No tornem a badar amb l’aeroport

[També podeu trobar aquest article a les pàgines d’opinió de El Periódico d’avui https://www.elperiodico.com/es/opinion/20210903/despistemos-aeropuerto-barcelona-articulo-carles-marti-12040108]

Com no ho varen fer ni el telègraf, ni el telèfon, ni la televisió, internet (correu electrònic, cercadors, xarxes socials, videoconferències) no portarà la reducció de la mobilitat humana sinó tot el contrari: l’intercanvi i el coneixement a distància fan agafar més ganes i no menys de desplaçar-se perquè el que limita en major mesura el sortir de casa és precisament el desconeixement del que hi ha més enllà (fa por o no se’n saben els atractius) i no el seu contrari. Per no parlar de l’augment de la població mundial, com a mínim fins al 2050, de la seva joventut i de l’augment progressiu de la seva capacitat econòmica com a factors que mantindran la mobilitat mundial a l’alça.

Ens hem d’oposar doncs a aquesta mobilitat i minimitzar-la per evitar els seus efectes o l’hem de canalitzar i fer compatible amb els objectius de sostenibilitat territorial i ambiental ? Per a mi la resposta progressista és la segona i més des de Barcelona (i Catalunya) aquí i ara.

En primer lloc, perquè estic lluny de pensar en termes de catastrofisme, no crec en el decreixement com a opció desitjable ni justa i veig la disminució de les opcions de mobilitat com un endarreriment social i fins i tot moral (també en el camp de les migracions però això seria l’objecte d’un altre article). En segon lloc, perquè jugar un paper de capitalitat en la mobilitat internacional és imprescindible per Barcelona (i Catalunya) si realment vol formar part del primer nivell de desenvolupament mundial que cada cop s’organitza més al voltant d’una xarxa global de ciutats dinàmiques i interconnectades (moltes ciutats, algunes molt més grans que nosaltres, que no en formen part voldran fer-ho i podem per tant quedar-ne fora en qualsevol moment si perdem definitivament l’embranzida dels anys 1990). La capitalitat en la mobilitat és un dels camins per ser un dels nodes de la xarxa (la capitalitat farmacèutica perduda amb l’Agència Europea del Medicament n’era una altra) i a més complementa dues altres opcions estratègiques per Barcelona: l’atracció de talent i inversions en els sectors culturals i tecnològics capdavanters i la capitalitat mediterrània d’Europa.

Per això, si torna a sortir l’oportunitat de tenir un hub aeroportuari a Barcelona com proposa AENA (l’anterior intent mitjançant Spanair, que vaig conèixer de prop com a tinent d’alcalde de l’Ajuntament, va ser menystingut i boicotejat per molts sectors que ara sospiren pel hub) amb l’ampliació de l’aeroport El Prat-Josep Tarradellas s’ha d’aprofitar sense recança si respecta, com és evident que pot fer, les normes que fixa la UE en relació a l’impacte en l’entorn natural del delta del Llobregat. Apostar per la infraestructura d’un aeroport hub que aculli vols transoceànics i els distribueixi en vols a ciutats a 800-1000 km, a més de rebre vols de destí final, és una decisió que s’ha de prendre el més ràpid possible perquè la seva implementació serà complicada i el món no ens espera (els vols que no vinguin al Prat no deixaran de fer-se, aniran a un altre lloc).

I optar per intentar fer de Barcelona un hub aeroportuari no és incompatible amb contribuir a la lluita per revertir el canvi climàtic: és plenament factible abordar la reducció d’emissions més enllà del trànsit aeri (que a nivell mundial representa el 2-3% del total global d’emissions) connectant l’AVE amb l’aeroport per donar continuïtat als trajectes de menys de 800-1000 km, aconseguint la neutralitat de les instal·lacions aeroportuàries i mantenint l’aeroport a menys de 15 km del centre de la ciutat connectat per metro.

La lluita de Barcelona (i Catalunya) contra el canvi climàtic no ens hauria de fer perdre oportunitats col·lectives de desenvolupament social i econòmic, com la de sortir al mapa de la connectivitat aeroportuària internacional, sinó guanyar-ne liderant la reconversió de la indústria automobilística cap al vehicle elèctric, el retorn de la centralitat del transport ferroviari en el curt i mitjà recorregut (metro, tramvia, ferrocarril per passatgers i mercaderies) o l’impacte de la rehabilitació complerta de les llars en l’eficiència energètica (14% del total global mundial d’emissions).

No tornem a badar i explorem a fons la possibilitat de fer de Barcelona el hub aeroportuari del mediterrani occidental: el projecte ho mereix i el nostre país ho necessita.

“Documental mort”

El 4 de febrer de 2006, com a regidor del Districte de Ciutat Vella, vaig viure molt de prop els incidents que aquella nit van tenir lloc davant del Palau Alòs del carrer Sant Pere més baix (llavors completament atrotinat i seu d’un negoci il·legal de raves  de pagament) i durant els quals va ser brutalment agredit un agent de la Guàrdia Urbana de Barcelona que procurava controlar el perill de sobreaforament de l’edifici. Al cap de poques hores, diverses persones varen ser detingudes i posades a disposició judicial iniciant-se un procés que al 2008 les va condemnar a diferents penes de presó.

Quan al 2015 aquests fets lamentables van saltar a l’opinió pública, mitjançant la denúncia per part del documental “(Barcelona) Ciutat Morta” d’una conspiració institucional que havia portat a culpar d’aquell atac a uns innocents, no em vaig estar d’intervenir públicament per mirar de desmentir aquesta nova versió dels fets que semblava convèncer quasi tothom.

Avui, cinc anys després, el què ha “mort” és el documental. I tampoc vull deixar de parlar-ne: el present escrit és una reflexió sobre tot el ha representat en termes polítics la trajectòria d’aquest film.

Primera part

L’any 2013 la productora Metromunster va produir el documental “Ciutat Morta” per cridar l’atenció, a partir del cas concret dels condemnats pels fets del 4/2/06, sobre la injustícia i la corrupció del sistema i sobre la gentrificació social i urbana d’una Barcelona venuda al turisme. Metromunster, fundada al 2010, es declarava a sí mateixa al servei del moviment social i artístic alternatiu i antisistema i entre els seus principals membres comptava amb una activista de les CUP, Natàlia Sánchez, que després seria diputada al Parlament de Catalunya.

