“Documental mort”

El 4 de febrer de 2006, com a regidor del Districte de Ciutat Vella, vaig viure molt de prop els incidents que aquella nit van tenir lloc davant del Palau Alòs del carrer Sant Pere més baix (llavors completament atrotinat i seu d’un negoci il·legal de raves  de pagament) i durant els quals va ser brutalment agredit un agent de la Guàrdia Urbana de Barcelona que procurava controlar el perill de sobreaforament de l’edifici. Al cap de poques hores, diverses persones varen ser detingudes i posades a disposició judicial iniciant-se un procés que al 2008 les va condemnar a diferents penes de presó.

Quan al 2015 aquests fets lamentables van saltar a l’opinió pública, mitjançant la denúncia per part del documental “(Barcelona) Ciutat Morta” d’una conspiració institucional que havia portat a culpar d’aquell atac a uns innocents, no em vaig estar d’intervenir públicament per mirar de desmentir aquesta nova versió dels fets que semblava convèncer quasi tothom.

Avui, cinc anys després, el què ha “mort” és el documental. I tampoc vull deixar de parlar-ne: el present escrit és una reflexió sobre tot el ha representat en termes polítics la trajectòria d’aquest film.

Primera part

L’any 2013 la productora Metromunster va produir el documental “Ciutat Morta” per cridar l’atenció, a partir del cas concret dels condemnats pels fets del 4/2/06, sobre la injustícia i la corrupció del sistema i sobre la gentrificació social i urbana d’una Barcelona venuda al turisme. Metromunster, fundada al 2010, es declarava a sí mateixa al servei del moviment social i artístic alternatiu i antisistema i entre els seus principals membres comptava amb una activista de les CUP, Natàlia Sánchez, que després seria diputada al Parlament de Catalunya.

La tesi del llarguíssim documental (2h), seguint els arguments dels impulsors de la campanya  “Des-muntant el 4-F” amb la mare d’un dels processats al capdavant, era que, per pura venjança i davant la impotència de no haver pogut arrestar el vertader culpable de l’agressió que va deixar molt malferit l’agent de la GUB, la policia va arrestar tres joves sudamericans d’estètica contracultural que no hi tenien res a veure i, després d’esborrar proves que apuntaven d’altres sospitosos i torturar-los, va bastir un procediment inculpatori falsejat que el poder judicial va consentir i assumir. Tots els arguments del documental en favor dels condemnats eren doncs els mateixos que els seus advocats havien esgrimit davant dels tribunals i per tant havien quedat refutats per totes les actuacions judicials (en particular el que deia que l’autèntic culpable de l’agressió era algú que havia deixat caure des del balcó del Palau Alòs un test contra l’agent -seguint el que l’endemà havia explicat, mal informat, el propi alcalde J. Clos- i no el principal acusat, Rodrigo Lanza, que era fora de l’edifici i afirmava no haver llançat la pedra que havia impactat contra el cap del guàrdia, tal i com deia la sentència).

Però cinc anys després del judici s’havien produït dos fets que els donaven nous elements en favor de la tesi conspirativa: una altra de les persones processades, Patricia Heras, s’havia suïcidat durant un permís penitenciari i dos dels companys de l’agent agredit, que havien portat part de les diligències i testificat en el judici, tenien ara ells una condemna per tortures a un detingut i encobriment dels seus actes. I és amb aquest nou context incorporat al relat audiovisual, que el documental arrenca la seva difusió.

La seva presentació i primera projecció va tenir lloc en un cinema okupat de Barcelona, rebatejat a partir d’aquell dia amb el nom de Patricia Heras, amb poca repercussió més enllà del propi moviment. Tot i així, els seus dos directors i alhora impulsors de la productora, presenten “Ciutat morta” a diversos festivals de cinema i, contra pronòstic, obtenen un premi al festival de cinema de Màlaga del 2014.

