El pacte lingüístic de Catalunya penja d’un fil

L’esquerra (PSC i PSUC) va fer de pal de paller per bastir el pacte lingüístic de la Catalunya democràtica després de la llarga nit del franquisme. El català, aixafat i menystingut durant 40 anys, necessitava suport per tornar a posar-se dempeus mentre el castellà, llengua materna de milions de catalans, ja no podia ser obviat com a llengua del país. Així, el pacte, plasmat en diverses lleis votades per amplíssimes majories i emparades per la lletra i l’esperit de la Constitució de 1978 i l’Estatut de Sau, es va construir entorn d’un pressupòsit implícit expressat en dos objectius molt clars i tres instruments d’aplicació consensuats. El pressupòsit, evitar la formació de dues comunitats lingüístiques que simplement coexistissin subdividint Catalunya en castellanoparlants i catalanoparlants, i apostar al contrari per una única comunitat bilingüe, és a dir, on tothom (i encara més especialment els servidors públics) entengués i parlés perfectament tant el català com el castellà i on la catalanitat no depengués de la llengua (perquè és català qui viu i treballa a Catalunya). Els objectius, normalitzar en termes de reconeixement i ús la llengua catalana i proveir coneixements lingüístics suficients de totes dues llengües a tota la població per garantir la igualtat de drets i oportunitats a tothom. I els instruments, el Consorci per a la Normalització Lingüística, liderat pels Ajuntaments sobre la base de la gratuïtat, l’estímul i la voluntarietat; l’establiment del català com a llengua vehicular a l’ensenyament no universitari per constituir una única xarxa educativa formadora de noves generacions universalment bilingües a partir de criteris de flexibilitat i adaptació a l’entorn sociolingüístic; i l’ús habitual a les administracions públiques (TV3 inclosa) del català com a llengua de comunicació.

Vint anys després, un cop l’èxit del pacte havia quedat acreditat per l’extensió quantitativa i qualitativa de l’ús del català (amb l’única excepció significativa de l’àmbit de la justícia) sense que això comportés cap retrocés en l’ús i el reconeixement públic del castellà i per la consolidació de la cohesió social i la convivència al nostre país, fins i tot en el marc d’una important onada d’immigració estrangera, el nou Estatut de 2006 el refrenda declarant explícitament el coneixement tant del català com del castellà com un dret i un deure per a tots els ciutadans i ciutadanes de Catalunya. Aquesta formulació polític-jurídica, que la sentència sobre l’EAC de 2010 no qüestiona, reflecteix l’essència del pacte: per a què tothom i en tota circumstància pugui exercir el seu dret a utilitzar una de les dues llengües, recíprocament tothom ha de tenir el deure de conèixer-les totes dues. Només així es pot fer efectiu el dret lingüístic individual, mantenint la igualtat entre llengües.

Tanmateix, des del principi, el nacionalisme (una llengua, una cultura, una nació, un Estat) tant català com espanyol ja es va mostrar reticent al pacte. El model de societat nacionalista és un model monolingüe (jo vull viure en català o en castellà sense interferències) o com a molt de jerarquies lingüístiques on queda molt clar quina és la llengua que s’identifica amb el país. I a més el nacionalisme considera que les llengües no poden conviure, que més enllà de coexistències temporals, que no són més que treves, quan dues llengües es troben en un mateix territori lluiten inevitablement per imposar-se i subsistir o són minoritzades i condemnades a desaparèixer i que per tant el bilingüisme només és i pot ser l’estat transitori d’una generació, els fills dels immigrants, que tard o d’hora s’acabarà decantant per una o altra llengua i sumant-se a un o altre bàndol. Seguint aquest patró, el nacionalisme català va tibar la corda proposant multes lingüístiques o insistint en el suposat poc ús social del català, en particular als patis de les escoles, i el nacionalisme espanyol va desfermar cíclicament campanyes mediàtiques sobre la suposada discriminació lingüística del castellà a Catalunya. Però tot plegat va ser bastant irrellevant, fins i tot en la segona llei de normalització lingüística aprovada en un Parlament amb àmplia majoria de CiU o durant la majoria absoluta del PP d’Aznar, fins que al 2010 es trenca el consens estatutari i comença el procés independentista.

