Governar des de l’oposició?

Després de “per responsabilitat”, “per Espanya” (que no podía estar sense Pressupostos!) i “per evitar uns resultats nefastos en unes futures eleccions”, l’argument més utilitzat últimament per justificar que el grup parlamentari socialista permetés la nova investidura de Mariano Rajoy és que el PSOE ha esdevingut el partit clau del Congrés dels Diputats i que pot i està fàcticament governant el país des  de l’oposició perquè totes les lleis i iniciatives parlamentàries s’aproven amb els seus vots, o bé pactant amb el PP o bé sumant a la resta sense el PP.

Sentir un ex – vicepresident del Govern  i ex – secretari general socialista afirmant que tot va molt millor (per als socialistes a nivell polític i per a tota la ciutadania a nivell social) perquè el PSOE està governant des de l’oposició i posant com a grans exemples uns minços acords amb lletra petita sobre el salari mínim i sobre la resolució extrajudicial per a la devolució de les clàusules terra de les hipoteques, em fa venir esgarrifances. Però no dèiem que havíem tret els pitjors resultats des de la Transició i que el PP tenia dret a governar perquè era el partit més votat?

En una democràcia parlamentària com l’espanyola, el govern ha de tenir el suport del Parlament per activa (majoria absoluta o acord de legislatura) o per passiva (geometria variable o impossibilitat d’acords  de tota l’oposició) sinó cau i dóna pas (via moció de censura o via eleccions) a qui el tingui. Governar des de l’oposició no és possible, com es comprovarà en el debat de Pressupostos. I és un contrasentit haver deixat constituir un govern perquè després no pugui governar i vulguis fer-ho en el seu lloc des de l’oposició. Aquest és un escenari que només té tres respostes possibles: o en realitat hi ha una majoria alternativa de govern o hi ha un pacte encobert govern-oposició o hi ha un desgavell (com passa al Parlament de Catalunya entre Junts pel Sí i la CUP).

Per descomptat que l’oposició pot fer pactes puntuals o pactes d’Estat en alguns temes amb el govern però per necessitat el govern ha de governar i l’oposició contradir-lo i controlar-lo quedant clar el seu caràcter alternatiu. I si es dóna suport estratègic al govern facilitant-li els Pressupostos o pactant les seves lleis principals llavors es deixa d’estar a l’oposició. Però si es pot sostenir una majoria diferent per legislar contra el govern, llavors s’ha de presentar una moció de censura o assumir que el govern acabarà convocant eleccions el més aviat possible.

Per això, perquè governar des de l’oposició és un sofisme, l’acceptació de la gran coalició de facto, d’un pacte PP-PSOE per passiva o el compromís de buscar una nova majoria de govern al voltant del PSOE amb l’actual Congrés dels Diputats o amb noves eleccions és el que està en joc en l’elecció del nou secretari /a general i de la nova direcció dels socialistes espanyols en el proper procés congressual i el que ha de centrar el debat entre els candidats perquè deixin clara la seva posició.

Dono suport sense embuts al “no es no”, és a dir, a evitar el pacte amb el PP i en canvi a buscar la majoria per un govern d’esquerres presidit per un/a socialista i recolzaré el candidat/a que ho defensi més nítidament i amb més convicció. Ens hi va als socialistes, al meu parer, tota la nostra credibilitat política i la possibilitat de mantenir el lideratge de l’esquerra (us imagineu que només puguin formar govern PP o Podemos?) . Però, més important, ens hi va a tots que tinguem un govern d’Espanya que finalment abordi, amb valentia i amb criteris de redistribució per superar les desigualtats i alhora de reconeixement de les diferències per sentir-nos més lliures, els grans reptes col.lectius i urgents que ens interpel.len: dualització de l’ocupació i emigració juvenil, canvi de model productiu, fiscalitat justa, garantia dels serveis públics de l’Estat del Benestar, crisi del sistema energètic, risc de nova bombolla immobiliària i molt especialment la greu situació oberta a casa nostra, a Catalunya, i que qüestiona l’estatu quo  de tota Espanya.

Per resoldre de veritat tots aquests grans problemes ens hem conformar amb un fal.laç “governar des de l’oposició”, amb un suport vergonyant al govern del PP? Jo no.  Jo vull un govern d’esquerres, un govern socialista. Canviem el PSOE per canviar Espanya.

