Associacions il·lícites (de conceptes)

He llegit amb atenció el llibre pòstum d’Antoni Domènech (durant molts anys professor de ciència política a la Facultat d’Economia de la UB) publicat pels seus companys de la revista SIN PERMISO i titulat precisament “Escritos sin permiso”. És un recull d’articles i entrevistes que perfilen un pensament teòric i polític molt elaborat després d’anys d’estudi i reflexions.

Tot i semblar-me estimulant, no comparteixo el nucli de la seva proposta, que ell anomena republicanisme marxista i que relliga Aristòtil i Marx amb el fil conductor del republicanisme, però sí que m’afegeixo a la seva denúncia des de l’esquerra de les associacions il·lícites (per ahistòriques i  claudicants) esdevingudes lloc comú que es fan de dues parelles de conceptes: revolució burgesa i democràcia liberal.

En efecte, ni la Revolució Francesa va ser una revolució burgesa, és a dir liderada per una nova classe burgesa al marge de les classes populars i de continguts simplement liberalitzadors i no igualitaris, com des de fa tantes dècades proclama una suposada història de les revolucions modernes, ni la democràcia que avui tenim a Occident va ser una formulació, i molt menys una construcció, dels liberals, com s’entesten a donar per suposat els molts que utilitzen aquesta expressió.

L’abolició de l’esclavatge i l’atorgament de ciutadania als lliberts de les colònies així com el desenvolupament dels primers drets econòmics i socials, encara que revocats al cap de poc temps per la involució de Termidor i Napoleó Bonaparte, donen testimoni entre molts d’altres del caràcter igualitari de la revolució de la llibertat, la igualtat i la fraternitat, molt més enllà del suport que va tenir per part de la burgesia francesa il·lustrada desitjosa d’abolir l’antic règim.

D’altra banda, cap dels pilars de la democràcia moderna, que no s’ha de confondre ni amb l’estat de dret[i] ni amb la república[ii] i que són el parlamentarisme[iii], les llibertats polítiques bàsiques (expressió, reunió i manifestació) i el sufragi universal masculí i femení, van ser defensats en el seu moment per la ideologia liberal si no que, al contrari, són el resultat de la lluita de l’esquerra i el moviment obrer al llarg de més d’un segle i mig, només amb el precedent anglès del segle XVII i seguint precisament el camí obert per la Revolució Francesa.

Certament, la breu R.F. (1789-1795) no va ser perfecta, per exemple pel què fa als drets polítics de les dones, i les nostres democràcies són clarament millorables en termes d’extensió i participació efectiva de la ciutadania però això no justifica en absolut que les abandonem des de l’esquerra en braços d’un liberalisme polític i econòmic que, encara que avui les hagi assumit en bona mesura, ni llavors ni ara les té en el cor del seu ideari.

L’anàlisi d’aquests dos casos em porta a dir, seguint el mateix criteri però ara ja sense coincidir (suposo) amb A. Domènech, que hi ha també en el discurs habitual de partits i intel·lectuals d’esquerres dues altres associacions il·lícites, interessades i equivocades, de conceptes polítics: sistema capitalista i règim del 78.

M’explico. Tal i com demostra en la seva extensa bibliografia (gens sospitosa de condescendència amb el capitalisme[iv]) l’economista i sociòleg E.O. Wright, cap estructura econòmica és mai un sistema ideològicament pur perquè totes són sempre híbrids nascuts del triple encreuament dels rols econòmics del mercat, l’Estat i els agents socials com a elements constitutius bàsics i sempre presents en qualsevol societat moderna. Així doncs, ni la presència del mercat és equivalent a economia capitalista ni vivim en un sistema exclusivament regit pel mercat i només capitalista, com sovint s’encarreguen de recordar-nos molts economistes neoliberals amb les seves propostes de desmantellament de l’Estat del Benestar: la nostra realitat econòmica i social inclou molts elements d’altres matrius com els serveis públics, les empreses públiques o els preus regulats, l’economia social o la prevalença de criteris i valors tradicionals i comunitaris en els comportaments econòmics etc. al costat d’altres que sí que són capitalistes com la precarietat laboral, el consumisme, la concentració de riquesa o els mercats especulatius entre d’altres.

