Federalisme sense complexos

La idea federal d’Espanya és la que l’esquerra (Socialistes i PSUC) va deixar com a llavor a la Constitució de 1978

El servei que avui hem de fer al país els i les socialistes és allunyar-nos tant del sobiranisme com de l’immobilisme

El nacionalisme català (CIU+ERC) està abocant el nostre país, amb la complaença del nacionalisme espanyol (PP) que se’n retroalimenta, al frontisme: bons i dolents, catalans i espanyols, independència o neocentralisme. Una divisió i una tensió que no porten enlloc ni política ni socialment.

En aquest context, té més sentit que mai reivindicar el federalisme, un federalisme sense complexos. És a dir, un camí d’acords, de convivència, d’avenços pactats i refrendats que no tenen marxa enrere i que permeten anar assolint per a Catalunya tot el seu potencial d’autogovern i de reconeixement nacional sense perdre ni oportunitats de progrés ni cohesió social. Unió en llibertat dins d’Espanya i dins d’Europa: aquest és el camí que ens ha portat a  aconseguir tot el que tenim i el que ens portarà a aconseguir totes les noves fites.

La idea federal d’Espanya nascuda al segle XIX i defensada també per Lluís Companys és la que l’esquerra (Socialistes i PSUC) va deixar com a llavor a la Constitució de 1978 (aprovada per amplíssima majoria dels catalans i catalanes) i que va consolidar la recuperació de la Generalitat i l’Estatut del 79.

El federalisme és el que inspira l’escola única catalana basada en la immersió lingüística que varen dissenyar Marta Mata i Pepe González (socialistes) i el Consorci per a la Normalització Lingüística, impulsat pels alcaldes socialistes metropolitans.

El  federalisme és el que empara la Llei del Tercer Canal que permet el naixement de TV3 (redactada per la socialista Anna Balletbó), la celebració d’uns Jocs Olímpics a Barcelona lluny de la capital d’Espanya, que el català s’obri pas a les institucions europees (de la mà dels governs socialistes espanyols), que el ministre Montilla aconseguís el domini “.cat” o que els governs socialistes de Catalunya i Espanya acordessin el simbòlic trasllat dels Papers de Salamanca.

I el federalisme és el principi que ja està clarament present en el nou Estatut de 2006 (de nou refrendat pel poble català) i l’acord de finançament de 2009, màximes cotes d’autogovern de Catalunya al llarg de la nostra història, aconseguides per la majoria catalanista.

Però si el federalisme ens ha estat útil en el passat, encara ho serà més en el futur, perquè serà la guia d’un nou pacte constitucional (reconeixement explícit del caràcter plurinacional i plurilingüístic d’Espanya, delimitació inequívoca de les competències entre governs, finançament basat en el criteri d’ordinalitat, SENAT federal), com a única sortida lògica i desitjable a l’actual situació política i perquè serà la porta de la presència de Catalunya a Europa.

Per això, el servei que avui hem de fer al país els i les socialistes catalans és allunyar-nos tant del sobiranisme com de l’immobilisme per cridar alt i fort que hi ha un altre camí: es diu federalisme, és l’autèntic pla de futur per a Catalunya i l’acordarem amb els socialistes d’Espanya i d’Europa.

(El federalisme és una idea antiga, profunda i universal que s’ha expressat de moltes maneres al llarg dels últims segles, vegeu sinó com la formulaven amb una vigència gairebé insòlita per a nosaltres, els catalans i catalanes, els federalistes canadencs a mitjans del segle XX.)

Nou pacte fiscal? Sí, entre les rendes del treball i les del capital

Lluny d’aferrar-nos a l’estratègia de nou pacte fiscal territorial entre Catalunya i Espanya de CiU, des del PSC hem de defensar i exigir el compliment de l’Estatut i els acords de finançament que se’n deriven i, sobretot, liderar un nou pacte fiscal entre rendes buscant l’aliança d’altres forces polítiques i socials que creguin en un futur per a Catalunya basat en la solidaritat i la justícia social

Està quallant la idea que Catalunya pateix la crisi (o que no pot afrontar-la millor) perquè no retorna prou percentatge dels nostres impostos a la caixa de la Generalitat.

És una idea que té la força de la simplicitat però que està completament injustificada i que a més és perniciosa perquè ens allunya de la font dels problemes i, per tant, de la seva solució real. És, de fet, l’última formulació del nacionalisme català, que fa de l’atac, passant les culpes a tercers, la seva millor defensa per desresponsabilitzar-se una vegada que els ajustos i les retallades (del manual neoliberal de reducció del dèficit) han demostrat la seva ineficàcia.

Una formulació que, encara que sembli estrany, ja li convé al PP perquè no qüestiona la seva orientació de les polítiques al govern d’Espanya i perquè, tot devaluant l’Estatut, en fa molt més tolerable l’incompliment flagrant (pel que fa a la disposició addicional tercera en particular). A part del projecte humiliant i fal·laç d’Eurovegas, aquesta és l’única proposta de futur que ens fa el Govern de Catalunya: un nou Pacte Fiscal en la línia del concert econòmic i avantsala de l’Estat propi.

Doncs no hi estic d’acord. La crisi que ens esclafa té el seu origen en el massiu endeutament privat insostenible després de l’esclat de la bombolla immobiliària (a Catalunya també, tal com es veu en els balanços de les nostres caixes) i en la pèrdua de competitivitat econòmica relativa que ens ha portat a la recessió i per tant a l’atur i a la caiguda dels ingressos de les administracions, amb la Generalitat al capdavant. No ens en sortim perquè l’austeritat, les retallades i la recessió han format un cercle viciós que només es pot trencar apostant per polítiques de creixement i estímul econòmic. Aquest és el veritable repte del país: fer possible una altra política econòmica a Europa, a Espanya i a Catalunya. Es poden generar nous recursos amb impostos nous (grans fortunes, successions, transaccions financeres…) que reequilibrin la contribució entre les rendes del treball i del capital i amb plans europeus d’inversió que s’han de destinar a noves prioritats com el crèdit (directe si cal) a les PIMEs competitives, a la promoció i a les infraestructures necessàries per al sector exterior (exportacions i turisme de qualitat) i als sectors intensius en llocs de treball de la nova economia (medi ambient, biomedicina, cultura i educació,…).

El PSC ha d’encapçalar aquesta alternativa, fer-la creïble i visible i per això, lluny d’aferrar-nos a l’estratègia de nou pacte fiscal territorial entre Catalunya i Espanya de CiU, hem de defensar i exigir el compliment de l’Estatut i els acords de finançament que se’n deriven i, sobretot, liderar un nou pacte fiscal entre rendes buscant l’aliança d’altres forces polítiques i socials que creguin en un futur per a Catalunya basat en la solidaritat i la justícia social. Els i les socialistes hem de traçar un camí propi que pensi sobretot a posicionar Catalunya i Barcelona en el nou context europeu i posar les polítiques en favor del creixement en el centre del debat polític. Aquesta és la meva convicció.