150è Aniversari de la Comuna de París

En el context del final humiliant de la guerra franco-prussiana i dels inicis desconcertants de la Tercera República francesa (nascuda durant la guerra després de l’estrepitosa derrota de Sedan i llavors de majoria ultraconservadora), el 18 de març de 1871 una insurrecció popular parisenca contra la confiscació d’uns canons, que havien servit per defensar la ciutat durant el setge recent, desencadena la retirada de la ciutat del govern   i desemboca deu dies després en la proclamació revolucionària de la Comuna de París. Una experiència (emmirallada en el precedent de 1793 -durant la R.F.- i inserida en la tradició teòrica del comunalisme federalista) que va durar fins el 28 de maig quan l’exèrcit governamental, després d’una setmana a sang i foc, va acabar vencent les últimes resistències dels communards.

La Comuna de París és la primera gran revolució d’una ciutat, una revolució en una sola ciutat contra l’Estat (el seu Estat el primer) i contra l’ordre establert (al seu país i arreu), una revolució amb un programa per París que s’ofereix al món.

Es commemoren doncs aquests dies el 150è aniversari d’aquestes deu setmanes de revolució social i política a la segona ciutat més poblada d’aquella època (2M d’habitants). Singular i complexa, fracassada i severament castigada però extremadament poderosa, la Comuna de París va impactar fortíssimament a tota l’Europa del moment i va determinar la història de l’esquerra influint decisivament en el seu rumb, amb un ressò ideològic que s’allarga fins als nostres dies. Fou un dels episodis històrics més interessants i prolífics del segle XIX encara que avui estigui poc present en el nostre imaginari polític.

En aquest sentit, ha estat per a mi un gran plaer poder participar intensament en l’organització de la jornada de la UPEC-Universitat Progressista d’Estiu de Catalunya que el passat 12/5/21 sota el títol “El temps de les cireres” va voler sumar-se a aquesta commemoració reunint experts i professors en sessions obertes al públic per debatre sobre aquest esdeveniment. Preparar i seguir aquesta jornada m’ha permès aprofundir i entendre encara millor el significat de la Comuna de París de 1871 i per això m’atreveixo a tornar sobre aquesta qüestió oferint una lectura complementària, però des de la mateixa mirada, del que vaig exposar en una entrada al juny de 2019 després d’unes primeres lectures i reflexions.

La Comuna de París: una revolució ciutadana

La proximitat en francès dels termes comuna (commune) i ciutat (cité) és molt gran perquè commune s’utilitza per designar els municipis, siguin petits o grans, alhora en la dimensió polític-administrativa i en la de col·lectivitat humana propera. Així, seguint aquesta aproximació semàntica, es pot veure la proposta revolucionària de la comuna-ciutat de París com un desplegament de la condició ciutadana en tota la seva extensió: de l’àmbit polític (citoyenne) a l’espai urbà (citadine).

La Comuna és una revolució ciutadana-citoyenne perquè no té ni líders (els dirigents canvien tot sovint i són molt diversos), ni organitzacions de referència (els partits no existien, els sindicats eren molt recents i la AIT molt petita), ni jerarquies (era el que es volia abolir). El protagonisme és de la ciutadania en general, una ciutadania que inclou homes i dones veïns de la majoria dels barris i de totes les classes populars (molt més enllà del encara minoritari sector obrer) i també de classes més benestants, una ciutadania que, en les eleccions (encara per sufragi universal masculí), vota majoritàriament (descomptats els que han marxat de la ciutat) a favor dels communards i en el dia a dia participa activament a la política comunal mitjançant els càrrecs revocables i la defensa (a la milícia de la Guàrdia Nacional primer i després a les barricades) però sobretot en els clubs o assemblees locals on diàriament hi ha debats amb els delegats de la Comuna. Aquesta condició ciutadana s’expressa també en les nombroses xarxes de solidaritat i ajuda mútua directes i autoorganitzades que es posen en marxa per fer front a molts dels aspectes de la vida quotidiana i té el seu caràcter més simbòlic en la confraternització racial i nacional que es viu als carrers: parisencs i nouvinguts, als últims anys o als últims dies, de tota França, de les colònies i d’arreu d’Europa (garibaldistes italians i polonesos exiliats en particular) somien i resisteixen plegats.

