4 anys al Senat

Gràcies a la confiança del meu partit, el passat 20 de desembre vaig poder tornar a ser candidat socialista al Senat per la província de Barcelona. Aquest cop però no vaig quedar entre els quatre més votats (al 2011 vaig ser el tercer, al 2015 el cinquè) i per tant no he reprès l’escó en l’onzena legislatura que va començar el 13/1.

Per això, m’ha semblat que tenia sentit fer un petit balanç del que políticament i personalment han estat per a mi aquests quatre anys al Senat de les Corts Espanyoles i cloure així l’epígraf d’aquest bloc que ha recollit la meva activitat parlamentària.

Ser membre del Grup de l’Entesa pel Progrés de Catalunya  (PSC-ICV) de només 10 primer i després 9 senadores/es m’ha permès ser portaveu en quatre àmbits –Cultura, Foment, Constitucional, Reglament- i per tant participar molt intensament tant en el procés legislatiu (intervenint en 46 projectes i proposicions de llei i Iniciatives Legislatives Populars), com en el control al govern (representant el Grup fins a 158 vegades en Comissions i Plenari per fer preguntes o interpel·lacions en compareixences de ministres i alts càrrecs o debatent mocions amb els altres grups), com en la formulació de propostes alternatives (molt especialment en els cinc debats pressupostaris). Per cert, molt sovint expressant-me en català perquè totes les llengües cooficials poden emprar-se en tots els debats del Plenari en els que només hi tenen dret a participar els membres de la Cambra. Alhora tenia l’encàrrec de seguir molt especialment totes les qüestions vinculades a la ciutat de Barcelona.

Per descomptat que la majoria absoluta del PP i la seva gairebé nul·la voluntat de pactar res amb l’oposició va fer que veiés incorporades poquíssimes (dues o tres) esmenes en tota la legislatura i que només poguéssim consensuar la llei de la Biblioteca Nacional i una moció a última hora, després de mesos de treball, sobre el futur del sector editorial. La resta va ser enfrontament obert en tots els temes:

• Cultura: pujada de l’IVA, propietat intel·lectual i drets d’autor, salvaguarda del patrimoni immaterial, capitalitat cultural de Barcelona i, sobretot, plurilingüisme.
• Habitatge: desnonaments i segona oportunitat, lloguer, rehabilitació-reforma-remodelació i en particular Pla de l’Habitatge.
• Foment: privatització d’AENA i centralització de l’aeroport de El Prat, estació de la Sagrera i corredor mediterrani.
• Constitucional: transparència, canvis al Tribunal Constitucional i suport a les víctimes de desaparicions durant la guerra civil i el franquisme.

I també en un aspecte de la LOMCE o llei Wert que vaig defensar en virtut de la meva formació: l’ensenyament de la filosofia a l’educació secundària.

Pel que fa als debats més generals, malgrat no poder aturar les contrareformes del PP en matèria laboral, educativa, sanitària, de justícia, fiscal i d’altres com a mínim va quedar constància del nostre rotund vot en contra i, fruït en bona part també de la nostra insistència i determinació, la regressió en el dret a l’avortament no va arribar al parlament i en canvi sí que es va aprovar que els recursos d’inconstitucionalitat envers els Estatuts d’Autonomia i les seves reformes s’haguessin de presentar amb caràcter  previ a la seva aprovació (com s’havia fet anteriorment i el que ens hagués estalviat gran part dels problemes derivats de la sentència del TC sobre l’Estatut de Catalunya de 2006). Rectificar per part seva era de savis en els dos casos.

Tota aquesta feina hem intentat fer-la sempre tots els membres del Grup d’Entesa no només a partir de les nostres posicions polítiques sinó coneixent amb el màxim detall l’opinió de tots els sectors afectats o involucrats en cada tema. Pel que fa al meu cas, destaco la interlocució que vaig poder mantenir al voltant la ILP sobre desnonaments, dels projectes de llei sobre transparència i de reforma de la propietat intel·lectual i molt especialment la que em va permetre presentar la proposició de llei del nostre Grup per al reconeixement i empara de la pluralitat lingüística d’Espanya.

