4 anys al Senat

Gràcies a la confiança del meu partit, el passat 20 de desembre vaig poder tornar a ser candidat socialista al Senat per la província de Barcelona. Aquest cop però no vaig quedar entre els quatre més votats (al 2011 vaig ser el tercer, al 2015 el cinquè) i per tant no he reprès l’escó en l’onzena legislatura que va començar el 13/1.

Per això, m’ha semblat que tenia sentit fer un petit balanç del que políticament i personalment han estat per a mi aquests quatre anys al Senat de les Corts Espanyoles i cloure així l’epígraf d’aquest bloc que ha recollit la meva activitat parlamentària.

Ser membre del Grup de l’Entesa pel Progrés de Catalunya  (PSC-ICV) de només 10 primer i després 9 senadores/es m’ha permès ser portaveu en quatre àmbits –Cultura, Foment, Constitucional, Reglament- i per tant participar molt intensament tant en el procés legislatiu (intervenint en 46 projectes i proposicions de llei i Iniciatives Legislatives Populars), com en el control al govern (representant el Grup fins a 158 vegades en Comissions i Plenari per fer preguntes o interpel·lacions en compareixences de ministres i alts càrrecs o debatent mocions amb els altres grups), com en la formulació de propostes alternatives (molt especialment en els cinc debats pressupostaris). Per cert, molt sovint expressant-me en català perquè totes les llengües cooficials poden emprar-se en tots els debats del Plenari en els que només hi tenen dret a participar els membres de la Cambra. Alhora tenia l’encàrrec de seguir molt especialment totes les qüestions vinculades a la ciutat de Barcelona.

Per descomptat que la majoria absoluta del PP i la seva gairebé nul·la voluntat de pactar res amb l’oposició va fer que veiés incorporades poquíssimes (dues o tres) esmenes en tota la legislatura i que només poguéssim consensuar la llei de la Biblioteca Nacional i una moció a última hora, després de mesos de treball, sobre el futur del sector editorial. La resta va ser enfrontament obert en tots els temes:

• Cultura: pujada de l’IVA, propietat intel·lectual i drets d’autor, salvaguarda del patrimoni immaterial, capitalitat cultural de Barcelona i, sobretot, plurilingüisme.
• Habitatge: desnonaments i segona oportunitat, lloguer, rehabilitació-reforma-remodelació i en particular Pla de l’Habitatge.
• Foment: privatització d’AENA i centralització de l’aeroport de El Prat, estació de la Sagrera i corredor mediterrani.
• Constitucional: transparència, canvis al Tribunal Constitucional i suport a les víctimes de desaparicions durant la guerra civil i el franquisme.

I també en un aspecte de la LOMCE o llei Wert que vaig defensar en virtut de la meva formació: l’ensenyament de la filosofia a l’educació secundària.

Pel que fa als debats més generals, malgrat no poder aturar les contrareformes del PP en matèria laboral, educativa, sanitària, de justícia, fiscal i d’altres com a mínim va quedar constància del nostre rotund vot en contra i, fruït en bona part també de la nostra insistència i determinació, la regressió en el dret a l’avortament no va arribar al parlament i en canvi sí que es va aprovar que els recursos d’inconstitucionalitat envers els Estatuts d’Autonomia i les seves reformes s’haguessin de presentar amb caràcter  previ a la seva aprovació (com s’havia fet anteriorment i el que ens hagués estalviat gran part dels problemes derivats de la sentència del TC sobre l’Estatut de Catalunya de 2006). Rectificar per part seva era de savis en els dos casos.

Tota aquesta feina hem intentat fer-la sempre tots els membres del Grup d’Entesa no només a partir de les nostres posicions polítiques sinó coneixent amb el màxim detall l’opinió de tots els sectors afectats o involucrats en cada tema. Pel que fa al meu cas, destaco la interlocució que vaig poder mantenir al voltant la ILP sobre desnonaments, dels projectes de llei sobre transparència i de reforma de la propietat intel·lectual i molt especialment la que em va permetre presentar la proposició de llei del nostre Grup per al reconeixement i empara de la pluralitat lingüística d’Espanya.

