Fugir dels bàndols

Els bàndols són sempre dos, un a cada banda de la línia divisòria, de la trinxera construïda. Dos bàndols estancs (amb mi o contra mi, amb el poble o contra el poble, amb els opressors o amb els oprimits…) sense diàleg ni negociació possible, retroalimentant-se en la denúncia de l’enemic exterior o del traïdor intern.

És una dialèctica implacable que al nostre país hem sofert amb escreix. Dues Espanyes, sorgides del fracàs de la constitució il·lustrada de 1812 i forjades en les posicions irreconciliables de carlins i liberals al segle XIX i de monàrquics i republicans al segle XX, van esclatar (malgrat els intents d’evitar-ho d’una segona república nascuda fràgil en un enèssim cop de timó de la història i tremendament inestable per les desavinences dels seus partidaris i els sabotatges dels seus enemics) en una guerra civil espantosa i es van petrificar durant tot el franquisme. Van ser quaranta anys de plena consciència de què vol dir un país radicalment partit en bàndols de rojos i nacionals, de vencedors i vençuts, d’addictes i desafectes.

Per això, a la mort del dictador, els hereus dels dos bàndols decideixen pactar, encara que s’hagin de fer enormes renúncies, per superar l’Espanya dividida i enfrontada que es dessagna i s’endarrereix, fent d’aquest objectiu el fil conductor de la Transició. La constitució de 1978 no és un acord tutelat o coartat per poders fàctics sinó marcat per l’ombra allargada i espessa de l’horror caïnita que no s’ha de repetir mai més. La monarquia parlamentària i el comptador a zero ( amnistia general i exempció de responsabilitats) són les bases d’aquest pacte que infanta l’estat social de dret secularitzat i desmilitaritzat, la democràcia amb plenes llibertats individuals i l’autogovern per a tots els pobles d’Espanya. Un acord conscient per un gran canvi consensuat que, després de posar-se a prova el 23-F, ens ha dut fins al país europeu i modern que som avui i sobretot que ha esborrat aquells bàndols substituint-los per un veritable pluralisme social i polític en el que alguns grans consensos compartits per la immensa majoria de la ciutadania conviuen amb profundes diferències polítiques expressades i representades per una àmplia gamma de partits (i una infinitud d’associacions) que sense deixar de confrontar obertament les seves propostes, si ho creuen oportú, pacten entre sí.

Enterrats doncs entre tots els antics bàndols i culminats amb èxit els sacrificis i renúncies dels avis i àvies i dels pares i mares, té tot el sentit del món que fills i filles o nets i netes, en aquest nou context, vulguin i puguin tancar les velles ferides i posar les coses al seu lloc. Desglorificar les despulles del dictador, declarar nuls els judicis sumaríssims, obrir les fosses de la guerra i enterrar dignament els morts… no és reobrir res ni té cap connotació de bàndol, al contrari, és el millor símptoma de la superació dels temps passats, de què definitivament sabem viure en una democràcia plural i de que ja no cal que avantposem la pau a la memòria.

Tampoc en aquest context de pluralisme democràtic consolidat (o com a mínim tant consolidat com a la resta de països europeus) hauria de ser cap anatema qüestionar la monarquia o defensar la secessió de Catalunya però aquests debats no poden atiar l’aparició de nous bàndols (compactes, mancats d’autocrítica, onejant banderes excloents, monopolitzant conceptes de tots) en la lluita política. El nacionalisme català primer i ara el nacionalisme espanyol juguen amb foc en la seva estratègia dels blocs, dels bàndols. Consolidar dues Catalunyes que van acumulant greuges només alimenta la lògica de què al final del camí hi haurà d’haver sofriment i exclosos, de què el conflicte té culpables que hauran de pagar. No hem après res? Com pot ser que tornem a pensar en vencedors i vençuts en aquest país?

Però si els nacionalistes, uns i altres, no tenen, o han perdut, la consciència del què això pot significar, que sàpiguen que molts d’altres, els socialistes en primer lloc, sí que la tenim i que farem l’impossible perquè no es torni a repetir. Distensió, diàleg i debats democràtics amb acceptació de les regles del joc (per canviar-les si cal) i propostes polítiques, tolerància, cap imposició, negociació i acords… aquestes són les eines per abordar problemes i conflictes i trobar-hi les solucions estructurals i duradores.
El tot o res sempre acaba en res. Passar comptes no acaba mai amb els problemes. Per això, de nou és imprescindible fugir dels bàndols i cultivar el pluralisme.