Molts mesos doncs de plena activitat que han generat un gran esperit de companyonia i d’aprenentatge mutu amb tots els senadors (Montilla, Sabaté, Guillot, Saura, Bruguera i Boya) i les senadores (Almiñana i Sequera) i també l’equip tècnic (la Clara, la Concha, la Inma i el Luis Guillermo amb el suport puntual i voluntari de la Bàrbara) de l’Entesa. També en els altres grups he trobat moltes persones intel·ligents i capacitades, amb experiència en la política autonòmica o sortides com jo del planter municipal, alguns amb molta personalitat com R. Lerxundi, JM Griñan o M. Iglesias, totes juntes composant un retrat molt ric i divers d’una Espanya que és molt més que Madrid (un Madrid potent i interessant encara que sovint massa capitalí que m’ha agradat conèixer millor del que el coneixia). Però alhora he sentit vergonya de compartir hemicicle amb el corrupte i sempre prepotent F. Granados, detingut mentre era senador, i amb alguns/es altres malhauradament faltats de l’ètica personal i política més bàsica. Tot plegat símptoma del camí que encara s’ha de recórrer en la regeneració política i que potser la nova legislatura ha començat.

A més de políticament actiu i de personalment recompensat per tot el que he après, haig de confessar que m’he sentit especialment orgullós de poder trepitjar els mateixos passadissos i sales que de 1977 a 1982 va trepitjar el meu avi Carles Martí Massagué també com a senador electe i de la primera ENTESA (per la circumscripció de Tarragona). Per a ell va ser el reconeixement a una llarga lluita antifranquista (havia nascut el 1907) i va destacar en la seva tasca parlamentària per l’impuls a l’atorgament de pensions als militars republicans, una tasca que compaginava amb l’Alcaldia de Reus 1979-1983.

Però el meu balanç d’aquests 4 anys està principalment marcat pel fet d’haver participat més de 3 anys i mig als treballs, un cop més infructuosos, d’una Comissió Especial per a la reforma de les funcions del Senat creada a principi de legislatura. Desenes de reunions i debats a porta tancada amb portaveus de tots els grups a partir de moltes compareixences d’experts i dels treballs dels lletrats de la cambra em van permetre reflexionar a fons sobre el rol del Senat en el sistema espanyol d’institucions polítiques. I la veritat és que el que hauria i podria ser el Senat contrasta fortament amb el que és, una cambra legislativa híbrida víctima dels consensos de 1978 que s’anomena territorial i escull els seus parlamentaris pel sistema majoritari barrejant províncies i CCAA però que fa funcions de segona lectura amb una supeditació complerta al Congrés, i encara més amb la seva utilització espúrea per part d’un govern del PP que només pensava en escurçar terminis i evitar-se controvèrsies (la Comissió de CCAA, màxima expressió del caràcter territorial del Senat i creada en l’última reforma del Reglament impulsada per JL Rodríguez Zapatero, només s’ha reunit 2 cops i encara forçada per l’oposició en bloc).

Malgrat tot – ho afirmen des de fa molts anys tots els constitucionalistes- un Senat d’arrel federal és imprescindible per a una Espanya que ja és un estat compost, és a dir amb un mínim de dos nivells de govern clarament autònoms tant en termes legislatius com executius (govern central i CCAA), però mancat d’espais i estructures de cogovern per acordar les orientacions generals o negociar els aspectes concrets dels temes a compartir. Per això, els i les socialistes impulsem una reforma de la Constitució, que és l’única manera de canviar el Senat fins i tot si es vol suprimir, que reduiria el nombre de senadors a 100-150 representants només de les CCAA i tindria com a funció principal dirimir  totes les qüestions relacionades amb l’estructura territorial de l’estat (Estatuts, Administració local, finançament autonòmic…) i amb les competències de les pròpies CCAA (Educació, Sanitat, Agricultura, Serveis Socials…). L’Espanya federal només es pot pensar amb un Senat federal.

Espero que aquesta onzena legislatura que ara arrenca sigui la que definitivament marqui l’inici de la reforma del Senat. Si és així serà una senyal inequívoca de que moltes coses estan canviant en positiu al nostre país i, si a més es decideix ubicar-lo a Barcelona,  serà el símbol de que l’Espanya plural i federal és per fi possible.