Amb la gran dosi de credibilitat que li dona el premi, el documental comença a córrer per les xarxes socials en àmbits cada cop més amplis que van atorgant-li una àuria de gran treball d’investigació amb un poderós missatge social. Llavors, els sectors polítics emergents, i molt propers a la productora, del moment (Podemos que, amb Barcelona en Comú, vol consolidar a les municipals de 2015 els seus magnífics resultats a les europees de 2014 assaltant el cel i les CUP que, amb només 4 diputats al Parlament de Catalunya, estiren d’un moviment independentista en plena progressió) decideixen intentar convertir-lo en una arma polític-electoral pensant que una part molt considerable de l’opinió pública pot ser-hi receptiva (en un clima propici de descrèdit institucional que comença a créixer a partir de la recent confessió de J. Pujol) , el que reforçaria i eixamplaria el suport a les seves posicions. El camí que escullen per fer-ho és aconseguir que s’emeti per TV3, amb l’objectiu de, a més d’arribar a l’audiència puixant de l’emissora, posar la producció en el mainstream traient-la dels marges, encara que siguin molt prestigiosos, i aconseguir definitivament la condició de versemblança per al seu discurs explícit (el complot malvat contra uns innocents) i implícit (la corrupció ha arribat tant lluny que cal un cop de timó radical).

Durant mesos ho demanen i no se’n surten, tal i com reiteradament posa de manifest al Parlament el diputat cupaire David Fernández. Però finalment, quan ja s’acosten les eleccions municipals del maig 2015, els estrategues de CDC, decidits a fer d’Ada Colau l’adversari que reagrupi el vot moderat de Barcelona en torn de Xavier Trias i li asseguri una reelecció dubtosa i, a més, a ajudar a l’entrada de les CUP al consistori barceloní per mirar de tenir-hi una majoria independentista, accepten la proposta i permeten l’emissió del documental. Serà un dissabte al vespre al canal 33 (finalment el dia 17/1/2015) en el marc del programa del prestigiós crític cinematogràfic Alex Gorina i sense cap contextualització ni prèvia ni posterior a la projecció. Els dies previs a l’emissió, a la forta promoció de la pròpia TV3 durant la seva programació s’hi suma una extensíssima campanya de notorietat per part de les xarxes independentistes que aixequen l’expectativa titllant el documental d’autèntica bomba política. I per si no n’hi hagués prou, un jutge obliga a suprimir-ne cinc minuts d’emissió per preservar l’honor d’un comandament de la GUB que es considera injustament ultratjat pel guió i el documental queda automàticament impregnat de l’atractiu de les obres censurades.

El resultat de tot plegat és una audiència descomunal, mai vista al canal 33 (20% de quota i 569.000 espectadors), que queda commocionada. De retruc el documental i el cas que tracta s’instal·len al centre de l’actualitat informativa de l’endemà a tots els mitjans d’informació: l’efecte buscat ha quedat plenament aconseguit i la polèmica es desferma a l’opinió publica i publicada. Es produeix un fenomen d’alienació col·lectiva i una onada acrítica, que es creu sense el més mínim dubte la versió del documental i envaeix tots els racons de la societat catalana, es posa a demanar la revisió del judici davant la perplexitat de tots els periodistes especialitzats en successos i tribunals que havien seguit personalment el cas i que són els únics (a part dels directament implicats) que gosen qüestionar la indignació sobrevinguda i la nova veritat.

Els límits als que arriba l’onada són insospitats:

. La televisió pública de Catalunya decideix estirar tant com pot el fil de l’impacte de la seva emissió i al cap de pocs dies convoca, també en horari prime time,un debat sobre el tema en el que accepta l’aparició remota d’un encaputxat anònim que diu, sense aportar-ne cap prova, que ell és qui realment va ferir l’agent llençant el ja famós test des del balcó del Palau Alòs i que quan prescriguin els fets es donarà a conèixer.