Parlar constantment de sistema capitalista comporta un doble error per a l’esquerra. D’una banda esborra la realitat i el valor de les nostres propostes i conquestes, que també han forjat l’estructura socioeconòmica que tenim avui a Occident, i de l’altra porta a la confusió entre anticapitalista i antisistema, quan l’esquerra ha de representar l’anticapitalisme dins del sistema i els més antisistema són de fet els genuïnament capitalistes ultraliberals.

Al seu torn, canviar la denominació de “la Democràcia”, que per oposició a “la Dictadura” hem fet servir fins ara per referir-nos al període històric d’Espanya en el que vivim des que tenim la Constitució de 1978, per la de “Règim del 78”, com si les regles del nostre sistema polític fossin o bé bàsicament hereves del franquisme o bé imposades per poders fàctics contra la voluntat del poble, és alhora faltar a la veritat històrica i regalar el fruit d’un gran esforç col·lectiu i compartit marcat per l’horitzó i els anhels de l’esquerra a la part que menys s’hi sentia representada (PP).

Segur que té sentit reformar substancialment la Constitució i per exemple eixamplar l’abast dels nostres drets socials o federalitzar explícitament la nostra organització política territorial però fer del mirall de les seves mancances la pedra angular d’un règim opressiu i a partir d’aquí voler justificar un procés constituent des de zero o simplement la secessió de determinats territoris no porta l’avenç de l’esquerra sinó, com estem veient, l’efecte boomerang reaccionari.

Revolució Francesa, democràcia, economia mixta i redistributiva, Constitució de 1978…són algunes de les millors estructures i fonaments del nostre present. L’esquerra, i el socialisme democràtic en particular, ha contribuït en molt bona mesura a construir-les i no té cap sentit que hi renunciem, i encara menys ara que sabem que el progrés del futur només pot créixer sobre les espatlles de les conquestes del passat.

[i] L’Estat de dret, definit per la separació de poders i la separació església/estat és imprescindible per a la democràcia però pot emparar altres formes de govern com per exemple els imperis del segle XIX (britànic, napoleònic, alemany…).

[ii] República (res publica en llatí, politeia en grec) vol dir autogovern de la comunitat (la polis-ciutat en el cas de l’antiga Grècia) en base a les regles explícites d’una Constitució en front de l’arbitrarietat de l’autocràcia o les imposicions d’un poder estranger i com a símbol de la unitat per sobre de particularismes. Però el govern de la república pot ser d’uns quants, de molts o de tots mentre la democràcia només pot ser el govern de tots, és a dir de tot el poble (demos), sigui quina sigui la seva condició social.

[iii] El parlamentarisme defensa en el disseny constitucional la posició preeminent de la representativitat plural, el debat públic i les majories, qualificades si cal, del parlament per sobre de les prerrogatives unipersonals del cap de l’Estat, sigui electe o no.

[iv] El capitalisme es defineix sobretot per la centralitat del benefici individual i l’acumulació de capital com a criteris reguladors tant del funcionament econòmic com de l’equilibri moral de la societat.

Pervertir la república

En termes polítics (victimisme), amb finalitats partidistes (Palau de la Música) o estrictament personals (Banca Catalana) el nacionalisme català sempre ha instrumentalitzat Catalunya sense cap vergonya. Però en aquesta última fase independentista, la fi ho justifica tot: qualsevol concepte o idea política mínimament noble i compartida per la ciutadania és segrestada, manipulada i un cop abusada, llençada a la riba dels grans discursos i les etapes del “procés”. Primer la llibertat reduïda a impuls primari de separació, després la democràcia transvestida en dret a decidir i ara li toca el torn a la república.

