Nou pacte fiscal? Sí, entre les rendes del treball i les del capital

Lluny d’aferrar-nos a l’estratègia de nou pacte fiscal territorial entre Catalunya i Espanya de CiU, des del PSC hem de defensar i exigir el compliment de l’Estatut i els acords de finançament que se’n deriven i, sobretot, liderar un nou pacte fiscal entre rendes buscant l’aliança d’altres forces polítiques i socials que creguin en un futur per a Catalunya basat en la solidaritat i la justícia social

Està quallant la idea que Catalunya pateix la crisi (o que no pot afrontar-la millor) perquè no retorna prou percentatge dels nostres impostos a la caixa de la Generalitat.

És una idea que té la força de la simplicitat però que està completament injustificada i que a més és perniciosa perquè ens allunya de la font dels problemes i, per tant, de la seva solució real. És, de fet, l’última formulació del nacionalisme català, que fa de l’atac, passant les culpes a tercers, la seva millor defensa per desresponsabilitzar-se una vegada que els ajustos i les retallades (del manual neoliberal de reducció del dèficit) han demostrat la seva ineficàcia.

Una formulació que, encara que sembli estrany, ja li convé al PP perquè no qüestiona la seva orientació de les polítiques al govern d’Espanya i perquè, tot devaluant l’Estatut, en fa molt més tolerable l’incompliment flagrant (pel que fa a la disposició addicional tercera en particular). A part del projecte humiliant i fal·laç d’Eurovegas, aquesta és l’única proposta de futur que ens fa el Govern de Catalunya: un nou Pacte Fiscal en la línia del concert econòmic i avantsala de l’Estat propi.

Doncs no hi estic d’acord. La crisi que ens esclafa té el seu origen en el massiu endeutament privat insostenible després de l’esclat de la bombolla immobiliària (a Catalunya també, tal com es veu en els balanços de les nostres caixes) i en la pèrdua de competitivitat econòmica relativa que ens ha portat a la recessió i per tant a l’atur i a la caiguda dels ingressos de les administracions, amb la Generalitat al capdavant. No ens en sortim perquè l’austeritat, les retallades i la recessió han format un cercle viciós que només es pot trencar apostant per polítiques de creixement i estímul econòmic. Aquest és el veritable repte del país: fer possible una altra política econòmica a Europa, a Espanya i a Catalunya. Es poden generar nous recursos amb impostos nous (grans fortunes, successions, transaccions financeres…) que reequilibrin la contribució entre les rendes del treball i del capital i amb plans europeus d’inversió que s’han de destinar a noves prioritats com el crèdit (directe si cal) a les PIMEs competitives, a la promoció i a les infraestructures necessàries per al sector exterior (exportacions i turisme de qualitat) i als sectors intensius en llocs de treball de la nova economia (medi ambient, biomedicina, cultura i educació,…).

El PSC ha d’encapçalar aquesta alternativa, fer-la creïble i visible i per això, lluny d’aferrar-nos a l’estratègia de nou pacte fiscal territorial entre Catalunya i Espanya de CiU, hem de defensar i exigir el compliment de l’Estatut i els acords de finançament que se’n deriven i, sobretot, liderar un nou pacte fiscal entre rendes buscant l’aliança d’altres forces polítiques i socials que creguin en un futur per a Catalunya basat en la solidaritat i la justícia social. Els i les socialistes hem de traçar un camí propi que pensi sobretot a posicionar Catalunya i Barcelona en el nou context europeu i posar les polítiques en favor del creixement en el centre del debat polític. Aquesta és la meva convicció.

Socialisme europeista

Traiem-nos de sobre l’espectre del nacionalisme (català o espanyol) que uniformitza, divideix, enfronta i paralitza i lluitem sense complexos per fer de Catalunya l’avantguarda de l’Europa dels ciutadans

El lideratge de Barcelona com a capital euromediterrània al capdavant d’una Catalunya motor de l’euroregió del corredor mediterrani hauria de ser el fil conductor de tots els nostres posicionaments i reivindicacions

Europa, el projecte de construcció política europeu, ha de passar a ser el concepte central de tots els programes socialistes i en particular dels socialistes catalans.