. Intel·lectuals i periodistes de llarga i prestigiosa trajectòria, obviant que la sentència ha estat des del 2008 recorreguda i confirmada primer per la pròpia Audiència de Barcelona i després fins i tot ampliada pel Tribunal Suprem; que la conxorxa hauria d’implicar la judicatura en diverses instàncies i moments, tres cossos policials diferents, els metges de l’hospital del mar i els metges forenses, diferents funcionaris municipals i els treballadors de la neteja viària; que el Col·legi d’advocats de Barcelona ja havia analitzat el cas en una comissió independent i emès un informe escrit que no detectava res que justifiqués invalidar el procediment seguit; que els serveis socials havien acreditat les causes del suïcidi de P. Heras en raons personals alienes als fets jutjats i d’altres aspectes que una mínima racionalitat demana si més no valorar i contraposar al relat del documental, s’afegeixen sense complex a les veus oportunistes i a les veus programades d’ A. Colau, J. Asens, P.Iglesias, D. Fernández i de molts altres polítics (recordo per exemple G. Rufián o la dirigent de C’s a Catalunya Sonia Sierra) que demanen justícia i fan una esmena a la totalitat del nostre sistema institucional esquinçant-se les vestidures.

. El jurat dels premis ciutat de Barcelona, imbuït del mateix esperit, acorda atorgar al documental un dels seus premis i en l’acte de recollida al Saló de Cent els seus autors menystenen l’alcalde mentre tothom els riu l’acudit.

. I el més increïble: el Ple del Parlament de Catalunya i el Ple de l’Ajuntament de Barcelona, saltant-se la separació de poders en la seva forma més elemental, arriben a aprovar per unes majories molt àmplies, que inclouen gairebé tots els partits, la petició expressa i directa al poder judicial de tornar a reobrir el cas en base al què formula el documental, obligant al TSJC a una resposta per escrit reprovatòria del legislatiu també sense precedents.

No cal dir que l’encaputxat no va reaparèixer mai més, ni que les exhaustives revisions d’expedients fetes per múltiples instàncies administratives arran de les peticions no van trobar cap irregularitat, ni que cap defensor dels acusats va poder aportar cap element objectiu nou per intentar reobrir el procediment.

Amb el pas de les setmanes l’efervescència va baixar però la ferida social va quedar sense tancar perquè ni el documental va servir per canviar efectivament res del cas 4-F i ni ningú li va retirar el seu suport. I el que sí que va passar és que Ada Colau va guanyar les eleccions municipals de Barcelona i que les CUP van obtenir per primer cop tres regidors al consistori i, a les eleccions catalanes anticipades a la tardor de 2015, deu diputats: uns resultats que de ben segur no van ser conseqüència directa de l’emissió del documental sinó l’expressió política de les causes socials que van fer possible l’èxit sorprenent de l’un i dels altres.

Així, el 4 de febrer de 2016, just deu anys després dels fets i només dos anys després de la presentació del documental, quan la campanya “Desmuntant el 4-F” intenta sense suport polític una nova fita mediàtica, amb l’edició d’un llibre commemoratiu (curiosament presentat en un Palau Alòs que l’Ajuntament ja molt abans del 2015 ha convertit en un gran equipament públic tal i com estava previst), es tanca el cercle i la nova proposta torna a només obtenir un petit ressò dintre dels límits del propi moviment.

Segona part 

A partir d’aquell moment semblava que tot quedaria estancat i que en el gruix de l’opinió pública romandria per sempre l’ombra inconcreta de la sospita, i en la més activa i informada, com a molt, planaria el dubte entre si realment el documental tenia raó (i el que passava és que havia arribat tard i ja no podia fer-se res d’efectiu en el cas, més enllà de la denúncia i la reprovació moral del sistema com a vacunes per al futur) o en veritat la seva tesi era infundada (perquè no podia ser que una injustícia tant gran posada sota els focus d’una forma tant aclaparadora no pogués moure ni un mil·límetre la situació legal dels encausats).

Però al desembre de 2017 el teló es va tornar a aixecar: R. Lanza havia tornat a ser detingut per una agressió salvatge, en aquest cas amb resultat de mort (la del client d’un bar que duia uns tirants amb la bandera espanyola) i a Saragossa (on residia des que havia sortit de presó). Acusat inicialment d’homicidi, després de dos judicis amb jurat popular, finalment aquest 2020 ha estat condemnat pel tribunal a vint anys de presó per assassinat.

