150è Aniversari de la Comuna de París

En el context del final humiliant de la guerra franco-prussiana i dels inicis desconcertants de la Tercera República francesa (nascuda durant la guerra després de l’estrepitosa derrota de Sedan i llavors de majoria ultraconservadora), el 18 de març de 1871 una insurrecció popular parisenca contra la confiscació d’uns canons, que havien servit per defensar la ciutat durant el setge recent, desencadena la retirada de la ciutat del govern   i desemboca deu dies després en la proclamació revolucionària de la Comuna de París. Una experiència (emmirallada en el precedent de 1793 -durant la R.F.- i inserida en la tradició teòrica del comunalisme federalista) que va durar fins el 28 de maig quan l’exèrcit governamental, després d’una setmana a sang i foc, va acabar vencent les últimes resistències dels communards.

La Comuna de París és la primera gran revolució d’una ciutat, una revolució en una sola ciutat contra l’Estat (el seu Estat el primer) i contra l’ordre establert (al seu país i arreu), una revolució amb un programa per París que s’ofereix al món.

Es commemoren doncs aquests dies el 150è aniversari d’aquestes deu setmanes de revolució social i política a la segona ciutat més poblada d’aquella època (2M d’habitants). Singular i complexa, fracassada i severament castigada però extremadament poderosa, la Comuna de París va impactar fortíssimament a tota l’Europa del moment i va determinar la història de l’esquerra influint decisivament en el seu rumb, amb un ressò ideològic que s’allarga fins als nostres dies. Fou un dels episodis històrics més interessants i prolífics del segle XIX encara que avui estigui poc present en el nostre imaginari polític.

En aquest sentit, ha estat per a mi un gran plaer poder participar intensament en l’organització de la jornada de la UPEC-Universitat Progressista d’Estiu de Catalunya que el passat 12/5/21 sota el títol “El temps de les cireres” va voler sumar-se a aquesta commemoració reunint experts i professors en sessions obertes al públic per debatre sobre aquest esdeveniment. Preparar i seguir aquesta jornada m’ha permès aprofundir i entendre encara millor el significat de la Comuna de París de 1871 i per això m’atreveixo a tornar sobre aquesta qüestió oferint una lectura complementària, però des de la mateixa mirada, del que vaig exposar en una entrada al juny de 2019 després d’unes primeres lectures i reflexions.

La Comuna de París: una revolució ciutadana

La proximitat en francès dels termes comuna (commune) i ciutat (cité) és molt gran perquè commune s’utilitza per designar els municipis, siguin petits o grans, alhora en la dimensió polític-administrativa i en la de col·lectivitat humana propera. Així, seguint aquesta aproximació semàntica, es pot veure la proposta revolucionària de la comuna-ciutat de París com un desplegament de la condició ciutadana en tota la seva extensió: de l’àmbit polític (citoyenne) a l’espai urbà (citadine).

La Comuna és una revolució ciutadana-citoyenne perquè no té ni líders (els dirigents canvien tot sovint i són molt diversos), ni organitzacions de referència (els partits no existien, els sindicats eren molt recents i la AIT molt petita), ni jerarquies (era el que es volia abolir). El protagonisme és de la ciutadania en general, una ciutadania que inclou homes i dones veïns de la majoria dels barris i de totes les classes populars (molt més enllà del encara minoritari sector obrer) i també de classes més benestants, una ciutadania que, en les eleccions (encara per sufragi universal masculí), vota majoritàriament (descomptats els que han marxat de la ciutat) a favor dels communards i en el dia a dia participa activament a la política comunal mitjançant els càrrecs revocables i la defensa (a la milícia de la Guàrdia Nacional primer i després a les barricades) però sobretot en els clubs o assemblees locals on diàriament hi ha debats amb els delegats de la Comuna. Aquesta condició ciutadana s’expressa també en les nombroses xarxes de solidaritat i ajuda mútua directes i autoorganitzades que es posen en marxa per fer front a molts dels aspectes de la vida quotidiana i té el seu caràcter més simbòlic en la confraternització racial i nacional que es viu als carrers: parisencs i nouvinguts, als últims anys o als últims dies, de tota França, de les colònies i d’arreu d’Europa (garibaldistes italians i polonesos exiliats en particular) somien i resisteixen plegats.

Alhora, la Comuna és una revolució ciutadana-citadine perquè la seva dinàmica principal es basa en la reapropiació urbana, social i cultural de la ciutat. La reapropiació urbana passa, en contraposició a les grans reformes imperials d’Haussmann carregades d’especulació i segregació, per l’ocupació arreu de l’espai públic i dels edificis buits o abandonats per activitats col·lectives i equipaments de servei públic (tallers, escoles, dispensaris, balls, clubs de debat…). La reapropiació social es fa palesa cada dia en la proximitat veïnal, en la vitalitat dels barris, en el reequilibri territorial de la ciutat i molt especialment en l’accessibilitat a l’habitatge de lloguer. La reapropiació cultural és també molt notable: llibertats, reconeixements, lleure i gaudi, embelliment i paraula han d’estar, de dret i de fet, a l’abast de tothom sense excepcions, sortint del seu ús privatiu i ostentós i lluny de la repressió moral (coeducació en un ensenyament públic i laic, equiparació dels fills naturals, divorci i  parelles de fet, parcs oberts, accés als museus, espectacles públics, pràctiques artístiques, publicacions de diaris i llibres, abolició de la prostitució…). Aquesta reapropiació cultural de la ciutat és el que la professora K. Ross anomena el “luxe comunal”.

Per uns, aquesta predominant característica ciutadana de la Comuna va ser el punt clau per mantenir la seva fortalesa i el seu esperit , per altres la font de les seves debilitats pràctiques per decidir i executar les decisions.

La Comuna de París: una revolució per una República Democràtica i Social Universal

Però la Comuna de París és una revolució ciutadana encara en un sentit addicional, el sentit més immediat del terme ciutat. És la revolució d’una ciutat que vol estirar d’altres ciutats a França i a tota Europa, una revolució fora de la nació, alhora infranacional i supranacional,de la ciutat al món, que vol ser la llavor d’una república universal en base a la federació successiva de Comunes. Encara que els communards es consideren patriotes i la seva revolta inicial és contra l’armistici vergonyant que claudica front l’invasor, la seva ambició és desfer l’estat-nació, desfer-lo en Comunes i reconstruir-lo federadament amb un paper molt menor i diferent.

Des del punt de vista ideològic, aquesta Comuna d’arrels locals i vocació universal entrecreua l’audàcia inicial blanquista (Auguste Blanqui deia que primer s’havia de fer la revolució i després ja es discutiria per a què), el simbolisme jacobí (els vells jacobins que eren majoria a la Comuna van reimplantar la marsellesa, el calendari de 1792 i van enderrocar la napoleònica Colonne Vendôme), el relat proudhonià (espontaneïtat, mutualisme, democràcia directa, afebliment de l’Estat i aprimament de la burocràcia, negligència pels diners i el Banc de França que no van ocupar, desconfiança en la guerra i l’ordre públic), les aspiracions de l’AIT en minoria (l’Associació Internacional del Treball és la única força obrera estructurada i lluita per les millores dels treballadors/es i les transformacions econòmiques) i sobretot l’esperit (redistribució de “sabers, havers, poders” i “luxes”, laïcisme però llibertat de culte, abolició de la pena de mort i prohibició de la prostitució, tallers cooperatius) de l’anterior i inconclusa revolució de 1848.

Per això, la Comuna és lluny, malgrat el discurs oficial del comunisme d’anys després, del marxisme (no hi ha apropiació dels mitjans de producció ni abolició de la propietat) i de la revolució proletària i en canvi es defineix a sí mateixa com a República Democràtica i Social seguint un dels grans lemes de les reivindicacions populars del segle XIX: la bandera vermella que senyoreja la Comuna és la bandera de la RDS que finalment farà reals i efectives la Llibertat i la Igualtat amb Fraternitat (la fraternitat es va incorporar a la constitució francesa precisament al 1848 en el breu període de la Segona República).

La Comuna de París: una revolució de la Modernitat

La Comuna de París és un episodi emblemàtic de la Modernitat tot just nascuda a cavall dels segles XVIII i XIX i en la que, un cop desbordats els estaments delimitadors en què s’organitzava l’antic règim, existeix un pols constant entre les noves i les velles classes primer i  entre i dins de les noves classes després, per compartir i/o disputar la riquesa, el saber, el poder, l’espai i el gaudi que tots els recursos portats pels nous temps poden oferir.

Un episodi certament fracassat i trepitjat (sí, els vencedors fins i tot van erigir un gran monument per remarcar-ho: el Sacré Coeur de Montmartre on els insurrectes havien defensat els seus canons i desencadenat la revolució) però que va perdurar durant molts anys en tots els debats de l’esquerra (com a model a no seguir, com a prototip a imitar o com a pas previ a aprofitar) i que va tenir unes conseqüències polítiques i ideològiques molt rellevants a nivell internacional [ho explico a l’entrada abans mencionada].

I, al llarg de tota la Modernitat, la Comuna reviu també en totes i cada una de les lluites que se li assemblen. Louise Michel, una de les heroïnes que va poder sobreviure a la Comuna, va dir fins al final dels seus dies “tornarem”. I efectivament, al cantonalisme espanyol de 1873, a l’arrencada de la revolució russa, al juliol de 1936 i a les brigades internacionals, al maig francès de 1968 i fins i tot al 15M i a l’Occupy Wall Street retorna la flama de la Comuna de París. Una flama que, segurament, és un dels millors símbols de la continuïtat durant tota aquesta Modernitat d’una de les tres, avui la més amagada i oblidada, grans corrents del socialisme: l’anarquisme (les altres són el comunisme i el socialisme democràtic). En el cor de la Comuna, mirat des d’avui, el batec que més hi destaca i sobretot el que millor la representa és la forma anarquista del socialisme (entès com la voluntat política de transformar els fonaments socials i econòmics, més enllà de només els institucionals, de les nostres societats per portar-les a una unió lliure entre iguals).