Anuncis

Democràcia unilateral / Democràcia multilateral

La veu i el vot són expressió irrenunciable de la democràcia però no són la seva essència. L’essència de la democràcia és el pluralisme. Perquè la democràcia només és democràcia si és universal, si tothom sense excepció sigui qui sigui, pensi el que pensi pot accedir a la veu i al vot amb igualtat de condicions. I el pluralisme és l’ùnic indicador vàlid de la universalitat. Per això, per garantir la pluralitat, el vot ha de ser lliure i secret i les regles del joc prèviament acceptades per tothom perquè tothom se senti cridat a participar al considerar-les justes. Sense pluralisme no hi ha votació democràtica, la democràcia unilateral és un contrasentit. Els referèndums unilaterals són per tant antidemocràtics, és a dir que no representen el poble (demos).

Amb el referèndum unilateral de demà, el moviment nacionalista que malda per la independència de Catalunya posa en risc el que qualsevol poble té de més preuat: la seva convivència assentada en una democràcia pluralista que permet tenir confiança en les institucions (malgrat es vulguin canviar) i que preserva el respecte i la tolerància entre conciutadans (malgrat les discrepàncies puguin ser profundes). La ceguesa, la incomprensió o mala fe i els errors inexcusables del PP no justifiquen la irresponsabilitat del Govern de la Generalitat convocant unilateralment un referèndum impossible des del minut zero amb la finalitat de portar la tensió fins al límit i traspassar el pes del procés al carrer en una fugida endavant inaudita (atiar els dimonis dels pobles i de les persones se sap quan comença però no com s’acaba).

De nou, un nacionalisme de veritats absolutes creu que la fi justifica els mitjans, que el pluralisme és prescindible davant l’objectiu de la plenitud nacional. Per això, afirma que la independència es pot imposar amb la meitat més un dels sufragis i sigui quina sigui la participació. Per això, falseja sense embuts la història fent de la guerra de successió i de la guerra civil guerres entre Catalunya i Espanya. Per això no té cap problema en què els somriures es transformin en coaccions, amenaces i insults als qui no pensen com ells. I per això, no té cap pudor en banalitzar la repressió política. Això últim revolta l’estómac encara més que la resta. Dir que estem en un episodi franquista, que aquests dies vivim en un estat d’excepció amb els drets civils i les llibertats fonamentals com la llibertat d’expressió coartades és una demagògia sòrdida que humilia les víctimes reals de repressió política de la nostra història, algunes d’elles vives, i de tots els països on avui dia  sí que malhauradament milions de persones estan fora de l’estat de dret patint abusos indignes i totalitarisme.

Esperem que dilluns, un cop passada la cita d’aquest autoreferèndum, quedi definitivament demostrada la impotència de l’enfrotament entre nacionalismes que només entenen la democràcia unilateral i la resta de ciutadans i ciutadanes reprenguem el protagonisme aconseguint que torni la democràcia multilateral, la del diàleg i el pacte sense vencedors i vençuts, la que expressa i salvaguarda el pluralisme, la que sap que el progrés és arribar a acords encara que no s’estigui d’acord perquè l’autèntica convicció sempre reconeix la convicció de l’altre.

Per els i les socialistes catalans el futur de Catalunya és a la democràcia multilateral que construeix una Espanya plurinacional i pluricultural en una Europa federal.

Manifest per una Espanya plurilingüe

El treball del Seminari multidisciplinar sobre el plurilingüisme a Espanya, que ja ha mantingut tres trobades (Madrid, Barcelona i  València) en poc més d’un any i que ja agrupa més de 100 participants  (professors, experts, acadèmics, intel·lectuals, periodistes i polítics) provinents de nou CCAA diferents, continua donant els seus fruits i ha permès consensuar un manifest, per donar-lo a conèixer a tota la societat espanyola i recollir adhesions, que emfatitza la necessitat i la oportunitat d’abordar a fons i amb valentia aquesta assignatura pendent i que demana a les forces polítiques que debatin i consensuin en la propera legislatura una llei que reconegui i empari la pluralitat lingüística d’Espanya.