Finita la comèdia, primera estocada de mort al documental. El personatge principal ja no se sustenta: no era una víctima, era un agressor i a més reincident. A partir d’aquí el castell de cartes s’ensorra i queda clar que el film no era ni la revelació sensacional d’una conspiració que exemplifica la corrupció del sistema ni tant sols la crònica exagerada d’un error judicial sinó un exercici de propaganda sense escrúpols que no dubta a utilitzar el suïcidi d’una persona i a manipular els fets per construir una història falsa de bons i dolents al servei d’una ideologia.

I encara més, a l’estiu de 2020 la productora Metromunster anuncia el seu tancament en una carta pública. A la carta, demanant excuses als seus seguidors, justifica la mesura en el fet que un dels seus dos impulsors, i co-director del documental, ha tingut durant els últims temps comportaments (assetjaments sexuals i laborals, manipulacions comptables…) tant absolutament impropis i incompatibles amb les bases fundacionals del projecte que ha destrossat i tornat inservible la productora com a vehicle d’iniciatives de transformació social.

Segona estocada de mort, definitiva. Ja no hi ha debat: la trampa i el cartró no eren només al documental sinó a la productora que el dissenya i el crea. Al film no li queda ni un bri de credibilitat i als seus creadors tampoc. No s’ho creien, sabien que era mentida. El documental “Ciutat morta” ha mort, ell sí que era el fruit corrupte d’una conspiració, d’una manipulació.

I tanmateix, malgrat pugui donar-se l’episodi per tancat, malgrat el temps hagi posat les coses al seu lloc, com passa tant sovint, i ara personalment tingui una sensació d’alleugeriment i de reconciliació amb l’explicació dels fets, no crec en absolut que no se n’hagi de parlar més. Al contrari, un cop demostrada finalment la naturalesa i la intenció del documental, les constatacions que ens deixa la seva trajectòria són fins i tot més punyents:

. la doctrina “la fi justifica tots els mitjans” està molt estesa. Els productors la van invocar per anomenar un relat de part  reconstrucció de la veritat (contra el sistema opressor la mentida també és vàlida), els polítics afins o complaents la van practicar per buscar rèdits  (a les següents eleccions o en el camí d’alliberament nacional), TV3 no se’n va poder estar (tot per l’audiència).

. la pèrdua del sentit crític és un perill per la democràcia. Una comunitat impermeable al raonament obert, contrastat, qüestionable difícilment pot ser plural i integradora. Només entendre el que vols sentir, el que prèviament ja creus i simplement vols reafirmar, impossibilita el debat com a avantsala del pacte democràtic entre diferents. És tant imprescindible que es puguin produir tot tipus de documentals com que s’hagin de contrastar i se’ls pugui criticar i rebatre públicament.   

. deixar-se endur per el corrent és una mala política. Tots els partits que no van plantar cara al relat del documental, encara que no el veiessin clar, per por de dur la contrària, deixant orfe de referència el seu espai, ho van pagar a les urnes. Abonar tàcticament per activa o per passiva les tesis dels adversaris no és mai una bona idea.

. la petjada de la gran crisi de 2008 va ser molt profunda. El periple de “Ciutat morta” només s’entén a partir del terreny abonat per el descrèdit de les institucions en la seva incapacitat de fer front a la crisi econòmica (i fins i tot per retroalimentar-la) i en el pes de la corrupció destapada. Una mostra més d’on beuen els populismes de tot ordre.     

En definitiva, la vida i mort del documental “Ciutat morta” és una experiència col·lectiva que cal guardar sempre en el rerefons de la memòria, que hauríem de tenir sempre present: travessa i relliga molts aspectes essencials de la nostra realitat social i política.

Queden 414 dies

“Queden 414 dies per canviar el govern Trias pel govern socialista de Jaume Collboni. Queden 414 dies perquè les escoles bressol tornin a ser una de les grans apostes politiques de Barcelona per eradicar les desigualtats.”