La responsabilitat no pot ser una coartada

Arran dels resultats electorals del 26-J, aquestes setmanes s’està utilitzant molt el concepte “responsabilitat” en el debat polític sobre el futur d’Espanya. Es discuteix sobre qui té la responsabilitat de formar govern, quina força política serà la responsable del que passi i en nom de la responsabilitat es pressiona en una única direcció (la continuïtat de l’actual govern). Però al meu parer, en tots els casos se n’està fent un ús espuri i nociu, convertint-la en una coartada, és a dir, tot el contrari del que hauria de significar en una democràcia.

En democràcia l’únic absolut són les seves regles (separació de poders, igualtat de participació, llibertats polítiques, majories i minories) però mai els seus continguts o el seus resultats perquè l’essència d’aquest sistema és precisament el seu caràcter obert, imprevist i imprevisible. La democràcia és la síntesi concreta en cada moment  polític de la diversitat de posicions que tothom creu que són les millors, les més convenients però que tothom sap que no són les úniques, que no són veritats absolutes que es poden imposar. No hi ha per tant a priori allò que és bò que és el que toca i el que s’ha de fer, no hi ha un interès general previ a la suma de posicions que hagi de guiar la presa de decisions.

Per això en democràcia, ser un actor polític responsable o que assumeix la seva responsabilitat, i així està a l’alçada del que s’espera d’ell, és tenir idees i propostes pròpies, diferenciades i decidides per sí mateix, autònomament, seguint les pròpies conviccions. Idees que es consideren el millor pel país i s’aporten sense complexes al debat públic esperant que formin part total o parcialment de la síntesi majoritària. Responsabilitat és doncs prendre partit en tot moment i donar la cara per la posició presa, lluny de fugir d’estudi o inhibir-se excusant-se darrera d’un ordre preestablert que determina com han d’acabar els processos.

En definitiva, la responsabilitat és de tothom; tothom  té la seva responsabilitat en el què finalment passa.

I és sobre la base d’aquesta reflexió que vull dir clarament que permetre un nou govern de Mariano Rajoy no és l’única opció. Qui cregui que en les actuals circumstàncies és el millor pel país que ho defensi però que no digui que la responsabilitat hi obliga perquè aquest és un argument impropi de la democràcia.

Pel contrari, els que pensem que un govern del PP no és ni l’única ni la millor opció per a Catalunya i Espanya  sí que tenim la responsabilitat de defensar-ho alt i clar i d’actuar en conseqüència votant NO a la investidura i buscant majories alternatives,  encara que òbviament no qualsevol sinó les que creiem que realment  donaran alhora possibilitat de canvis en la vida quotidiana (ocupació digna, recuperació de l’Estat del Benestar, integritat en la vida pública…) i l’horitzó de país (un model econòmic i social, reforma constitucional) i estabilitat parlamentària per materialitzar-los.

Socialistes, no fem de la responsabilitat una coartada, al contrari, siguem autènticament responsables i diguem que volem fer possible el que creiem que és millor, el govern socialista de Pedro Sánchez.

És el programa!

“Només un partit dels socialistes fort pot garantir l’equitat i la solvència dels canvis que la societat demana. Només un partit socialista amb un lideratge empoderat i amb un programa clar, pot tenir la força per liderar una gran alternativa d’esquerres al govern d’ajuntaments, Generalitat i govern d’Espanya.”

Les setmanes que segueixen son crucials per al socialisme català. Sí company i amic Albert Aixalà: no es tracta, només, d’escollir un nou lideratge pel PSC. Es tracta, sobretot, de decidir un programa polític que compti amb la legitimitat afegida d’haver estat debatut i votat per la totalitat de la militància socialista. Un programa polític que permeti el reagrupament dels i les socialistes al voltant d’un projecte de país i de societat que tots acceptarem perquè serà la màxima expressió de la democràcia: debat sense restriccions i votació lliure, universal i secreta. Les i els militants tindran la última paraula.

Estem obligats, davant les catalanes i catalans que ens donen suport electoral, a clarificar les nostres posicions, de forma pública i transparent, al mateix temps que les fortifiquem. Votant-les en forma de programa polític, juntament amb el candidat o candidata que s’ofereixi per liderar el partit. És bo per tant que es confrontin candidatures. Perquè és bo que es confrontin programes polítics diferents, en el si del projecte socialista. I aquesta confrontació de projectes, s’ha de substanciar en forma de debat serè, primer, i sotmetent-los a votació directa dels i les militants, després. Així sortirem de dubtes. Tots els qui formem el partit. Militants, simpatitzants i la ciutadania que ens vota.