Alhora, la Comuna és una revolució ciutadana-citadine perquè la seva dinàmica principal es basa en la reapropiació urbana, social i cultural de la ciutat. La reapropiació urbana passa, en contraposició a les grans reformes imperials d’Haussmann carregades d’especulació i segregació, per l’ocupació arreu de l’espai públic i dels edificis buits o abandonats per activitats col·lectives i equipaments de servei públic (tallers, escoles, dispensaris, balls, clubs de debat…). La reapropiació social es fa palesa cada dia en la proximitat veïnal, en la vitalitat dels barris, en el reequilibri territorial de la ciutat i molt especialment en l’accessibilitat a l’habitatge de lloguer. La reapropiació cultural és també molt notable: llibertats, reconeixements, lleure i gaudi, embelliment i paraula han d’estar, de dret i de fet, a l’abast de tothom sense excepcions, sortint del seu ús privatiu i ostentós i lluny de la repressió moral (coeducació en un ensenyament públic i laic, equiparació dels fills naturals, divorci i  parelles de fet, parcs oberts, accés als museus, espectacles públics, pràctiques artístiques, publicacions de diaris i llibres, abolició de la prostitució…). Aquesta reapropiació cultural de la ciutat és el que la professora K. Ross anomena el “luxe comunal”.

Per uns, aquesta predominant característica ciutadana de la Comuna va ser el punt clau per mantenir la seva fortalesa i el seu esperit , per altres la font de les seves debilitats pràctiques per decidir i executar les decisions.

La Comuna de París: una revolució per una República Democràtica i Social Universal

Però la Comuna de París és una revolució ciutadana encara en un sentit addicional, el sentit més immediat del terme ciutat. És la revolució d’una ciutat que vol estirar d’altres ciutats a França i a tota Europa, una revolució fora de la nació, alhora infranacional i supranacional,de la ciutat al món, que vol ser la llavor d’una república universal en base a la federació successiva de Comunes. Encara que els communards es consideren patriotes i la seva revolta inicial és contra l’armistici vergonyant que claudica front l’invasor, la seva ambició és desfer l’estat-nació, desfer-lo en Comunes i reconstruir-lo federadament amb un paper molt menor i diferent.

Des del punt de vista ideològic, aquesta Comuna d’arrels locals i vocació universal entrecreua l’audàcia inicial blanquista (Auguste Blanqui deia que primer s’havia de fer la revolució i després ja es discutiria per a què), el simbolisme jacobí (els vells jacobins que eren majoria a la Comuna van reimplantar la marsellesa, el calendari de 1792 i van enderrocar la napoleònica Colonne Vendôme), el relat proudhonià (espontaneïtat, mutualisme, democràcia directa, afebliment de l’Estat i aprimament de la burocràcia, negligència pels diners i el Banc de França que no van ocupar, desconfiança en la guerra i l’ordre públic), les aspiracions de l’AIT en minoria (l’Associació Internacional del Treball és la única força obrera estructurada i lluita per les millores dels treballadors/es i les transformacions econòmiques) i sobretot l’esperit (redistribució de “sabers, havers, poders” i “luxes”, laïcisme però llibertat de culte, abolició de la pena de mort i prohibició de la prostitució, tallers cooperatius) de l’anterior i inconclusa revolució de 1848.

Per això, la Comuna és lluny, malgrat el discurs oficial del comunisme d’anys després, del marxisme (no hi ha apropiació dels mitjans de producció ni abolició de la propietat) i de la revolució proletària i en canvi es defineix a sí mateixa com a República Democràtica i Social seguint un dels grans lemes de les reivindicacions populars del segle XIX: la bandera vermella que senyoreja la Comuna és la bandera de la RDS que finalment farà reals i efectives la Llibertat i la Igualtat amb Fraternitat (la fraternitat es va incorporar a la constitució francesa precisament al 1848 en el breu període de la Segona República).