Gràcies a tots els qui, interessats en la meva activitat parlamentària, heu seguit aquest apartat del bloc.

Estat de la cultura a Espanya: Balanç del govern del PP

Amb motiu del nomenament del nou ministre d’Educació, Cultura i Esports, Íñigo Méndez de Vigo, l’Entesa Catalana de Progrés va sol·licitar una interpel·lació al Senat per fer balanç de les polítiques culturals del govern del PP i proposar canvis d’urgència.

La Llei de Transparencia arriba al Senat #SenadoTransparente

El debat sobre la La Ley de Transparencia, Acceso a la Información Pública y Buen Gobierno ha arribat al Senat. A partir d’una sessió de treball oberta amb les organitzacions que impulsen la proposta #SenadoTransparente i altres aportacions, com a ponent del grup de l’Entesa he presentat diverses esmenes.

Entre les que voldria de destacar hi ha la referida a l’obligació de que tots els documents i continguts públics hagin de ser sotmesos a publicitat activa, es a dir que l’administració els hagi de donar a conèixer tots i què les excepcions s’hagin de justificar; revertint així la situació del text actual.

De la proposta de #SenadoTransparente vaig incorporar l’esmena destinada a fer accessibles les comunicacions i informes interns, cosa que no es contempla en el projecte de llei i diverses modificacions per fer més independent i reforçar les competències de l’òrgan supervisor que crea la llei(Consejo de la Transparencia). Entre altres esmenes he tornat a insistir en la necessitat de publicar tots els documents en les llengües cooficials.

Dos oportunitats perdudes: La Llei del lloguer i la Llei contra els desnonaments

Dos lleis acaben de ser aprovades pel ple del Senat del dies 7,8 i 9 de Maig amb el vot en contra del meu grup(l’Entesa pel progrés de Catalunya PSC-ICV). Una, la Ley de Medidas de Flexibilización y Fomento del Mercado del Alquiler de Viviendas, ha passat totalment desapercebuda pels mitjans de comunicació, degut a la tramitació de l’altra, Ley de medidas para reforzar la protección a los deudores hipotecarios, reestructuración de deuda y alquiler social.

La llei sobre el lloguer que ha presentat el Partit Popular es un despropòsit. La mesura intenta solucionar un problema inexistent, uns suposada falta de oferta d’habitatge de lloguer, quan el problema del mercat espanyol es la falta de demanda com es pot observar de la caiguda continuada dels preus de lloguer des de l’any 2010. A més la nova llei deixa en una situació de desequilibri a les dues parts del contracte, precaritzant la situació dels llogaters i reduint la durada del contracte de 5 a 3 anys.

Un altre dels punts absolutament retrògrads es el registre de morosos que es creara, amb el nom de registre d’impagaments. Amb l’excusa d’evitar el frau el que aconseguirà és marginalitzar a les persones que ja es troben en una situació d’exclusió.

Per tot això i perquè crec que aquesta llei serà absolutament inefectiva pel seu propòsit, estaré especialment alerta per fiscalitzar els resultats de la seva aplicació a l’any de la seva aprovació.

L’altra llei que s’ha tramitat estava suposadament basada en la ILP en contra dels desnonaments, promoguda per la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca i altres entitats socials i signada per un milió i mig de ciutadans. Dic suposadament basada ja que la llei l’únic que conserva de la proposta original és el nom. No hi ha ni rastre dels tres pilars fonamentals de la iniciativa ciutadana, ni hi ha retroactivitat, ni hi ha dació en pagament i per suposat no hi ha cap regulació sobre clàusules abusives als préstecs. Hem assistit a una gran oportunitat perduda per demostrar com a societat que havíem après les lliçons de la “bombolla” immobiliària i dotar-nos d’una llei moderna, justa i preventiva pel futur.