La tesi del llarguíssim documental (2h), seguint els arguments dels impulsors de la campanya  “Des-muntant el 4-F” amb la mare d’un dels processats al capdavant, era que, per pura venjança i davant la impotència de no haver pogut arrestar el vertader culpable de l’agressió que va deixar molt malferit l’agent de la GUB, la policia va arrestar tres joves sudamericans d’estètica contracultural que no hi tenien res a veure i, després d’esborrar proves que apuntaven d’altres sospitosos i torturar-los, va bastir un procediment inculpatori falsejat que el poder judicial va consentir i assumir. Tots els arguments del documental en favor dels condemnats eren doncs els mateixos que els seus advocats havien esgrimit davant dels tribunals i per tant havien quedat refutats per totes les actuacions judicials (en particular el que deia que l’autèntic culpable de l’agressió era algú que havia deixat caure des del balcó del Palau Alòs un test contra l’agent -seguint el que l’endemà havia explicat, mal informat, el propi alcalde J. Clos- i no el principal acusat, Rodrigo Lanza, que era fora de l’edifici i afirmava no haver llançat la pedra que havia impactat contra el cap del guàrdia, tal i com deia la sentència).

Però cinc anys després del judici s’havien produït dos fets que els donaven nous elements en favor de la tesi conspirativa: una altra de les persones processades, Patricia Heras, s’havia suïcidat durant un permís penitenciari i dos dels companys de l’agent agredit, que havien portat part de les diligències i testificat en el judici, tenien ara ells una condemna per tortures a un detingut i encobriment dels seus actes. I és amb aquest nou context incorporat al relat audiovisual, que el documental arrenca la seva difusió.

La seva presentació i primera projecció va tenir lloc en un cinema okupat de Barcelona, rebatejat a partir d’aquell dia amb el nom de Patricia Heras, amb poca repercussió més enllà del propi moviment. Tot i així, els seus dos directors i alhora impulsors de la productora, presenten “Ciutat morta” a diversos festivals de cinema i, contra pronòstic, obtenen un premi al festival de cinema de Màlaga del 2014.

Amb la gran dosi de credibilitat que li dona el premi, el documental comença a córrer per les xarxes socials en àmbits cada cop més amplis que van atorgant-li una àuria de gran treball d’investigació amb un poderós missatge social. Llavors, els sectors polítics emergents, i molt propers a la productora, del moment (Podemos que, amb Barcelona en Comú, vol consolidar a les municipals de 2015 els seus magnífics resultats a les europees de 2014 assaltant el cel i les CUP que, amb només 4 diputats al Parlament de Catalunya, estiren d’un moviment independentista en plena progressió) decideixen intentar convertir-lo en una arma polític-electoral pensant que una part molt considerable de l’opinió pública pot ser-hi receptiva (en un clima propici de descrèdit institucional que comença a créixer a partir de la recent confessió de J. Pujol) , el que reforçaria i eixamplaria el suport a les seves posicions. El camí que escullen per fer-ho és aconseguir que s’emeti per TV3, amb l’objectiu de, a més d’arribar a l’audiència puixant de l’emissora, posar la producció en el mainstream traient-la dels marges, encara que siguin molt prestigiosos, i aconseguir definitivament la condició de versemblança per al seu discurs explícit (el complot malvat contra uns innocents) i implícit (la corrupció ha arribat tant lluny que cal un cop de timó radical).

Durant mesos ho demanen i no se’n surten, tal i com reiteradament posa de manifest al Parlament el diputat cupaire David Fernández. Però finalment, quan ja s’acosten les eleccions municipals del maig 2015, els estrategues de CDC, decidits a fer d’Ada Colau l’adversari que reagrupi el vot moderat de Barcelona en torn de Xavier Trias i li asseguri una reelecció dubtosa i, a més, a ajudar a l’entrada de les CUP al consistori barceloní per mirar de tenir-hi una majoria independentista, accepten la proposta i permeten l’emissió del documental. Serà un dissabte al vespre al canal 33 (finalment el dia 17/1/2015) en el marc del programa del prestigiós crític cinematogràfic Alex Gorina i sense cap contextualització ni prèvia ni posterior a la projecció. Els dies previs a l’emissió, a la forta promoció de la pròpia TV3 durant la seva programació s’hi suma una extensíssima campanya de notorietat per part de les xarxes independentistes que aixequen l’expectativa titllant el documental d’autèntica bomba política. I per si no n’hi hagués prou, un jutge obliga a suprimir-ne cinc minuts d’emissió per preservar l’honor d’un comandament de la GUB que es considera injustament ultratjat pel guió i el documental queda automàticament impregnat de l’atractiu de les obres censurades.

El resultat de tot plegat és una audiència descomunal, mai vista al canal 33 (20% de quota i 569.000 espectadors), que queda commocionada. De retruc el documental i el cas que tracta s’instal·len al centre de l’actualitat informativa de l’endemà a tots els mitjans d’informació: l’efecte buscat ha quedat plenament aconseguit i la polèmica es desferma a l’opinió publica i publicada. Es produeix un fenomen d’alienació col·lectiva i una onada acrítica, que es creu sense el més mínim dubte la versió del documental i envaeix tots els racons de la societat catalana, es posa a demanar la revisió del judici davant la perplexitat de tots els periodistes especialitzats en successos i tribunals que havien seguit personalment el cas i que són els únics (a part dels directament implicats) que gosen qüestionar la indignació sobrevinguda i la nova veritat.

Els límits als que arriba l’onada són insospitats:

. La televisió pública de Catalunya decideix estirar tant com pot el fil de l’impacte de la seva emissió i al cap de pocs dies convoca, també en horari prime time,un debat sobre el tema en el que accepta l’aparició remota d’un encaputxat anònim que diu, sense aportar-ne cap prova, que ell és qui realment va ferir l’agent llençant el ja famós test des del balcó del Palau Alòs i que quan prescriguin els fets es donarà a conèixer.

. Intel·lectuals i periodistes de llarga i prestigiosa trajectòria, obviant que la sentència ha estat des del 2008 recorreguda i confirmada primer per la pròpia Audiència de Barcelona i després fins i tot ampliada pel Tribunal Suprem; que la conxorxa hauria d’implicar la judicatura en diverses instàncies i moments, tres cossos policials diferents, els metges de l’hospital del mar i els metges forenses, diferents funcionaris municipals i els treballadors de la neteja viària; que el Col·legi d’advocats de Barcelona ja havia analitzat el cas en una comissió independent i emès un informe escrit que no detectava res que justifiqués invalidar el procediment seguit; que els serveis socials havien acreditat les causes del suïcidi de P. Heras en raons personals alienes als fets jutjats i d’altres aspectes que una mínima racionalitat demana si més no valorar i contraposar al relat del documental, s’afegeixen sense complex a les veus oportunistes i a les veus programades d’ A. Colau, J. Asens, P.Iglesias, D. Fernández i de molts altres polítics (recordo per exemple G. Rufián o la dirigent de C’s a Catalunya Sonia Sierra) que demanen justícia i fan una esmena a la totalitat del nostre sistema institucional esquinçant-se les vestidures.