Sense cap pudor es posen la república a la boca i actuen de manera absolutament contrària als valors republicans. És republicà desentendre’s del sufragi, de la voluntat popular i forçar l’inici d’un procés unilateral d’independència sense majoria per fer-ho? És republicà oblidar-se de la mínima lleialtat institucional i promoure la desobediència del màxim òrgan de garanties constitucionals? És republicà voler tapar 25 anys de finançament partidista corrupte amb l’argument de l’enemic exterior? És republicà estar disposat a tot, incloent-hi saltar-se les regles del joc, simplement per conservar el poder?

Els republicans de debò, els qui creuen en el fons moral i cívic de la república tenen calfreds fins al moll de l’ós.

Què més haurem d’aguantar? A quina nova perversió dels ideals democràtics haurem d’assistir?

Les estratègies suposadament revolucionàries que tot ho trepitgen, que tot ho cremen a l’altar de la finalitat suprema només acaben portant la involució. Transformar de veritat és tot el contrari, és el fruit de la tenacitat, del convenciment i l’acord d’àmplies majories, és el fruit de l’evolució raonada.

I per evolucionar, per avançar i canviar realment, el que necessitem ara és fer fora a les urnes M. Rajoy i apostar per un govern d’esquerres que lideri la reforma consensuada de la Constitució i unes eleccions catalanes a la primavera que obliguin a formar un govern amb voluntat d’acords i que assumeixi el compromís de governar i deixar-se de fugides endavant. A veure si així aconseguim que les paraules simplement despleguin el seu sentit i que la república sigui republicana.

L’esquerra té una mala salut de ferro

Des de fa més de tres anys, el nacionalisme català aplica la sentencia lampedusiana “que tot canviï perquè res no canviï” a la seva estratègia política: hem de construir “un país nou” perquè A. Mas continuï governant. I efectivament darrere la cortina de fum de les proclames i les diades històriques res ha canviat a Catalunya, ni les condicions socials ni el marc del nostre autogovern sinó que tot s’ha degradat, s’ha deteriorat: el benestar i les oportunitats, la convivència, les institucions (amb el finançament de la Generalitat al capdavant) pateixen la paràlisi de les retòriques grandiloqüents.

Alhora, revestit de la túnica blanca de la puresa altiva i retroalimentant-se i retroalimetant el nacionalisme espanyol a Catalunya i a tota Espanya, l’independentisme intenta esborrar les fronteres entre la dreta i l’esquerra. I gairebé ho aconsegueix abocant-nos a unes eleccions pseudo-plebiscitàries on Junts x Sí i C’s, que són les dues cares de la mateixa baralla nacionalista (catalana una, espanyola l’altra), han obtingut els millors resultats. Però l’esquerra té una mala salut de ferro i reapareix a l’interior i a l’exterior del procés sobiranista.

A l’interior, perquè quan ERC ja havia quedat domesticada rebrota la CUP i en nom dels valors de l’esquerra ho torna a posar tot en qüestió (lideratge, prioritats, calendari …). Òbviament, aparcar el debat social i contra la corrupció en nom de la pàtria sempre és claudicar d’entrada davant de la dreta. I a l’exterior, perquè el federalisme, un dels trets més identificatius de l’esquerra catalana des de fa gairebé dos-cents anys, continua ben viu assenyalant l’alternativa a un camí sobiranista que en nom del cel oblida la terra i que és una pura il·lusió perquè pretén obrir-se pas des del territori políticament inexistent de la alegalitat  (ni vol acatar la legalitat i canviar des de dintre ni vol desobeir-la i canviar en contra d’ella).

Per això, perquè alguna cosa canviï realment (més enllà dels fulls de ruta independentistes cada mig any) i deixem de donar voltes sobre nosaltres mateixos mentre tot es complica i s’embolica una mica més, el federalisme i l’esquerra que sí que transforma són una urgència per Catalunya. Cal diàleg i negociació i pacte per abordar la reforma federal de la Constitució i calen polítiques redistributives (del treball, de la renda, del poder i de la cultura) per sortir realment, és a dir tots, de la crisi en que encara estem ficats.

Però mentre culmina el canvi constitucional amb el referèndum de la ciutadania i en paral·lel aconseguim que emergeixin noves institucions i sobretot un nou model productiu haurem de demostrar el moviment avançant, començant reformes. M’atreveixo a  proposar-ne algunes que ja caben en l’actual Constitució i que podrien ser útils per refermar la via del federalisme i la redistribució social i econòmica.

