a partir de les nostres raons i els nostres projectes i des de l’emoció que ens fan sentir l’esperança en un món més just i la fraternitat envers el gènere humà. I convèncer mostrant total correspondència entre discurs i pràctica, entre idees i actes.

[Aquest text forma part de la sèrie 15 tesis per bastir un socialisme contemporani]


[1] El marxisme i molts filòsofs contemporanis, amb H.Arendt al capdavant, s’oposen a aquesta  idea clàssica i kantiana. Bé perquè no admeten cap fonament bé perquè el troben en l’estètica abans que en l’ètica (Arendt) o en la ciència social abans que en els valors (Marx).

[2] Moral (del llatí mors,moris que vol dir costum) és el conjunt de normes de comportament social que formen una autoritat intersubjectiva front l’autoritat interior i subjectiva de la consciència o l’autoritat objectiva i positiva de les institucions i la llei.

[3] El sociòleg alemany M.Weber  formula l’oposició més coneguda de l’ètica política entre conviccions i responsabilitat (conseqüències) en la seva conferència “La política com a vocació” pronunciada durant l’hivern revolucionari de 1919.

[4] Aquest és un concepte manllevat als filòsofs hongaresos A.Heller i F.Feher.

Balanç d’unes primàries obertes

Els i les socialistes varem ser els primer en atrevir-nos a engegar processos de primàries a càrrecs orgànics o per encapçalar les candidatures electorals i afortunadament s’estan consolidant. Per contribuir a evaluar el seu funcionament he escrit aquest balanç de les primàries a la alcaldia de Barcelona (maig 2014) que vaig viure en primera línea com a primer secretari del PSC-BCN, ara que el temps els hi ha donat perspectiva. 

13781275574_4ddf997ea7

Els canvis comencen a Barcelona

El Congrés de l’hivern de 2012 del PSC de Barcelona va decidir, i amb aquesta decisió va mandatar a la Comissió Executiva de la Federació, que el candidat o candidata a les eleccions municipals 2015 seria escollit per sistema de primàries d’acord amb el que ja preveien els nous Estatuts del PSC aprovats al novembre de 2011 per a l’elecció del candidat/a a la Presidència de la Generalitat. Malgrat la derrota electoral, havíem valorat positivament les primàries  Hereu-Tura d’un any abans perquè ens van permetre recuperar la iniciativa política poc abans de les eleccions i van reforçar el nostre candidat J. Hereu amb una gran credibilitat democràtica. Alhora, sacsejada pel resultat advers, la Federació socialista de Barcelona va apostar fort per canviar a fons els mecanismes de relació i interlocució amb la ciutadania i les entitats socials aprovant el projecte “partit obert” basat en la proximitat als barris i l’ús sistemàtic i generalitzat de les possibilitats que ofereixen les xarxes socials i internet en general.

Com a síntesi d’aquestes dues estratègies, la Comissió Executiva va recollir en el seu pla de treball la proposta de primàries obertes seguint el model francès o italià, convertint aquest procés de primàries en una de les palanques principals per a la recuperació municipal socialista. Seria un procés integral, de llarga durada que convidaria a tots els ciutadans i ciutadanes progressistes de Barcelona a construir amb nosaltres un nou programa i en paral·lel i en coherència a participar també en la designació del nostre cap de llista i alcaldable.

Aquesta experiència de dos anys (Març 2012-Abril 2014) dels i les socialistes barcelonins va permetre el disseny i execució d’un autèntic procés de primàries obertes com mai s’havia fet i encara no s’ha tornat a fer a Catalunya. Em proposo simplement de centrar i resumir els trets principals de les Primàries Socialistes de Barcelona-Municipals 2015 en les que van intervenir per fer-les possible de manera absolutament voluntària tants companys i companyes, amics i amigues. Per endavant gràcies a tots ells i elles i també a tots els qui (més de 9.400) amb el seu vot van respondre a la nostra crida.

Dues grans raons enquadren i justifiquen el model de primàries que vàrem tirar endavant. La primera era la necessitat de donar la nostra resposta, seguint la nostra manera d’entendre la ciutat, a la crisi democràtica, de confiança en les institucions i la política, que s’havia produït com a derivada de la crisi econòmica. La nostra Barcelona -innovadora, dinàmica, oberta- no defuig o tapa els problemes sinó que els afronta: si la política està en crisi, si la legitimitat dels partits per representar la ciutadania està en qüestió, ens toca canviar i demostrar-ho, els socialistes els primers. I si convé, arriscant i sobretot sense reserves, de veritat. Les primàries obertes encarnen, representen i forcen, si s’emprenen amb tota la seva amplitud, aquest gran canvi en la forma de fer i entendre els partits i la política.

