Nou pacte fiscal? Sí, entre les rendes del treball i les del capital

Lluny d’aferrar-nos a l’estratègia de nou pacte fiscal territorial entre Catalunya i Espanya de CiU, des del PSC hem de defensar i exigir el compliment de l’Estatut i els acords de finançament que se’n deriven i, sobretot, liderar un nou pacte fiscal entre rendes buscant l’aliança d’altres forces polítiques i socials que creguin en un futur per a Catalunya basat en la solidaritat i la justícia social

Està quallant la idea que Catalunya pateix la crisi (o que no pot afrontar-la millor) perquè no retorna prou percentatge dels nostres impostos a la caixa de la Generalitat.

És una idea que té la força de la simplicitat però que està completament injustificada i que a més és perniciosa perquè ens allunya de la font dels problemes i, per tant, de la seva solució real. És, de fet, l’última formulació del nacionalisme català, que fa de l’atac, passant les culpes a tercers, la seva millor defensa per desresponsabilitzar-se una vegada que els ajustos i les retallades (del manual neoliberal de reducció del dèficit) han demostrat la seva ineficàcia.

Una formulació que, encara que sembli estrany, ja li convé al PP perquè no qüestiona la seva orientació de les polítiques al govern d’Espanya i perquè, tot devaluant l’Estatut, en fa molt més tolerable l’incompliment flagrant (pel que fa a la disposició addicional tercera en particular). A part del projecte humiliant i fal·laç d’Eurovegas, aquesta és l’única proposta de futur que ens fa el Govern de Catalunya: un nou Pacte Fiscal en la línia del concert econòmic i avantsala de l’Estat propi.

Doncs no hi estic d’acord. La crisi que ens esclafa té el seu origen en el massiu endeutament privat insostenible després de l’esclat de la bombolla immobiliària (a Catalunya també, tal com es veu en els balanços de les nostres caixes) i en la pèrdua de competitivitat econòmica relativa que ens ha portat a la recessió i per tant a l’atur i a la caiguda dels ingressos de les administracions, amb la Generalitat al capdavant. No ens en sortim perquè l’austeritat, les retallades i la recessió han format un cercle viciós que només es pot trencar apostant per polítiques de creixement i estímul econòmic. Aquest és el veritable repte del país: fer possible una altra política econòmica a Europa, a Espanya i a Catalunya. Es poden generar nous recursos amb impostos nous (grans fortunes, successions, transaccions financeres…) que reequilibrin la contribució entre les rendes del treball i del capital i amb plans europeus d’inversió que s’han de destinar a noves prioritats com el crèdit (directe si cal) a les PIMEs competitives, a la promoció i a les infraestructures necessàries per al sector exterior (exportacions i turisme de qualitat) i als sectors intensius en llocs de treball de la nova economia (medi ambient, biomedicina, cultura i educació,…).

El PSC ha d’encapçalar aquesta alternativa, fer-la creïble i visible i per això, lluny d’aferrar-nos a l’estratègia de nou pacte fiscal territorial entre Catalunya i Espanya de CiU, hem de defensar i exigir el compliment de l’Estatut i els acords de finançament que se’n deriven i, sobretot, liderar un nou pacte fiscal entre rendes buscant l’aliança d’altres forces polítiques i socials que creguin en un futur per a Catalunya basat en la solidaritat i la justícia social. Els i les socialistes hem de traçar un camí propi que pensi sobretot a posicionar Catalunya i Barcelona en el nou context europeu i posar les polítiques en favor del creixement en el centre del debat polític. Aquesta és la meva convicció.

Anuncis

Després de l’aeroport del Prat vindrà l’estació de la Sagrera

El dia que el Grup Popular del Senat vota explícitament en contra del nou model de gestió individualitzada i descentralitzada (és a dir, amb participació decisiva de les administracions catalanes en un consell rector propi i amb plenes competències) de l’Aeroport del Prat, impedint que una infraestructura tan determinant per al creixement econòmic i el progrés social es posi completament al servei de l’estratègia de Barcelona i del conjunt del país; avui mateix, el ministre d’economia ja avança que el pressupost 2012 per a inversions del govern d’Espanya es reduirà un 40%.