Federalisme:

1. Nou sistema de finançament autonòmic que incorpori l’ordinalitat
2. Agència catalana tributària consorciada
3. Reorientació complerta de les inversions en infraestructures al corredor mediterrani
4. Llei de reconeixement i protecció del plurilingüisme
5. Suport efectiu a les víctimes de desaparicions forçades i assassinats durant la guerra civil i el franquisme i en particular anul·lació de la sentència a Lluís Companys

Redistribució:

1. Reforma fiscal que reequilibri les rendes del treball i del capital i que inclogui noves tributacions ”verdes” i rebaixi l’IVA cultural
2. Nova legislació laboral contra la precarietat (només 3 tipus de contractes) i apujar el salari mínim i les pensions.
3. Prioritzar pressupostàriament l’Estat del Benestar (Educació, Sanitat, Serveis Socials) i el sector I+D+I
4. Energia neta i assequible

Els socialistes, principal força de l’esquerra a Catalunya i Espanya, volem ser la garantia d’aquesta alternativa d’aprofundiment democràtic i de progrés real en l’autogovern i la justícia social.

Governar la globalització

A diferencia del què ha estat la nostra tradició, bona part de l’esquerra sembla avui haver renunciat  a afrontar els reptes de la globalització.

Els uns s’emparen en la “realpolitk” i en l’enormitat  de la tasca per no anar mai més enllà de les declaracions o per continuar regint-se per criteris estrictament nacionals com ho posen amargament de manifest algunes de les respostes a l’actual crisi d’immigració a la mediterránea (en comptes d’assumir el desastre i plantejar un abordatge transnacional continuen en les quotes i els equilibris intraeuropeus).

D’altres fan la globalització responsable de tots els mals i pretenen exorcizar-la  rebutjant-la i proposant quedar-se’n al marge. Són els qui proclamen la cultura “lliure”a internet , són els qui no volien saber res d’una Constitució Europea ( que ens hauria permès, per exemple, abordar la situació de Grècia d’una manera molt més justa i útil) o ara s’oposen a qualsevol tractat de la UE amb els USA sobre comerç i serveis i són els qui consideren que tots els esdeveniments internacionals són perniciosos (JJOO) o sospitosos d’entrada (Mobile World Congress) i que el turisme és una plaga.

La globalització és la forma contemporànea d’un fenòmen històric de barreja i interrelació entre persones i pobles que respon a la propia condició humana: som una sola espècie i vivim tots en el mateix món. I no podem deixar que els problemes que comporta i les oportunitats que ofereix es dirimeixin a la manera antiga i salvatge mitjançant guerres que neguen la humanitat. Ni tampoc refugiant-se en l’aïllament o el proteccionisme, per molt que sigui d’avenços econòmics i/o socials, perquè consagren la segregació i l’elitisme i només aplacen els conflictes. I encara menys deixant-ho tot a una suposada autoregulació via geopolítica que no és més que una resignació a què siguin d’altres (mercats, potències, …) els qui marquin la pauta.

Si els socialistes volem realment ser l’esquerra transformadora que facilita progrés i benestar a tothom, hem d’implicar-nos en el discurs i en l’acció política sense recances en el govern de la globalització i seguir aportant tantes propostes com sigui possible tant des de l’escala local com des dels estats  o de la UE, encara que algunes tinguin moltes dificultats per prosperar (com l’Aliança de Civilitzacions o la taxa tobin). Quedar-se en el 0,7% o l’ajuda directa és insuficient, per molt necessari que sigui.

Els refugiats, la immigració, el turisme de masses, el comerç mundial, les emissions , els fluxes financers, les autopistes de la informació… no s’han de negar o voler impedir, s’han de governar  perquè les solucions justes i inclusives només arriben de la mà de la governança. Calen lleis, regles, ordenances… fruit del diàleg, el pacte i les decisions democràtiques que crein procediments, institucions, tractats o esdeveniments col.lectius i compartits que ordenin i donin sentit, per aconseguir preservar la dignitat i la igualtat d’oportunitats configurant espais oberts però regulats.

