Estat-Democràcia-Mercat

En tots els camps de la vida econòmica hi ha d’haver presència de sector públic i de sector privat.

Sense equitat i redistribució no hi ha ni creixement ni eficiència econòmica.

Ja fa temps que tenim clar que Estat sense Mercat és una equació que genera pèrdua d‘oportunitats, malbaratament de recursos i, sobretot, repressió, sense garantir justícia social. El que sembla increïble és que a aquestes alçades de l’època moderna encara no hàgim assumit que el Mercat sense Estat tampoc és cap ideal. No s’entén com, en termes econòmics i socials, encara es pot argumentar que el benestar i la prosperitat la porta el Mercat i que l’Estat és un mal mínim simplement necessari per garantir l’Ordre.

És veritat que el Mercat ens dóna les dosis necessàries d’iniciativa, de competència i de fluïdesa i liquiditat en els intercanvis perquè una societat sigui dinàmica i generadora de riquesa, però no és menys veritat que sense la capacitat de regulació, de redistribució social i territorial i de visió estratègica per avançar-se al futur que aporta l’Estat mitjançant normatives, impostos, incentius i serveis públics no hi ha garantia real d’oportunitats ni de creixement sostenible.

Per això, el model a seguir ha de ser sempre la Democràcia, és a dir, el govern (que no la simple administració) democràtic de l’economia, perquè ens permet integrar Estat i Mercat a partir de la nostra doble condició de ciutadans i d’agents econòmics (com a consumidors, com a clients, com a inversors, com a treballadors o empresaris…) fugint de dictadures polítiques o de dictadures dels mercats. Estat i Mercat són complementaris i s’equilibren mútuament. En quina mesura? M’atreveixo a proposar que es poden seguir dos criteris per determinar-la.

Primer, l’eficiència econòmica de la fórmula Estat-Mercat està directament relacionada amb la subsidiarietat, és a dir, amb el nivell territorial on s’ha de produir la interacció entre ambdós pols. Encertar en aquest àmbit és clau: que allò que es pugui abordar des de la màxima proximitat no s’abordi des d’instàncies superiors però, també, que allò que cal plantejar a nivells globals no es quedi en àmbits inferiors. O dit amb dos exemples: l’organització de l’activitat comercial s’ha de deixar a escala local però, com avui ja és obvi, la crisi del deute s’ha d’abordar inexcusablement a escala europea.

Segon, en tots els camps de la vida econòmica hi ha d’haver presència de sector públic i de sector privat perquè els valors que abans he apuntat d’un i altre s’hi barregin el més equilibradament possible. Defenso que els serveis públics i universals d’educació i sanitat es complementin amb escoles concertades i mútues de salut, però també defenso, amb plena convicció, la necessitat d’una banca pública que ara no tenim, el manteniment dels mitjans públics de comunicació o un parc públic d’habitatge realment regulador dels preus i l’accessibilitat a aquest dret ciutadà.

En definitiva, fermesa en el principi bàsic d’Estat i Mercat regulats per la democràcia i màxima capil·laritat en la presència socioeconòmica dels dos elements.

Per tot això, davant de la proposta del funcionari (registrador de la propietat) Mariano Rajoy que condiciona l’Estat del benestar al funcionament i als resultats del Mercat, em quedo amb l’afirmació àmpliament reflexionada del meu amic banquer Jaume Lanaspa (director de l’Obra Social de La Caixa) que diu en veu alta i clara que sense equitat i redistribució no hi ha ni creixement ni eficiència econòmica.

Anuncis

Aprofitem el Senat per aprofundir en la democràcia

L’actual SENAT és sens dubte una cambra legislativa desaprofitada. El concepte de segona lectura (després del Congrés dels Diputats) sobre el qual pivota fonamentalment sembla insuficient per donar-li sentit i les reformes per acostar-la a la funció de cambra territorial han quedat curtes. Però això no vol dir que el Senat no pugui ser útil en el nostre sistema democràtic. Al contrari, és segurament una de les institucions on hi ha més recorregut per innovar, per actualitzar la nostra democràcia i l’hem d’aprofitar a partir precisament de la seva pròpia naturalesa. El Senat té dues característiques electorals bàsiques: l’homogeneïtat territorial que li donen la igualtat en la representació de les circumscripcions (4 senadors per província) i l’elecció directa dels senadors mitjançant llistes obertes. Fem doncs d’aquestes característiques les seves fortaleses, fem-ne l’atribut d’un nou Senat porta de l’Espanya federal i la participació ciutadana.

Comunitats autònomes (que també elegeixen senadors a través dels seus Parlaments), municipis i diputacions han de sentir que el Senat és la cambra que els representa i que els dóna paper: escenari simbòlic de l’Espanya plural (plurinacional, pluricultural, diversa geogràfica i econòmicament) i dels pactes entre territoris i dels territoris amb el govern central. Per aconseguir això només cal que el Senat sigui cambra de primera lectura (que s’hi inici i s’hi acabi el tràmit de les lleis) de tot allò que té a veure amb l’Estat de les Autonomies i el municipalisme, amb les seves competències i el seu finançament. I que els grups parlamentaris no siguin de partits sinó per CCAA, cosa que, d’altra banda, obligaria a trobar l’acord entre els senadors d’una mateixa Comunitat i alhora canviaria el rol dels partits dintre del Parlament. Aquest enfocament és pot subratllar fent coincidir l’elecció dels senadors no amb la dels diputats al Congrés sinó amb les dels Parlaments autonòmics, de manera que el Senat no podria ser dissolt pel President del Govern i simbolitzaria la permanència de l’Estat de les Autonomies.

Però el Senat de les llistes obertes també pot ser l’espai parlamentari en què, en la segona lectura de les lleis del Congrés o en les de primera lectura al Senat, es doni participació directa als no parlamentaris: més enllà de la iniciativa legislativa popular, s’hauria de poder regular la presència efectiva en Comissió i, fins i tot, en el Plenari de representants socials que aportin el seu impuls, el seu coneixement i la seva sensibilitat al debat legislatiu.

Canviar les coses sempre és difícil i més si ets un nouvingut, però els últims processos de reforma constitucional ens han confirmat que si es vol es pot. Per mi intentar canviar el Senat en aquestes direccions serà una prioritat. D’altres potser no voldran i tindran la majoria per no fer-ho, però el meu compromís serà ferm perquè com a mínim un projecte alternatiu de Senat neixi del Grup de l’Entesa.