La segona raó era òbviament la voluntat d’obrir una nova etapa política al PSC de Barcelona. Per primer cop a l’oposició des del final de la dictadura, necessitàvem tornar a començar, buscar de nou el nostre espai polític, reagrupar forces i ensenyar clarament que volíem liderar la recuperació del govern municipal per a l’esquerra. Les primàries obertes ens permetien reconstruir les nostres posicions a partir d’un diàleg ciutadà sostingut en els temps i d’un nou lideratge conegut ja d’entrada, amb propostes per Barcelona damunt la taula i investit de la força i la legitimitat d’haver-se forjat en unes eleccions el més semblants a les municipals. El procés de primàries dotava alhora al conjunt del partit d’un full de ruta i d’un repte col·lectiu que li tornaven a donar la centralitat que li corresponia en la nova etapa enfront de l’omnipresència de les responsabilitats institucionals que, amb tota la justificació, es donava fins llavors.

En definitiva, el context social i polític (tant extern com intern) donaven abastament sentit a la decisió del Congrés i la Comissió Executiva es va posar en marxa immediatament per definir i concretar un procés en 3 fases, de manera compartida amb totes les Agrupacions de la Federació i tots aquells militants que ho volguessin: aprenentatge d’altres experiències, elaboració del Reglament i desenvolupament de les votacions, el tot emmarcat en un calendari general aprovat a l’inici que també incloïa les etapes del debat programàtic.

El disseny del procés comportava quatre aspectes clau que li donaven una singularitat pròpia, adaptada específicament a Barcelona, al moment polític i al fet que fos la primera vegada que es feia al nostre país i que per tant no hi hagués cap cultura de primàries obertes ni dins ni fora del partit. El primer era la data de les votacions: vàrem decidir que tinguessin lloc just una any abans de les eleccions per disposar d’un lideratge polític clar, inqüestionat i amb temps suficient per donar-se a conèixer a tots els sectors i a tots els barris alhora que podia també dirigir la política institucional fins al final del mandat i identificar-se plenament amb l’àmbit municipal, si és que no ho estava. El segon era el doble aval (intern i extern) necessari per obtenir la condició de candidat: l’aval intern garantia que ningú acabés usurpant la representació socialista de Barcelona i alhora mantenia un alt grau de decisió i responsabilitat en els militants però l’aval extern (entre 1000 i 1500 signatures contrastades) demostrava que els candidats no eren només de partit sinó plenament ciutadans i barcelonins. La recollida d’avals externs es convertiria també en una prova de l’obertura real del procés i en una pre-campanya no competitiva que donava a conèixer a l’opinió pública l’existència de les primàries i facilitava un mínim de participació en les votacions posteriors. El tercer aspecte va ser vincular el debat de persones i el debat de programa: es tractava de deixar clar que un projecte polític no només són les persones que l’encarnen sinó fonamentalment les idees que defensa i en el cas de la política municipal encara més  perquè els valors generals que s’associen als partits s’han de concretar en un model de ciutat actualitzat per a cada moment. Per això el procés de primàries també incorporava tres grans convencions obertes (Escoltar, Dialogar, Acordar) per anar debatent amb veïns i veïnes i entitats socials els elements nous i troncals del nostre projecte per Barcelona que qualsevol candidat electe hauria de representar. Les convencions servirien alhora per marcar fites intermitges del procés i donar-li també un altre tipus de visibilitat. Finalment, i com a quart aspecte específic, cal destacar la decisió de fer l’elecció a dues voltes sistema corregit (passen a segona volta només els dos candidats més votats de la primera volta excepte que un d’ells tregui més del 40% i el segon es quedi per sota del 30% essent llavors el primer automàticament escollit): la segona volta semblava imprescindible perquè el guanyador tingués un suport molt ampli i quedés legítimament investit als ulls de tothom amb el lideratge necessari per afrontar el combat amb les altres forces polítiques mentre que la correcció era per evitar, un cas molt improbable amb la presència de 6 pre-candidats com hi va haver, una repetició de les votacions (amb tot el que això comporta d’esforços i despeses) si el resultat ja era molt obvi. Un sistema a un a volta hagués tingut dos possibles efectes contraproduents: limitar el nombre d’aspirants, disminuint així l’expressió de la pluralitat del socialisme barceloní i el caràcter plenament obert de les primàries, i haver designat un candidat/a amb un marge massa estret sobre un altre competidor.