. El jurat dels premis ciutat de Barcelona, imbuït del mateix esperit, acorda atorgar al documental un dels seus premis i en l’acte de recollida al Saló de Cent els seus autors menystenen l’alcalde mentre tothom els riu l’acudit.

. I el més increïble: el Ple del Parlament de Catalunya i el Ple de l’Ajuntament de Barcelona, saltant-se la separació de poders en la seva forma més elemental, arriben a aprovar per unes majories molt àmplies, que inclouen gairebé tots els partits, la petició expressa i directa al poder judicial de tornar a reobrir el cas en base al què formula el documental, obligant al TSJC a una resposta per escrit reprovatòria del legislatiu també sense precedents.

No cal dir que l’encaputxat no va reaparèixer mai més, ni que les exhaustives revisions d’expedients fetes per múltiples instàncies administratives arran de les peticions no van trobar cap irregularitat, ni que cap defensor dels acusats va poder aportar cap element objectiu nou per intentar reobrir el procediment.

Amb el pas de les setmanes l’efervescència va baixar però la ferida social va quedar sense tancar perquè ni el documental va servir per canviar efectivament res del cas 4-F i ni ningú li va retirar el seu suport. I el que sí que va passar és que Ada Colau va guanyar les eleccions municipals de Barcelona i que les CUP van obtenir per primer cop tres regidors al consistori i, a les eleccions catalanes anticipades a la tardor de 2015, deu diputats: uns resultats que de ben segur no van ser conseqüència directa de l’emissió del documental sinó l’expressió política de les causes socials que van fer possible l’èxit sorprenent de l’un i dels altres.

Així, el 4 de febrer de 2016, just deu anys després dels fets i només dos anys després de la presentació del documental, quan la campanya “Desmuntant el 4-F” intenta sense suport polític una nova fita mediàtica, amb l’edició d’un llibre commemoratiu (curiosament presentat en un Palau Alòs que l’Ajuntament ja molt abans del 2015 ha convertit en un gran equipament públic tal i com estava previst), es tanca el cercle i la nova proposta torna a només obtenir un petit ressò dintre dels límits del propi moviment.

Segona part 

A partir d’aquell moment semblava que tot quedaria estancat i que en el gruix de l’opinió pública romandria per sempre l’ombra inconcreta de la sospita, i en la més activa i informada, com a molt, planaria el dubte entre si realment el documental tenia raó (i el que passava és que havia arribat tard i ja no podia fer-se res d’efectiu en el cas, més enllà de la denúncia i la reprovació moral del sistema com a vacunes per al futur) o en veritat la seva tesi era infundada (perquè no podia ser que una injustícia tant gran posada sota els focus d’una forma tant aclaparadora no pogués moure ni un mil·límetre la situació legal dels encausats).

Però al desembre de 2017 el teló es va tornar a aixecar: R. Lanza havia tornat a ser detingut per una agressió salvatge, en aquest cas amb resultat de mort (la del client d’un bar que duia uns tirants amb la bandera espanyola) i a Saragossa (on residia des que havia sortit de presó). Acusat inicialment d’homicidi, després de dos judicis amb jurat popular, finalment aquest 2020 ha estat condemnat pel tribunal a vint anys de presó per assassinat.

Finita la comèdia, primera estocada de mort al documental. El personatge principal ja no se sustenta: no era una víctima, era un agressor i a més reincident. A partir d’aquí el castell de cartes s’ensorra i queda clar que el film no era ni la revelació sensacional d’una conspiració que exemplifica la corrupció del sistema ni tant sols la crònica exagerada d’un error judicial sinó un exercici de propaganda sense escrúpols que no dubta a utilitzar el suïcidi d’una persona i a manipular els fets per construir una història falsa de bons i dolents al servei d’una ideologia.

I encara més, a l’estiu de 2020 la productora Metromunster anuncia el seu tancament en una carta pública. A la carta, demanant excuses als seus seguidors, justifica la mesura en el fet que un dels seus dos impulsors, i co-director del documental, ha tingut durant els últims temps comportaments (assetjaments sexuals i laborals, manipulacions comptables…) tant absolutament impropis i incompatibles amb les bases fundacionals del projecte que ha destrossat i tornat inservible la productora com a vehicle d’iniciatives de transformació social.

Segona estocada de mort, definitiva. Ja no hi ha debat: la trampa i el cartró no eren només al documental sinó a la productora que el dissenya i el crea. Al film no li queda ni un bri de credibilitat i als seus creadors tampoc. No s’ho creien, sabien que era mentida. El documental “Ciutat morta” ha mort, ell sí que era el fruit corrupte d’una conspiració, d’una manipulació.

I tanmateix, malgrat pugui donar-se l’episodi per tancat, malgrat el temps hagi posat les coses al seu lloc, com passa tant sovint, i ara personalment tingui una sensació d’alleugeriment i de reconciliació amb l’explicació dels fets, no crec en absolut que no se n’hagi de parlar més. Al contrari, un cop demostrada finalment la naturalesa i la intenció del documental, les constatacions que ens deixa la seva trajectòria són fins i tot més punyents:

. la doctrina “la fi justifica tots els mitjans” està molt estesa. Els productors la van invocar per anomenar un relat de part  reconstrucció de la veritat (contra el sistema opressor la mentida també és vàlida), els polítics afins o complaents la van practicar per buscar rèdits  (a les següents eleccions o en el camí d’alliberament nacional), TV3 no se’n va poder estar (tot per l’audiència).

. la pèrdua del sentit crític és un perill per la democràcia. Una comunitat impermeable al raonament obert, contrastat, qüestionable difícilment pot ser plural i integradora. Només entendre el que vols sentir, el que prèviament ja creus i simplement vols reafirmar, impossibilita el debat com a avantsala del pacte democràtic entre diferents. És tant imprescindible que es puguin produir tot tipus de documentals com que s’hagin de contrastar i se’ls pugui criticar i rebatre públicament.   