L’única garantia de viabilitat de la Unió Europea actual és una plena integració política que permeti l’aparició d’un autèntic govern econòmic europeu capaç de plantar cara a les dinàmiques dels mercats internacionals i de negociar en peu d’igualtat amb els altres grans actors mundials (els EEUU, el Brasil, la Xina, l’Índia…) bilateralment i multilateralment. 350 milions d’habitants envellits comencen a ser pocs si no estan molt units en el nostre món globalitzat.

Sense aquest govern, la Unió Europea quedarà atrapada per regles del joc impulsades per altres instàncies i països, sovint no democràtics, que progressivament ens fan renunciar a l’Estat del Benestar i als drets socials i laborals, la qual cosa que posa en perill la pròpia democràcia i la concòrdia entre ciutadans i entre països. És hora doncs que els socialistes prenguem definitivament consciència de la rellevància del repte europeu i actuem en conseqüència perquè les institucions europees són les úniques que poden abordar la crisi actual amb respostes eficaces, solidàries i no regressives i perquè l’escala europea serà en el futur l’única instància per impulsar polítiques reals (fiscalitat redistributiva, polítiques de creixement i ocupació, protecció social, manteniment dels serveis públics universals) que portin alhora progrés econòmic i progrés social, oportunitats individuals i solidaritat col·lectiva, pau i cooperació internacional. Al segle XXI no hi haurà socialisme si no és europeista, si no és el de l’Europa unida i federal.

De retruc, els socialistes catalans hem d’estar convençuts de dues coses. Primer, la sobirania que cal reforçar és la sobirania europea, la ciutadania que cal reclamar és la ciutadania europea (ni espanyola, ni catalana). La part més decisiva de la nostra sobirania individual i inalienable l’hem de voler transferir a Europa i en justa correspondència disposar de plena igualtat en drets i deures amb la resta de ciutadans i ciutadanes europeus. Segon, el més estratègic per a Catalunya és saber quin paper ha de jugar en l’Europa unida. El futur de la nostra identitat (orgullosa i cosmopolita o acomplexada i provinciana) i de la nostra prosperitat (competitiva o subsidiada) en depenen. El lideratge de Barcelona com a capital euromediterrània al capdavant d’una Catalunya motor de l’euroregió del corredor mediterrani (Múrcia- Marsella) hauria de ser el fil conductor de tots els nostres posicionaments i de totes les nostres reivindicacions.

Les fites polítiques d’aquest projecte poden ser molt clares: eleccions europees constituents al juny del 2014 (quina coincidència!), referèndum a tots els països alhora per aprovar la Constitució Europea al 2016 i eleccions al 2017 del primer Parlament europeu (Catalunya circumscripció al Congrés Europeu i Espanya circumscripció al SENAT europeu) amb sobirania per designar el primer president d’un govern europeu de la història.

Socialistes catalans, traiem-nos de sobre l’espectre del nacionalisme (català o espanyol) que uniformitza, divideix, enfronta i paralitza i lluitem sense complexos per fer de Catalunya l’avantguarda de l’Europa dels ciutadans.

Socialistes catalans, per ser fidels al nostre catalanisme, al nostre federalisme, als nostres valors de llibertat i igualtat, de justícia i solidaritat ara cal per sobre de tot ser socialistes europeistes.