L’evidència empírica avala a les llars d’infants o escoles bressol com una de les polítiques públiques més eficients per reduir les desigualtats. Però no tan sols tenen aquest efecte sinó  que també alliberen a les dones d’haver de fer front en solitari als costos, en temps, diners, etc. de tirar endavant la família i augmenten  la seva participació al mercat laboral. Permeten  a moltes dones la possibilitat a pensar en tenir fills, exercint així el seu dret a ser mares, si així ho volen.

Un dels problemes principals de la desigualtat és que pot venir determinada des del naixement, abans que la persona prengui cap decisió. Els fills d’una família amb pocs recursos normalment trauran pitjors notes i tindran més dificultat en l’aprenentatge, reduint-se així les seves possibilitat d’accedir a l’educació superior, etapa directament lligada amb el nivell de renta i benestar futur d’una persona. La millor manera de trencar aquest cercle segons les receptes d’entre altres el premi Nobel d’economia James Heckman, és invertir en programes d’educació infantil universals i gratuïts, concretament en programes de 0-3 anys.

La immensa majoria de dones de Catalunya i Espanya tenen l’expectativa de tenir 2 o més fills però la realitat és que en molt pocs casos n’acaben tenint més d’un. Aquesta diferència és fruit d’una mala organització social que es podria corregir amb 4 mesures bàsiques segons tots els estudis comparats: incorporant definitivament i massivament la igualtat de gènere, facilitant de veritat els permisos de paternitat, garantint contractes a temps parcial després de la baixa per maternitat o paternitat i sobretot donant una oferta d’escolarització de 0-3 anys, publica i assequible, per cobrir tota la demanada.

Per això crec que es pot dir que la construcció i manteniment d’escoles bressol, plantejades des del principi com una part integral del model educatiu i no com un aparcament per a nens, segurament ha estat una de les polítiques dels 32 anys de governs socialistes de Barcelona que més ha afectat la vida de diverses generacions de ciutadans i ciutadans i que hauria d’arribar el més aviat possible a la seva universalització. L’actual govern municipal ha escollit prioritzar altres projectes i desvirtuar l’objectiu original d’aquest programa. Queden 414 dies per les eleccions municipals de 2015. Queden 414 dies per decidir que això no passi, canviant el govern Trias pel govern socialista de Jaume Collboni. Queden  414 dies per què Barcelona torni a donar el millor de sí mateixa.

BCN World ens roba… el nom

En el seu dia ja va quedar palesa la nostra oposició frontal a Eurovegas (que afortunadament ha fracassat a tota Espanya) però el seu projecte successor apadrinat per la Generalitat, Barcelona World, busca ara la oportunitat de consolidar-se mitjançant una llei ad-hoc del Parlament de Catalunya que li concedeixi exempcions d’impostos i altres prebendes.

És difícil pensar que un projecte que aposta pel turisme de casino sigui el que més convé a la projecció exterior del nostre país i encara més si el peatge que imposa es la rebaixa fiscal, però el súmmum és la utilització espúria a més de 100 Km de la ciutat del nom de Barcelona amb finalitats estrictament lucratives, sense haver consultat ni a la ciutadania ni al seu ajuntament.

El nacionalisme català, que tan diu que estima al país, un cop més no té cap problema en pervertir el que representa la seva capital, que avui està encara associada a qualitat i cultura,  i aliant-se amb especuladors “colonitzar” altres territoris que tenen tanta vàlua per si mateixos com Barcelona.

Si un projecte com aquest ha de progressar que sigui per descomptat amb el suport del territori, sense regals fiscals ni modificacions legals per acomodar-lo i sense l’ús d’un nom ni convenient, ni lícit. Que el bategin com Port Aventura World.

El mercat elèctric i les ciutats

Ha arribat l’hora d’unir les forces de l’Administració municipal i de les cooperatives per crear una nova empresa elèctrica destinada a proveir d’energia a preus justos per a tothom.