Aquesta notícia ens ha de fer encendre immediatament el senyal d’alarma sobre el futur de l’Estació de la Sagrera. La gran estació de la Sagrera, ja en obres, està pensada per ser l’intercanviador central de tota la xarxa de transports ferroviaris de Catalunya (alta velocitat, connexió amb Europa, regionals, rodalies, metro) i el gran pol de dinamització econòmica i regeneració urbana del nord de Barcelona i per extensió de tot l’eix del Besòs. La seva construcció i la urbanització de la seva zona d’influència (estació de viatgers, edificis d’habitatges i d’oficines, vials, un gran parc urbà –el més gran de Barcelona després de Montjuïc–…), d’uns quatre-cents quaranta mil metres quadrats, tindrà un cost total de dos mil dos-cents quaranta milions d’euros, dels quals més de 800 corresponen al Ministeri de Foment, per poder acollir cent milions d’intercanvis de transport per any i la creació d’uns 30.000 llocs de treball (generats per la pròpia estació i per l’activitat econòmica que s’instal·larà al voltant).

Els governs de CiU a la Generalitat de Catalunya, que també hi té compromesos 200 milions d’euros, i l’Ajuntament de Barcelona no han cregut mai (estaven en contra del nou túnel, feliçment acabat, d’unió entre Sants i la Sagrera) ni creuen ara en aquest projecte. I per això l’excusa de la retallada pressupostària pot acabar sent útil als tres governs de Rajoy, Mas i Trias.

Aparcar el projecte de l’estació de la Sagrera seria un altre gravíssim error. Abans que el govern del PP prengui definitivament una decisió que malmeti el futur d’aquesta infraestructura clau pel combat contra la crisi i per una recuperació econòmica sostenible a Barcelona i a Catalunya, tots els qui apostem pel seu desenvolupament hem de mobilitzar-nos per evitar que això passi. Com sempre els socialistes de Barcelona, Catalunya i Espanya hi serem al capdavant.

Tornem a començar

El PSC s’ha de centrar, des de l’oposició, a definir una alternativa política que li permeti reconstruir primer una majoria social que després es converteixi en majoria política

Malgrat l’èxit del Congrés les inèrcies del passat ja s’han manifestat ràpidament, però serem molts els qui sumarem esforços per fer avançar el nou PSC

D’ençà que Giulio Andreotti (incombustible governant democratacristià de la segona meitat del segle XX) va triomfar amb la seva definició, en termes estrictament de poder, del govern i l’oposició (“El poder només desgasta qui no el té”) a alguns polítics els entra el vertigen de no governar.

Per a tots els partits polítics que tenen vocació d’esdevenir majoritaris entre la ciutadania, i també per a nosaltres els socialistes, governar és sens dubte fonamental: des del govern es té molta més capacitat de transformació de la societat i des del govern s’adquireix el realisme de la pluralitat d’opcions i interessos. Però governar també comporta perills i, sobretot, no ho és tot per a una força política. El màxim perill és confondre govern amb hegemonia social: molts governs ho són en minoria, fruit de pactes sense haver guanyat o en un marc de molta abstenció (per exemple CiU governa a l’Ajuntament de Barcelona amb el vot de 14 de cada 100 electors barcelonins). El segon perill és l’hiperpragmatisme que t’acaba portant, a cavall de la gestió del dia a dia, a pensar que les coses són com són i que no podien haver estat d’una altra manera. És quan s’inverteixen els papers i la política deixa de governar la realitat perquè la realitat governi la política. És quan la política deixa de ser socialista.