. deixar-se endur per el corrent és una mala política. Tots els partits que no van plantar cara al relat del documental, encara que no el veiessin clar, per por de dur la contrària, deixant orfe de referència el seu espai, ho van pagar a les urnes. Abonar tàcticament per activa o per passiva les tesis dels adversaris no és mai una bona idea.

. la petjada de la gran crisi de 2008 va ser molt profunda. El periple de “Ciutat morta” només s’entén a partir del terreny abonat per el descrèdit de les institucions en la seva incapacitat de fer front a la crisi econòmica (i fins i tot per retroalimentar-la) i en el pes de la corrupció destapada. Una mostra més d’on beuen els populismes de tot ordre.     

En definitiva, la vida i mort del documental “Ciutat morta” és una experiència col·lectiva que cal guardar sempre en el rerefons de la memòria, que hauríem de tenir sempre present: travessa i relliga molts aspectes essencials de la nostra realitat social i política.

Un nou inici per Catalunya

El més probable, malgrat el context d’incertesa, és que en les properes setmanes JuntsxCatalunya decideixi (per necessitat, conveniència o convenciment) convocar per fi  eleccions al Parlament de Catalunya durant la tardor. Serà una bona notícia. Serà una oportunitat per al canvi polític que no podem deixar passar.

Després d’una dècada perduda, Catalunya necessita passar pàgina. La resposta equivocada dels governs independentistes a la gran crisi de 2010 emprenent la fugida endavant del “procés”, incapaços d’abordar els reptes i problemes reals de la societat catalana i d’assumir la seva responsabilitat política, ha portat el nostre país a la paràlisi, l’aïllament i la divisió.  El fracàs de la unilateralitat independentista ha comportat el fracàs col·lectiu de tothom: Catalunya ha perdut oportunitats, ha retrocedit com a motor de progrés econòmic i social d’Espanya i d’Europa, ha vist créixer la desigualtat i s’ha vist abocada a la fractura social i a episodis de dur enfrontament.

Per això, és hora de girar full, de deixar enrere les quimeres, la crispació, la lògica de la imposició; és hora d’un nou inici, d’un rellançament econòmic, social, polític i moral del nostre país. 

Davant de la nova gran crisi arran de la pandèmia de COVID-19 la resposta del nostre país amb el seu govern al capdavant ha de ser aquesta vegada diametralment oposada a la de l’independentisme fracassat. Ha de ser la resposta de la valentia per encarar les dificultats i posar en marxa solucions, la resposta de la proximitat i la responsabilitat per donar seguretat i protecció a tothom, la resposta del diàleg i els pactes per trobar la unió de tots els catalans i catalanes en el marc d’objectius comuns, la resposta de la transparència per deixar enrere l’agenda oculta de la corrupció, la resposta de les aliances amb els sectors moderns i progressistes de l’Espanya democràtica i l’Europa unida per fer front als desafiaments compartits.

Per estar a l’alçada d’aquesta resposta, el futur govern de Catalunya, el govern del nou inici que els i les socialistes volem encapçalar de la mà de Miquel Iceta, haurà de tenir noves prioritats per al país. Conscient de la situació i de les dificultats excepcionals del moment però també de les enormes potencialitats i talent de la societat catalana el nou govern pot oferir a la ciutadania un programa alhora ambiciós i realista basat en quatre eixos:

. Reconstrucció social i reactivació econòmica a partir del lideratge públic i de pactes públic-privats per reforçar el nostre estat del benestar i recuperar la potència del nostre teixit empresarial, associatiu i institucional

. Europa com a referent en els nivells de qualitat democràtica, de igualtat, de desenvolupament en recerca i innovació i sobretot de transició ecològica i digital

. Bon Govern per garantir una gestió política eficaç i una administració accessible i eficient, rigorosa i avaluable

. Superació del “procés” independentista per passar a defensar objectius d’autogovern i reconeixement de Catalunya consensuats i fruit del retrobament entre tots els catalans i catalanes   

La unitat civil és el bé més preuat del nostre país, el que fonamenta la nostra prosperitat, el nostre progrés social i la nostra fortalesa per liderar el nostre futur en el marc d’Espanya i Europa. La recerca d’aquesta unitat avui molt malmesa necessita uns “Acords per la Reconciliació” que, impulsats pel govern,  trobin el màxim consens polític i social refent els pactes bàsics (llengua, escola, cultura, mitjans de comunicació públics, símbols) esquinçats durant aquests deu anys  i acordant els objectius col·lectius d’autogovern i reconeixement (finançament en particular) així com el model de municipalització i d’organització territorial.   

Aquest nou programa haurà d’anar també acompanyat d’una nova forma de governar. Més humil, més cohesionat i solidari, més discret i menys gesticulador, el nou govern haurà de ser sobre tot més exigent amb sí mateix i amb l’acompliment dels seus objectius per estar realment al servei del país i de la seva ciutadania.

Catalunya mereix més, Catalunya vol fer més, Catalunya pot fer més. Per fer-ho necessita el que ara no té: un nou govern que aporti confiança, certesa, estabilitat, rumb, horitzó, esperança. És el moment de concertar totes les voluntats i totes les energies dels qui volem aquest nou govern, dels qui volem donar  a Catalunya un nou inici.

Una Catalunya trilingüe o plurilingüe ?

La meva última participació al Seminario Multidisciplinar sobre el Plurilingüismo en España, que va tenir lloc a Sant Sebastià organitzat per la Diputació Foral de Guipuzcoa, em va permetre constatar l’enorme avenç de l’euskera a la societat basca. Aquest progrés, basat fonamentalment en el manteniment i l’adquisició de la llengua mitjançant la immersió a l’escola (en el cas d’Euskadi voluntària però ja majoritària), s’expressa en un canvi de paradigma sociolingüístic. Cada cop es veuen menys a sí mateixos com a dues comunitats lingüístiques que simplement coexisteixen (l’euskaldun que manté la llengua essencial per a la nació i la castellana que vehicula la llengua importada i tolerada) i més com una sola societat on la majoria de la ciutadania pot parlar o si més no entendre i sentir-se seves les dues llengües, canviant ja sovint de llengua en plena conversa, segons ens va explicar el professor Pello Salaburu.

A Catalunya, encertadament segons el meu parer perquè va a favor de la convivència, dels drets lingüístics i del futur del català, estem molt a prop de ser una societat bilingüe perquè quasi la totalitat de la ciutadania domina tant el català com el castellà. Aquesta realitat sembla tant assentada (malgrat els intents dels nacionalistes de tot signe per intentar trencar aquest consens i portar el país a un o altre monolingüisme) que moltes veus ja parlen d’anar cap al trilingüisme perquè tothom acabi dominant també l’anglès, seguint l’estela de mesures com les que ja s’han implantat en el cas dels estudiants universitaris (obligats a acreditar el nivell B2 d’anglès per obtenir el títol de grau).