Molts mesos doncs de plena activitat que han generat un gran esperit de companyonia i d’aprenentatge mutu amb tots els senadors (Montilla, Sabaté, Guillot, Saura, Bruguera i Boya) i les senadores (Almiñana i Sequera) i també l’equip tècnic (la Clara, la Concha, la Inma i el Luis Guillermo amb el suport puntual i voluntari de la Bàrbara) de l’Entesa. També en els altres grups he trobat moltes persones intel·ligents i capacitades, amb experiència en la política autonòmica o sortides com jo del planter municipal, alguns amb molta personalitat com R. Lerxundi, JM Griñan o M. Iglesias, totes juntes composant un retrat molt ric i divers d’una Espanya que és molt més que Madrid (un Madrid potent i interessant encara que sovint massa capitalí que m’ha agradat conèixer millor del que el coneixia). Però alhora he sentit vergonya de compartir hemicicle amb el corrupte i sempre prepotent F. Granados, detingut mentre era senador, i amb alguns/es altres malhauradament faltats de l’ètica personal i política més bàsica. Tot plegat símptoma del camí que encara s’ha de recórrer en la regeneració política i que potser la nova legislatura ha començat.

A més de políticament actiu i de personalment recompensat per tot el que he après, haig de confessar que m’he sentit especialment orgullós de poder trepitjar els mateixos passadissos i sales que de 1977 a 1982 va trepitjar el meu avi Carles Martí Massagué també com a senador electe i de la primera ENTESA (per la circumscripció de Tarragona). Per a ell va ser el reconeixement a una llarga lluita antifranquista (havia nascut el 1907) i va destacar en la seva tasca parlamentària per l’impuls a l’atorgament de pensions als militars republicans, una tasca que compaginava amb l’Alcaldia de Reus 1979-1983.

Però el meu balanç d’aquests 4 anys està principalment marcat pel fet d’haver participat més de 3 anys i mig als treballs, un cop més infructuosos, d’una Comissió Especial per a la reforma de les funcions del Senat creada a principi de legislatura. Desenes de reunions i debats a porta tancada amb portaveus de tots els grups a partir de moltes compareixences d’experts i dels treballs dels lletrats de la cambra em van permetre reflexionar a fons sobre el rol del Senat en el sistema espanyol d’institucions polítiques. I la veritat és que el que hauria i podria ser el Senat contrasta fortament amb el que és, una cambra legislativa híbrida víctima dels consensos de 1978 que s’anomena territorial i escull els seus parlamentaris pel sistema majoritari barrejant províncies i CCAA però que fa funcions de segona lectura amb una supeditació complerta al Congrés, i encara més amb la seva utilització espúrea per part d’un govern del PP que només pensava en escurçar terminis i evitar-se controvèrsies (la Comissió de CCAA, màxima expressió del caràcter territorial del Senat i creada en l’última reforma del Reglament impulsada per JL Rodríguez Zapatero, només s’ha reunit 2 cops i encara forçada per l’oposició en bloc).

Malgrat tot – ho afirmen des de fa molts anys tots els constitucionalistes- un Senat d’arrel federal és imprescindible per a una Espanya que ja és un estat compost, és a dir amb un mínim de dos nivells de govern clarament autònoms tant en termes legislatius com executius (govern central i CCAA), però mancat d’espais i estructures de cogovern per acordar les orientacions generals o negociar els aspectes concrets dels temes a compartir. Per això, els i les socialistes impulsem una reforma de la Constitució, que és l’única manera de canviar el Senat fins i tot si es vol suprimir, que reduiria el nombre de senadors a 100-150 representants només de les CCAA i tindria com a funció principal dirimir  totes les qüestions relacionades amb l’estructura territorial de l’estat (Estatuts, Administració local, finançament autonòmic…) i amb les competències de les pròpies CCAA (Educació, Sanitat, Agricultura, Serveis Socials…). L’Espanya federal només es pot pensar amb un Senat federal.

Espero que aquesta onzena legislatura que ara arrenca sigui la que definitivament marqui l’inici de la reforma del Senat. Si és així serà una senyal inequívoca de que moltes coses estan canviant en positiu al nostre país i, si a més es decideix ubicar-lo a Barcelona,  serà el símbol de que l’Espanya plural i federal és per fi possible.

Gràcies a tots els qui, interessats en la meva activitat parlamentària, heu seguit aquest apartat del bloc.