La raó de ser d’un partit és la d’organitzar i representar una part de la societat que té uns objectius polítics comuns i la voluntat de construir una majoria social que la transformi a partir de la seva pròpia empenta i del poderós (per legítim i eficaç) instrument que conformen parlaments i governs. Així, un partit esdevé útil al conjunt de la societat – al país si es vol- perquè l’articula i perquè s’ofereix com a una alternativa a d’altres partits. Una societat sana i democràtica és incompatible amb el partit únic o amb grans coalicions que ocupin la quasi totalitat de l’espectre polític. Per això, governar no pot ser un objectiu en si mateix. L’objectiu és ser alternativa, representar un espai polític propi i definit. Aquest és el servei que els partits fan a la democràcia.

Assumint el veredicte de les urnes i, per tant, encapçalant l’oposició, el PSC s’ha de centrar doncs a definir una alternativa política (a partir d’un nou programa del que ja he parlat en ocasions anteriors) que li permeti reconstruir primer una majoria social que després esdevingui majoria política. Aquesta ha de ser la nostra prioritat i és l’oportunitat que ens ofereix i a què ens obliga el fet d’estar a l’oposició.

En aquest sentit, el Congrés del passat cap de setmana ha estat el primer pas en aquesta direcció, la condició de possibilitat per a l’inici d’aquest procés de reconstrucció de l’alternativa socialista: regeneració democràtica interna, canvi de Direcció, nou esperit per superar vells complexos. Però les inèrcies, que s’han manifestat ràpidament (com en la ratificació, que em sembla absolutament contraproduent i no comparteixo en absolut, del President i del Portaveu del Grup Socialista al Parlament de Catalunya), encara són moltes i falta molt encara en la concreció de les propostes polítiques. Tanmateix, serem molts els qui sumarem esforços per fer avançar la nova línia marcada pel Congrés.

Per fi, des de la força de les nostres conviccions i des de la voluntat de ser útils a la societat, els i les socialistes tornem a començar, tornem a iniciar el camí per a una nova majoria social i política.

Un nou programa pels socialistes

El passat mes de setembre vaig escriure el text que tot seguit reprodueixo, com a esmena a la totalitat a la introducció de la ponència política del Congrés del PSC que celebrarem el 16, 17 i 18 de desembre (també en vaig fer una versió sintètica que va ser publicada al diari El Punt/Avui). Crec que un cop passades les eleccions del 20 N manté plenament la seva vigència: tres eleccions en un any en què el context econòmic, social i polític no només no ha evolucionat sinó que s’ha reafirmat i consolidat, no podien si no portar-nos els mateixos resultats electorals. Per això crec que les reflexions que feia llavors són encara vàlides i poden constituir un full de ruta per al nostre futur polític.

1.    Crisi del socialisme en el context actual

Estem, com és palès, en una situació greu per al conjunt de la societat i en particular, en el seu reflex polític, per als socialistes. Els resultats de les últimes conteses electorals són el símptoma més clar i evident d’aquesta situació.

Cal només recordar que a les darreres eleccions al Parlament vam treure un 18% dels vots, cosa que ha situat Convergència i Unió en una situació de centralitat política enorme, com no havia tingut mai, amb la voluntat d’erigir-se en l’únic gran partit nacional del nostre país i anar jugant amb dues o tres crosses – independentistes, Partit Popular i fins i tot amb nosaltres–. La consolidació de Ciutadans-Partido por la Ciutadania en una segona legislatura, també és un element que ens ha de fer reflexionar.

A les eleccions municipals, encara que el nostre resultat va millorar fins al 25%, és obvi que per primer cop varem perdre aquestes eleccions a Catalunya, amb Barcelona al capdavant, i amb una dada políticament molt rellevant: la consolidació de Plataforma per Catalunya afortunadament, no a tot arreu, però sí en termes de política catalana, amb una legitimitat i presència preocupantment creixents que afecta directament aspectes clau del model de convivència que hem aconseguit al nostre país.

En síntesi observem que els socialistes hem perdut suports per tot arreu i en totes les direccions. Vol dir que persones que ens donaven suport han anat a l’abstenció, al vot en blanc o nul, als partits protesta, cap a Iniciativa, cap a Convergència i Unió, cap al Partit Popular i fins i tot cap a Plataforma per Catalunya. En definitiva, el nostre vot està anant a la baixa, i en les generacions de menors de 40 anys la situació és altíssimament preocupant. Tot plegat configura un context que podem explicar per 3 tipus de causes, a 3 nivells diferents.