Agnes Heller (1929-2019)

En aquesta nova secció “Pensament socialista” del bloc aniré reproduint els articles, com aquest primer sobre la gran filòsofa hongaresa A. Heller, que vagi escrivint per al butlletí de la secretaria d’estudis i debats del PSC que porta el mateix nom i que des de fa poques setmanes he posat en marxa juntament amb d’altres companys i companyes. També hi associaré les entrades referides a pensadors o pensadores de la tradició socialista.

Des del principi fins al final de la seva llarga vida de noranta anys, la filòsofa Agnes Heller, nascuda el 1929 al barri jueu de Budapest i morta embolcallada per les fredes aigües del llac Balatón el 2019, va haver d’enfrontar nadant a contracorrent totes les dificilíssimes circumstàncies històriques per les que va passar la seva Hongria durant el segle XX. Supervivent als 15 anys, per pur atzar, de l’holocaust (el seu pare va ser assassinat a Auschwitz), el règim comunista la va acabar expulsant de la seva feina a la universitat primer i després enviant a l’exili el 1977 i quan, amb la caiguda del mur, va poder retornar al seu país es va trobar havent de plantar cara a l’autocràcia de V. Orban.

Lluny de caure en el pessimisme o el desànim, A. Heller va desplegar en tot moment un activisme tenaç, gens estrident però sense defugir la presència pública, en favor de les seves idees, segurament fruit de la seva valentia tranquil·la i conscient. Lliure, amb una gran curiositat i amplitud de mires, i sobretot crítica, el seu pensament és l’expressió de l’antidogmatisme, de no plegar-se a les idees rebudes, d’incorporar a la reflexió els canvis de l’entorn. Començant per ella mateixa: autocrítica i atenta a les crítiques, no té recança en fer evolucionar les seves posicions si creu haver errat (sovint afirma “equivocar-se no és una tragèdia”) i si cal, precisa, modula, rectifica.

Intel·lectual compromesa, A. Heller dialoga permanentment amb el seu temps i escriu moltíssim, entrant en els molts camps que són del seu interès però al mateix temps seguint un programa de llarg abast que té traçat des de quasi el principi de la seva activitat acadèmica. Aquest programa és el fil conductor de la seva obra, una filosofia que ella autoqualifica d’oberta (en continua revisió) i inacabada (en progressiu desplegament), i el formen l’antropologia social, la teoria de la vida quotidiana, la filosofia política i la reflexió ètica com a fases successives i acumulatives.

Per acostar-se i entendre el pensament d’Agnes Heller és doncs imprescindible, molt més que en altres pensadors/es, seguir el seu desenvolupament temporal, la seva trajectòria que és alhora vital i intel·lectual.

La primera gran etapa d’aquesta trajectòria és la de l’Escola de Budapest, el grup que gira al voltant de la figura de Georg Lukacs al departament de filosofia de la Universitat Eötvös Lorand. Nascut de la desestalinització de principis dels anys 1960 i últim caliu de la traumàtica experiència del brevíssim (20 dies del 1956) govern aperturista d’Imre Nagy del qual Lukacs en va ser ministre, el grup al que s’incorpora A. Heller està dedicat a intentar el renaixement teòric del marxisme (reprenent la seva base filosòfica d’arrel hegeliana i dotant-lo d’una antropologia, una sociologia i una filosofia de la història) i per tant a treure’l de l’esclerosi pseudocientífica del histmat+diamat (materialisme històric i materialisme dialèctic) en el que el manté l’ortodòxia soviètica. És un intent de modernització del marxisme des de l’Est comunista que corre paral·lel al de la nova esquerra occidental (Marcuse, Fromm etc.): tots dos eclosionaran el 1968, l’un a Txecoslovàquia i l’altre a França.

El pensament d’A. Heller arrela en aquest context, el de les idees democratitzadores i humanitzadores del marxisme que Lukacs conrea en la seva anomenada filosofia de la praxi (la praxi, és a dir la confluència de pensament i realitat en una activitat concreta, com a superació de l’antagonisme entre idealisme i materialisme) i en la seva estètica (revaloritzadora de l’art davant de la ciència). El concepte hellerià clau d’aquesta època és el de necessitats radicals: el nucli de l’ésser humà, el que el defineix, no són els seus interessos o les seves preferències sinó les seves necessitats i en particular les bàsiques o radicals, que són universals i que és imperatiu satisfer si es vol accedir a una veritable condició humana, però que només s’entenen i es poden correspondre atenent al context individual i col·lectiu en el que es donen (d’aquí la importància de la vida quotidiana). De retruc, el motor principal de la història ja no és la correlació entre les forces productives i el mode de producció sinó l’evolució de les necessitats humanes radicals i la forma d’abordar-les social i econòmicament. I el subjecte de la revolució ja no és només el proletariat sinó la totalitat de les classes carregades de necessitats, que poden arribar a ser la immensa majoria de la població.  

El projecte però no té temps per consolidar-se. Després de la mort de Lukacs el 1971, les autoritats desfan progressivament aquest grup incòmode i dissident condemnant A. Heller a sobreviure penosament fins que el 1977 és “autoritzada” a sortir del país i pot començar a treballar a la universitat australiana de La Trobe. Més tard, al 1986, es traslladarà a Nova York per incorporar-se a la New School for Social Research.

Amb l’exili, i la interiorització que la democratització del socialisme comunista és un  impossible (“un carreró sense sortida” en diu Heller), s’obre la segona gran etapa de la seva trajectòria i pensament. D’aquesta nova etapa en destaco dues tesis principals que estan entrellaçades:

. la revolució no té sentit: l’emancipació social plena i absoluta sorgida d’un canvi radical sobtat no és desitjable ni possible. No és desitjable perquè no acaba portant mai la democràcia i no és possible perquè la societat perfecta i completament satisfeta de la seva realitat no existeix. Cal acceptar que si les societats són perfectibles, i s’han de voler  perfeccionar, és precisament perquè no poden ser perfectes i estan sempre insatisfetes (les necessitats, que ara Heller s’estima més anomenar demandes, van mutant i evolucionant). L’únic canvi real possible és el que pot canalitzar la democràcia parlamentària reflectint i adaptant-se a la insatisfacció de les societats com a punt de partida de la seva superació gradual i provisional.

. la Modernitat s’ha de destotalitzar: la capacitat alliberadora de la Modernitat (l’època de la Raó, filla de la Il·lustració, en la que vivim) no ve ni vindrà de la teleologia de les grans narratives transcendents i redemptores que pensen en termes de totalitat sinó de la crítica immanent, interna a cada societat, i de la interacció entre ètica i política. La lluita i el diàleg democràtics, posant límits al poder i a la llibertat absoluta a partir del reconeixement de la pluralitat i engendrant drets objectius i subjectius, tracen el camí de l’emancipació. I si la Modernitat no es pot destotalitzar, millor passar pàgina i donar la benvinguda a la postmodernitat.

En aquest moment, A. Heller veu la democràcia pluripartidista i l’Estat del benestar com els dos pilars fonamentals del progrés a Occident i el seu pensament ja ha sortit del gran corrent del marxisme.

Finalment, quan el 1989 el temps li dona la raó i els règims comunistes de l’Europa de l’Est col·lapsen, Agnes Heller pot tornar a Hongria. De nou reneix l’esperança de poder construir un societat més justa i democràtica al seu país però els dèficits i desequilibris de quaranta anys d’autoritarisme sumats a l’escassa tradició democràtica anterior acaben, després d’anys convulsos, portant al poder el lideratge ultraconservador, nacionalista i autocràtic de Victor Orbán. Deixant de banda la decepció, A. Heller participa plenament de l’oposició al govern fent valdre el seu prestigi moral i intel·lectual.

En termes del seu pensament, és el temps de la ètica, de la reflexió sobre la nostra actuació individual entre els altres. Aquesta reflexió té com a premissa que la llibertat dels humans moderns està indissolublement lligada a la incertesa: ser lliure és assumir que res està predeterminat, que sempre hi ha algun marge sobre el que ens ve donat i, en justa correspondència, que les nostres accions no són contingents o indiferents en relació al què (ens) passa. Seguint aquest raonament, A. Heller ens proposa una ètica de la personalitat segons la qual, des dels nostres valors i l’autogovern que ens confereixen, tots i cada un de nosaltres, si volem ser lliures, hem de construir-nos un món, de tenir un món que sentim nostre. Un món però que només pot ser alhora per nosaltres i per als altres, un món que és nostre però que intersecciona amb tots els dels altres. Per això d’entre tots els valors, l’ètica helleriana posa molt d’èmfasi en els valors cívics, com per exemple en la passió cívica (implicació i compromís per defensar els ideals propis) o, el que considera el seu corol·lari, el coratge cívic (valentia per no permetre que la força o la intimidació s’imposin a ningú).

No sabrem mai si va ser l’atzar, altre cop, o la seva voluntat, també de nou, el qui va permetre que, en coherència amb aquesta ètica, Agnes Heller morís activa (nedant al llac) i amb el cap ben alt (pocs dies després de manifestar-se per enèsima vegada contra el poder).