Nou pacte fiscal? Sí, entre les rendes del treball i les del capital

Lluny d’aferrar-nos a l’estratègia de nou pacte fiscal territorial entre Catalunya i Espanya de CiU, des del PSC hem de defensar i exigir el compliment de l’Estatut i els acords de finançament que se’n deriven i, sobretot, liderar un nou pacte fiscal entre rendes buscant l’aliança d’altres forces polítiques i socials que creguin en un futur per a Catalunya basat en la solidaritat i la justícia social

Està quallant la idea que Catalunya pateix la crisi (o que no pot afrontar-la millor) perquè no retorna prou percentatge dels nostres impostos a la caixa de la Generalitat.

És una idea que té la força de la simplicitat però que està completament injustificada i que a més és perniciosa perquè ens allunya de la font dels problemes i, per tant, de la seva solució real. És, de fet, l’última formulació del nacionalisme català, que fa de l’atac, passant les culpes a tercers, la seva millor defensa per desresponsabilitzar-se una vegada que els ajustos i les retallades (del manual neoliberal de reducció del dèficit) han demostrat la seva ineficàcia.

Una formulació que, encara que sembli estrany, ja li convé al PP perquè no qüestiona la seva orientació de les polítiques al govern d’Espanya i perquè, tot devaluant l’Estatut, en fa molt més tolerable l’incompliment flagrant (pel que fa a la disposició addicional tercera en particular). A part del projecte humiliant i fal·laç d’Eurovegas, aquesta és l’única proposta de futur que ens fa el Govern de Catalunya: un nou Pacte Fiscal en la línia del concert econòmic i avantsala de l’Estat propi.

Doncs no hi estic d’acord. La crisi que ens esclafa té el seu origen en el massiu endeutament privat insostenible després de l’esclat de la bombolla immobiliària (a Catalunya també, tal com es veu en els balanços de les nostres caixes) i en la pèrdua de competitivitat econòmica relativa que ens ha portat a la recessió i per tant a l’atur i a la caiguda dels ingressos de les administracions, amb la Generalitat al capdavant. No ens en sortim perquè l’austeritat, les retallades i la recessió han format un cercle viciós que només es pot trencar apostant per polítiques de creixement i estímul econòmic. Aquest és el veritable repte del país: fer possible una altra política econòmica a Europa, a Espanya i a Catalunya. Es poden generar nous recursos amb impostos nous (grans fortunes, successions, transaccions financeres…) que reequilibrin la contribució entre les rendes del treball i del capital i amb plans europeus d’inversió que s’han de destinar a noves prioritats com el crèdit (directe si cal) a les PIMEs competitives, a la promoció i a les infraestructures necessàries per al sector exterior (exportacions i turisme de qualitat) i als sectors intensius en llocs de treball de la nova economia (medi ambient, biomedicina, cultura i educació,…).

El PSC ha d’encapçalar aquesta alternativa, fer-la creïble i visible i per això, lluny d’aferrar-nos a l’estratègia de nou pacte fiscal territorial entre Catalunya i Espanya de CiU, hem de defensar i exigir el compliment de l’Estatut i els acords de finançament que se’n deriven i, sobretot, liderar un nou pacte fiscal entre rendes buscant l’aliança d’altres forces polítiques i socials que creguin en un futur per a Catalunya basat en la solidaritat i la justícia social. Els i les socialistes hem de traçar un camí propi que pensi sobretot a posicionar Catalunya i Barcelona en el nou context europeu i posar les polítiques en favor del creixement en el centre del debat polític. Aquesta és la meva convicció.

Socialisme europeista

Traiem-nos de sobre l’espectre del nacionalisme (català o espanyol) que uniformitza, divideix, enfronta i paralitza i lluitem sense complexos per fer de Catalunya l’avantguarda de l’Europa dels ciutadans

El lideratge de Barcelona com a capital euromediterrània al capdavant d’una Catalunya motor de l’euroregió del corredor mediterrani hauria de ser el fil conductor de tots els nostres posicionaments i reivindicacions

Europa, el projecte de construcció política europeu, ha de passar a ser el concepte central de tots els programes socialistes i en particular dels socialistes catalans.

L’única garantia de viabilitat de la Unió Europea actual és una plena integració política que permeti l’aparició d’un autèntic govern econòmic europeu capaç de plantar cara a les dinàmiques dels mercats internacionals i de negociar en peu d’igualtat amb els altres grans actors mundials (els EEUU, el Brasil, la Xina, l’Índia…) bilateralment i multilateralment. 350 milions d’habitants envellits comencen a ser pocs si no estan molt units en el nostre món globalitzat.