El primer, més conjuntural, i potser el menys important dels tres, és el fet d’haver estat governant a tot arreu, de ser els responsables únics en els temps de gestió d’aquesta crisi tan aguda que estem patint, i això amb dues conseqüències indirectes. Una: aparèixer davant dels ciutadans com l’únic partit al govern (amb el que això significa moltes vegades de neutralització de l’acció d’uns governs en relació amb els altres i de sobrevaloració del pragmatisme com a criteri de governabilitat). Dues: la pèrdua de credibilitat progressiva que hem anat tenint, en un sentit doble i complementari, com a força de govern i al mateix temps en l’espai polític de l’esquerra i, per tant, una pèrdua en termes de posicionament i d’identitat política.

En un segon nivell, a aquest desgast hi ha contribuït de manera destacada una important confusió i contradicció: primer en l’eix de la resposta contra la crisi, amb la seqüència que coneixem d’acceptació de les receptes heretades en època de creixement, després la negació de la crisi, després el canvi de timó del maig de 2010 i, en definitiva, la sensació per part del conjunt de la ciutadania que hem hagut d’acabar assumint les tesis, no només dels nostres adversaris sinó dels que van provocar la crisi; segon en l’eix catalanista, amb les contradiccions que ens han suposat la convivència amb Esquerra Republicana, tot el trànsit de l’Estatut i la relació que hem establert amb el PSOE i en particular amb el President del Govern;  i tercer en algunes qüestions de caràcter més sectorial però no menys rellevants, en particular en el tema de la immigració.

El tercer estrat que explica la situació en què ens trobem i, segurament el més profund, el menys aparent però el més important, és que el nostre programa està esgotat. Les nostres polítiques de fons ja no responen als temps actuals, uns temps presidits en les consciències, en la vida quotidiana de les nostres societats, per l’impacta total de la globalització i per l’individualisme. Uns temps en què la circulació de la informació, mercaderies i persones és completament global i en què els valors en l’organització social i econòmica s’han capgirat completament. Per això, en bona mesura ens resulta encara més difícil connectar amb les noves generacions. I per això, quan aquest món ja consolidadament globalitzat en les nostres societats occidentals entra en crisi, és quan apareixen encara amb més força les nostres mancances de capacitat de resposta, d’anàlisi i, més que d’anàlisi, que n’hem fet molta, de resposta política.

Què hem de fer, doncs, davant d’aquesta situació greu i complexa? Reaccionar! Com més difícil és una situació, més ens interpel·la i ens obliga a l’acció, a la resposta. Per això hem d’aconseguir que la situació en què ens trobem ara sigui el fons, que estiguem tocant fons, que no hi hagi més avall i que tinguem capacitat de rebot, capacitat de remuntada. En definitiva, hem de tornar a començar, hem de fer que aquest sigui el nostre punt més baix de capacitat de representació electoral i d’incidència social. I això ho hem de fer construint un nou programa, radicalment actualitzat, però plenament coherent amb el nostre ideari i imaginari. Sense aquest programa, sense aquesta base profunda, refeta, renovada, serem incapaços de re il·lusionar-nos nosaltres mateixos, de tornar a sentir que tenim alguna cosa a aportar, a transmetre i a convèncer, serem incapaços d’atraure nova gent, serem incapaços d’esdevenir la gran força social i política que hem estat els últims anys i que volem continuar sent.