La primera font d’energia que van controlar els nostres avantpassats (els Homo erectus fa 400.000 anys), el foc, va permetre un canvi radical de les primeres societats. Gràcies al foc, van poder disposar d’il•luminació a les nits, cuinar els aliments —accedint així a més fonts de calories— i escalfar-se. Per a nosaltres, els Homo sapiens del segle XXI, l’energia segueix tenint un paper central, ja no l’energia resultant del procés de combustió, sinó l’energia elèctrica.
L’energia elèctrica és la base de tota l’activitat humana actual i com a tal no pot ser merament un bé de consum privat, sinó que ha d’estar sotmès a una regulació per assegurar-ne, equitativament, la distribució, la disponibilitat i l’assequibilitat. Durant anys, la garantia d’aquest servei s’ha donat a partir d’un monopoli o oligopoli que ja fos públic o privat estava altament regulat. Però l’onada de neoliberalisme va portar a la privatització i a la suposada liberalització del sistema —en realitat un nou oligopoli global desregulat. Tot això ens porta al moment actual en què a causa d’aquest descontrol a Espanya tenim els preus més cars d’Europa, una càrrega per a famílies i per a la competitivitat econòmica en un mercat pretesament liberalitzat que en realitat controlen tres empreses.
A Barcelona, durant l’apagada del 2007 vàrem veure les conseqüències d’una avaria greu: més de tres-cents mil clients sense servei i pèrdues econòmiques considerables. La causa de l’accident va ser la falta de redundància al sistema de subestacions elèctriques —responsabilitat de REE, una companyia parcialment privatitzada i altament centralitzada— que va portar a la fallida de tot el sistema. Cosa que ens fa veure que les decisions sobre temes estratègics com l’energia estiguin allunyades dels criteris d’utilitat pública i de servei a la comunitats pot tenir unes repercussions molt greus.
Com en moltes altres àmbits, els canvis tecnològics i socials permeten avui en dia un enfocament radicalment diferent en els models de comercialització, distribució i generació de l’energia elèctrica. Per això, vàries ciutats a Alemanya han optat per crear ens públics que s’encarreguen d’adaptar-se a les seves necessitats, trencant així el monopoli de les grans companyies elèctriques que, per exemple, impedien als consumidors triar el tipus d’energia que consumien —donant en canvi preferència al carbó o a l’energia nuclear— i assegurant també que les necessitats de cada ciutat estiguin cobertes i que no succeeixin accidents com el de Barcelona.
Crec, doncs, que ha arribat l’hora d’unir les forces de l’Administració municipal i de les cooperatives per crear una nova empresa elèctrica destinada a proveir d’energia a preus justos per a tothom, prioritzant el consum de fonts renovables. Barcelona pot fer-ho.

La privatització d’AENA

El pla de la ministra Ana Pastor per privatitzar el 60% AENA fent marxa enrere en la imprescindible descentralització de l’ens per tal de adaptar-lo a les necessitats territorials i de gestió de cada aeroport, converteix l’organisme en un monopoli privat, el mateix model que ha portat el mercat elèctric i el mercat de les telecomunicacions al seu lamentable estat actual. Com a portaveu de l’Entesa pel Progrés de Catalunya en temes d’infraestructures vaig interpel·lar a la ministra i ella, ignorant les seves obligacions parlamentàries va obviar respondre . També em va deixar intranquil veure que els senadors CIU, partit de l’actual alcalde de Barcelona, no eren ni a l’hemicicle en el moment del debat.

 

La Llei de rehabilitació urbana: insuficient i perillosa

Aquesta setmana s’ha aprovat al Senat la Ley de rehabilitación, regeneración y renovación urbanas . Amb la perspectiva que em dona haver estat tinent d’alcalde d’una de les ciutats on la rehabilitació ha estat el Leitmotiv de l’acció política dels últims 25 anys, només puc veure aquesta llei com una oportunitat perduda.

La llista de problemes de la llei és llarga, però el principal és que pretén deixar a l’acció del mercat la iniciativa de la rehabilitació i excloure’n el lideratge de les administracions. Això no es tant sols un problema que farà inviable les renovacions de les àrees urbanes(barris, polígons cascs antic…) amb més necessitats, sinó que suposa una càrrega especialment farragosa per aquells veïns i veïnes amb pocs recursos econòmics que siguin subjectes d’una zona en rehabilitació.