Molts justifiquen la proposta (que al País valencià ja es comença a desplegar a l’ensenyament obligatori a partir d’un recent decret sobre el seu model educatiu lingüístic) en la necessitat d’incorporar-nos massivament a una llengua de comunicació internacional que funciona com a lingua franca, sobre tot en els camps comercial, científic i turístic. D’altres hi veuen la possibilitat de limitar la presència a Catalunya o del català o del castellà segons el prisma nacionalista amb el que es miri.

Però són arguments que a mi no em convencen. Per a mi, tot i compartir plenament la idea d’introduir o reforçar una tercera llengua en tots els ciutadans i ciutadanes de Catalunya, el camí del trilingüisme és un camí triplement equivocat. Em sembla incoherent amb la defensa del català, inviable i erroni en l’enfoc sobre el paper de les llengües a Catalunya i al món. Per això dic: una tercera llengua, sí però la mateixa per tothom, no ( inclòs l’anglès).

M’explico amb més detall. Primer, defensar el futur i el valor del català com a llengua complerta a Catalunya, Espanya i Europa em sembla contradictori amb l’argument que s’ha de dominar la llengua més poderosa del món perquè sinó perdem el tren del progrés i el desenvolupament. Buscar empatia i suport per a totes les llengües, siguin minoritàries o no, és incompatible amb assumir com inevitables jerarquies lingüístiques, en favor de l’anglès per exemple.

Segon, no hi podrà haver trilingüisme sense immersió lingüística i a Catalunya la immersió lingüística en anglès és impossible. Llevat en un nombre limitadíssim de famílies, no hi ha immersió familiar possible, mentre la immersió d’entorn difícilment anirà més enllà de la que ja puguem tenir ara (préstecs lingüístics, comunitat científica, relacions internacionals, petites parcel·les d’imaginari cultural via audiovisual) i la immersió escolar mai podrà passar del 25% de les hores lectives tot i que siguem capaços de disposar del professorat suficient i realment competent per donar aquestes classes.

I tercer, té sentit a l’Europa multilingüe i al món multipolar apostar com a país per una sola llengua estrangera? No seria millor afavorir un plurilingüisme autènticament arrelat a les condicions personals de la ciutadania i a la posició lingüística de Catalunya, de manera que la nostra interlocució econòmica i cultural pogués abastar directament molts més països sense necessitat d’una intermediació anglòfona? El potencial per immersió familiar de multitud de catalans i catalanes pot reforçar la nostra presència en llengües tant parlades i internacionalment influents com l’àrab, el xinès-mandarí, el rus o l’urdu mentre la proximitat lingüística del català i el castellà amb la família de les llengües llatines hauria de permetre una molt més gran difusió i domini entre la ciutadania de llengües com el francès, el portuguès o l’italià, llengües que obren la porta de les immenses lusofonia i francofonia. Això no impediria continuar exigint el coneixement de l’anglès a la comunitat universitària o donar facilitats (un programa d’estades molt gran per exemple) a la població més predisposada i motivada per al seu aprenentatge.

En definitiva, endavant amb una tercera llengua a Catalunya perquè els beneficis individuals i col·lectius del coneixement aprofundit de quantes més llengües millor estan més que demostrats. Però aprofitem-ho per construir una societat plurilingüe, una societat del futur, plenament preparada per a la globalització i la interdependència i alhora empàtica amb l’ecosistema lingüístic de Catalunya, d’Espanya i d’Europa (tots ells multilingües). Si no ens agraden les llengües de domini, no cal subordinar-nos a l’anglès (ni a cap altra llengua): prioritzem-lo si convé en determinades àrees però no li donem l’exclusiva i compartim la promoció lingüística amb d’altres llengües. Trilingüisme no, plurilingüisme sí.

 

Fugir dels bàndols

Els bàndols són sempre dos, un a cada banda de la línia divisòria, de la trinxera construïda. Dos bàndols estancs (amb mi o contra mi, amb el poble o contra el poble, amb els opressors o amb els oprimits…) sense diàleg ni negociació possible, retroalimentant-se en la denúncia de l’enemic exterior o del traïdor intern.

És una dialèctica implacable que al nostre país hem sofert amb escreix. Dues Espanyes, sorgides del fracàs de la constitució il·lustrada de 1812 i forjades en les posicions irreconciliables de carlins i liberals al segle XIX i de monàrquics i republicans al segle XX, van esclatar (malgrat els intents d’evitar-ho d’una segona república nascuda fràgil en un enèssim cop de timó de la història i tremendament inestable per les desavinences dels seus partidaris i els sabotatges dels seus enemics) en una guerra civil espantosa i es van petrificar durant tot el franquisme. Van ser quaranta anys de plena consciència de què vol dir un país radicalment partit en bàndols de rojos i nacionals, de vencedors i vençuts, d’addictes i desafectes.

Per això, a la mort del dictador, els hereus dels dos bàndols decideixen pactar, encara que s’hagin de fer enormes renúncies, per superar l’Espanya dividida i enfrontada que es dessagna i s’endarrereix, fent d’aquest objectiu el fil conductor de la Transició. La constitució de 1978 no és un acord tutelat o coartat per poders fàctics sinó marcat per l’ombra allargada i espessa de l’horror caïnita que no s’ha de repetir mai més. La monarquia parlamentària i el comptador a zero ( amnistia general i exempció de responsabilitats) són les bases d’aquest pacte que infanta l’estat social de dret secularitzat i desmilitaritzat, la democràcia amb plenes llibertats individuals i l’autogovern per a tots els pobles d’Espanya. Un acord conscient per un gran canvi consensuat que, després de posar-se a prova el 23-F, ens ha dut fins al país europeu i modern que som avui i sobretot que ha esborrat aquells bàndols substituint-los per un veritable pluralisme social i polític en el que alguns grans consensos compartits per la immensa majoria de la ciutadania conviuen amb profundes diferències polítiques expressades i representades per una àmplia gamma de partits (i una infinitud d’associacions) que sense deixar de confrontar obertament les seves propostes, si ho creuen oportú, pacten entre sí.