Aquesta és només una breu i personal ressenya del pensament d’una de les filòsofes de la política més lúcides i presents de l’esquerra del nostre temps recent que espero serveixi per despertar en el lector l’interès per conèixer la seva interessant i força accessible obra. Per acostar-s’hi sense necessitat d’haver llegit filosofia, recomano tres llibres: “Para cambiar la vida” Crítica 1981; “Anatomía de la izquierda occidental” (juntament amb F. Feher) Península 1985; “El món, el nostre món” Arcàdia 2020. Per aprofundir-hi i com a guia de lectura, aconsello seguir, com he fet jo mateix, els treballs del professor Ángel Rivero Rodríguez (UAM), estudiós i traductor d’Agnes Heller.

IDA de P. Pawlikoski (amb ulls de 2020)

El programa cinefílies de BeTeVé (Barcelona Televisió) em va permetre tornar a mirar-me fa pocs dies la pel·lícula Ida, escrita i dirigida per Pawel Pawlikoski el 2013. Ja m’havia impressionat quan en el seu moment la vaig veure al cinema, i en guardava per tant un record excel·lent, però l’impacte que m’ha produït aquest cop, reveient-la de nou amb ulls de 2020, encara ha estat més poderós.

• 

Situada a la Polònia dels anys 60, la pel·lícula narra la història de l’Ana, una novícia que, havent viscut des de l’adopció en un remot convent, abans de prendre els vots es veu empesa en molts pocs dies a conèixer la realitat de la seva família i dels seus orígens i alhora del món complex que, guiat per les formes profanes de l’amor i la mort, existeix més enllà del  claustre. De la mà de la seva única tia, una personalitat comunista ara desenganyada amb la que no havia tingut mai cap relació, l’Ana descobreix que originàriament es deia Ida i que és filla i germana de jueus assassinats per uns veïns polonesos catòlics durant l’ocupació nazi per no veure’s compromesos, quedant-se de pas amb els seus bens (a ella la va salvar ser petita, rossa i nena, és a dir no tenir signes externs de judaisme). I en aquest mateix viatge iniciàtic, al trasbals de la identitat s’hi barreja el xoc del suïcidi de la seva tia, que no suporta més  la buidor de la seva vida i del seu país, i la sorpresa que li produeix l’amor d’un jove músic. Evidentment la fe li trontolla i arriba a posposar l’acceptació dels vots però malgrat tot, tot el que sap de sí mateixa i tot el nou bo i dolent de la condició humana mundana que ha conegut tant intensament, l’Ana, que ara també és la Ida, decideix tornar al convent per reprendre una vida que serà sempre més a contracorrent.      

Rodada en blanc i negre, sovint en mig de la neu, els plànols breus i les el·lipsis configuren una narració fluida que enfila delicadament imatges precises en la composició dels paisatges, l’expressió dels rostres, el contorn dels objectes… amb molt poca música de fons i diàlegs sempre concisos. Un relat tranquil però emotiu, que mostra sense filtres però sense recrear-s’hi el dolor i el desemparament dels personatges. Una ficció que transmet empatia, versemblança i veritat (molta més que molts documentals a tot color amb el missatge inequívoc repetit des del primer fins a l’últim minut del metratge).

Potser perquè ja sabia l’argument o potser perquè el meu estat d’ànim era molt diferent, aquesta vegada em va semblar entendre millor el final, un final que el primer cop no esperava i que ara vaig veure natural, coherent: trobar-se l’inesperat, el que ens posa radicalment en qüestió no té perquè comportar l’esmena del què som sinó la seva reafirmació a partir d’un nou significat i d’una nova consciència.

I de retruc vaig pensar que el periple moral de l’Ana-Ida podia ser una metàfora sobre com viure la pandèmia que encara ens assola en aquest canvi d’any. Entomar i pair el redescobriment d’una veritat avui ja oculta per a la immensa majoria de les persones occidentals, això és l’evidència que les nostres vides no depenen completament de cada un de nosaltres sinó que en molt bona mesura estan en mans de la natura (que inclou tant el nostre cos com el medi en el que es desenvolupa l’espècie animal que som) i també molt especialment en mans dels altres amb els qui convivim (des del primer cercle de la família i els amics fins al conjunt de la nostra societat i a la humanitat sencera) com ho tenien plenament assumit els nostres avantpassats de no fa gaires generacions, no té perquè portar-nos a desistir de la voluntat d’autogovernar-nos, de pensar-nos autònoms de la pròpia natura, de la història o de la comunitat que ens abraça sigui la que sigui (la classe, la cultura, la nació, el gènere…). Cal doncs continuar volent ser nosaltres mateixos, volent construir i governar el nostre propi futur però fer-ho essent definitivament conscients que no pot ser al marge o per sobre dels altres, ignorant les necessitats i anhels dels que viuen amb nosaltres arreu (i tampoc les raons i les herències dels que van viure abans de nosaltres ni els drets dels que viuran després de nosaltres, perquè també són els altres). Cal doncs continuar cultivant la nostra essència humana bàsica, és a dir la cultura que interpreta i transforma la natura per buscar el nostre benestar, però essent definitivament conscients que formem part d’aquesta natura, una natura que pot prescindir de nosaltres mentre nosaltres no podem prescindir d’ella. Si trenquem els equilibris naturals en els que hem aparegut com a espècie no serà ella la que desaparegui sinó nosaltres: no es tracta de salvar el planeta, que no ens necessita, sinó de no posar en risc el nostre ecosistema i amb ell nosaltres, i el que hem assolit, i totes les altres espècies que viuen amb nosaltres.

Amb aquestes paraules, no pretenc ni descobrir un film excepcional com Ida, aclamat per la crítica, multipremiat (fins i tot amb el primer oscar a una producció polonesa) i àmpliament recolzat pel públic ni dir-li a ningú com ha d’analitzar l’impacte fortíssim que està deixant en les nostres vides la presència de la covid-19 sinó simplement compartir, en aquest estrany pas de 2020 a 2021, la meva mirada i la meva reflexió sobre una de les pel·lícules que més m’han agradat de les que he pogut veure fins avui i que estic convençut que, si no la coneixeu i us la mireu, a vosaltres també us atraurà.  

“Documental mort”

El 4 de febrer de 2006, com a regidor del Districte de Ciutat Vella, vaig viure molt de prop els incidents que aquella nit van tenir lloc davant del Palau Alòs del carrer Sant Pere més baix (llavors completament atrotinat i seu d’un negoci il·legal de raves  de pagament) i durant els quals va ser brutalment agredit un agent de la Guàrdia Urbana de Barcelona que procurava controlar el perill de sobreaforament de l’edifici. Al cap de poques hores, diverses persones varen ser detingudes i posades a disposició judicial iniciant-se un procés que al 2008 les va condemnar a diferents penes de presó.

Quan al 2015 aquests fets lamentables van saltar a l’opinió pública, mitjançant la denúncia per part del documental “(Barcelona) Ciutat Morta” d’una conspiració institucional que havia portat a culpar d’aquell atac a uns innocents, no em vaig estar d’intervenir públicament per mirar de desmentir aquesta nova versió dels fets que semblava convèncer quasi tothom.

Avui, cinc anys després, el què ha “mort” és el documental. I tampoc vull deixar de parlar-ne: el present escrit és una reflexió sobre tot el ha representat en termes polítics la trajectòria d’aquest film.

Primera part

L’any 2013 la productora Metromunster va produir el documental “Ciutat Morta” per cridar l’atenció, a partir del cas concret dels condemnats pels fets del 4/2/06, sobre la injustícia i la corrupció del sistema i sobre la gentrificació social i urbana d’una Barcelona venuda al turisme. Metromunster, fundada al 2010, es declarava a sí mateixa al servei del moviment social i artístic alternatiu i antisistema i entre els seus principals membres comptava amb una activista de les CUP, Natàlia Sánchez, que després seria diputada al Parlament de Catalunya.

La tesi del llarguíssim documental (2h), seguint els arguments dels impulsors de la campanya  “Des-muntant el 4-F” amb la mare d’un dels processats al capdavant, era que, per pura venjança i davant la impotència de no haver pogut arrestar el vertader culpable de l’agressió que va deixar molt malferit l’agent de la GUB, la policia va arrestar tres joves sudamericans d’estètica contracultural que no hi tenien res a veure i, després d’esborrar proves que apuntaven d’altres sospitosos i torturar-los, va bastir un procediment inculpatori falsejat que el poder judicial va consentir i assumir. Tots els arguments del documental en favor dels condemnats eren doncs els mateixos que els seus advocats havien esgrimit davant dels tribunals i per tant havien quedat refutats per totes les actuacions judicials (en particular el que deia que l’autèntic culpable de l’agressió era algú que havia deixat caure des del balcó del Palau Alòs un test contra l’agent -seguint el que l’endemà havia explicat, mal informat, el propi alcalde J. Clos- i no el principal acusat, Rodrigo Lanza, que era fora de l’edifici i afirmava no haver llançat la pedra que havia impactat contra el cap del guàrdia, tal i com deia la sentència).

Però cinc anys després del judici s’havien produït dos fets que els donaven nous elements en favor de la tesi conspirativa: una altra de les persones processades, Patricia Heras, s’havia suïcidat durant un permís penitenciari i dos dels companys de l’agent agredit, que havien portat part de les diligències i testificat en el judici, tenien ara ells una condemna per tortures a un detingut i encobriment dels seus actes. I és amb aquest nou context incorporat al relat audiovisual, que el documental arrenca la seva difusió.

La seva presentació i primera projecció va tenir lloc en un cinema okupat de Barcelona, rebatejat a partir d’aquell dia amb el nom de Patricia Heras, amb poca repercussió més enllà del propi moviment. Tot i així, els seus dos directors i alhora impulsors de la productora, presenten “Ciutat morta” a diversos festivals de cinema i, contra pronòstic, obtenen un premi al festival de cinema de Màlaga del 2014.