El gir mediterrani

És la garantia de la nostra prosperitat futura i el sentit del nostre projecte col·lectiu, i serà el motor del nostre progrés individual i social

L’àrea mediterrània desperta pel sud i necessita un revulsiu en la riba nord i, diguem-ho clar, ser la capital del Mediterrània no és poca cosa

Si alguna cosa bona té el debat sobre el malson Eurovegas és que ens obliga, si volem argumentar des del punt de vista estratègic (més enllà dels motius polítics, socials, econòmics i urbanístics ja de per si suficients per estar-hi en contra), a repensar i a formular quin ha de ser en el món globalitzat en què ja vivim el posicionament de Barcelona (i per extensió de Catalunya) per tenir un horitzó de sortida sostenible de la crisi.

La meva posició en aquesta qüestió no és original ni nova però la vull reivindicar amb més força que mai, tot mirant de fonamentar-la amb un cert detall, per contrarestar els plantejaments tan inconsistents del partit majoritari al Parlament i a l’Ajuntament de Barcelona, que ho vol tot per a Catalunya però que no sap per fer-ne què i que cada poques setmanes ens embarca cap a un punt diferent del planeta perquè sigui el nostre referent de desenvolupament (ara sembla que som a Massachussets però venim d’Holanda, Dinamarca, Eslovàquia, Israel o Lituània segons bufa el vent). El seu desconcert i les seves fugides endavant acaben en la pràctica en un regionalisme de poca volada que ens fa perdre constantment oportunitats de progrés.

Doncs bé, la meva posició és la de mirar cap a la nostra història i recuperar la nostra vocació de capital de la Mediterrània. Tenim les condicions per ser-ho: l’àrea mediterrània desperta pel sud i necessita un revulsiu a la riba Nord i, diguem-lo clar, ser la capital de la mediterrània no és poca cosa, és un gran projecte de futur que pot estimular i alinear totes les nostres energies com a societat i donar sentit alhora al nostre paper a Espanya i a Europa.

No cal justificar gaire el nostre vincle essencial amb la Mediterrània ni la transcendència d’aquesta àrea geogràfica i cultural per a la civilització occidental i tampoc la seva rellevància per a la nostra identitat col·lectiva i per al nostre posicionament en el context mundial. Però potser cal especificar una mica què vol dir ser capital d’una determinada zona. Crec que vol dir tenir centralitat i referència per als qui hi viuen i per al desenvolupament de les seves activitats més importants: ser un lloc de pas en les comunicacions i els trasllats de tot ordre, ser un punt de trobada, d’intercanvi i de presa de les decisions que afecten tothom i ser un centre de provisió d’alguns serveis que no es troben enlloc més de la zona.

I aquesta capitalitat, en el cas de Barcelona-Catalunya en relació amb la Mediterrània, es pot concretar a partir de quatre grans estratègies que haurem de tenir molt presents i que caldrà reforçar sense defallir en els propers anys si volem tenir un rumb clar de sortida de la crisi:

1. Seu institucional

El nomenament de Barcelona com a seu permanent de la UPM (Unió per la Mediterrània) ens dóna l’oportunitat de consolidar-nos com a capital institucional de la Mediterrània. Necessitem afegir-hi un molt més gran lideratge dels nostres governs en temes polítics mediterranis (resolució de conflictes, cooperació, diplomàcia) i un impuls definitiu del projecte per convertir el recinte històric de Sant Pau en pol d’institucions internacionals de les Nacions Unides i de la Unió Europea i el Centre Internacional per la Pau del Castell de Montjuïc en un referent internacional especialitzat.

2. Porta Sud d’Europa

La nostra capacitat logística i les nostres infraestructures han de canalitzar el flux de mercaderies i viatgers de la Mediterrània cap a Europa per Barcelona. La Zona Franca i la Fira, el Port (contenidors i creuers), l’Aeroport (Hub mediterrani) i l’alta velocitat amb la gran estació intermodal de la Sagrera són les peces del que ha de ser el nus principal d’un corredor del Mediterrani que connecti amb “banda ampla” Algesires amb el cor econòmic d’Europa i que s’ha de completar amb la màxima urgència.