Enterrats doncs entre tots els antics bàndols i culminats amb èxit els sacrificis i renúncies dels avis i àvies i dels pares i mares, té tot el sentit del món que fills i filles o nets i netes, en aquest nou context, vulguin i puguin tancar les velles ferides i posar les coses al seu lloc. Desglorificar les despulles del dictador, declarar nuls els judicis sumaríssims, obrir les fosses de la guerra i enterrar dignament els morts… no és reobrir res ni té cap connotació de bàndol, al contrari, és el millor símptoma de la superació dels temps passats, de què definitivament sabem viure en una democràcia plural i de que ja no cal que avantposem la pau a la memòria.

Tampoc en aquest context de pluralisme democràtic consolidat (o com a mínim tant consolidat com a la resta de països europeus) hauria de ser cap anatema qüestionar la monarquia o defensar la secessió de Catalunya però aquests debats no poden atiar l’aparició de nous bàndols (compactes, mancats d’autocrítica, onejant banderes excloents, monopolitzant conceptes de tots) en la lluita política. El nacionalisme català primer i ara el nacionalisme espanyol juguen amb foc en la seva estratègia dels blocs, dels bàndols. Consolidar dues Catalunyes que van acumulant greuges només alimenta la lògica de què al final del camí hi haurà d’haver sofriment i exclosos, de què el conflicte té culpables que hauran de pagar. No hem après res? Com pot ser que tornem a pensar en vencedors i vençuts en aquest país?

Però si els nacionalistes, uns i altres, no tenen, o han perdut, la consciència del què això pot significar, que sàpiguen que molts d’altres, els socialistes en primer lloc, sí que la tenim i que farem l’impossible perquè no es torni a repetir. Distensió, diàleg i debats democràtics amb acceptació de les regles del joc (per canviar-les si cal) i propostes polítiques, tolerància, cap imposició, negociació i acords… aquestes són les eines per abordar problemes i conflictes i trobar-hi les solucions estructurals i duradores.
El tot o res sempre acaba en res. Passar comptes no acaba mai amb els problemes. Per això, de nou és imprescindible fugir dels bàndols i cultivar el pluralisme.

El pacte lingüístic de Catalunya penja d’un fil

L’esquerra (PSC i PSUC) va fer de pal de paller per bastir el pacte lingüístic de la Catalunya democràtica després de la llarga nit del franquisme. El català, aixafat i menystingut durant 40 anys, necessitava suport per tornar a posar-se dempeus mentre el castellà, llengua materna de milions de catalans, ja no podia ser obviat com a llengua del país. Així, el pacte, plasmat en diverses lleis votades per amplíssimes majories i emparades per la lletra i l’esperit de la Constitució de 1978 i l’Estatut de Sau, es va construir entorn d’un pressupòsit implícit expressat en dos objectius molt clars i tres instruments d’aplicació consensuats. El pressupòsit, evitar la formació de dues comunitats lingüístiques que simplement coexistissin subdividint Catalunya en castellanoparlants i catalanoparlants, i apostar al contrari per una única comunitat bilingüe, és a dir, on tothom (i encara més especialment els servidors públics) entengués i parlés perfectament tant el català com el castellà i on la catalanitat no depengués de la llengua (perquè és català qui viu i treballa a Catalunya). Els objectius, normalitzar en termes de reconeixement i ús la llengua catalana i proveir coneixements lingüístics suficients de totes dues llengües a tota la població per garantir la igualtat de drets i oportunitats a tothom. I els instruments, el Consorci per a la Normalització Lingüística, liderat pels Ajuntaments sobre la base de la gratuïtat, l’estímul i la voluntarietat; l’establiment del català com a llengua vehicular a l’ensenyament no universitari per constituir una única xarxa educativa formadora de noves generacions universalment bilingües a partir de criteris de flexibilitat i adaptació a l’entorn sociolingüístic; i l’ús habitual a les administracions públiques (TV3 inclosa) del català com a llengua de comunicació.

Vint anys després, un cop l’èxit del pacte havia quedat acreditat per l’extensió quantitativa i qualitativa de l’ús del català (amb l’única excepció significativa de l’àmbit de la justícia) sense que això comportés cap retrocés en l’ús i el reconeixement públic del castellà i per la consolidació de la cohesió social i la convivència al nostre país, fins i tot en el marc d’una important onada d’immigració estrangera, el nou Estatut de 2006 el refrenda declarant explícitament el coneixement tant del català com del castellà com un dret i un deure per a tots els ciutadans i ciutadanes de Catalunya. Aquesta formulació polític-jurídica, que la sentència sobre l’EAC de 2010 no qüestiona, reflecteix l’essència del pacte: per a què tothom i en tota circumstància pugui exercir el seu dret a utilitzar una de les dues llengües, recíprocament tothom ha de tenir el deure de conèixer-les totes dues. Només així es pot fer efectiu el dret lingüístic individual, mantenint la igualtat entre llengües.

Tanmateix, des del principi, el nacionalisme (una llengua, una cultura, una nació, un Estat) tant català com espanyol ja es va mostrar reticent al pacte. El model de societat nacionalista és un model monolingüe (jo vull viure en català o en castellà sense interferències) o com a molt de jerarquies lingüístiques on queda molt clar quina és la llengua que s’identifica amb el país. I a més el nacionalisme considera que les llengües no poden conviure, que més enllà de coexistències temporals, que no són més que treves, quan dues llengües es troben en un mateix territori lluiten inevitablement per imposar-se i subsistir o són minoritzades i condemnades a desaparèixer i que per tant el bilingüisme només és i pot ser l’estat transitori d’una generació, els fills dels immigrants, que tard o d’hora s’acabarà decantant per una o altra llengua i sumant-se a un o altre bàndol. Seguint aquest patró, el nacionalisme català va tibar la corda proposant multes lingüístiques o insistint en el suposat poc ús social del català, en particular als patis de les escoles, i el nacionalisme espanyol va desfermar cíclicament campanyes mediàtiques sobre la suposada discriminació lingüística del castellà a Catalunya. Però tot plegat va ser bastant irrellevant, fins i tot en la segona llei de normalització lingüística aprovada en un Parlament amb àmplia majoria de CiU o durant la majoria absoluta del PP d’Aznar, fins que al 2010 es trenca el consens estatutari i comença el procés independentista.