Amb la gran dosi de credibilitat que li dona el premi, el documental comença a córrer per les xarxes socials en àmbits cada cop més amplis que van atorgant-li una àuria de gran treball d’investigació amb un poderós missatge social. Llavors, els sectors polítics emergents, i molt propers a la productora, del moment (Podemos que, amb Barcelona en Comú, vol consolidar a les municipals de 2015 els seus magnífics resultats a les europees de 2014 assaltant el cel i les CUP que, amb només 4 diputats al Parlament de Catalunya, estiren d’un moviment independentista en plena progressió) decideixen intentar convertir-lo en una arma polític-electoral pensant que una part molt considerable de l’opinió pública pot ser-hi receptiva (en un clima propici de descrèdit institucional que comença a créixer a partir de la recent confessió de J. Pujol) , el que reforçaria i eixamplaria el suport a les seves posicions. El camí que escullen per fer-ho és aconseguir que s’emeti per TV3, amb l’objectiu de, a més d’arribar a l’audiència puixant de l’emissora, posar la producció en el mainstream traient-la dels marges, encara que siguin molt prestigiosos, i aconseguir definitivament la condició de versemblança per al seu discurs explícit (el complot malvat contra uns innocents) i implícit (la corrupció ha arribat tant lluny que cal un cop de timó radical).

Durant mesos ho demanen i no se’n surten, tal i com reiteradament posa de manifest al Parlament el diputat cupaire David Fernández. Però finalment, quan ja s’acosten les eleccions municipals del maig 2015, els estrategues de CDC, decidits a fer d’Ada Colau l’adversari que reagrupi el vot moderat de Barcelona en torn de Xavier Trias i li asseguri una reelecció dubtosa i, a més, a ajudar a l’entrada de les CUP al consistori barceloní per mirar de tenir-hi una majoria independentista, accepten la proposta i permeten l’emissió del documental. Serà un dissabte al vespre al canal 33 (finalment el dia 17/1/2015) en el marc del programa del prestigiós crític cinematogràfic Alex Gorina i sense cap contextualització ni prèvia ni posterior a la projecció. Els dies previs a l’emissió, a la forta promoció de la pròpia TV3 durant la seva programació s’hi suma una extensíssima campanya de notorietat per part de les xarxes independentistes que aixequen l’expectativa titllant el documental d’autèntica bomba política. I per si no n’hi hagués prou, un jutge obliga a suprimir-ne cinc minuts d’emissió per preservar l’honor d’un comandament de la GUB que es considera injustament ultratjat pel guió i el documental queda automàticament impregnat de l’atractiu de les obres censurades.

El resultat de tot plegat és una audiència descomunal, mai vista al canal 33 (20% de quota i 569.000 espectadors), que queda commocionada. De retruc el documental i el cas que tracta s’instal·len al centre de l’actualitat informativa de l’endemà a tots els mitjans d’informació: l’efecte buscat ha quedat plenament aconseguit i la polèmica es desferma a l’opinió publica i publicada. Es produeix un fenomen d’alienació col·lectiva i una onada acrítica, que es creu sense el més mínim dubte la versió del documental i envaeix tots els racons de la societat catalana, es posa a demanar la revisió del judici davant la perplexitat de tots els periodistes especialitzats en successos i tribunals que havien seguit personalment el cas i que són els únics (a part dels directament implicats) que gosen qüestionar la indignació sobrevinguda i la nova veritat.

Els límits als que arriba l’onada són insospitats:

. La televisió pública de Catalunya decideix estirar tant com pot el fil de l’impacte de la seva emissió i al cap de pocs dies convoca, també en horari prime time,un debat sobre el tema en el que accepta l’aparició remota d’un encaputxat anònim que diu, sense aportar-ne cap prova, que ell és qui realment va ferir l’agent llençant el ja famós test des del balcó del Palau Alòs i que quan prescriguin els fets es donarà a conèixer.

. Intel·lectuals i periodistes de llarga i prestigiosa trajectòria, obviant que la sentència ha estat des del 2008 recorreguda i confirmada primer per la pròpia Audiència de Barcelona i després fins i tot ampliada pel Tribunal Suprem; que la conxorxa hauria d’implicar la judicatura en diverses instàncies i moments, tres cossos policials diferents, els metges de l’hospital del mar i els metges forenses, diferents funcionaris municipals i els treballadors de la neteja viària; que el Col·legi d’advocats de Barcelona ja havia analitzat el cas en una comissió independent i emès un informe escrit que no detectava res que justifiqués invalidar el procediment seguit; que els serveis socials havien acreditat les causes del suïcidi de P. Heras en raons personals alienes als fets jutjats i d’altres aspectes que una mínima racionalitat demana si més no valorar i contraposar al relat del documental, s’afegeixen sense complex a les veus oportunistes i a les veus programades d’ A. Colau, J. Asens, P.Iglesias, D. Fernández i de molts altres polítics (recordo per exemple G. Rufián o la dirigent de C’s a Catalunya Sonia Sierra) que demanen justícia i fan una esmena a la totalitat del nostre sistema institucional esquinçant-se les vestidures.

. El jurat dels premis ciutat de Barcelona, imbuït del mateix esperit, acorda atorgar al documental un dels seus premis i en l’acte de recollida al Saló de Cent els seus autors menystenen l’alcalde mentre tothom els riu l’acudit.

. I el més increïble: el Ple del Parlament de Catalunya i el Ple de l’Ajuntament de Barcelona, saltant-se la separació de poders en la seva forma més elemental, arriben a aprovar per unes majories molt àmplies, que inclouen gairebé tots els partits, la petició expressa i directa al poder judicial de tornar a reobrir el cas en base al què formula el documental, obligant al TSJC a una resposta per escrit reprovatòria del legislatiu també sense precedents.

No cal dir que l’encaputxat no va reaparèixer mai més, ni que les exhaustives revisions d’expedients fetes per múltiples instàncies administratives arran de les peticions no van trobar cap irregularitat, ni que cap defensor dels acusats va poder aportar cap element objectiu nou per intentar reobrir el procediment.

Amb el pas de les setmanes l’efervescència va baixar però la ferida social va quedar sense tancar perquè ni el documental va servir per canviar efectivament res del cas 4-F i ni ningú li va retirar el seu suport. I el que sí que va passar és que Ada Colau va guanyar les eleccions municipals de Barcelona i que les CUP van obtenir per primer cop tres regidors al consistori i, a les eleccions catalanes anticipades a la tardor de 2015, deu diputats: uns resultats que de ben segur no van ser conseqüència directa de l’emissió del documental sinó l’expressió política de les causes socials que van fer possible l’èxit sorprenent de l’un i dels altres.

Així, el 4 de febrer de 2016, just deu anys després dels fets i només dos anys després de la presentació del documental, quan la campanya “Desmuntant el 4-F” intenta sense suport polític una nova fita mediàtica, amb l’edició d’un llibre commemoratiu (curiosament presentat en un Palau Alòs que l’Ajuntament ja molt abans del 2015 ha convertit en un gran equipament públic tal i com estava previst), es tanca el cercle i la nova proposta torna a només obtenir un petit ressò dintre dels límits del propi moviment.

Segona part 

A partir d’aquell moment semblava que tot quedaria estancat i que en el gruix de l’opinió pública romandria per sempre l’ombra inconcreta de la sospita, i en la més activa i informada, com a molt, planaria el dubte entre si realment el documental tenia raó (i el que passava és que havia arribat tard i ja no podia fer-se res d’efectiu en el cas, més enllà de la denúncia i la reprovació moral del sistema com a vacunes per al futur) o en veritat la seva tesi era infundada (perquè no podia ser que una injustícia tant gran posada sota els focus d’una forma tant aclaparadora no pogués moure ni un mil·límetre la situació legal dels encausats).

Però al desembre de 2017 el teló es va tornar a aixecar: R. Lanza havia tornat a ser detingut per una agressió salvatge, en aquest cas amb resultat de mort (la del client d’un bar que duia uns tirants amb la bandera espanyola) i a Saragossa (on residia des que havia sortit de presó). Acusat inicialment d’homicidi, després de dos judicis amb jurat popular, finalment aquest 2020 ha estat condemnat pel tribunal a vint anys de presó per assassinat.

Finita la comèdia, primera estocada de mort al documental. El personatge principal ja no se sustenta: no era una víctima, era un agressor i a més reincident. A partir d’aquí el castell de cartes s’ensorra i queda clar que el film no era ni la revelació sensacional d’una conspiració que exemplifica la corrupció del sistema ni tant sols la crònica exagerada d’un error judicial sinó un exercici de propaganda sense escrúpols que no dubta a utilitzar el suïcidi d’una persona i a manipular els fets per construir una història falsa de bons i dolents al servei d’una ideologia.

I encara més, a l’estiu de 2020 la productora Metromunster anuncia el seu tancament en una carta pública. A la carta, demanant excuses als seus seguidors, justifica la mesura en el fet que un dels seus dos impulsors, i co-director del documental, ha tingut durant els últims temps comportaments (assetjaments sexuals i laborals, manipulacions comptables…) tant absolutament impropis i incompatibles amb les bases fundacionals del projecte que ha destrossat i tornat inservible la productora com a vehicle d’iniciatives de transformació social.

Segona estocada de mort, definitiva. Ja no hi ha debat: la trampa i el cartró no eren només al documental sinó a la productora que el dissenya i el crea. Al film no li queda ni un bri de credibilitat i als seus creadors tampoc. No s’ho creien, sabien que era mentida. El documental “Ciutat morta” ha mort, ell sí que era el fruit corrupte d’una conspiració, d’una manipulació.