Defenso el plurilingüisme, que és molt més que l’acceptació passiva del multilingüisme inherent a tota societat humana, per a Catalunya, per a Espanya i per a Europa per molts motius que he explicat en anteriors ocasions i en estreta vinculació amb el federalisme, però avui vull fer-ho en virtut del patrimoni cultural immaterial humà que representen les llengües.

manifest-cast

És sabut que les llengües són un dels substrats bàsics de la nostra humanitat perquè configuren el pensament i per tant quantes més llengües existeixin més amplitud i pluralitat en la interpretació de la realitat i en la manera de veure el món hi haurà.  Però potser no és tant conegut que cada llengua té una musicalitat pròpia, un ritme interior únic (m’ho ha recordat fa poc el gran professor i traductor de poesia anglesa Josep Ma. Jaumà) que marca la cadència de totes les seves frases i que fa que la poesia sigui la seva expressió més primària i natural (els grans poemes èpics orals com a primeres obres literàries de moltes cultures així ho acreditarien), i no la prosa com tendim a pensar actualment, i ens suggereix que la música neix per subratllar i amplificar els accents i pauses que les cançons ja porten dintre seu.

Hem fet set versions, com no podia ser d’altre manera, del manifest en cada una de les set llengües d’Espanya: castellà, català-valencià, gallec, euskera, asturià-lleonès, aragonès i aranès.

Llegiu-lo i compartiu-lo en qualsevol de les llengües però després pareu-vos a escoltar les altres encara que les entengueu menys o gens. Us ho recomano, val la pena.

Manifest en Castellà

Manifest en Català-Valencià

Manifest en Gallec

Manifest en Euskera

Manifest en Asturià-Lleonès

Manifest en Aragonès

Manifest en Aranès

 

Nou pacte fiscal? Sí, entre les rendes del treball i les del capital

Lluny d’aferrar-nos a l’estratègia de nou pacte fiscal territorial entre Catalunya i Espanya de CiU, des del PSC hem de defensar i exigir el compliment de l’Estatut i els acords de finançament que se’n deriven i, sobretot, liderar un nou pacte fiscal entre rendes buscant l’aliança d’altres forces polítiques i socials que creguin en un futur per a Catalunya basat en la solidaritat i la justícia social

Està quallant la idea que Catalunya pateix la crisi (o que no pot afrontar-la millor) perquè no retorna prou percentatge dels nostres impostos a la caixa de la Generalitat.

És una idea que té la força de la simplicitat però que està completament injustificada i que a més és perniciosa perquè ens allunya de la font dels problemes i, per tant, de la seva solució real. És, de fet, l’última formulació del nacionalisme català, que fa de l’atac, passant les culpes a tercers, la seva millor defensa per desresponsabilitzar-se una vegada que els ajustos i les retallades (del manual neoliberal de reducció del dèficit) han demostrat la seva ineficàcia.

Una formulació que, encara que sembli estrany, ja li convé al PP perquè no qüestiona la seva orientació de les polítiques al govern d’Espanya i perquè, tot devaluant l’Estatut, en fa molt més tolerable l’incompliment flagrant (pel que fa a la disposició addicional tercera en particular). A part del projecte humiliant i fal·laç d’Eurovegas, aquesta és l’única proposta de futur que ens fa el Govern de Catalunya: un nou Pacte Fiscal en la línia del concert econòmic i avantsala de l’Estat propi.

Doncs no hi estic d’acord. La crisi que ens esclafa té el seu origen en el massiu endeutament privat insostenible després de l’esclat de la bombolla immobiliària (a Catalunya també, tal com es veu en els balanços de les nostres caixes) i en la pèrdua de competitivitat econòmica relativa que ens ha portat a la recessió i per tant a l’atur i a la caiguda dels ingressos de les administracions, amb la Generalitat al capdavant. No ens en sortim perquè l’austeritat, les retallades i la recessió han format un cercle viciós que només es pot trencar apostant per polítiques de creixement i estímul econòmic. Aquest és el veritable repte del país: fer possible una altra política econòmica a Europa, a Espanya i a Catalunya. Es poden generar nous recursos amb impostos nous (grans fortunes, successions, transaccions financeres…) que reequilibrin la contribució entre les rendes del treball i del capital i amb plans europeus d’inversió que s’han de destinar a noves prioritats com el crèdit (directe si cal) a les PIMEs competitives, a la promoció i a les infraestructures necessàries per al sector exterior (exportacions i turisme de qualitat) i als sectors intensius en llocs de treball de la nova economia (medi ambient, biomedicina, cultura i educació,…).