Llavors, un cop deslegitimat políticament i socialment el nou Estatut amb els seus acords implícits i explícits, els nacionalismes català i espanyol, en un context de competència interna per la consolidació de nous partits en cada un dels seus entorns (ERC i C’s), comencen a qüestionar, ara sí de manera seriosa, el pacte lingüístic en una espiral que es retroalimenta. A partir de 2010 el nacionalisme independentista català ataca el pacte amb 3 actuacions: TV3 deixa de ser la televisió pública en català per passar a ser la televisió nacionalista catalana (de la llengua als continguts nacionalistes); l’escola pública que utilitza el català com a llengua vehicular de l’ensenyament ha de passar a ser l’escola catalana, és a dir, l’escola monolingüe en català que relega el castellà fora de les aules, els patis, les extraescolars i els despatxos i les reunions (de la llengua vehicular al monolingüisme); i del castellà passa a dir-ne espanyol, és a dir, la llengua d’allà on volem marxar, amb el que s’indica que l’única llengua de Catalunya és el català, que la cultura catalana d’expressió castellana no ens representa i que la catalanitat només la dona el català (del castellà a l’espanyol). Al seu torn, el nacionalisme espanyol contraataca proposant espanyolitzar els alumnes catalans i responsabilitzant, no pel seu ús nacionalista sinó per la seva estructura lingüística, TV3 i l’escola de l’expansió independentista, entre molts altres exabruptes. L’última mostra d’aquesta actitud política és la voluntat del govern del PP de fer renàixer l’antiga proposta de Jordi Pujol (abans del pacte) de tenir dues línies escolars segons la llengua vehicular triada per les famílies.

Fruit d’aquesta confrontació, avui el pacte lingüístic de Catalunya, un dels pilars de la integració i la cohesió al nostre país, penja d’un fil. I si no s’ha trencat del tot, esquinçat pel reforçament de les pressions nacionalistes de signe contrari que constantment es reafirmen en un sentiment d’agressió, és perquè cap de les dues alternatives té prou força per imposar-se sobre l’altra i el pacte antic és el mal menor. Però per aquest camí la base del pacte, el consens, pot quedar completament erosionada fent que ningú senti com a seu el sistema lingüístic vigent amb tot el que això representa de risc per a la convivència.

Moltes veus diuen que no passa res, que la societat catalana no té cap problema lingüístic. Però sí que el té. Si no es pren consciència que el nostre pacte lingüístic està molt qüestionat i no es frenen els atacs i els contraatacs en aquesta matèria molt aviat el pacte es trencarà definitivament(com ha passat ha tants altres llocs d’Europa i del món). Cal doncs afrontar la situació de cara i posar-nos a refer, per salvar-lo, el nostre pacte lingüístic. Es tracta de donar els següents passos: primer, tornar a seure tots els grups polítics al Parlament i escoltar a tothom (agents educatius, socials, culturals,….) de nou per copsar la nova realitat sociolingüística del país. Segon, rectificar el que pertoqui o tornar als orígens sempre per amplíssima majoria si no és possible el consens total. Tercer, fer explícites les bases del pacte i comprometre’s a respectar-lo durant un període concret, llarg si pot ser, per tornar-lo a revisar al final.

Amb tot, la meva aposta és refer-lo a partir de tres idees clau. Parlo d’una societat lingüísticament igualitària (llibertat total d’ús d’ambdues llengües, reconeixement i respecte, igualtat de drets i deures lingüístics per tenir igualtat d’oportunitats), universalment bilingüe (català i castellà llengües de Catalunya i de tots els catalans i catalanes) i de vocació plurilingüe (oberta a més llengües d’Espanya, d’Europa i de molts catalans o catalanes d’altres orígens). Només així podrem reprendre en el que ha estat un dels períodes més reeixits per a les llengües a Catalunya, un període d’enfortiment i consolidació del català sense retrocés ni menyspreu del castellà.

Anuncis

Democràcia unilateral / Democràcia multilateral

La veu i el vot són expressió irrenunciable de la democràcia però no són la seva essència. L’essència de la democràcia és el pluralisme. Perquè la democràcia només és democràcia si és universal, si tothom sense excepció sigui qui sigui, pensi el que pensi pot accedir a la veu i al vot amb igualtat de condicions. I el pluralisme és l’ùnic indicador vàlid de la universalitat. Per això, per garantir la pluralitat, el vot ha de ser lliure i secret i les regles del joc prèviament acceptades per tothom perquè tothom se senti cridat a participar al considerar-les justes. Sense pluralisme no hi ha votació democràtica, la democràcia unilateral és un contrasentit. Els referèndums unilaterals són per tant antidemocràtics, és a dir que no representen el poble (demos).