I tanmateix, malgrat pugui donar-se l’episodi per tancat, malgrat el temps hagi posat les coses al seu lloc, com passa tant sovint, i ara personalment tingui una sensació d’alleugeriment i de reconciliació amb l’explicació dels fets, no crec en absolut que no se n’hagi de parlar més. Al contrari, un cop demostrada finalment la naturalesa i la intenció del documental, les constatacions que ens deixa la seva trajectòria són fins i tot més punyents:

. la doctrina “la fi justifica tots els mitjans” està molt estesa. Els productors la van invocar per anomenar un relat de part  reconstrucció de la veritat (contra el sistema opressor la mentida també és vàlida), els polítics afins o complaents la van practicar per buscar rèdits  (a les següents eleccions o en el camí d’alliberament nacional), TV3 no se’n va poder estar (tot per l’audiència).

. la pèrdua del sentit crític és un perill per la democràcia. Una comunitat impermeable al raonament obert, contrastat, qüestionable difícilment pot ser plural i integradora. Només entendre el que vols sentir, el que prèviament ja creus i simplement vols reafirmar, impossibilita el debat com a avantsala del pacte democràtic entre diferents. És tant imprescindible que es puguin produir tot tipus de documentals com que s’hagin de contrastar i se’ls pugui criticar i rebatre públicament.   

. deixar-se endur per el corrent és una mala política. Tots els partits que no van plantar cara al relat del documental, encara que no el veiessin clar, per por de dur la contrària, deixant orfe de referència el seu espai, ho van pagar a les urnes. Abonar tàcticament per activa o per passiva les tesis dels adversaris no és mai una bona idea.

. la petjada de la gran crisi de 2008 va ser molt profunda. El periple de “Ciutat morta” només s’entén a partir del terreny abonat per el descrèdit de les institucions en la seva incapacitat de fer front a la crisi econòmica (i fins i tot per retroalimentar-la) i en el pes de la corrupció destapada. Una mostra més d’on beuen els populismes de tot ordre.     

En definitiva, la vida i mort del documental “Ciutat morta” és una experiència col·lectiva que cal guardar sempre en el rerefons de la memòria, que hauríem de tenir sempre present: travessa i relliga molts aspectes essencials de la nostra realitat social i política.

Un nou inici per Catalunya

El més probable, malgrat el context d’incertesa, és que en les properes setmanes JuntsxCatalunya decideixi (per necessitat, conveniència o convenciment) convocar per fi  eleccions al Parlament de Catalunya durant la tardor. Serà una bona notícia. Serà una oportunitat per al canvi polític que no podem deixar passar.

Després d’una dècada perduda, Catalunya necessita passar pàgina. La resposta equivocada dels governs independentistes a la gran crisi de 2010 emprenent la fugida endavant del “procés”, incapaços d’abordar els reptes i problemes reals de la societat catalana i d’assumir la seva responsabilitat política, ha portat el nostre país a la paràlisi, l’aïllament i la divisió.  El fracàs de la unilateralitat independentista ha comportat el fracàs col·lectiu de tothom: Catalunya ha perdut oportunitats, ha retrocedit com a motor de progrés econòmic i social d’Espanya i d’Europa, ha vist créixer la desigualtat i s’ha vist abocada a la fractura social i a episodis de dur enfrontament.

Per això, és hora de girar full, de deixar enrere les quimeres, la crispació, la lògica de la imposició; és hora d’un nou inici, d’un rellançament econòmic, social, polític i moral del nostre país. 

Davant de la nova gran crisi arran de la pandèmia de COVID-19 la resposta del nostre país amb el seu govern al capdavant ha de ser aquesta vegada diametralment oposada a la de l’independentisme fracassat. Ha de ser la resposta de la valentia per encarar les dificultats i posar en marxa solucions, la resposta de la proximitat i la responsabilitat per donar seguretat i protecció a tothom, la resposta del diàleg i els pactes per trobar la unió de tots els catalans i catalanes en el marc d’objectius comuns, la resposta de la transparència per deixar enrere l’agenda oculta de la corrupció, la resposta de les aliances amb els sectors moderns i progressistes de l’Espanya democràtica i l’Europa unida per fer front als desafiaments compartits.

Per estar a l’alçada d’aquesta resposta, el futur govern de Catalunya, el govern del nou inici que els i les socialistes volem encapçalar de la mà de Miquel Iceta, haurà de tenir noves prioritats per al país. Conscient de la situació i de les dificultats excepcionals del moment però també de les enormes potencialitats i talent de la societat catalana el nou govern pot oferir a la ciutadania un programa alhora ambiciós i realista basat en quatre eixos:

. Reconstrucció social i reactivació econòmica a partir del lideratge públic i de pactes públic-privats per reforçar el nostre estat del benestar i recuperar la potència del nostre teixit empresarial, associatiu i institucional

. Europa com a referent en els nivells de qualitat democràtica, de igualtat, de desenvolupament en recerca i innovació i sobretot de transició ecològica i digital

. Bon Govern per garantir una gestió política eficaç i una administració accessible i eficient, rigorosa i avaluable

. Superació del “procés” independentista per passar a defensar objectius d’autogovern i reconeixement de Catalunya consensuats i fruit del retrobament entre tots els catalans i catalanes   

La unitat civil és el bé més preuat del nostre país, el que fonamenta la nostra prosperitat, el nostre progrés social i la nostra fortalesa per liderar el nostre futur en el marc d’Espanya i Europa. La recerca d’aquesta unitat avui molt malmesa necessita uns “Acords per la Reconciliació” que, impulsats pel govern,  trobin el màxim consens polític i social refent els pactes bàsics (llengua, escola, cultura, mitjans de comunicació públics, símbols) esquinçats durant aquests deu anys  i acordant els objectius col·lectius d’autogovern i reconeixement (finançament en particular) així com el model de municipalització i d’organització territorial.   

Aquest nou programa haurà d’anar també acompanyat d’una nova forma de governar. Més humil, més cohesionat i solidari, més discret i menys gesticulador, el nou govern haurà de ser sobre tot més exigent amb sí mateix i amb l’acompliment dels seus objectius per estar realment al servei del país i de la seva ciutadania.

Catalunya mereix més, Catalunya vol fer més, Catalunya pot fer més. Per fer-ho necessita el que ara no té: un nou govern que aporti confiança, certesa, estabilitat, rumb, horitzó, esperança. És el moment de concertar totes les voluntats i totes les energies dels qui volem aquest nou govern, dels qui volem donar  a Catalunya un nou inici.

Ciència i Política

Els i les occidentals no podem viure en la incertesa, ja no hi sabem viure ni que sigui en un grau molt petit. Estem acostumats a pensar que tot és controlable per nosaltres mateixos o per les nostres institucions. No volem recordar que encara hi ha coses que ens són desconegudes, indeterminables o imprevisibles. I si en som conscients, volem fer tot el possible perquè deixin de ser-ho immediatament. Per això davant qualsevol esdeveniment sorprenent, privat o públic, necessitem trobar-hi ràpidament una explicació i aclarir-ne el responsable actiu o per omissió.

L’epidèmia que encara estem vivint gairebé arreu del planeta ha estat sense dubte un gran fenomen inesperat i de conseqüències molt feixugues en termes de present i també d’expectatives. No sabem per tant assimilar-lo sense comprendre perquè ha passat ni determinar què i qui ha fet que passés.

L’explicació la busquem a la ciència i la responsabilitat, en versió conspirativa (joc d’interessos estratègics) o més majoritàriament en versió retrospectiva (destrucció acumulada dels equilibris naturals) o de present  (incapacitat de govern i/o de gestió), l’atribuïm a la política. Hi estic d’acord: només la ciència pot trobar una explicació duradora i la xarxa institucional que respon als nostres projectes i valors i configura l’esfera política de les nostres societats és i ha de ser la responsable de les decisions col·lectives davant dels grans reptes socials com el del coronavirus. I aquest cop també ho ha estat. Caldrà doncs en els propers mesos fer una avaluació a fons i sense apriorismes dels resultats, els motius i les alternatives disponibles a les orientacions preses per la política durant aquests mesos, un cop passada la fase d’urgència.

Però amb el que no estic gens d’acord és en la conclusió que algunes veus, cada cop més nombroses, extreuen del debat sobre les causes d’aquesta crisi: tot el que no ha funcionat bé deriva d’un problema estructural, és perquè en els temps actuals la política ja no serveix per capitanejar el rumb de la societat. Cal substituir-la pel coneixement expert o la ciència, cal que els qui donen l’explicació assumeixin també la responsabilitat de la direcció. Els qui en saben, els qui ho comprenen són els qui millor poden guiar el nostre destí col·lectiu. Al segle XXI toca que governin els tècnics o els científics.

El meu desacord amb aquest plantejament és profund i les raons són diverses. La primera és d’ordre democràtic: no sabem qui són els experts (els funcionaris, els professionals, els llicenciats en cada camp ? els militars han de tornar al ministeri de defensa i els policies al ministeri de l’interior? el ministre de transports ha de ser un geògraf  o un pilot d’aviació?) ni els científics ( els doctors, els professors, els investigadors ? amb quants anys de carrera? S’hi inclouen les ciències humanes, socials, de l’educació o les belles arts?) però sí que sabem que no som tots i que l’epistocràcia (o govern dels qui coneixen) exclou la majoria de la ciutadania dels càrrecs públics i de la presa de decisions.