3. Àgora Cultural

Arquitectura i patrimoni, gastronomia, esdeveniments (SONAR, Primavera Sound, Grec, Temporada Alta…) i equipaments culturals (MACBA, Liceu…), esports (Jocs del Mediterrani al 2017 o Mundial de Natació al 2013 i sobretot Barça) i diversitat lingüística són i poden ser encara més un gran reclam però sobretot han de ser les bases d’una gran àgora cultural que atregui talent i sigui plataforma d’indústries creatives. Per aconseguir-ho haurem de posar en marxa programes específics i no deixar de ser una ciutat i un país oberts, tolerants, inconformistes i plurals. Perquè l’ànima de la cultura són els valors en els quals s’arrela.

4. Motor de l’economia del coneixement

El suport a la innovació i la recerca en les empreses i a l’actualització de la formació de les persones com a criteris subjacents en tota l’activitat econòmica i la dinamització de sectors d’excel·lència (biomèdic, disseny, escoles de negocis , universitats, TIC-mòbils, cotxe elèctric i medi ambient) són les iniciatives que ens permetran arribar a fer de Barcelona-Catalunya un referent per a la modernització de les economies de la Mediterrània.

Tenim, doncs, un programa explícit que hem d’abordar de forma immediata i de manera conscient i compartida com a ciutat i com a país (perquè Istanbul, amb qui haurem de contrapesar-nos a l’altre extrem del mar, ja no espera). Fem aquest “gir mediterrani”: serà la garantia de la nostra prosperitat futura i el sentit del nostre projecte col·lectiu, serà el motor del nostre progrés individual i social.

Després de l’aeroport del Prat vindrà l’estació de la Sagrera

El dia que el Grup Popular del Senat vota explícitament en contra del nou model de gestió individualitzada i descentralitzada (és a dir, amb participació decisiva de les administracions catalanes en un consell rector propi i amb plenes competències) de l’Aeroport del Prat, impedint que una infraestructura tan determinant per al creixement econòmic i el progrés social es posi completament al servei de l’estratègia de Barcelona i del conjunt del país; avui mateix, el ministre d’economia ja avança que el pressupost 2012 per a inversions del govern d’Espanya es reduirà un 40%.

Aquesta notícia ens ha de fer encendre immediatament el senyal d’alarma sobre el futur de l’Estació de la Sagrera. La gran estació de la Sagrera, ja en obres, està pensada per ser l’intercanviador central de tota la xarxa de transports ferroviaris de Catalunya (alta velocitat, connexió amb Europa, regionals, rodalies, metro) i el gran pol de dinamització econòmica i regeneració urbana del nord de Barcelona i per extensió de tot l’eix del Besòs. La seva construcció i la urbanització de la seva zona d’influència (estació de viatgers, edificis d’habitatges i d’oficines, vials, un gran parc urbà –el més gran de Barcelona després de Montjuïc–…), d’uns quatre-cents quaranta mil metres quadrats, tindrà un cost total de dos mil dos-cents quaranta milions d’euros, dels quals més de 800 corresponen al Ministeri de Foment, per poder acollir cent milions d’intercanvis de transport per any i la creació d’uns 30.000 llocs de treball (generats per la pròpia estació i per l’activitat econòmica que s’instal·larà al voltant).

Els governs de CiU a la Generalitat de Catalunya, que també hi té compromesos 200 milions d’euros, i l’Ajuntament de Barcelona no han cregut mai (estaven en contra del nou túnel, feliçment acabat, d’unió entre Sants i la Sagrera) ni creuen ara en aquest projecte. I per això l’excusa de la retallada pressupostària pot acabar sent útil als tres governs de Rajoy, Mas i Trias.

Aparcar el projecte de l’estació de la Sagrera seria un altre gravíssim error. Abans que el govern del PP prengui definitivament una decisió que malmeti el futur d’aquesta infraestructura clau pel combat contra la crisi i per una recuperació econòmica sostenible a Barcelona i a Catalunya, tots els qui apostem pel seu desenvolupament hem de mobilitzar-nos per evitar que això passi. Com sempre els socialistes de Barcelona, Catalunya i Espanya hi serem al capdavant.