Sense aquest govern, la Unió Europea quedarà atrapada per regles del joc impulsades per altres instàncies i països, sovint no democràtics, que progressivament ens fan renunciar a l’Estat del Benestar i als drets socials i laborals, la qual cosa que posa en perill la pròpia democràcia i la concòrdia entre ciutadans i entre països. És hora doncs que els socialistes prenguem definitivament consciència de la rellevància del repte europeu i actuem en conseqüència perquè les institucions europees són les úniques que poden abordar la crisi actual amb respostes eficaces, solidàries i no regressives i perquè l’escala europea serà en el futur l’única instància per impulsar polítiques reals (fiscalitat redistributiva, polítiques de creixement i ocupació, protecció social, manteniment dels serveis públics universals) que portin alhora progrés econòmic i progrés social, oportunitats individuals i solidaritat col·lectiva, pau i cooperació internacional. Al segle XXI no hi haurà socialisme si no és europeista, si no és el de l’Europa unida i federal.

De retruc, els socialistes catalans hem d’estar convençuts de dues coses. Primer, la sobirania que cal reforçar és la sobirania europea, la ciutadania que cal reclamar és la ciutadania europea (ni espanyola, ni catalana). La part més decisiva de la nostra sobirania individual i inalienable l’hem de voler transferir a Europa i en justa correspondència disposar de plena igualtat en drets i deures amb la resta de ciutadans i ciutadanes europeus. Segon, el més estratègic per a Catalunya és saber quin paper ha de jugar en l’Europa unida. El futur de la nostra identitat (orgullosa i cosmopolita o acomplexada i provinciana) i de la nostra prosperitat (competitiva o subsidiada) en depenen. El lideratge de Barcelona com a capital euromediterrània al capdavant d’una Catalunya motor de l’euroregió del corredor mediterrani (Múrcia- Marsella) hauria de ser el fil conductor de tots els nostres posicionaments i de totes les nostres reivindicacions.

Les fites polítiques d’aquest projecte poden ser molt clares: eleccions europees constituents al juny del 2014 (quina coincidència!), referèndum a tots els països alhora per aprovar la Constitució Europea al 2016 i eleccions al 2017 del primer Parlament europeu (Catalunya circumscripció al Congrés Europeu i Espanya circumscripció al SENAT europeu) amb sobirania per designar el primer president d’un govern europeu de la història.

Socialistes catalans, traiem-nos de sobre l’espectre del nacionalisme (català o espanyol) que uniformitza, divideix, enfronta i paralitza i lluitem sense complexos per fer de Catalunya l’avantguarda de l’Europa dels ciutadans.

Socialistes catalans, per ser fidels al nostre catalanisme, al nostre federalisme, als nostres valors de llibertat i igualtat, de justícia i solidaritat ara cal per sobre de tot ser socialistes europeistes.

El gir mediterrani

És la garantia de la nostra prosperitat futura i el sentit del nostre projecte col·lectiu, i serà el motor del nostre progrés individual i social

L’àrea mediterrània desperta pel sud i necessita un revulsiu en la riba nord i, diguem-ho clar, ser la capital del Mediterrània no és poca cosa

Si alguna cosa bona té el debat sobre el malson Eurovegas és que ens obliga, si volem argumentar des del punt de vista estratègic (més enllà dels motius polítics, socials, econòmics i urbanístics ja de per si suficients per estar-hi en contra), a repensar i a formular quin ha de ser en el món globalitzat en què ja vivim el posicionament de Barcelona (i per extensió de Catalunya) per tenir un horitzó de sortida sostenible de la crisi.

La meva posició en aquesta qüestió no és original ni nova però la vull reivindicar amb més força que mai, tot mirant de fonamentar-la amb un cert detall, per contrarestar els plantejaments tan inconsistents del partit majoritari al Parlament i a l’Ajuntament de Barcelona, que ho vol tot per a Catalunya però que no sap per fer-ne què i que cada poques setmanes ens embarca cap a un punt diferent del planeta perquè sigui el nostre referent de desenvolupament (ara sembla que som a Massachussets però venim d’Holanda, Dinamarca, Eslovàquia, Israel o Lituània segons bufa el vent). El seu desconcert i les seves fugides endavant acaben en la pràctica en un regionalisme de poca volada que ens fa perdre constantment oportunitats de progrés.