El PSC ha d’encapçalar aquesta alternativa, fer-la creïble i visible i per això, lluny d’aferrar-nos a l’estratègia de nou pacte fiscal territorial entre Catalunya i Espanya de CiU, hem de defensar i exigir el compliment de l’Estatut i els acords de finançament que se’n deriven i, sobretot, liderar un nou pacte fiscal entre rendes buscant l’aliança d’altres forces polítiques i socials que creguin en un futur per a Catalunya basat en la solidaritat i la justícia social. Els i les socialistes hem de traçar un camí propi que pensi sobretot a posicionar Catalunya i Barcelona en el nou context europeu i posar les polítiques en favor del creixement en el centre del debat polític. Aquesta és la meva convicció.

Socialisme europeista

Traiem-nos de sobre l’espectre del nacionalisme (català o espanyol) que uniformitza, divideix, enfronta i paralitza i lluitem sense complexos per fer de Catalunya l’avantguarda de l’Europa dels ciutadans

El lideratge de Barcelona com a capital euromediterrània al capdavant d’una Catalunya motor de l’euroregió del corredor mediterrani hauria de ser el fil conductor de tots els nostres posicionaments i reivindicacions

Europa, el projecte de construcció política europeu, ha de passar a ser el concepte central de tots els programes socialistes i en particular dels socialistes catalans.

L’única garantia de viabilitat de la Unió Europea actual és una plena integració política que permeti l’aparició d’un autèntic govern econòmic europeu capaç de plantar cara a les dinàmiques dels mercats internacionals i de negociar en peu d’igualtat amb els altres grans actors mundials (els EEUU, el Brasil, la Xina, l’Índia…) bilateralment i multilateralment. 350 milions d’habitants envellits comencen a ser pocs si no estan molt units en el nostre món globalitzat.

Sense aquest govern, la Unió Europea quedarà atrapada per regles del joc impulsades per altres instàncies i països, sovint no democràtics, que progressivament ens fan renunciar a l’Estat del Benestar i als drets socials i laborals, la qual cosa que posa en perill la pròpia democràcia i la concòrdia entre ciutadans i entre països. És hora doncs que els socialistes prenguem definitivament consciència de la rellevància del repte europeu i actuem en conseqüència perquè les institucions europees són les úniques que poden abordar la crisi actual amb respostes eficaces, solidàries i no regressives i perquè l’escala europea serà en el futur l’única instància per impulsar polítiques reals (fiscalitat redistributiva, polítiques de creixement i ocupació, protecció social, manteniment dels serveis públics universals) que portin alhora progrés econòmic i progrés social, oportunitats individuals i solidaritat col·lectiva, pau i cooperació internacional. Al segle XXI no hi haurà socialisme si no és europeista, si no és el de l’Europa unida i federal.

De retruc, els socialistes catalans hem d’estar convençuts de dues coses. Primer, la sobirania que cal reforçar és la sobirania europea, la ciutadania que cal reclamar és la ciutadania europea (ni espanyola, ni catalana). La part més decisiva de la nostra sobirania individual i inalienable l’hem de voler transferir a Europa i en justa correspondència disposar de plena igualtat en drets i deures amb la resta de ciutadans i ciutadanes europeus. Segon, el més estratègic per a Catalunya és saber quin paper ha de jugar en l’Europa unida. El futur de la nostra identitat (orgullosa i cosmopolita o acomplexada i provinciana) i de la nostra prosperitat (competitiva o subsidiada) en depenen. El lideratge de Barcelona com a capital euromediterrània al capdavant d’una Catalunya motor de l’euroregió del corredor mediterrani (Múrcia- Marsella) hauria de ser el fil conductor de tots els nostres posicionaments i de totes les nostres reivindicacions.

Les fites polítiques d’aquest projecte poden ser molt clares: eleccions europees constituents al juny del 2014 (quina coincidència!), referèndum a tots els països alhora per aprovar la Constitució Europea al 2016 i eleccions al 2017 del primer Parlament europeu (Catalunya circumscripció al Congrés Europeu i Espanya circumscripció al SENAT europeu) amb sobirania per designar el primer president d’un govern europeu de la història.