La segona raó és d’odre axiològic: els motius determinants per prendre les decisions en tots els àmbits de la vida personal o social no es troben en el coneixement sinó en els valors i les preferències. Certament, no tot és sempre possible, i menys a cada moment, però sempre hi ha més d’una opció possible davant qualsevol repte. I ho prova precisament el fet que, més enllà de consensos molt bàsics, els tècnics i els científics tenen molt sovint discrepàncies substancials entre ells (ja sigui entre dos camps propers o que s’entrecreuen o dins del mateix camp) sobre què cal fer perquè ni la tècnica ni la ciència proporcionen mai una única resposta. És més, la pròpia recerca del coneixement, tant pràctic com teòric, no deixa de presentar cruïlles que obliguen a seleccions per mitjà de criteris externs a la seva lògica específica. Què són les hipòtesis amb les que avança la ciència sinó els pressupòsits impregnats de valors i preferències que orienten el seu recorregut ?

La tercera raó és d’ordre metodològic: el mètode científic no pot oferir el que necessita la presa de decisions col·lectives. D’una banda, el coneixement, l’explicació científica, és a posteriori, és sobre el què ha passat i  a més, és progressiu, acumulatiu, demana temps per assentar-se. Pot, per tant, servir de base o de referència però no té sentit que determini les decisions col·lectives perquè aquestes tenen a veure amb el què passa, el que està passant i amb el que ha de passar, el que volem que passi. Si mira al futur, la ciència pot oferir projeccions però no prediccions. Les guies per a l’acció social cal buscar-les en altres terrenys, en els terrenys de la ètica i de la ideologia. I d’una altra banda, les decisions col·lectives demanen una cosa que la naturalesa taxativa del coneixement científic no pot oferir: la negociació, el pacte i, si pot ser, el consens per buscar majories.

Amb tot això no vull dir que la ciència o la tècnica no tinguin res a aportar en els afers públics ni molt menys que no sigui rellevants en les nostres societats. La millora de les nostres condicions de vida en depèn en molt bona mesura i alguns dels grans desafiaments que tenim per davant (canvi climàtic, biotecnologies, I.A., aigua dolça, etc) hi estan molt directament lligats. I calen per tant  moltes més infraestructures i  molts més recursos en R+D+I a Catalunya, Espanya i Europa,   principalment al sector públic, i cal dignificar les condicions de treball de la recerca i fomentar les vocacions, femenines en particular, cap a la ciència i els ensenyaments tècnics perquè hi puguem estar realment a l’alçada.  

Però si que vull dir sense ambigüitats que la política, malgrat té sense dubte grans dèficits i limitacions (i la no democràtica encara més), està molt més adaptada que la tècnica o la ciència als requisits de la presa de decisions col·lectives. Canviem doncs quan calgui i tot el que calgui el sistema polític, els polítics i sobre tot les polítiques, començant per les polítiques científiques, però mantinguem la política tant com puguem al capdavant de la nostra organització social (el que comporta que hi estiguin altres esferes -religió, exèrcit, negocis- és conegut i val més allunyar-se’n).                     

Tele…

Portem quatre setmanes confinats per fer front a l’epidèmia del virus covid-19 però encara se’m fa impossible dir res massa substantiu sobre aquesta crisi tant inesperada i diferent de les que teníem gravades en la nostra memòria individual i col·lectiva (amb els anys, l’epidèmia de 1918-20 s’havia quasi esborrat de la història) i de la que no sabem ni quan durarà ni quin dany pot arribar a fer, més enllà del dolor pel patiment i els morts, a les nostres vides en termes afectius, socials, econòmics o polítics. Només enregistro alguns elements com el valor de la sanitat pública, el paper clau de la Europa unida, el caràcter d’infraestructura de la R+D científica, la necessitat de produir més localment en tots els sectors, la naturalesa eminentment política de l’economia, la utilitat d’una renda bàsica… que no sé com encaixaran en el panorama postconfinament.

Necessitarem temps i perspectiva per avaluar què ha passat. I per debatre en condicions com enfoquem el futur caldrà tenir un estat clar de l’impacte de les mesures preventives i pal·liatives acordades amb urgència.  Mentrestant cal ser coherent amb la democràcia que hem construït entre tots i, sense perdre l’esperit crític, assumir responsablement les decisions que prenen les nostres institucions perquè en qualsevol cas són les millors que hem sabut prendre en aquesta situació extraordinària.

Tanmateix, sí que aquestes setmanes m’han portat a una reflexió, més concreta, sobre l’ús massiu, vital i imprescindible de les TIC que, per mantenir durant el confinament moltes de les nostres activitats desconfinades anteriors, tots estem fent aquests dies. Teletreball, teleeducació, teleserveis, telecultura, telereunions i teletrobades familiars ocupen molt el nostre temps. De fet és impensable creure que el confinament hagués pogut ser gairebé total i tant llarg com està essent sense que disposéssim d’aquestes capacitats dels mitjans telemàtics. Mitjans que s’han revelat suficientment madurs i versàtils, mitjans excepcionals per a temps excepcionals.

Però, ara que els hem desplegat a molt gran escala i els hem experimentat a fons, hem de voler que en temps no excepcionals aquests procediments articulin les nostres activitats tant majoritàriament com ho estan fent ara? Voldrem només, o molt principalment, teletreballar, teleeducar-nos, telecurar-nos i cuidar-nos, telecomprar, televiatjar, teleculturar-nos i teleparlar-nos en un futur proper?

Molts argumentaran que això ja és el que anava a passar, que l’ús i la dependència de pantalles per desplegar teleactivitats ja era creixent i natural, lògic en el desenvolupament de les nostres societats de la informació,  i que les noves generacions de natius digitals ho vivien amb plena normalitat. Molts dels seus avantatges també han estat descrits i lloats: flexibilitat i compatibilitat, accessibilitat, sostenibilitat, productivitat…

Jo, potser contra corrent, no ho veig tant clar. No és una anàlisi nostàlgica personal sinó racional sobre si aquest canvi de paradigma és possible i desitjable. Perquè, realment podem deixar de compartir l’espai, és a dir de sentir-nos  físicament a prop (i no diguem tocar-nos) amb tothom? Poden deixar completament de ser els carrers i places, els establiments i els locals o les seus, l’espai públic de les  trobades, les reunions i el comerç? Renunciarem a desplaçar-nos i per tant a conèixer directament, in situ, és a dir a passejar i a viatjar? Té algun sentit, per exemple, imaginar que només hi pugui haver  telepolítica?

I és desitjable tot plegat? Diria que amb el confinament i la telemàtica hem redescobert que el lloc de treball és més que un centre de producció, que l’aula és imprescindible per una educació de qualitat i igualitària, que les arts en viu són el cor de la cultura, que l’esport sempre necessita d’un equip i òbviament que les cures necessiten no només la mirada sinó l’alè del cuidador. Fins i tot els més joves han pres consciència, o s’han reafirmat, que hi ha vida valuosa, preuada, més enllà d’allò virtual.

A més hem començat a confirmar  que la tecnologia no és només un intermediari neutre sinó que condiciona i molt tots els processos i per tant els resultats de les activitats: no és el mateix en directe que virtualment. I, al igual que hem comprovat fa poc que les potencialitats d’Internet no només faciliten  la horitzontalitat i la descoberta sinó que també vehiculen la homogeneïtzació i al mateix temps la fragmentació (via xarxes socials), estem veient que la teleactivitat també comporta inconvenients molt notables perquè tendeix a envair la privacitat i no resol la conciliació, posa molta més pressió, limita l’espontaneïtat i empeny al solipsisme, aguditza l’escletxa digital i habitacional i sobretot jerarquitza molt l’organització de les tasques, incloent-hi un augment considerable de la burocratització (passos previs, formularis etc.) i del control estadístic o personalitzat de les nostres vides.

Per a mi doncs, les activitats telemàtiques han de ser un complement o un recurs valuós (com passa ara), han d’ajudar i estendre, reforçar i potenciar les activitats presencials però no substituir-les, sobretot en el nucli de l’estat del benestar (educació, cultura, sanitat i serveis socials) i en la dinàmica ciutadana que emparen els nostres drets (reunió, expressió, manifestació, vaga…). Tampoc crec que sigui positiva una implantació massiva del teletreball en les economies de serveis com la nostra i encara menys si té el revers de les empreses de plataforma.

Veurem si el temps, per mitjà de la  voluntat política compartida, em dona la raó.

 

Por el ojo de una aguja (Peter Brown)

 

L’eminent historiador irlandés Peter Brown (Dublin, 1935) va publicar al 2012 aquest meravellós “Por el ojo de una aguja” (editat a casa nostra per Acantilado el 2016), síntesi i compendi dels seus decennis d’estudi detallat, a partir de tot tipus de fonts documentals i arqueològiques o literàries i filosòfiques, de l’antiguitat tardana, el romanisme cristià i les grans figures de l’època (Agustí d’Hipona en particular).

Al llarg de més de 1000 pàgines, alhora sumament interessants i de fàcil lectura, i transitant des del 350 fins al 550 d.c. i des de Roma a totes les províncies de l’Imperi seguint una plèiade de personatges històrics, Peter Brown ens explica el pas de l’Antiguitat a la Cristiandat, és a dir, el procés de desaparició de la cosmovisió grecoromana hegemònica a Occident i la seva substitució per la cosmovisió cristiana (que serà al seu torn hegemònica fins al tombant del 1800).

La tesi de l’autor és que la clau d’aquest canvi radica en l’assumpció progressiva per part de més i més capes de la societat tardoromana, fins arribar als rics que són el detonant del procés, de la superioritat moral de la pobresa per sobre de la riquesa. Aquesta inversió dels valors riquesa-pobresa, nuclear en el cristianisme com ens recorda la cita evangèlica segons la que serà més fàcil que un camell passi per l’ull d’una agulla que un ric accedeixi al regne dels cels, desencadena transformacions determinants en la creació, circulació i acumulació de la riquesa i per tant en el repartiment del poder que decanten finalment el domini social d’un cristianisme ja molt estès, no només en termes religiosos sinó també en termes polítics, culturals i filosòfics.