Una altre part preocupant de la norma és que sembla un cop més anar dirigida a atacar les competències d’altres administracions, ens locals i autonomies, que a crear una legislació marc, el que hauria de ser la seva funció.

En conclusió, el que veurem amb aquesta llei serà o el manteniment del statu quo o un empitjorament de les condicions de les rehabilitacions urbanes, per això, de nou, a l’any de la seva aplicació demanaré al Senat que s’encarregui d’avaluar-la per a intentar esmenar-la després.

Nou pacte fiscal? Sí, entre les rendes del treball i les del capital

Lluny d’aferrar-nos a l’estratègia de nou pacte fiscal territorial entre Catalunya i Espanya de CiU, des del PSC hem de defensar i exigir el compliment de l’Estatut i els acords de finançament que se’n deriven i, sobretot, liderar un nou pacte fiscal entre rendes buscant l’aliança d’altres forces polítiques i socials que creguin en un futur per a Catalunya basat en la solidaritat i la justícia social

Està quallant la idea que Catalunya pateix la crisi (o que no pot afrontar-la millor) perquè no retorna prou percentatge dels nostres impostos a la caixa de la Generalitat.

És una idea que té la força de la simplicitat però que està completament injustificada i que a més és perniciosa perquè ens allunya de la font dels problemes i, per tant, de la seva solució real. És, de fet, l’última formulació del nacionalisme català, que fa de l’atac, passant les culpes a tercers, la seva millor defensa per desresponsabilitzar-se una vegada que els ajustos i les retallades (del manual neoliberal de reducció del dèficit) han demostrat la seva ineficàcia.

Una formulació que, encara que sembli estrany, ja li convé al PP perquè no qüestiona la seva orientació de les polítiques al govern d’Espanya i perquè, tot devaluant l’Estatut, en fa molt més tolerable l’incompliment flagrant (pel que fa a la disposició addicional tercera en particular). A part del projecte humiliant i fal·laç d’Eurovegas, aquesta és l’única proposta de futur que ens fa el Govern de Catalunya: un nou Pacte Fiscal en la línia del concert econòmic i avantsala de l’Estat propi.

Doncs no hi estic d’acord. La crisi que ens esclafa té el seu origen en el massiu endeutament privat insostenible després de l’esclat de la bombolla immobiliària (a Catalunya també, tal com es veu en els balanços de les nostres caixes) i en la pèrdua de competitivitat econòmica relativa que ens ha portat a la recessió i per tant a l’atur i a la caiguda dels ingressos de les administracions, amb la Generalitat al capdavant. No ens en sortim perquè l’austeritat, les retallades i la recessió han format un cercle viciós que només es pot trencar apostant per polítiques de creixement i estímul econòmic. Aquest és el veritable repte del país: fer possible una altra política econòmica a Europa, a Espanya i a Catalunya. Es poden generar nous recursos amb impostos nous (grans fortunes, successions, transaccions financeres…) que reequilibrin la contribució entre les rendes del treball i del capital i amb plans europeus d’inversió que s’han de destinar a noves prioritats com el crèdit (directe si cal) a les PIMEs competitives, a la promoció i a les infraestructures necessàries per al sector exterior (exportacions i turisme de qualitat) i als sectors intensius en llocs de treball de la nova economia (medi ambient, biomedicina, cultura i educació,…).

El PSC ha d’encapçalar aquesta alternativa, fer-la creïble i visible i per això, lluny d’aferrar-nos a l’estratègia de nou pacte fiscal territorial entre Catalunya i Espanya de CiU, hem de defensar i exigir el compliment de l’Estatut i els acords de finançament que se’n deriven i, sobretot, liderar un nou pacte fiscal entre rendes buscant l’aliança d’altres forces polítiques i socials que creguin en un futur per a Catalunya basat en la solidaritat i la justícia social. Els i les socialistes hem de traçar un camí propi que pensi sobretot a posicionar Catalunya i Barcelona en el nou context europeu i posar les polítiques en favor del creixement en el centre del debat polític. Aquesta és la meva convicció.