El 4 de febrer de 2006, com a regidor del Districte de Ciutat Vella, vaig viure molt de prop els incidents que aquella nit van tenir lloc davant del Palau Alòs del carrer Sant Pere més baix (llavors completament atrotinat i seu d’un negoci il·legal de raves de pagament) i durant els quals va ser brutalment agredit un agent de la Guàrdia Urbana de Barcelona que procurava controlar el perill de sobreaforament de l’edifici. Al cap de poques hores, diverses persones varen ser detingudes i posades a disposició judicial iniciant-se un procés que al 2008 les va condemnar a diferents penes de presó.
Quan al 2015 aquests fets lamentables van saltar a l’opinió pública, mitjançant la denúncia per part del documental “(Barcelona) Ciutat Morta” d’una conspiració institucional que havia portat a culpar d’aquell atac a uns innocents, no em vaig estar d’intervenir públicament per mirar de desmentir aquesta nova versió dels fets que semblava convèncer quasi tothom.
Avui, cinc anys després, el què ha “mort” és el documental. I tampoc vull deixar de parlar-ne: el present escrit és una reflexió sobre tot el ha representat en termes polítics la trajectòria d’aquest film.
Primera part
L’any 2013 la productora Metromunster va produir el documental “Ciutat Morta” per cridar l’atenció, a partir del cas concret dels condemnats pels fets del 4/2/06, sobre la injustícia i la corrupció del sistema i sobre la gentrificació social i urbana d’una Barcelona venuda al turisme. Metromunster, fundada al 2010, es declarava a sí mateixa al servei del moviment social i artístic alternatiu i antisistema i entre els seus principals membres comptava amb una activista de les CUP, Natàlia Sánchez, que després seria diputada al Parlament de Catalunya.
La tesi del llarguíssim documental (2h), seguint els arguments dels impulsors de la campanya “Des-muntant el 4-F” amb la mare d’un dels processats al capdavant, era que, per pura venjança i davant la impotència de no haver pogut arrestar el vertader culpable de l’agressió que va deixar molt malferit l’agent de la GUB, la policia va arrestar tres joves sudamericans d’estètica contracultural que no hi tenien res a veure i, després d’esborrar proves que apuntaven d’altres sospitosos i torturar-los, va bastir un procediment inculpatori falsejat que el poder judicial va consentir i assumir. Tots els arguments del documental en favor dels condemnats eren doncs els mateixos que els seus advocats havien esgrimit davant dels tribunals i per tant havien quedat refutats per totes les actuacions judicials (en particular el que deia que l’autèntic culpable de l’agressió era algú que havia deixat caure des del balcó del Palau Alòs un test contra l’agent -seguint el que l’endemà havia explicat, mal informat, el propi alcalde J. Clos- i no el principal acusat, Rodrigo Lanza, que era fora de l’edifici i afirmava no haver llançat la pedra que havia impactat contra el cap del guàrdia, tal i com deia la sentència).
Però cinc anys després del judici s’havien produït dos fets que els donaven nous elements en favor de la tesi conspirativa: una altra de les persones processades, Patricia Heras, s’havia suïcidat durant un permís penitenciari i dos dels companys de l’agent agredit, que havien portat part de les diligències i testificat en el judici, tenien ara ells una condemna per tortures a un detingut i encobriment dels seus actes. I és amb aquest nou context incorporat al relat audiovisual, que el documental arrenca la seva difusió.
La seva presentació i primera projecció va tenir lloc en un cinema okupat de Barcelona, rebatejat a partir d’aquell dia amb el nom de Patricia Heras, amb poca repercussió més enllà del propi moviment. Tot i així, els seus dos directors i alhora impulsors de la productora, presenten “Ciutat morta” a diversos festivals de cinema i, contra pronòstic, obtenen un premi al festival de cinema de Màlaga del 2014.