Comptat i debatut, el balanç col·lectiu fet al Congrés de maig de 2014 just després del procés i el que es pot fer ara amb una mica més de distància és bàsicament positiu. Malgrat les incerteses i dubtes inicials de l’organització, la gran implicació final de totes les agrupacions i de la immensa majoria de la militància són el símptoma de què la proposta va agafar la importància política esperada i de què va servir per mantenir un alt nivell d’activitat interna sense caure en cap moment en tensions innecessàries i encara menys en trencaments: els qui han deixat el PSC no ho han fet per raó de les primàries sinó per discrepàncies ideològiques prèvies. El funcionament pròpiament dit de les primàries, a nivell logístic i organitzatiu, i la participació (9443 persones diferents van votar entre les 2 voltes) es pot dir sense enganyar-se que van ser un èxit i a la llum d’altres processos de primàries recents, l’afirmació encara es justifica més. També va ser molt alta la simpatia ciutadana que va despertar el procés de primàries, sobretot  entre els electors progressistes, i que va quedar demostrada en la relativa facilitat amb la que varen aconseguir fins als 1500 avals externs totes les pre-candidatures  que van passar el tall dels avals intens.

Tanmateix és evident que l’impacte polític sobre la nostra trajectòria va ser, com a mínim a curt termini, menor del desitjat. Les expectatives de nuclear l’alternativa d’esquerres a l’Ajuntament de Barcelona al voltant de la nostra força política no s’han acomplert i les intencions de vot municipals semblen respondre molt més a d’altres factors que al debat barceloní en el que volíem centrar la nostra estratègia. En definitiva, no vàrem aconseguir tornar el debat polític a l’àmbit municipal, la nostra aposta contracorrent del sobiranisme i del debat nacional no va agafar prou força malgrat tota la voluntat col·lectiva.

En qualsevol cas i com a reflexió final, em quedo amb una idea que el nostre procés de primàries obertes exemplifica perfectament: els canvis, els del PSC i els de la societat catalana, comencen a Barcelona. La personalitat pròpia dels socialistes barcelonins (32 anys de transformacions urbanes i socials reals ho acrediten) és i serà la garantia que els nous projectes i plantejaments que la nostra ciutat i el nostres país necessiten comencin a fer-se realitat a Barcelona.

El laborisme té tot el sentit (Tesi 12)

El procés de transformació del medi que ens envolta per satisfer les nostres necessitats, base de la forma humana de vida, es regeix per la Cultura (tal i com explicava a la tesi 1), és a dir per la nostra capacitat d’imaginar i construir condicions i usos diferents d’aquest medi. Dominar la Natura, dependre’n cada cop menys, passar-la de variable a paràmetre (les reserves de derivats fòssils i els trastorns climàtics i sísmics semblen avui els seus últims elements imprevisibles) posa en acció combinada les dues cares de la cultura: coneixement i treball. Perquè no hi ha transformació viable sense disseny fruit del coneixement ni sense materialització fruit del treball. Coneixement i treball són doncs el que ens humanitza.

Però aquesta conceptualització és moderna [1] i durant segles la humanitat ha cregut més aviat el contrari, que la Natura (per intervenció de Déu) proveeix i que el treball és el tribut o càstig que cal pagar-li, mentre que el coneixement és el que ens eleva per damunt de la nostra condició humana. Per això, en l’organització social comunitària pre-moderna el treball és sempre penós i l’ideal és viure sense treballar (més o menys dedicat al coneixement i al poder que se’n desprèn). En la comunitat sempre jerarquitzada el treball és forçat (esclavatge, servitud, gremis familiars) o informal i fragmentat, per pura subsistència o infra-remunerat, ratllant sempre la indigència o la caritat, i sobretot assignat a priori per sexe, edat-condició física i per origen social, fent que no hi hagi cap separació entre feina i resta de la vida. Només els rics no treballen, perquè no els cal i perquè no els correspon.

Fins que la revolució moral, política i científic-tècnica (Newton, Watt, Lavoisier…) de la Il·lustració porta la societat post-comunitària de la ma de la industrialització i capgira la concepció del treball, atorgant-li una centralitat social que mai no havia tingut. L’individu lliure i igual ja depèn de sí mateix, i per definir-se i construir-se a partir de les seves idees i forces recorre al treball: qui sóc i què tinc pot canviar treballant. Neix l’ homo faber que universalitza el treball i reabsorbeix l’escissió coneixement/treball en donar-li la preeminència al saber-fer.