Per entendre bé aquest procés cal partir de les diferències en la concepció de la riquesa d’una i altra cosmovisió. Per al món grecoromà, la riquesa és un producte positiu i benefactor fruit de l’exhuberància de la terra (la Natura) en el que els déus hi tenen poc a veure, si de cas mitjançant la fortuna. Una riquesa que els homes han de crear i acumular per després compartir-la ordenadament al si de la ciutat. Al contrari, pel cristianisme la riquesa és l’expressió corrupta i corruptora de la imperfecció d’aquest món, i a més, posseir riqueses és només una concessió divina. Cal doncs desprendre-se’n i retornar-li els tresors de la terra a Déu mitjançant l’Església. Així, la riquesa a Roma és personal, de cada ciutadà particular més o menys ric o del propi emperador que disposa de la riquesa de l’Estat personalment; mentre la riquesa cristiana ha de ser corporativa perquè són els béns de Déu administrats per l’Església. A més, a l’estratificada ciutat antiga, on la gran clivella social és entre ciutadans i no ciutadans, els pobres no existeixen com a grup social: són només individus desvalguts arrel d’un infortuni o desarrelats  bé de la seva “família”(1)  bé de la seva ciutat d’origen i això no inclou als esclaus perquè tots tenen sostre i menjar encara que sigui en ínfimes condicions en alguns casos. En canvi, per al cristianisme els pobres són els exclosos, la prova que aquest món no respecta els mandats de Déu i no abraça tots els éssers humans: això en fa el grup social que simbolitza els valors cristians i, per tant, l’atenció primera de l’Església.

Paral·lelament a aquesta contraposició conceptual sobre la riquesa i la pobresa, corre evidentment la contraposició principal entre ambdues cosmovisions: mentre la civilització antiga està orientada a aquesta vida i als vius i una vida correcta consisteix en comportar-se com correspon a la posició social que s’ocupa, la civilització cristiana està orientada a l’altra vida, la vida eterna i una vida correcta és la contemplació de Déu i el seguiment dels seus preceptes per obtenir la salvació de l’ànima.

La suma d’aquests dos elements –concepció de la riquesa i orientació de la vida- és la que ens porta al capgirament d’una de les peces bàsiques de l’estructuració del sistema grecoromà: les donacions.

Sota l’imperi, part de la riquesa que acumulen els particulars (ciutadans menys rics, rics o molt rics) circula seguint 3 tipus de donacions adaptades quantitativament a les expectatives que genera la fortuna de cadascú i que són el nucli de les obligacions de ciutadania. La primera donació és a l’Estat, és a dir, a l’Emperador, en forma d’impostos (2). La segona és a la “família” en forma d’assignacions personalitzades. I la tercera és a la ciutat, als conciutadans, en forma de contribucions a les obres públiques (equipaments o infraestructures, és a dir, termes, gimnasos, aqüeductes i clavegueres, muralles…) i a les activitats compartides (festes, jocs al circ o a l’estadi, obres de teatre….). Per contra, la cosmovisió cristiana prioritza una altra donació: la donació a l’Església. Una donació compatible (encara que en competència) amb les altres com en el cas de donar per al sufragi dels pobres o per la remissió dels pecats i la salvació de l’ànima o per a la construcció d’esglésies però ja incompatible en el cas de fer vot de pobresa i donar tots els béns  per esdevenir clergue o simplement persona de fe (3).

Això fa que el flux de la riquesa creada que va cap a l’Església via donacions (almoines, llegats i testaments) sigui cada cop més gran a mida que augmenta el nombre de creients i el seu estatus i que, primer, permeti la creació de més riquesa (a partir de la propietat de terres fonamentalment) i, finalment, porti a la pròpia Església a ser la institució més rica, especialment després que les crisis de l’Imperi al segle V disminueixen la capacitat impositiva de l’Estat i l’acumulativa dels més rics. Vist en percentatges, els historiadors calculen que si al 350 DC l’Estat i els rics acumulen el 90 % de la riquesa disponible i l’Església un 10 %, al 600 DC els termes s’han invertit completament, és a dir, el 90 % per a l’Església (que ja és el terratinent més gran d’Itàlia) i 10 % per a l’Estat i els rics (4).

El capgirament del sistema de donacions té, a més de l’impacte econòmic, un gran efecte sobre l’equilibri de poders. La funció d’intercessió social que fa la ciutat, amb els rics al capdavant, és a dir el poder “poli(s)-tic” que només afecta a la condició de ciutadania dels individus i que té el fòrum cívic al centre com a punt d’intercanvi, bascula cap a la funció d’intercessió de l’Església, amb els clergues i les seves obres piadoses al capdavant, és a dir el poder “pastoral” que influeix en totes les dimensions de la vida dels feligresos i que té el temple al centre com a segona casa de tothom (5).

Però queda un element per poder comprendre completament el procés de substitució que estem explicant , perquè no hi ha substitució sense ruptura però tampoc hi ha substitució possible sense algun factor de continuïtat sobre el que es realitzi el trànsit d’un estadi a l’altre. Aquest factor de continuïtat és la superposició de l’arquictectura organitzativa romana i la del cristianisme: una estructura global (l’Imperi i l’Església) s’articula en base a una xarxa densa sobre el territori (ciutats i bisbats) amb una gran capital de referència (Roma en tots dos casos). El procés de substitució es completa, doncs, quan l’Imperi es desmembra progressivament (primer amb la divisió entre Occident i Orient al 395 DC i després amb la transformació de les províncies en regnes independents entre el 406 i el 476) i del romanisme central es passa al romanisme local mentre l’Església fa un procés invers (a partir del Concili de Nicea al 325) i de l’autonomia dels bisbats passa a la jerarquia del Papat. Llavors, al tombant dels segles V i VI, la força religiosa, cultural, econòmica i política de l’Església a Occident és inqüestionable i comença la Cristiandat: el populus romà és ara la plebs dei i la Respublica Romana (com es va anomenar l’Imperi a si mateix fins al final) és la Respublica Dei.

Recórrer tot el món tardoromà de la mà de Peter Brown seguint personalitats paganes com el patrici Símac de Roma o l’historiador Amià Marcel·lí i sobre tot personalitats cristianes com alguns dels més rellevants Pares de l’Església ( St Ambrosi de Milà, St Agustí d’Hipona, St Jeroni) o d’altres de tant significatives de l’època com St Paulí de Nola, St Gregori de Tours, el bisbe de Roma Damas, el poeta Ausoni de Burdeus, el comentarista Pelagi, el monjo Cassià i el predicador Salvià de Marsella, també estimula a pensar sobre els inicis del cristianisme  i a reconstruir-ne l’evolució fins al moment descrit en el llibre.

Per a mi, aquesta evolució es pot resseguir en cinc etapes:

1. El cristianisme, batejat amb aquest nom pels romans, neix com una secta messiànica (christos en grec vol dir l’ungit, el messies) del judaisme més hel·lenitzat que espera l’imminent adveniment del regne de Déu i el judici final. Sóc molt poques i petites comunitats de seguidors, tancades en sí mateixes, en alguns indrets de Palestina i de seguida també en les grans ciutats de la Diàspora (Antioquía, Roma…).
2. Arran del trencament dels equilibris religiosos que provoca la destrucció del Temple de Jerusalem, l’any 70, el cristianisme acaba separant-se del judaisme i emprenent el camí dibuixat per St Pau: s’obre als gentils no jueus, utilitza el grec i no l’arameu, s’insereix a la quotidianitat i construeix una xarxa de comunitats urbanes separades de les sinagogues, a més de molts canvis doctrinals i teològics. És el cristianisme que els romans no entenen i sovint fan servir de cap de turc (les últimes persecucions arriben fins el 303-305), és el cristianisme extremadament divers i plural i sense jerarquia que serveix per refugiar-se espiritualment fora d’aquest món i que durant dos segles i mig es va estenent sobretot entre la “mediocritas” o classe mitja.
3. L’edicte de Milà de l’emperador Constantí Ier al 312 legalitzant i abraçant el cristianisme marca la tercera etapa. És el cristianisme “imperial”, acceptat ja per la societat, que conviu amb les altres religions durant tot el segle IV compartint-hi el marc de l’Estat i la civilització clàssica. Obté privilegis i donacions de l’emperador però no és un contrapoder, només una contracultura sòlidament organitzada a partir dels bisbats. Els soldats, els càrrecs públics i els rics s’hi acosten a totes les províncies de l’Imperi.
4. Al 394, l’Emperador Teodosi Ier fa del cristianisme la religió oficial de l’Estat. L’Església se sent llavors empoderada per xocar i competir amb el món romà tradicional. És el cristianisme ja unit, de vocació majoritària i voluntat d’exclusivitat, que vol construir la nova ciutat de Déu a la terra i és el cristianisme que recull un flux de donacions més i més gran durant tot el segle V.
5. A partir del segle VI, el cristianisme ja ha guanyat la batalla, tot ho impregna i a tot arreu influeix: som a la Cristiandat, fins i tot els bàrbars són cristians.

Hi ha llibres savis. Són els llibres que et fan entendre èpoques perdudes, deixant parlar els vestigis i els documents sense anacronismes i des del més absolut rigor científic però contestant  les preguntes del nostre temps. Aquest n’és un i per això us el recomano.

(1) La família romana és molt extensa: inclou parents en graus molt llunyans i tota mena de “clientes”, és a dir, mantinguts a canvi de favors i suports de tot ordre, materials o polítics.

(2) Un exemple molt peculiar d’aquesta redistribució via donacions a l’Estat és “l’annona”, de la que durant segles gaudien tots els ciutadans de Roma capital sense excepció. Es tractava d’una assignació gratuïta anual per capita molt considerable de blat, a més de vi i oli a preu reduït.