Liderar, intervenir, governar a risc d’equivocar-se en els barris, els municipis, el país i també en front dels fenòmens globals: aquesta ha de ser la política socialista. Stéphane Hesserl i els internacionalistes de tots els temps hi estarien d’acord.

Dedicat a Manuel Valls(Primer Ministre de França)

Socialisme és voler fer plenament compatibles igualtat i llibertat. Socialisme és acomplir el mandat de la revolució francesa que defineix i funda la modernitat política: assolir la igualtat de tots i en tot sense que ningú hagi de renunciar a la seva llibertat ni faci renunciar-hi a d’altres.

I avui que la crisi ens ha tornat a fer conscients que lo públic és imprescindible; avui que sabem que el món és finit i que per tant l’haurem de compartir; avui que tenim clar que tot -des de la producció de béns i serveis fins a la salut- ens fa més interdependents i avui que com mai forgem la nostra identitat en les relacions amb els altres, avui el socialisme és més útil que mai.

Perquè el socialisme és l’únic pensament polític que entén que no hi ha autèntics individus lliures, autònoms i capacitats sense societat que ho garanteixi. I perquè el programa socialista no pot ser més clar: Democràcia(com a expressió dels drets i llibertats individuals polítics i socials), Federalisme (com a forma de convivència i organització institucional des dels barris fins a Europa) i Economia Redistributiva (com a font alhora de prosperitat i de solidaritat).

Com sempre els adversaris són poderosos(neoliberalisme capitalista o nacionalismes identitaris) i com sempre les circumstàncies històriques complexes però hi ha menys motius que mai per renunciar al socialisme. Per això em permeto dedicar-li aquestes paraules al Primer Ministre Valls:

“La complétude des individus c’est la société. Le socialisme c’est l’avenir.”

Un nou programa pels socialistes

El passat mes de setembre vaig escriure el text que tot seguit reprodueixo, com a esmena a la totalitat a la introducció de la ponència política del Congrés del PSC que celebrarem el 16, 17 i 18 de desembre (també en vaig fer una versió sintètica que va ser publicada al diari El Punt/Avui). Crec que un cop passades les eleccions del 20 N manté plenament la seva vigència: tres eleccions en un any en què el context econòmic, social i polític no només no ha evolucionat sinó que s’ha reafirmat i consolidat, no podien si no portar-nos els mateixos resultats electorals. Per això crec que les reflexions que feia llavors són encara vàlides i poden constituir un full de ruta per al nostre futur polític.

1.    Crisi del socialisme en el context actual

Estem, com és palès, en una situació greu per al conjunt de la societat i en particular, en el seu reflex polític, per als socialistes. Els resultats de les últimes conteses electorals són el símptoma més clar i evident d’aquesta situació.

Cal només recordar que a les darreres eleccions al Parlament vam treure un 18% dels vots, cosa que ha situat Convergència i Unió en una situació de centralitat política enorme, com no havia tingut mai, amb la voluntat d’erigir-se en l’únic gran partit nacional del nostre país i anar jugant amb dues o tres crosses – independentistes, Partit Popular i fins i tot amb nosaltres–. La consolidació de Ciutadans-Partido por la Ciutadania en una segona legislatura, també és un element que ens ha de fer reflexionar.

A les eleccions municipals, encara que el nostre resultat va millorar fins al 25%, és obvi que per primer cop varem perdre aquestes eleccions a Catalunya, amb Barcelona al capdavant, i amb una dada políticament molt rellevant: la consolidació de Plataforma per Catalunya afortunadament, no a tot arreu, però sí en termes de política catalana, amb una legitimitat i presència preocupantment creixents que afecta directament aspectes clau del model de convivència que hem aconseguit al nostre país.

