Queden 414 dies

“Queden 414 dies per canviar el govern Trias pel govern socialista de Jaume Collboni. Queden 414 dies perquè les escoles bressol tornin a ser una de les grans apostes politiques de Barcelona per eradicar les desigualtats.”

L’evidència empírica avala a les llars d’infants o escoles bressol com una de les polítiques públiques més eficients per reduir les desigualtats. Però no tan sols tenen aquest efecte sinó  que també alliberen a les dones d’haver de fer front en solitari als costos, en temps, diners, etc. de tirar endavant la família i augmenten  la seva participació al mercat laboral. Permeten  a moltes dones la possibilitat a pensar en tenir fills, exercint així el seu dret a ser mares, si així ho volen.

Un dels problemes principals de la desigualtat és que pot venir determinada des del naixement, abans que la persona prengui cap decisió. Els fills d’una família amb pocs recursos normalment trauran pitjors notes i tindran més dificultat en l’aprenentatge, reduint-se així les seves possibilitat d’accedir a l’educació superior, etapa directament lligada amb el nivell de renta i benestar futur d’una persona. La millor manera de trencar aquest cercle segons les receptes d’entre altres el premi Nobel d’economia James Heckman, és invertir en programes d’educació infantil universals i gratuïts, concretament en programes de 0-3 anys.

La immensa majoria de dones de Catalunya i Espanya tenen l’expectativa de tenir 2 o més fills però la realitat és que en molt pocs casos n’acaben tenint més d’un. Aquesta diferència és fruit d’una mala organització social que es podria corregir amb 4 mesures bàsiques segons tots els estudis comparats: incorporant definitivament i massivament la igualtat de gènere, facilitant de veritat els permisos de paternitat, garantint contractes a temps parcial després de la baixa per maternitat o paternitat i sobretot donant una oferta d’escolarització de 0-3 anys, publica i assequible, per cobrir tota la demanada.

Per això crec que es pot dir que la construcció i manteniment d’escoles bressol, plantejades des del principi com una part integral del model educatiu i no com un aparcament per a nens, segurament ha estat una de les polítiques dels 32 anys de governs socialistes de Barcelona que més ha afectat la vida de diverses generacions de ciutadans i ciutadans i que hauria d’arribar el més aviat possible a la seva universalització. L’actual govern municipal ha escollit prioritzar altres projectes i desvirtuar l’objectiu original d’aquest programa. Queden 414 dies per les eleccions municipals de 2015. Queden 414 dies per decidir que això no passi, canviant el govern Trias pel govern socialista de Jaume Collboni. Queden  414 dies per què Barcelona torni a donar el millor de sí mateixa.

BCN World ens roba… el nom

En el seu dia ja va quedar palesa la nostra oposició frontal a Eurovegas (que afortunadament ha fracassat a tota Espanya) però el seu projecte successor apadrinat per la Generalitat, Barcelona World, busca ara la oportunitat de consolidar-se mitjançant una llei ad-hoc del Parlament de Catalunya que li concedeixi exempcions d’impostos i altres prebendes.

És difícil pensar que un projecte que aposta pel turisme de casino sigui el que més convé a la projecció exterior del nostre país i encara més si el peatge que imposa es la rebaixa fiscal, però el súmmum és la utilització espúria a més de 100 Km de la ciutat del nom de Barcelona amb finalitats estrictament lucratives, sense haver consultat ni a la ciutadania ni al seu ajuntament.

El nacionalisme català, que tan diu que estima al país, un cop més no té cap problema en pervertir el que representa la seva capital, que avui està encara associada a qualitat i cultura,  i aliant-se amb especuladors “colonitzar” altres territoris que tenen tanta vàlua per si mateixos com Barcelona.

Si un projecte com aquest ha de progressar que sigui per descomptat amb el suport del territori, sense regals fiscals ni modificacions legals per acomodar-lo i sense l’ús d’un nom ni convenient, ni lícit. Que el bategin com Port Aventura World.

El mercat elèctric i les ciutats

Ha arribat l’hora d’unir les forces de l’Administració municipal i de les cooperatives per crear una nova empresa elèctrica destinada a proveir d’energia a preus justos per a tothom.