La industrialització és el nou procés de producció que, fruit de passar de les eines a les màquines que funcionen amb energia no animal (generada primer pel vapor i després principalment per l’hidrocarbur), permet augmentar exponencialment la productivitat (igual valor en molt menys temps) i per tant fabricar a gran escala i al mateix temps retro-alimenta molt més acceleradament la innovació tecnològica, començant per l’aparició de noves matèries primeres (cautxú, llauna, plàstic, alumini, silici…). Aquesta nova forma de producció i el seu potencial de superproducció, de produir molt més del què es necessita directament, que podria arribar a comportar un excedent generalitzat, canvien completament les bases de l’economia: una oferta teòricament infinita necessitarà estirar de la demanda i no al revés; una oferta teòricament infinita fa possible pensar en l’abundància i per tant en la superació de la misèria i en la redistribució de la prosperitat i el benestar. Qui, com i a on es crea el valor i la riquesa són diferents d’abans, així com les característiques i funcions de les empreses, del comerç, del patrimoni i del finançament (sorgeixen, per exemple, la persona jurídica i la borsa) i evidentment també del treball. Amb la industrialització el treball migra de camps i tallers a fàbriques i oficines urbanes, es subdivideix, s’especialitza i s’intensifica qualificant-se, però sobretot es salaritza, passant del “a tant la peça o el producte” al  “a tant el temps dedicat” (hora, jornada, setmana o mes). El treball ja no és forçat o assignat, sinó disponible, ja no ha de ser informal o fragmentat, sinó regularitzat i estructurat, ja pot no ser d’autoproducció o subsistència sinó remunerat. Tot plegat amb unes conseqüències socials molt destacables: la separació gradual entre feina i resta de la vida, la consciència de la causalitat del treball en el guany, i el gran protagonisme que va agafant el consum.

Davant d’aquest paper clau del treball en el nou model econòmic i social es configuren i competeixen tres posicions ideològic-polítiques molt contraposades entre sí. La posició capitalista valoritza el treball considerant-lo el mitjà imprescindible per produir el benefici (la inversió en matèries i màquines només retorna benefici després del treball que assegura la producció del bé o servei) que en últim terme és el motor social. Per això postula una ètica i una èpica del treball, però paradoxalment per això també el mercantilitza reduint-lo a força de treball intercanviable i cosificant així el treballador com a simple engranatge. A l’altre extrem d’aquesta mateixa lògica, la posició anti-productivista rebutja el treball precisament perquè lliga inevitablement la producció a la voluntat d’enriquiment, d’augment del capital sense escrúpols, cosa que porta a l’explotació dels treballadors i la creació de necessitats artificials de consum i propietat. Front al treball, amb el rerefons de la utopia rural comunitària que creu que la millor vida és sentir-se en plena harmonia amb la natura o de la utopia comunista que preveu l’abundància fruit de la col·lectivització de l’economia, reivindiquen la cura i la col·laboració autodeterminada sense intermediacions, però sobretot l’oci (o mandra per a Lafargue) per tenir el domini del propi temps, un temps que no cal omplir d’entreteniment, sinó de contemplació i autoreflexió, de vida simple i honesta.

La posició laborista, ben al contrari, associa plenament vida amb sentit, vida decent a treball digne[2]. El treball en bones condicions de realització i de remuneració és essencialment útil: t’és útil i et fa sentir útil. Cos i ment es beneficien decisivament de la salut (abric, alimentació, exercici…) i l’estímul (acció, interacció, identificació…) que aporta el treball com a activitat en sí i com a recursos que genera. El laborisme veu en el treball associat (organitzat de mutu acord amb convenis i contractes justos i objectius compartits) el model a perseguir i per això defensa amb radicalitat el cooperativisme, el sindicalisme i el reconeixement legal universal de drets laborals que s’equiparin als drets polítics vigents (i també fa del treball la referència de totes les prestacions socials).

El socialisme és un laborisme. Ho és perquè, compartint el principi de la modernitat “ser és fer”, fonamenta en el fer-treballar amb els altres la solidaritat socialista (vegeu tesi 6) i perquè, recollint la idea que el treball digne és condició bàsica per a una existència plena, assumeix la representació de tots els objectius i repte polítics que se’n deriven per transformar l’economia i les relacions sociolaborals utilitzant primordialment la palanca de l’Estat.