Amb el referèndum unilateral de demà, el moviment nacionalista que malda per la independència de Catalunya posa en risc el que qualsevol poble té de més preuat: la seva convivència assentada en una democràcia pluralista que permet tenir confiança en les institucions (malgrat es vulguin canviar) i que preserva el respecte i la tolerància entre conciutadans (malgrat les discrepàncies puguin ser profundes). La ceguesa, la incomprensió o mala fe i els errors inexcusables del PP no justifiquen la irresponsabilitat del Govern de la Generalitat convocant unilateralment un referèndum impossible des del minut zero amb la finalitat de portar la tensió fins al límit i traspassar el pes del procés al carrer en una fugida endavant inaudita (atiar els dimonis dels pobles i de les persones se sap quan comença però no com s’acaba).

De nou, un nacionalisme de veritats absolutes creu que la fi justifica els mitjans, que el pluralisme és prescindible davant l’objectiu de la plenitud nacional. Per això, afirma que la independència es pot imposar amb la meitat més un dels sufragis i sigui quina sigui la participació. Per això, falseja sense embuts la història fent de la guerra de successió i de la guerra civil guerres entre Catalunya i Espanya. Per això no té cap problema en què els somriures es transformin en coaccions, amenaces i insults als qui no pensen com ells. I per això, no té cap pudor en banalitzar la repressió política. Això últim revolta l’estómac encara més que la resta. Dir que estem en un episodi franquista, que aquests dies vivim en un estat d’excepció amb els drets civils i les llibertats fonamentals com la llibertat d’expressió coartades és una demagògia sòrdida que humilia les víctimes reals de repressió política de la nostra història, algunes d’elles vives, i de tots els països on avui dia  sí que malhauradament milions de persones estan fora de l’estat de dret patint abusos indignes i totalitarisme.

Esperem que dilluns, un cop passada la cita d’aquest autoreferèndum, quedi definitivament demostrada la impotència de l’enfrotament entre nacionalismes que només entenen la democràcia unilateral i la resta de ciutadans i ciutadanes reprenguem el protagonisme aconseguint que torni la democràcia multilateral, la del diàleg i el pacte sense vencedors i vençuts, la que expressa i salvaguarda el pluralisme, la que sap que el progrés és arribar a acords encara que no s’estigui d’acord perquè l’autèntica convicció sempre reconeix la convicció de l’altre.

Per els i les socialistes catalans el futur de Catalunya és a la democràcia multilateral que construeix una Espanya plurinacional i pluricultural en una Europa federal.

Pervertir la república

En termes polítics (victimisme), amb finalitats partidistes (Palau de la Música) o estrictament personals (Banca Catalana) el nacionalisme català sempre ha instrumentalitzat Catalunya sense cap vergonya. Però en aquesta última fase independentista, la fi ho justifica tot: qualsevol concepte o idea política mínimament noble i compartida per la ciutadania és segrestada, manipulada i un cop abusada, llençada a la riba dels grans discursos i les etapes del “procés”. Primer la llibertat reduïda a impuls primari de separació, després la democràcia transvestida en dret a decidir i ara li toca el torn a la república.

Sense cap pudor es posen la república a la boca i actuen de manera absolutament contrària als valors republicans. És republicà desentendre’s del sufragi, de la voluntat popular i forçar l’inici d’un procés unilateral d’independència sense majoria per fer-ho? És republicà oblidar-se de la mínima lleialtat institucional i promoure la desobediència del màxim òrgan de garanties constitucionals? És republicà voler tapar 25 anys de finançament partidista corrupte amb l’argument de l’enemic exterior? És republicà estar disposat a tot, incloent-hi saltar-se les regles del joc, simplement per conservar el poder?

Els republicans de debò, els qui creuen en el fons moral i cívic de la república tenen calfreds fins al moll de l’ós.

Què més haurem d’aguantar? A quina nova perversió dels ideals democràtics haurem d’assistir?

Les estratègies suposadament revolucionàries que tot ho trepitgen, que tot ho cremen a l’altar de la finalitat suprema només acaben portant la involució. Transformar de veritat és tot el contrari, és el fruit de la tenacitat, del convenciment i l’acord d’àmplies majories, és el fruit de l’evolució raonada.