Senat

La setmana passada va començar l’activitat ordinària del Senat amb la constitució de les seves Comissions. Amb aquest nou epíleg del bloc vull compartir les reflexions polítiques que em suscitin els temes relacionats amb les tres comissions en les quals en aquesta desena legislatura seré portaveu del meu grup (Entesa pel Progrés de Catalunya PSC-ICV): Foment, Cultura i Reglament.

També m’agradaria comptar amb els comentaris, preguntes, suggeriments i indicacions per a la meva feina parlamentària (preguntes al govern, interpel·lacions, iniciatives legislatives…) de tots aquells i aquelles que vàreu votar-me el 20 de novembre de 2011 fent que resultés escollit, o de tots els qui vulgueu sentir-vos representats per la meva condició de Senador electe per la província de Barcelona. Per part meva faré especial èmfasi en les qüestions vinculades a la meva ciutat –Barcelona– i a la seva àrea metropolitana.

Tornem a començar

El PSC s’ha de centrar, des de l’oposició, a definir una alternativa política que li permeti reconstruir primer una majoria social que després es converteixi en majoria política

Malgrat l’èxit del Congrés les inèrcies del passat ja s’han manifestat ràpidament, però serem molts els qui sumarem esforços per fer avançar el nou PSC

D’ençà que Giulio Andreotti (incombustible governant democratacristià de la segona meitat del segle XX) va triomfar amb la seva definició, en termes estrictament de poder, del govern i l’oposició (“El poder només desgasta qui no el té”) a alguns polítics els entra el vertigen de no governar.

Per a tots els partits polítics que tenen vocació d’esdevenir majoritaris entre la ciutadania, i també per a nosaltres els socialistes, governar és sens dubte fonamental: des del govern es té molta més capacitat de transformació de la societat i des del govern s’adquireix el realisme de la pluralitat d’opcions i interessos. Però governar també comporta perills i, sobretot, no ho és tot per a una força política. El màxim perill és confondre govern amb hegemonia social: molts governs ho són en minoria, fruit de pactes sense haver guanyat o en un marc de molta abstenció (per exemple CiU governa a l’Ajuntament de Barcelona amb el vot de 14 de cada 100 electors barcelonins). El segon perill és l’hiperpragmatisme que t’acaba portant, a cavall de la gestió del dia a dia, a pensar que les coses són com són i que no podien haver estat d’una altra manera. És quan s’inverteixen els papers i la política deixa de governar la realitat perquè la realitat governi la política. És quan la política deixa de ser socialista.

La raó de ser d’un partit és la d’organitzar i representar una part de la societat que té uns objectius polítics comuns i la voluntat de construir una majoria social que la transformi a partir de la seva pròpia empenta i del poderós (per legítim i eficaç) instrument que conformen parlaments i governs. Així, un partit esdevé útil al conjunt de la societat – al país si es vol- perquè l’articula i perquè s’ofereix com a una alternativa a d’altres partits. Una societat sana i democràtica és incompatible amb el partit únic o amb grans coalicions que ocupin la quasi totalitat de l’espectre polític. Per això, governar no pot ser un objectiu en si mateix. L’objectiu és ser alternativa, representar un espai polític propi i definit. Aquest és el servei que els partits fan a la democràcia.

Assumint el veredicte de les urnes i, per tant, encapçalant l’oposició, el PSC s’ha de centrar doncs a definir una alternativa política (a partir d’un nou programa del que ja he parlat en ocasions anteriors) que li permeti reconstruir primer una majoria social que després esdevingui majoria política. Aquesta ha de ser la nostra prioritat i és l’oportunitat que ens ofereix i a què ens obliga el fet d’estar a l’oposició.