En síntesi observem que els socialistes hem perdut suports per tot arreu i en totes les direccions. Vol dir que persones que ens donaven suport han anat a l’abstenció, al vot en blanc o nul, als partits protesta, cap a Iniciativa, cap a Convergència i Unió, cap al Partit Popular i fins i tot cap a Plataforma per Catalunya. En definitiva, el nostre vot està anant a la baixa, i en les generacions de menors de 40 anys la situació és altíssimament preocupant. Tot plegat configura un context que podem explicar per 3 tipus de causes, a 3 nivells diferents.

El primer, més conjuntural, i potser el menys important dels tres, és el fet d’haver estat governant a tot arreu, de ser els responsables únics en els temps de gestió d’aquesta crisi tan aguda que estem patint, i això amb dues conseqüències indirectes. Una: aparèixer davant dels ciutadans com l’únic partit al govern (amb el que això significa moltes vegades de neutralització de l’acció d’uns governs en relació amb els altres i de sobrevaloració del pragmatisme com a criteri de governabilitat). Dues: la pèrdua de credibilitat progressiva que hem anat tenint, en un sentit doble i complementari, com a força de govern i al mateix temps en l’espai polític de l’esquerra i, per tant, una pèrdua en termes de posicionament i d’identitat política.

En un segon nivell, a aquest desgast hi ha contribuït de manera destacada una important confusió i contradicció: primer en l’eix de la resposta contra la crisi, amb la seqüència que coneixem d’acceptació de les receptes heretades en època de creixement, després la negació de la crisi, després el canvi de timó del maig de 2010 i, en definitiva, la sensació per part del conjunt de la ciutadania que hem hagut d’acabar assumint les tesis, no només dels nostres adversaris sinó dels que van provocar la crisi; segon en l’eix catalanista, amb les contradiccions que ens han suposat la convivència amb Esquerra Republicana, tot el trànsit de l’Estatut i la relació que hem establert amb el PSOE i en particular amb el President del Govern;  i tercer en algunes qüestions de caràcter més sectorial però no menys rellevants, en particular en el tema de la immigració.

El tercer estrat que explica la situació en què ens trobem i, segurament el més profund, el menys aparent però el més important, és que el nostre programa està esgotat. Les nostres polítiques de fons ja no responen als temps actuals, uns temps presidits en les consciències, en la vida quotidiana de les nostres societats, per l’impacta total de la globalització i per l’individualisme. Uns temps en què la circulació de la informació, mercaderies i persones és completament global i en què els valors en l’organització social i econòmica s’han capgirat completament. Per això, en bona mesura ens resulta encara més difícil connectar amb les noves generacions. I per això, quan aquest món ja consolidadament globalitzat en les nostres societats occidentals entra en crisi, és quan apareixen encara amb més força les nostres mancances de capacitat de resposta, d’anàlisi i, més que d’anàlisi, que n’hem fet molta, de resposta política.

Què hem de fer, doncs, davant d’aquesta situació greu i complexa? Reaccionar! Com més difícil és una situació, més ens interpel·la i ens obliga a l’acció, a la resposta. Per això hem d’aconseguir que la situació en què ens trobem ara sigui el fons, que estiguem tocant fons, que no hi hagi més avall i que tinguem capacitat de rebot, capacitat de remuntada. En definitiva, hem de tornar a començar, hem de fer que aquest sigui el nostre punt més baix de capacitat de representació electoral i d’incidència social. I això ho hem de fer construint un nou programa, radicalment actualitzat, però plenament coherent amb el nostre ideari i imaginari. Sense aquest programa, sense aquesta base profunda, refeta, renovada, serem incapaços de re il·lusionar-nos nosaltres mateixos, de tornar a sentir que tenim alguna cosa a aportar, a transmetre i a convèncer, serem incapaços d’atraure nova gent, serem incapaços d’esdevenir la gran força social i política que hem estat els últims anys i que volem continuar sent.