I per evolucionar, per avançar i canviar realment, el que necessitem ara és fer fora a les urnes M. Rajoy i apostar per un govern d’esquerres que lideri la reforma consensuada de la Constitució i unes eleccions catalanes a la primavera que obliguin a formar un govern amb voluntat d’acords i que assumeixi el compromís de governar i deixar-se de fugides endavant. A veure si així aconseguim que les paraules simplement despleguin el seu sentit i que la república sigui republicana.

1 ciutadà = 2 vots (a propòsit de la Llei electoral catalana)

Per fi han arribat les negociacions i el debat sobre la Llei electoral de Catalunya però malauradament, com demostren amb la seva proposta, els partits sobiranistes només estan interessats en l’aprovació de la llei per crear “astutament” una autoritat electoral catalana que no depengui de la Junta Electoral Central espanyola. Segueixen en clau de “procés” i pensen que després d’una hipotètica victòria per majoria absoluta a les eleccions al parlament podrien tornar a intentar convocar una consulta sobre la independència de Catalunya que pogués anar més enllà d’un procés participatiu tipus 9-N gràcies a disposar d’aquesta autoritat electoral.

Pe que fa a la resta d’aspectes d’una legislació electoral, tots ells molt més determinants per millorar la qualitat democràtica del nostre país, ni cas, ni canvis en el sistema d’elecció ni en les circumscripcions només la idea, absolutament descartada a molts països després del seu poc èxit i dels seus efectes contraproduents (perquè només prima els candidats mediàtics), de les llistes desbloquejades.

Però aquesta llei necessita, perquè ho preveu l’Estatut de Catalunya amb bona lògica, una majoria qualificada que els partits sobiranistes no tenen. I aquí és quan els vots dels diputats i diputades socialistes esdevenen imprescindibles i cal fer-los valdre: no hi pot haver Llei electoral catalana que no garanteixi, a diferència del que passa ara, que tots els vots siguin d’on siguin valguin igual i alhora que tots i cada un dels territoris estiguin representats.

Això és precisament el que permet la proposta del PSC que es coneix com a model alemany adaptat. Es tracta d’un sistema, que funciona des de fa anys a Alemanya, on cada elector disposa de 2 vots que introdueix en dues urnes diferents, una decideix qui ha de ser el diputat/da del seu districte uninominal (57 en el total de Catalunya) i l’altre, per llista única a nivell de tota Catalunya i recompte proporcional, decideix quants diputats representen cada força política. Així, insisteixo, tots els territoris queden representats, afavorint-se a més autènticament la proximitat entre electors i electe en cada un dels districtes, i tots els vots valen igual tant a nivell de districte com a nivell de país.

Per tant, sense por de xantatges ni pressions polítics o mediàtics, els socialistes hem de dir amb veu alta “No” a la proposta sobiranista de Llei electoral catalana, que no canvia res substantiu, i defensar amb tota claredat la nostra proposta de proporcionalitat i representativitat directa a les eleccions al Parlament de Catalunya.

Segur que el conjunt de l’opinió pública l’entén molt millor com a base d’un autèntic pacte polític per fer del nostre Parlament una institució molt més útil i democràtica.

Els defensors del plurilingüisme tornem a impulsar el seu reconeixement legislatiu

El dimarts dia 9 de setembre 50 professors, experts, acadèmics, intel·lectuals, periodistes i polítics (provinents de 9 Comunitats Autònomes diferents) ens vàrem trobar en el marc de la Fundación José Ortega y Gasset-Gregorio Marañon de Madrid, per debatre i impulsar el reconeixement legislatiu de la pluralitat lingüística a Espanya. Una vella aspiració tan lògica i coherent com sempre amb la realitat social i cultural i més oportuna i necessària que mai en l’actual context polític que demana a crits mesures d’acord i modernització de la societat espanyola i les seves institucions.

Per això, els qui defensem el plurilingüisme com una garantia dels drets individuals de ciutadania i com a factor d’igualtat social però sobretot com un valor en si mateix i una oportunitat d’obertura, intercanvi i mestissatge cultural que són els elements bàsics de la creativitat i el progrés, reprenem, després de que el PP desestimes la presa en consideració de la proposició de Ley Organica de Reconocimiento y Amparo de la Pluralidad Linguistica de  Espanya al Senat, el camí de la discussió i la redacció d’un text legislatiu amb més suports i complicitats que pugi ser com a mínim discutit i votat, sinó aprovat, a les Corts Espanyoles.