En aquest sentit, el Congrés del passat cap de setmana ha estat el primer pas en aquesta direcció, la condició de possibilitat per a l’inici d’aquest procés de reconstrucció de l’alternativa socialista: regeneració democràtica interna, canvi de Direcció, nou esperit per superar vells complexos. Però les inèrcies, que s’han manifestat ràpidament (com en la ratificació, que em sembla absolutament contraproduent i no comparteixo en absolut, del President i del Portaveu del Grup Socialista al Parlament de Catalunya), encara són moltes i falta molt encara en la concreció de les propostes polítiques. Tanmateix, serem molts els qui sumarem esforços per fer avançar la nova línia marcada pel Congrés.

Per fi, des de la força de les nostres conviccions i des de la voluntat de ser útils a la societat, els i les socialistes tornem a començar, tornem a iniciar el camí per a una nova majoria social i política.

Estat-Democràcia-Mercat

En tots els camps de la vida econòmica hi ha d’haver presència de sector públic i de sector privat.

Sense equitat i redistribució no hi ha ni creixement ni eficiència econòmica.

Ja fa temps que tenim clar que Estat sense Mercat és una equació que genera pèrdua d‘oportunitats, malbaratament de recursos i, sobretot, repressió, sense garantir justícia social. El que sembla increïble és que a aquestes alçades de l’època moderna encara no hàgim assumit que el Mercat sense Estat tampoc és cap ideal. No s’entén com, en termes econòmics i socials, encara es pot argumentar que el benestar i la prosperitat la porta el Mercat i que l’Estat és un mal mínim simplement necessari per garantir l’Ordre.

És veritat que el Mercat ens dóna les dosis necessàries d’iniciativa, de competència i de fluïdesa i liquiditat en els intercanvis perquè una societat sigui dinàmica i generadora de riquesa, però no és menys veritat que sense la capacitat de regulació, de redistribució social i territorial i de visió estratègica per avançar-se al futur que aporta l’Estat mitjançant normatives, impostos, incentius i serveis públics no hi ha garantia real d’oportunitats ni de creixement sostenible.

Per això, el model a seguir ha de ser sempre la Democràcia, és a dir, el govern (que no la simple administració) democràtic de l’economia, perquè ens permet integrar Estat i Mercat a partir de la nostra doble condició de ciutadans i d’agents econòmics (com a consumidors, com a clients, com a inversors, com a treballadors o empresaris…) fugint de dictadures polítiques o de dictadures dels mercats. Estat i Mercat són complementaris i s’equilibren mútuament. En quina mesura? M’atreveixo a proposar que es poden seguir dos criteris per determinar-la.

Primer, l’eficiència econòmica de la fórmula Estat-Mercat està directament relacionada amb la subsidiarietat, és a dir, amb el nivell territorial on s’ha de produir la interacció entre ambdós pols. Encertar en aquest àmbit és clau: que allò que es pugui abordar des de la màxima proximitat no s’abordi des d’instàncies superiors però, també, que allò que cal plantejar a nivells globals no es quedi en àmbits inferiors. O dit amb dos exemples: l’organització de l’activitat comercial s’ha de deixar a escala local però, com avui ja és obvi, la crisi del deute s’ha d’abordar inexcusablement a escala europea.

Segon, en tots els camps de la vida econòmica hi ha d’haver presència de sector públic i de sector privat perquè els valors que abans he apuntat d’un i altre s’hi barregin el més equilibradament possible. Defenso que els serveis públics i universals d’educació i sanitat es complementin amb escoles concertades i mútues de salut, però també defenso, amb plena convicció, la necessitat d’una banca pública que ara no tenim, el manteniment dels mitjans públics de comunicació o un parc públic d’habitatge realment regulador dels preus i l’accessibilitat a aquest dret ciutadà.

En definitiva, fermesa en el principi bàsic d’Estat i Mercat regulats per la democràcia i màxima capil·laritat en la presència socioeconòmica dels dos elements.