Doncs bé, la meva posició és la de mirar cap a la nostra història i recuperar la nostra vocació de capital de la Mediterrània. Tenim les condicions per ser-ho: l’àrea mediterrània desperta pel sud i necessita un revulsiu a la riba Nord i, diguem-lo clar, ser la capital de la mediterrània no és poca cosa, és un gran projecte de futur que pot estimular i alinear totes les nostres energies com a societat i donar sentit alhora al nostre paper a Espanya i a Europa.

No cal justificar gaire el nostre vincle essencial amb la Mediterrània ni la transcendència d’aquesta àrea geogràfica i cultural per a la civilització occidental i tampoc la seva rellevància per a la nostra identitat col·lectiva i per al nostre posicionament en el context mundial. Però potser cal especificar una mica què vol dir ser capital d’una determinada zona. Crec que vol dir tenir centralitat i referència per als qui hi viuen i per al desenvolupament de les seves activitats més importants: ser un lloc de pas en les comunicacions i els trasllats de tot ordre, ser un punt de trobada, d’intercanvi i de presa de les decisions que afecten tothom i ser un centre de provisió d’alguns serveis que no es troben enlloc més de la zona.

I aquesta capitalitat, en el cas de Barcelona-Catalunya en relació amb la Mediterrània, es pot concretar a partir de quatre grans estratègies que haurem de tenir molt presents i que caldrà reforçar sense defallir en els propers anys si volem tenir un rumb clar de sortida de la crisi:

1. Seu institucional

El nomenament de Barcelona com a seu permanent de la UPM (Unió per la Mediterrània) ens dóna l’oportunitat de consolidar-nos com a capital institucional de la Mediterrània. Necessitem afegir-hi un molt més gran lideratge dels nostres governs en temes polítics mediterranis (resolució de conflictes, cooperació, diplomàcia) i un impuls definitiu del projecte per convertir el recinte històric de Sant Pau en pol d’institucions internacionals de les Nacions Unides i de la Unió Europea i el Centre Internacional per la Pau del Castell de Montjuïc en un referent internacional especialitzat.

2. Porta Sud d’Europa

La nostra capacitat logística i les nostres infraestructures han de canalitzar el flux de mercaderies i viatgers de la Mediterrània cap a Europa per Barcelona. La Zona Franca i la Fira, el Port (contenidors i creuers), l’Aeroport (Hub mediterrani) i l’alta velocitat amb la gran estació intermodal de la Sagrera són les peces del que ha de ser el nus principal d’un corredor del Mediterrani que connecti amb “banda ampla” Algesires amb el cor econòmic d’Europa i que s’ha de completar amb la màxima urgència.

3. Àgora Cultural

Arquitectura i patrimoni, gastronomia, esdeveniments (SONAR, Primavera Sound, Grec, Temporada Alta…) i equipaments culturals (MACBA, Liceu…), esports (Jocs del Mediterrani al 2017 o Mundial de Natació al 2013 i sobretot Barça) i diversitat lingüística són i poden ser encara més un gran reclam però sobretot han de ser les bases d’una gran àgora cultural que atregui talent i sigui plataforma d’indústries creatives. Per aconseguir-ho haurem de posar en marxa programes específics i no deixar de ser una ciutat i un país oberts, tolerants, inconformistes i plurals. Perquè l’ànima de la cultura són els valors en els quals s’arrela.

4. Motor de l’economia del coneixement

El suport a la innovació i la recerca en les empreses i a l’actualització de la formació de les persones com a criteris subjacents en tota l’activitat econòmica i la dinamització de sectors d’excel·lència (biomèdic, disseny, escoles de negocis , universitats, TIC-mòbils, cotxe elèctric i medi ambient) són les iniciatives que ens permetran arribar a fer de Barcelona-Catalunya un referent per a la modernització de les economies de la Mediterrània.