Amb la gran dosi de credibilitat que li dona el premi, el documental comença a córrer per les xarxes socials en àmbits cada cop més amplis que van atorgant-li una àuria de gran treball d’investigació amb un poderós missatge social. Llavors, els sectors polítics emergents, i molt propers a la productora, del moment (Podemos que, amb Barcelona en Comú, vol consolidar a les municipals de 2015 els seus magnífics resultats a les europees de 2014 assaltant el cel i les CUP que, amb només 4 diputats al Parlament de Catalunya, estiren d’un moviment independentista en plena progressió) decideixen intentar convertir-lo en una arma polític-electoral pensant que una part molt considerable de l’opinió pública pot ser-hi receptiva (en un clima propici de descrèdit institucional que comença a créixer a partir de la recent confessió de J. Pujol) , el que reforçaria i eixamplaria el suport a les seves posicions. El camí que escullen per fer-ho és aconseguir que s’emeti per TV3, amb l’objectiu de, a més d’arribar a l’audiència puixant de l’emissora, posar la producció en el mainstream traient-la dels marges, encara que siguin molt prestigiosos, i aconseguir definitivament la condició de versemblança per al seu discurs explícit (el complot malvat contra uns innocents) i implícit (la corrupció ha arribat tant lluny que cal un cop de timó radical).
Durant mesos ho demanen i no se’n surten, tal i com reiteradament posa de manifest al Parlament el diputat cupaire David Fernández. Però finalment, quan ja s’acosten les eleccions municipals del maig 2015, els estrategues de CDC, decidits a fer d’Ada Colau l’adversari que reagrupi el vot moderat de Barcelona en torn de Xavier Trias i li asseguri una reelecció dubtosa i, a més, a ajudar a l’entrada de les CUP al consistori barceloní per mirar de tenir-hi una majoria independentista, accepten la proposta i permeten l’emissió del documental. Serà un dissabte al vespre al canal 33 (finalment el dia 17/1/2015) en el marc del programa del prestigiós crític cinematogràfic Alex Gorina i sense cap contextualització ni prèvia ni posterior a la projecció. Els dies previs a l’emissió, a la forta promoció de la pròpia TV3 durant la seva programació s’hi suma una extensíssima campanya de notorietat per part de les xarxes independentistes que aixequen l’expectativa titllant el documental d’autèntica bomba política. I per si no n’hi hagués prou, un jutge obliga a suprimir-ne cinc minuts d’emissió per preservar l’honor d’un comandament de la GUB que es considera injustament ultratjat pel guió i el documental queda automàticament impregnat de l’atractiu de les obres censurades.
El resultat de tot plegat és una audiència descomunal, mai vista al canal 33 (20% de quota i 569.000 espectadors), que queda commocionada. De retruc el documental i el cas que tracta s’instal·len al centre de l’actualitat informativa de l’endemà a tots els mitjans d’informació: l’efecte buscat ha quedat plenament aconseguit i la polèmica es desferma a l’opinió publica i publicada. Es produeix un fenomen d’alienació col·lectiva i una onada acrítica, que es creu sense el més mínim dubte la versió del documental i envaeix tots els racons de la societat catalana, es posa a demanar la revisió del judici davant la perplexitat de tots els periodistes especialitzats en successos i tribunals que havien seguit personalment el cas i que són els únics (a part dels directament implicats) que gosen qüestionar la indignació sobrevinguda i la nova veritat.
Els límits als que arriba l’onada són insospitats:
. La televisió pública de Catalunya decideix estirar tant com pot el fil de l’impacte de la seva emissió i al cap de pocs dies convoca, també en horari prime time,un debat sobre el tema en el que accepta l’aparició remota d’un encaputxat anònim que diu, sense aportar-ne cap prova, que ell és qui realment va ferir l’agent llençant el ja famós test des del balcó del Palau Alòs i que quan prescriguin els fets es donarà a conèixer.