2.  Fonaments per un nou programa

El primer, orgull del que som i del que hem fet. Perquè si bé hem dit que el nostre programa està esgotat, això no vol dir ni molt menys que el nostre programa hagi fracassat. Al contrari, segurament està esgotat en molt bona mesura perquè l’hem aconseguit aplicar, perquè hem sigut capaços de dur-lo a terme. El socialisme al nostre país ha sigut capaç de fer efectius drets socials i econòmics que havíem reivindicat històricament, llibertats que no havíem tingut durant molts anys i noves llibertats del segle XXI; hem sigut capaços de garantir la cohesió social tot ampliant l’Estat del benestar i redistribuint la riquesa com no s’havia fet mai, de modernitzar la nostra societat i les nostres administracions, amb millora de les infraestructures i equilibri territorial, i per Catalunya hem estat capaços de portar l’autogovern i la normalització de nostra llengua i la nostra cultura a cotes que mai havíem somiat. En particular, hem d’estar orgullosos del que hem fet al món local en general i a Barcelona particularment, a la  capital del país, en aquesta gran ciutat d’Espanya i d’Europa. Durant aquests 32 anys, els governs socialistes municipals, han estat capaços de fer que les ciutats i pobles avancessin, tinguessin més prosperitat i al mateix temps guanyessin en justícia, en cohesió territorial, en identitat, i en cosmopolitisme.

Segona premissa: no volem deixar de ser un partit de govern, és a dir un partit majoritari, un partit capaç d’articular una gran majoria de la societat per aconseguir transformacions en profunditat, transformacions i avenços importants. Però per ser partit de govern, un partit majoritari, és més necessari que mai ser capaços de generar alternatives, un discurs alternatiu, políticament alternatiu, però també socialment i culturalment alternatiu, que es diferenciï d’altres, per poder representar un determinat espai, per ser útils a la democràcia, per arribar algun dia a tornar a substituir els que governen i per fer avançar el país. No es tracta de governar per governar, ni de donar el relleu, de ser un recanvi, es tracta de ser una alternativa i per tant hem de tenir capacitat de diferenciació. Sense diferenciació no hi alternativa.

Es tracta de pensar a mig termini, i en moltes coses, avançar-se i intentar liderar el que pensa la societat, no simplement fer populisme i dir allò que creiem que la majoria de la gent vol sentir. L’esquerra existeix, ha existit i existirà sempre. Si no ocupem nosaltres el seu espai, l’ocuparà algú altre. Si deixem de ser útils en aquest espai, uns altres ens substituiran. No serà la primera vegada que passa en la història de la política a Occident.

Volem ser un partit majoritari, volem ser un partit de govern, per transformar la realitat amb tota la potència que donen les institucions i per això fa falta una alternativa que cualli en la societat i que es construeixi, s’eixampli, des de l’esquerra, cap al conjunt del país.

Tercer element, bàsic, del nou programa: les propostes. Unes propostes que han de servir per sortir de la crisi, però al mateix temps per a després de la crisi. No podem només donar respostes que pensem que poden ser útils momentàniament, hi ha d’haver coherència entre les propostes per sortir de la crisi i per continuar organitzant la societat després de la crisi. Es tracta que aquestes propostes articulin una resposta que ara no tenim, que ara no existeix, a la crisi. Unes propostes que no siguin ni les de la confiança en l’autoregulació del sistema, en base als mercats o els equilibris de forces, ni la resposta identitària, la de trobar seguretats i maneres de conviure de les comunitats basades en la identitat, ja sigui sota el lema de ‘primer els de casa’, ja sigui amb la idea que ‘nosaltres sols sí que ens resoldrem els problemes’.

La nostra resposta ha de ser radicalment diferent, i basar-se en la força de la solidaritat, de la justícia, del compromís, és a dir des de la idea que només té sentit i només serà possible sortir-se’n si ho fem entre tots i per a tots. I això val per als nostres barris, les nostres ciutats, el nostre país i per al nostre món.