Per tot això, davant de la proposta del funcionari (registrador de la propietat) Mariano Rajoy que condiciona l’Estat del benestar al funcionament i als resultats del Mercat, em quedo amb l’afirmació àmpliament reflexionada del meu amic banquer Jaume Lanaspa (director de l’Obra Social de La Caixa) que diu en veu alta i clara que sense equitat i redistribució no hi ha ni creixement ni eficiència econòmica.

La crisi europea no és econòmica, és política

Proposo que a les eleccions al Parlament Europeu de 2014 es voti també de manera directa i simultània la nova Constitució en virtut del sufragi universal europeu.

Hem acabat responent a la crisi des del nacionalisme alemany, amb un banc central europeu infradotat i amb les seves receptes injustes, obsoletes i ineficaces.

És obvi que avui a Europa (i a Espanya en particular) vivim una crisi econòmica i també és obvi que durant els anys de bonança una part del creixement era artificial –el miratge fiscal irlandès, la bombolla immobiliària espanyola, l’enginyeria financera grega, el sobreendeutament belga o italià–, però l’arrel dels problemes econòmics europeus actuals és sens dubte política.

Després del pas de gegant que vàrem donar a Europa per governar l’economia i per participar en el futur del món globalitzat amb l’entrada en vigor de l’euro com a moneda única, els europeus havíem de consolidar la Unió amb una primera Constitució. Un següent pas imprescindible que va quedar avortat. Cansament diplomàtic, autocomplaença per l’èxit obtingut, manca d’estímul en un entorn de creixement econòmic fàcil i, sobretot, una revifada del nacionalisme (com a autoafirmació en front d’una naixent identitat europea o simplement com a xenofòbia) van diferir el procés sine die.

Però la història no s’atura i la crisi financera nord-americana es va tornar global gairebé instantàniament mentre la governança europea no estava ni a punt ni entrenada. Respondre a vint-i-set era impossible i hem acabat responent des del nacionalisme alemany, amb un banc central europeu infradotat i demanant ajuda al FMI, que ens ha obligat a les seves receptes injustes, obsoletes i ineficaces. I així, hem anat sempre tard i sense capacitat executiva i per això l’economia ens ha esclatat entre les mans: incapaços de construir tallafocs entre la crisi financera i l’economia real, incapaços d’abordar globalment la crisi del deute, incapaços de compensar els ajustos pressupostaris amb elements de reactivació, l’atur ha arribat a quotes insuportables i la confiança que ha de permetre iniciar la recuperació està per terra.

Ara ja no és moment de lamentar-se, sinó de prendre consciència que només Europa pot ser la nostra prioritat política i que cal actuar en conseqüència. Per això, no queda més remei que abordar alhora el que és urgent i el que és important: és a dir, crear els eurobons, abaixar els tipus d’interès, desplegar un gran programa d’inversions a través del Banc Europeu d’Inversions i concertar les polítiques fiscals (incloent-hi nous impostos a escala europea) mentre reprenem la Constitució europea i l’actualitzem per posar-la a l’alçada de la globalització en la qual ja estem definitivament immersos (govern europeu, diplomàcia europea, exèrcit únic…).

Proposo, doncs, que fixem l’horitzó de les eleccions al Parlament Europeu de 2014 per, alhora que escollim els nostres representants, votar de manera directa i simultània, en un exercici de ciutadania europea, la nova Constitució que haurem tornat a debatre durant dos anys. La seva aprovació (o desaprovació) s’hauria de sancionar no a partir de la unanimitat en un recompte per països sinó en virtut del sufragi universal europeu on tots els vots valguin el mateix.