. Intel·lectuals i periodistes de llarga i prestigiosa trajectòria, obviant que la sentència ha estat des del 2008 recorreguda i confirmada primer per la pròpia Audiència de Barcelona i després fins i tot ampliada pel Tribunal Suprem; que la conxorxa hauria d’implicar la judicatura en diverses instàncies i moments, tres cossos policials diferents, els metges de l’hospital del mar i els metges forenses, diferents funcionaris municipals i els treballadors de la neteja viària; que el Col·legi d’advocats de Barcelona ja havia analitzat el cas en una comissió independent i emès un informe escrit que no detectava res que justifiqués invalidar el procediment seguit; que els serveis socials havien acreditat les causes del suïcidi de P. Heras en raons personals alienes als fets jutjats i d’altres aspectes que una mínima racionalitat demana si més no valorar i contraposar al relat del documental, s’afegeixen sense complex a les veus oportunistes i a les veus programades d’ A. Colau, J. Asens, P.Iglesias, D. Fernández i de molts altres polítics (recordo per exemple G. Rufián o la dirigent de C’s a Catalunya Sonia Sierra) que demanen justícia i fan una esmena a la totalitat del nostre sistema institucional esquinçant-se les vestidures.
. El jurat dels premis ciutat de Barcelona, imbuït del mateix esperit, acorda atorgar al documental un dels seus premis i en l’acte de recollida al Saló de Cent els seus autors menystenen l’alcalde mentre tothom els riu l’acudit.
. I el més increïble: el Ple del Parlament de Catalunya i el Ple de l’Ajuntament de Barcelona, saltant-se la separació de poders en la seva forma més elemental, arriben a aprovar per unes majories molt àmplies, que inclouen gairebé tots els partits, la petició expressa i directa al poder judicial de tornar a reobrir el cas en base al què formula el documental, obligant al TSJC a una resposta per escrit reprovatòria del legislatiu també sense precedents.
No cal dir que l’encaputxat no va reaparèixer mai més, ni que les exhaustives revisions d’expedients fetes per múltiples instàncies administratives arran de les peticions no van trobar cap irregularitat, ni que cap defensor dels acusats va poder aportar cap element objectiu nou per intentar reobrir el procediment.
Amb el pas de les setmanes l’efervescència va baixar però la ferida social va quedar sense tancar perquè ni el documental va servir per canviar efectivament res del cas 4-F i ni ningú li va retirar el seu suport. I el que sí que va passar és que Ada Colau va guanyar les eleccions municipals de Barcelona i que les CUP van obtenir per primer cop tres regidors al consistori i, a les eleccions catalanes anticipades a la tardor de 2015, deu diputats: uns resultats que de ben segur no van ser conseqüència directa de l’emissió del documental sinó l’expressió política de les causes socials que van fer possible l’èxit sorprenent de l’un i dels altres.
Així, el 4 de febrer de 2016, just deu anys després dels fets i només dos anys després de la presentació del documental, quan la campanya “Desmuntant el 4-F” intenta sense suport polític una nova fita mediàtica, amb l’edició d’un llibre commemoratiu (curiosament presentat en un Palau Alòs que l’Ajuntament ja molt abans del 2015 ha convertit en un gran equipament públic tal i com estava previst), es tanca el cercle i la nova proposta torna a només obtenir un petit ressò dintre dels límits del propi moviment.
Segona part
A partir d’aquell moment semblava que tot quedaria estancat i que en el gruix de l’opinió pública romandria per sempre l’ombra inconcreta de la sospita, i en la més activa i informada, com a molt, planaria el dubte entre si realment el documental tenia raó (i el que passava és que havia arribat tard i ja no podia fer-se res d’efectiu en el cas, més enllà de la denúncia i la reprovació moral del sistema com a vacunes per al futur) o en veritat la seva tesi era infundada (perquè no podia ser que una injustícia tant gran posada sota els focus d’una forma tant aclaparadora no pogués moure ni un mil·límetre la situació legal dels encausats).