Llavors, un cop deslegitimat políticament i socialment el nou Estatut amb els seus acords implícits i explícits, els nacionalismes català i espanyol, en un context de competència interna per la consolidació de nous partits en cada un dels seus entorns (ERC i C’s), comencen a qüestionar, ara sí de manera seriosa, el pacte lingüístic en una espiral que es retroalimenta. A partir de 2010 el nacionalisme independentista català ataca el pacte amb 3 actuacions: TV3 deixa de ser la televisió pública en català per passar a ser la televisió nacionalista catalana (de la llengua catalana als continguts nacionalistes); l’escola pública que utilitza el català com a llengua vehicular de l’ensenyament ha de passar a ser l’escola catalana, és a dir, l’escola monolingüe en català que relega el castellà fora de les aules, els patis, les extraescolars i els despatxos i les reunions (de la llengua vehicular al monolingüisme); i del castellà passa a dir-ne espanyol, és a dir, la llengua d’allà on volem marxar, amb el que s’indica que l’única llengua de Catalunya és el català, que la cultura catalana d’expressió castellana no ens representa i que la catalanitat només la dona el català (del castellà a l’espanyol). Al seu torn, el nacionalisme espanyol contraataca proposant espanyolitzar els alumnes catalans i responsabilitzant, no pel seu ús nacionalista sinó per la seva estructura lingüística, TV3 i l’escola de l’expansió independentista, entre molts altres exabruptes. L’última mostra d’aquesta actitud política és la voluntat del govern del PP de fer renàixer l’antiga proposta de Jordi Pujol (abans del pacte) de tenir dues línies escolars segons la llengua vehicular triada per les famílies.

Fruit d’aquesta confrontació, avui el pacte lingüístic de Catalunya, un dels pilars de la integració i la cohesió al nostre país, penja d’un fil. I si no s’ha trencat del tot, esquinçat pel reforçament de les pressions nacionalistes de signe contrari que constantment es reafirmen en un sentiment d’agressió, és perquè cap de les dues alternatives té prou força per imposar-se sobre l’altra i el pacte antic és el mal menor. Però per aquest camí la base del pacte, el consens, pot quedar completament erosionada fent que ningú senti com a seu el sistema lingüístic vigent amb tot el que això representa de risc per a la convivència.

Moltes veus diuen que no passa res, que la societat catalana no té cap problema lingüístic. Però sí que el té. Si no es pren consciència que el nostre pacte lingüístic està molt qüestionat i no es frenen els atacs i els contraatacs en aquesta matèria molt aviat el pacte es trencarà definitivament (com ha passat a tants altres llocs d’Europa i del món). Cal doncs afrontar la situació de cara i posar-nos a refer, per salvar-lo, el nostre pacte lingüístic. Es tracta de donar els següents passos: primer, tornar a seure tots els grups polítics al Parlament i escoltar a tothom (agents educatius, socials, culturals,….) de nou per copsar la nova realitat sociolingüística del país. Segon, rectificar el que pertoqui o tornar als orígens sempre per amplíssima majoria si no és possible el consens total. Tercer, fer explícites les bases del pacte i comprometre’s a respectar-lo durant un període concret, llarg si pot ser, per tornar-lo a revisar al final.

Amb tot, la meva aposta és refer-lo a partir de tres idees clau. Parlo d’una societat lingüísticament igualitària (llibertat total d’ús d’ambdues llengües, reconeixement i respecte, igualtat de drets i deures lingüístics per tenir igualtat d’oportunitats), universalment bilingüe (català i castellà llengües de Catalunya i de tots els catalans i catalanes) i de vocació plurilingüe (oberta a més llengües d’Espanya, d’Europa i de molts catalans o catalanes d’altres orígens). Només així podrem reprendre en el que ha estat un dels períodes més reeixits per a les llengües a Catalunya, un període d’enfortiment i consolidació del català sense retrocés ni menyspreu del castellà.

Democràcia unilateral / Democràcia multilateral

La veu i el vot són expressió irrenunciable de la democràcia però no són la seva essència. L’essència de la democràcia és el pluralisme. Perquè la democràcia només és democràcia si és universal, si tothom sense excepció sigui qui sigui, pensi el que pensi pot accedir a la veu i al vot amb igualtat de condicions. I el pluralisme és l’ùnic indicador vàlid de la universalitat. Per això, per garantir la pluralitat, el vot ha de ser lliure i secret i les regles del joc prèviament acceptades per tothom perquè tothom se senti cridat a participar al considerar-les justes. Sense pluralisme no hi ha votació democràtica, la democràcia unilateral és un contrasentit. Els referèndums unilaterals són per tant antidemocràtics, és a dir que no representen el poble (demos).

Amb el referèndum unilateral de demà, el moviment nacionalista que malda per la independència de Catalunya posa en risc el que qualsevol poble té de més preuat: la seva convivència assentada en una democràcia pluralista que permet tenir confiança en les institucions (malgrat es vulguin canviar) i que preserva el respecte i la tolerància entre conciutadans (malgrat les discrepàncies puguin ser profundes). La ceguesa, la incomprensió o mala fe i els errors inexcusables del PP no justifiquen la irresponsabilitat del Govern de la Generalitat convocant unilateralment un referèndum impossible des del minut zero amb la finalitat de portar la tensió fins al límit i traspassar el pes del procés al carrer en una fugida endavant inaudita (atiar els dimonis dels pobles i de les persones se sap quan comença però no com s’acaba).

De nou, un nacionalisme de veritats absolutes creu que el fi justifica els mitjans, que el pluralisme és prescindible davant l’objectiu de la plenitud nacional. Per això, afirma que la independència es pot imposar amb la meitat més un dels sufragis i sigui quina sigui la participació. Per això, falseja sense embuts la història fent de la guerra de successió i de la guerra civil guerres entre Catalunya i Espanya. Per això no té cap problema en què els somriures es transformin en coaccions, amenaces i insults als qui no pensen com ells. I per això, no té cap pudor en banalitzar la repressió política. Això últim revolta l’estómac encara més que la resta. Dir que estem en un episodi franquista, que aquests dies vivim en un estat d’excepció amb els drets civils i les llibertats fonamentals com la llibertat d’expressió coartades és una demagògia sòrdida que humilia les víctimes reals de repressió política de la nostra història, algunes d’elles vives, i de tots els països on avui dia  sí que malhauradament milions de persones estan fora de l’estat de dret patint abusos indignes i totalitarisme.

Esperem que dilluns, un cop passada la cita d’aquest autoreferèndum, quedi definitivament demostrada la impotència de l’enfrotament entre nacionalismes que només entenen la democràcia unilateral i la resta de ciutadans i ciutadanes reprenguem el protagonisme aconseguint que torni la democràcia multilateral, la del diàleg i el pacte sense vencedors i vençuts, la que expressa i salvaguarda el pluralisme, la que sap que el progrés és arribar a acords encara que no s’estigui d’acord perquè l’autèntica convicció sempre reconeix la convicció de l’altre.