Recuperar el temps perdut en la construcció europea és possible i els socialistes tenim l’obligació política de ser-ne l’esperó, tenim l’obligació d’organitzar-nos com a gran força transnacional per liderar-la: la societat i el món que volem es forgen en l’Europa política i la ciutadania europea. Hem de bastir un programa radicalment europeista per defensar-lo fins al final. Si els socialistes comencem, molts altres europeus ens seguiran. La sortida de la crisi europea també és política i no econòmica.

Aprofitem el Senat per aprofundir en la democràcia

L’actual SENAT és sens dubte una cambra legislativa desaprofitada. El concepte de segona lectura (després del Congrés dels Diputats) sobre el qual pivota fonamentalment sembla insuficient per donar-li sentit i les reformes per acostar-la a la funció de cambra territorial han quedat curtes. Però això no vol dir que el Senat no pugui ser útil en el nostre sistema democràtic. Al contrari, és segurament una de les institucions on hi ha més recorregut per innovar, per actualitzar la nostra democràcia i l’hem d’aprofitar a partir precisament de la seva pròpia naturalesa. El Senat té dues característiques electorals bàsiques: l’homogeneïtat territorial que li donen la igualtat en la representació de les circumscripcions (4 senadors per província) i l’elecció directa dels senadors mitjançant llistes obertes. Fem doncs d’aquestes característiques les seves fortaleses, fem-ne l’atribut d’un nou Senat porta de l’Espanya federal i la participació ciutadana.

Comunitats autònomes (que també elegeixen senadors a través dels seus Parlaments), municipis i diputacions han de sentir que el Senat és la cambra que els representa i que els dóna paper: escenari simbòlic de l’Espanya plural (plurinacional, pluricultural, diversa geogràfica i econòmicament) i dels pactes entre territoris i dels territoris amb el govern central. Per aconseguir això només cal que el Senat sigui cambra de primera lectura (que s’hi inici i s’hi acabi el tràmit de les lleis) de tot allò que té a veure amb l’Estat de les Autonomies i el municipalisme, amb les seves competències i el seu finançament. I que els grups parlamentaris no siguin de partits sinó per CCAA, cosa que, d’altra banda, obligaria a trobar l’acord entre els senadors d’una mateixa Comunitat i alhora canviaria el rol dels partits dintre del Parlament. Aquest enfocament és pot subratllar fent coincidir l’elecció dels senadors no amb la dels diputats al Congrés sinó amb les dels Parlaments autonòmics, de manera que el Senat no podria ser dissolt pel President del Govern i simbolitzaria la permanència de l’Estat de les Autonomies.

Però el Senat de les llistes obertes també pot ser l’espai parlamentari en què, en la segona lectura de les lleis del Congrés o en les de primera lectura al Senat, es doni participació directa als no parlamentaris: més enllà de la iniciativa legislativa popular, s’hauria de poder regular la presència efectiva en Comissió i, fins i tot, en el Plenari de representants socials que aportin el seu impuls, el seu coneixement i la seva sensibilitat al debat legislatiu.

Canviar les coses sempre és difícil i més si ets un nouvingut, però els últims processos de reforma constitucional ens han confirmat que si es vol es pot. Per mi intentar canviar el Senat en aquestes direccions serà una prioritat. D’altres potser no voldran i tindran la majoria per no fer-ho, però el meu compromís serà ferm perquè com a mínim un projecte alternatiu de Senat neixi del Grup de l’Entesa.

El perquè del bloc

Començo aquest bloc de proposta i reflexió polítiques el dia d’inici de la campanya per a les eleccions legislatives 2011 (que casualment coincideix també amb el dia del meu sant).

Ho faig perquè em sembla coherent amb presentar-me al Senat per la circumscripció de Barcelona, donat que el vot és a la persona –seguint el procediment de llistes obertes– i sembla lògic que els electors puguin conèixer més personalment i directament els candidats.

Ho faig també perquè, sigui quin sigui el resultat de les eleccions, penso seguir opinant i participant en la política des del socialisme. És la meva passió i la meva vocació i espero que compartir-ho pugui ser útil.