Socialistes catalans, traiem-nos de sobre l’espectre del nacionalisme (català o espanyol) que uniformitza, divideix, enfronta i paralitza i lluitem sense complexos per fer de Catalunya l’avantguarda de l’Europa dels ciutadans.

Socialistes catalans, per ser fidels al nostre catalanisme, al nostre federalisme, als nostres valors de llibertat i igualtat, de justícia i solidaritat ara cal per sobre de tot ser socialistes europeistes.

El gir mediterrani

És la garantia de la nostra prosperitat futura i el sentit del nostre projecte col·lectiu, i serà el motor del nostre progrés individual i social

L’àrea mediterrània desperta pel sud i necessita un revulsiu en la riba nord i, diguem-ho clar, ser la capital del Mediterrània no és poca cosa

Si alguna cosa bona té el debat sobre el malson Eurovegas és que ens obliga, si volem argumentar des del punt de vista estratègic (més enllà dels motius polítics, socials, econòmics i urbanístics ja de per si suficients per estar-hi en contra), a repensar i a formular quin ha de ser en el món globalitzat en què ja vivim el posicionament de Barcelona (i per extensió de Catalunya) per tenir un horitzó de sortida sostenible de la crisi.

La meva posició en aquesta qüestió no és original ni nova però la vull reivindicar amb més força que mai, tot mirant de fonamentar-la amb un cert detall, per contrarestar els plantejaments tan inconsistents del partit majoritari al Parlament i a l’Ajuntament de Barcelona, que ho vol tot per a Catalunya però que no sap per fer-ne què i que cada poques setmanes ens embarca cap a un punt diferent del planeta perquè sigui el nostre referent de desenvolupament (ara sembla que som a Massachussets però venim d’Holanda, Dinamarca, Eslovàquia, Israel o Lituània segons bufa el vent). El seu desconcert i les seves fugides endavant acaben en la pràctica en un regionalisme de poca volada que ens fa perdre constantment oportunitats de progrés.

Doncs bé, la meva posició és la de mirar cap a la nostra història i recuperar la nostra vocació de capital de la Mediterrània. Tenim les condicions per ser-ho: l’àrea mediterrània desperta pel sud i necessita un revulsiu a la riba Nord i, diguem-lo clar, ser la capital de la mediterrània no és poca cosa, és un gran projecte de futur que pot estimular i alinear totes les nostres energies com a societat i donar sentit alhora al nostre paper a Espanya i a Europa.

No cal justificar gaire el nostre vincle essencial amb la Mediterrània ni la transcendència d’aquesta àrea geogràfica i cultural per a la civilització occidental i tampoc la seva rellevància per a la nostra identitat col·lectiva i per al nostre posicionament en el context mundial. Però potser cal especificar una mica què vol dir ser capital d’una determinada zona. Crec que vol dir tenir centralitat i referència per als qui hi viuen i per al desenvolupament de les seves activitats més importants: ser un lloc de pas en les comunicacions i els trasllats de tot ordre, ser un punt de trobada, d’intercanvi i de presa de les decisions que afecten tothom i ser un centre de provisió d’alguns serveis que no es troben enlloc més de la zona.

I aquesta capitalitat, en el cas de Barcelona-Catalunya en relació amb la Mediterrània, es pot concretar a partir de quatre grans estratègies que haurem de tenir molt presents i que caldrà reforçar sense defallir en els propers anys si volem tenir un rumb clar de sortida de la crisi:

  1. Seu institucional

El nomenament de Barcelona com a seu permanent de la UPM (Unió per la Mediterrània) ens dóna l’oportunitat de consolidar-nos com a capital institucional de la Mediterrània. Necessitem afegir-hi un molt més gran lideratge dels nostres governs en temes polítics mediterranis (resolució de conflictes, cooperació, diplomàcia) i un impuls definitiu del projecte per convertir el recinte històric de Sant Pau en pol d’institucions internacionals de les Nacions Unides i de la Unió Europea i el Centre Internacional per la Pau del Castell de Montjuïc en un referent internacional especialitzat.

  1. Porta Sud d’Europa

La nostra capacitat logística i les nostres infraestructures han de canalitzar el flux de mercaderies i viatgers de la Mediterrània cap a Europa per Barcelona. La Zona Franca i la Fira, el Port (contenidors i creuers), l’Aeroport (Hub mediterrani) i l’alta velocitat amb la gran estació intermodal de la Sagrera són les peces del que ha de ser el nus principal d’un corredor del Mediterrani que connecti amb “banda ampla” Algesires amb el cor econòmic d’Europa i que s’ha de completar amb la màxima urgència.