2.  Fonaments per un nou programa

El primer, orgull del que som i del que hem fet. Perquè si bé hem dit que el nostre programa està esgotat, això no vol dir ni molt menys que el nostre programa hagi fracassat. Al contrari, segurament està esgotat en molt bona mesura perquè l’hem aconseguit aplicar, perquè hem sigut capaços de dur-lo a terme. El socialisme al nostre país ha sigut capaç de fer efectius drets socials i econòmics que havíem reivindicat històricament, llibertats que no havíem tingut durant molts anys i noves llibertats del segle XXI; hem sigut capaços de garantir la cohesió social tot ampliant l’Estat del benestar i redistribuint la riquesa com no s’havia fet mai, de modernitzar la nostra societat i les nostres administracions, amb millora de les infraestructures i equilibri territorial, i per Catalunya hem estat capaços de portar l’autogovern i la normalització de nostra llengua i la nostra cultura a cotes que mai havíem somiat. En particular, hem d’estar orgullosos del que hem fet al món local en general i a Barcelona particularment, a la  capital del país, en aquesta gran ciutat d’Espanya i d’Europa. Durant aquests 32 anys, els governs socialistes municipals, han estat capaços de fer que les ciutats i pobles avancessin, tinguessin més prosperitat i al mateix temps guanyessin en justícia, en cohesió territorial, en identitat, i en cosmopolitisme.

Segona premissa: no volem deixar de ser un partit de govern, és a dir un partit majoritari, un partit capaç d’articular una gran majoria de la societat per aconseguir transformacions en profunditat, transformacions i avenços importants. Però per ser partit de govern, un partit majoritari, és més necessari que mai ser capaços de generar alternatives, un discurs alternatiu, políticament alternatiu, però també socialment i culturalment alternatiu, que es diferenciï d’altres, per poder representar un determinat espai, per ser útils a la democràcia, per arribar algun dia a tornar a substituir els que governen i per fer avançar el país. No es tracta de governar per governar, ni de donar el relleu, de ser un recanvi, es tracta de ser una alternativa i per tant hem de tenir capacitat de diferenciació. Sense diferenciació no hi alternativa.

Es tracta de pensar a mig termini, i en moltes coses, avançar-se i intentar liderar el que pensa la societat, no simplement fer populisme i dir allò que creiem que la majoria de la gent vol sentir. L’esquerra existeix, ha existit i existirà sempre. Si no ocupem nosaltres el seu espai, l’ocuparà algú altre. Si deixem de ser útils en aquest espai, uns altres ens substituiran. No serà la primera vegada que passa en la història de la política a Occident.

Volem ser un partit majoritari, volem ser un partit de govern, per transformar la realitat amb tota la potència que donen les institucions i per això fa falta una alternativa que cualli en la societat i que es construeixi, s’eixampli, des de l’esquerra, cap al conjunt del país.

Tercer element, bàsic, del nou programa: les propostes. Unes propostes que han de servir per sortir de la crisi, però al mateix temps per a després de la crisi. No podem només donar respostes que pensem que poden ser útils momentàniament, hi ha d’haver coherència entre les propostes per sortir de la crisi i per continuar organitzant la societat després de la crisi. Es tracta que aquestes propostes articulin una resposta que ara no tenim, que ara no existeix, a la crisi. Unes propostes que no siguin ni les de la confiança en l’autoregulació del sistema, en base als mercats o els equilibris de forces, ni la resposta identitària, la de trobar seguretats i maneres de conviure de les comunitats basades en la identitat, ja sigui sota el lema de ‘primer els de casa’, ja sigui amb la idea que ‘nosaltres sols sí que ens resoldrem els problemes’.

La nostra resposta ha de ser radicalment diferent, i basar-se en la força de la solidaritat, de la justícia, del compromís, és a dir des de la idea que només té sentit i només serà possible sortir-se’n si ho fem entre tots i per a tots. I això val per als nostres barris, les nostres ciutats, el nostre país i per al nostre món.