Per els i les socialistes catalans el futur de Catalunya és a la democràcia multilateral que construeix una Espanya plurinacional i pluricultural en una Europa federal.

Pervertir la república

En termes polítics (victimisme), amb finalitats partidistes (Palau de la Música) o estrictament personals (Banca Catalana) el nacionalisme català sempre ha instrumentalitzat Catalunya sense cap vergonya. Però en aquesta última fase independentista, la fi ho justifica tot: qualsevol concepte o idea política mínimament noble i compartida per la ciutadania és segrestada, manipulada i un cop abusada, llençada a la riba dels grans discursos i les etapes del “procés”. Primer la llibertat reduïda a impuls primari de separació, després la democràcia transvestida en dret a decidir i ara li toca el torn a la república.

Sense cap pudor es posen la república a la boca i actuen de manera absolutament contrària als valors republicans. És republicà desentendre’s del sufragi, de la voluntat popular i forçar l’inici d’un procés unilateral d’independència sense majoria per fer-ho? És republicà oblidar-se de la mínima lleialtat institucional i promoure la desobediència del màxim òrgan de garanties constitucionals? És republicà voler tapar 25 anys de finançament partidista corrupte amb l’argument de l’enemic exterior? És republicà estar disposat a tot, incloent-hi saltar-se les regles del joc, simplement per conservar el poder?

Els republicans de debò, els qui creuen en el fons moral i cívic de la república tenen calfreds fins al moll de l’ós.

Què més haurem d’aguantar? A quina nova perversió dels ideals democràtics haurem d’assistir?

Les estratègies suposadament revolucionàries que tot ho trepitgen, que tot ho cremen a l’altar de la finalitat suprema només acaben portant la involució. Transformar de veritat és tot el contrari, és el fruit de la tenacitat, del convenciment i l’acord d’àmplies majories, és el fruit de l’evolució raonada.

I per evolucionar, per avançar i canviar realment, el que necessitem ara és fer fora a les urnes M. Rajoy i apostar per un govern d’esquerres que lideri la reforma consensuada de la Constitució i unes eleccions catalanes a la primavera que obliguin a formar un govern amb voluntat d’acords i que assumeixi el compromís de governar i deixar-se de fugides endavant. A veure si així aconseguim que les paraules simplement despleguin el seu sentit i que la república sigui republicana.

1 ciutadà = 2 vots (a propòsit de la Llei electoral catalana)

Per fi han arribat les negociacions i el debat sobre la Llei electoral de Catalunya però malauradament, com demostren amb la seva proposta, els partits sobiranistes només estan interessats en l’aprovació de la llei per crear “astutament” una autoritat electoral catalana que no depengui de la Junta Electoral Central espanyola. Segueixen en clau de “procés” i pensen que després d’una hipotètica victòria per majoria absoluta a les eleccions al parlament podrien tornar a intentar convocar una consulta sobre la independència de Catalunya que pogués anar més enllà d’un procés participatiu tipus 9-N gràcies a disposar d’aquesta autoritat electoral.

Pe que fa a la resta d’aspectes d’una legislació electoral, tots ells molt més determinants per millorar la qualitat democràtica del nostre país, ni cas, ni canvis en el sistema d’elecció ni en les circumscripcions només la idea, absolutament descartada a molts països després del seu poc èxit i dels seus efectes contraproduents (perquè només prima els candidats mediàtics), de les llistes desbloquejades.

Però aquesta llei necessita, perquè ho preveu l’Estatut de Catalunya amb bona lògica, una majoria qualificada que els partits sobiranistes no tenen. I aquí és quan els vots dels diputats i diputades socialistes esdevenen imprescindibles i cal fer-los valdre: no hi pot haver Llei electoral catalana que no garanteixi, a diferència del que passa ara, que tots els vots siguin d’on siguin valguin igual i alhora que tots i cada un dels territoris estiguin representats.

Això és precisament el que permet la proposta del PSC que es coneix com a model alemany adaptat. Es tracta d’un sistema, que funciona des de fa anys a Alemanya, on cada elector disposa de 2 vots que introdueix en dues urnes diferents, una decideix qui ha de ser el diputat/da del seu districte uninominal (57 en el total de Catalunya) i l’altre, per llista única a nivell de tota Catalunya i recompte proporcional, decideix quants diputats representen cada força política. Així, insisteixo, tots els territoris queden representats, afavorint-se a més autènticament la proximitat entre electors i electe en cada un dels districtes, i tots els vots valen igual tant a nivell de districte com a nivell de país.

Per tant, sense por de xantatges ni pressions polítics o mediàtics, els socialistes hem de dir amb veu alta “No” a la proposta sobiranista de Llei electoral catalana, que no canvia res substantiu, i defensar amb tota claredat la nostra proposta de proporcionalitat i representativitat directa a les eleccions al Parlament de Catalunya.

Segur que el conjunt de l’opinió pública l’entén molt millor com a base d’un autèntic pacte polític per fer del nostre Parlament una institució molt més útil i democràtica.

Els defensors del plurilingüisme tornem a impulsar el seu reconeixement legislatiu

El dimarts dia 9 de setembre 50 professors, experts, acadèmics, intel·lectuals, periodistes i polítics (provinents de 9 Comunitats Autònomes diferents) ens vàrem trobar en el marc de la Fundación José Ortega y Gasset-Gregorio Marañon de Madrid, per debatre i impulsar el reconeixement legislatiu de la pluralitat lingüística a Espanya. Una vella aspiració tan lògica i coherent com sempre amb la realitat social i cultural i més oportuna i necessària que mai en l’actual context polític que demana a crits mesures d’acord i modernització de la societat espanyola i les seves institucions.

Per això, els qui defensem el plurilingüisme com una garantia dels drets individuals de ciutadania i com a factor d’igualtat social però sobretot com un valor en si mateix i una oportunitat d’obertura, intercanvi i mestissatge cultural que són els elements bàsics de la creativitat i el progrés, reprenem, després de que el PP desestimes la presa en consideració de la proposició de Ley Organica de Reconocimiento y Amparo de la Pluralidad Linguistica de  Espanya al Senat, el camí de la discussió i la redacció d’un text legislatiu amb més suports i complicitats que pugi ser com a mínim discutit i votat, sinó aprovat, a les Corts Espanyoles.

Ho farem els cops que faci falta fins a aconseguir-ho. L’empresa s’ho val.