La Comuna de París: una revolució de la Modernitat

La Comuna de París és un episodi emblemàtic de la Modernitat tot just nascuda a cavall dels segles XVIII i XIX i en la que, un cop desbordats els estaments delimitadors en què s’organitzava l’antic règim, existeix un pols constant entre les noves i les velles classes primer i  entre i dins de les noves classes després, per compartir i/o disputar la riquesa, el saber, el poder, l’espai i el gaudi que tots els recursos portats pels nous temps poden oferir.

Un episodi certament fracassat i trepitjat (sí, els vencedors fins i tot van erigir un gran monument per remarcar-ho: el Sacré Coeur de Montmartre on els insurrectes havien defensat els seus canons i desencadenat la revolució) però que va perdurar durant molts anys en tots els debats de l’esquerra (com a model a no seguir, com a prototip a imitar o com a pas previ a aprofitar) i que va tenir unes conseqüències polítiques i ideològiques molt rellevants a nivell internacional [ho explico a l’entrada abans mencionada].

I, al llarg de tota la Modernitat, la Comuna reviu també en totes i cada una de les lluites que se li assemblen. Louise Michel, una de les heroïnes que va poder sobreviure a la Comuna, va dir fins al final dels seus dies “tornarem”. I efectivament, al cantonalisme espanyol de 1873, a l’arrencada de la revolució russa, al juliol de 1936 i a les brigades internacionals, al maig francès de 1968 i fins i tot al 15M i a l’Occupy Wall Street retorna la flama de la Comuna de París. Una flama que, segurament, és un dels millors símbols de la continuïtat durant tota aquesta Modernitat d’una de les tres, avui la més amagada i oblidada, grans corrents del socialisme: l’anarquisme (les altres són el comunisme i el socialisme democràtic). En el cor de la Comuna, mirat des d’avui, el batec que més hi destaca i sobretot el que millor la representa és la forma anarquista del socialisme (entès com la voluntat política de transformar els fonaments socials i econòmics, més enllà de només els institucionals, de les nostres societats per portar-les a una unió lliure entre iguals).

1871 La Comuna de París

Sepultat pels esdeveniments del segle XX, la Comuna de París és avui un episodi històric gairebé oblidat, fins i tot a França, però sens dubte es tracta d’un dels moments més importants del naixement de la política moderna, i en particular del socialisme, al segle XIX.

La Comuna de París va ser una nova flamarada revolucionària sorgida, com la de 1830 (que va donar lloc a la liberalització del país amb el canvi de dinastia dels borbons als Orleans) i la de 1848 (que va portar la breu II República), de les brases, encara ben vives per a molts sectors de la societat francesa, de la Gran Revolució  inconclusa de 1789 en el seu procés cap a una autèntica llibertat+igualtat+fraternitat.

Aquest cop, l’espurna és el profund sentiment de frustració i traïció que té el poble de París després de l’humiliant derrota de l’exèrcit imperial francès a mans del també imperial exèrcit prussià i que els obliga a una rendició no volguda i signada per un govern que ha abandonat la capital. El buit de poder evident a la ciutat fa la resta.

Van ser deu setmanes (des de la revolta inicial de la guàrdia nacional de París el 18 de març contra el seu desarmament ordenat per donar compliment a l’armistici, fins al sometiment dels últims reductes insurrectes resistents el 28 de maig després d’una setmana a sang i foc per part de l’exèrcit) d’una experiència revolucionària plena que des del primer moment s’autobateja com la Comuna evocant conscientment alhora la institució jacobina de 1793 i la proposta comunalista proudhoniana (1) de sobirania local i federativa.

Deu setmanes d’un París que es vol independitzar de les institucions del país i construir el seu propi model social alternatiu al vigent en molts aspectes:

– democràcia “directa”, és a dir sufragi universal (masculí) per establir mandats imperatius amb revocació possible en tot moment a tots els àmbits i nivells (barri i municipi, milícia i policia, empreses…) sota el control assambleari popular dels “clubs” revolucionaris

– jurats populars en comptes d’un poder judicial diferenciat

– laïcisme amb total separació entre Església i Estat, fent de la religió un assumpte privat

– educació bàsica obligatòria, gratuïta i laica

– milícia local que només s’activa en cas de necessitat però que fa de tot ciutadà un soldat en defensa de la Comuna per substituir l’exèrcit nacional, professional i permanent