Aquesta resposta s’ha d’articular entorn de quatre eixos bàsics que hem de mantenir de manera constant:

a)Afirmació de la individualitat

Primer, assumir l’afirmació de la individualitat, és a dir que els drets, les llibertats, les responsabilitats, la dignitat i les oportunitats dels individus són inalienables, per a tots i cada un d’ells, siguem qui siguem, siguem d’on siguem. Assumir que la sobirania és individual i que som tots i cadascun de nosaltres qui la deleguem individualment.

b)Economia democràtica

Segon, l’economia ha de ser governada per la democràcia. Només podem contemplar una economia governada democràticament, perquè és l’única via per que sigui alhora eficient, justa i garantia de prosperitat. La visió estratègica, la planificació, l’impuls que dóna el govern democràtic, el seu control, garanteixen l’èxit i l’eficiència de l’economia.

c)El valor d’allò públic

Tercer, la centralitat d’allò públic, comú, compartit com espai (concret o simbòlic) de síntesi de la pluralitat: per ser capaços de conviure en la diversitat, lliures i units, iguals i diferents. Les lleis, l’estat, els impostos i els serveis públics i universals són la garantia real dels drets i les llibertats. La democràcia i el federalisme en són les seves expressions polítiques irrenunciables.

d)Escala global

Quart eix, l’escala mundial, ara absolutament imprescindible. Més que mai, s’ha de superar els nacionalismes i pensar a escala mundial. Si ens enfrontem a una crisi global, simplement no la resoldrem si no ens posem a pensar i a treballar a escala planetària. L’accés a l’alimentació, l’aigua, l’energia, els bens de primera necessitat i la garantia de cultura, llibertat, benestar, pau i seguretat ja no es poden abordar a nivell local. El nostre futur depèn dels altres i el seu de nosaltres. Per això, hem de superar el nacionalisme català i el nacionalisme espanyol, també el nacionalisme alemany, que és el que en aquests moments està dictant les polítiques a nivell d’Europa, o el nacionalisme xinès, que intenta dictar-les a nivell mundial, o l’americà, o qualsevol altre enfocament que tingui com a punt de partida el nacionalisme.

3.  Prioritats polítiques del nou programa

I aquí i ara, al PSC, aquests fonaments ideològics i polítics ens han de portar a formular 3 grans prioritats per a la nostra acció i la nostra proposta a la ciutadania:

En primer lloc, noves bases de l’organització econòmica, no especulatives, amb la idea en el nostre cas concret de potenciar la innovació, el valor afegit, el coneixement. Bases noves per a la nostra competitivitat i bases noves per a les regles de joc de l’economia.

En segon lloc, haurem de pensar com aprofundir en la democràcia, en el paper dels teixits intermedis en la societat (com els nostres propis partits i sindicats) versus la participació directa, en la representativitat electoral, en la subsidiarietat, en la participació dels treballadors en les empreses… En definitiva, com garantir la capacitat de decidir sobre les nostres vides en un marc que només pot ser col·lectiu i compartit.

Però, sobretot, i en tercer lloc haurem de ser el partit europeista per excel·lència. O existeix i construïm de veritat Europa o no hi ha manera de sortir-se’n. No hi ha resposta socialista, progressista, possible al nou món en el qual estem immersos si no és des de la construcció europea, la seva construcció profunda, la construcció que va quedar avortada per la no aprovació de la Constitució europea. Els socialistes hem de ser la punta de llança de l’europeisme, per coherència i per eficàcia en el desenvolupament dels nostres plantejaments. Ha de sorgir un programa radicalment europeista per defensar-lo fins al final. I si convé, que desapareguin els partits socialistes de cada un dels països d’Europa per fer-ne un de nou a nivell europeu. Hem de constituir una força transnacional capaç d’estirar cap a una autèntica Europa. Hem de fer que efectivament hi hagi un govern europeu, que fixi les regles del joc, que participi del context mundial i que tingui el que necessita una força important per jugar en aquest context mundial: des d’un exèrcit únic fins a capacitat impositiva, de regulació, un tresor públic… Hem de fer una Europa que tingui ànima, una ànima plena dels valors que tenen molt a veure amb el que nosaltres pensem i defensem.

Si alguna cosa és propera a la idea profunda d’Europa és el socialisme: els drets i les llibertats, la cohesió social, la igualtat, el pluralisme, la diversitat, la sostenibilitat, l’Estat del benestar i la cultura.