  1. Àgora Cultural

Arquitectura i patrimoni, gastronomia, esdeveniments (SONAR, Primavera Sound, Grec, Temporada Alta…) i equipaments culturals (MACBA, Liceu…), esports (Jocs del Mediterrani al 2017 o Mundial de Natació al 2013 i sobretot Barça) i diversitat lingüística són i poden ser encara més un gran reclam però sobretot han de ser les bases d’una gran àgora cultural que atregui talent i sigui plataforma d’indústries creatives. Per aconseguir-ho haurem de posar en marxa programes específics i no deixar de ser una ciutat i un país oberts, tolerants, inconformistes i plurals. Perquè l’ànima de la cultura són els valors en els quals s’arrela.

  1. Motor de l’economia del coneixement

El suport a la innovació i la recerca en les empreses i a l’actualització de la formació de les persones com a criteris subjacents en tota l’activitat econòmica i la dinamització de sectors d’excel·lència (biomèdic, disseny, escoles de negocis , universitats, TIC-mòbils, cotxe elèctric i medi ambient) són les iniciatives que ens permetran arribar a fer de Barcelona-Catalunya un referent per a la modernització de les economies de la Mediterrània.

Tenim, doncs, un programa explícit que hem d’abordar de forma immediata i de manera conscient i compartida com a ciutat i com a país (perquè Istanbul, amb qui haurem de contrapesar-nos a l’altre extrem del mar, ja no espera). Fem aquest “gir mediterrani”: serà la garantia de la nostra prosperitat futura i el sentit del nostre projecte col·lectiu, serà el motor del nostre progrés individual i social.

Després de l’aeroport del Prat vindrà l’estació de la Sagrera

El dia que el Grup Popular del Senat vota explícitament en contra del nou model de gestió individualitzada i descentralitzada (és a dir, amb participació decisiva de les administracions catalanes en un consell rector propi i amb plenes competències) de l’Aeroport del Prat, impedint que una infraestructura tan determinant per al creixement econòmic i el progrés social es posi completament al servei de l’estratègia de Barcelona i del conjunt del país; avui mateix, el ministre d’economia ja avança que el pressupost 2012 per a inversions del govern d’Espanya es reduirà un 40%.

Aquesta notícia ens ha de fer encendre immediatament el senyal d’alarma sobre el futur de l’Estació de la Sagrera. La gran estació de la Sagrera, ja en obres, està pensada per ser l’intercanviador central de tota la xarxa de transports ferroviaris de Catalunya (alta velocitat, connexió amb Europa, regionals, rodalies, metro) i el gran pol de dinamització econòmica i regeneració urbana del nord de Barcelona i per extensió de tot l’eix del Besòs. La seva construcció i la urbanització de la seva zona d’influència (estació de viatgers, edificis d’habitatges i d’oficines, vials, un gran parc urbà –el més gran de Barcelona després de Montjuïc–…), d’uns quatre-cents quaranta mil metres quadrats, tindrà un cost total de dos mil dos-cents quaranta milions d’euros, dels quals més de 800 corresponen al Ministeri de Foment, per poder acollir cent milions d’intercanvis de transport per any i la creació d’uns 30.000 llocs de treball (generats per la pròpia estació i per l’activitat econòmica que s’instal·larà al voltant).

Els governs de CiU a la Generalitat de Catalunya, que també hi té compromesos 200 milions d’euros, i l’Ajuntament de Barcelona no han cregut mai (estaven en contra del nou túnel, feliçment acabat, d’unió entre Sants i la Sagrera) ni creuen ara en aquest projecte. I per això l’excusa de la retallada pressupostària pot acabar sent útil als tres governs de Rajoy, Mas i Trias.

Aparcar el projecte de l’estació de la Sagrera seria un altre gravíssim error. Abans que el govern del PP prengui definitivament una decisió que malmeti el futur d’aquesta infraestructura clau pel combat contra la crisi i per una recuperació econòmica sostenible a Barcelona i a Catalunya, tots els qui apostem pel seu desenvolupament hem de mobilitzar-nos per evitar que això passi. Com sempre els socialistes de Barcelona, Catalunya i Espanya hi serem al capdavant.