– abolició de la prostitució

– implantació progressiva de l’organització cooperativa del treball en tots els sectors productius per superar el repartiment injust de la renda i per tant de la riquesa

Penseu-hi: en ple creixement dels estats-nació (precisament ideats pel bonapartisme francès) i a contracorrent del pols ideològic entre el liberal-capitalisme emergent i el conservadurisme tradicionalista en declivi, la capital de França s’alça en armes per reclamar, i tractar d’imposar per la via dels fets, la dissolució de l’estat i la seva transformació en una República Democràtica i Social federativa de totes les comunes municipals franceses autogestionades.

L’impacte arreu va ser fortíssim, en especial a la pròpia França com ho testimonia la repressió brutal que van patir els “communards” (20.000 morts entre víctimes dels combats finals sense cuartel i afusellaments sense judici; 40.000 presoners jutjats en consells de guerra entre els quals 10.000 condemnats a pena de mort, treballs forçats, deportació o presó; i 10.000 exiliats a Gran Bretanya, Bèlgica o Suïssa), i les seves conseqüències molt rellevants en termes polítics i ideològics.

D’entre les conseqüències polítiques, en destacaria tres:

  • La difusió del marxisme. Malgrat el marxisme no va jugar cap paper en la Comuna ni en termes programàtics com hem vist (la seva inspiració és bàsicament proudhoniana, un dels grans enemics teòrics de Marx) ni en termes de lideratge (dels 79 membres que conformaven la Comuna, la majoria eren vells jacobins que es miraven al mirall de la Gran Revolució de 1789-95 o seguidors d’A. Blanqui (2) i només una minoria eren membres de l’A.I.T. o Iera Internacional i encara més de la seva branca anarquista que de la marxista) i malgrat el propi K. Marx considerava un error haver iniciat aquella revolució precipitada en termes de procés històric (el que no vol dir que no sentís total simpatia i admiració pels “communards”, entre els que hi havia amics seus personals i de les seves filles com P. Lafargue, i que no alabés la seva gesta un cop acabada (3) ), els vencedors van atribuir a Marx i a la A.I.T. en una exitosa campanya de propaganda internacional la direcció intel·lectual i política de l’ “espantosa” revolta amb l’objectiu de demonitzar-lo a ell i als seus postulats per sempre més. Però l’efecte va ser tot el contrari i per primer cop el marxisme es va popularitzar i el Manifest del Partit Comunista que des de la seva publicació el 1848 havia tingut un ressò molt minço entre els treballadors va començar a esdevenir un text de referència per als obrers organitzats de tot el món, com ho prova les seves nombroses reedicions a molts països a partir de 1872. El marxisme, una de les corrents de pensament més dominants del segle XX, va agafar doncs la seva primera embranzida sota els efectes de la Comuna.
  • L’aparició dels partits socialistes. El debat sobre les raons del fracàs de la Comuna va acabar amb el trencament de la fràgil unitat de la Iera internacional, certificat al Congrés de la Haya de 1872. Molts dels seus membres havien arribat a la conclusió que el nucli del problema era la insuficient organització política del moviment obrer en termes d’estructura, formació, propaganda, continuïtat, capacitat de representació i interlocució etc i que sense partits obrers de masses actuant directament en l’espai político-institucional mai es podrien canviar els fonaments del sistema socio-econòmic. Calia deixar enrera el funcionament horitzontal i d’afiliació directa de sindicats, mutualitats o altres organitzacions obreres a la A.I.T. per crear nous partits unitaris d’àmbit nacional, que després es coordinarien entre sí a nivell internacional, partits que es presentessin a les eleccions per guanyar visibilitat, recursos i poder de negociació (entrar a governar era llavors impensable). Evidentment, els sectors anarquistes, fossin proudhonians o bakuninistes (4), hi van estar en contra i van mantenir el seu camí seguint el model anterior però la resta del moviment obrer socialista des de les trade unions angleses fins als comunistes va assumir aquests postulats i va començar a forjar partits socialistes unitaris (encara que amb noms diferents) a tots els països. Alemanya va ser el primer al 1875 al Congrés de Gotha, Espanya dels primers amb la fundació del PSOE al 1879 i França l’últim al 1902 i alhora al 1889 es va constituir la Internacional Socialista o II internacional. Així, l’experiència traumàtica de la Comuna precipita el primer gran trencament de la família socialista i l’aparició dels partits socialistes a l’escena política, molts dels quals encara existeixen.
  • La configuració del model “soviètic” de revolució. La tesi leninista segons la qual les masses no fan la revolució sinó que segueixen una avantguarda plenament conscienciada, formada i disciplinada disposada a tot per aprofitar l’oportunitat tàctica (com és el cas d’una frustrant derrota militar o d’una esgotadora guerra impopular) prescindint de la maduresa de les condicions econòmiques i socials estructurals, és una idea manllevada a A. Blanqui i posada en pràctica per primer cop pels blanquistes aquell 1871. Alhora, la Comuna és també el primer intent de fer residir el poder polític en una estructura d’assamblees o consells (“soviets” en rus) de ciutadans compromesos que exerceixen el control de totes les funcions legislatives, executives i judicials incloent-t’hi exèrcit, policia, sistema productiu… i on els dirigents són administradors a tot hora revocables de les seves decisions. És una forma de poder en nom del poble que s’oposa explícitament a la forma parlamentària de la democràcia representativa. Al 1917 a Rússia amb èxit i al 1918-1919 a Alemanya i a Hongria sense èxit, el model “soviètic” de revolució es va posar de nou a prova i des de llavors és present a l’imaginari polític de tota la humanitat.

