Lliçons de la crisi

Ara que, a l’escalf de les últimes polítiques del Banc Central Europeu i amb el reforç de la baixada del preu del petroli, l’economia sembla que s’ha estabilitzat i les dades macroeconòmiques tornen a donar taxes de creixement tot i que la crisi encara està ben viva a la nostra societat (retallades, atur, precarietat, sobrendeutament de famílies i empreses…segueixen gairebé allà on eren) i que per tant la ràbia i el sentiment d’impotència poden deixar pas a la reflexió sense que perdem de vista la duresa d’aquests anys; ara, convé pensar en les lliçons que ens deixa aquest episodi tant traumàtic que estem vivint.

Després del que hem passat i estem passant com a societat, es gairebé un deure moral treure les conclusions del que no havíem d’haver fet i del que sí que haurem de fer a partir d’ara per combatre les causes i minimitzar les conseqüències (tant injustes) d’una crisi.

M’atreveixo a plantejar-ne cinc:

1 La locomotora de la nostra economia han de ser els sectors competitius en valor afegit, singularitat o excel·lència (agroalimentari, cultura, químic-farmacèutic, mobilitat…) que passen la prova del nou de l’exportació i aporten creixement sostenible enfront dels sectors especulatius (financer, immobiliari…) o dels que incorporen bàsicament llocs de treball poc qualificats (construcció, turisme…).

2 Les polítiques fiscals i de rendes han de ser anticícliques (pagar impostos en temps de bonança per poder afluixar en èpoques de poca demanda i mirar de garantir sempre els ingressos de les famílies per mantenir el consum i barrar el pas a la pobresa) com es va fer apujant molt considerablement les pensions mínimes durant els governs socialistes.

3 La cohesió social es l’única recepta estructural possible i per això es imprescindible fer marxa enrere en la dualització segregadora que s’està instal·lant en el mercat de treball (treballadors protegits vs precariat que ja arriba al 30%) i mantenir uns serveis públics universals de qualitat que donin oportunitats a tothom i dels que tots els sectors socials se’n sentin orgullosos i els defensin. Alhora cal canviar el model assistencial de serveis socials que ja no serveix substituint-lo per un de treball comunitari, molt més preventiu i participatiu.

4  De la cultura de l’habitatge en propietat hem de passar al lloguer.

5 La producció i distribució d’energia elèctrica assequible i la professionalització d’un potent sector I+D+i són les dues grans assignatures pendents col·lectives de la nostra economia i demanen màxima prioritat pública.

Crec que són conclusions compartides per molta gent però cal deixar-les clares i insistir-hi perquè siguin les prioritats dels propers temps. Sinó, ja ho sabem, la memòria es curta i fràgil, el presentisme s’imposa i es tornen a cometre els mateixos errors. Conjurem-nos per aprendre les lliçons.

La crisi europea no és econòmica, és política

Proposo que a les eleccions al Parlament Europeu de 2014 es voti també de manera directa i simultània la nova Constitució en virtut del sufragi universal europeu.

Hem acabat responent a la crisi des del nacionalisme alemany, amb un banc central europeu infradotat i amb les seves receptes injustes, obsoletes i ineficaces.

És obvi que avui a Europa (i a Espanya en particular) vivim una crisi econòmica i també és obvi que durant els anys de bonança una part del creixement era artificial –el miratge fiscal irlandès, la bombolla immobiliària espanyola, l’enginyeria financera grega, el sobreendeutament belga o italià–, però l’arrel dels problemes econòmics europeus actuals és sens dubte política.

Després del pas de gegant que vàrem donar a Europa per governar l’economia i per participar en el futur del món globalitzat amb l’entrada en vigor de l’euro com a moneda única, els europeus havíem de consolidar la Unió amb una primera Constitució. Un següent pas imprescindible que va quedar avortat. Cansament diplomàtic, autocomplaença per l’èxit obtingut, manca d’estímul en un entorn de creixement econòmic fàcil i, sobretot, una revifada del nacionalisme (com a autoafirmació en front d’una naixent identitat europea o simplement com a xenofòbia) van diferir el procés sine die.

Però la història no s’atura i la crisi financera nord-americana es va tornar global gairebé instantàniament mentre la governança europea no estava ni a punt ni entrenada. Respondre a vint-i-set era impossible i hem acabat responent des del nacionalisme alemany, amb un banc central europeu infradotat i demanant ajuda al FMI, que ens ha obligat a les seves receptes injustes, obsoletes i ineficaces. I així, hem anat sempre tard i sense capacitat executiva i per això l’economia ens ha esclatat entre les mans: incapaços de construir tallafocs entre la crisi financera i l’economia real, incapaços d’abordar globalment la crisi del deute, incapaços de compensar els ajustos pressupostaris amb elements de reactivació, l’atur ha arribat a quotes insuportables i la confiança que ha de permetre iniciar la recuperació està per terra.

Ara ja no és moment de lamentar-se, sinó de prendre consciència que només Europa pot ser la nostra prioritat política i que cal actuar en conseqüència. Per això, no queda més remei que abordar alhora el que és urgent i el que és important: és a dir, crear els eurobons, abaixar els tipus d’interès, desplegar un gran programa d’inversions a través del Banc Europeu d’Inversions i concertar les polítiques fiscals (incloent-hi nous impostos a escala europea) mentre reprenem la Constitució europea i l’actualitzem per posar-la a l’alçada de la globalització en la qual ja estem definitivament immersos (govern europeu, diplomàcia europea, exèrcit únic…).

Proposo, doncs, que fixem l’horitzó de les eleccions al Parlament Europeu de 2014 per, alhora que escollim els nostres representants, votar de manera directa i simultània, en un exercici de ciutadania europea, la nova Constitució que haurem tornat a debatre durant dos anys. La seva aprovació (o desaprovació) s’hauria de sancionar no a partir de la unanimitat en un recompte per països sinó en virtut del sufragi universal europeu on tots els vots valguin el mateix.

Recuperar el temps perdut en la construcció europea és possible i els socialistes tenim l’obligació política de ser-ne l’esperó, tenim l’obligació d’organitzar-nos com a gran força transnacional per liderar-la: la societat i el món que volem es forgen en l’Europa política i la ciutadania europea. Hem de bastir un programa radicalment europeista per defensar-lo fins al final. Si els socialistes comencem, molts altres europeus ens seguiran. La sortida de la crisi europea també és política i no econòmica.