Aquesta resposta s’ha d’articular entorn de quatre eixos bàsics que hem de mantenir de manera constant:

a)Afirmació de la individualitat

Primer, assumir l’afirmació de la individualitat, és a dir que els drets, les llibertats, les responsabilitats, la dignitat i les oportunitats dels individus són inalienables, per a tots i cada un d’ells, siguem qui siguem, siguem d’on siguem. Assumir que la sobirania és individual i que som tots i cadascun de nosaltres qui la deleguem individualment.

b)Economia democràtica

Segon, l’economia ha de ser governada per la democràcia. Només podem contemplar una economia governada democràticament, perquè és l’única via per que sigui alhora eficient, justa i garantia de prosperitat. La visió estratègica, la planificació, l’impuls que dóna el govern democràtic, el seu control, garanteixen l’èxit i l’eficiència de l’economia.

c)El valor d’allò públic

Tercer, la centralitat d’allò públic, comú, compartit com espai (concret o simbòlic) de síntesi de la pluralitat: per ser capaços de conviure en la diversitat, lliures i units, iguals i diferents. Les lleis, l’estat, els impostos i els serveis públics i universals són la garantia real dels drets i les llibertats. La democràcia i el federalisme en són les seves expressions polítiques irrenunciables.

d)Escala global

Quart eix, l’escala mundial, ara absolutament imprescindible. Més que mai, s’ha de superar els nacionalismes i pensar a escala mundial. Si ens enfrontem a una crisi global, simplement no la resoldrem si no ens posem a pensar i a treballar a escala planetària. L’accés a l’alimentació, l’aigua, l’energia, els bens de primera necessitat i la garantia de cultura, llibertat, benestar, pau i seguretat ja no es poden abordar a nivell local. El nostre futur depèn dels altres i el seu de nosaltres. Per això, hem de superar el nacionalisme català i el nacionalisme espanyol, també el nacionalisme alemany, que és el que en aquests moments està dictant les polítiques a nivell d’Europa, o el nacionalisme xinès, que intenta dictar-les a nivell mundial, o l’americà, o qualsevol altre enfocament que tingui com a punt de partida el nacionalisme.

3.  Prioritats polítiques del nou programa

I aquí i ara, al PSC, aquests fonaments ideològics i polítics ens han de portar a formular 3 grans prioritats per a la nostra acció i la nostra proposta a la ciutadania:

En primer lloc, noves bases de l’organització econòmica, no especulatives, amb la idea en el nostre cas concret de potenciar la innovació, el valor afegit, el coneixement. Bases noves per a la nostra competitivitat i bases noves per a les regles de joc de l’economia.

En segon lloc, haurem de pensar com aprofundir en la democràcia, en el paper dels teixits intermedis en la societat (com els nostres propis partits i sindicats) versus la participació directa, en la representativitat electoral, en la subsidiarietat, en la participació dels treballadors en les empreses… En definitiva, com garantir la capacitat de decidir sobre les nostres vides en un marc que només pot ser col·lectiu i compartit.

Però, sobretot, i en tercer lloc haurem de ser el partit europeista per excel·lència. O existeix i construïm de veritat Europa o no hi ha manera de sortir-se’n. No hi ha resposta socialista, progressista, possible al nou món en el qual estem immersos si no és des de la construcció europea, la seva construcció profunda, la construcció que va quedar avortada per la no aprovació de la Constitució europea. Els socialistes hem de ser la punta de llança de l’europeisme, per coherència i per eficàcia en el desenvolupament dels nostres plantejaments. Ha de sorgir un programa radicalment europeista per defensar-lo fins al final. I si convé, que desapareguin els partits socialistes de cada un dels països d’Europa per fer-ne un de nou a nivell europeu. Hem de constituir una força transnacional capaç d’estirar cap a una autèntica Europa. Hem de fer que efectivament hi hagi un govern europeu, que fixi les regles del joc, que participi del context mundial i que tingui el que necessita una força important per jugar en aquest context mundial: des d’un exèrcit únic fins a capacitat impositiva, de regulació, un tresor públic… Hem de fer una Europa que tingui ànima, una ànima plena dels valors que tenen molt a veure amb el que nosaltres pensem i defensem.

Si alguna cosa és propera a la idea profunda d’Europa és el socialisme: els drets i les llibertats, la cohesió social, la igualtat, el pluralisme, la diversitat, la sostenibilitat, l’Estat del benestar i la cultura.