D’entre les conseqüències ideològiques, la principal és el desenvolupament del comunisme llibertari o anarcocomunisme. Fruit de l’experiència comunal i coincidint en el seu exili a Suïssa, part dels sectors anarquistes més directament implicats a la Comuna (Elisée Reclus al capdavant) i el cercle rus de P. Kropotkin fan evolucionar el pensament llibertari cap a posicions més internacionalistes i comunitàries, travessades per les idees de solidaritat espontània i ajuda mútua directa sense cap intermediació funcional, i per tant l’allunyen de l’anarquisme individualista de Proudhon i fins i tot de les tesis més col·lectivistes de Bakunin. Pren forma així un corrent importantíssim de l’anarquisme que serà molt influent durant tota la primera meitat del segle XX (la FAI espanyola n’és un bon exemple). Precursor de l’ecologisme entre d’altres, el seu ressò reviu avui en molts plantejaments polítics alternatius.

I al costat d’aquestes grans herències de la Comuna, no em resisteixo a deixar-ne palesa una altra de més simbòlica però igualment important per a tots els i les socialistes del món: la lletra de la “Internacional” va ser escrita per el “communard” Eugène Pottier durant algun dels 72 dies de desori i esperances de la Comuna. Tampoc seria just deixar de mencionar l’enorme rèplica que va tenir a Espanya la Comuna amb l’aixecament cantonal de 1873 (Cartagena al capdavant de més de 20 ciutats) durant la nostra efímera Iera República.

Voldria pensar que d’aquí a un any i mig, quan arribi el 150è aniversari de la Comuna de París, l’esquerra i en particular el socialisme d’avui, diferent però també hereu d’aquell socialisme inicial d’ampli abast ideològic, serem capaços d’apropar-la al gran públic i posar de manifest el seu enorme valor històric.

(1) Pierre-Joseph Proudhon (1809-1865), filòsof i polític, socialista llibertari pare de l’anarquisme

(2) Auguste Blanqui (1805-1881), revolucionari socialista seguidor de l’ala més radical de la Revolució Francesa (Hébert i Babeuf)

(3) Marx va escriure a l’estiu de 1871 un llarg text adreçat al Consell General de la A.I.T. on reflexiona sobre la Comuna. Avui se’l coneix com “La guerra civil a França”

(4) Mikaïl Bakunin (1814-1876), polític i teòric anarquista molt sovint enfrontat a Marx

Bibliografia mínima:

Jacques Rougerie “La Commune et les Communards” FOLIO 2018

Albert Olivier “La Comuna” Alianza Editorial 1971

Kristin Ross “Lujo comunal. El imaginario político de la Comuna de París” Akal 2016