Hem de ser sincers amb nosaltres mateixos. Les posicions polítiques que defensem des del PSC, durant els darrers quatre anys, han quedat molt desdibuixades en el si de la societat catalana. Les dificultats per traspassar el mur de silenci que impera fora del projecte sobiranista, no han parat de créixer però és igual de cert que no hi han ajudat gens les contradiccions públiques entre dirigents del partit. Això val tant per projectes com BCN World, com per les posicions polítiques, sovint contraposades o ambigües, al voltant de l’anomenat “dret a decidir”. O també quan debatem sobre les relacions entre Catalunya i Espanya o del vincle entre el PSC i el PSOE.

Per això, no es tracta de renovar les cares del lideratge. Es tracta d’explicar clarament a la societat quin es el camí que proposem per als difícils mesos que ens esperen. El camí que jo proposaria tindria 4 eixos principals:

1)      Ubicar-nos definitivament i sense embuts a l’esquerra. (polítiques d’estímul i redistribució fiscal en matèria econòmica per crear ocupació, garantia de les llibertats individuals i els drets civils, defensa dels serveis públics com a palanca de la igualtat d’oportunitats, municipalisme i subsidiarietat…)

2)      Defensar el federalisme sense complexos.

3) Empènyer i aprofitar el procés de reforma constitucional que s’ha d’obrir per plantejar la modernització de la democràcia a Espanya a partir d’un gran debat ciutadà (nova organització territorial federal, drets socials de nova generació, nou sistema electoral, reforma institucional de l’Estat, mesures per eradicar la corrupció, sistemes de participació ciutadana actualitzats…)

4)      Fer de l’europeisme el nostre horitzó polític principal per anar deixant endarrere el debat Catalunya- Espanya i entendre que el moll de l’os dels problemes que tenim i de les solucions que necessitem els catalans i catalanes és a Europa i que és sobretot d’Europa del que les socialistes ens hem de preocupar.

Només un partit dels socialistes fort pot garantir l’equitat i la solvència dels canvis que la societat demana. Només un partit socialista amb un lideratge empoderat i amb un programa clar, pot tenir la força per liderar una gran alternativa d’esquerres al govern d’ajuntaments, Generalitat i govern d’Espanya. Per assolir-ho ens cal, insisteixo, la confrontació de programes polítics, encarnats per diferents lideratges. Encoratjo als companys i companyes a compartir aquest debat amb plena llibertat i amb plena lleialtat.

Als socialistes, el país ens interpel·la

“Per respondre als reptes que tenim plantejats com país, amb el 9-N en l’horitzó més immediat, els i les socialistes de Catalunya cal que resolguem amb la màxima promptitud les qüestions del lideratge i del nou programa”

La globalització continua maltractant als febles i augmentant la desigualtat. El projecte europeu trontolla, fruit d’una forma injusta d’abordar la sortida de la crisi econòmica i de la manca d’aprofundiment democràtic de les seves institucions. L’abdicació de Joan Carles I i el resultat de les eleccions europees(que amb un gir a l’esquerra han posat al Partit Popular en una situació tal que, de repetir-se els resultats en les properes eleccions generals, no podrà impedir la reforma constitucional) semblen obrir una nova etapa que, mes enllà dels consensos de la transició, abordarà la consolidació de la democràcia espanyola des de la seva modernització i la seva regeneració. A Catalunya, la reacció de bona part de la ciutadania a la situació de crisi econòmica, social, institucional i política, ha estat refugiar-se en un independentisme identitari que, atiat pels interessos electorals d’algunes forces polítiques, està conduint a la societat catalana cap a la fractura social.

En aquest context, als socialistes catalans ens esta costant molt reaccionar però el nostre paper es més necessari que mai. La renúncia del nostre primer secretari Pere Navarro ens posa de nou davant del mirall i la resposta es que haurem reforçar encara més el nostre projecte en el lideratge i en el programa polític a aplicar en els temps presents. Un nou programa que no pot perdre de vista els valors centrals del socialisme: la llibertat, la igualtat i la justícia social, que només es poden construir des de la solidaritat, la cooperació i la redistribució. Un nou programa que ha d’incorporar la resposta progressista als nous reptes de la societat del coneixement, de la creixent desigualtat, de la crisi climàtica i de la convivència entre els pobles. Un nou programa que només pot abordar els importants canvis estructurals, a emprendre en els propers anys, buscant el suport social més ampli, a partir de propostes clares i sostingudes en el temps.