Ho farem els cops que faci falta fins a aconseguir-ho. L’empresa s’ho val.

La privatització d’AENA

El pla de la ministra Ana Pastor per privatitzar el 60% AENA fent marxa enrere en la imprescindible descentralització de l’ens per tal de adaptar-lo a les necessitats territorials i de gestió de cada aeroport, converteix l’organisme en un monopoli privat, el mateix model que ha portat el mercat elèctric i el mercat de les telecomunicacions al seu lamentable estat actual. Com a portaveu de l’Entesa pel Progrés de Catalunya en temes d’infraestructures vaig interpel·lar a la ministra i ella, ignorant les seves obligacions parlamentàries va obviar respondre . També em va deixar intranquil veure que els senadors CIU, partit de l’actual alcalde de Barcelona, no eren ni a l’hemicicle en el moment del debat.

Nou pacte fiscal? Sí, entre les rendes del treball i les del capital

Lluny d’aferrar-nos a l’estratègia de nou pacte fiscal territorial entre Catalunya i Espanya de CiU, des del PSC hem de defensar i exigir el compliment de l’Estatut i els acords de finançament que se’n deriven i, sobretot, liderar un nou pacte fiscal entre rendes buscant l’aliança d’altres forces polítiques i socials que creguin en un futur per a Catalunya basat en la solidaritat i la justícia social

Està quallant la idea que Catalunya pateix la crisi (o que no pot afrontar-la millor) perquè no retorna prou percentatge dels nostres impostos a la caixa de la Generalitat.

És una idea que té la força de la simplicitat però que està completament injustificada i que a més és perniciosa perquè ens allunya de la font dels problemes i, per tant, de la seva solució real. És, de fet, l’última formulació del nacionalisme català, que fa de l’atac, passant les culpes a tercers, la seva millor defensa per desresponsabilitzar-se una vegada que els ajustos i les retallades (del manual neoliberal de reducció del dèficit) han demostrat la seva ineficàcia.

Una formulació que, encara que sembli estrany, ja li convé al PP perquè no qüestiona la seva orientació de les polítiques al govern d’Espanya i perquè, tot devaluant l’Estatut, en fa molt més tolerable l’incompliment flagrant (pel que fa a la disposició addicional tercera en particular). A part del projecte humiliant i fal·laç d’Eurovegas, aquesta és l’única proposta de futur que ens fa el Govern de Catalunya: un nou Pacte Fiscal en la línia del concert econòmic i avantsala de l’Estat propi.

Doncs no hi estic d’acord. La crisi que ens esclafa té el seu origen en el massiu endeutament privat insostenible després de l’esclat de la bombolla immobiliària (a Catalunya també, tal com es veu en els balanços de les nostres caixes) i en la pèrdua de competitivitat econòmica relativa que ens ha portat a la recessió i per tant a l’atur i a la caiguda dels ingressos de les administracions, amb la Generalitat al capdavant. No ens en sortim perquè l’austeritat, les retallades i la recessió han format un cercle viciós que només es pot trencar apostant per polítiques de creixement i estímul econòmic. Aquest és el veritable repte del país: fer possible una altra política econòmica a Europa, a Espanya i a Catalunya. Es poden generar nous recursos amb impostos nous (grans fortunes, successions, transaccions financeres…) que reequilibrin la contribució entre les rendes del treball i del capital i amb plans europeus d’inversió que s’han de destinar a noves prioritats com el crèdit (directe si cal) a les PIMEs competitives, a la promoció i a les infraestructures necessàries per al sector exterior (exportacions i turisme de qualitat) i als sectors intensius en llocs de treball de la nova economia (medi ambient, biomedicina, cultura i educació,…).

El PSC ha d’encapçalar aquesta alternativa, fer-la creïble i visible i per això, lluny d’aferrar-nos a l’estratègia de nou pacte fiscal territorial entre Catalunya i Espanya de CiU, hem de defensar i exigir el compliment de l’Estatut i els acords de finançament que se’n deriven i, sobretot, liderar un nou pacte fiscal entre rendes buscant l’aliança d’altres forces polítiques i socials que creguin en un futur per a Catalunya basat en la solidaritat i la justícia social. Els i les socialistes hem de traçar un camí propi que pensi sobretot a posicionar Catalunya i Barcelona en el nou context europeu i posar les polítiques en favor del creixement en el centre del debat polític. Aquesta és la meva convicció.