Avui, fruit del seu propi desenvolupament, la industrialització depèn cada cop menys del valor treball i més del valor coneixement (valor afegit). Per això el capitalisme, ara autoanomenat neoliberalisme, ha canviat progressivament el productivisme (benefici amb la producció) per la financiarització (benefici amb el diner), i passa a primar el crèdit davant del salari i a voler convertir els treballadors en empresaris de sí mateixos [3], reprecaritzant, per tant, el treball. I per això, avui més que mai, el socialisme ha de ser laborista i combatre amb tota la seva força teòrica i política tant la precarització de les condicions laborals i la dualització social que comporta, com la creditització de l’economia per consolidar i extendre el treball associat a partir de tres propostes estratègiques:

  1. Re-industrialització, per donar molt més pes al sector productiu davant del sector financer i afavorir l’ocupació estructurada (llocs de treball més qualificats i estables).
  2. Democràcia laboral, per garantir que les relacions laborals es regeixen sempre pels convenis i la negociació col·lectiva, i que els treballadors participen com a tals en la presa de les decisions empresarials.
  3. Renda Bàsica Universal, per reconèixer tots els ciutadans com a treballadors (estiguin ocupats o no) i empoderar-los econòmicament (evitant així definitivament la seva cosificació).

[Aquest text forma part de la sèrie 15 tesis per bastir un socialisme contemporani]


[1] Només la modernitat secularitzada pot pensar un saber en acció que substitueixi el saber per a l’ànima, explica el filòsof txec J. Patocka.

[2] J. Ruskin i W. Morris, artistes i pensadors anglesos de l’època victoriana, formulen aquesta idea en detall.

[3] El filòsof alemany contemporani Byung-Chul Han explica com el capitalisme, després d’exportar-la al tercer món, muta l’explotació en autoexplotació.

La responsabilitat no pot ser una coartada

Arran dels resultats electorals del 26-J, aquestes setmanes s’està utilitzant molt el concepte “responsabilitat” en el debat polític sobre el futur d’Espanya. Es discuteix sobre qui té la responsabilitat de formar govern, quina força política serà la responsable del que passi i en nom de la responsabilitat es pressiona en una única direcció (la continuïtat de l’actual govern). Però al meu parer, en tots els casos se n’està fent un ús espuri i nociu, convertint-la en una coartada, és a dir, tot el contrari del que hauria de significar en una democràcia.

En democràcia l’únic absolut són les seves regles (separació de poders, igualtat de participació, llibertats polítiques, majories i minories) però mai els seus continguts o el seus resultats perquè l’essència d’aquest sistema és precisament el seu caràcter obert, imprevist i imprevisible. La democràcia és la síntesi concreta en cada moment  polític de la diversitat de posicions que tothom creu que són les millors, les més convenients però que tothom sap que no són les úniques, que no són veritats absolutes que es poden imposar. No hi ha per tant a priori allò que és bò que és el que toca i el que s’ha de fer, no hi ha un interès general previ a la suma de posicions que hagi de guiar la presa de decisions.

Per això en democràcia, ser un actor polític responsable o que assumeix la seva responsabilitat, i així està a l’alçada del que s’espera d’ell, és tenir idees i propostes pròpies, diferenciades i decidides per sí mateix, autònomament, seguint les pròpies conviccions. Idees que es consideren el millor pel país i s’aporten sense complexes al debat públic esperant que formin part total o parcialment de la síntesi majoritària. Responsabilitat és doncs prendre partit en tot moment i donar la cara per la posició presa, lluny de fugir d’estudi o inhibir-se excusant-se darrera d’un ordre preestablert que determina com han d’acabar els processos.

En definitiva, la responsabilitat és de tothom; tothom  té la seva responsabilitat en el què finalment passa.

I és sobre la base d’aquesta reflexió que vull dir clarament que permetre un nou govern de Mariano Rajoy no és l’única opció. Qui cregui que en les actuals circumstàncies és el millor pel país que ho defensi però que no digui que la responsabilitat hi obliga perquè aquest és un argument impropi de la democràcia.

Pel contrari, els que pensem que un govern del PP no és ni l’única ni la millor opció per a Catalunya i Espanya  sí que tenim la responsabilitat de defensar-ho alt i clar i d’actuar en conseqüència votant NO a la investidura i buscant majories alternatives,  encara que òbviament no qualsevol sinó les que creiem que realment  donaran alhora possibilitat de canvis en la vida quotidiana (ocupació digna, recuperació de l’Estat del Benestar, integritat en la vida pública…) i l’horitzó de país (un model econòmic i social, reforma constitucional) i estabilitat parlamentària per materialitzar-los.

Socialistes, no fem de la responsabilitat una coartada, al contrari, siguem autènticament responsables i diguem que volem fer possible el que creiem que és millor, el govern socialista de Pedro Sánchez.