(3) Un acte incomprensible per la cultura antiga i per tant una autèntica innovació social perquè consisteix a renunciar a qui ets i a convertir-te en un altre.

(4) A partir d’aquest moment, l’Església s’instal·la en la contradicció  teològica de ser rica predicant la pobresa, el que donarà lloc a moltíssimes controvèrsies  en el seu sí (franciscans, protestants, teologia de l’alliberament…).

(5) A l’Antiguitat només hi ha un poder, el polític, mentre que durant la Cristiandat sempre conviuran els dos poders encara que amb diferents fases de superioritat entre un i l’altre (són conegudes les disputes entre els reis i els papes).

Arrels profundes

Som a les portes del XIV Congrés del PSC (13-15 / 12 / 2019). Quaranta anys després del seu naixement al 1979 renovant la seva trajectòria de cent anys de vida (el primer Congrés del PSOE després de la seva fundació al 1879 (1) va tenir lloc a Barcelona), el socialisme català continua ben viu i torna a jugar un paper central en la política del nostre país i de tota Espanya.
Malgrat els errors sense dubte comesos i els èxits inqüestionablement assolits (en política morir d’èxit també es dona), el PSC, com tot el socialisme democràtic, s’ha mostrat com una força política molt resilient. Cíclicament a Catalunya, a Espanya i arreu, i sovint des dels propis rengles portant l’autocrítica fins als seus últims extrems (com fa per exemple Ignacio Sánchez Cuenca en el seu últim llibre “La izquierda, fin de (un) ciclo”), s’ha anunciat la desaparició del socialisme i fins i tot de tota l’esquerra. Però els arbres socialistes d’arreu o es mantenen frondosos o sempre rebroten encara que les tempestes polítiques o llargs períodes de sequera els hagin deixat molt malmesos. Els dos últims exemples els trobem en dos països especialmente erms i difícils per al socialisme els últims anys: USA, amb l’enorme penetració de la ideologia socialista entre els joves segons tots els estudis d’opinió i amb la victòria d’aspirants demòcrates (A. Ocasio-Cortez i d’altres) que no renuncien a presentar-se com a Demòcrates Socialistes; i Israel, on a les últimes eleccions municipals una rejovenida candidatura laborista va aconseguir l’alcaldia de Haifa (tercera ciutat del país) amb un programa de gran transformació urbana i d’interculturalitat.
I quina es la raó d’aquesta fortalesa del socialisme democràtic? Al meu parer són les seves arrels profundes, 3 característiques pròpies que l’entrellacen intensament amb les societats modernes, des que al segle XIX s’hi va forjar.
La primera és la ideologia. Hereu directe de l’ideari de la Revolució Francesa -fundadora de la Modernitat-, el socialisme democràtic és l’únic que no vol renunciar a cap dels seus tres valors (llibertat, igualtat, fraternitat) perquè creu que no es poden donar els uns sense els altres: no hi ha llibertat sense igualtat, no hi ha igualtat sense fraternitat. Aquesta ideologia es tradueix en un programa polític sempre vigent que s’adapta als diferents entorns socials de cada moment i de cada país a partir d’una formulació constant: SD = Reconeixement + Redistribució. Reconeixement de drets i de dignitat per a tothom i redistribució d’oportunitats, renda i poder entre tothom via impostos progressius, serveis públics, economia mixta, democràcia i federalisme.
La segona és la forma organitzativa. Ni partit d’avantguarda, ni assemblearisme, ni cabdillismes ni marca-màquina electoral. Els partits socialdemòcrates han estat sempre partits amb l’objectiu de la representativitat directa (de “masses”, se’n deia) a partir de la capilaritat territorial, d’àmplies bases socials i sindicals i de no tenir por a la pluralitat interna. Avui formen col·lectius estructurats i participatius que, lluny de consignes, estimulen el sentiment de pertinença i són tan homologables arrreu com en els temps de La Internacional. Son els partits que més s’assemblen a les seves societats.
La tercera és la vocació de govern. Més que al poder en si, el socialisme democràtic aspira a disposar de la capacitat de governar les institucions. Som una força política sempre disposada, siguin quines siguin les circumstàncies, a asumir lideratges i a no defugir responsabilitats. Això ens fa cometre errors (grans coalicions, per exemple) i ens provoca conflictes però ens dona molta credibilitat institucional a tots els nivells i sobretot ens identifica com a força autènticament transformadora, generadora de millores i canvis reals. Al llarg de decennis, la socialdemocràcia s’ha caracteritzat per conformar equips de govern honestos, pròxims, valents, fiables i realistes, equips que deixen empremta i es recorden.
Per consolidar el nostre projecte a Catalunya i a tota Espanya (com a Portugal, Gran Bretanya o Itàlia o per remuntar-lo a Alemanya, França o Grècia) es tracta doncs de no tallar cap d’aquestes arrels. Són les arrels que ens permeten plantar cara alhora al neoliberalisme i al replegament comunitari-identitari en aquests temps de fragmentació social resultant de la gran crisi 2008 -2014. I són les arrels que hem de reivindicar per continuar essent organitzacions polítiques útils per a milions de persones davant els nous reptes d’aquest segle XXI: globalització, digitalització, canvi climàtic.
Ho sento pels qui voldrien una vida política sense nosaltres: el socialisme democràtic està arrelat a la modernitat i sempre hi serà. Avui, com sempre, Catalunya pot comptar amb nosaltres.

(1) El local de Madrid on es va fundar el PSOE segueix també ben viu

Remenar llibres

Casualment, aquests últims mesos han coincidit diversos trasllats  de casa a la meva família. Això ha fet que per triar-los i per empaquetar-los hagi hagut de remenar molts llibres. I he de confessar que, encara que m’hi hagi vist obligat, ha estat un plaer. Sempre m’han agradat els llibres i sempre han estat molt presents en el paisatge de la meva vida, començant pels de les llargues prestatgeries de casa dels meus pares, però remenar-ne tants i  tan diversos en tants pocs dies no només no m’ha saturat sinó que m’ha produit una gran satisfacció i alhora m’ha fet reflexionar sobre tot el que un llibre pot representar.

Els llibres són evidentment abans de res el seu contingut. Cada un d’ells és un exemple de la creativitat humana, un contingut únic amb voluntat de ser compartit, i per tant amb potencialitat per perdurar, mitjantçant la lectura. Una lectura de ritme diferent segons el gènere del llibre i que podríem comparar amb les nostres formes de beure: la narració s’ha de llegir a grans tirades per poder assaborir-ne la trama (els llibres infantils s’han fins i tot d’acabar), com l’aigua i la cervesa s’han de beure a grans glops per fer-te passar la set; mentre la intensitat de la poesia només es pot degustar a glopets com els licors; i l’argumentació de l’assaig demana un tempo intermig, ni massa fragmentat ni massa perllongat, com un glop de vi que omple el paladar.

Els llibres són també, és sabut, objectes, objectes per tocar i sobre tot per mirar. Objectes funcionals i estètics. Textures i dissenys de les cobertes, tipografies i composicions, paper i encuadernacions amb l’afegit potser d’il·lustracions, de fotografies o mapes poden fer-los més o menys originals i alguns molt atractius com a objectes en sí o com a vehicles facilitadors de la lectura. En aquest apartat destaquen sobretot els llibres d’Art ( i també podem recordar els que abans se’n deien de regal o, pitjor, per fer bonic).

Però el que fa els llibres realment insubstituibles, almenys per a mi, i el que m’impulsarà a partir d’ara, obligat o no, a remenar-los de tant en tant, és la seva condició de porta oberta al passat, el teu propi i el de tots. Repassar una biblioteca és recórrer una trajectòria vital. Cada llibre assenyala un dia i un motiu pel què va ser comprat o regalat (potser heretat, difícilment trobat). Perquè aquell autor, perquè aquell tema? Cada llibre et diu quan va ser llegit, en quin context i amb quin resultat (si és que el vares acabar) i t’interpel·la si encara no l’has llegit. Potser el vas fer servir en un casament o per acomiadar un amic en un enterrament. Potser era d’un besavi llibertari. Potser és d’un autor que ara no suportes.

Remenar llibres et permet retrobar-ne i et fa renèixer l’interès per alguns d’ells, fins i tot per rellegir-los i entendre llavors el que no havies entès o entendre-ho des d’una altra perspectiva. Remenar llibres et porta també moltes sorpreses: entremig de les pàgines hi ha escrits diversos, dedicatòries i papers inesperats, postals, fulles o flors marcides, punts de llibre curiosos i tot tipus de records d’altres temps fets servir per marcar el punt de lectura com factures en pessetes, bitllets d’autobús o tren… I et sorprenen els preus (escrits a llapis, etiquetats o incorporats a la impressió) que marquen el pas del temps però no tant com les editorials desaparegudes (algunes de clara militància política nascudes a l’exili sudamericà) o els llistats d’autors avui ja oblidats en què s’han convertit els recordatoris de les altres obres publicades a la mateixa col·lecció que surten a les últimes pàgines. I definitivament et sorprèn que s’hagin pogut editar llibres sense pròleg o introducció, sense cap referència a l’autor fins i tot sense índex o data de publicació.

Sí, acumular llibres és molt més costós i complicat que guardar fotos o videos i és veritat que molts objectes poden ser bells i que tots porten records i fins i tot que els continguts dels llibres avui poden ser electrònics. Però els llibres són molt més, són autèntics compendis de cultura, bellesa i memòria que activen totes les nostres capacitats quan els tenim entre les mans. Per això us recomano que remeneu llibres: no té preu.