Però al desembre de 2017 el teló es va tornar a aixecar: R. Lanza havia tornat a ser detingut per una agressió salvatge, en aquest cas amb resultat de mort (la del client d’un bar que duia uns tirants amb la bandera espanyola) i a Saragossa (on residia des que havia sortit de presó). Acusat inicialment d’homicidi, després de dos judicis amb jurat popular, finalment aquest 2020 ha estat condemnat pel tribunal a vint anys de presó per assassinat.
Finita la comèdia, primera estocada de mort al documental. El personatge principal ja no se sustenta: no era una víctima, era un agressor i a més reincident. A partir d’aquí el castell de cartes s’ensorra i queda clar que el film no era ni la revelació sensacional d’una conspiració que exemplifica la corrupció del sistema ni tant sols la crònica exagerada d’un error judicial sinó un exercici de propaganda sense escrúpols que no dubta a utilitzar el suïcidi d’una persona i a manipular els fets per construir una història falsa de bons i dolents al servei d’una ideologia.
I encara més, a l’estiu de 2020 la productora Metromunster anuncia el seu tancament en una carta pública. A la carta, demanant excuses als seus seguidors, justifica la mesura en el fet que un dels seus dos impulsors, i co-director del documental, ha tingut durant els últims temps comportaments (assetjaments sexuals i laborals, manipulacions comptables…) tant absolutament impropis i incompatibles amb les bases fundacionals del projecte que ha destrossat i tornat inservible la productora com a vehicle d’iniciatives de transformació social.
Segona estocada de mort, definitiva. Ja no hi ha debat: la trampa i el cartró no eren només al documental sinó a la productora que el dissenya i el crea. Al film no li queda ni un bri de credibilitat i als seus creadors tampoc. No s’ho creien, sabien que era mentida. El documental “Ciutat morta” ha mort, ell sí que era el fruit corrupte d’una conspiració, d’una manipulació.
I tanmateix, malgrat pugui donar-se l’episodi per tancat, malgrat el temps hagi posat les coses al seu lloc, com passa tant sovint, i ara personalment tingui una sensació d’alleugeriment i de reconciliació amb l’explicació dels fets, no crec en absolut que no se n’hagi de parlar més. Al contrari, un cop demostrada finalment la naturalesa i la intenció del documental, les constatacions que ens deixa la seva trajectòria són fins i tot més punyents:
. la doctrina “la fi justifica tots els mitjans” està molt estesa. Els productors la van invocar per anomenar un relat de part reconstrucció de la veritat (contra el sistema opressor la mentida també és vàlida), els polítics afins o complaents la van practicar per buscar rèdits (a les següents eleccions o en el camí d’alliberament nacional), TV3 no se’n va poder estar (tot per l’audiència).
. la pèrdua del sentit crític és un perill per la democràcia. Una comunitat impermeable al raonament obert, contrastat, qüestionable difícilment pot ser plural i integradora. Només entendre el que vols sentir, el que prèviament ja creus i simplement vols reafirmar, impossibilita el debat com a avantsala del pacte democràtic entre diferents. És tant imprescindible que es puguin produir tot tipus de documentals com que s’hagin de contrastar i se’ls pugui criticar i rebatre públicament.
. deixar-se endur per el corrent és una mala política. Tots els partits que no van plantar cara al relat del documental, encara que no el veiessin clar, per por de dur la contrària, deixant orfe de referència el seu espai, ho van pagar a les urnes. Abonar tàcticament per activa o per passiva les tesis dels adversaris no és mai una bona idea.
. la petjada de la gran crisi de 2008 va ser molt profunda. El periple de “Ciutat morta” només s’entén a partir del terreny abonat per el descrèdit de les institucions en la seva incapacitat de fer front a la crisi econòmica (i fins i tot per retroalimentar-la) i en el pes de la corrupció destapada. Una mostra més d’on beuen els populismes de tot ordre.
En definitiva, la vida i mort del documental “Ciutat morta” és una experiència col·lectiva que cal guardar sempre en el rerefons de la memòria, que hauríem de tenir sempre present: travessa i relliga molts aspectes essencials de la nostra realitat social i política.
Socialisme ve de societat 