Per respondre als reptes que tenim plantejats com país, amb el 9-N en l’horitzó més immediat, els i les socialistes de Catalunya cal que resolguem amb la màxima promptitud les qüestions del lideratge i del nou programa. Amb l’elecció de nou secretari general i el congrés del PSOE a la vista, ens toca impulsar una elecció directa, amb el vot de tots i totes les militants, del nou primer secretari del PSC de forma simultània. Es a dir el dia 13 de juliol. I els candidats i candidates que es postulin ho han de fer amb un programa polític que especifiqui, amb claredat, la nostra posició davant el procés sobiranista i dels altres reptes col·lectius.

També m’atreveixo a proposar que el congrés extraordinari que hem de fer, es celebri el 20 de juliol. Per poder escollir la comissió executiva que acompanyi al nou primer secretari, aprovar el pla de treball que desplegui el programa polític i fixar una posició central del PSC de cara al congrés del PSOE del proper 27 de juliol.

Som-hi. Tornem-hi. El país ens interpel·la i al PSC encara hi tenim molt a dir. Som Catalunya i ningú ens privarà de continuar construint-la des de les nostres idees, que són les de molta gent.

Aprofitem el Senat per aprofundir en la democràcia

L’actual SENAT és sens dubte una cambra legislativa desaprofitada. El concepte de segona lectura (després del Congrés dels Diputats) sobre el qual pivota fonamentalment sembla insuficient per donar-li sentit i les reformes per acostar-la a la funció de cambra territorial han quedat curtes. Però això no vol dir que el Senat no pugui ser útil en el nostre sistema democràtic. Al contrari, és segurament una de les institucions on hi ha més recorregut per innovar, per actualitzar la nostra democràcia i l’hem d’aprofitar a partir precisament de la seva pròpia naturalesa. El Senat té dues característiques electorals bàsiques: l’homogeneïtat territorial que li donen la igualtat en la representació de les circumscripcions (4 senadors per província) i l’elecció directa dels senadors mitjançant llistes obertes. Fem doncs d’aquestes característiques les seves fortaleses, fem-ne l’atribut d’un nou Senat porta de l’Espanya federal i la participació ciutadana.

Comunitats autònomes (que també elegeixen senadors a través dels seus Parlaments), municipis i diputacions han de sentir que el Senat és la cambra que els representa i que els dóna paper: escenari simbòlic de l’Espanya plural (plurinacional, pluricultural, diversa geogràfica i econòmicament) i dels pactes entre territoris i dels territoris amb el govern central. Per aconseguir això només cal que el Senat sigui cambra de primera lectura (que s’hi inici i s’hi acabi el tràmit de les lleis) de tot allò que té a veure amb l’Estat de les Autonomies i el municipalisme, amb les seves competències i el seu finançament. I que els grups parlamentaris no siguin de partits sinó per CCAA, cosa que, d’altra banda, obligaria a trobar l’acord entre els senadors d’una mateixa Comunitat i alhora canviaria el rol dels partits dintre del Parlament. Aquest enfocament és pot subratllar fent coincidir l’elecció dels senadors no amb la dels diputats al Congrés sinó amb les dels Parlaments autonòmics, de manera que el Senat no podria ser dissolt pel President del Govern i simbolitzaria la permanència de l’Estat de les Autonomies.

Però el Senat de les llistes obertes també pot ser l’espai parlamentari en què, en la segona lectura de les lleis del Congrés o en les de primera lectura al Senat, es doni participació directa als no parlamentaris: més enllà de la iniciativa legislativa popular, s’hauria de poder regular la presència efectiva en Comissió i, fins i tot, en el Plenari de representants socials que aportin el seu impuls, el seu coneixement i la seva sensibilitat al debat legislatiu.

Canviar les coses sempre és difícil i més si ets un nouvingut, però els últims processos de reforma constitucional ens han confirmat que si es vol es pot. Per mi intentar canviar el Senat en aquestes direccions serà una prioritat. D’altres potser no voldran i tindran la majoria per no fer-ho, però el meu compromís serà ferm perquè com a mínim un projecte alternatiu de Senat neixi del Grup de l’Entesa.