Tenim, doncs, un programa explícit que hem d’abordar de forma immediata i de manera conscient i compartida com a ciutat i com a país (perquè Istanbul, amb qui haurem de contrapesar-nos a l’altre extrem del mar, ja no espera). Fem aquest “gir mediterrani”: serà la garantia de la nostra prosperitat futura i el sentit del nostre projecte col·lectiu, serà el motor del nostre progrés individual i social.

Després de l’aeroport del Prat vindrà l’estació de la Sagrera

El dia que el Grup Popular del Senat vota explícitament en contra del nou model de gestió individualitzada i descentralitzada (és a dir, amb participació decisiva de les administracions catalanes en un consell rector propi i amb plenes competències) de l’Aeroport del Prat, impedint que una infraestructura tan determinant per al creixement econòmic i el progrés social es posi completament al servei de l’estratègia de Barcelona i del conjunt del país; avui mateix, el ministre d’economia ja avança que el pressupost 2012 per a inversions del govern d’Espanya es reduirà un 40%.

Aquesta notícia ens ha de fer encendre immediatament el senyal d’alarma sobre el futur de l’Estació de la Sagrera. La gran estació de la Sagrera, ja en obres, està pensada per ser l’intercanviador central de tota la xarxa de transports ferroviaris de Catalunya (alta velocitat, connexió amb Europa, regionals, rodalies, metro) i el gran pol de dinamització econòmica i regeneració urbana del nord de Barcelona i per extensió de tot l’eix del Besòs. La seva construcció i la urbanització de la seva zona d’influència (estació de viatgers, edificis d’habitatges i d’oficines, vials, un gran parc urbà –el més gran de Barcelona després de Montjuïc–…), d’uns quatre-cents quaranta mil metres quadrats, tindrà un cost total de dos mil dos-cents quaranta milions d’euros, dels quals més de 800 corresponen al Ministeri de Foment, per poder acollir cent milions d’intercanvis de transport per any i la creació d’uns 30.000 llocs de treball (generats per la pròpia estació i per l’activitat econòmica que s’instal·larà al voltant).

Els governs de CiU a la Generalitat de Catalunya, que també hi té compromesos 200 milions d’euros, i l’Ajuntament de Barcelona no han cregut mai (estaven en contra del nou túnel, feliçment acabat, d’unió entre Sants i la Sagrera) ni creuen ara en aquest projecte. I per això l’excusa de la retallada pressupostària pot acabar sent útil als tres governs de Rajoy, Mas i Trias.

Aparcar el projecte de l’estació de la Sagrera seria un altre gravíssim error. Abans que el govern del PP prengui definitivament una decisió que malmeti el futur d’aquesta infraestructura clau pel combat contra la crisi i per una recuperació econòmica sostenible a Barcelona i a Catalunya, tots els qui apostem pel seu desenvolupament hem de mobilitzar-nos per evitar que això passi. Com sempre els socialistes de Barcelona, Catalunya i Espanya hi serem al capdavant.

L’aeroport del Prat

Els governs liderats pels socialistes a Barcelona, Catalunya i Espanya vàrem bastir una estratègia per fer de l’aeroport del Prat un dels grans aeroports europeus.

Per què s’han arrossegat tant i finalment han fracassat  les negociacions amb aerolínies estrangeres? Per què s’han implicat tan poc els nuclis empresarials i financers catalans? Plana massa l’ombra allargada d’Iberia i la seva empresa participada Vueling.

En el món globalitzat, i encara més en l’Europa de les ciutats, els aeroports són clau. Són les estacions i els nusos d’encreuament de les vies de comunicació més poderoses que existeixen per a les persones: les rutes aèries.