La primera font d’energia que van controlar els nostres avantpassats (els Homo erectus fa 400.000 anys), el foc, va permetre un canvi radical de les primeres societats. Gràcies al foc, van poder disposar d’il•luminació a les nits, cuinar els aliments —accedint així a més fonts de calories— i escalfar-se. Per a nosaltres, els Homo sapiens del segle XXI, l’energia segueix tenint un paper central, ja no l’energia resultant del procés de combustió, sinó l’energia elèctrica.
L’energia elèctrica és la base de tota l’activitat humana actual i com a tal no pot ser merament un bé de consum privat, sinó que ha d’estar sotmès a una regulació per assegurar-ne, equitativament, la distribució, la disponibilitat i l’assequibilitat. Durant anys, la garantia d’aquest servei s’ha donat a partir d’un monopoli o oligopoli que ja fos públic o privat estava altament regulat. Però l’onada de neoliberalisme va portar a la privatització i a la suposada liberalització del sistema —en realitat un nou oligopoli global desregulat. Tot això ens porta al moment actual en què a causa d’aquest descontrol a Espanya tenim els preus més cars d’Europa, una càrrega per a famílies i per a la competitivitat econòmica en un mercat pretesament liberalitzat que en realitat controlen tres empreses.
A Barcelona, durant l’apagada del 2007 vàrem veure les conseqüències d’una avaria greu: més de tres-cents mil clients sense servei i pèrdues econòmiques considerables. La causa de l’accident va ser la falta de redundància al sistema de subestacions elèctriques —responsabilitat de REE, una companyia parcialment privatitzada i altament centralitzada— que va portar a la fallida de tot el sistema. Cosa que ens fa veure que les decisions sobre temes estratègics com l’energia estiguin allunyades dels criteris d’utilitat pública i de servei a la comunitats pot tenir unes repercussions molt greus.
Com en moltes altres àmbits, els canvis tecnològics i socials permeten avui en dia un enfocament radicalment diferent en els models de comercialització, distribució i generació de l’energia elèctrica. Per això, vàries ciutats a Alemanya han optat per crear ens públics que s’encarreguen d’adaptar-se a les seves necessitats, trencant així el monopoli de les grans companyies elèctriques que, per exemple, impedien als consumidors triar el tipus d’energia que consumien —donant en canvi preferència al carbó o a l’energia nuclear— i assegurant també que les necessitats de cada ciutat estiguin cobertes i que no succeeixin accidents com el de Barcelona.
Crec, doncs, que ha arribat l’hora d’unir les forces de l’Administració municipal i de les cooperatives per crear una nova empresa elèctrica destinada a proveir d’energia a preus justos per a tothom, prioritzant el consum de fonts renovables. Barcelona pot fer-ho.

La privatització d’AENA

El pla de la ministra Ana Pastor per privatitzar el 60% AENA fent marxa enrere en la imprescindible descentralització de l’ens per tal de adaptar-lo a les necessitats territorials i de gestió de cada aeroport, converteix l’organisme en un monopoli privat, el mateix model que ha portat el mercat elèctric i el mercat de les telecomunicacions al seu lamentable estat actual. Com a portaveu de l’Entesa pel Progrés de Catalunya en temes d’infraestructures vaig interpel·lar a la ministra i ella, ignorant les seves obligacions parlamentàries va obviar respondre . També em va deixar intranquil veure que els senadors CIU, partit de l’actual alcalde de Barcelona, no eren ni a l’hemicicle en el moment del debat.

La Llei de rehabilitació urbana: insuficient i perillosa

Aquesta setmana s’ha aprovat al Senat la Ley de rehabilitación, regeneración y renovación urbanas . Amb la perspectiva que em dona haver estat tinent d’alcalde d’una de les ciutats on la rehabilitació ha estat el Leitmotiv de l’acció política dels últims 25 anys, només puc veure aquesta llei com una oportunitat perduda.

La llista de problemes de la llei és llarga, però el principal és que pretén deixar a l’acció del mercat la iniciativa de la rehabilitació i excloure’n el lideratge de les administracions. Això no es tant sols un problema que farà inviable les renovacions de les àrees urbanes(barris, polígons cascs antic…) amb més necessitats, sinó que suposa una càrrega especialment farragosa per aquells veïns i veïnes amb pocs recursos econòmics que siguin subjectes d’una zona en rehabilitació.

Una altre part preocupant de la norma és que sembla un cop més anar dirigida a atacar les competències d’altres administracions, ens locals i autonomies, que a crear una legislació marc, el que hauria de ser la seva funció.

En conclusió, el que veurem amb aquesta llei serà o el manteniment del statu quo o un empitjorament de les condicions de les rehabilitacions urbanes, per això, de nou, a l’any de la seva aplicació demanaré al Senat que s’encarregui d’avaluar-la per a intentar esmenar-la després.