I per a Barcelona i per a Catalunya, disposar d’un gran aeroport té una rellevància encara més important. El país que som, amb la seva capital al davant, i que hem de voler continuar sent és una cruïlla de cultures, cosmopolita i obert. Orgullós de la seva identitat però sense complexos a l’hora de sumar esforços amb Espanya i Europa, avantguarda en els debats i la creació, plenament inserit al món. Però a més, el futur de la nostra economia i la nostra estratègia de desenvolupament passen per aquesta infraestructura. La nostra economia s’ha de basar en el talent (cultura, recerca, prestigi de l’educació i del sistema sanitari…), l’intercanvi (fires, congressos, competicions esportives…), les exportacions i el turisme: és a dir, activitats completament dependents dels fluxos amb l’exterior. La nostra estratègia de desenvolupament només pot ser aconseguir esdevenir la Porta Sud d’Europa, l’eix de l’Arc Mediterrani (de Montpeller i Toulouse fins a València i les Illes) i, sobretot, la capital euromediterrània, referència política de les dues riberes del Mediterrani. Per això, port i zona d’activitats logístiques, tren d’alta velocitat i aeroport són les tres infraestructures nuclears de Barcelona i Catalunya.

Amb aquestes idees de fons, els governs liderats pels socialistes a Barcelona, Catalunya i Espanya vàrem bastir una estratègia per fer de l’aeroport del Prat un dels grans aeroports europeus, seguint tres línies d’actuació: ampliació de la capacitat i modernització de les instal·lacions –objectiu plenament assolit–, descentralització de la gestió d’AENA per adaptar-la molt millor a les necessitats del territori en base a un nou concurs de gestió i a la supervisió d’un consell rector amb majoria per a les administracions catalanes –objectiu encarrilat amb la licitació en marxa del concurs i els canvis legals consensuats– i, en tercer lloc, radicació d’una aerolínia de referència que progressivament obrís noves línies de comunicació aèria (especialment transoceàniques i mediterrànies) –objectiu que es desplegava amb l’impuls a Spanair. A aquestes tres línies bàsiques d’actuació, se n’hi afegia una quarta encara embrionària: l’aliança amb Toulouse per sumar els seus centres universitaris i de recerca especialitzats en el sector aeroespacial i els seus hangars de manteniment i reparació de flotes aèries com a activitats complementàries a la massa crítica de passatgers i a la potència de trànsit del Prat.

Doncs bé, aquesta estratègia imprescindible per sortir de la crisi i la part important de competitivitat de la nostra economia que juga a l’aeroport del Prat han quedat completament escapçades per les orientacions centralistes del  govern del PP i per la incompetència política dels governs de CiU a Barcelona i Catalunya, mancats de la convicció, força i capacitat per aturar la marxa enrere en la descentralització d’AENA i per ajudar Spanair a seguir endavant. Per què s’han arrossegat tant i finalment han fracassat  les negociacions amb aerolínies estrangeres? Per què s’han implicat tan poc els nuclis empresarials i financers catalans? Plana massa l’ombra allargada d’Iberia i la seva empresa participada Vueling. Tot plegat, una molt mala notícia per a Barcelona i per al país. Esperem, com a mínim, que els governs estiguin ara a l’alçada en el moment de recol·locar els viatgers i, sobretot, de vetllar pels drets dels treballadors, supervisant el tancament ordenat d’una empresa àmpliament sostinguda amb fons públics.

Des de la nostra feina d’oposició i en els nostres programes de govern, els socialistes continuarem defensant la plena autonomia de gestió de l’aeroport del Prat, la radicació d’una aerolínia de referència a les seves terminals i l’acord amb Toulouse per constituir un gran port aeronàutic del sud d’Europa. Barcelona i Catalunya ho necessiten.

Senat

La setmana passada va començar l’activitat ordinària del Senat amb la constitució de les seves Comissions. Amb aquest nou epíleg del bloc vull compartir les reflexions polítiques que em suscitin els temes relacionats amb les tres comissions en les quals en aquesta desena legislatura seré portaveu del meu grup (Entesa pel Progrés de Catalunya PSC-ICV): Foment, Cultura i Reglament.

També m’agradaria comptar amb els comentaris, preguntes, suggeriments i indicacions per a la meva feina parlamentària (preguntes al govern, interpel·lacions, iniciatives legislatives…) de tots aquells i aquelles que vàreu votar-me el 20 de novembre de 2011 fent que resultés escollit, o de tots els qui vulgueu sentir-vos representats per la meva condició de Senador electe per la província de Barcelona. Per part meva faré especial èmfasi en les qüestions vinculades a la meva ciutat –Barcelona– i a la seva àrea metropolitana.